dissabte, 3 d’abril de 2010

EXPERIÈNCIES I LLIÇONS APRESES PER LLUÍS MORERA PASQUAL, MILITANT DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Lluís Morera i Pasqual Sóc separatista de resultes de la meva formació escolta, de l’ambient de barri i escolar. Sóc fill de l’escoltisme laic i del confessional. L’escoltisme català em va fer secessionista, en un procés de cristal.lització harmoniós i lògic. Vaig tenir la sort de tenir uns caps de secció i d’agrupament, que ja voldrien tenir molts polítics la seva consciència nacional catalana de pedra picada.

Quan vaig entrar en el FNC al 1963, era l’únic partit nacionalista que hi havia, l’únic que vindicava la independència política de Catalunya, bé que no pas la seva integritat territorial (centre més perifèria). De partits autonomistes n’hi havia a balquena, però de separatistes només el FNC. Quan el FNC es va fundar al 1939, no es va demanar el concurs, ni el suport moral, polític, ultra material, dels exiliats separatistes a Amèrica i a Europa.
Incomprensiblement no es va comptar amb l’inestimable suport de l’exili nacional català.

No em refereixo a l’exili ideològic, inhibit de la redempció pàtria: catalans adscrits a l’anarquisme, a l’antifranquisme en abstracte, al marxisme, al republicanisme... tots en clau espanyola. El FNC hagués donat més de si, si hagués estat mínimament ben dirigit, si hagués tingut un cap honrat, lleial, tenaç, astut i capaç. Cornudella i Barberà no va sortir del FNC per fundar un nou partit independentista, no, sinó que es va passar a l’enemic espanyol, al partit més important de l’imperialisme espanyol d’esquerra, al PSOE-PSC. Quan els nous militants que entraven al FNC coneixien Cornudella, acabaven decebuts. En comptes d’imbuir-los fe, duresa, disciplina i tenacitat; els infonia dubtes, basarda, antifranquisme vaporós en comptes de secessionisme pur i dur. D’un front ampli separatista en va voler fer un partit antifranquista, socialista autogestionari. De mica en mica, any rere any, Cornudella anava llimant el nacionalisme català del FNC per escorar-lo cap a un antifranquisme ambigu, cap al socialisme espanyol del PSOE-PSC.

Cornudella va rendir Estat Català i el va posar als peus del seu enemic mortal, l’anarquisme. Anys després va fer la mateixa operació amb els socialdemòcrates. Va rendir el FNC als peus de l’espanyolisme esquerrà del PSOE-PSC, durant la Transició. Després de passar pels grups de franctiradors de Jordi Pujol, al 1963 vaig voler entrar al partit degà i més emblemàtic del separatisme històric, regular, nacional i interclassista, a Estat Català. Però aleshores no existia, em va dir Joan Vallvé, d’Unió Democràtica; ens vam trobar al bell mig de la plaça de Catalunya. A través de l’escoltisme vaig connectar amb UDC i no em va fer gens el pes. No sols perquè no és un partit independentista, sinó perquè és un partit de cotó fluix, melindrós, sense sang a les venes.

Unió Democràtica ja troba bé que Catalunya sigui propietat il.legal d’Espanya, només en vol atenuar els efectes, amb la màxima autonomia dita confederació. UDC, com tot autonomisme, només vol amorosir els efectes de l’hegemonisme hispà sobre Catalunya. Al 1998 UDC continua pensant igual, a més de ser un paràsit que creix a expenses de Convergència. UDC era i és un mer partit autonomista que aspira a la màxima autonomia amb el nom ampul.lós i equívoc d’una confederació peninsular. Joan Vallvé em va dir que si jo era separarista més valia que milités a l’únic partit secessionista que hi havia al 1963, al FNC. A tal efecte em va donar l’adreça de Carles i Rafael Castellanos, en una farmàcia al meu barri de Sant Andreu. Allà hi vaig conèixer també l’Enric Àngela; en Gómez; la Teresa Alabèrnia que ja era més marxista que independentista (em va passar el Llibre Roig de Mao Zedong); en Josep Ferrer, més materialista dialèctic que Marx; en Carles-Jordi Guardiola; la Núria Codina; en Jordi Miravet i Sanz; en Passoles, la Josefina López; els Lecha, etc.

A Barcelona hi vaig conèixer, a les files del FNC, l’Agustí Barrera i Puigví, el militant per antonomàsia; en Robert Surroca, l’arxiver per antonomàsia; en Jordi Vila i Fortuny, l’impressor que em volia expulsar del FNC “per indisciplina” i per ser massa activista; en Joan Agut, el llibreter; Ferran Marull, el fotògraf; en Joan Rabascall, l’etern estudiant de la FNEC; en Carbonell de la casa Búfalo, l’home de les ponències de 1965; L’iridi Casanovas i Roigé, el militant abnegat, humil, disciplinat i lleial; la germana d’en Pau Garsaball, l’actor famós i patriota remarcable; l’Antoni Ribera i Jordà, el versat en ovnis; en Culleré i en Pere Terrado de Lleida, etc. Cornudella i Barberà va junyir el FNC a plataformes unitàries antifranquistes controlades pel partit comunista espanyol.  

Jo no entenia perquè la pedra angular de la nostra lluita havia de ser l’antifranquisme i no la independència de Catalunya. L’antifranquisme en abstracte ha estat la tapadora de l’imperialisme espanyol d’esquerra a Catalunya. A Catalunya, les plataformes de conjunt unitàries, s’havien haver fet a l’entorn del separatisme, no d’un antifranquisme que amb prou feines amagava l’odi anticatalà professat per l’esquerra espanyola.

En la fase primerenca del FNC, la seva elit provenia de Nosaltres Sols!; d’allà en venien els militants més foguejats, més abnegats i disciplinats. FNC va ser la primera formació política que va fer servir l’esprai per pintar parets. Els Aliats van apostar per l’antifranquisme, alhora que reprovaven el sobiranisme català i basc. Total, el FNC no va saber treure dels Aliats tot el profit que podia haver tret: infraestructura, diners, instruments, suport diplomàtic, impremtes, logística, complicitats interiors i exteriors, etc. Sant Andreu era el barri de Barcelona on hi havia més implantació del FNC, seguint la tradició d’Estat Català.  

La dècada de 1960 va ser fatal per al nacionalisme català. Les universitats catalanes eren veritables catedrals del marxisme espanyol. La majoria de joves que hi passaven, en sortien contaminats de per vida. Aquella generació mai més no ha pogut superar el mal irreparable que el marxisme li va causar. El resultat va ser que els joves del FNC es van escindir per formar el PSAN. Van voler fer una simbiosi entre marxisme i independentisme. El resultat es que va predominar el marxisme de molt; el separatisme va passar a ser una mera comparsa del materialisme dialèctic. Si la sobirania de Catalunya no tenia el caràcter marxista, el PSAN se’n inhibia. L’únic de positiu que va tenir el PSAN va ser la dimensió nacional, ètnica, de la seva política: de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca; tota la nació catalana. Mentre que al FNC no hi havia manera de fer-li entendre la globalitat nacional catalana, perquè era manat per una generació que havia fet la guerra 1936-1939. El separatisme català d’abans de 1936 se cenyia només a les quatre províncies del centre de Catalunya i prou, la perifèria en quedava exclosa.  

El gran pecat del PSAN va ser subordinar el separatisme català a la més criminal de les ideologies mundialistes, al marxisme. Va ser un procés humiliant, narcotitzant i liquidador del secessionisme històric. Fins i tot el PSAN va gosar canviar la simbologia: el triangle blau el va canviar pel groc i l’estel blanc el va tenyir de vermell. El PSAN va voler fer creu i ratlla de tot el passat insurreccional català, perquè era burgés, deia. Només el marxisme era la veritat revelada per Marx. L’esquerra té narcotitzat, segrestat i acoquinat el separatisme català, de 1930 ençà. Les dretes no, perquè mai s’han proposat de dominar-lo per dintre. El FNC se’n va adonar massa tard que el marxisme és el detritus ideològic del segle XX, talment com l’anarquisme i el feixisme.

En el FNC hi vaig trobar militants d’una qualitat excepcional: Manuel Viusà i Camps, Jaume Martinez i Vendrell, Agustí Barrera i Puigví, Antoni Malaret i Amigó i Jaume Cornudella i Olivé (sense cap parentiu amb Cornudella i Barberà). Militar en el FNC em feia l’efecte d’estar a la cresta de l’onada, en el rovell de l’ou nacional. Era molt gratificant tenir aquesta impressió, et donava ales, fe, iniciativa, tenacitat, duresa i orgull. A despit de la deplorable direcció de Cornudella i Barberà. El FNC va pecar d’innocència política, va creure massa en els Aliats, va confiar massa en la democratització de l’estat espanyol, oblidant que espanya és una nació aliens i enemics mortals de Catalunya. Catalunya i espanya són dues nacions diferents, distintes; cadascuna té dret a viure en independència política i en la respectiva integritat territorial. Això tan bàsic ho vaig aprendre al FNC. Vaig caure tres cops en mans de la policia, tres cops a la garjola. El primer cop vaig estar deu dies a la model, el segon quinze i el tercer tres mesos. Tots per la causa separatista però no relacionada amb el FNC. La meva militància secessionista era bàsicament a les files del FNC, però també en grups relacionats amb l’escoltisme.  

El separatisme català del FNC s’havia d’haver desmarcat de l’antifranquisme en abstracte, perquè a Catalunya era la coartada de l’imperialisme espanyol d’esquerra. El FNC no era antifranquista directament, per definició; el seu secessionisme bel.ligerant el duia a ser antifranquista de retruc; no com a causa, sí com a efecte. Catalunya vol fugir rabent de qualsevol modalitat d’estat espanyol, sigui monàrquic o republicà, sigui centralista o confederal, sigui autocràtic o democràtic. Els catalans no som espanyols, no ho volem ser, ni ens convé de ser-ho. Cornudella i Barberà va fer un informe en què donava les gràcies als immigrants espanyols per haver triat Catalunya com a terra per envair. Les veus dissidents sobre el problema, les que indicaven el perill obvi d’espanyolització de Catalunya, foren poques i silenciades en el si del FNC. 
Era propi de benpensants, progrés i esquerrans deixar que espanya exportés a Catalunya els seus excedents de població. Els partits catalans no volien veure’n la intenció genocida de Franco. De tota la història de Catalunya, després de la pèrdua de la independència el 1479, aquesta invasió demogràfica de més de tres milions d’espanyols, va ser el cop més demolidor que espanya ha etzibat a Catalunya. Ha anat per pèls que no desapareix la llengua catalana. Tot amb tot, el català ha deixat de ser la llengua preponderant de Catalunya. Només per aquest fet, els patriotes catalans ens hem d’oposar a la immigració que espanya ens envia, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, acaben per espanyolitzar Catalunya, de connivència amb espanya.

 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

estic d'acord en part però pinta l'esquerra independentista com a espanyola i traidora i em sembla que sería un acte de demagógia.

proucomunisme ha dit...

Jo crec que inconcientment l'esquerra actuava i actua així. No ho fan amb aquesta intenció ni finalitat, però per exemple quan membres de la CAJEI ataquen a les JERC al fossar, a gent d'Estat Català, a gent de Convergència, d'Unió o com va passar al 2008 a gent de la CUP i en canvi prefereixen anar de la mà d'anarquistes, republicans i gent que poc o res té a veure amb Catalunya, dóna per reflexionar.

Anònim ha dit...

O la mateixa ERC fent de president no només a en Maragall que era del sector catalanista del PSC, si no també a en Montilla el més espanyolista del PSC!
http://www.youtube.com/watch?v=jrld6HIAY-Y
i a sobre Puigcercós encara té els collons de dir que reeditarà el tripartit!
La sol·lució és votar Reagrupament!

Setembre Negre ha dit...

Prou comunisme,

Us agrairia que em citesiu la font original d'aquest interessant text d'en Lluís Morera i Pasqual, si pertany a algun llibre de memòries, entrevista...

Ben cordialment,

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters