dilluns, 29 de desembre del 2008

Els simbols comunistes també reviuen l'horror.

Per aquesta realitat, un grup de legisladors de la Unió Europea provingudes de països de l'Est ha plantejat aquesta setmana que també s'inclueixin, en un projecte de la UE destinat a prohibir la exhibició d’esvàstiques, tots els símbols comunistes, fins hi tot l'estel vermell, la falç i el martell. És un grup de representants, provinent d’Estònia, Lituània, Eslovàquia, Hongria i la republica Txeca i amb vivències terribles argumenta que tots els símbols comunistes han d'incloures a la prohibició degut al sofriment que varen causar el règims d'Europa del est sostinguts per la Unió Soviètica. "Volem un tractament equitatiu amb altres mals totalitaris com el sistema comunista", va dir Jozsef Szajer, un membre hongraines del Parlament europeu. El comissionat europeu de justícia, Franc Frattini, va proposar prohibir en tota Europa la exhibició de esvàstiques i altres símbols nazis com una forma de combatre l'antisemitisme i la intolerància, després de la polèmica deslligada pel príncep Harry, que anava a una festa disfressat de nazi. "Si decidim prohibir uns, haurem de prohibir tots els altres", Jan Zahradil. És important que se sàpiga i es doni suport aquesta proposta, ja que és el comunisme el major generador de matances. Cent milions de morts ha ocasionat a la humanitat una ideologia sinistra que ara revestida del conte del Socialisme del Segle XXI i impulsada per dos tirans caribenys carregats del petroli de Veneçuela, està comprant complicitats, penetrant perillosament mitjos de comunicació i confonent gent de bona fe.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Hipocresia Castrista.

per qui no ho vegi a la imatge Fidel Castro
amb xandall Adidas personalitzat
i un nen explotat per adidas.
La cara oculta d'Adidas.
Amb una participació del 15 % en el mercat, *Adidas ocupa -darrere de *Nike- el segon lloc en el rànquing mundial dels fabricants d'articles esportius. Segons dades de la pròpia empresa, gran part de les despeses es destina a publicitat, però, quan estan en joc les condicions de vida de les treballadores en les seves plantes proveïdores, la multinacional alemanya és bastant ?menys generosa?: per exemple, en la fàbrica *Yue *Yuen, a Xina, el salari per hora és d'uns 21 cèntims d'euro. Allí es treballa entre 60 i 84 hores setmanals.
El vicepresident de la Unió Democràtica de Treballadors del Tèxtil (CCAWDU), Athit Kong, ha denunciat que "la falta d'informació i formació" dels treballadors del sector tèxtil a Cambotja genera situacions d'explotació laboral que aprofiten les grans multinacionals que treballen en aquest país menjo Gap, Nike, H&M, Zara, Adidas o Levi's.
Text extret de RASH (associcació de comunistes i anarquiestes):
ADIDAS: Un gran assassí d'animals
Set milions de cangurs seran massacrats per Adidas para la indústria del cuir a l'utilitzar la molt valuosa pell de cangur en les seves sabatilles de futbol. Aquesta és la massacre més gran de vida salvatge mai abans vista. Aquesta empresa, al costat del govern d'Austràlia, justifiquen la carnisseria arguyendo que els cangurs destruïxen cultius de blat i degraden les pastures del bestiar. Estudis científics actuals mostren que en el 90% dels cultius de blat mai s'ha vist un cangur i que aquests causen un molt petit impacte en els pasturatges. Les grans demandes de pell per part de Adidas amenacen també a la més gran de les espècies d'aquest animal: el cangur vermell. Les matances es realitzen a la nit sense cap tipus de monitoreo. Molts animals no moren amb el tir i se'ls penja en ganxos d'acer dintre de camions mentre encara estan vius. David Beckham -jugador del Reial Madrid- és la imatge oficial d'aquest model "Predador" i rep milions de dòlars per utilitzar aquesta sabatilla esportiva. Se li ha sol·licitat repetides vegades que desisteixi d'usar aquest calçat, fins i tot se li ha enviat el vídeo que capta les espantoses escenes de la matança de cangurs. En contrapartida, Ronaldo, un dels millors futbolistes del món, utilitza calçat 100% sintètic.

diumenge, 21 de desembre del 2008

SkinHeads Comunistes ataquen a gent durant les festes de Sants.

el 24 d'agost un grup de joves d'estètica red-skin (skinheads comunistes) va apallissar a dos nois de Sants durant les festes d'aquest barri. Les víctimes van ser ingressades en l'Hospital Vall d'Hebron amb pronòstic greu, segons va avançar ahir La Vanguardia.

El dia 31 d'agost, els Mossos van detenir al menor I. M. A.de 17 anys, com presumpte autor d'un delicte de lesions greus, qui va passar a la disposició de la Fiscalia de Menors, decretant la mesura cautelar de llibertat vigilada. Les investigacions van continuar i el passat 26 i 27 de setembre van ser arrestats pels mateixos fets Esteban R. C. de 18 anys, de nacionalitat equatoriana i veí de Barcelona, i el menor J. F. R. de 17 anys d'edat. L'adolescent va passar a la disposició de la Fiscalia de Menors, quedant en llibertat.

AL major d'edat, després de passar a disposició judicial, se li va decretar el seu ingrés a la presó provisional comunicada i sense fiança. La investigació encara està oberta i no es descarten noves detencions.

L'Extrema Esquerra contra Catalunya.

Destrossen a Lleida un monument dedicat a monjos assassinats durant la Guerra Civil
  • La 'Milícia Antifeixista de Catalunya' s'atribuïx l'atac al monòlit
  • Van Realitzar pintades amb el símbol del comunisme
LLEIDA.-

Un gran monument dedicat a 12 carmelites assassinats durant la Guerra Civil situat a Cervera (Lleida) va sofrir un atac la matinada del diumenge, segons ha informat la Conselleria d'Interior.
El conjunt monumental, que ocupa uns 150 metres i està situat en el Clot dels Àubens, simbolitza un Viacrucis en el qual estan plantades 14 creus i una placa. Els agressors "van arrencar les creus i van fer miques la placa", deixant com signa una bandera 'estelada' i el símbol del partit comunista.

El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, ha condemnat l'atac al monument dedicat a les víctimes de la Guerra Civil a Cervera i ha anunciat que el Govern es posarà a la disposició dels carmelites per a reparar el monument.

El monument explica on van ser assassinats 12 carmelites a Tàrrega en la retaguardia republicana. A principis de setembre, el conseller Saura va inaugurar una ruta de la Guerra Civil en vuit localitats de la comarca, el primer punt dels quals està situat en el Clot dels Àubens i s'afegia en aquest conjunt monumental, que forma part de la xarxa d'espais de memòria de la Generalitat.
Segons ha informat el diari Segre, un grup desconegut fins al moment i que es denomina Milícia Antifeixista de Catalunya ('Milícia Antifascistas de Catalunya') s'ha atribuït l'acció.

Font.

dissabte, 20 de desembre del 2008

L'esquerra espanyola també creu que Catalunya és Espanya.

Imatge del PCE de Castella

«Antes una España roja que una España rota». José Calvo Sotelo.

«El que més s'assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres». Daniel Cardona.

dimecres, 17 de desembre del 2008

PROU SECTARISME!


Comunicat i crónica dels fets del Fossar de les Moreres - JERC

Notícia: del 12 de setembre de 2005

A Barcelona, als voltants de les 7 del matí, un grup de mitja dotzena de militants de les JERC es disposaven, com cada any, a muntar una paradeta informativa al Fossar de les Moreres. Només arribar, van ser amenaçats per una trentena de membres que afirmaven ser de la CAJEI, que deien que en cas de muntar-la la destrossarien.Seguidament, es va entrar en una dialèctica per esbrinar el perquè del seu comportament. En la mateixa van arribar a afirmar que el Fossar, espai públic obert a totes les persones, era seu i que ells decidien qui entrava i qui no, qui hi parlava i qui no i que utilitzarien tots els mitjans, violents si cal, per imposar-ho. Però poc després de les 8 del matí, un dels membres de la CAJEI que semblava manar la resta va donar instruccions dient que s'havia de passar a l'acció. Acte seguit, la resta el van obeir i van robar bona part del material que disposàvem per a la venda, així com la taula que l'havia de sostenir, alhora que esmicolaven butlletins informatius de les JERC. A més, es va amenaçar de mort a varis dels nostres militants per part del mateix subjecte, el qual, junt amb la resta, es va dedicar a donar empentes i cops per fer-nos fora de la plaça amb un comportament que netament es pot considerar totalitari i masclista.Cap a les 11:40 una delegació d'ERC-Osona estava realitzant una ofrena al Fossar de les Moreres, quan un grup d'una quarantena de membres de l'organització citada, els va començar a increpar i es van dirigir cap a ells encapçalats per una pancarta on s'hi llegia "ERC botiflers", fent-los retrocedir a cops de peu i cops de puny. Val a dir que entre la gent d'Esquerra es trobaven companys que havien patit la presó en època franquista i que van assimilar els cops i l'actitud dictatorial dels grisos amb els cops de la CAJEI.Al voltant de les 12 estava prevista, com cada 11 de setembre, l'ofrena floral d'ERC Barcelona i les JERC. 

Uns dos-cents militants vinguts d'arreu dels Països Catalans van ser rebuts per membres de la mateixa organització que abans i que en major nombre que al matí, van començar a insultar i agredir la gent de la capçalera, arribant a utilitzar pals i altres objectes contundents. En aquell moment de màxima tensió es va estar molt a prop de que es provoqués un allau humana, que hauria pogut acabar en desgràcia, ja que hi havia gent gran i criatures pel mig. Això però, no va ser impediment perquè duguessin a terme un reguitzell d'empentes, el llançament d'objectes i d'agressions físiques contra tot aquell que no era de la CAJEI. Varis militants i persones anònimes van ser ferides de diferent grau per culpa dels cops rebuts. Vistos els fets, les JERC van dissoldre el bloc en un acte de responsabilitat tot honorant els nostres principis de lluita pacífica i per evitar que algú prengués més mal. D'aquesta manera, gran part de la militància de les JERC va entrar de manera progressiva pels carrers propers al Fossar.Així doncs, l'ofrena es va poder realitzar per un grup reduït de militants minuts més tard, així com l'acte previst per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres, on es va denunciar públicament els fets ocorreguts. Des de la tarima, el conductor de l'acte va denunciar els fets que impedien que alguns companys independentistes no puguessin ser-hi.

Cal afegir a més, el degradament de l'entorn del Fossar de les Moreres, ja que tant l'església gòtica de Santa Maria del Mar, com els carrers del voltant estaven plens de pintades amenaçadores cap a vàries organitzacions polítiques catalanes, embrutant així una joia del patrimoni català, que val a dir, era present durant la guerra de successió, l'any 1714.

Al migdia es va fer el dinar conjunt entre ERC i les JERC. Allí, ambdues organitzacions van denunciar els fets ocorreguts i van alabar el paper jugat per la militància, la resta de la societat civil i ciutadans anònims que ens havien donat suport al Fossar.Comunicat JERC en motiu dels fets del fossar de les moreres:Davant la profanació de l’emblemàtic Fossar de les Moreres i l’insult als caiguts en combat per les llibertats nacionals del nostre poble, que van representar els coneguts fets de la Diada d’enguany, les JERC manifestem:- Que les agressions planificades i reivindicades en comunicat públic per la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) no van ser només contra militants d’ERC i les JERC. Entre els agredits s’hi troben ciutadans i ciutadanes d’apeu, que van patir les conseqüències d’un acte de falta greu de responsabilitat i de sentit comú. El bloqueig d’un dels accesos al Fossar de les Moreres va ser deliberadament temerari i podria haver causat una desgràcia humana. Dirigents de les JERC van ordenar a la militància dissoldre el bloc que formaven per entrar al Fossar i una part d’aquesta va entrar de manera progressiva pels carrerons propers i sense banderoles de l’Organització per evitar els incidents que alguns irresponsables buscaven. En aquests moments el nombre exacte d’agredits és encara indeterminat però estem parlant d’un mínim de 5 ferits per trau i/o contusions de consideració més diversos casos d’atacs d’ansietat, lipotímies i contusions menors. Animem a la ciutadania que va patir agressions que portin els seus casos davant la justícia, com ho faran Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i les JERC. 

Els afectats poden també dirigir-se a nosaltres per fer front comú davant aquests tristos successos. Alhora, qualsevol aportació de proves i fotografies seran de gran utilitat.

- El Fossar de les Moreres és patrimoni històric i cultural de tots els catalans que reivindiquem la memòria dels caiguts en defensa de la nostra pàtria i ningú té dret a imposar arbitrària i violentament un peatge d’insults i garrotades. Molt menys encara un grupuscle marginal creat fa només dos anys i que pretén enfonsar la jornada a tots aquells que porten anys i dècades commemorant en pau i solemnitat la Diada al Fossar.

- Lamentem que s’hagi atemptat contra els murs del patrimoni històric de Barcelona i dels Països Catalans com és el cas de les parets de l’Església de Santa Maria del Mar, que romanien impol·lutes inclús en els anys més durs de la lluita antifranquista. En aquest sentit, les JERC ens oferim a l’Ajuntament per netejar l’entorn del Fossar de les Moreres, que ha quedat en un estat deplorable després del pas dels patriotes (sic) de la CAJEI.

- Les agressions es desprenen de la mentalitat totalitària dels seus autors, contra la que tantes generacions i durant tants anys ha lluitat la nostra societat civil. El feixisme s’ha de combatre arreu i també contra aquells que es puguin reivindicar com a independentistes. Tots els feixismes són iguals.- Considerem que als fets del Fossar la principal víctima és el País i que la CAJEI esdevé de facto el millor aliat de l’Estat espanyol en la seva tasca d’entorpir el nostre camí cap a la llibertat.

- Les JERC creiem que en el nostre context històric i polític la raó de la força mai guanyarà a la força de la raó i per això reivindiquem els valors del diàleg, la negociació, el respecte i la lluita ideològica i dialèctica amb aquells que no pensen com nosaltres en contra de la cultura primària de violència gratuïta, de pensament únic i de substitució del bíceps pel cervell que caracteritza els mètodes emprats per la CAJEI.

- Denunciem que les agressions del Fossar de les Moreres no són un fet aïllat, formen part d’una campanya de violència contra les JERC amb antecedents recents, a destacar, a Sabadell i al barri de Sant Andreu de Barcelona on militants de les JERC han patit aquesta cultura que obvia el respecte i el diàleg i prima els punts de sutura.

- Entenem que la suma de fets lamentables com els viscuts darrerament no són contextualitzables en una lògica política sinó que es tracta d’una dinàmica viciada, de caràcter sectari i que acaba anul·lant l’esperit crític i la capacitat d’incidència del jovent que té ganes de moure’s per canviar les coses.

- Entenem que la CAJEI, dins la seva autonomia organitzativa, ha de deliberar si aquesta estratègia empresa porta enlloc i si fets com els del Fossar aporten res de bo a la Construcció Nacional. Fem una crida, a més, als joves independentistes que es troben a l’entorn de la CAJEI a fer autocrítica i a fer sentir les veus dissidents que busquen que dins de les diferents sensibilitats i projectes de l’independentisme català prevalgui el respecte mutu, la cooperació i el debat raonable.

- Fins que la CAJEI no canviï la seva metodologia, cal que institucions, organitzacions, entitats i particulars no donin cobertura ni subvencionin l’activitat d’aquests indesitjables.

- Aquests fets refermen el nostre projecte polític i ens sentim més militants de les JERC que mai. Continuarem lluitant per la independència, la reunificació i el socialisme des de la lluita ideològica, des del carrer i des de les institucions i l’any que ve tornarem a participar de la Diada i a ser presents al Fossar de les Moreres.- Agraïm públicament les nombrosíssimes mostres de suport rebudes en les darreres hores des del teixit associatiu i des de la solidaritat individual i ens fem càrrec d’aquest suport en nom dels ciutadans anònims que van rebre agressions. 

Recuperem l’honor del Fossar de les Moreres!
Fora feixistes dels Països Catalans!
Visca la Terra!

JERC, 12 de setembre de 2005

Font.

Més sectarimse per part de la CAJEI aquest cop a les JERC.

Agressió a un militant de les JERC al districte de Sant Andreu 17.4.2007 Barcelona

 El diumenge dia 15 d’abril un jove militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), al districte de Sant Andreu (BCN), va ser acorralat per un grup d’afiliats a l’organització CAJEI del mateix districte, quan caminava sol per un carrer pròxim al carrer Gran de Sant Andreu . Els joves, que des d’un inici es van mostrar violents i amb una actitud antidemocràtica, autoritària i amb tics feixistes, van insultar i coaccionar el jove independentista fins a agredir-lo, sense cap mena de motiu que no fos únicament i exclusivament la militància política de l’agredit, tal com ells mateixos reconegueren.Els joves de la CAJEI van amenaçar el militant de les JERC i li van dir que aquestes agressions “només havien fet que començar”.

El jove, ja entrada la nit, es va traslladar a l’hospital per tal de deixar constància dels cops i contusions, i posteriorment va interposar una denúncia contra els responsables per agressions i amenaces. Lamentablement aquests fets són constants per part dels membres de la CAJEI cap a militants de les JERC-Sant Andreu, i només es poden entendre per la bona tasca duta a terme per les JERC-Sant Andreu i la frustració que aquest fet provoca als membres de la CAJEI, incapaços d’articular un projecte independentista constructiu i sòlid al barri.Així, doncs, les JERC veiem amb incredulitat com aquesta organització munta una campanya per denunciar l’agressió que es va produir el passat divendres a la matinada en un concert organitzat a la ciutat de Sabadell, i que només dues nits després siguin ells mateixos capaços d’agredir amb total impunitat i sense cap mena de motiu un jove independentista que transitava pel barri on resideix.

Les JERC condemnem de forma rotunda les agressions patides tant a Sant Andreu com a Sabadell i ens solidaritzem de forma manifesta, com hem fet sempre i continuarem fent, amb les víctimes d’aquest tipus d’accions. Des de les JERC continuarem apostant per la pau, el diàleg i la llibertat com ho hem fet durant tots aquests anys, combatent les actituds violentes i de caire feixista que malauradament hem hagut de viure en primera persona aquest diumenge passat.Malgrat tot, a Sant Andreu, a Barcelona i arreu dels Països Catalans les JERC continuarem endavant construint la independència des de la cohesió social, implantant el teixit associatiu i participant de la vida política de barris, viles i ciutats.

Font.

Retinguts a Cuba diversos dirigents de la JNC després de demanar l’alliberament immediat de tots els presos polítics i de consciència.

ATENCIÓ: Notícia del 10.12.2007 però que crec que és interessant recuperar.

Diversos dirigents de la JNC estan retinguts des d’aquesta matinada a l’hotel de La Habana on estan allotjats. La policia els ha pres els passaports i els visats i és probable que els expulsin de Cuba en les pròximes hores. Els membres de la JNC volien donar suport a diferents grups de dissidència política a l’illa que treballen per l’assoliment de la democràcia, el respecte pels drets humans i les llibertats bàsiques de la persona. Entre els integrants del grup hi ha Francina Vila, regidora de CiU a Barcelona, Laura Costa, regidora de CiU a Sant Celoni, Marga Payola, vicesecretària general de la JNC, Jordina Moltó, membre de la direcció nacional de la JNC, Sara Camps, militant de la JNC de l’Alt Urgell, Meritxell Lluís, secretària d’organització de CDC Terrassa, i Raquel Arranz, coordinadora de comunicació de CDC d’Esplugues. En particular, els grups d’acció de la JNC van realitzar ahir al matí hora local una manifestació conjunta amb el grup dissident de les Damas de Blanco (http://www.damasdeblanco.com/) a La Havana. En el transcurs d’aquesta manifestació i en motiu de la celebració del Dia Internacional dels Drets Humans, els militants de la JNC anaven vestits amb samarretes blanques i han desplegat dues pancartes amb el missatge de “Democracia y Derechos Humanos”, així com “Paz y Libertad”, mostrant així el seu suport a la democratització de l’illa, al necessari respecte pels Drets Humans i a l’alliberament immediat dels centenars de presos polítics i de consciència. Les Damas de Blanco són un grup dissident que agrupa les familiars dels presos polítics i de consciència de l’illa i que es manifesten pacíficament i silenciosa per tal que els alliberin.
Font

dimarts, 16 de desembre del 2008

"YO NO CANTO AL CHE"

Durant la major part de la seva vida, Guevara es va sentir motivat per un odi profund contra els Estats Units. Era un monstre de crueltat, absolutament despietat i desproveït de la mes mínima compassió. En tot moment rebuig amb indiferència les supliques i exhortaciones en favor de moltes matances innocents dels infames "tribunals" revolucionaris. Durant els seus dies en la Sierra Maestra, es refocilaba presidint els "judicis " i execucions de senzills camperols analfabets acusats d'insubordinació, o de gents en qui requeien sospites de " derrotisme" o confidència. Entre les desercions, que eren contínues va figurar la d'un dels veterans del Granma. Aquests actes es castigaven amb la mort en el moment de la captura. Tot jove combatent que no pogués suportar els rigors de la vida guerrillera, pagava amb la seva vida aquesta debilitat, ja que els rebels mancaven de presons. AL referir-se a la gavilla de castristes que van ser arrestats i empresonats per la policia mexicana poc abans que sortissin a "envair" a Cuba a la fi de 1956, Guevara expressà el següent comentari: "( Els policies) van cometre l'error... de no matar-lo ( a Castro) al fer-lo presoner" Quan l'escriptor romanès Stefan Bacie visità L'Havana, el Che Guevara el va convidar a presenciar un afusellament. Baciu s'ha referit algunes vegades a aquesta macabra invitació, la ultima vegada en el seu poema:
"YO NO CANTO AL CHE"
Yo no canto al Che,
como tampoco he cantado a Stalin
con el Che hable bastante en Mexico,
y en la Habaname invito,
mordiendo el puro entre los labios,
como se invita a alguien a tomar un trado en la cantina,
a acompañarlo para ver como se fusila
en el paredon de La Cabaña.

Yo no canto al Che,
Como tampoco he cantado a Stalin;
que lo canten Neruda, Guillen y Cortazar;
ellos cantan al Che (los cantores de Stalin),

yo canto a los jovenes de Checoslovaquia.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Chavez contra els referendums

Chávez posa en marxa l'esmena constitucional per permetre la seva reelecció indefinida EFECARACAS
El president veneçolà, Hugo Chávez, ha ordenat avui a la seva formació, el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), que activi la via de l'esmena constitucional per permetre la reelecció presidencial sense límits de mandats."¡Chávez no se'n va, Chávez es queda!, Jo els dono la meva autorització al PSUV, al poble veneçolà, perquè iniciïn el debat i les accions per aconseguir l'esmena constitucional i la reelecció del president de la República, i estic segur que ara sí que ho aconseguirem", ha declarat el mandatari en un acte transmès de forma obligatòria en cadena nacional de ràdio i televisió.

dilluns, 24 de novembre del 2008

75 aniversari del genocidi soviètic contra el poble ucraïnès

Ucraïna ha commemorat aquesta setmana el 75 aniversari de l'Holodomor -terme ucraïnès que significa plaga de fam o també causar la mort amb la gana- en que van morir entre 5 i 10 milions de persones durant els anys 1932 i 1933. La causa d'aquesta gran mortaldat va ser la política de col.lectivitzacions forçades del règim comunista dirigit per Josif Stalin i que va destruir la forma de vida agrícola tradicional. El president ucraïnès, Víktor Iúsxenko, va declarar davant el fòrum internacional dedicat a l'Holodomor que el crim de la fam del 32-33 va provocar una de les pitjors catàstrofes humanitàries del món i reflecteix la naturalesa perversa de l'imperi comunista soviètic. Iúsxenko va destacar el fet que la fam va ser dirigida, creada i organitzada per les autoritats comunistes amb l'objectiu d'exterminar el poble ucraïnès i per això es pot parlar plenament de genocidi. El 2006 el Parlament d'Ucraïna va aprovar una llei que qualificava el crim de la fam del període stalinista de genocidi contra el poble ucraïnès.

divendres, 14 de novembre del 2008

Més sectarisme per part dels comunsites de sempre, un altre cop als copmanys d'UNC.

Les Joventuts d'UNC van ser presents a Perpinyà, segudiament deixem textualment uns fets que sempre es repeteixen. Volem destacar i condemnar: 

- El menyspreu que va tindre la CAL a l’hora de fer el cartell posant només l’estelada de l’estrella roja, discriminant així la majoria d’independentistes que vam assistir a la manifestació. - La pèssima organització de la CAL que dirigida pel sectarisme, ens va intentar marginar fent un cordó sanitari que dividia el bloc format per les organitzacions esmentades anteriorment. - L'actuació estalinista que van tenir durant els parlaments retirant l’estelada blava per penjar la vermella i negar-se a posar-la al costat tot i ser demanat per director del castell, el senyor Deloncle. - Els insults i xiulets dirigits a Daniela Grau i Humbert. - El llançament d’objectes un cop finalitzats els parlaments, dirigits cap a la zona d’UNC i que malauradament van caure a gent que no tenien res a veure amb la nostra organització.

Per a més informació, Joventuts Nosaltres Sols!.

Escrit de Daniel Cardona.


Oh! any nou que arribes, freturem en tu la deu inesgotable d’amor a la Pàtria! Què hi fa que ja tinguem un any més si la nostra exaltació patriòtica ens fa esdevenir sempre joves? No som enlloc encara; però ja hem lliurat batalles. Hem lliurat les pitjors batalles en què pot participar un patriota. És cent voltes preferible la lluita franca, front a front de l’enemic, que el treball obscur i imprecís dels començaments. Hem vist l’amic desertar dels rengles. Hem vist el traïdor vendre’s impunement la Pàtria i lliurar-la a l’enemic. Hem vist l’aplanament, la fe que es perdia, el desengany que s’encampava. Però una il·lusió, una dolça i esperançadora il·lusió de la bandera. En realitat, la millor bandera distintiva d’un poble és la llengua. Però, confessem que l’amor mateix a la nostra llengua no hauria fet el miracle. En les hores difícils, depriments, la muntanya sota el cel blau, ens encomanava a l’ànima la pura il·lusió de la bandera; i quan vivíem les hores enutjoses de la farsa política, i allunyàvem els ulls i el pensament a un més enllà ideal, retornava a nosaltres la pura il·lusió de la bandera.
 

La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça.

 
No. La nostra bandera no havia caigut. Per què havia de caure? Per què havia d’ésser batuda per enemics i traïdors, si ella era l’encarnació veritable de l’esperit català?
Jamai la veritable bandera nacional dels catalans podia ésser una bandera política. No. La bandera catalana no pot ésser altra cosa que l’esperit de la terra nostra mateixa. És la cançó del vent al bell mig de la pineda; és el remoreig de les ones en dolç col·loqui amb la terra; és el parpelleig dels estels en les nits llargues i serenes. És l’aigua que baixa timbes avall, que si hom volgués desviar-la tornaria a davallar per les mateixes entranyes de la terra. Per això tots els pobles encarnen en llur bandera tot l’esperit i tota l’ànima de la raça! Per això una bandera espetegant al vent, enmig del llampegueig de les baionetes mou la voluntat dels exèrcits.
La nostra bandera és el Déu-vos-guard del caminant que en catalana parla us saluda; és la màgica melodia del gran Pep Ventura, que ella sola és ja una afirmació nacionalista; és la rella que solca la terra erma, i el martelleig a les encluses trencant la quietor, que demostren l’esperit treballador i actiu de la raça. Però més que tot i per damunt de tot, és, la nostra bandera, el recull d’un gran anhel i d’un pregon sentiment que ha esdevingut inseparable amb les qualitats ètniques de la raça. Per damunt de tot, és llibertat. I ara, mans exòtiques volen vestir la joventut nostra a faisó d’altres pobles.

Camises negres s’ha dit? I ca! Verd fosc!, verd fosc de la muntanya, verd fosc dels oliverars, verd fosc dels pins; verd fosc de la mar mediterrània.
Verd fosc, que no es destaca llampant en l’hora de la lluita; verd fosc que no serveix per parades i aires marcials; verd fosc com el brossam de la torrentada; verd fosc, com és el fons de l’aigua transparent que salta reguerot avall...
Verd fosc, com eren les banderes de combat de l’alt Rei En Jaume. Verd fosc, d’acord amb la terra, agafats a la terra i per la terra.

Roma és la mare de la raça llatina. Però Roma no s’ha vestit de negre per la seva llibertat. Roma ha estès son negre vel damunt els pits de la seva raça per ofegar els clams dels seus esclaus mateixos.
No. Catalunya no seguirà aquest camí. Si Roma és la mare de la raça llatina, Catalunya és la mare de la llibertat, és la llibertat mateixa.

Abans que la República del Terror, la República Catalana de 1641; abans que les teories marxistes de la Internacional de 1848, la guerra dels remences, veritable fet social. Contra Roma s’aixecà Indíbil, com contra Espanya s’aixecà Pau Claris. Volem, els catalans, ésser lliures; no subjugats. Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou. Per bandera, la nostra, gloriosa en les gestes resplendents de la Nacionalitat Catalana i heroica i digna fins en l’esclavitud mateixa.

Nosaltres no concebem el patriota per la color de la camisa que porta. Nosaltres volem el patriota posseït d’aquella dignitat i fortitud nacional en la qual s’estrellen tots els embats de l’enemic. Però si les circumstàncies fan que Catalunya segueixi el corrent bèl·lic i fins aventurer que informa aquestes reaccions nacionals que experimenten els vells estats d’Europa, Catalunya, la joventut catalana, no es vestirà, no pot, no s’ha de vestir de negre sense fer mancament a la tradició de la raça.
Fidels a aquesta tradició, i en recomençar la lluita en aquest any nou que arriba, renovem sota els plecs sagrats la fe ferma, la fe incommovible, la fe miraculosa, d’ésser patriotes abnegats, d’ésser patriotes purs; i fem la prometença de treure-la per sempre més, d’enmig dels cants elegíacs, i de les taules electorals i dur-la a la victòria definitiva. Laus Catalonia.

Daniel Cardona i Civit

La Batalla, dècada de 1920

dijous, 13 de novembre del 2008

El comunista i l'Audi A6

Pancarta del grup d'animació  de l'equip polonès Legia Warsaw
No sóc dels que pensen que un comunista no pot viatjar amb cotxes luxosos, o deixar-se un sou en un bon restaurant, encara que sempre he cregut que devien menjar-se la llagosta amb mala consciència. Però el que sí que trobo inacceptable és que el mateix comunista gaudeixi dels privilegis d’un càrrec públic, en faci un ús ostentós i generós, i després vagi per la vida d’antisistema. O es dediqui a malparlar de l’escola concertada, i els fills es formin a la privada. O, encara més simpàtic, siguin uns antiamericans furibunds, i vagin a estudiar als EUA. És allò que fa anys vaig batejar com la pijoprogressia, peculiar espècimen polític que compatibilitza, sense urticària, el cotxe oficial, el sou públic i el discurs okupa. És cert que el populisme d’esquerres és tan antic com el de dretes, i que res no ens ha de sorprendre sota el sol de la política, però hi ha una diferència que el fa encara més desagradable. 
Generalment, els populistes d’esquerres no en tenen prou de vendre mirallets falsos al mercat de la demagògia. A sobre, ho fan des d’una pretesa tribuna de superioritat moral, amb cara de llaga d’estómac, i renyant la impenitent ciutadania, culpable de gaudir del pecat del capitalisme. En aquests casos, i perdonin la confidència, l’estómac se’m revolta, tal vegada perquè estic força tipa dels falsos mercaders que detenten la veritat dogmàtica. Durant dècades de magnífic comunisme, hem pogut patir els estralls de la seva doctrina, i en aquest sentit, sempre em resulta admirable observar com gaudeixen, els actuals comunistes, d’una amnèsia tan generosa. Mestretites, moralistes del catecisme progre i, a sobre, antisistema. I tot això mentre viatgen a l’estranger en primera, o es traslladen dins d’un còmode cotxe de luxe que paguem tots els ciutadans. El darrer exemple ha estat la petita polèmica que he mantingut amb Jordi Miralles, i que la web E-noticies d’en Xavier Rius ha reproduït amb fidelitat. L’estimat líder d’EUiA –si afegeixen més sigles a la cosa, aconseguiran una fita semàntica– va ser l’altre dia a TV3. 
Al bell mig de l’entrevista amb Lídia Heredia, va assegurar que ell no és “classe política”, i va deixar anar una peroració sobre la maldat del terme, per acabar assegurant que només és “un carter en excedència”. Fantàstic. Aleshores, em pregunto, si li molesta tant la “classe política”, per què li agrada traslladar-se a les televisions públiques en un Audi A6 posat pel Parlament? ¿És lícit que per parlar com a líder d’un partit polític usi un cotxe públic? ¿No s’inquieta la seva ànima de carter comunista en excedència davant d’alguns abusos de l’erari públic que s’han perpetrat al govern que dóna suport? ¿Està bé dedicar 300.000 euros a comprar cotxes de gamma alta? Dimarts, al 59 segons de TVE-2, parlava de les maldats del capitalisme. ¿Deu ser el mateix capitalisme que ha construït els Audis que usa com a “servei públic”? ¿O el mateix que permet encarregar estudis sobre la granota blava a milers d’euros la pàgina? O… La seva resposta ha estat etzibar-me que ell mai no li ha dit a ningú “No sabe con quien está hablando”. Jo tampoc, senyor Miralles. Primer, perquè parlo en català, segon perquè difícilment puc dir a algú que no sap amb qui parla (porto la cara posada), i tercer perquè és mentida. Però usar una mentida de fa deu anys, inventada per un cert sector del PP, per intentar justificar les misèries actuals, no em denigra a mi, sinó que el retrata a vostè. I, posats a fer, miri, jo mai no vaig utilitzar el cotxe oficial –que era de gamma baixa– per anar a fer mítings, passejar el cap de setmana o gaudir de l’oci nocturn. No em vengui la moto. Potser vostè és un carter comunista en excedència. Però ha après molt aviat a gaudir dels plaers malvats del capitalisme. I a sobre, tot pagat pels ciutadans.

Pilar Rahola
Font: Avui.cat

diumenge, 9 de novembre del 2008

Chávez amenaça de "treure els tancs" si l'oposició guanya les eleccions a l'estat de Carabobo

Caracas. (EFE).- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va dir avui que potser acabarà "traient els tancs" a l'estat de Carabobo si l'oposició a la seva gestió guanya allà la governació regional a les eleccions del pròxim 23 de novembre Si permeten que l'oligarquia (...) torni a la Governació (de Carabobo), al millor vaig a acabar traient els tancs de la Brigada Blindada per defensar al govern revolucionari i per defensar al poble", va dir el mandatari en un míting nocturn en aquest Estat del nord-oest del país. Carabobo està governat en l'actualitat pel general Carlos Acosta, qui fa quatre anys va guanyar aquest càrrec com seguidor de Chávez, però aquest en els últims mesos ho ha titllat de "traïdor" a l'haver negat suport al candidat oficialista a substituir-lo, Mario Silva, un ex animador de l'emissora VTV de la xarxa estatal de televisió. Aquesta és la segona ocasió que Chávez amenaça en un míting electoral amb acudir a la Força Armada si a les eleccions de dins de quinze dies s'imposa un candidat contrari a la seva gestió. El passat 25 d'octubre, va dir que consideraria un "pla militar" si l'Alcaldia de Maracaibo, capital del Zulia, era guanyada pel líder opositor i actual governador d'aquest estat fronterer amb Colòmbia, Manuel Rosales. Rosers, també acusat d'una conspiració per matar a Chávez, qui a més ho ha titllat de "corrupte i mafiós" i, per això, ho ha amenaçat amb la presó, va dir avui que només matánt-lo podran treure'l de la contesa política i electoral. "Hauran de matar-me, perquè no tenen cap raó per fer res contra mi", va dir Rosers en un comunicat. "Estic decidit a ficar pres a Manuel Rosales (...); sépalo el Zulia i Veneçuela, perquè una mena com aquesta ha d'estar a la presó, no pot estar solt", va dir Chávez el dia que va amenaçar amb considerar un "pla militar" en Zulia."Benvingut (Chávez) al Zulia" i, malgrat que està "renyit amb la llei al fer campanya" electoral a favor dels candidats del seu Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), "no ens interessa el seu terrorisme deslligat de persecució política ni la seva campanya de guerra bruta, de guerra psicològica", va respondre Rosers aquesta vegada.

dijous, 6 de novembre del 2008

Comunisme i feixisme , un camí paral·lel





“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”Adolf Hitler

 
 Així es va fer. . Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes. Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.

És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.
Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.

Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.
La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.

Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.
Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…

Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.
 http://www.joseptarrat.com/archives/106

Les alenades finals del comunisme

Anuncien per al pròxim dissabte la reobertura de la seu del PCE en Castalla.

Després de la ràpida i constant cadena de fracasos electorals patits pel comunisme espanyol en totes les cites electorals des de l'any 1995, i amb la total desaparició de la seua marca blanca, Izquierda Unida, en molts municipis (entre ells Castalla, però també Castelló, Alacant i València), en les tres diputacions valencianes, i la única presència de Gaspar Llamazares en el Congrés dels Diputats (i que a més ha anunciat que no repetirà com a Coordinador General), sorprén que es dediquen a reobrir seus. El programa de l'acte és apassionant: picaeta, música i el vídeo "Cuba: camino de la revolución".

Quin model pretén el PCE per al nostre país? El de la Cuba submida en la misèria, amb doble moneda, coneguda bàsicament en el món per ser el major destí de turisme sexual?

El PCE, i el comunisme per extensió, han fracassat estrepitosament. S'ha portat a la pràctica de diferents formes (Cuba, Xina, URSS, Vietnam, Corea del Nord...) i els diferents models han caigut en el mateix error: utilitzar la repressió i el terrorisme d'Estat, des d'Stalin fins a Fidel. Han fet fracassar una ideologia que comptava amb un indiscutible element positiu: la igualtat.L'ensorrament del bloc comunista va deixar el PCE en l'anacronisme. La unificació dels partits conservadors el va debilitar com a alternativa, que va recaure en els partits socialdemòcrates.
 El rebuig del comunisme a reconéixer les identitats col·lectives l'ha deixat sense armes per combatre la globalització en favor dels nacionalismes democràtics, i a una opinió pública cada volta més post-materialista són més importants les idees de llibertat, igualtat d'oportunitats i riquesa que una suposada "dictadura del proletariat", l'abolició de la propietat privada, i el llenguatge obrerista i revolucionari.

El PCE continua tancant els ulls a la realitat, que aboca a la moderació a tots els partits. Al PP ja s'anuncia una tornada a posicions més moderades en el pròxim Congrés. Al PSOE també s'anuncien pactes d'Estat amb el PP, CiU i el PNV, i en el terreny valencià, el BLOC anuncia l'abandó de les tesis més esquerranes en favor d'una posició centrista de clara de defensa dels interessos valencians. Mentrestant, el PCE es reinvindica amb el model de "Cuba, el camino de la revolución".

http://castalla-oberta.blogspot.com/2008/04/les-alenades-finals-del-comunisme.html

dilluns, 3 de novembre del 2008

CHAVEZ'S TERROR

LES AMISTATS DE CHAVEZ







DIGA'M AMB QUI VAS I ET DIRÉ QUI ETS

Chavez amb les FARC

Documents en poder d'EL PAÍS extrets de l'ordinador de Raúl Reyes -el nombre dos de les FARC mort en un atac el 1 de març-, revelen que el president veneçolà, Hugo Chávez, va finançar i va armar a l'escamot colombià i li va demanar que ensinistrés a grups afins al chavismo en la lluita armada.

Aquest article és el primer d'una sèrie. El passat 8 de novembre, Hugo Chávez rebia a Caracas a Luciano Marín, alies Iván Márquez, dirigent de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). El motiu: impulsar l'acord humanitari amb Colòmbia per a canviar a 44 segrestats per 500 guerrillers presos. Això va ser la part pública. Però va haver altra reunió secreta. En ella, el president veneçolà "va aprovar sense pestagenar la sol·licitud" de 300 milions de dòlars %[194 milions d'euros] feta per l'escamot marxista. A més, es va dissenyar un pla per a rebre en la regió veneçolana del Orinoco l'armament enviat a les FARC per dos traficants australians i es va engegar un mecanisme de coordinació entre l'escamot i l'Exèrcit veneçolà, al més alt nivell. Caracas nega els vincles amb la insurrecció  

Els guerrillers van intentar comprar míssils terra-aire El 8 de novembre de 2007

 es va oficialitzar la relació en el palau de Miraflores " "%[Chávez] va aprovar sense pestañear donar 300 milions de dòlars", diu un guerriller La mediació pels ostatges va reforçar l'aliança amb Caracas Chávez va oferir al grup armat una participació en el negoci petrolier Així ho conta el propi Iván als seus companys del Secretariat de les FARC en un correu datat el 12 de novembre de 2007. El missatge està en un dels ordinadors confiscats a Raúl Reyes, nombre dos de l'escamot mort el passat 1 de març en l'atac colombià contra el seu campament a Equador. Bogotá ha demanat a Interpol que certifiqui l'autenticitat dels ordinadors. Les conclusions es faran públiques la pròxima setmana. Aquella reunió en el Palau de Miraflores va oficialitzar una relació que s'havia desenvolupat des de l'any 2000 amb intermediaris i s'havia concretat en el subministrament puntual d'armament en canvi de l'entrenament prestat per les FARC a membres del Partit Comunista i altres grups afins al chavismo en els seus campaments en sòl veneçolà. Dos homes molt propers a Chávez encapçalaven fins a aquesta data els contactes: el general Hugo Carvajal, cap de la Intel·ligència Militar, i el capità de navili Ramón Rodríguez Chacín, actual ministre de l'Interior. Els interlocutors de l'escamot a Veneçuela eren Iván Márquez i Rodrigo Granda, alies Ricardo. Així, en un correu del 4 de gener de 2007, Iván explica que el general Carvajal i el general Alcalá els van a fer arribar "la pròxima setmana bazucas %[lanzagranadas] de gran potència, dels quals 10 seran per a Estafa %[Timochenko, altre comandant guerriller en la zona fronterera] i 10 per a aquí". El general Alcalá, a més, anava a fer-se càrrec del port de Maracaibo, "un gran avantatge" per al "desembarqui de càrrega". Tot apunta que es tracta de Cliver Alcalá, destacat en l'Estat del Zulia, el capital del qual és Maracaibo. L'enviament es materialitza dies més tard: "Els aparells que hem rebut amb Estafa són coets antitanque de 85 mm., 2 tubs i 21 càrregues. L'amic diu que tenen més de 1.000 càrregues, i que pròximament ens faran arribar altres més", escriu Iván el 20 de gener. El general Carvajal s'ha compromès "a portar un ofertante d'armes de Panamà", mentre que el general Alcalá els fa saber que "els caps de les Brigades frontereres tenen tota la disposició" per a col·laborar amb ells. Assetjades per l'aviació colombiana, les FARC busquen míssils antiaéreos. Al març de 2007, Timochenko escriu que els seus amics de la intel·ligència veneçolana els oferixen "peces per a construir-los i garanteixen el viatge per a enviar a un propi al Mig Orient a realitzar un curs en el maneig de coets". Els correus intercanviats entre els membres del Secretariat de les FARC constituïxen una preciosa bitácora de les relacions amb Veneçuela, no exemptes de frecs. No obstant això, la decisió d'Álvaro Uribe de permetre la mediació d'Hugo Chávez en la negociació d'un acord humanitari amb l'escamot, a l'agost de 2007, va tenir un efecte que el president colombià no havia calculat: l'enfortiment de l'aliança amb l'escamot. "Les FARC sempre havien buscat una trobada directa amb Chávez, però ell era renuente", diu un analista de la intel·ligència colombiana. "Fins a la reunió en Miraflores, que va engegar una estratègia conjunta". Chávez considera el seu paper de mediador com "un assumpte de projecció geopolítica de transcendència", en paraules del seu ministre de l'Interior. En efecte, un èxit en aquest camp (per exemple, l'alliberament de Ingrid Betancourt) reforçaria la seva imatge internacional i nacional. En joc està el referèndum sobre la reforma constitucional (que va perdre al desembre de 2007) i el seu paper com líder continental. L'escamot ho sap i s'aprofita: usa el bescanvi com un paraigua per a assolir de Chávez no només projecció internacional i la seva exclusió de la llista d'organitzacions terroristes de la UE, sinó fons i armes per al "Pla Estratègic", que no és altra cosa que la full de ruta per a la presa del poder. "Les FARC utilitzen a Chávez", diuen fonts colombianes. Al febrer de 2008, en el curs d'una reunió secreta en Barinas, Chávez (que apareix ja en els correus amb el pseudònim d'Ángel) assegura que té llests els primers 50 milions de dòlars. "Ens va oferir la possibilitat d'un negoci en el qual nosaltres rebem una quota de petroli per a comercialitzar en l'exterior, la qual cosa ens deixaria una sucosa utilitat", escriuen Iván i Ricardo. El gerent de PDVSA %[la petroliera estatal] està present. Chávez es mostra exultante. Els organitza una cita amb autoritats de Bielorússia per a aconseguir armament en el mercat negre. I oferix pagar amb fons de PDVSA els advocats de Simón Trinitat, comandant de les FARC jutjat a EE UU per segrest i narcotràfic. Vint dies més tard, l'Exèrcit colombià ataca el campament de Raúl Reyes.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/papers/FARC/acusen/Chavez/elpepuint/20080510elpepiint_6/Tes

Traduit per http://www.softcatala.org/

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Els crims del marxisme.

En 1997, es va publicar a França "El llibre negre del comunisme: crims, terror i repressió", escrit per destacats professors universitaris i investigadors europeus. Va Ser editat per Stéphane Courtois, director d'Investigacions del Centri National de la Recherche Scientifique la més prestigiosa organització pública d'investigació de França. L'obra documenta actes criminals, atemptats, assassinats, tortures, deportacions massives, afusellaments, portats a terme per règims comunistes. AL que s'han de sumar els crims comesos per a instal·lar sistemes marxistes. En la seva introducció, Courtois diu: "... El comunisme real va posar en funcionament una repressió sistemàtica, fins a arribar a erigir, en moments de paroxisme, el terror com forma de govern". Alguna cosa a tenir en compte per qui, des de l'esquerra, avui parlen de "terrorisme d'Estat". Les xifres de les víctimes caigudes del marxisme són esgarrifoses: 20 milions a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques 65 milions en la República Popular Xinesa 1 milió a Vietnam 2 milions a Corea del Nord 2 milions a Cambotja 1 milió en els règims comunistes d'Europa oriental 150.000 a Llatinoamèrica 1,7 milions a Àfrica 1,5 milions a Afganistan unes 10.000 baixes provocades pel moviment comunista internacional i partits comunistes no situats en el poder. Estem parlant de 100 milions de morts, en menys d'un segle. En les dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945), no es van registrar tants. Es tracta, sense cap dubte d'un flagell de la Humanitat, un flagel pitjor que les pestes de l'antiguitat, pel seu resultat letal, pel nombre de víctimes. 15.09.2008 Dr. Carlos J. Rodríguez Mansilla Aquest text ha estat traduit per http://www.softcatala.org/traductor/

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Quique Skatalà

En Quique d'Skatalà ens fa saber que les paraules que estaven escrites aquí no són seves i ha denunciat els impulsors de l'arxiu de la web que hi ha a continuació, així doncs sense voler perjudicar a ningú però seguint informant, si algú vol saber les suposades frases d'en Quique ho haurà de fer a l'arxiu de l'enllaç a la plana 13 i ens fa saber també que el text de l'arxiu està "amb molt mala intenció el text que jo vaig escriure fa més de 13 anys i que es referia exclusivament a l'ús estétic que fan de la política determinades faccions del col·lectiu skinhead." i que "estat mai contrari al comunisme ans al contrari i el que jo reflectia en el meu article era precisament l'ús estètic de determinades ideologies que fa una part del jovent." afegeix seguidament que "la web de on heu tret part del meu article serà denunciada judicialment per haver-ne modificat el contingut i per comentaris injuriosos contra la meva persona."

Gràcies Quique per aclararir-ho.
Font: movimiento skinhead en euskalherria

divendres, 17 d’octubre del 2008

Una mica més de Che.

«Els negres, aqueixos magnífics exemplars de la raça africana que han conservat la puresa racial gràcies a la seua escassa inclinació al lavabo, han vist el seu terreny envaït per altre tipus d'esclau, el portuguès», va escriure el Che sobre Brasil.
El Che Guevara, el revolucionari que va ser inspiració d'una generació sencera, va tenir també les seues devaneos, que van quedar immortalitzats en els seus diaris. Potser no siga res de nou, però abans de convertir-se en revolucionari, el Che Guevara era un «playboy» que conduïa la seua moto a la babalà, seduïa a les dones dels seus amics i bevia ingents quantitats de vi negre. No obstant això, si resulta sorprenent trobar-nos amb un Che Guevara racista que anota en el seu diari de viatge amb motocicleta -unisca Norton 500- a Xile i Perú i, més tard, a la zona amazónica del Brasil, i d'ací a Colòmbia, que «el negre és indolent i capritxós, i es gasta els diners en frivolitats». Aquesta és la imatge políticament incorrecta del carismàtic guerriller que va ser assassinat en les selves de Bolívia per unitats especials entrenades en Estats Units, segons es desprèn del diari que el Che va escriure en 1951 quan tenia 23 anys. «Els negres, aqueixos magnífics exemplars de la raça africana que han conservat la puresa racial gràcies a la seua escassa inclinació al lavabo, han vist el seu terreny envaït per altre tipus d'esclau, el portuguès», va escriure el Che sobre Brasil. I això que la seua higiene personal deixava molt a desitjar. En una ocasió, malalt de diarrea, conta que en comptes d'embrutar el orinal va decidir fer les seues necessitats per la finestra. AL matí següent va descobrir que havia fet blanc en un terrat on assecaven préssecs al sol. «Va ser una mica impressionant. Vam Haver de marxar-nos corrent d'allí», diu. En el diari conta la primera vegada que va haver d'usar el seu revòlver. Havia escoltat que un puma merodeaba pels voltants. Un dia, a l'escoltar un so com d'esgarrapades d'arpes en la porta de la seua cabanya, va traure l'arma i va disparar al veure que «un parell d'ulls de felino se li abalançaven damunt». Havia matat al gos del seu amfitrió. Els diaris del viatge amb moto es van a publicar en el Regne Unit i a EEUU al maig, enmig d'un clima polític molt distint al dels seixanta, època en la qual el pòster del Che adornava l'habitació dels universitaris de mig món. Fidel Castro, qui va anar comandant del guerriller Che Guevara, està envellit i canós. La seua revolució cubana s'ha vist arraconada i obligada a pervertir-se i oferir hotels i prostitutes al turista estranger. No obstant això, Llatinoamèrica, que ha eixit cojeando i maltrecha dels experiments en política monetària per a entrar en la tempesta internacional d'especulació de divises, amb un nou moviment guerriller emergent en Chiapas, pot ser que seguisca mantenint la seua fe en el mite del Che Guevara, que no és el Che real, que apareix com el «playboy» d'Occident. Molt lluny de ser un gran amant del treball, el Che es definia davant qualsevol tasca com un bomber que deixa que es creme un edifici perquè s'ha quedat dormit. Durant una temporada va ser entrenador de futbol, més tard estibador en un buc de càrrega, on va participar en una vaga. Tot el món suposava que el Che tenia una gran passió pels plaers de la vida, açò que ho feia encara més mític com símbol en aquells anys quan Bill Clinton es manifestava en contra de la guerra de Vietnam. «En els diaris se li veu reflexionant sobre els principis de justícia, igualtat i llibertat, però també ho veem com el típic canalla», diu Colin Robinson, de l'editorial Vers. Els llibreters, ansiosos per que es repetisca l'èxit que va tenir el llibre a Itàlia, on s'han venut 800.000 exemplars, regalaran als compradors samarretes i «posters» amb una foto del Che poc coneguda, amb la seua boina negra i menjant-se un gelat.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Corea del Nord: la gran il·lusió

Programa 30 minuts:
Reportatge - 13/10/2008 Corea del Nord: la gran il·lusió Abordem la realitat d'un dels països més hermètics i enigmàtics del món. Fa tan sols una setmana, després de 50 dies d'absència pública, el màxim líder nord-coreà, Kim Jong Il, va reaparèixer presenciant un partit de futbol. Això és almenys el que va assegurar l'agència oficial de notícies KCNA. Però no va fer pública cap imatge de l'esdeveniment. Això incrementa les especulacions sobre la sort del dirigent de l'últim país estalinista.
Aquesta setmana el programa "30 minuts" aborda la realitat d'un dels països més hermètics i enigmàtics del món: Corea del Nord.
Fa tan sols una setmana, després de 50 dies d'absència pública, el màxim líder nord-coreà, Kim Jong Il, va reaparèixer presenciant un partit de futbol. Això és almenys el que va assegurar l'agència oficial de notícies KCNA. Però no va fer pública cap imatge de l'esdeveniment. Aquesta nota oficial va incrementar les especulacions sobre la sort del dirigent de l'últim país estalinista del planeta. El mes de setembre passat, mitjans de la veïna Corea del Sud, citant un agent dels serveis secrets dels Estats Units, van assegurar que Kim Jong Il, de 66 anys, havia tingut el mes d'agost un atac cerebral. Aquest episodi és una nova mostra de l'hermetisme que viu aquell país, protagonista els últims anys no només per les angoixants condicions en què viuen els seus ciutadans sinó també per haver llançat un repte majúscul a escala internacional amb el seu programa nuclear. "30 minuts" visita per primer cop Corea del Nord, sota l'atenta mirada de les autoritats, que acompanyen l'equip del programa en una ruta per llocs simbòlics de l'últim gran socialisme autèntic. Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exhalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una "gran il·lusió". Un reportatge de: Sergi Vicente, Mireia Pigrau, Ferran Prat i Cristina Rivas
El reportage es repetirà avui pel 3.24.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Pol Pot


Pol Pot, de nom veritable Saloth Sar, fou un polític cambotjà que va néixer a Prek Sbauw (Província de Kompong Thon) el 19 de maig de 1925. Va estudiar a Cambotja i a París, on es va fer comunista i es va afiliar al Partit Comunista Francès.
El 13 de maig de 1976 Pol Pot fou nomenat primer ministre i va iniciar una política de conversió forçada, ràpida i radical al comunisme. Els ciutadans van ser enviats als camps, per viure com a pagesos, i les ciutats van quedar buides. Tot es va convertir en comunitari i els intel·lectuals i opositors van ser executats sense pietat. Entre execucions i morts per malaltia en les granges col·lectives, van morir al tomb del milió de persones.
El 1985 Pol Pot va deixar oficialment el càrrec de primer ministre però va continuar dirigent als khmers rojos i l'aliança formada contra el govern pro soviètic de Pnom Penh. Els vietnamites es van retirar de Cambotja el 1989. Al 1996, cada vegada mes reduït el seu territori, i amb menys suport extern, els soldats khmers rojos van desertar en massa i també els dirigents.

El 10 de juny de 1997 Pol Pot va ordenar l'execució del seu company de tota la vida, Son Sen, que s'estava fent amb el poder dins el Partit Comunista i que segurament volia posar fi al conflicte. També van ser executats onze membres de la seva família. Llavors les restes del exercit no li va donar suport i va fugir cap una base però fou arrestat pel cap militar Ta Mok i posat sota arrest domiciliari.
Pol Pot, líder històric dels Khmers Rojos i responsable d´un veritable genocidi a Cambodja que va fer dos milions de morts, mor de paludisme al nord-est del país a 68 anys. En conèixer la notícia, el rei de Cambodja, Noro-dom Sihanuk, manifesta que "si Pol Pot és realment mort, el nostre poble s´haurà desempallegat del seu pitjor malfactor". Els Khmers Rojos van arribar al poder a Cambodja l´abril del 1975 i van sotmetre el país a un règim de terror que va durar fins al 1979, en què, després d´una invasió vietnamita, es va instaurar la República Popular de Kampuchéa.
Al principi del 2001, després de dos anys de negociacions amb les Nacions Unides, el parlament de Cambodja aprovà la creació d'un tribunal internacional per a jutjar els crims comesos pels khmers roigs entre el 1975 i el 1979.
 
Enllaços d'interès:
Rebelión digital. amb un parell de videos molt interessants.

divendres, 3 d’octubre del 2008

ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA (LLibre sobre els crims anarquistes els anys 30)


ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA
JOSEP M. PLANES
Pàgines: 170
Mides: 13 x 21,5
EDICIONS PROA
Col·lecció: "Perfils", 31 Enquadernació: rústica amb solapes Any d'edició: 2002

Entre el 4 d'abril i el 27 de maig de 1934, Josep Maria Planes va publicar al diari La Publicitat una trentena d'articles sobre l'entramat anarquista, dividits en dues sèries que titulà, respectivament, "Els gàngsters de Barcelona" i "L'organització de l'anarquisme a Catalunya i a Espanya". Amant de la llibertat, defensor del catalanisme i de la legalitat establerta per la Generalitat republicana, Planes va dur a terme una intensa -i aleshores inèdita- tasca d'investigació i va disseccionar la part més obscura de les organitzacions anarquistes a Catalunya: la de la criminalitat disfressada d'ideologia.

Ell mateix fou, però, la primera víctima: el 24 d'agost de 1936, dos anys i tres mesos després del darrer dels articles, Josep Maria Planes fou assassinat per uns pistolers de la FAI i es convertí en la primera víctima del periodisme català. Aquest volum recull les dues sèries d'aquell exercici periodístic excepcional que posa novament sobre la taula la realitat d'uns fets històrics que han estat molt debatuts. Eren uns textos que romanien amagats a les hemeroteques i que Edicions Proa, amb legítim orgull atesa la seva importància i excepcionalitat, es complau a posar a l'abast del públic lector.

Josep Maria Planes, un altre catalanista mort a mans de l'EE (extrema esquerra).

JOSEP MARIA PLANES I MARTÍ “per damunt de tot, m'interessala dignitat i la llibertat de Catalunya” (Josep Maria Planes, 30-1-1936) El manresà Josep Maria Planes i Martí (1907-1936), un escriptor brillant, innovador, avançat a la seva època i un dels millors periodistes de Catalunya. Iniciador del periodisme d’investigació al nostre país, dissortadament també en va ser la primera víctima. La FAI va assassinar-lo, l’agost del 1936, després que Planes hagués denunciat aquesta organització múltiples vegades, amb una gran valentia. La seva trajectòria professional, doncs, fou curta, però brillantíssima: fundador i director de la revista “Imatges” als 23 anys; director de l’històric setmanari humorístic “El Be Negre” als 24 anys; i assidu col·laborador de les publicacions més prestigioses de l’època com “La Rambla”, “Mirador” i “La Publicitat”. Era un escriptor capaç d’utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l’idioma; de parlar de gaire bé tot amb una prosa brillant. Així, va escriure des d’unes innovadores cròniques esportives i del món noctàmbul barceloní, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30. En aquest web, trobareu, extrets de les hemeroteques, més d’un centenar d’articles ben diversos de Josep Maria Planes, la majoria no reeditats posteriorment, que evidencien la riquesa i el domini absolut que aquest manresà tenia de la nostra llengua i la seva expressió escrita. Alhora, també són un testimoni de les seves profundes conviccions republicanes i catalanistes, que defensà aferrissadament fins al darrer moment. El seu assassinat, als 29 anys, trencà tràgicament una trajectòria fulgurant. És lícit preguntar-se on hauria pogut arribar en el món del periodisme i de la literatura catalana aquest mestre de les lletres i aquest model de periodisme modern, enginyós, compromès i lligat al país que era Josep Maria Planes. Només sabem que la seva tràgica desaparició va ser una pèrdua irreparable per a Catalunya, el seu periodisme i la seva literatura. Si voleu llegir els seus articles, veure opinions sobre ell, els llibres que va publicar, i fotografies seves podeu visitar el següent enllaç : http://www.guiamanresa.com/planes/index.htm

dimarts, 30 de setembre del 2008

La "Brigada de la Muerte"


Al programa en guàrdia de catalunya ràdio se'n donen els detalls més escabrosos de les matances perpetrades pels anarquistes a catalunya i més en concret per la "Brigada de la Muerte" anarquista. En guàrdia: l'omnibus de la mort. Les matances perpetrades pels anarquistes.

L'equip del programa En guardia: Oriol junqeras Enric calpena

dilluns, 29 de setembre del 2008

Mátyás Rákosi

Mátyás Rosenfeld Rákosi nasqué el 14 de març de 1892 a Ada a l'Imperi austrohongarès (avui dia a Voivodina Sèrbia) i va morir el 5 de febrer de 1971 a la ciutat soviètica de Nijni Nóvgorod, la qual entre 1932 i 1990 s'anomenava oficialment Gorki. Fou un polític comunista que, entre 1945 i 1956, dirigí Hongria; se'l recorda com un dels estalinistes més rígids i dogmàtics.

Taula de continguts 1 Anys de formació 2 Dictador d'Hongria 2.1 Exercici del poder 2.2 Política econòmica 2.3 La qüestió dels jueus 3 Caiguda Anys de formació Durant la Primera Guerra Mundial, Rákosi va servir com soldat dins de l'exèrcit austro-hongarès al front de l'Est fins que fou capturat pels russos. Quan va poder tornar a Hongria, va participar en la revolució comunista de Béla Kun, després del fracàs de la qual va fugir a la Unió Soviètica; va tornar al seu país el 1924, però fou empresonat i no aconseguí la llibertat fins el 1940 quan fou bescanviat amb els soviètics a canvi que aquests restituïssin les banderes revolucionàries hongareses que les tropes russes havien capturat a Világos el 1849. A la Unió Soviètica, Rákosi va esdevenir dirigent de la Komintern. El 1945, els soviètics l'enviaren a Hongria perquè hi reorganitzés el partit comunista.  

Dictador d'Hongria Exercici del poder
 
Quan el comunisme va imposar-se a Hongria, Rákosi fou nomenat secretari general del Partit Comunista Hongarès. El 1948, els comunistes obligaren els socialdemòcrates a fusionar-se amb ells en el Partit Obrer Hongarès; a partir d'aleshores, Rákosi va abandonar qualsevol façana democràtica i establí clarament un règim comunista, aplicant allò que ell denominava la tàctica de la salsitxa, és a dir, anar eliminant progressivament els enemics polítics.  

Rákosi, dit l'assassí calb pels seus detractors, es definia a ell mateix com el millor deixeble hongarés d'Stalin i el millor alumne d'Stalin, fins al punt que, a vegades, se l'ha considerat més estalinista que Stalin mateix; sota el seu govern, Hongria patí una de les pitjors dictadures d'Europa en què uns tres-cents cinquanta mil funcionaris i intel·lectuals foren purgats entre 1948 i 1956; a més, també va fer perseguir i executar enemics reals o imaginaris aplicant els mateixos mètodes que Stalin havia fet servir en els Processos de Moscou, tal com va fer amb László Rajk, ministre de l'Interior (1946-1948), càrrec des del qual organitzà la policia política del règim, i ministre d'afers estrangers (1948-1949), a qui, mitjançant un judici farsa, on l'acusà d'espia de Tito i d'agent infiltrat de l'imperialisme occidental desitjós de restaurar el capitalisme a Hongria, condemnà a mort i féu afusellar. El 1952, Rákosi, objecte d'un intens culte a la personalitat, ocupà també el càrrec de primer ministre. Tanmateix, el 13 de juny de 1953, tres mesos després de la mort de Stalin, per tal de fer contents els nous dirigents soviètics, va deixar el càrrec de primer ministre, que passà a Imre Nagy, tot i conservar el de secretari general del partit, des del qual va llençar continus atacs contra Nagy, el qual acabà sent condemnat el 9 de març de 1955 per desviacions dretanes i acusat de ser el responsable de la mala situació econòmica del país; finalment, el 18 d'abril s'esdevingué la destitució de Nagy aprovada pel vot unànim de l'Assemblea Nacional; així doncs, Rákosi esdevingué de nou el màxim dirigent d'Hongria.  

Política econòmica

Després d'acabada la guerra, Hongria va acceptar pagar reparacions, valorades en uns 300 milions de dòlars, a la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i de mantenir les guarnicions soviètiques. El 1946, el Banc Nacional d'Hongria va avaluar el cost d'aquestes reparacions en un índex situat entre el 19 i el 22% de l'ingrés nacional anual. Per altra banda, la participació en el Consell d'Assistència Econòmica Mútua patrociat per l'URSS va impedir a Hongria comerciar amb els països occidentals i beneficiar-se del Pla Marshall. A més, l'inici de la recuperació econòmica de la postguerra va estroncar-se del tot arran del govern de Rákosi; el 1946, la davaluació de la moneda va dur als índexs més alts d'hiperinflació que puguin recordar-se. Cap a 1952, els ingressos reals només representaven dos terços dels de 1938, mentre que el 1949 havien arribat a representar el 90%.
Vers 1953, els nivells de la producció manufacturera hongaresa havien caigut fins a un terç dels d'abans de la guerra. Per altra banda, el govern havia emprat la coerció -i la brutalitat- per col·lectivitzar l'agricultura, com també va usar els beneficis de les explotacions agrícoles per finançar la indústria pesada, a la qual es destinà el 90% de la inversió estatal. En un primer moment, el règim comunista va voler dedicar-se a produir el mateix tipus de material que Hongria havia produït abans de la guerra, incloent-hi màquines i vagons de tren, malgrat no disposar de recursos, i deixant així de banda millors oportunitats en d'altres sectors; amb el desenvolupament de la indústria pesada, es pretenia fomentar el creixement econòmic en el futur i produir exportacions per pagar les importacions. El govern de Rákosi també va establir controls de salaris i preus, basats en un sistema de preus per al productor i un altre per al consumidor, que el govern controlava per separat. Vers 1950, les autoritats usaven aquests controls per limitar la demanda interna i retallar costos laborals triplicant els preus del consumidor i retallant salaris. El descontentament popular va créixer a mesura que l'economia s'anava ressentint de manca de materials, dificultats per a l'exportació i creixement del deute extern.  

La qüestió dels jueus
Nascut dins d'una família jueva, Mátyás Rákosi va renegar de la religió i del judaisme actuant així d'acord amb la seva ideologia comunista atea; per això, durant el seu govern, l'observança de la religió i el sionisme foren prohibits; per altra banda, el 1953, s'adherí a la campanya antisemita de Stalin i va començar a preparar una purga de jueus, que no es va dur a terme arran de la mort de Stalin; tanmateix, va començar la depuració de jueus del partit, que va completar-se durant el govern de Janos Kádár.











Caiguda

El 25 de febrer de 1956, durant el XX Congrés del PCUS, Nikita Khrusxov pronuncià el Discurs Secret, oficialment «Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències» , on denuncià els crims d'Stalin, amb la qual cosa, el PCUS trencava amb l'estalinisme en nom del retorn al leninisme inicial. Per això, sota pressió soviètica, el juny de 1956, Rákosi deixà el càrrec de secretari general del partit que passà a Ernő Gerő. Per tal d'eliminar-lo de l'escena política hongaresa, Rákosi fou enviat a l'URSS, oficialment per rebre-hi tractament mèdic, i va passar-se la resta de la seva vida al Kirguizistan. Poc abans de la seva mort, se li va oferir la possibilitat de tornar a Hongria amb la condició de prometre no dedicar-s'hi a activitats polítiques; Rákosi va rebutjar el tracte i va quedar-se a l'URSS fins que va morir a Gorky el 1971. Després de la seva mort, el seu cos fou retornat a Hongria i enterrat a Budapest.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters