 |
| Bandera d'Andorra |
Diumenge a la nit el xalet
del ministre de Finances i Funció Pública d'Andorra, Jordi Cinca, va
rebre l'impacte de dos trets. Les bales van impactar en els vidres de
dos dels dormitoris de l'habitatge, situat en una zona residencial de la
Massana i de moment no se'n sap encara l'autoria ni la motivació.
Aquests
fets, que han alarmat tota la població d'aquest petit país, ens
recorden, malgrat la gravetat, que Andorra és un país segur. A pocs
països del món un ministre pot dormir,
passejar, treballar... amb la seguretat que no li passarà res, tot prescindint d'escorta policial. Com s'ho fan els andorrans? Primer de tot, Andorra té la sort de ser un país molt petit on més o menys tothom es coneix. A més com més petit és un territori més fàcil és administrar-ne la seguretat. A això hi sumem unes lleis dures, un accés a la nacionalització molt difícil i una bona policia i ja tenim la recepta completa. Ara bé, el fet que sigui un país petit a part de tenir avantatges en alguns delictes també té inconvenients. Per exemple, en els casos de violència de gènere, xacra de la qual Andorra tampoc s'escapa, a les persones els costa denunciar-ho, ja que pensen que poden ser estigmatitzades per l'entorn. Però si ho posem en una balança el resultat és clarament positiu i tenim un país en el qual per posar un altre exemple no hi ha hagut cap assassinat des de l'any 1997.
Però anem a veure com s'estructura la seguretat andorrana. El primer i més important en
qualsevol país és la defensa exterior. Andorra no disposa d'exèrcit i aquesta va a càrrec de França i d'Espanya, per tant, no hi entrarem. El que sí que té és la tradicional figura del sometent, que a Catalunya es va mig abolir amb la Generalitat republicana i enterrar definitivament els primers anys del franquisme. El sometent andorrà tampoc fa ja la tradicional funció d'autodefensa i només es mobilitza en casos excepcionals per tasques pròpies de protecció civil. L'última vegada fou l'any 1986, quan el copríncep francès François Mitterrand va visitar Andorra i el sometent va ser cridat per col•laborar en petites tasques d'ordre públic. Tot i la poca mobilització, els caps de casa amb nacionalitat andorrana estan obligats per llei a disposar d'una escopeta a casa amb munició per si són convocats.
La seguretat interior, deixant de banda la curiositat del sometent, va a càrrec de l'anomenat Cos de Policia d'Andorra. Aquest cos té les mateixes funcions i especialitats que té qualsevol policia europea moderna, entre elles el Grup de protecció de personalitats, que com s'ha vist no fa escortes permanents als governants andorrans i actua sobretot en la protecció de pesonalitats que visiten Andorra. També disposen de TEDAX, el GIPA (l'homoleg del GEI català), la importantíssima Unitat de Fronteres i Estrangeria, i la Unitat Antifrau, entre moltes altres.
Segons la web oficial del Govern d'Andorra, la policia posseeix actualment uns 300 membres entre agents i personal administratiu, xifra gens negligible tenint en compte la mida del país i la baixa criminalitat. A més a més, Andorra compta amb els agents comunals, que no són policies però fan funcions policials, sobretot en temes de circulació. Actualment, està en procés convertir-los en Guàrdia Urbana.
Els andorrans amb nacionalitat són molt poc propensos a cometre delictes i la majoria dels que es duen a terme són fets per estrangers, això fa que Andorra només necessiti una petita presó amb una capacitat per a 125 presos i que acostuma a tenir-ne menys d'una cinquantena. A més hi romanen poc temps, ja que el Govern els expulsa als seus països d'origen. En aquesta presó hi treballen unes 60 persones i la seguretat va a càrrec del personal de la presó, que no són policies però evidentment van armats.
Per acabar, la legislació armamentística andorrana és força més permissible que en els estats veïns i és que a part de l'escopeta que estan obligats a tenir per si hi ha toc a sometent, els andorrans poden tenir a casa una pistola com a arma defensiva. Potser per això l'assaltant del xalet no es va arriscar a entrar i va disparar des de fora.
passejar, treballar... amb la seguretat que no li passarà res, tot prescindint d'escorta policial. Com s'ho fan els andorrans? Primer de tot, Andorra té la sort de ser un país molt petit on més o menys tothom es coneix. A més com més petit és un territori més fàcil és administrar-ne la seguretat. A això hi sumem unes lleis dures, un accés a la nacionalització molt difícil i una bona policia i ja tenim la recepta completa. Ara bé, el fet que sigui un país petit a part de tenir avantatges en alguns delictes també té inconvenients. Per exemple, en els casos de violència de gènere, xacra de la qual Andorra tampoc s'escapa, a les persones els costa denunciar-ho, ja que pensen que poden ser estigmatitzades per l'entorn. Però si ho posem en una balança el resultat és clarament positiu i tenim un país en el qual per posar un altre exemple no hi ha hagut cap assassinat des de l'any 1997.
Però anem a veure com s'estructura la seguretat andorrana. El primer i més important en
qualsevol país és la defensa exterior. Andorra no disposa d'exèrcit i aquesta va a càrrec de França i d'Espanya, per tant, no hi entrarem. El que sí que té és la tradicional figura del sometent, que a Catalunya es va mig abolir amb la Generalitat republicana i enterrar definitivament els primers anys del franquisme. El sometent andorrà tampoc fa ja la tradicional funció d'autodefensa i només es mobilitza en casos excepcionals per tasques pròpies de protecció civil. L'última vegada fou l'any 1986, quan el copríncep francès François Mitterrand va visitar Andorra i el sometent va ser cridat per col•laborar en petites tasques d'ordre públic. Tot i la poca mobilització, els caps de casa amb nacionalitat andorrana estan obligats per llei a disposar d'una escopeta a casa amb munició per si són convocats.
La seguretat interior, deixant de banda la curiositat del sometent, va a càrrec de l'anomenat Cos de Policia d'Andorra. Aquest cos té les mateixes funcions i especialitats que té qualsevol policia europea moderna, entre elles el Grup de protecció de personalitats, que com s'ha vist no fa escortes permanents als governants andorrans i actua sobretot en la protecció de pesonalitats que visiten Andorra. També disposen de TEDAX, el GIPA (l'homoleg del GEI català), la importantíssima Unitat de Fronteres i Estrangeria, i la Unitat Antifrau, entre moltes altres.
Segons la web oficial del Govern d'Andorra, la policia posseeix actualment uns 300 membres entre agents i personal administratiu, xifra gens negligible tenint en compte la mida del país i la baixa criminalitat. A més a més, Andorra compta amb els agents comunals, que no són policies però fan funcions policials, sobretot en temes de circulació. Actualment, està en procés convertir-los en Guàrdia Urbana.
Els andorrans amb nacionalitat són molt poc propensos a cometre delictes i la majoria dels que es duen a terme són fets per estrangers, això fa que Andorra només necessiti una petita presó amb una capacitat per a 125 presos i que acostuma a tenir-ne menys d'una cinquantena. A més hi romanen poc temps, ja que el Govern els expulsa als seus països d'origen. En aquesta presó hi treballen unes 60 persones i la seguretat va a càrrec del personal de la presó, que no són policies però evidentment van armats.
Per acabar, la legislació armamentística andorrana és força més permissible que en els estats veïns i és que a part de l'escopeta que estan obligats a tenir per si hi ha toc a sometent, els andorrans poden tenir a casa una pistola com a arma defensiva. Potser per això l'assaltant del xalet no es va arriscar a entrar i va disparar des de fora.
CEEC
