dilluns, 28 de desembre de 2009

Terroristes musulmans 'crackejen' la web de EL MATI



 Atac hacker

 La passada nit, com molts dels nostres lectors hauran comprovat, aquesta web va ser objectiu d’un cibersabotatge per part d’un autodenominat Team Security Evils (Maroc Hackers), que tot crackejant-se (ocupant, com si diguéssim) el nostre espai al servidor, han aprofitat per fer-se propaganda. 

Com que ja hem fet net, si voleu veure el vòmit d’aquests personatges, us hi podeu recrear a http://twitpic.com/vn7my on en Ruben Novoa, a benefici d’inventari i per si pot fer servei a l’autoritat, ho ha emmagatzemat. Al Matí ja estàvem avesats a rebre atacs de cíber brètols diversos; anònims la majoria, sembla que només motivats per la voluntat diguem-ne esportiva de saltar tanques i trencar vidres només per la pruïja de demostrar-se com de masclet hom és saltant la tanca i trencant el vidre, alguns amb alguna signatura o rastre per a que sabéssim quin article motivava l’autoria de la bretolada; els nostres esforçats informàtics ens reporten més de 20.000 atacs entre els uns (els primers, la majoria) i els altres (un parell de centenars, que Déu n’hi dó). `

Mai, però, no ens haguéssim pensat que ens donarien la importància de ser objecte d’una onada de ciberterrorisme islamista radical, que per bé que no és comparable en gravetat al que altres persones, institucions i països han de suportar, d’alguna manera ens fa sentir, encara més, del mateix bàndol: el de la llibertat, la democràcia, el respecte i la civilitud

 http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=921

diumenge, 27 de desembre de 2009

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident

Efe Pequín

Pequín ignora les pressions i condemna el dissident Liu Xiaobo a 11 anys de presó Se l'acusa de "incitar a la subversió contra l'Estat"

És un dels coautors de la Carta 08 ", en la qual s'insta a posar fi al sistema de partit únic a la Xina efe - dissabte, desembre 26, 2009 - Actualitzat a les 10:16 h. Pequín. Les autoritats xineses van fer cas omís a la pressió internacional i un tribunal (a la Xina el poder judicial no és independent) va condemnar ahir a 11 anys de presó a Liu Xiaobo, prominent crític del règim, "per incitar a activitats d'agitació destinades a enderrocar el Govern ". És la tercera vegada en la seva vida de dissident Liu, que el 28 de desembre complirà 54 anys, és condemnat. La primera vez fue sentenciado a 20 meses de cárcel por una huelga de hambre en las protestas de Tiananmen (1989) cuando era profesor de Literatura. La primera vegada va ser sentenciat a 20 mesos de presó per una vaga de fam a les protestes de Tiananmen (1989) quan era professor de Literatura. La segunda lo fue la pasada década a tres años en un campo de reeducación laboral ( laogai ). La segona ho va ser la passada dècada a tres anys en un camp de reeducació laboral (laogai). El seu tercer judici, el passat dia 24, a penes va durar tres hores, segons el seu advocat, Mo Shaoping, i se li va jutjar com a coautor d'un manifest que el 2008 (la Carta 08) va instar la reforma política, majors llibertats i al final del sistema de partit únic mitjançant el sufragi universal. Human Rights Watch (HRW) va qualificar el judici de "paròdia de la Justícia" i "predeterminat políticament" amb "la violació dels drets de Liu".  
"L'únic objectiu del judici és portar una repressió política amb els símbols d'un procediment legal", va adduir Sophie Richardson, directora per a Àsia de HRW en un comunicat. Considerat el dissident més destacat de la Xina, Liu va ser detingut el 8 de desembre de 2008, dos dies abans que es publiqués el manifest amb motiu del 60 aniversari dels drets humans. La sentencia, que podría haberse elevado a 15 años de prisión y que fue emitida el día de Navidad, destaca que Liu "incitó a la subversión contra el poder estatal", informó la agencia oficial Xinhua . La sentència, que podria haver elevat a 15 anys de presó i que va ser emesa el dia de Nadal, destaca que Liu "va incitar a la subversió contra el poder estatal", va informar l'agència oficial Xinhua. La acusación de "subversión contra el poder del Estado" se utiliza en China contra los disidentes pues permite criminalizar las críticas contra el Gobierno de Hu Jintao y el Partido Comunista de China (PCCh). L'acusació de "subversió contra el poder de l'Estat" s'utilitza a la Xina contra els dissidents ja que permet criminalitzar les crítiques contra el Govern de Hu Jintao i el Partit Comunista Xinès (PCX). assumptes interns Prèviament al judici, la Unió Europea (UE), els EUA i els grups de drets humans van denunciar les detencions i van demanar l'alliberament de Liu, però la Xina es va limitar a dir que són afers interns. El president nord-americà, Barack Obama, en la seva visita a la Xina fa un mes també va intercedir sense resultat, el que segons grups defensors dels drets humans prova que aquest tipus de diplomàcia no és efectiva amb el règim xinès. Tot i que el 23 de desembre a Pequín, el primer ministre francès, François Fillon, va reconèixer que no va evocar el cas (actitud habitual davant la signatura d'acords econòmics amb la Xina), va dir que "la postura de la UE sobre els dissidents es comunica regularment a Pequín ". 
La última vez -añadió- se hizo "cuando la semana pasada Suecia, la presidencia en ejercicio, pidió la liberación" de Liu. L'última vegada-va afegir-es va fer "quan la setmana passada Suècia, la presidència en exercici, va demanar l'alliberament" de Liu. Els diplomàtics occidentals i periodistes estrangers no van ser acceptats com a observadors en els tribunals. 

Font: 

La Xina condemna a 11 anys de presó un dissident Liu Xiaobo ha estat jutjat perquè se'l considera coautor d'un manifest que demana la democratització del país

Ult. Act. 25/12/2009 11:42

El tribunal que va jutjar Liu Xiaobo dimecres, ha condemnat el dissident a 11 anys de presó aquest divendres, dia de Nadal. Com ja es preveia, la sentència s'ha anunciat el dia en què es considera que els països occidentals estan ocupats en les celebracions nadalenques i gairebé paralitzats pel que fa a l'activitat pública i política, de manera que esperen que la reacció internacional sigui menor del que hauria estat un altre dia. Xiaobo ha estat condemnat "per haver incitat activitats d'agitació destinades a derrocar el govern", segons la sentència.  
El motiu del judici és que se'l considera coautor del manifest Carta 08, que l'any passat va reclamar la reforma política del país, més llibertat i la fi del sistema de partit únic amb el sufragi universal. És la tercera vegada que Liu Xiaobo, de 54 anys, és condemnat. L'any 1989 li van imposar 20 mesos de presó per una vaga de fam durant les protestes per la crisi de la plaça de Tiananmen, quan era professor de literatura. La següent condemna fa ser una sentència que l'obligava a passar tres anys en un camp de reeducació laboral. El procés actual, per tant, és el que ha desembocat en la sentència més dura. 

 Font: Avui.cat

dissabte, 26 de desembre de 2009

Sobre esglésies i mesquites


Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir – ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.
PODRÍEM RECORDAR FETS MOLT RECENTS, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord – americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir – los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.
PERQUÈ LA PREDICACIÓ DE L’ODI CONTINUA, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.
ELS CRISTIANS HAN ESTAT UNA FORÇA i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.
PALESTINA, I SOBRETOT GAZA, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia…), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.
JO, AGNÒSTIC EN MATÈRIA DE RELIGIONS, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar – li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira a l'Avui.cat 
Un soldat musulmà



dijous, 24 de desembre de 2009

Un demòcrata i, per tant, anticomunista. Alfons Quintà / Periodista

No respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme, complementària i concordant amb el seu combat per la música i la cultura. Vaig conèixer Rostropóvitx el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB. Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a Soljenitsin. Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li era impossible parlar amb un periodista. Entesos. A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín, acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional. Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa "memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas, mai en tindran el meu.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007 

dimecres, 23 de desembre de 2009

Un blocaire egipci Condemnat a quatre anys per criticar l'Islam i al Govern

Notícies Europapress | 22/12/2009 | 22:17 h A l'abril, la policia egípcia va detenir i agredir almenys a 18 membres d'un grup de blocaires Opositors anomenat «Joventut del 6 d'abril, que cada any Insta a celebrar una vaga nacional Durant aquest dia sota l'eslògan" És el nostre dret, i el exercirem ". Un tribunal d'Egipte ha confirmat la sentència de quatre anys de presó imposada a un estudiant blocaire per publicar articles crítics amb l'Islam i el Govern, va informar l'agència estatal MENA. Abdel Karem Nabil Suleiman Va ser Arrestat juntament amb altres blocaires el 2006 i Acusat de comentaris amb publicar L'objecte de pertorbar l'ordre públic, insultar el cap de l'Estat i difamar a l'Islam. A més Va ser expulsat de la Universitat d'Al Azhar. Suleiman, que en el moment de la seva detenció Tenia 22 anys, només passarà un any a la presó ja que ja ha complert tres quartes parts de la seva pena des Que Va ser detingut. A Arrel del cas de Suleiman, l'ONG Reporters Sense Fronteres incloc a Egipte en la seva llista de règims repressors de la Llibertat d'Expressió a Internet, una llista en la qual també es Troben Cuba, Birmània, Iran i Turkmenistan. SOLIDARITAT AMB LES JOVENTUTS DEL 6 D'ABRIL

divendres, 11 de desembre de 2009

Els matins - 10/12/2009 "La llei islàmica permet obtenir rescats a canvi de presoners"

