L'antiracisme té la mateixa obsessió per la raça que el capellà purità pel sexe. Avui, el sexe es mostra tant com una indústria com la raça és violada i dissimulada. Però en realitat aquest dissimulació amaga una presència obsessiva del concepte. L'antiracisme ha esdevingut una mena de meta-religió, una forma perversa i inconscient de racisme, en tot cas el signe d'una obsessió racial. Però què és en el fons el racisme? Ningú ho sap explicar ni definir.
Com en tots els mots abusius i amb fortes càrregues afectives, la paraula en si no té significació. Se li confon amb la xenofòbia, i es parla així del racisme mutu dels croats, els serbis i els albanesos, quan les seves disputes són de caràcter nacional i religiós, però no racial.
Aquí les posicions interessants són les de Claude Lévi-Strauss en el seu opuscle "Raça i Història" i de Zoulou Kredi Mutwa, autor del famós assaig "My People", que va ser la més pertinent crítica tant de l'apartheid sud-africà com del model de la societat multiracial. Però aquesta va ser igualment l'opinió de Léopold Sédar Senghor, que va teoritzar sobre les nocions de "civilització negre-africana" i "albo-europea". Aquestes opinions són classificades en l'actualitat com greument incorrectes.Les seves tesis poden resumir en aquests punts:
1) La diversitat biològica de les grans famílies de la població humana és un fet incontestable; aquesta diversitat és una riquesa, és el nucli de civilitzacions diferents.
2) Negar el fet racial és un error intel.lectual perillós, ja que nega els mateixos fonaments de l'antropologia i instala el concepte "raça" en el rang de tabú, a paradigma màgic, quan en realitat és una realitat banal.
3)L'antiracisme obsessiu és al racisme el que el puritanisme a l'obsessió sexual. Una societat multiracial és per necessitat una societat multirracista. No es pot fer cohabitar sobre el mateix territori i sobre la mateixa àrea de civilització més que a poblacions biològicament emparentades, amb un "mínimum" de diferències ètniques. Globalment, les tesis de Levy-Strauss, de Kredi Mutwa i de Léopold Senghor conclouen que la humanitat no és una "Mobylette", i que no marxa amb mixtures. Així, mentre que la ideologia oficial nega el concepte de raça, en veritat ho està reconeixent i fortificant. La societat francesa no reconeix que el fet racial se li imposa, es proclama per tot arreu, començant pels immigrants. En els suburbis i en les "zones sense dret", els francesos autòctons són titllats despectivament com "gals", o, més freqüentment, com "formatgets". Mentre que les races són censurades com inexistents i no se'ls reconeix cap realitat, la qüestió racial està més present que mai.
És evident que les "races pures" no existeixen i que el concepte no té sentit biològic, ja que tota població és producte d'un "fílum" genètic molt divers. Però això no treu existència al "fet racial", ni a les races. Fins i tot una població mestissa constitueix un fet racial, i no es pot dir que a Sud-amèrica oa les Antilles el mestissatge hagi creat noves races. Els antiracistes, que neguen la realitat del concepte de raça, són favorables al "mestissatge", militen per la "barreja de les races", i neguen per tant la seva pròpia realitat. ¿Entenen potser que amb el mestissatge les races deixaran d'existir? De forma dogmàtica s'entesten a demostrar "científicament" que les races no existeixen, i que per tant la modificació del substrat biològic a Europa no tindrà cap conseqüència, sinó tan sols influències benèfiques. Aquesta és la tesi metzinera del "totum cultural", en la qual ni tan sols els seus propagadors creuen amb serietat.
D'una banda la ideologia oficial nega l'existència de les races humanes, assenyalen les diferències insignificants en els cromosomes personals, però per l'altre la llei prohibeix les discriminacions racials "en nom de la pertinença o no pertinença a una raça, ètnia o religió" . Llavors, les races existeixen o no existeixen? A la simple lògica aristotèlica o leibniziana, és un absurd reprimir als que cometen un delicte contra un subjecte jurídic que no existeix de fet. D'altra banda es proclama la inutilitat de les distincions racials, però s'apliquen legalment quotes de favoritisme racial. Es neguen les "diferències racials" però es posa el punt en les "discriminacions racials positives". (...) Com tota realitat antropològica i, més generalment, natural, el fet racial no és un "fet absolut", però és un fet. La seva negació actual per la ideologia dominant constitueix el signe i la prova que la qüestió racial ha esdevingut fatídica. Tota civilització malalta tendeix a censurar la realitat del seu mal ia fer-ne un tabú. No es parla de sogues a la casa del penjat. La ideologia hegemònica procedeix així amb un treball de silenci, amb un secret de família.
El sociòleg negre sud-africà, d'ètnia zulu, Kredi Mutwa, escrivia en el seu revelador llibre "My People" (Penguin Books, Londres, 1977): "Negar les diferències fonamentals entre els negres i els blancs, les dues grans famílies racials de la humanitat , és negar la natura i la vida. És tan estúpid com afirmar que la feminitat i la masculinitat no existeixen. Aquí es descobreix una manca de sentit comú en l'esperit occidental. L'home negre acusa en si mateix més que el blanc seva personalitat racial, i és per naturalesa més reticent a acceptar la utopia d'un home universal ". En el mateix sentit, Leonina N'Diaye, en la seva obra "Le Soleil" (Dakar, 021121987), escriu: "Igual que hi ha diferències entre els pobles blancs, entre la península ibèrica i els països nòrdics, per exemple, també existeix aquesta diferència entre les ètnies tribals africanes.
La humanitat està dividida en grans famílies amb la seva pròpia personalitat, cultura i fet biològic ". Entre els africans, com entre els asiàtics la naturalitat del fet racial no ofereix problemes. Es reivindica amb tota tranquilitat. La negació psicòtica del fet racial a Europa es recolza en l'esperança que dissimulant el fet racial pot purgar el pecat original del racisme i crear al mateix temps una societat idílica, un paradís extraterrestre. (...) En el cens de la població francesa de 1999, l'Institut Nacional d'Estadística no va fer cap referència a l'origen ètnic ni a la religió. Els francesos no havien de conèixer les xifres reals, Max Clos, president de l'institut, va explicar a Le Figaro (1999.03.05): "Una comissió de sociòlegs va explicar que la menor referència sobre el caràcter ètnic o religiós d'una ciutat o un barri podria provocar reaccions racistes. La gent tendeixen a creure que una majoria de població magribí o africà crea inseguretat ". Fantàstic! ... Com si "la gent" no s'adonessin elles mateixes de la realitat en caminar pels carrers. Aquest és un perfecte exemple d'enganys al poble, de negligència del poder i de "transparència democràtica". Per què el malalt desconeix la seva febre, per què es nega a mirar el termòmetre? Per què els poders neguen que la immigració és de fet un cataclisme social, que està en marxa una colonització, per què es comporten com si l'emigració no existís? L'estat s'ha tornat de nou censor, de vegades es refereix a les poblacions afro-magrebins com "representants de la població que viu a la perifèria" ... sorprenent eufemisme.
L'Institut d'Estadística nega el fet ètnic i racial i es nega a fer-se cap pregunta sobre aquest fet. Els poders públics, atordits per la psicosi antiracista i el tabú ètnic, dissimulen voluntàriament les xifres de la immigració. Però al mateix temps, remarca les seves contradiccions, com correspon a tota ideologia allunyada de la realitat, ja que implícitament reconeixen el caràcter ètnic de la colonització, reconeixen que els immigrants rebutgen l'assimilació. Els poders públics col.laboren amb els immigrants colonitzadors per modelar l'opinió pública. Doncs en una societat mediàtica la gent creuen menys en el que veuen que en el que els inculquen els mass-media.
FONT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada