dilluns, 28 de desembre de 2009

Terroristes musulmans 'crackejen' la web de EL MATI



 Atac hacker

 La passada nit, com molts dels nostres lectors hauran comprovat, aquesta web va ser objectiu d’un cibersabotatge per part d’un autodenominat Team Security Evils (Maroc Hackers), que tot crackejant-se (ocupant, com si diguéssim) el nostre espai al servidor, han aprofitat per fer-se propaganda. 

Com que ja hem fet net, si voleu veure el vòmit d’aquests personatges, us hi podeu recrear a http://twitpic.com/vn7my on en Ruben Novoa, a benefici d’inventari i per si pot fer servei a l’autoritat, ho ha emmagatzemat. Al Matí ja estàvem avesats a rebre atacs de cíber brètols diversos; anònims la majoria, sembla que només motivats per la voluntat diguem-ne esportiva de saltar tanques i trencar vidres només per la pruïja de demostrar-se com de masclet hom és saltant la tanca i trencant el vidre, alguns amb alguna signatura o rastre per a que sabéssim quin article motivava l’autoria de la bretolada; els nostres esforçats informàtics ens reporten més de 20.000 atacs entre els uns (els primers, la majoria) i els altres (un parell de centenars, que Déu n’hi dó). `

Mai, però, no ens haguéssim pensat que ens donarien la importància de ser objecte d’una onada de ciberterrorisme islamista radical, que per bé que no és comparable en gravetat al que altres persones, institucions i països han de suportar, d’alguna manera ens fa sentir, encara més, del mateix bàndol: el de la llibertat, la democràcia, el respecte i la civilitud

 http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=921

diumenge, 27 de desembre de 2009

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident

Efe Pequín

Pequín ignora les pressions i condemna el dissident Liu Xiaobo a 11 anys de presó Se l'acusa de "incitar a la subversió contra l'Estat"

És un dels coautors de la Carta 08 ", en la qual s'insta a posar fi al sistema de partit únic a la Xina efe - dissabte, desembre 26, 2009 - Actualitzat a les 10:16 h. Pequín. Les autoritats xineses van fer cas omís a la pressió internacional i un tribunal (a la Xina el poder judicial no és independent) va condemnar ahir a 11 anys de presó a Liu Xiaobo, prominent crític del règim, "per incitar a activitats d'agitació destinades a enderrocar el Govern ". És la tercera vegada en la seva vida de dissident Liu, que el 28 de desembre complirà 54 anys, és condemnat. La primera vez fue sentenciado a 20 meses de cárcel por una huelga de hambre en las protestas de Tiananmen (1989) cuando era profesor de Literatura. La primera vegada va ser sentenciat a 20 mesos de presó per una vaga de fam a les protestes de Tiananmen (1989) quan era professor de Literatura. La segunda lo fue la pasada década a tres años en un campo de reeducación laboral ( laogai ). La segona ho va ser la passada dècada a tres anys en un camp de reeducació laboral (laogai). El seu tercer judici, el passat dia 24, a penes va durar tres hores, segons el seu advocat, Mo Shaoping, i se li va jutjar com a coautor d'un manifest que el 2008 (la Carta 08) va instar la reforma política, majors llibertats i al final del sistema de partit únic mitjançant el sufragi universal. Human Rights Watch (HRW) va qualificar el judici de "paròdia de la Justícia" i "predeterminat políticament" amb "la violació dels drets de Liu".  
"L'únic objectiu del judici és portar una repressió política amb els símbols d'un procediment legal", va adduir Sophie Richardson, directora per a Àsia de HRW en un comunicat. Considerat el dissident més destacat de la Xina, Liu va ser detingut el 8 de desembre de 2008, dos dies abans que es publiqués el manifest amb motiu del 60 aniversari dels drets humans. La sentencia, que podría haberse elevado a 15 años de prisión y que fue emitida el día de Navidad, destaca que Liu "incitó a la subversión contra el poder estatal", informó la agencia oficial Xinhua . La sentència, que podria haver elevat a 15 anys de presó i que va ser emesa el dia de Nadal, destaca que Liu "va incitar a la subversió contra el poder estatal", va informar l'agència oficial Xinhua. La acusación de "subversión contra el poder del Estado" se utiliza en China contra los disidentes pues permite criminalizar las críticas contra el Gobierno de Hu Jintao y el Partido Comunista de China (PCCh). L'acusació de "subversió contra el poder de l'Estat" s'utilitza a la Xina contra els dissidents ja que permet criminalitzar les crítiques contra el Govern de Hu Jintao i el Partit Comunista Xinès (PCX). assumptes interns Prèviament al judici, la Unió Europea (UE), els EUA i els grups de drets humans van denunciar les detencions i van demanar l'alliberament de Liu, però la Xina es va limitar a dir que són afers interns. El president nord-americà, Barack Obama, en la seva visita a la Xina fa un mes també va intercedir sense resultat, el que segons grups defensors dels drets humans prova que aquest tipus de diplomàcia no és efectiva amb el règim xinès. Tot i que el 23 de desembre a Pequín, el primer ministre francès, François Fillon, va reconèixer que no va evocar el cas (actitud habitual davant la signatura d'acords econòmics amb la Xina), va dir que "la postura de la UE sobre els dissidents es comunica regularment a Pequín ". 
La última vez -añadió- se hizo "cuando la semana pasada Suecia, la presidencia en ejercicio, pidió la liberación" de Liu. L'última vegada-va afegir-es va fer "quan la setmana passada Suècia, la presidència en exercici, va demanar l'alliberament" de Liu. Els diplomàtics occidentals i periodistes estrangers no van ser acceptats com a observadors en els tribunals. 

Font: 

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident Liu Xiaobo ha estat jutjat perquè se'l considera coautor d'un manifest que demana la democratització del país

Ult. Act. 25/12/2009 11:42

El tribunal que va jutjar Liu Xiaobo dimecres, ha condemnat el dissident a 11 anys de presó aquest divendres, dia de Nadal. Com ja es preveia, la sentència s'ha anunciat el dia en què es considera que els països occidentals estan ocupats en les celebracions nadalenques i gairebé paralitzats pel que fa a l'activitat pública i política, de manera que esperen que la reacció internacional sigui menor del que hauria estat un altre dia. Xiaobo ha estat condemnat "per haver incitat activitats d'agitació destinades a derrocar el govern", segons la sentència.  
El motiu del judici és que se'l considera coautor del manifest Carta 08, que l'any passat va reclamar la reforma política del país, més llibertat i la fi del sistema de partit únic amb el sufragi universal. És la tercera vegada que Liu Xiaobo, de 54 anys, és condemnat. L'any 1989 li van imposar 20 mesos de presó per una vaga de fam durant les protestes per la crisi de la plaça de Tiananmen, quan era professor de literatura. La següent condemna fa ser una sentència que l'obligava a passar tres anys en un camp de reeducació laboral. El procés actual, per tant, és el que ha desembocat en la sentència més dura. 

 Font: Avui.cat

dissabte, 26 de desembre de 2009

Sobre esglésies i mesquites


Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir – ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.
PODRÍEM RECORDAR FETS MOLT RECENTS, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord – americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir – los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.
PERQUÈ LA PREDICACIÓ DE L’ODI CONTINUA, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.
ELS CRISTIANS HAN ESTAT UNA FORÇA i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.
PALESTINA, I SOBRETOT GAZA, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia…), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.
JO, AGNÒSTIC EN MATÈRIA DE RELIGIONS, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar – li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira a l'Avui.cat 
Un soldat musulmà



dijous, 24 de desembre de 2009

Un demòcrata i, per tant, anticomunista. Alfons Quintà / Periodista

No respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme, complementària i concordant amb el seu combat per la música i la cultura. Vaig conèixer Rostropóvitx el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB. Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a Soljenitsin. Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li era impossible parlar amb un periodista. Entesos. A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín, acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional. Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa "memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas, mai en tindran el meu.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007 

dimecres, 23 de desembre de 2009

Un blocaire egipci Condemnat a quatre anys per criticar l'Islam i al Govern

Notícies Europapress | 22/12/2009 | 22:17 h A l'abril, la policia egípcia va detenir i agredir almenys a 18 membres d'un grup de blocaires Opositors anomenat «Joventut del 6 d'abril, que cada any Insta a celebrar una vaga nacional Durant aquest dia sota l'eslògan" És el nostre dret, i el exercirem ". Un tribunal d'Egipte ha confirmat la sentència de quatre anys de presó imposada a un estudiant blocaire per publicar articles crítics amb l'Islam i el Govern, va informar l'agència estatal MENA. Abdel Karem Nabil Suleiman Va ser Arrestat juntament amb altres blocaires el 2006 i Acusat de comentaris amb publicar L'objecte de pertorbar l'ordre públic, insultar el cap de l'Estat i difamar a l'Islam. A més Va ser expulsat de la Universitat d'Al Azhar. Suleiman, que en el moment de la seva detenció Tenia 22 anys, només passarà un any a la presó ja que ja ha complert tres quartes parts de la seva pena des Que Va ser detingut. A Arrel del cas de Suleiman, l'ONG Reporters Sense Fronteres incloc a Egipte en la seva llista de règims repressors de la Llibertat d'Expressió a Internet, una llista en la qual també es Troben Cuba, Birmània, Iran i Turkmenistan. SOLIDARITAT AMB LES JOVENTUTS DEL 6 D'ABRIL

divendres, 11 de desembre de 2009

Els matins - 10/12/2009 "La llei islàmica permet obtenir rescats a canvi de presoners"

La resolució del segrest de tres catalans a Mauritània pot trigar de 3 a 6 mesos. En parlem amb en David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, i Mohamed Halhoul, portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya.

dijous, 10 de desembre de 2009

Dos escrits de Pilar Rahola



L'islam fa por; article a La Vanguradia


 Quants ciutadans sense cap indici de xenofòbia, ni cap consideració ultra, han votat contra els minarets en el referèndum suís? És dir, un cop superats tots els llocs comuns de la correcció política, una vegada esquinçades les vestidures progres i tocades les trompetes de l' apocalipsi multicultural, podem parlar serenament de la por que té la gent corrent a l'islam? Per descomptat es tracta d'una qüestió molt antipàtica, negada reiteradament, no sigui que el debat es converteixi en alguna cosa seriosament. Però és, amb tota la seva cruesa, la pregunta de fons, i més enllà d'atacs ad hominem i de convertir a tot el món en una mena de membre del aquelarre racista, el cert és que una majoria important de ciutadans comuns, liberals, culturalment oberts i ideològicament diversos, sent por per l'islam actual. 
Certament, sovint la seva por neix de la ignorància, o del recel que sempre provoca el diferent, o de l'instint primari de conservació d'allò propi, però amb tot això sumat no s'arriba a la por molt generalitzat que hi ha a Europa. No, blanc sobre negre, el ciutadà del carrer té por perquè, agafada de la mà d'una religió ancestral, amb els seus grandeses morals i les seves riqueses culturals, arriba també una ideologia totalitària que amenaça, esclavitza, violenta i mata. Per descomptat, és cert que mai sobrarà dir que la religió és una cosa i el totalitarisme integrista altra, ique la majoria dels musulmans només aspira a viure pacíficament, sense renunciar a la seva condició identitària. Però l'islam té un seriós problema en l'actualitat, i els seus mals no neixen de la "incomprensió" occidental, sinó de les misèries interiors. 
No es tracta, només, del fenomen sagnant del gihadisme terrorista. Es tracta, també, del gihadisme ideològic, les derivacions més extremes han comportat la mort de joves "adúlteres", els casaments forçoses, la segregació d'aquelles que volen viure a l'occidental, l'adoctrinament antidemocráticoy una infinitat de característiques que ens apropen tant a l'edat mitjana com ens allunyen de la llibertat. L'islam fa por perquè la majoria dels països islàmics són dictadures atroços. Fa por, perquè les dones estan sotmeses per lleis brutals. Fa por, perquè milers de nens són educats en el menyspreu als valors democràtics. Fa por, perquè cristians, homosexuals, jueus i qualsevol mena de heterodòxia ciutadana és legalment perseguida, de vegades fins a la mort, en molts països islámicos.Ydamiedo, perquè en nom l'islam, una minoria molt poblada ens ha declarat la guerra. Tot això existeix a l'islam actual i en els pors de la gent. 
Reduir aquest problema a una qüestió de rellotge de cucut només serveix per alimentar el simplisme del bonisme imperant. Però no evita que la por augmenti.

 Font 
Notícia relacionada

 ------------------------------------------------------------------

  D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel, i tots reben subvenció pública

 Pilar Rahola

Ciutadans Ha passat desapercebut. Com sempre. Les barbaritats que ocorren a l'Iran no ens interessen, perquè no s'acomoden al maniqueisme ideològic. Si les víctimes fossin palestines. Si els mals poguessin ser ferotges israelianes del Tsahal, o marines amb cara de gos. Si la realitat quadrés amb les fílies ideològiques, llavors es mouria els diners, muntaria en còlera la cridòria, i s'esquinçarien les vestidures els monopolitzadors del concepte solidaritat. Si, a més, un fora espavilat, llavors fins podria aconseguir milers d'euros de subvenció, per salvar els palestins de si mateixos. Vegem un exemple d'aquest ideològic malbaratament. Els de Sodepau, l'ONG més antiisraelià de Catalunya, han rebut de l'Ajuntament 556.408 euros per a "millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva". What? Això li correspon a un ajuntament català? Però hi ha més, si sumem la resta de les iniciatives, Sodepau ha rebut gairebé 800.000 euros de diners municipal, segons resposta a una pregunta de Jaume Ciurana. És a dir, que el nostre endeutat i pobre Ajuntament és tan ric i generós, que dedica milers d'euros a salvar, entre altres perles, la sexualitat de les dones palestines. Si fes el mateix amb les dones prostituïdes dels carrers de la ciutat, seria de monument. 
Totes les ONG o entitats que treballen a Barcelona gaudeixen de tanta generositat municipal? És clar que no, algunes no tenen res, i totes pequen de no ser propalestinas, passaport imprescindible perquè s'obrin les portes dels diners progre. I és que Palestina no és una causa, és una guerra ideològica, directament arrelada amb l'obsessió antisionista de determinada esquerra. Una esquerra que menysprea la llibertat d'expressió, i que, en el seu deliri, penja discursos d'Ahmadinejad a les seves webs. 
D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel. I tots reben subvenció pública. Després són convidats a primera fila als fastos de Ladies, i es permeten xiular Noa. Els diners públics alimenta molts monstres. Mentre engreixem a aquests fanàtics, algunes causes no tenen qui els escrigui. A l'Iran, per exemple, acaben de confiscar el premi Nobel que va rebre la lluitadora Shirin Ebadi. Podria sorprendre que un govern s'atreveixi a aquest despropòsit, però l'Iran pot permetre tot. Esclavitzar a dones, anar pel món amb la bandera d'un règim teocràtic medieval, condemnar a mort a homosexuals i dissidents, i fins burlar d'Alfred Nobel. Ningú plorarà per les víctimes iranians. Ningú encapçalarà manifestacions. I cap Hereu donarà milers d'euros per ajudar-los. No són víctimes, perquè els seus botxins no formen part dels mals políticament reconeguts. I ja se sap que la solidaritat no és un concepte neutral. És una arma ideològica.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Musulmans conservadors creen "brigades de la moral" a Catalunya


• El ‘judici’ a una dona a Reus ha destapat creixents pressions dins del col·lectiu 

  Algunes noies van ser agredides per no portar vel, i un noi, per jugar a futbol amb catalans 

 El presumpte segrest i judici islamista a una dona a Reus a càrrec d’un grup de fanàtics religiosos és, segons van explicar ahir a aquest diari fonts del Ministeri de l’Interior dedicades a la lluita antiterrorista, «l’expressió més violenta» d’un fenomen que cada vegada preocupa més: l’aparició i auge de grups d’individus fanàtics que, a l’empara d’algunes mesquites ultraconservadores, s’arroguen el paper de jutges i policies de la moral islàmica i exerceixen una enorme pressió social sobre els musulmans d’aquelles localitats. Fins ara, aquest fenomen, que des de fa anys s’ha manifestat en països com França o Holanda, ja s’ha detectat amb força en municipis rurals de la zona del Camp de Tarragona, així com en pobles del Gironès i la Segarra. Els escenaris són gairebé sempre localitats on la mesquita està en mans de seguidors del salafisme, un corrent ultraconservador que obliga els seus seguidors a practicar l’estil de vida que, segons ells, van portar els salaf (els ancestres, que és com anomenen els primers seguidors del profeta Mahoma). 

  BLINDAR LA COMUNITAT

Aquestes persones utilitzen el seu estatus a la comunitat per blindar al màxim el col·lectiu i crear un país a part, separat de l’entorn català, que consideren impiu. Des de les mesquites, criden els fidels a no barrejar-se amb els catalans, a no recórrer a les seves institucions (Mossos, jutjats o associacions), a comprar només productes halal (permesos per l’islam) en botigues de musulmans i a no recórrer als bancs, perquè, com que es basen en l’interès, el sistema equivaldria a la usura, que és pecat en la religió islàmica. A més a més, pressionen els pares perquè no permetin a les seves filles fer gimnàstica i encara menys anar a la piscina, així com també els insten a retirar-les de les escoles tan aviat com tenen la primera menstruació. Aquests líders religiosos exerceixen una enorme pressió sobre el col·lectiu. «Si amb el verb i amb el sermó de la mesquita no n’hi ha prou, llavors entren en escena un grup de persones vinculades a l’oratori que castiguen el díscol», diu una font de les forces de seguretat especialitzades en l’extremisme islàmic. Aquestes persones apliquen a Catalunya el concepte islàmic de hisba, que és com es denomina la policia de la moral i els bons costums. Molts d’aquests individus han arribat al salafisme procedents del Tabligh, un corrent islàmic pacífic que es basa en la dawa, que és com es coneix la crida que els seus membres fan als altres musulmans perquè abandonin la seva vida de pecat. No obstant, els membres del Tabligh sempre fan aquesta crida pacíficament, intentant convèncer sense exercir cap mena de pressió. «Aquests, en canvi, apliquen la lògica del Tabligh però utilitzant l’acció violenta», diuen aquestes fonts. 

  TREURE GENT DELS BARS

«Encara que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar-ho, ja hi ha un nombre significatiu d’incidents en què aquestes brigades de la moral han actuat», comenta aquest responsable de la lluita antiterrorista, que explica com les dones són l’objectiu preferent d’aquests grups. «A les que no porten vel els fan la vida impossible. Les insulten, les amenacen i, en ocasions, fins i tot les agredeixen», comenten. A vegades, l’objectiu són els pares o els marits d’aquestes dones, a qui recriminen que permetin que vagin pel carrer sense el vel. «A alguns han arribat fins i tot a retenir-los durant unes hores i pegar-los», comenta aquest cap de les forces de seguretat. «Un cas terrible va ser el d’un adolescent marroquí a qui uns homes van propinar una pallissa pel simple fet d’haver jugat a futbol amb altres nois del poble no musulmans», relaten fonts judicials, que avisen que des d’aquests llocs de culte s’exhorta els pares a prohibir que els seus fills adolescents es relacionin amb catalans. En la seva obsessió per separar els musulmans de la resta de la societat, una de les principals activitats d’aquests grups consisteix a treure dels bars aquells musulmans als quals els agradava ajuntar-se amb els seus amics catalans per prendre un cafè o jugar a cartes. «Els pressionen fins que deixen d’anar-hi. A alguns els obliguen a deixar-se créixer la barba o els veten portar texans», comenten aquestes fonts. 

FONT

dissabte, 5 de desembre de 2009

Casament Musulmà Massiu. 450 nuvis es casen amb nenes menors de deu anys a Gaza.

Mahoma es va casar amb una nena de sis anys. A principis d'agost en aquest mateix blog vaig penjar un vídeo sobre casaments entre homes majors d'edat i menors d'edat de 6 anys o similars. Avui un company m'ha enviat la notícia a proucomunisme@gmail.com perquè la fem correr per internet. Per Paul L. Williams, Ph.D. | Thelastcrusade.org Mahoma es va casar amb una nena de sis anys. Però l'Islam ha evolucionat en 1.500 anys. A la terra de Hamas, el 2009, les núvies tenen gairebé set. Un esdeveniment de gala s'ha desenvolupat a Gaza: Hamas va patrocinar un casament massiu per quatre-cents cinquanta parelles. La majoria dels nuvis estaven en els seus mitjans vint, la majoria de les núvies eren menors de deu anys. Dignataris musulmans, incloent a Mahmud Zahar, un líder de Hamas, estaven presents per felicitar a les parelles que van prendre part en la celebració, acuradament muntada. "Li estem dient al món i als Estats Units que no ens poden negar la felicitat i la felicitat", els va dir Zahar als nuvis, tots els quals estaven vestits amb els mateixos vestits negres, i provenien del proper camp de refugiats Porc senglar. Cada nuvi va rebre de Hamas un regal de 500 dòlars. Les prepúbers nenes, vestides de blanc i adornades amb cridaners maquillatges, van rebre rams de núvia. "Presentem aquest casament com un regal al nostre poble que es va mantenir ferm enfrontant el lloc i la guerra", va dir en el seu discurs l'home fort de Hamàs, Ibrahim salafisme. Les fotos del casament compten la resta de la sòrdida història. El Centre Internacional d'Investigació Sobre Dones estima que, actualment, hi ha 51 milions de nenes acomiadaments que viuen al planeta terra i gairebé totes en països musulmans. 29% d'aquestes nenes acomiadaments són colpejades regularment i abusades pels seus esposos a Egipte; 26% pateixen un abús semblant a Jordània. Cada any, d'acord amb UNICEF, tres milions de nenes musulmanes són objecte de mutilació genital. Aquesta pràctica no ha estat il.legalitzada en moltes parts dels Estats Units. La pràctica islàmica de la pedofília prové del profeta Mahoma, que va acumular once esposes i moltes concubines, després de la mort de la seva primera dona Khadijah, a 619 DE Després que l'anciana dona de Mahoma, Khadijah, va morir el 619 DE, ell va acumular once esposes. Coordinar les visites a les botigues de les seves dones al llarg dels seus cicles menstruals. La seva capacitat per a l'activitat sexual semblava no tenir fronteres. Sahih Bukhari, un dels més reverenciats textos islàmics, diu: "El Profeta solia visitar les seves dones en forma cíclica, durant el dia i la nit, i elles sumaven onze. Li vaig preguntar a Anas, "Tenia el Profeta la fortalesa per fer-ho?" Anas va respondre, "Acostumàvem dir que el Profeta tenia la resistència sexual de trenta homes". 1] Perquè, enmig d'aquestes delícies, el Profeta mantenia un estable de concubines, incloent-hi Reihana, la seva captiva 'jueva'. Les seves esposes i amants estaven obligades, per la llei musulmana, a satisfer les seves necessitats sexuals en qualsevol moment del dia o de la nit, i el Profeta es reservava el dret de gaudir-les "des del cim dels seus caps fins a la planta dels seus peus" . [2] Això semblaria no ser terrible per als estudiants de l'Informe Kinsley, amb excepció del cas d'Aisha, l'esposa favorita de Mahoma. Aisha era la filla d'Abu Bakr, el millor amic del Profeta i el seu més fidel seguidor. Ni bé Mahoma va posar els ulls en Aisha, va començar a fantasiejar amb tenir sexe amb ella. Hi havia un problema amb aquesta fantasia. Aisha, en aquest llavors, era una petita nena de quatre o cinc anys, mentre Mahoma era un home de mitjana edat de cinquanta. [3] I tot i així, el Profeta no va perdre temps a fer realitat la seva fantasia. Quan Aisha va complir sis anys, Mahoma va demanar a Abu Bakr la mà de la seva filla en matrimoni. Abu Bakr va pensar que aquesta unió seria impròpia - no perquè Aisha fos simplement una petita sinó més aviat perquè ell es considerava germà de Mahoma. El Profeta va deixar ràpidament de banda aquesta objecció dient que la unió era perfectament correcte als ulls de Allah. Abu Bakr va consentir. I Mahoma va prendre a la petita nena com la seva nova casada. Com foren casats, Mahoma, en la seva misericòrdia, va permetre que Aisha portés les seves joguines, incloent les seves nines, a la seva nova botiga [4]. El casament va ser consumat quan Aixa va tenir nou anys i el Profeta cinquanta-tres [5]. Els tres anys del període d'espera no es van deure a la preocupació de Mahoma de no abusar d'una nena sinó, més aviat, al fet que Aisha contreure certa malaltia que va provocar la pèrdua del seu cabell [6]. La pedofília no va ser practicada només per Mahoma, sinó també sancionada per l'Alcorà. En el debat sobre el període d'espera requerit per determinar si una dona està embarassada abans del divorci, el text sagrat diu, "Si estàs en dubte pel que fa a aquelles de les teves esposes que han cessat de menstruar, sap que el seu període d'espera ha de ser de tres mesos. El mateix període s'aplica per a aquelles que encara no han menstruat "(65:4). Aquells que pensen que els musulmans moderns han abandonat aquests ensenyaments, haurien d'estudiar les fotos i vídeos que acompanyen aquest article i recordar les paraules del Ayatollah Khomeini, el clergue islàmic més famós del segle 20: Un home pot tenir plaer sexual d'una nena tan jove com un nadó. No obstant això, no ha de penetrar; sodomitzats una nena està bé. Si un home penetra i fa mal a una nena, aleshores ha de ser responsable per la seva subsistència tota la vida. Aquesta nena, però, no compta com una de les seves quatre esposes permanents. L'home no té dret a casar-se amb la germana de la nena ... És millor per a una nena casar-se en una època en que començarà a menstruar a la casa del seu marit, millor que a la casa del seu pare. Un pare que casi la seva filla tan jove, tindrà un lloc permanent en el cel [7].

dimecres, 2 de desembre de 2009

Suïssa diu NO ALS MINARETS

Agència EFE

 La polèmica iniciativa de prohibir els minarets de les mesquites a Suïssa, votada avui en un referèndum popular, pot ser acceptada a nivell federal, segons les primeres estimacions citades per la Radio Suisse Romande. Segons aquestes dades, un 59 per cent dels votants suïssos han votat sí a aquesta iniciativa de la dreta conservadora, que veu en els minarets un símbol de la creixent presència de l'islam al país alpí. La majoria també estaria assegurada a la major part dels cantons suïssos, fet que constitueix la segona condició per poder incloure la Constitució helvètica una clàusula que prohibeixi erigir minarets. Si es confirmen aquests resultats, anirien en contradicció amb les últimes enquestes efectuades abans del referèndum, que donaven una majoria del 53 per cent al no, davant un 37 per cent a favor. Els resultats definitius de quatre cantons --Argovie, Appenzell Rhodes-extérieures, Shaffhouse i Gladis-- mostren un clar suport a la iniciativa antiminarets. No obstant, els resultats del cantó de Ginebra han donat un no a la proposta, amb un 59,3 dels votants en contra de la prohibició de construir minarets. A Suïssa hi viuen uns 400.000 musulmans i només hi ha quatre mesquites que comptin amb minarets, des d'on no es crida a l'oració per no violar la normativa sobre sorolls. Els ultraconservadors Partit Democràtic de Centre (UDC) i Partit Democràtic Federal van ser els promotors d'aquesta iniciativa després d'haver aconseguit reunir en menys de 18 mesos --com ho estableix la llei-- més de les 100.000 firmes necessàries per llançar un referèndum nacional. 

 Font - www.elperiodico.cat Informació - http://www.minarets.ch/

Avui Suïssa vota en referèndum si la Constitució ha d’incloure o no la prohibició d’erigir aquestes torres adossades als centres de culte islàmics 

 L’iniciativa de prohibir els minarets de les mesquites a Suïssa com a forma de lluitar contra la islamització del país, votada avui en un referèndum popular, ha guanyat a la majoria dels 23 cantons suïssos, segons les primeres dades. Dels cantons on el resultat és definitiu, només el de Ginebra, Vaud, Neuchatel i Basilea-Ciutat han rebutjat fins ara la proposta presentada per dos partits de la dreta nacionalista. A nivell federal, sense dades reals encara, les projeccions de la Radio Suisse Romanda parlen d’un 58% dels vots a favor d’aquesta iniciativa per incloure en la Constitució suïssa la prohibició d’erigir minarets. La majoria a favor tant dels vots a nivell federal com per cantons és necessària perquè la proposta guanyi el referèndum. 
avui.cat

dimarts, 1 de desembre de 2009

En mans d’Al-Qaida

Tot apunta que la xarxa de Bin Laden està darrere de la desaparició de tres membres de Barcelona Acció Solidària a Mauritània Ofensiva diplomàtica per intentar resoldre com més aviat millor el segrest de tres voluntaris catalans que participaven en una caravana solidària a Mauritània i que tot indica que estarien en mans de l’organització integrista Al-Qaida del Magrib Islàmic. Des que diumenge a la nit es va conèixer el segrest, dut a terme a uns 150 quilòmetres de Nouakchott, capital del país, el govern espanyol i el català estan en contacte amb les autoritats mauritanes i les de Mali, i amb familiars dels voluntaris de Barcelona Acció Solidària. Algunes fonts advertien ahir que tant el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) com la policia havien alertat el govern espanyol des de l’any 2006 de possibles atacs d’Al-Qaida al Magrib, una organització terrorista que es mou pel desert del Sahel. Les mateixes fonts s’atrevien a manifestar que l’atac a la caravana de cooperants i el segrest de tres membres podrien tenir a veure amb l’anunci dels organitzadors del Ral·li París-Dakar de tornar a celebrar la carrera en el seu circuit tradicional després d’haver-la traslladat l’any passat a Sud-amèrica precisament per motius de seguretat. Mentre els responsables de Barcelona Acció Solidària van anunciar que decidiran per consens amb els desplaçats a Mauritània si se suspèn la missió, el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, no va donar detalls de la situació i es va limitar a admetre que “tot apunta” que es tracta “d’un segrest d’islamistes radicals”. De fet, no és el primer cop que aquesta organització segresta cooperants a la zona. El ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, actua d’enllaç amb el president de Mauritània, Mohammad Uld Abdelaziz. Moratinos ja va ser l’any passat un dels negociadors del pla per intentar evitar la sortida de pasteres amb immigrants irregulars des de les costes mauritanes. Els segrestats són Albert Vilalta, director de Tabasa i Túnels del Cadí; Roque Pascual, empresari de la construcció, i Alícia Gámez, funcionària de Justícia. La resta de cooperants estan custodiats per la Guàrdia Civil i agents de la policia de Mauritània en un hotel de Nouakchott. “Anàvem distrets escoltant el Barça - Reial Madrid i vam sentir el conductor de l’últim cotxe que demana ajuda per la ràdio”, va explicar un dels integrants de la caravana, Josep Ramon Giménez. Van recular i es van trobar el totterreny amb els objectes personals a dins però sense cap ocupant.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters