dijous, 22 d’abril de 2010

Sant Jordi

Sant Jordi i Jaume I en la Batalla del Puig Veneració 
La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.[1] El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir.[1] Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs.[1] No obstant a Occident sant Jordi no destacava. Difusió del culte a occident 1'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, aqui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.[1] El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc.[1] La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí. Els croats en popularitzen la devoció, expandeixen el culte al sant per tot l'Occident cristià i l'implanten a tot Europa. L'any 1246 Iacopo de Voragine va divulgar la Llegenda àuria on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.  

Patronatge 
Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc. Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona. Patronatge a Catalunya A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla de Alcoraz que va implicar la reconquista de Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).  

Precedents pagans 
En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on es representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferencia del la Barca en que sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte. Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental. L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliverar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.  

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters