La qüestió social

"L'esquerra i l'extrema esquerra han traït al decurs dels anys els pobles europeus sobre la qüestió social. És el moment de reaccionar i d'ocupar-se dels nostres davant dels altres"

Mart i Hefest: La tornada de la Historia de Guilleume Faye

El segle XXI serà un segle de ferro i de tempestes. No s’assemblarà en res a aquelles prediccions armonioses fetes fins els anys seixanta. No s’esdevindrà l’aldea global profetitzada per Marshall MacLuhan al 1966, ni el planeta en xarxa (network planet) de Bill Gates, ni la civilització mundial liberal i sense historia dirigida des d’un únic Estat “onusí” descrita per Francis Fukuyama. Serà el segle dels pobles en competició i de les identitats ètniques. I paradoxalment, els pobles reeixits seràn aquells que es mantinguin fidels o que tornaran als valors i realitats de l’antigor, ja siguin aquests biològics, culturals, ètics, socials o espirituals, i que, alhora, seran els que dominin amb mestratge la tecnociència. El segle XXI serà aquell on la civilització europea, prometeica i tràgica més eminentment fràgil, patirà una metamorfosi o arribarà a conèixer el seu propi i inaturable crepuscle. En acabat, serà un segle decisiu. A Occident, els segles XIX i XX han estat els de la creença en l’alliberament de les lleis de la vida, als que s’ha cregut que era possible arribar a la ment després d’haver arribat a la Lluna. El segle XXI molt probablement posarà les coses al lloc que les pertoca i suposarà el “retorn a allò real”, també molt probablement mitjançant el camí del patiment. Els segles XIX i XX han vist l’apogeu de l’esperit burgés, aquella petita sífilis mental, monstruosa i lletja fotocopia de la noció d’elit. El segle XXI, temps de tempestes, veurà com es renoven alhora els conceptes de poble i aristocràcia. El somni burgés s’enfonsa en la podridura dels seus mateixos principis i de les seves promeses porugues: No són, forçosament, temps de bonança i cofoisme pel materialisme i el consumisme, el capitalisme transnacional triomfant i l’individualisme. I no molt més per la seguretat, la pau o la justícia social. Conreem l’optimisme pessimista de F.-W. Nietzsche. «Ja no resta cap ordre al que defensar, cal refer-ne un de nou», va escriure Pierre Drieu La Rochelle. I sorgeixen les preguntes: ¿Pot ser que vagi tot malament al decurs de les primeres passes del segle XXI? ¿Pot ser que tots els indicadors estiguin en vermell roent? Doncs millor encara. ¿Potser no ens predeien la fi de la historia després de l’enfonsament de la U.R.S.S.? Estem assistint justament al seu retorn sorollós, bel·licós i arcaic. L’islam torna a encetar les seves guerres de conquesta. L’imperialisme americà es desencadena. La Xina i l’India malden per arribar a ser superpotencies, etc. El Segle XXI estarà sota el doble signe de Mart, el Déu de la Guerra, i d’Hefest, el Déu forjador d’espases, mestre-patró de les tecniques, dels focs tel·lúrics. ENVERS LA QUARTA EDAT DE LA CIVILITZACIÓ EUROPEA A la civilització europea, civilització superior, cal no dubtar gens en afirmar-la com a tal front la cantarella llangorosa de l’etnomasoquisme xenòfil, i caldrà, per poder sobreviure al Segle XXI, fer-hi una revisió colpidora de certs dels seus principis. I només en serà capaç si resta ancorada a la seva eterna personalitat metamòrfica: Haurà de transformar-se tota sencera restant com ella mateixa alhora, conrear l’arrelament i la desinstal·lació, la fidelitat identitària i l’ambició històrica. La Primera Edat de la civilització europea aplega l’Antiguitat i l’Edat Mitjana: Moment de gestació i de creixement. La Segona Edat va des dels Grans Descobriments fins la Primera Guerra Mundial: Es l’assumpció. La civilització europea conquereix el món. Però de la mateixa forma que Roma o l’Imperi d’Alexandre Magne, ella mateixa es fa devorar pels seus mateixos fills: Occident i Amèrica, i per aquells pobles que ella mateixa ha (superficialment) colonitzat. S’obre llavors, a un tràgic moviment d’acceleració de la historia, la Tercera Edat de la civilització europea després del Tractat de Versalles i la fí de la guerra civil europea de 1914-18: El malaurat segle XX ¡Només quatre generacions van caldre per fer estimbar en decadència el treball ascendent, la labor solis de més de quaranta generacions! La historia s’assembla a les asímptotes trigonomètriques de la “teoria de les catàstrofes”: Es al pinacle de la seva esplendor que la rosa es marceix, és després el temps assolellat i de serenor quan el cicló esclata. ¡La roca Tarpeia es ja propera al Capitoli! Europa va ser víctima del seu mateix prometeisme tràgic, de la seva mateixa obertura al món. Víctima d’aquest excés de tota expansió imperial: L’universalisme, oblidadís de tota solidaritat ètnica interna global. La Quarta Edat de la civilització europea s’obre avui. I serà la del renaixement o la perdició. El segle XXI serà per aquesta civilització hereva dels pobles-germans indoeuropeus, el segle malaurat, el del fatum, del destí que distribueix la vida o la mort. Però el destí no és l’atzar absolut. Contràriament a les religions del desert –el qual simbòlicament no representa més que el buit absolut– els pobles europeus saben endins de si mateixos que el destí i que les divinitats no són sempre omnipotents front la voluntat de l’home. Com Aquil·les, com Ulisses, l’home europeu dels orígens es manté dempeus i mai ajagut, prostrat o agenollat front els seus deus. No hi ha sentit de la historia. Fin i tot ferit, l’Arbre pot seguir creixent. Amb la condició de que retrobi la fidelitat a les seves mateixes arrels, als seus fonaments ancestrals, al terra que nodreix la seva saba. LA METAFORA DE L’ARBRE L’Arbre són les arrels, el tronc i el fullatge. Es a dir, el germen, el soma i la psique. 1) Les arrels representen el “germen”, el sòcol biològic d’un poble i el seu territori, la seva terra materna. Elles no ens pertanyen, les transmetem. Elles pertanyen al poble, a l’ànima ancestral i per vindre del poble, anomenada pels grecs Ethnos i pels germànics Volk. Vénen des dels ancestres i tenen com a destí les noves generacions. (Es per això que qualsevol mestissatge és una apropiació indeguda d’un bé a transmetre i, una altre vegada, una traïció). Si el germen s’esvaeix, ja no és possible res més. Podem tallar el tronc de l’arbre, però pot tornar eventualment a rebrotar. Però si arranquem les arrels o embrutem la terra, tot s’ha acabat. Es per això que les colonitzacions territorials i les desfiguracions étniques són infinitament més greus i mortals que les covardes servituds culturals o polítiques, de les que un poble pot, si cal, refer-se perfectament. Les arrels, principi dionisíac, creixen i s’endinsen al terra, mitjançant noves ramificacions: Vitalitat demogràfica i protecció territorial de l’Arbre contra les males herbes. Les arrels, el “germen”, mai arriben a estar mortes. Aprofundeixen en la seva essència, tal i com ho entenia Martin Heidegger. Les arrels són a la vegada “tradició” (allò que es transmet) i “matèria ígnia” (font viva, etern reinici). Les arrels són llavors en conjunt la manifestació de la memoria i d’alló ancestral més profunds i del etern caràcter jove dionisíac. I aquesta manifestació ens remet al concepte capital d’aprofundiment. 2) El tronc, és el “soma”, el cos, l’expressió cultural i física d’un poble, sempre en constant innovació nodrida per la sava vinguda des de les arrels. No està quallat o petrificat, gelificat. S’engreixa en capes concèntriques aixecant-se tot ell envers el cel. Avui, aquells que volen neutralitzar i abolir la cultura europea miren de “conservar-la” com si fos un monument del passat, com si estigues dins una capsa de formol, adient pels erudits “neutres”, o bé abolir la memòria històrica per les joves generacions. El tronc, sobre la terra que el manté, és, edat rere edat, creixement i metamorfosi. L’Arbre de la llarga cultura europea està alhora arrelat i desinstal·lat (soscavat). Un roure de deu anys no s’assembla a un roure de mil anys. És tanmateix sempre el mateix roure. El tronc, aquell que rep i s’acara al raig, obeeix al principi del raig jupiterià. 3) El fullatge. És el més esberladís i el més bell. Mor, es marceix i reneix com el Sol. S’estén en tots els sentits. El fullatge representa a la “psique”, és a dir a la civilització, a la producció i la profusió de noves formes de creacions diverses. Es la raó de ser de l’Arbre, la seva assumpció. D’altre banda, ¿a quina llei obeeix el creixement de les fulles? A la fotosíntesi. Es a dir a “fer servir la força de la llum”. El Sol nodreix la fulla que, a canvi, produeix l’oxigen vital. L’eflorescent fullatge segueix doncs el principi apol·lini. Pero atenció: Si creix desmesurada i anàrquicament (com és el cas de la civilització europea que ha volgut, en convertir-se en l’Occident mundial, estendre’s pel planeta sencer), serà sobtat per la tempesta, com si d’una vela mal trellada es tractés, i farà abatre i desarrelar l’Arbre que el manté. El fullatge deu ser podat, disciplinat. Si la civilització europea vol subsistir, no ha d’obrir-se a tota la Terra ni deixar els braços oberts…, al igual que un fullatge en excés curiós que s’estén per tot arreu i es deixa escanyar per les heures. Li caldrà concentrar-se sobre seu propi espai vital, es a dir Eurosiberia. D’aquí la importancia de l’imperatiu de l’etnocentrisme, mot políticament incorrecte però que ha de ser preferit al model “etnopluralista” i que de fet alguns errats o calculadors miren de teoritzar confonent l’esperit de resistència de l’èlit rebel del jovent. Podem comparar la metàfora tripartita de l’Arbre amb la del Coet, extraordinària invenció europea. Corresponent els reactors cremant i els propulsors a les arrels, al foc tel·lúric. El cos cilíndric de l’enginy s’assembla al tronc de l’arbre. I la capçalera del projectil, des d’on sortiran els satèl·lits o les naus alimentades per l’energia dels panels solars, fa pensar en el fullatge. ¿Es potser un atzar versemblant que els grans programes de coets espacials bastits per europeus -incloent els expatriats als EUA endevinant-se, òbviament, a qui esmentem- s’hagin anomenat respectivament Appolo, Atlas, Mercury, Thor y Ariane? L’Arbre, és el poble. De la mateixa forma que el coet, puja envers el cel, sortint tanmateix d’una terra, d’un sòl fecund on cap altre arrel paràsita pot ser admesa. A una base espacial, és garanteix una empara perfecta, una netedat total de l’àrea de llançament. Igualment, el bon jardiner sap que per fer segur que l’arbre creixi en alçada i s’enforteixi, cal que alhora s’alliberi la base sobre la que s’asseu de les inoportunes males herbes que deixen eixutes les seves arrels; alliberar el seu tronc de l’opressió de les plantes paràsites; però alhora podar el brancam massa prolix que manqui de verticalitat. DEL CREPÚSCLE A L’ALBADA Aquest segle serà el del renaixement metamòrfic d’Europa, com el Fènix, o de la seva anihilació en tant que civilització històrica i la seva transformació en Luna Park cosmopolita i estèril, mentre els altres pobles, pel que els respecta, mantindran les seves identitats i desemvoluparan el seu poder. Europa està amenaçada per dos virus emparentats: El de l’oblit de si mateix, de l’assecament interior, i el de l’“obertura a l’Altre”, excessiva. Al segle XXI, a Europa, per sobreviure, li caldrà alhora reaplegar-se, tornar de nou a la seva memòria i empaitar la seva mateixa ambició, fàustica i prometeica. Tal és l’imperatiu de la coincidentia oppositorum, la convergència dels contraris, o la doble necessitat de la memòria i la voluntat de poder, del recolliment i de la creació innovadora, de l’arrelament i la desinstal.lació. Heidegger i Nietzsche… El començament del Segle XXI serà com aquella mitjanit del món, desesperant, de la que parlava en Friedrich Hölderlin. Pero al més fosc de la nit, ben sabut és que pel matí, el Sol tornarà, Sol Invictus. Rere el crepúscle dels deus: L’Albada dels deus. Els nostres enemics han cregut sempre en la Gran Nit i les seves senyeres estàn ornades amb símbols d’estels nocturns. Pel contrari, sobre les nostres senyeres esta encunyat l’Estel del Gran Matí, amb raigs arborescents: La roda, la flor del Sol de Migdia. Les grans civilitzacions saben passar de les tenebres de la decadència al renaixement: l’islam i la Xina ho han demostrat. Els Estats Units d’América no són una civilització, per res, si no una societat, la materialització mundial de la societat burgesa, al igual que un cometa, amb un poder tan groller com fonedís. No tenen arrels. No són els nostres veritables competidors pel que fa a l’escala de la historia, per res, senzillament són paràsits. Els temps de la conquesta s’han exhaurit. Ara ve el de la reapropiació interior i exterior, la reconquesta de la nostra memòria i el nostre espai: ¡I quin espai! Catorze fusos horaris sobre els que el Sol mai no es posa. Des de Brest fins l’Estret de Béring, no hi ha dubte, aquest és veritablement l’Imperi del Sol, i és de fet l’espai vital i d’expansió propi dels pobles indoeuropeus. Sobre el flanc sudest, tenim els nostres cosins hindús i sobre el flanc est, a la gran civilització xinesa, que podrà segons vulgui esdevenir aliada o enemiga. Sobre el flanc oest, vinguda des de més enllà de l’Oceà: L’Amèrica que tindrà sempre com objectiu barrar el pas a la unió continental (de l’espai eurosiberià). Tanmateix, ¿podrà fer-ho eternament? I a més, sobre el flanc sud: La principal amenaça, ressorgida des del fons de les èpoques del passat, aquella amb la que no podem transigir (absolutament per res). Certs lenyadors miren d’abatre l’Arbre. Entre ells s’hi troben molts traïdors, molts col·laboradors. Defensem la nostra terra, preservem el nostre poble. El compte enrere s’ha encetat. Encara tenim temps, malgrat que aquesta vegada no en tenim gaire. Encara més, fins i tot si aconsegueixen tallar el tronc o si la tempesta l’abat, restaran tanmateix les arrels, sempre fecundes. Amb una sola brasa n’hi ha prou per revifar l’incendi. Pot succeir, evidentment, que abatin l’Arbre i esquarterin el seu cadàver, en un cant crepuscular, i en tant anestesiats, els europeus no percebin el dolor. Però la terra és fecunda i amb una sola llavor n’hi ha prou per rellançar el plançó. Al segle XXI, preparem els nostres fills per la guerra. Eduquem al jovent una nova aristocràcia, fins i tot malgrat que sigui minoritària. Molt més que la moral, cal practicar des d’ara mateix la hipermoral, és a dir decir l’ètica nietzscheana dels temps difícils: Quan un defèn el seu poble, és a dir els seus propis fills, quan un defèn allò essencial, segueix la regla d’Agamenó i de Leónides així com també la d’en Carles Martel: Es la llei de l’espasa la que preval, aquella on la que el bronze i l’acer reflecteixen la lluentor del Sol. L’Arbre, el coet, l’espasa: Tres símbols verticals que parteixen del terra a la llum, alçats des de la Terra envers el Sol, animat per la saba, el foc i la sang. Abril 15, 2010 Guilleume Faye FONT

L'antirracisme com a religió d'estat

L'antiracisme té la mateixa obsessió per la raça que el capellà purità pel sexe. Avui, el sexe es mostra tant com una indústria com la raça és violada i dissimulada. Però en realitat aquest dissimulació amaga una presència obsessiva del concepte. L'antiracisme ha esdevingut una mena de meta-religió, una forma perversa i inconscient de racisme, en tot cas el signe d'una obsessió racial. Però què és en el fons el racisme? Ningú ho sap explicar ni definir. Com en tots els mots abusius i amb fortes càrregues afectives, la paraula en si no té significació. Se li confon amb la xenofòbia, i es parla així del racisme mutu dels croats, els serbis i els albanesos, quan les seves disputes són de caràcter nacional i religiós, però no racial. Aquí les posicions interessants són les de Claude Lévi-Strauss en el seu opuscle "Raça i Història" i de Zoulou Kredi Mutwa, autor del famós assaig "My People", que va ser la més pertinent crítica tant de l'apartheid sud-africà com del model de la societat multiracial. Però aquesta va ser igualment l'opinió de Léopold Sédar Senghor, que va teoritzar sobre les nocions de "civilització negre-africana" i "albo-europea". Aquestes opinions són classificades en l'actualitat com greument incorrectes.

 Les seves tesis poden resumir en aquests punts:

1) La diversitat biològica de les grans famílies de la població humana és un fet incontestable; aquesta diversitat és una riquesa, és el nucli de civilitzacions diferents.

2) Negar el fet racial és un error intel.lectual perillós, ja que nega els mateixos fonaments de l'antropologia i instala el concepte "raça" en el rang de tabú, a paradigma màgic, quan en realitat és una realitat banal.

 3)L'antiracisme obsessiu és al racisme el que el puritanisme a l'obsessió sexual. Una societat multiracial és per necessitat una societat multirracista. No es pot fer cohabitar sobre el mateix territori i sobre la mateixa àrea de civilització més que a poblacions biològicament emparentades, amb un "mínimum" de diferències ètniques. Globalment, les tesis de Levy-Strauss, de Kredi Mutwa i de Léopold Senghor conclouen que la humanitat no és una "Mobylette", i que no marxa amb mixtures. Així, mentre que la ideologia oficial nega el concepte de raça, en veritat ho està reconeixent i fortificant. La societat francesa no reconeix que el fet racial se li imposa, es proclama per tot arreu, començant pels immigrants. En els suburbis i en les "zones sense dret", els francesos autòctons són titllats despectivament com "gals", o, més freqüentment, com "formatgets". Mentre que les races són censurades com inexistents i no se'ls reconeix cap realitat, la qüestió racial està més present que mai.

És evident que les "races pures" no existeixen i que el concepte no té sentit biològic, ja que tota població és producte d'un "fílum" genètic molt divers. Però això no treu existència al "fet racial", ni a les races. Fins i tot una població mestissa constitueix un fet racial, i no es pot dir que a Sud-amèrica oa les Antilles el mestissatge hagi creat noves races. Els antiracistes, que neguen la realitat del concepte de raça, són favorables al "mestissatge", militen per la "barreja de les races", i neguen per tant la seva pròpia realitat. ¿Entenen potser que amb el mestissatge les races deixaran d'existir? De forma dogmàtica s'entesten a demostrar "científicament" que les races no existeixen, i que per tant la modificació del substrat biològic a Europa no tindrà cap conseqüència, sinó tan sols influències benèfiques. Aquesta és la tesi metzinera del "totum cultural", en la qual ni tan sols els seus propagadors creuen amb serietat.

  D'una banda la ideologia oficial nega l'existència de les races humanes, assenyalen les diferències insignificants en els cromosomes personals, però per l'altre la llei prohibeix les discriminacions racials "en nom de la pertinença o no pertinença a una raça, ètnia o religió" . Llavors, les races existeixen o no existeixen? A la simple lògica aristotèlica o leibniziana, és un absurd reprimir als que cometen un delicte contra un subjecte jurídic que no existeix de fet. D'altra banda es proclama la inutilitat de les distincions racials, però s'apliquen legalment quotes de favoritisme racial. Es neguen les "diferències racials" però es posa el punt en les "discriminacions racials positives". (...) Com tota realitat antropològica i, més generalment, natural, el fet racial no és un "fet absolut", però és un fet. La seva negació actual per la ideologia dominant constitueix el signe i la prova que la qüestió racial ha esdevingut fatídica. Tota civilització malalta tendeix a censurar la realitat del seu mal ia fer-ne un tabú. No es parla de sogues a la casa del penjat. La ideologia hegemònica procedeix així amb un treball de silenci, amb un secret de família.

  El sociòleg negre sud-africà, d'ètnia zulu, Kredi Mutwa, escrivia en el seu revelador llibre "My People" (Penguin Books, Londres, 1977): "Negar les diferències fonamentals entre els negres i els blancs, les dues grans famílies racials de la humanitat , és negar la natura i la vida. És tan estúpid com afirmar que la feminitat i la masculinitat no existeixen. Aquí es descobreix una manca de sentit comú en l'esperit occidental. L'home negre acusa en si mateix més que el blanc seva personalitat racial, i és per naturalesa més reticent a acceptar la utopia d'un home universal ". En el mateix sentit, Leonina N'Diaye, en la seva obra "Le Soleil" (Dakar, 021121987), escriu: "Igual que hi ha diferències entre els pobles blancs, entre la península ibèrica i els països nòrdics, per exemple, també existeix aquesta diferència entre les ètnies tribals africanes.

La humanitat està dividida en grans famílies amb la seva pròpia personalitat, cultura i fet biològic ". Entre els africans, com entre els asiàtics la naturalitat del fet racial no ofereix problemes. Es reivindica amb tota tranquilitat. La negació psicòtica del fet racial a Europa es recolza en l'esperança que dissimulant el fet racial pot purgar el pecat original del racisme i crear al mateix temps una societat idílica, un paradís extraterrestre. (...) En el cens de la població francesa de 1999, l'Institut Nacional d'Estadística no va fer cap referència a l'origen ètnic ni a la religió. Els francesos no havien de conèixer les xifres reals, Max Clos, president de l'institut, va explicar a Le Figaro (1999.03.05): "Una comissió de sociòlegs va explicar que la menor referència sobre el caràcter ètnic o religiós d'una ciutat o un barri podria provocar reaccions racistes. La gent tendeixen a creure que una majoria de població magribí o africà crea inseguretat ". Fantàstic! ... Com si "la gent" no s'adonessin elles mateixes de la realitat en caminar pels carrers. Aquest és un perfecte exemple d'enganys al poble, de negligència del poder i de "transparència democràtica". Per què el malalt desconeix la seva febre, per què es nega a mirar el termòmetre? Per què els poders neguen que la immigració és de fet un cataclisme social, que està en marxa una colonització, per què es comporten com si l'emigració no existís? L'estat s'ha tornat de nou censor, de vegades es refereix a les poblacions afro-magrebins com "representants de la població que viu a la perifèria" ... sorprenent eufemisme.

L'Institut d'Estadística nega el fet ètnic i racial i es nega a fer-se cap pregunta sobre aquest fet. Els poders públics, atordits per la psicosi antiracista i el tabú ètnic, dissimulen voluntàriament les xifres de la immigració. Però al mateix temps, remarca les seves contradiccions, com correspon a tota ideologia allunyada de la realitat, ja que implícitament reconeixen el caràcter ètnic de la colonització, reconeixen que els immigrants rebutgen l'assimilació. Els poders públics col.laboren amb els immigrants colonitzadors per modelar l'opinió pública. Doncs en una societat mediàtica la gent creuen menys en el que veuen que en el que els inculquen els mass-media.

  FONT

El problema de la construcció de mesquites.

Guillaume Faye (traduit amb google)
 Font.

Per tot arreu a França, com també fora d'ella a la resta del continent, la construcció de mesquites s'accelera (ja s'han censats 2.000 llocs per al culte, més que al Marroc) i, com sempre, dos camps es distingeixen: Els que volen frenar aquest moviment-i que estan lluny de pertànyer en la seva majoria a la "extrema dreta" - i els que consideren millor accelerar amb la finalitat de no "deixar que l'Islam es estany als soterranis i els garatges", segons la expressió ja consagrada. Però, prenguem alguns fets recents, per exemple l'assumpte de la gran mesquita de Créteil-situada al sud-oest de la conurbació de París. N. del T. -, així que fa a la seva edificació. El 1990, el projecte va ser bloquejat, però la municipalitat, obstinada, acabarà per fer-lo arribar a la seva conclusió. El cost s'eleva a 4 milions d '€ uros i l'alcalde ofereix un milió d' € uros, violant així la llei de 1905-mitjançant la clàssica argúcia de pretendre que no es tracta més que de finançar les "parts culturals" de l'edifici - . A més, el terreny està llogat a la municipalitat en règim d'un contracte d'arrendament emfitèutic de 99 anys per un preu simbòlic irrisori. La mesquita acabarà estenent-se sobre 4.000 m2, dels quals la meitat estaran dedicats a les activitats religioses, i podrà acollir a 1.300 homes i 640 dones. Mas, una violenta polèmica (que s'està resolent actualment en els tribunals de justícia) tenia lloc, ja que el Crédit Agricole  

(1) havia decidit cancel lar les dues comptes bancaris de la Unió d'Associacions Musulmanes de Créteil (UAMC)-de les quals una servia per rebre els "donatius" per a la mesquita-. A conseqüència, Karim Benaïssa, president de la UAMC, s'interposava una denúncia per discriminació i demanava a tots els musulmans boicotejar el Crédit Agricole. Cal saber que quan un banc-fet raríssim-cancel unilateralment els comptes d'un particular o d'una associació ho és perquè té sospites molt greus d'aquests últims, en particular per blanqueig de diners brut. Certament, el Crédit Agricole s'ha mantingut en la més extrema discreció en tot moment, però no seria impossible que hagués descobert que les sumes transferides cap a aquests comptes per a finançar la mesquita provinguessin d'activitats criminals. Exemple de la "atracció" d'una part dels francesos davant la instal lació accelerada de l'Islam en el cor de les seves pròpies ciutats, aquesta reacció d'un jubilat preguntat pel diari Val-de-Marne matin (10 de febrer de 2005): « ¡Seré el primer en anar a visitar aquesta mesquita! És normal que els musulmans disposin d'un lloc digne de tal nom per pregar

(2). No em plantejo cap qüestió, per a mi és una evidència! Encara que la mesquita estigués construïda al costat de casa meva, això no em suposaria cap problema. Tenim ja dues escoles mongetes al costat de casa nostra i tot transcorre molt bé! ». I el bon home afegia: «Llàstima que no hagi estat previst més que una cafeteria en aquesta mesquita, ens hauria agradat molt que hi hagués un restaurant per poder anar a menjar un cuscús!». Esmentem també el projecte emblemàtic (i provocador) de la gran mesquita de Poitiers-de la qual ja hem parlat en aquestes columnes-amb el seu minaret de 25 metres (d'alçada) i el seu terreny de 7.700 m2. Serà el primer monument de la ciutat que els viatgers ferroviaris divisen a l'entrar a l'estació. Des de fa alguns anys, com implantacions afecten a tota l'Europa de l'Oest, fins i tot en els seus llocs més recòndits. Al Centre-Oest de França, malgrat la seva reputació de no estar molt "tocat" per la immigració musulmana pel que fa al Nord, l'Est, el Sud-est i la regió parisenca, el diari La Nouvelle République du Centre-Ouest citava els departaments on s'han difós  

(3) 3 projectes de grans mesquites, altres 3 en construcció i 45 ja construïdes. Evidentment, no hi ha programada cap edificació de noves esglésies i, les que existeixen, tanquen les unes després de les altres, a falta de fidels i de rectors. En totes les regions es plantegen també els problemes originats per l'extensió dels recintes musulmans als cementiris  

(4) i dels llocs de matança dels bens per a la festa ritual del Aid-el-Kebir. Per descomptat, amb l'acord total de la classe política ben pensant (PC, PS, UDF, UMP, Verds) i hipòcritament islamófila-però laica, naturalment-, les autoritats musulmanes posades en escena per Sarkozy i dominades per la ideologia agressiva sorgida d' els Germans Musulmans desenvolupen l'argument casuístic que expressava (el 24 de febrer de 2005) Salah Merabbi, president de la comunitat islàmica de l'Indre-et-Loire: «Si es vol acabar amb l'extremisme, fan falta llocs de culte dignes». Bonic sofisma: En què la multiplicació de les mesquites "oficials" implantades en el cor de les velles terres franceses impediria l'acció de l'esperit de conquesta de la jihad inscrita en l'Alcorà? Al contrari, tal moviment us anima, en oferir una magnífica visibilitat de la ràpida progressió de l'Islam. Però totes aquestes polèmiques-per o contra les mesquites-s'assemblen als debats dels metges de Molière, que preferien emprendre als símptomes de la malaltia-missió impossible-molt abans que a les causes. Davant la indiferència general dels politicastres miops, un recent estudi governamental reconeixia que, al ritme actual  

(5), en 2045, els francesos d'origen i religió musulmana seran majoritaris entre la població. Aquesta gegantina commoció-del mai vist en la Història-, aquest sisme a escala de tota una civilització, que afectarà també a altres països com Bèlgica i Gran Bretanya, deixa petrificada a una societat autòctona dominada pel culte del present i la indiferència cap a el futur. L'Europa de l'Oest, en tres generacions, s'arrisca a convertir-se en majoritàriament musulmana si res no canvia: És més, tal tempesta històrica es desencadena, malgrat tot, envoltada d'un silenci aclaparador, davant les opinions públiques i les elits cegues i sordes . Els qui diuen pestes de la multiplicació de les mesquites o intenten oposar-se a elles o, fins i tot, retardar la seva edificació, sense anar més lluny en la protesta, fan pensar en aquells que intenten taponar les fuites d'aigua amb esparadrap sense gosar trucar al lampista. El problema no pot resoldre's sinó en el seu origen: Aturar i seguidament invertir els fluxos migratoris musulmans. No prendre-la amb les mesquites sense plantejar el problema en la seva totalitat, riu amunt, és com lluitar contra molins de vent, les mesquites brollaran com xampinyons després de la pluja des del moment en que la població continuï islamitzats. Que quedi ben clar: La lògica darrera de la Història és demogràfica: Natalitat i migracions en massa. D'altra banda, encara que les poblacions immigrants extraeuropees no fossin en res majoritàriament musulmanes (però, per exemple, no procedissin si no de l'Índia, l'Extrem Orient, de les Antilles o de l'Àfrica equatorial), caldria oposar-se a elles amb la mateixa fermesa.  

(1) Similar a les caixes rurals d'estalvi de Catalunya. 
(2) La gent s'imagina-prescindeix completament l'Islam-que una mesquita és, igual que una església, un temple o una sinagoga, un «lloc d'oració», quan, sobretot, és un lloc de reunió, de ensenyament ideològica i de trobades activistes. 
(3) Loiret, Deux-Sèvres, Indre-et Loire, Vienne, Loir-et-Cher, Indre i Cher. 
(4) El fet que els musulmans ja no facin repatriar el seu cos cap al seu país d'origen prova que ja es consideren a França com a casa, i que aquest últim país té, en el seu esperit, la vocació de convertir-se en terra de l'Islam, Dar-al-Islam. 
(5) Ritme mantingut per les contínues arribades d'immigrants musulmans (80% de les entrades), per la natalitat superior dels immigrants, però també per les conversions.