La resolució del segrest de tres catalans a Mauritània pot trigar de 3 a 6 mesos. En parlem amb en David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, i Mohamed Halhoul, portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya.

dijous, 10 de desembre de 2009

Dos escrits de Pilar Rahola



L'islam fa por; article a La Vanguradia


 Quants ciutadans sense cap indici de xenofòbia, ni cap consideració ultra, han votat contra els minarets en el referèndum suís? És dir, un cop superats tots els llocs comuns de la correcció política, una vegada esquinçades les vestidures progres i tocades les trompetes de l' apocalipsi multicultural, podem parlar serenament de la por que té la gent corrent a l'islam? Per descomptat es tracta d'una qüestió molt antipàtica, negada reiteradament, no sigui que el debat es converteixi en alguna cosa seriosament. Però és, amb tota la seva cruesa, la pregunta de fons, i més enllà d'atacs ad hominem i de convertir a tot el món en una mena de membre del aquelarre racista, el cert és que una majoria important de ciutadans comuns, liberals, culturalment oberts i ideològicament diversos, sent por per l'islam actual. 
Certament, sovint la seva por neix de la ignorància, o del recel que sempre provoca el diferent, o de l'instint primari de conservació d'allò propi, però amb tot això sumat no s'arriba a la por molt generalitzat que hi ha a Europa. No, blanc sobre negre, el ciutadà del carrer té por perquè, agafada de la mà d'una religió ancestral, amb els seus grandeses morals i les seves riqueses culturals, arriba també una ideologia totalitària que amenaça, esclavitza, violenta i mata. Per descomptat, és cert que mai sobrarà dir que la religió és una cosa i el totalitarisme integrista altra, ique la majoria dels musulmans només aspira a viure pacíficament, sense renunciar a la seva condició identitària. Però l'islam té un seriós problema en l'actualitat, i els seus mals no neixen de la "incomprensió" occidental, sinó de les misèries interiors. 
No es tracta, només, del fenomen sagnant del gihadisme terrorista. Es tracta, també, del gihadisme ideològic, les derivacions més extremes han comportat la mort de joves "adúlteres", els casaments forçoses, la segregació d'aquelles que volen viure a l'occidental, l'adoctrinament antidemocráticoy una infinitat de característiques que ens apropen tant a l'edat mitjana com ens allunyen de la llibertat. L'islam fa por perquè la majoria dels països islàmics són dictadures atroços. Fa por, perquè les dones estan sotmeses per lleis brutals. Fa por, perquè milers de nens són educats en el menyspreu als valors democràtics. Fa por, perquè cristians, homosexuals, jueus i qualsevol mena de heterodòxia ciutadana és legalment perseguida, de vegades fins a la mort, en molts països islámicos.Ydamiedo, perquè en nom l'islam, una minoria molt poblada ens ha declarat la guerra. Tot això existeix a l'islam actual i en els pors de la gent. 
Reduir aquest problema a una qüestió de rellotge de cucut només serveix per alimentar el simplisme del bonisme imperant. Però no evita que la por augmenti.

 Font 
Notícia relacionada

 ------------------------------------------------------------------

  D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel, i tots reben subvenció pública

 Pilar Rahola

Ciutadans Ha passat desapercebut. Com sempre. Les barbaritats que ocorren a l'Iran no ens interessen, perquè no s'acomoden al maniqueisme ideològic. Si les víctimes fossin palestines. Si els mals poguessin ser ferotges israelianes del Tsahal, o marines amb cara de gos. Si la realitat quadrés amb les fílies ideològiques, llavors es mouria els diners, muntaria en còlera la cridòria, i s'esquinçarien les vestidures els monopolitzadors del concepte solidaritat. Si, a més, un fora espavilat, llavors fins podria aconseguir milers d'euros de subvenció, per salvar els palestins de si mateixos. Vegem un exemple d'aquest ideològic malbaratament. Els de Sodepau, l'ONG més antiisraelià de Catalunya, han rebut de l'Ajuntament 556.408 euros per a "millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva". What? Això li correspon a un ajuntament català? Però hi ha més, si sumem la resta de les iniciatives, Sodepau ha rebut gairebé 800.000 euros de diners municipal, segons resposta a una pregunta de Jaume Ciurana. És a dir, que el nostre endeutat i pobre Ajuntament és tan ric i generós, que dedica milers d'euros a salvar, entre altres perles, la sexualitat de les dones palestines. Si fes el mateix amb les dones prostituïdes dels carrers de la ciutat, seria de monument. 
Totes les ONG o entitats que treballen a Barcelona gaudeixen de tanta generositat municipal? És clar que no, algunes no tenen res, i totes pequen de no ser propalestinas, passaport imprescindible perquè s'obrin les portes dels diners progre. I és que Palestina no és una causa, és una guerra ideològica, directament arrelada amb l'obsessió antisionista de determinada esquerra. Una esquerra que menysprea la llibertat d'expressió, i que, en el seu deliri, penja discursos d'Ahmadinejad a les seves webs. 
D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel. I tots reben subvenció pública. Després són convidats a primera fila als fastos de Ladies, i es permeten xiular Noa. Els diners públics alimenta molts monstres. Mentre engreixem a aquests fanàtics, algunes causes no tenen qui els escrigui. A l'Iran, per exemple, acaben de confiscar el premi Nobel que va rebre la lluitadora Shirin Ebadi. Podria sorprendre que un govern s'atreveixi a aquest despropòsit, però l'Iran pot permetre tot. Esclavitzar a dones, anar pel món amb la bandera d'un règim teocràtic medieval, condemnar a mort a homosexuals i dissidents, i fins burlar d'Alfred Nobel. Ningú plorarà per les víctimes iranians. Ningú encapçalarà manifestacions. I cap Hereu donarà milers d'euros per ajudar-los. No són víctimes, perquè els seus botxins no formen part dels mals políticament reconeguts. I ja se sap que la solidaritat no és un concepte neutral. És una arma ideològica.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Musulmans conservadors creen "brigades de la moral" a Catalunya


• El ‘judici’ a una dona a Reus ha destapat creixents pressions dins del col·lectiu 

  Algunes noies van ser agredides per no portar vel, i un noi, per jugar a futbol amb catalans 

 El presumpte segrest i judici islamista a una dona a Reus a càrrec d’un grup de fanàtics religiosos és, segons van explicar ahir a aquest diari fonts del Ministeri de l’Interior dedicades a la lluita antiterrorista, «l’expressió més violenta» d’un fenomen que cada vegada preocupa més: l’aparició i auge de grups d’individus fanàtics que, a l’empara d’algunes mesquites ultraconservadores, s’arroguen el paper de jutges i policies de la moral islàmica i exerceixen una enorme pressió social sobre els musulmans d’aquelles localitats. Fins ara, aquest fenomen, que des de fa anys s’ha manifestat en països com França o Holanda, ja s’ha detectat amb força en municipis rurals de la zona del Camp de Tarragona, així com en pobles del Gironès i la Segarra. Els escenaris són gairebé sempre localitats on la mesquita està en mans de seguidors del salafisme, un corrent ultraconservador que obliga els seus seguidors a practicar l’estil de vida que, segons ells, van portar els salaf (els ancestres, que és com anomenen els primers seguidors del profeta Mahoma). 

  BLINDAR LA COMUNITAT

Aquestes persones utilitzen el seu estatus a la comunitat per blindar al màxim el col·lectiu i crear un país a part, separat de l’entorn català, que consideren impiu. Des de les mesquites, criden els fidels a no barrejar-se amb els catalans, a no recórrer a les seves institucions (Mossos, jutjats o associacions), a comprar només productes halal (permesos per l’islam) en botigues de musulmans i a no recórrer als bancs, perquè, com que es basen en l’interès, el sistema equivaldria a la usura, que és pecat en la religió islàmica. A més a més, pressionen els pares perquè no permetin a les seves filles fer gimnàstica i encara menys anar a la piscina, així com també els insten a retirar-les de les escoles tan aviat com tenen la primera menstruació. Aquests líders religiosos exerceixen una enorme pressió sobre el col·lectiu. «Si amb el verb i amb el sermó de la mesquita no n’hi ha prou, llavors entren en escena un grup de persones vinculades a l’oratori que castiguen el díscol», diu una font de les forces de seguretat especialitzades en l’extremisme islàmic. Aquestes persones apliquen a Catalunya el concepte islàmic de hisba, que és com es denomina la policia de la moral i els bons costums. Molts d’aquests individus han arribat al salafisme procedents del Tabligh, un corrent islàmic pacífic que es basa en la dawa, que és com es coneix la crida que els seus membres fan als altres musulmans perquè abandonin la seva vida de pecat. No obstant, els membres del Tabligh sempre fan aquesta crida pacíficament, intentant convèncer sense exercir cap mena de pressió. «Aquests, en canvi, apliquen la lògica del Tabligh però utilitzant l’acció violenta», diuen aquestes fonts. 

  TREURE GENT DELS BARS

«Encara que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar-ho, ja hi ha un nombre significatiu d’incidents en què aquestes brigades de la moral han actuat», comenta aquest responsable de la lluita antiterrorista, que explica com les dones són l’objectiu preferent d’aquests grups. «A les que no porten vel els fan la vida impossible. Les insulten, les amenacen i, en ocasions, fins i tot les agredeixen», comenten. A vegades, l’objectiu són els pares o els marits d’aquestes dones, a qui recriminen que permetin que vagin pel carrer sense el vel. «A alguns han arribat fins i tot a retenir-los durant unes hores i pegar-los», comenta aquest cap de les forces de seguretat. «Un cas terrible va ser el d’un adolescent marroquí a qui uns homes van propinar una pallissa pel simple fet d’haver jugat a futbol amb altres nois del poble no musulmans», relaten fonts judicials, que avisen que des d’aquests llocs de culte s’exhorta els pares a prohibir que els seus fills adolescents es relacionin amb catalans. En la seva obsessió per separar els musulmans de la resta de la societat, una de les principals activitats d’aquests grups consisteix a treure dels bars aquells musulmans als quals els agradava ajuntar-se amb els seus amics catalans per prendre un cafè o jugar a cartes. «Els pressionen fins que deixen d’anar-hi. A alguns els obliguen a deixar-se créixer la barba o els veten portar texans», comenten aquestes fonts. 

FONT

dissabte, 5 de desembre de 2009

Casament Musulmà Massiu. 450 nuvis es casen amb nenes menors de deu anys a Gaza.

Mahoma es va casar amb una nena de sis anys. A principis d'agost en aquest mateix blog vaig penjar un vídeo sobre casaments entre homes majors d'edat i menors d'edat de 6 anys o similars. Avui un company m'ha enviat la notícia a proucomunisme@gmail.com perquè la fem correr per internet. Per Paul L. Williams, Ph.D. | Thelastcrusade.org Mahoma es va casar amb una nena de sis anys. Però l'Islam ha evolucionat en 1.500 anys. A la terra de Hamas, el 2009, les núvies tenen gairebé set. Un esdeveniment de gala s'ha desenvolupat a Gaza: Hamas va patrocinar un casament massiu per quatre-cents cinquanta parelles. La majoria dels nuvis estaven en els seus mitjans vint, la majoria de les núvies eren menors de deu anys. Dignataris musulmans, incloent a Mahmud Zahar, un líder de Hamas, estaven presents per felicitar a les parelles que van prendre part en la celebració, acuradament muntada. "Li estem dient al món i als Estats Units que no ens poden negar la felicitat i la felicitat", els va dir Zahar als nuvis, tots els quals estaven vestits amb els mateixos vestits negres, i provenien del proper camp de refugiats Porc senglar. Cada nuvi va rebre de Hamas un regal de 500 dòlars. Les prepúbers nenes, vestides de blanc i adornades amb cridaners maquillatges, van rebre rams de núvia. "Presentem aquest casament com un regal al nostre poble que es va mantenir ferm enfrontant el lloc i la guerra", va dir en el seu discurs l'home fort de Hamàs, Ibrahim salafisme. Les fotos del casament compten la resta de la sòrdida història. El Centre Internacional d'Investigació Sobre Dones estima que, actualment, hi ha 51 milions de nenes acomiadaments que viuen al planeta terra i gairebé totes en països musulmans. 29% d'aquestes nenes acomiadaments són colpejades regularment i abusades pels seus esposos a Egipte; 26% pateixen un abús semblant a Jordània. Cada any, d'acord amb UNICEF, tres milions de nenes musulmanes són objecte de mutilació genital. Aquesta pràctica no ha estat il.legalitzada en moltes parts dels Estats Units. La pràctica islàmica de la pedofília prové del profeta Mahoma, que va acumular once esposes i moltes concubines, després de la mort de la seva primera dona Khadijah, a 619 DE Després que l'anciana dona de Mahoma, Khadijah, va morir el 619 DE, ell va acumular once esposes. Coordinar les visites a les botigues de les seves dones al llarg dels seus cicles menstruals. La seva capacitat per a l'activitat sexual semblava no tenir fronteres. Sahih Bukhari, un dels més reverenciats textos islàmics, diu: "El Profeta solia visitar les seves dones en forma cíclica, durant el dia i la nit, i elles sumaven onze. Li vaig preguntar a Anas, "Tenia el Profeta la fortalesa per fer-ho?" Anas va respondre, "Acostumàvem dir que el Profeta tenia la resistència sexual de trenta homes". 1] Perquè, enmig d'aquestes delícies, el Profeta mantenia un estable de concubines, incloent-hi Reihana, la seva captiva 'jueva'. Les seves esposes i amants estaven obligades, per la llei musulmana, a satisfer les seves necessitats sexuals en qualsevol moment del dia o de la nit, i el Profeta es reservava el dret de gaudir-les "des del cim dels seus caps fins a la planta dels seus peus" . [2] Això semblaria no ser terrible per als estudiants de l'Informe Kinsley, amb excepció del cas d'Aisha, l'esposa favorita de Mahoma. Aisha era la filla d'Abu Bakr, el millor amic del Profeta i el seu més fidel seguidor. Ni bé Mahoma va posar els ulls en Aisha, va començar a fantasiejar amb tenir sexe amb ella. Hi havia un problema amb aquesta fantasia. Aisha, en aquest llavors, era una petita nena de quatre o cinc anys, mentre Mahoma era un home de mitjana edat de cinquanta. [3] I tot i així, el Profeta no va perdre temps a fer realitat la seva fantasia. Quan Aisha va complir sis anys, Mahoma va demanar a Abu Bakr la mà de la seva filla en matrimoni. Abu Bakr va pensar que aquesta unió seria impròpia - no perquè Aisha fos simplement una petita sinó més aviat perquè ell es considerava germà de Mahoma. El Profeta va deixar ràpidament de banda aquesta objecció dient que la unió era perfectament correcte als ulls de Allah. Abu Bakr va consentir. I Mahoma va prendre a la petita nena com la seva nova casada. Com foren casats, Mahoma, en la seva misericòrdia, va permetre que Aisha portés les seves joguines, incloent les seves nines, a la seva nova botiga [4]. El casament va ser consumat quan Aixa va tenir nou anys i el Profeta cinquanta-tres [5]. Els tres anys del període d'espera no es van deure a la preocupació de Mahoma de no abusar d'una nena sinó, més aviat, al fet que Aisha contreure certa malaltia que va provocar la pèrdua del seu cabell [6]. La pedofília no va ser practicada només per Mahoma, sinó també sancionada per l'Alcorà. En el debat sobre el període d'espera requerit per determinar si una dona està embarassada abans del divorci, el text sagrat diu, "Si estàs en dubte pel que fa a aquelles de les teves esposes que han cessat de menstruar, sap que el seu període d'espera ha de ser de tres mesos. El mateix període s'aplica per a aquelles que encara no han menstruat "(65:4). Aquells que pensen que els musulmans moderns han abandonat aquests ensenyaments, haurien d'estudiar les fotos i vídeos que acompanyen aquest article i recordar les paraules del Ayatollah Khomeini, el clergue islàmic més famós del segle 20: Un home pot tenir plaer sexual d'una nena tan jove com un nadó. No obstant això, no ha de penetrar; sodomitzats una nena està bé. Si un home penetra i fa mal a una nena, aleshores ha de ser responsable per la seva subsistència tota la vida. Aquesta nena, però, no compta com una de les seves quatre esposes permanents. L'home no té dret a casar-se amb la germana de la nena ... És millor per a una nena casar-se en una època en que començarà a menstruar a la casa del seu marit, millor que a la casa del seu pare. Un pare que casi la seva filla tan jove, tindrà un lloc permanent en el cel [7].

dimecres, 2 de desembre de 2009

Suïssa diu NO ALS MINARETS

Agència EFE

 La polèmica iniciativa de prohibir els minarets de les mesquites a Suïssa, votada avui en un referèndum popular, pot ser acceptada a nivell federal, segons les primeres estimacions citades per la Radio Suisse Romande. Segons aquestes dades, un 59 per cent dels votants suïssos han votat sí a aquesta iniciativa de la dreta conservadora, que veu en els minarets un símbol de la creixent presència de l'islam al país alpí. La majoria també estaria assegurada a la major part dels cantons suïssos, fet que constitueix la segona condició per poder incloure la Constitució helvètica una clàusula que prohibeixi erigir minarets. Si es confirmen aquests resultats, anirien en contradicció amb les últimes enquestes efectuades abans del referèndum, que donaven una majoria del 53 per cent al no, davant un 37 per cent a favor. Els resultats definitius de quatre cantons --Argovie, Appenzell Rhodes-extérieures, Shaffhouse i Gladis-- mostren un clar suport a la iniciativa antiminarets. No obstant, els resultats del cantó de Ginebra han donat un no a la proposta, amb un 59,3 dels votants en contra de la prohibició de construir minarets. A Suïssa hi viuen uns 400.000 musulmans i només hi ha quatre mesquites que comptin amb minarets, des d'on no es crida a l'oració per no violar la normativa sobre sorolls. Els ultraconservadors Partit Democràtic de Centre (UDC) i Partit Democràtic Federal van ser els promotors d'aquesta iniciativa després d'haver aconseguit reunir en menys de 18 mesos --com ho estableix la llei-- més de les 100.000 firmes necessàries per llançar un referèndum nacional. 

 Font - www.elperiodico.cat Informació - http://www.minarets.ch/

Avui Suïssa vota en referèndum si la Constitució ha d’incloure o no la prohibició d’erigir aquestes torres adossades als centres de culte islàmics 

 L’iniciativa de prohibir els minarets de les mesquites a Suïssa com a forma de lluitar contra la islamització del país, votada avui en un referèndum popular, ha guanyat a la majoria dels 23 cantons suïssos, segons les primeres dades. Dels cantons on el resultat és definitiu, només el de Ginebra, Vaud, Neuchatel i Basilea-Ciutat han rebutjat fins ara la proposta presentada per dos partits de la dreta nacionalista. A nivell federal, sense dades reals encara, les projeccions de la Radio Suisse Romanda parlen d’un 58% dels vots a favor d’aquesta iniciativa per incloure en la Constitució suïssa la prohibició d’erigir minarets. La majoria a favor tant dels vots a nivell federal com per cantons és necessària perquè la proposta guanyi el referèndum. 
avui.cat

dimarts, 1 de desembre de 2009

En mans d’Al-Qaida

Tot apunta que la xarxa de Bin Laden està darrere de la desaparició de tres membres de Barcelona Acció Solidària a Mauritània Ofensiva diplomàtica per intentar resoldre com més aviat millor el segrest de tres voluntaris catalans que participaven en una caravana solidària a Mauritània i que tot indica que estarien en mans de l’organització integrista Al-Qaida del Magrib Islàmic. Des que diumenge a la nit es va conèixer el segrest, dut a terme a uns 150 quilòmetres de Nouakchott, capital del país, el govern espanyol i el català estan en contacte amb les autoritats mauritanes i les de Mali, i amb familiars dels voluntaris de Barcelona Acció Solidària. Algunes fonts advertien ahir que tant el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) com la policia havien alertat el govern espanyol des de l’any 2006 de possibles atacs d’Al-Qaida al Magrib, una organització terrorista que es mou pel desert del Sahel. Les mateixes fonts s’atrevien a manifestar que l’atac a la caravana de cooperants i el segrest de tres membres podrien tenir a veure amb l’anunci dels organitzadors del Ral·li París-Dakar de tornar a celebrar la carrera en el seu circuit tradicional després d’haver-la traslladat l’any passat a Sud-amèrica precisament per motius de seguretat. Mentre els responsables de Barcelona Acció Solidària van anunciar que decidiran per consens amb els desplaçats a Mauritània si se suspèn la missió, el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, no va donar detalls de la situació i es va limitar a admetre que “tot apunta” que es tracta “d’un segrest d’islamistes radicals”. De fet, no és el primer cop que aquesta organització segresta cooperants a la zona. El ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, actua d’enllaç amb el president de Mauritània, Mohammad Uld Abdelaziz. Moratinos ja va ser l’any passat un dels negociadors del pla per intentar evitar la sortida de pasteres amb immigrants irregulars des de les costes mauritanes. Els segrestats són Albert Vilalta, director de Tabasa i Túnels del Cadí; Roque Pascual, empresari de la construcció, i Alícia Gámez, funcionària de Justícia. La resta de cooperants estan custodiats per la Guàrdia Civil i agents de la policia de Mauritània en un hotel de Nouakchott. “Anàvem distrets escoltant el Barça - Reial Madrid i vam sentir el conductor de l’últim cotxe que demana ajuda per la ràdio”, va explicar un dels integrants de la caravana, Josep Ramon Giménez. Van recular i es van trobar el totterreny amb els objectes personals a dins però sense cap ocupant.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Tres cooperants catalans segrestats a Mauritània per Al-Qaida

Tres cooperants catalans segrestats a Mauritània per Al-Qaida La caravana de Barcelona Acció Solidària va ser assaltada a punta de pistola i no es descarta Al-Qaida. Tres integrants de la caravana Barcelona Acció Solidària van desaparèixer ahir a Mauritània en una carretera en ple desert entre les localitats de Nouadhibou i Nouakchott, la capital del país. Els fets van passar cap a les nou del vespre, hora catalana, quan els integrants de la caravana, integrada per una trentena de cooperants i catorze vehicles, avançaven de nord a sud en una ruta paral·lela a la costa i es van adonar que un dels vehicles –concretament el cotxe escombra– havia deixat de seguir-los. Uns quants vehicles van fer marxa enrere i l’alarma definitiva va saltar a la caravana de cooperants quan van trobar el vehicle al mig de la carretera, completament buit, i amb unes petjades que s’allunyaven a la sorra, fet que els va portar a concloure que els integrants del vehicle lleuger havien estat probablement segrestats. Quan els membres de la caravana van posar-se en contacte per ràdio amb responsables de les forces de seguretat mauritanes, aquestes fonts els van confirmar que tenien constància dels fets i venien a admetre la possibilitat del segrest.

  Assalt al cotxe escombra

Fonts policials espanyoles van pintar la situació de manera molt més crua assegurant que un grup d’homes armats i amb les cares tapades van assaltar a punta de pistola la cua de la caravana solidària a bord d’un totterreny i van fugir amb un dels vehicles. Les mateixes fonts van apuntar que l’autoria del segrest podria recaure en una cèl·lula de l’organització Al-Qaida al Magrib Islàmic, que actua a la zona. Les possibles víctimes del segrest són tres cooperants catalans: Albert Vilalta, director general de Túnel del Cadí i fill de l’exconseller de Medi Ambient de la Generalitat durant els governs de Jordi Pujol entre 1991 i 1996; Roque Pasqual, conseller delegat de l’empresa constructora Gecoinsa, una de les set empreses patrocinadores de la caravana solidària, i Alícia Gámez, funcionària del departament de Justícia de la Generalitat i responsable de comunicació de la caravana. L’emergència diplomàtica també es va disparar tan bon punt es van conèixer els fets. L’Agència Catalana de Cooperació va ser dels primers que se’n van assabentar i ràpidament també des de l’Ajuntament de Barcelona el regidor Ignasi Cardelús es va posar en contacte en nom de l’alcalde, Jordi Hereu, amb l’ambaixador d’Espanya a Mauritània, Alonso Dezcóllar. L’Ajuntament de Barcelona, que participa cada any en aquesta caravana, també va parlar amb les famílies de les tres persones desaparegudes i amb la resta dels voluntaris. La caravana solidària va sortir el passat 22 de novembre del port de Barcelona. Es tracta del projecte humanitari més important que es fa a l’Àfrica occidental des de Catalunya. La iniciativa, organitzada per Barcelona Acció Solidària, té com a objectiu transportar el material recollit per 35 ONG catalanes amb la col·laboració de set empreses patrocinadores i la col·laboració de diversos ajuntaments. La caravana, en la seva novena edició, transporta al Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia, més de 3.000 caixes de material corresponent a 106 projectes.

 Font. Avui.cat

dimecres, 25 de novembre de 2009

Un Burka per amor

VEURE PEL·LÍCULA Antena 3 estrena aquesta nit la primera entrega d’una de les pel·lícules per a televisió més esperades dels últims mesos: Un burka por amor. Basada en la novel·la homònima de Reyes Monforte, la minisèrie, de dos capítols, narra la terrible història real d’una espanyola que va haver d’adaptar-se als severs costums de l’islam per amor. Els principals personatges estan interpretats per Olivia Molina, Rafael Rojas i Pepe Sancho. La gènesi d’aquest aclamat burca s’inicia, en realitat, d’una trucada d’una oient a Cinco lunas, el programa a Punto Radio de la periodista Reyes Monforte. Aquesta va quedar tan impressionada pel relat de María Galera que li va proposar escriure una novel·la sobre la seva experiència a l’Afganistan. El llibre va arribar a tenir 25 edicions i va ser traduït a diversos idiomes. Amb aquests avals, el salt a la imatge estava cantat. La història promet no deixar ningú indiferent. María (Olivia Molina) s’enamora perdudament de Rashid (Rafael Rojas), un afganès que treballa amb ella. Després de casar-se, se’n van a viure a l’Afganistan, on María dóna a llum el primer fill. Allà haurà de renunciar al seu estil de vida i acatar les normes del ferri règim talibà. Més tard, tornen a Madrid perquè el pare de María (Pepe San-cho) conegui el seu marit i el seu fill. Però la malaltia del pare de Rashid els obligarà a tornar al país asiàtic, on quedaran atrapats enmig d’una cruenta guerra. L’obra, rodada al Marroc i Madrid, està produïda per Antena 3 Films i New Atlantis (El castigo) i dirigida per Manuel Estudillo. «Reyes Monforte va parlar molt amb mi per assessorar-me i va venir algunes vegades al rodatge», explica Molina, per a qui les sis setmanes al Marroc han estat una experiència «molt interessant» al poder xerrar amb grans actors d’aquell país. «¿Que si crec en l’Aliança de les Civilitzacions? És complicat, perquè hi ha tantes coses que nosaltres no podem acceptar...», confessa. H

dilluns, 23 de novembre de 2009

La passió kurda

Un projecte del govern islamista turc per ampliar els drets dels kurds encén l’oposició laica i ultranacionalista L’estabilitat política de Turquia torna a veure’s amenaçada després que el govern islamista de Recep Tayyip Erdogan hagi obert un nou front contra l’oposició laica i ultranacionalista. El detonant de l’última crisi ha estat, aquest cop, l’anunci al Parlament d’un pla per a l’“obertura democràtica”, que preveu ampliar els drets de la població kurda, la principal minoria del país. Amb aquest projecte reformista, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (l’islamista AKP, al poder) pretén desactivar la guerrilla independentista del PKK i posar fi a un conflicte que ha causat més de 30.000 morts els darrers vint-i-sis anys i aplanar el pedregós camí cap a la Unió Europea (UE). El ministre d’Interior, Besir Atalay, va presentar la iniciativa a la cambra el 13 de novembre enmig d’una escridassada dels diputats del principal partit de l’oposició, l’ultranacionalista CHP, que van acusar Erdogan de “cedir davant els terroristes” amb un pla dissenyat “per destruir i trencar Turquia”. Entre les novetats del projecte governamental, destaca la creació d’un organisme independent que tindrà la missió d’investigar les tortures infligides per les forces de seguretat a membres del PKK. “Deposar les armes” El pla també preveu la creació d’un canal públic de televisió en llengua kurda i l’autorització de l’ús d’aquest idioma en les campanyes electorals, mentre que les principals ciutats kurdes podran recuperar els noms previs a la turquització forçosa. La reforma d’Erdogan té la vista posada també a Brussel·les. “L’AKP sap que hi ha frustració a la UE per la falta de reformes i la qüestió kurda és una de les àrees en què l’AKP pot mostrar avenços”, explica Svante Cornell, director de l’Institut per a Política de Seguretat i Desenvolupament. Contràriament a la resistència nacionalista turca, el partit prokurd representat al Parlament d’Ankara, el DTP, va rebre satisfet la iniciativa. “Si el que es proposa és seriós, el PKK podria deposar les armes en tres mesos”, va dir el president del DTP, Ahmet Turk. Però el diari Hurriyet advertia que, tot i no recollir cap de les reivindicacions de la guerrilla, el pla d’“obertura democràtica” amenaça de provocar “una forta tempesta entre els nacionalistes de l’oposició kemalista”, hereva del llegat del pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk. L’AKP, segons afegeix el rotatiu, s’arrisca a “veure’s un altre cop davant el Tribunal Constitucional sota l’acusació de modificar les lleis revolucionàries emparades per la carta magna”.

diumenge, 22 de novembre de 2009

"Si el Llibertador revisqués, agafaria ben fort a Chávez"

Per Margarita Vidal

  El general (r) Manuel José Bonett qualifica al president veneçolà de mamerto. Cal preparar la població colombiana per a un possible conflicte, diu. Com analitza la crisi amb Veneçuela?

Veient el que va passar aquesta setmana amb els ponts, vaig recordar el que va succeir amb Baldwin i Chamberlain a Anglaterra -que van ser molt apaciguadores amb Hitler a qui consideraven un loquito- que van ignorar indicadors com el creixement de la força militar, accions i diplomàcia ofensives, reforçament de les teories de seguretat i defensa nacional, construcció d'armament accelerada (com que estem veient a Veneçuela), fins i tot que Hitler va envair Polònia. Penso que és el moment de deixar els prejudicis i les proclames a què nosaltres som tan afectes i acceptar la situació com a crítica, perquè la voladura dels ponts és una greu provocació. El temor meu és aquesta guàrdia paramilitar, composta per criminals i delinqüents que Chávez ha organitzat, perquè estic segur que serà usada per ell com una cinquena columna per cometre actes terroristes i de vandalisme i provocar-nos.

És a dir, que Chávez usarà aquesta força per rentar-se les mans i després pretendre que aquesta va actuar pel seu compte? Això indicaria que Chávez sí que busca una guerra amb Colòmbia?

 Jo no arribaria a tant, però sí crec que està provant, primer, el terreny i segon, provocant-se amb actes aparentment menors per obligar-nos a reaccionar i aquell dia Colòmbia haurà de decidir quina acció prendre. Avui crec que Chávez està aliat amb les Farc i l'ELN en algunes regions com l'àrea de Tibú i Arauca. Temo que aquesta aliança provoqui incidents que potenciïn el conflicte mentre Chávez al·lega que no té res a veure amb això. Molt segurament cridarà que controlem la nostra guerrilla, però el que cerca és invertir els papers i convertir-nos en agressors.

  Què hauria de fer Colòmbia? Tres coses: augmentar la intel·ligència a la frontera, densificar la frontera amb vigilància i preparar la població perquè així com en algunes parts preparem la població per a eventuals desastres, també cal preparar-la per a un possible conflicte. Això li correspon a la Defensa Civil. Preparar la gent per a les evacuacions, determinar llocs de concentració i de protecció davant de possibles bombardeigs.

  Amb augment de peu de força en aquestes poblacions?

 Jo crec que l'Exèrcit té ja els seus plans llestos, sap què fer i s'ha creat la Vuitena Divisió per a la frontera, que ha estat un clamor permanent de Veneçuela. Clar que aquestes disposicions no constitueixen una força bèl·lica principal en una acció ofensiva; les Forces Militars tenen plans molt vells en els quals es contemplen totes les possibilitats. Tanmateix, no crec en un atac militar descobert de Veneçuela a Colòmbia.

La voladura dels ponts és l'inici de les accions que pronostica?

 Constitueix una perfídia contra el Dret Internacional Humanitari, perquè exposa unes poblacions que porten segles comunicant-se i que tenen assentaments i família a costat i costat de la frontera, a romandre incomunicades. Això per si mateix no constitueix un acte de guerra, però sí una provocació. Colòmbia ha de convèncer-se que Chávez està provant terreny i que ha iniciat una ofensiva de provocacions amb la seva milícia -possiblement aliada amb la guerrilla colombiana- per cometre, al llarg de la frontera, actes de terrorisme i de vandalisme i per assassinar ciutadans colombians innocents, a veure nosaltres com responem.

  És clara la identificació ideològica de Chávez amb la guerrilla colombiana. És també cert que hi ha campaments de la guerrilla colombiana en territori veneçolà?

 A Chávez se li han enviat llistes i coordenades amb la ubicació dels campaments. Quan vaig assistir en un seminari a Arauca sobre 'Periodisme i Situacions Difícils', a les 5:30 del matí vaig prendre el radi i em vaig trobar amb una emissora de les Farc passant un discurs de Chávez i donant-li una salutació al 'Comandant Chávez, líder de Veneçuela', amb els himnes de les Farc i de Veneçuela. És a dir que Chávez també és comandant d'ells.

Com analitza i explica vostè l'actitud de Chávez?

Primer, per la insuportable càrrega ideològica que té des de molt vella data, perquè des de quan va entrar a l'Acadèmia Militar ja tenia la seva visió revolucionària formada. La ideologia encega els homes, els talla la visió, no els deixa veure la realitat i, qui no pensi com ells, és el seu enemic. Segon, evidentment hem de reconèixer alguns errors de la política internacional colombiana. Errors diplomàtics. Ens ha faltat cautela i hem abusat del micròfon. El tercer punt és que Chávez detesta Colòmbia perquè és l'única que s'oposa al seu projecte. Ell es creï Bolívar reencarnat i funge d'alumne avantatjat de Fidel Castro. Jo crec que si Bolívar despertés avui, l'agafaria a et va ser, perquè Chávez és justament la seva antítesi. Bolívar era un home culte, refinament, llegit, intel·ligent, amb una mentalitat planetària, no era agressor, ni va atropellar ningú. Però Chávez falseja aquesta realitat i com Colòmbia no combrega amb el seu projecte, ell no accepta que busqui la seva pròpia destinació.

  A això cal afegir-li la nostra relació amb els Estats Units que per a ell representa el diable.

Efectivament. La nostra ha estat de vella data una 'aliança privilegiada' amb els Estats Units que, cal dir-lo, no ha donat la menor mostra de suport per cap costat en aquest cas. Ens queixem d'això sense recordar que no és costum dels Estats Units ajudar els seus amics, a qui usa mentre li serveixen. Excepte si es tracta d'Europa -Anglaterra especialment- o Israel, perquè els grans capitals i el poder de EE.UU. és jueu. De resta, a tots els que van ser els seus aliats agenollats, com Noriega, Batista, Trujillo o Somoza, els va deixar penjats de la brotxa quan no els va necessitar més.

  Creu vostè que malgrat el silenci d'Unasur i dels Estats Units davant aquesta crisi, algú dins de la comunitat internacional es pronunciarà?

Chávez sap que internacionalment no passa res. Ningú no es compromet. Veiem en diferents parts del món com succeeixen horroroses matances, i no passa res. Com Israel atropella els palestins, com al Sudan seu succeeixen abusos inics, com al Congo s'esborren els drets humans i ningú no es commou. Colòmbia ha de convèncer-se de què internacionalment no passarà res i que en aquesta circumstància ha de mostrar quina classe de líders té, perquè aquests es coneixen en les crisis. Hem de saber si tenim líders creadors o líders eventuals.

  Qui seran els guanyadors en aquesta crisi?

Són obvis, perquè Chávez el que està afavorint és l'imperi de les màfies a la frontera. Com no hi ha intercanvi econòmic formal, aquest ha de fer-se d'alguna manera perquè ningú no pot tallar els intercanvis centenaris que es donen allà. L'intercanvi entre dues nacions germanes no el per a ningú. Chávez vol ignorar això, deixant-se portar per la ideologia i per la ira; amb un ideòleg es pot conversar, però un ideòleg iracund és un ésser irracional. Chávez està propiciant la il·legalitat, augmentant el crim fronterer, i tornant la frontera un territori de ningú. En el moment en què la situació es regularitzi, com haurà d'ocórrer algun dia, serà molt difícil recuperar la legalitat que, com està demostrat a tot arreu i especialment a Colòmbia, una vegada enquistada no es deixa treure.

  Chávez enfronta racionaments d'aigua i llum, desproveïment de vitualles, una inseguretat rampant, una economia de dolent en pitjor, inflació del 30%, descens en picada de la producció de la petroliera Pdvsa. Afegim les eleccions en ambdós països i tenim un Chávez contra les cordes al seu país i per tant perillós, no el creu així?

 Això pot accelerar l'escalament dels problemes amb Colòmbia, perquè normalment els dictadors busquen pretexts exteriors per arreglar els seus problemes interns. Quant a la producció de petroli, des de fa mesos se sap que la tecnologia està endarrerida, que no hi ha exploracions i que molts pous s'estan parant. Pdvsa és avui un organisme ineficient, molt propi d'un govern comunista. Recordi també que Chávez va ingressar a l'escola militar els 70, quan estava en el seu apogeu el comunisme que el va penetrar, i això no l'ha perdut, així com no l'han perdut els vells comunistes de Colòmbia que el recolzen. Aquests són els mamertos i Chávez és un mamerto. Segons la biografia del mexicà Enrique Krauze, el Poder i el Deliri, l'enlluernament de Chávez per Fidel és antic i genuí. L'èxtasi quan el va conèixer dizque va ser total, però -diu Krauze- Fidel caló tot seguit l'efecte que causava a Chávez i des de llavors ha vingut manipulant-lo en profit de Cuba, obtenint grans regals de petroli, dòlars i insummes, i impulsant-lo a exportar des de Veneçuela, la revolució que ell mai no va poder exportar des de Cuba. Compta inclusivament que la guàrdia personal de Chávez la presta el Servei Secret cubà. Fidel Castro és un home superior a Chávez; intel·ligent, hàbil, astut, a qui no li ha tocat la vida difícil, primer, perquè manejar una illa petita és molt més fàcil malgrat les llibertats tallades, els presos polítics i l'escassetat, i segon, perquè el bloqueig l'ha sostingut durant aquests 50 anys en què no n'ha fet més que lladrar-li als gringos. Veneçuela és un país molt diferent. Colòmbia mai no tindrà un president que s'identifiqui amb el seu projecte com ho han fet altres com Evo, Corretja o Ortega, perquè viuen d'ell. En la mesura que declinin la producció de petroli i els dòlars, i en la mesura que la població veneçolana li'n demani més perquè la situació es fa insostenible, com conservarà la lleialtat d'aquests satèl·lits que giren al seu voltant només per la plata? Afegeixi la senyora Kirchsner que és un altre satèl·lit interessat i tregui Hondures on no li va sonar la flauta.

  No creu que el tema del tractat militar amb EE.UU. ha hagut d'ambientar-se prèviament amb els països llatinoamericans per evitar suspicàcies, com ho va fer Andrés Pastrana quan va portar els seus presidents a Cartagena per presentar el Pla Colòmbia?

 És molt criticable la filtració que se li va fer a una revista, perquè va crear uns prejudicis que no eren reals. Allà es va parlar de 'bases' militars americanes, i a la premsa nacional i internacional ja no li trauran mai aquesta idea del cap. A partir d'aquesta filtració es va crear el problema perquè, sent un pacte perfectament legal i acceptat pels colombians, per què no ho va anunciar el president Uribe, el Ministre de la Defensa o el Canceller? Però no, van filtrar la informació, la revista li va donar la tornada a la seva manera i d'allà es deriva el problema. Clar que aquí cal partir de la base que tot món filtra, però si es filtra cal controlar que no tingui un efecte bumerán.

Sembla que a alguns líders a Colòmbia i a Llatinoamèrica els faltés formació política, equanimitat, criteri, maneig dels canals diplomàtics i, de passada, el 'Príncep' de Maquiavelo, a la taula de nit.

Sens dubte. Cal tornar a llegir a Maquiavelo al que la posteritat li ha donat una injusta connotació perversa. Jo li regalaria, a més, els nostres líders llatinoamericans 'Adéu a la Filosofia' de Ciorán, on el romanès fa una crítica profunda a la ideologia i diu que la idea és l'epilèpsia. La ideologia només distingeix entre amics i cismàtics i als cismàtics cal condemnar-los a mort. Colòmbia és un país que ha tingut totes les seves guerres per una ideologia que se sobreposa a qualsevol interès nacional. Al colombià només li importa la seva ideologia. Si vol esborrar de comunista, terrorista o guerriller algú, per desqualificar-lo i estigmatitzar-lo, no li importa que sigui un premi Nobel o un geni. La ideologia dels anys 50 va traspuar odi i als partits no els va importar acabar amb el país. A les Farc, ubicades a l'esquerra, no els importa acabar amb el país i als paramilitars, d'ultradreta, tampoc no els ha importat fer el mateix.

Canviant el tema, General, últimament s'ha revelat la dimensió dels problemes de guerrilla i narcotràfic en el Cauca i alguns analistes han opinat que la clau de la guerra i de la pau estan justament en aquest territori, que inclou també el massís colombià, un punt geo estratègic molt important. A això l'afegeixi l'ingredient de l'enorme problema indígena i allà té vostè la barreja més explosiva.

 El tema dels indígenes és molt greu perquè, des de la Independència els únics que han estat perdent els són. El gran lideratge regional del Cauca, Caldes, Antioquia, Còrdova i altres regions del país, es va apropiar de les terres dels indígenes i als indis no se'ls ha resolt el problema de la tinença de terra. La frontera agrícola, que és un eufemisme que s'empra ara per parlar en termes d'expropiació i de deforestació, cada dia els desplaça més i ara també als negres, amb els cultius del nord del Chocó. Crec que el que s'imposa al país és emprendre una vegada per sempre una Reforma Agrària del tipus de la qual va iniciar Carlos Lleras. Però allà ve una altra vegada el problema de la ideologia. Mentre països com Taiwan (capitalista en extrem) es van desenvolupar amb una bona reforma agrària, aquí la reforma es va convertir en sinònim de comunisme. Jo no sé per què a Colòmbia tenim la maledicció que tota iniciativa de tipus social s'associï al comunisme. Als indis cal donar-los una atenció integral, comprar-los als terratinents terrenys cultivables, donar-los assessoria agrícola i ambiental no només del Cauca sinó en altres parts del país i alternatives de substitució de cultius, perquè ells sembren coca i rosella (no la processen, ni traficar-la) com una alternativa de supervivència.

  Tant en el Canó de les Hermosas, el Canó de Paparres, el Triangle Corinto, Jambaló i Toribío, com Arauca, Putumayo i Nariño hi ha problemes molt greus de guerrilla, narcotràfic, bandes emergents, crim organitzat. Això significaria que la política de Seguretat Democràtica ha començat a fer aigua?

 No. La Seguretat Democràtica camina sola i els seus assoliments són inobjectables. Aquesta política es va concentrar primer a recuperar territoris i que no hi hagués municipis sense força pública. El segon període el va dedicar a treure-li a la guerrilla les zones vitals. La V Divisió de l'Exèrcit amb el general Castellanos al capdavant (a qui van llançar injustament), va netejar Cundinamarca, la carretera a Villavicencio, a Medellín, a la Costa. La tercera etapa, en la qual estem ara, són aquelles zones que, encara que són geoestratégicas, no tenen ni molta població ni producció i allà és on la guerrilla s'ha assentat. Però amb la creació de Batallons d'Alta Muntanya i de Brigades de Selva i amb una Brigada a Popayán, amb els seus batallons de contraguerrilla, la missió serà, abans que res, no deixar baixar a la guerrilla i acorralar-la.

  Com farà el govern per sostenir aquesta gegantina acció militar? 

Aquesta pregunta hauria de fer-la-hi al ministre Silva. Jo no vaig estudiar Economia i Finances, però m'atreviria a proposar una cosa que només un president amb alt índex de popularitat com Uribe (xifres del 70% són per arriscar-les) pot fer: modificar la Llei de Regalies que ha estat una de les principals fonts de l'extrema corrupció que viu Colòmbia. Que hi hagi un debat en el Congrés per reformar-la i que es designi un tall -la suma del qual determinarà l'alt govern- de manera permanent per a la seguretat nacional. Ara, que els governadors reclamaran? cal dir-los que primer atallin la corrupció, perquè altrament no tenen dret a parlar. Aquí hem de superar les afugias de cada any amb la creació de bons de guerra, bons d'emergència, bons de seguretat, etc., que són il·legals i inconstitucionals i poden caure.

Quan vostè diu que la Seguretat Democràtica camina sola significa que pot caminar, encara sense Uribe?

 Jo crec, i els ho he dit als precandidats que m'han convidat, que si un aspirant a la presidència vol coronar una Segona Tornada, no ha de tocar la Seguretat Democràtica, perquè això seria fer-se l'harakiri. Això ja és un patrimoni nacional. Si Petro arribés a ser president, l'únic que no faria és ficar-se amb la Seguretat Democràtica, perquè allà mateix se'ns empassa la guerrilla una altra vegada. Si per alguna cosa passarà Uribe a la història, és per haver-nos tornat, en una gran mesura, la seguretat.

  En poques paraules "Crec que el que s'imposa al país és emprendre una vegada per sempre una Reforma Agrària del tipus de la qual va iniciar Carlos Lleras". "Si un aspirant a la presidència vol coronar una Segona Tornada, no ha de tocar la Seguretat Democràtica, perquè això seria fer-se l'harakiri." "Chávez sap que internacio- nalmente no passa gens. Veiem en diferents parts del món com succeeixen horroroses matances, i no passa res". "Avui els Estats Units no ens estan tornant les nostres gentileses, ni demostrant per a què som amics. " "Hem de reconèixer alguns errors de la política internacional colombiana. Errors diplomàtics. Ens ha faltat cautela i hem abusat del micròfon. "Cal "preparar la gent de la zona fronterera, sobre tot Cúcuta, Arauca i Port Carreño que ara són les tres poblacions més vulnerables. "Aquí la reforma agrària es va convertir en sinònim de comunisme. Jo no sé per què a Colòmbia tenim la maledicció que tota iniciativa de tipus social s'associï al comunisme". Manuel José Bonett, General (r).

  Font 

dimecres, 18 de novembre de 2009

Txecs van festejar els 20 anys de la caiguda del comunisme


L'Avinguda Nacional de Praga es va omplir aquest dimarts de flors i espelmes enceses, convertint-se en lloc central de les commemoracions del 20 aniversari del la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia. Els festeigs de la derrota del comunisme han tingut lloc a tot el país, però a la capital s'han realitzat els principals.
Centenars de ciutadans i representants de la vida política van acudir a l'Avinguda Nacional de Praga, per col·locar flors i prendre una espelma al costat del monument que evoca els esdeveniments ocorreguts en aquest lloc el 17 de novembre de 1989. 


Va ser allà on fa 20 anys la Policia comunista va intervenir brutalment contra una manifestació pacífica estudiantil, el que va impulsar a un aixecament massiu contra el règim comunista i va culminar amb la seva caiguda. A la cèntrica Plaça Venceslao uns 2500 estudiants universitaris de la iniciativa cívica 'Inventari de la Democràcia' van exhortar aquest dimarts als ciutadans ser més actius en la vida pública. Jií Boudal, un dels organitzadors, va recalcar que no hi pot haver democràcia sense la participació activa dels ciutadans en la vida pública. "És nostre haver de continuar entossudint-nos activament pel desenvolupament de la democràcia. Ens hem acostumat a deixar tot en els polítics, però aquest no és el camí correcte. Hem de participar activament en la vida pública i controlar el treball dels alts càrrecs oficials. Aquesta és ara la major tasca dels estudiants i altres ciutadans. " 

En l'acte va intervenir l'expresident txec i líder de la Revolució de Vellut, Václav Havel, que va expressar el seu suport a la crida dels estudiants. "Estimo aquesta iniciativa estudiantil perquè subratlla la necessitat que cada un de nosaltres assumim part de la responsabilitat. Estic d'acord que tots hem de participar activament en el desenvolupament de la societat. No hi ha per què tenir por, ja que ho fem en benefici de tots. De cap altra manera mai no aconseguirem que les coses vagin canviant segons el desitgem i que la situació millori més encara." .

Caps dels parlaments dels països postcomunistes van commemorar l'aniversari de la Revolució de Vellut en una conferència efectuada en el Senat txec, a Praga. El primer ministre, Jan Fischer, va assenyalar que a 20 anys de la caiguda del comunisme, la democràcia al país continua sent fràgil i és necessari continuar enfortint-la. "De vegades som molt crítics en avaluar els 20 anys que han transcorregut des de la caiguda del comunisme amb raó critiquem els fenòmens negatius en la societat. Però hem de tenir present que la societat txeca ha canviat totalment durant aquell període. Estic convençut que el positiu supera el negatiu, encara que de tant en tant ens veiem enfrontats a certs problemes. " 

 Amb xiulets de descontentament van rebre els ciutadans a l'Avinguda Nacional de Praga l'arribada del president de la República, Václav Klaus, qui va col·locar una ofrena floral al costat del monument al 17 de novembre de 1989. Els presents li van retreure a Klaus les seves actituds negatives a la integració d'Europa i li van exigir que no continuï afectant la República Txeca en l'exterior. Segons el President, aquesta és també una faceta de la democràcia, és a dir, que qualsevol persona pot criticar públicament el president de la República, sense ser castigada. 

 Font: Ràdio Praha 

Judici a la cèl·lula del Raval que volia fer explotar Barcelona.

El testimoni protegit que acusa la cèl·lula del Raval diu que és membre d'Al-Qaida però que no volia morir

Assim Iqbal assegura en el judici que va decidir delatar els seus companys quan va saber que havia estat triat com a suïcida. Manté que va trucar a un "amic" de França des del lavabo de la mesquita per avisar-lo que estava amb terroristes.

Sílvia Barroso Barcelona / Madrid (Audiència Nacional) Ult. Act. 16/11/2009 21:53 

El testimoni protegit que acusa la suposada cèl·lula islamista del Raval ja té nom i cognom: Assim Iqbal. Així l'han identificat aquest dilluns, en el judici, els acusats que han declarat avui en el judici que se celebra a l'Audiència Nacional. I ell mateix ha indicat després, quan ha declarat des de darrere d'una mampara, que va donar el nom real quan va conèixer els onze pakistanesos imputats, dies abans de delatar-los. Segons ha explicat Iqbal davant el tribunal, ell mateix pertanyia a Al-Qaida.

Com a membre d'aquesta organització, va estar dos anys en un camp d'entrenament de l'Afganistan. Quan va ser enviat a Barcelona, ell creia que hi venia a preparar les bombes, però quan va saber que comptaven amb ell per a ser un dels suïcides que havien de participar en un atemptat al metro es va fer enrere. Va ser aleshores quan va decidir delatar els seus companys. I, segons ha relatat avui, va trucar a un "amic de França", del qual no en sap el nom i del qual creu "que és policia de paisà", tot i no estar-ne segur. Seguint la versió dels fets que ha donat davant el tribunal, en aquella conversa en què demanava auxili, va explicar al seu amic que estava amb un grup de terroristes a Barcelona i que havia de fer alguna cosa per "aturar-los". Sense més detalls.

 Com que la Guàrdia Civil sempre ha mantingut que va ser un col·laborador de serveis secrets europeus el que va posar el CNI sobre la pista del que es preparava a Barcelona, els advocats dels acusats han preguntat a Iqbal si ell és membre o col·laborador d'algun servei secret, cosa que ha negat. D'altra banda, ha manifestat que no sap si encara pertany a Al-Qaida, ja que des que es van produir les detencions a Barcelona, el gener de 2008, ell està controlat per la Guàrdia Civil com a testimoni protegit, condició que se suposa que li ha permès canviar d'identitat deixar d'utilitzar el seu nom, el que ell reconeix com a real. La versió del testimoni protegit sobre com es va descobrir la suposada conspiració es contraposarà aquest dimarts amb el que expliquen el CNI i la Guàrdia Civil. Segons aquests cossos estatals, un col·laborador va alertar serveis secrets europeus que es preparava una cadena d'atemptats imminents a Barcelona, Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit, Holanda i Portugal. D'aquell avís, que no queda clar de qui va ser –Iqbal manté que ell no va parlar amb la policia fins que els agents van entrar a la mesquita del carrer Maçanet on es van fer les detencions, on ell passava la nit amb molts dels imputats–, només en va sortir l'operació policial de Barcelona.

Segons un dels advocats de la defensa, Benet Salellas, "el relat del testimoni F1 no encaixa amb el de la policia", i aquest aspecte serà el que s'ha d'aclarir en les properes sessions, ja que F1 és la principal prova contra els imputats. Pel que fa a la gran quantitat d'explosius que havien d'utilitzar per al gran atemptat presumptament en preparació, mai han estat localitzats. Només es van trobar 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedent de deu bengales buidades, en una bossa amb què els acusats neguen que tinguin res a veure i que asseguren que pertanyia a Iqbal.

  Avui.cat

  Un espia remenant escombraries

A la sessió d'avui també ha comparegut un agent del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) que va participar a l'operatiu. Segons ha explicat, li van encomanar tasques de vigilància en un pis del carrer Santa Madrona, 25, on vivien diversos dels detinguts. Per aquesta raó es va traslladar expressament de Barcelona a Madrid. Mentre vigilava el pis, el 17 de gener, assegura que va veure Qadeer Malik, un dels acusats, que llençava una bossa d'escombraries al contenidor de la cantonada de Santa Madrona amb el carrer Sant Bertran. La va recollir i hi va trobar, entre d'altres deixalles, temporitzadors, guants de làtex, piles i tubs buits de bengales de la marca francesa Fontaine Royale. El testimoni F1 també va estar vivint en aquell pis dos o tres dies, ja que va ser allà on el van acollir uns compatriotes en arribar a Barcelona des de França per participar en l'atemptat, segons el seu relat i el de l'acusació. La defensa manté que aquest material era de F1, ja que en una altra bossa trobada en l'operació, que contenia 18 grams d'explosiu procedent de les mateixes bengales, no s'han trobat empremtes ni ADN de cap dels imputats.

  La Guàrdia Civil creu que el grup volia "fer pràctiques"

Aquest dimarts, però, també han testificat diversos agents de la Guàrdia Civil que van participar en les detencions. Tots han assegurat que van tenir coneixement de l'operació el mateix dia 18, quan el CNI els va advertir d'una "amenaça imminent" d'atemptat terrorista. Un d'ells ha assegurat que se'ls van comunicar les "identitats" de les persones que calia detenir, mentre que un altre agent ha declarat després que no tenien aquestes dades. Sobre els escassos explosius trobats, 18 grams de nitrocel·lulosa i perclorat potàssic procedents del buidat de bengales –mai es van trobar els quilos que calien per a un atemptat al metro–, un guàrdia civil ha reconegut que no van trobar "material amb suficient càrrega com per cometre estralls". En aquest sentit, ha explicat que la "hipòtesi" amb què treballen és que aquest explosiu era per fer una "pràctica" o "assaig" abans de confeccionar "els explosius reals". El testimoni protegit va assegurar ahir que l'organització volia cometre un atemptat aquell mateix dissabte de les detencions, amb diversos suïcides que portarien explosius en borses o jaquetes. Bombes que no s'han localitzat.

  Encara busquen els explosius

El guàrdia civil ha assegurat que les forces de seguretat continuen "buscant explosius" que puguin estar relacionats amb aquesta operació, així com els "dos suïcides" que no han estat detinguts i que han estat identificats pel testimoni protegit F1. Aquest testimoni ahir va assegurar que formava part d'Al-Qaida des del 2005 i que va viatjar a Barcelona sota les ordres de l'organització per participar en l'atemptat, però després es va "ensorrar" i va avisar un amic francès que li semblava que era "policia de paisà", tot i que no en va saber dir el nom en ser interrogat en el judici. Un dels agents ha admès que aquest home no va arribar a ser detingut i ha assegurat que no sap si aquest home pertanyia a una organització terrorista o era un infiltrat de les forces de seguretat franceses, com al·leguen els familiars dels acusats. Les defenses creuen que aquest infiltrat podria haver preparat proves falses per incriminar els imputats i presentar l'operació com un èxit policial.

  Avui.cat

Quan es van fer les detencions dels membres d'Al-qaida de la cèl·lula del Raval a Barcelona es va intentar amagar fent el mínim ressó. Els únics que van protestar contra l'integrisme islàmic van ser els militants d'Unitat Nacional Catalana - Barcelona.


PER UNA CATALUNYA LLIURE, CATALANA I DEMOCRÀTICA!

dilluns, 16 de novembre de 2009

Els matins: cara a cara pel vel islàmic i 30Minuts: 11S segon intent. Vídeos.

Els Matins de TV3 - Cara a cara - L'ús del vel als espais públics - 16/11/2009

Cara a cara per parlar de l'ús del vel als espais públics amb Jamel el Meziani, membre del comitè cultural islàmic de Vic, i amb Xavier Olivella, professor de l'IES Montserrat.

 

  30 Minuts - 11-S, segon intent, 15/11/2009 | Política | Gran Bretanya

Fa tot just unes setmanes, els autors del complot terrorista destinat a ser un nou 11-S van ser condemants per la justícia britànica. Tanvir Husain, Abdulah Ahmed Ali i Assad Sarwar van planejar fer saltar pels aires als menys set avions de passatgers mentre sobrevolaven l'Atlàntic després d'enlairar-se des de l'aeroport de Heathrow amb destinació als Estats Units i el Canadà. Pensaven matar milers de persones, cap a finals del mes d'agost del 2006, mitjançant explosius líquids introduïts a l'interior dels aparells.

 http://www.tv3.cat/videos/1521339

diumenge, 15 de novembre de 2009

Eurofòbia bloguera lliure

Salima Malik es fa dir al seu blog la terrorista poètica. L’omple d’odi i violència contra Europa. El Muslim Council of Britain -Consell Musulmà a la Gran Bretanya- li dona tot el seu suport malgrat tenir a casa seva el Terrorist Handbook -manual terrorista- d’Al Qaeda i varis manuals d’armes de guerra o mantenir contacte amb membres d’Al Qaeda. Malgrat, també, haver-los facilitat informació sobre la seguretat de l’aeroport de Heathrow a Londres on treballava a una botiga de dependenta.
Samina Malik
Malika El Aroud diu, simple i clarament, atiar mitjançant el seu blog la jihad contra els europeus. Ho fa des de Brussel.les on viu després d’arribar de l’Afganistàn on treballava per Al Qaeda i els talibans.
Ambdues euròfobes segueixen omplint, impunement, els seus blogs de malaltisses i violentes proclames atiant l’anihilació i islamització d’Europa.
Per què els europeus hauriem de patir llavors pel registre de blogs que pretèn fer la UE? És inversemblant, simplement delirant, que la UE ens tracti amb més duresa que a aquesta púrria.
N’hi ha a qui tanmateix neguiteja el registre de blogs on la UE pretèn que els europeus s’hi inscriguin, amb nom i cognoms, per garantir que en estar-hi fitxatsregistrats no escriuràn per por res dolent als seus blogs:
(…) l’Eurocambra hauria d’amoïnar-se més per garantir l’ètica en els mitjans de comunicació abans que desconfiar de l’ètica dels bloguers. “El lector de la xarxa ja sap que pot dubtar del que escriu el bloguer, a vegades, més per desconeixement que per un intent de desinformar. No obstant això, el mateix lector no acostuma a posar en dubte el que escriu un mitjà de comunicació tradicional tot i haver-se demostrat que els interessos comercials estan molt per sobre dels periodístics en la majoria dels casos”.
Però, una altre vegada, no cal patir per la nova gran pensada de la UE. Encara que només sigui perque aquest mateix blog per exemple sempre esmenta i enllaça noticies aparegudes a mitjans de comunicació que es vanten de ser fiables i ètics i seriosos i etc. assolint així la seva immaculada i inqüestionable autoritat moral.
Per què haurien llavors de sentir-se amenaçats per simples blogs com aquest? Tenen motius per sentir amenaçada la seva tan enlluernadorament immaculada i inqüestionable autoritat moral?
Potser és perque en realitat aquesta és igual que la de tants dels eurodiputats responsables de la gran pensada del registre de blogs:

14,000 € mensuals cobren els eurodiputats que, al video de la televisió austriaca, es veuen matinant els divendres per anar al Parlament Europeu.
Pero no a treballar-hi, caldria esperar-ho d’una gent tan ben pagada, perque només hi van per fitxar. Se’n van immediatament després. Així consta que treballen els divendres, cobrant-los, quan en realitat enceten un llarg cap de setmana.

S’ho mereixen després de treballar durament aprobant directives com la setmana laboral de 65 hores. Encara que cobrant els seus sous no els calen treballar-les totes per arribar a fi de mes. Això només els passarà a les masses d’europeus mileuristes i inframileuristes. Els mateixos a qui va adreçat aquest registre de blogs. A qui també ens han negat expressar el nostre parer sobre el Tractat Constitucional Europeu -excepte els irlandesos a qui han ignorat i menyspreat per desagraïts en gosar qüestionar la seva autoritat-.

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters