Entrevista amb el bisbe de Lleida, monsenyor Joan Piris Frígola per Anna Punsoda
 |
| El bisbe de Lleida, Joan Piris i Frígola. (Foto: Bisbat de Lleida) |
Joan Piris va néixer el 8 de setembre de 1939 a Cullera, una vila gran a 40 kilòmetres de València. Em rep en una sala lluminosa i allargada del Bisbat de Lleida, on arribo després de pujar una escala ampla de pedra que dóna dos tombs i de travessar un passadís silenciós, acompanyada per la seva secretària personal, la primera dona que ocupa aquest càrrec a tot Catalunya. Sec, una mica encongida, en un sofà verd mig descolorit que conserva l’elegància a pesar dels anys. Ell entra, seu a la butaca del costat i m’allarga la mà rugosa fent-me una encaixada ferma i una bona rialla. Ja d’entrada m’avisa que no té ganes de remenar el conflicte entre el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida per les famoses peces d’art sacre. Se’l veu cansat per una polèmica que va començar fa més de setze anys i que ja es va trobar servida quan va ser nomenat bisbe de Lleida al 2008. ‘Aquesta és la pedra a la sabata que més ha difícultat el meu servei apostòlic aquí’, m’explica. Té 72 anys però el seu cervell funciona més ràpid que el meu, és intel·ligent, calcula força quan parla, em talla sempre que dono alguna cosa per descomptada. Té una veu greu però afable, tal com sembla ell. Respon de manera clara i contundent a les qüestions d’Església, és ambigu pel que fa altres aspectes. I em sorprèn, sempre que pot, fent un panegíric de la llibertat. La llibertat és, em diu, el bé més preuat que Déu ha donat a l’home.
No pateixi, que no m’interessen gaire, les peces d’art sacre. Perquè si el litigi ha passat a mans civils, vostès ja no hi tenen res a dir, no?
Res a dir, encara que a alguns els hi costi una mica de comprendre.
Ja. He llegit que abans de ser bisbe d’aquí a Lleida va ser-ho de Menorca. Ja ho ha vist que els volen batejar Maó de nou?
(Esfubega) Sí…La veritat és que amb la llengua es creen problemes artificials: el català és la llengua pròpia i l’hem de fer respectar. El que passa és que, en tant que integrada a la unitat peninsular, hauria de saber conviure amb el castellà. És bo aprendre bé les dues llengues. Si no, pot passar-te com a mi, que no sé escriure català perquè quan era nen no s’estudiava.
Suposo que Cullera no devia ser xauxa, ben just acabada la guerra…com va viure-hi la infantesa?
A mi m’agrada dir que vaig ser concebut en temps de guerra (en zona roja, per cert) però que ja vaig néixer en temps de pau. Aquells primers anys en edat escolar, la veritat és que vam passar-los magres. Recordo un dia que menjava pa de blat de moro –saps aquell pa groguenc, noia?- doncs bé, recordo que vaig anar a casa d’un amic, que eren gent d’un altre nivell -ja m’entens- i em vaig posar aquell pa a la butxaca i me l’anava menjant a mossegades perquè em feia molta vergonya. No era fàcil, no. Després ja vaig anar al Seminari de Montcada, i després al Col·legi Major de la Presentació de la Mare de Déu, on vaig treure una beca per oposició. Ara les beques ja no van per oposició, ara són a dit, com si diguéssim. Però aleshores havíem de batallar per poder estudiar al seminari. Sant Tomàs de Villanueva, aleshores arquebisbe de Valencià, un frare agustí del segle XVI, va crear aquell col·legi per a estudiants pobres amb vocació religiosa. Va ser el primer Seminari del món.
I de València ja va anar Roma.
Sí senyora. I allà vaig llicenciar-me en Pedagogia i vaig començar-me a especialitzar.
En Pedagogia? I com és que s’ha dedicat a la pastoral familiar i no a grups d’escolars o de joves?
Precisament per aquesta especialització que et deia. El meu treball de final de carrera, per exemple, vaig dedicar-lo a la preparació pel matrimoni.
Caram. D’això ja fa quaranta anys, però, i sembla que alguns aspectes referents al matrimoni i a la família han variat una mica. Ha canviat la seva manera de tractar-los?
Espera, espera. Hi ha coses que han canviat molt i coses que no han canviat gens. Per això una part del meu discurs l’he adaptat i una altra la conservo intacta. No perdo de vista que la família té una doble dimensió. D’una banda és un fenomen social i de l’altra, per a un cristià, és a més un projecte de Déu. Com a fenomen social, canvia. Com a projecte de Déu, no ha canviat gens. A les parelles que jo caso, només els hi dic una cosa: ‘organitzeu-vos com vulgueu -amb les feines, les taques i amb els horaris, com vulgueu- però de dos n’heu de fer un’. Només hi ha una fòrmula: estimar-se oblidant-se de si mateix, fins al final, com Jesús ens va estimar. I qui no vulgui viure l’amor a aquest nivell d’entrega, no s’està casant cristianament.
Coi. I com es visibilitza aquesta manera de viure l’amor cristianament?
Personalment, crec que ni amb pancartes ni amb campanyes a favor de la família ni amb espectacles. Només demostrant que és possible amb el propi testimoni.
Però potser el model de pare, mare i fills ja no és l’únic que trobem, tampoc dins de llars que es diuen cristianes. Les escoles van plenes de nens amb mares i pares separats. Hi ha divorciats que es casen de nou i hi ha fills d’un matrimoni que conviuen amb els fills del matrimoni nou. També hi ha parelles del mateix sexe.
És clar que hi ha variacions i excepcions. També hi ha algunes situacions noves que se’ns plantegen com a problemàtiques. No hauríem de desqualificar ni molt menys condemnar aquests casos dels que hem parles. Ara bé, hem de ser clars: els catòlics hem d’explicar que nosaltres pensem i vivim d’una manera determinada la família perquè creiem que és el que Déu volia. Hem de respectar que hi hagi gent que vegi o visqui la família d’una altra manera a la nostra, però ells també haurien de respectar la nostra manera de veure-ho i de viure-ho.
I qui marca aquest ‘ells’ i aquest ‘nosaltres’? no és una manera una mica pobra de plantejar el diàleg?
Potser sí que és una manera pobra. I potser sí que, si hi ha bona voluntat, aleshores hauríem de parlar-ho. Però els uns són massa sentits i, amb els altres, de vegades penso que només tenim un problema de llenguatge, un problema nominal.
Ara no sé si acabo d’entendre’l.
Per exemple, nosaltres no creiem que hagi de dir-se a matrimoni a certes relacions. Unió de parella sí, però matrimoni vol dir una cosa ben concreta i s’ha d’utilitzar per referir-se a això. Qualsevol filòleg coneix bé l’origen del termes.
Qui sap si mai cap terme havia ferit tantes sensibilitats.
Ja ho comprenc. Però algú ferit no accepta idees i aquest ha de ser un debat racional, no sentimental. Una altra cosa és que s’ha d’anar en compte a l’hora de comunicar-les.
Parlant de comunicació, he vist que vostè és el President de la Comissió de mitjans de Comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola. Es comunica bé, el que sol dir-se’n ‘l’Església oficial’?
No massa. La transmissió de noticies per part dels estaments eclesiàstics no és com hauria de ser. Però hi ha un problema a les dues bandes: nosaltres tenim un problema de comunicació institucional i bona part dels receptors tenen un greu problema d’incultura. Recordo que un cop vaig sentir com un guia que estava fent un tour per a la Catedral de Menorca, i que parlava del presbiteri com de…l’escenari. Pel que fa als mitjans, jo insisteixo en què no són l’enemic però sembla que alguns només estiguin interessats a destacar l’escàndol, que només això sigui important.
Potser aquest problema de comunicació institucional ve d’un problema de comunicació de realitats socials? Penso, per exemple, en la última nota de la CEE. No és gent precisament allunyada de l’Església, la que s’ha molestat.
Però aquestes notes són per a tot l’Estat i si cadascú la llegeix amb la seva sensibilitat particular és ben normal que hi hagi problemes.
Vol dir que han hagut de fer equilibris?
I tant. Era una nota que pretenia ser tan neutral com fos possible. (…) Aquí s’ha llegit només un punt d’aquesta nota i ho comprenc. És cert que és un punt conflictiu i hibrid: perquè d’una banda parla de la legitimitat de buscar una altra manera d’organitzar-se políticament i de l’altra diu que hi ha certs valors que convé preservar.
Valors com la unitat política de la nació espanyola, com si aquest fos un valor natural…
Hi ha molts nivells d’unitat, Anna. Els Estats Unitats són també una unitat. (…). A Espanya la Història pesa molt. Pels uns…i pels altres.
De vegades sembla que la CEE vulgui ocupar l’espai que anys enrera havia ocupat el nacionalcatolicisme.
Això no és cert. L’Església no vol tenir més paper del que li escau. Però tampoc menys. L’Església s’ha de barrejar -com la sal i el llevat, ens diu Jesús- i no podem quedar al marge del que ocorre. Recordo que fa anys hi havia una revista que es deia ‘Iglesia y mundo’. Gran error! Ha de ser ‘Iglésia en el mundo’ Ara, una cosa és ser-hi present i una altra cosa és ser-hi manant. Jo no crec que hi haguem de ser manant. Només presents per tenir l’oportunitat d’anunciar i difondre el missatge de l’Evangeli.
I creu que ho fan bé, això d’Evangelitzar?
Mira, al final del camí hi ha la llibertat individual. Segur que Sant Pau era un gran evangelitzador i en canvi, quan va acabar el seu speech li van dir: ‘molt bé, això que expliques és molt interessant, Pau. Però saps què? Vés passant que ja t’escoltarem un altre dia’.
I com es convida algú que no ha crescut en un entorn catòlic a seguir el missatge del Crist?
Doncs una mica acomodant-se al que cada realitat demana. Els destinataris són els que m’interessen. Tu vols proposar al món una manera d’entendre la vida: doncs l’has de saber explicar. Una mica, tornant a Sant Pau, t’has de fer jueu amb els jueus, romans amb els romans. No per canviar de jaqueta sinó perquè aquesta és precisament la dinàmica de l’encarnació. El que passa és que de vegades a l’Església hem canviat el nostre posicionament sense suficient discerniment i no sempre tan voluntàriament com voldríem. I en totes les direccions, em refereixo.
I com els reconeixerem, als cristians d’avui?
Amb paraules però sobretot amb obres. I et diré més: amb obres personals però sobretot amb obres de grup. Hem fomentat una espiritualitat massa individualista. Hem de recuperar una mica la dimensió comunitària de la fe, que fins al Concili Vaticà II no s’havia priortizat massa per motius culturals.
Una dimensió com la que va posar de manifest les JMJ, suposo. Precisament arran de la visita de Benet XVI, vaig llegir unes declaracions seves que parlava de ‘l’oferta del cristianisme’. Oferta en quin sentit?
En el sentit que la fe és proposa i no s’imposa. Segles enrera, aquí estàvem com a Iran o Iraq. O creu o mort. Ara això ja ho tenim superat.
Gràcies a Déu!
I tant. ‘La creu i l’espasa’ no era la proposta de Jesús. Ell va dir: aquestes són les meves condicions. Si vols venir amb mi fantàstic. Si no, tu mateix. Però són importants les dues coses: les condicions i el condicional.
Es diu que el catolicisme perd influència i que en canvi en guanyen les espiritualitats a la carta. Es diuen moltes bestieses o hi ha part de raó, en això?
Entenc el cristianisme, abans que com una religió, com el seguiment d’una persona. D’espiritualitats n’hi ha moltes. Però el seguiment de Jesús ha de tenir una traducció exterior, que naturalment neix d’una vivència interior, però que és exterior. No ho oblidem.
Hi ha actituds o estils vida incompatibles amb l’Evangeli.
Doncs sí. Nosaltres som del món però no de qualsevol món. No tots els valors dels que ara es parla –t’has fixat que ara es parla molt de valors?- són evangèlics. La justícia sí, la pau sí, l’amor sí, però no qualsevol tipus de justícia, pau o amor. Aquests valors cristianitzats cobren un sentit nou.
Posi’m un exemple d’un valor cristianitzat.
La realització. Realitzar-se no vol dir fer el que es vulgui per sentir-se satisfet i prou. L’experiència dels límits és una gran font de maduresa. Una educació en els límits és fonamental. Saber el que costa la vida…no l’autobús, no el menjar. La vida amb sentit, Anna, és caríssima.
Pensant en aquests valors evangèlics: una cosa és que hi hagi partits polítics que s’hi inspirin i l’altra és que els monopolitzin. No li sembla que de vegades se’n fa un ús innoble?
Vincular la fe a un partit polític és interessat. La disciplina de partit pot ser incompatible amb el cristianisme. Parlo per partits d’esquerres i de dretes. No hi ha ni un partit químicament pur, evangelicament parlant. Per això jo sempre dic als cristians de dretes o d’esquerres que es donin a conèixer. Perquè si no, no avancem. Alguns enyoren aquells temps en què hi havia ‘El Partido de la Iglesia’. I jo crec que, no només no aniríem a millor, sinó que tornaríem enrera. Són lògiques que hem d’anar abandonant. Els partits són parcials i la fraternitat que nosaltrens proposem és universal. Tu i jo serem veïns o potser no serem veïns, depèn, tot això és política. Però el que hem de ser, com a cristians, és germans.
Ja ho comprenc. Però ara que parlem de veïns, deixi-m’ho preguntar, va. Hi ha o no hi ha una Església catalana?
Hi ha Església a Catalunya. (…) Hi ha deu bisbats catalans però no funcionem a nivell corporatiu. Això no es vol entendre però al final s’haurà d’entendre. Una altra cosa és que qualsevol bisbat hagi de tenir en compte l’encarnació en el seu territori.
Pensava que potser, en tant que poble amb una personalitat i sensibilitat diferent, vostès se sentien vinculats a protegir-lo o representar-lo amb veu diferenciada.
És que jo, com a bisbe de Lleida, només t’he de protegir i representar en la fe que compartim, en cap altre sentit.
S’ha demanat als bisbes catalans més del que hauríen de donar-nos?
Saps què passa, Anna? Que els eclesiàstics hem ocupat espais que no hauríem d’haver ocupat mai.
Ho diu en passat però si tothom tingués tan clar que la llibertat és un dret fonamental de l’home i dels pobles, no estaríem parlant d’això.
Dins de l’Església, com dins de qualsevol casa o institució, hi ha tarannàs diferents. Hi ha qui es creu en el deure o fins i tot amb l’obligació de protegir aquesta llibertat a la manera com ell l’entén. Hi ha qui creu que s’ha d’explicar i deixar que l’altre el segueixi o no. I n’hi ha molts que, encara que reconeguin el valor fonamental de la llibertat, saben que és un tema delicat i que hi ha molt camí per recórrer.
A poc a poc, doncs?
A poc a poc.
Deia Nicolás Gómez Dávila que una societat cristianitzada és incompatible amb la construcció d’un Regne de Déu a la Terra. Volent dir que s’hi intervè o no s’hi intervè, en els assumptes mundans, però que si no s’hi intervè, no es pot pretendre tenir-hi influència.
Més que intervenir, jo sóc partidari d’explicar-se. Tinc el dret i el deure d’explicar-me davant de tots però ni espero ni aspiro a que responguin tots. La convocatòria cristiana és de majories -en el sentit que Jesús ens demana anunciar a tots la Bona Nova- però la resposta és de minòries. I encara, dins l’Església, no tothom ha de ser-hi de la mateixa manera.
Vol dir allò del cos únic on tots els membres hi han de ser imprescindibles?
(riu) Sí, i en aquest cos ni tothom ha de ser cap ni tothom han de ser peus. Aquest és el principal problema de l’Església Catòlica, que ha estat molt més cap que cos. I quan un organisme és tot cap, és que no s’ha desenvolupat bé. Hi ha gent que diu: és que jo col·laboro quan puc i com puc amb aquesta parròquia o amb aquest mossèn. No, escolta, aquí ningú col·labora ni ha de deixar de col·laborar. Aquí tothom ha d’assumir la seva tasca, sigui la que sigui. El meu dit no col·labora amb el meu cos, hi participa. En això sí hem de millorar molt. Ara, quan dic que l’Església ha de ser participativa no vull dir que el seu funcionament hagi de ser ni assemblari ni per majories: hi ha persones que tenen, dins de l’Església, la funció del discerniment a la llum de l’Evangeli.
Ja. I vostè la té, aquesta capacitat de discerniment o sentia que la feina al bisbat li anava gran?
De gran encara me’n va ara, però hi ha el que se’n diu la Gràcia d’estat, vull dir que rebem l’ajuda de Déu per desplegar els serveis que hem de fer. Entenc que aquest ja és un plantejament de fe, que alguns no l’entendran i que uns altres no se’l creuan però…en això estem, no?
I
tant, li dic, i li agraeixo la paciència perquè li havia promès que només li robaria uns minuts i veig que porto més d’una hora escarxofada al sofà verd. M’acompanya al llarg del passadís per acomiadar-me i refaig el camí de tornada a casa pensant en la feina tan completa d’aquests ministres, que celebren el misteri de la fe i alhora elaboren un discurs racional sobre l’amor. Me’n vaig pensant què podria arribar a fer diferents, a nivell pràctic, la fraternitat de la Revolució francesa de la germandat cristiana. Preguntant-me com reaccionaria aquesta ‘Església a Catalunya’ si, com al 1902, el Govern de Madrid decretés l’ensenyament obligatori del catecisme en castellà. I sobretot me’n vaig sense entendre perquè la vida amb sentit ha de ser necessàriament cara, si l’esforç ja és per ell mateix una recompensa i si se’ns ha donat la possibilitat d’equivocar-nos, de desistir i recomençar.
