Ucraïna: contra l'imperialisme i el comunisme

Manifestants retiren símbols comunistes d'edificis oficials d'Ucraïna

L'estrella daurada, símbol de la ex Unió Soviètica, va ser treta per manifestants aquests dimarts de l'edifici del Parlament d'Ucraïna

Per la llibertat d'expressió...

Una postal interceptada per la 'Stasi' arriba al seu destinatari 44 anys després

Gairebé cinc dècades després que un estudiant de 18 anys de la desapareguda República Democràtica d'Alemanya (RDA) enviés una postal a un programa de ràdio d'Alemanya Occidental, la missiva ha arribat al seu destí. L'autor ha estat descobert entre les actes que va redactar la Stasi sobre ell.

La història ha estat difosa per l'emissora de ràdio regional del Saarland, a l'oest alemany, on ha arribat la postal adreçada al programa de música 'Europawelle Saar' amb la qual Günter Zettl volia participar en un concurs endevinant el títol d'una cançó de The Creation, el seu grup preferit. "És un petit document de la història alemanya", va explicar l'emissora, que lliurarà a Zettl, amb 44 anys de retard, el premi al qual mai no va poder aspirar quan va interceptar la seva postal dels serveis d'intel·ligència de la RDA.

Zettl va tenir constància que havia estat espiat, com milers d'habitants d'Alemanya Oriental, quan el 2010 va decidir acudir als arxius de la Stasi. Amb el seu nom hi havia fins a 60 pàgines i, entre elles, la postal que va enviar al programa de ràdio, que va decidir tornar a posar a la bústia.

"Mala sort", va pensar l'any 1969 quan va escoltar que el seu nom no estava entre els guanyadors del disc de The Creation: "ni en somnis hauria imaginat que el Ministeri de la Seguretat Nacional es podria ocupar de coses tan banals com la meva postal", apunta aquest diumenge.

Igual que els seus amics, estava enganxat a la música pop que escoltava gràcies al fet que la ràdio d'ona mitjana captava els programes d'Alemanya Occidental, sense preocupar-se que estigués mal vist pel règim i que el seu pare, compromès comunista, el renyés més de una vegada.

Però Zettl no vol reinventar la seva biografia. No era un opositor al règim, no tenia res a veure amb la política i tampoc era valent. Llegint les actes de la Stasi, ha recordat un ximple incident juvenil que va tenir amb la policia i com aquesta li va oferir, per evitar que fos considerat opositor al règim i demostrar la seva lleialtat a la RDA, que informés sobre els seus amics i companys d'escola, què feien, amb qui es reunien o quines ràdios escoltaven.

Una vida narrada amb tot luxe de detalls

En les actes guardades en els arxius de la policia política de l'Alemanya Oriental està narrada la seva vida amb tot luxe de detalls. En les eleccions de 1976 no va votar i aquest fet va complicar la seva carrera: va ser acomiadat de l'escola on treballava com a professor acusat de no ensenyar l'ideari comunista als alumnes i, amb aquesta taca en el currículum, va passar mesos sense feina.

El 1983, sis anys després de sol·licitar, va ser autoritzat a viatjar a Alemanya Occidental i va començar una nova vida a França, a la República Federal d' Alemanya i a Espanya. El 2010 va decidir visitar els arxius de la Stasi i va comprovar el nom de les persones que van informar sobre ell a la policia política, com aquesta va anotar cadascun dels seus passos i com va seguir sent observat fins i tot després de traslladar a l'altra banda de la frontera.

Entre els papers va trobar la postal i va decidir enviar-la a la ràdio amb una nota: "Quin país la RFA, avui sovint embellit".

Font

Three stories of Galicia

Three stories of Galicia (tres històries de Galicia) són un recull de relats que, contrariament del que es pot pensar un cop s'ha llegit el nom, succeeixen molt lluny del país celta que coneixem. Més concretament ens situem a l'Europa central i es troba a l'actual Ucraïna.

El documental, el qual s'ha rodat a la Filmoteca de Catalunya, ens narra tres històries colpidores explicades pels seus mateixos protagonistes.

La primera ens explica les pericpècies que va passar una família jueva per amagar-se dels nazis i com després ells mateixos van amagar-ne un a casa seva de l'exèrcit roig de Rússia.

La segona història ens ensenya la dura vida d'una mare que formava part de l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA) i que fou capturada per la KGB.

Finalment el documental ens narra l'experiència d'un mossen destinat a la banda polonesa de Galicia. Aquest mossen dedica els seus esforços a recordar el llegat històric d'ucraïnesos, polacs i jueus, tot i que a dia d'avui en aquella zona ja només hi han polacs.

Aquest és el trailer:

Des del blog ens centrarem en aquesta i altres entrades -per ara- amb la segona història, la de l'Olia Ilkiv.

Quan els soviètics van envair Ucraïna, Olia Ilkiv, una mare de 27 anys d'edat, de dos nens de curta edat es va unir a l'Exèrcit de Resistència ucraïnès, més concretament formava part de la Xarxa de Dones de l'UPA. Exèrcit que lluitava per la independència de Ucraïna sota el jou poderós de la URSS.

Però quan el KGB la va atrapar i la va arrestar, la van sotmetre a tortures i a presó. També van enviar als seus fills en adopció amb noms canviats en un orfenat de tal manera que la seva mare no els pugués trobar mai. Aquest fet va ser la que va ajudar a viure a la l'Olia entre pallisses i tortures. Tot i això l'Olia encara es negava facilitar la informació sobre els seus compatriotes, assumint que ella no tornaria a veure els seus fills de nou. Tot i això, un agent de la KGB un dia se li acostà i li digué el nom que ara tenien els seus fills. 

Després de la caiguda del règim comunista, el govern va declarar l'amnistia a tots els presos polítics sempre i quan aquests admetessin la seva culpa i demanessin perdó. Així doncs, Olia Ilkiv i 3 dones més s'hi van negar rotundament. Finalment, els sentiments de mare de l'Olia i veure com cada dia que passava seria més difícil recuperar els seus fills, van obligar a l'Olia consultar la seva claudicació amb les seves companyes i és així com la valenta Olia va haver de claudicar per recuperar la seva família, puig que va admetre que havia lluitat per una Ucraïna lliure, no va demanar perdó, tot i això va ser acceptat com a tal. I sortosament, els va poder recuperar.

A continuació parts extra que no apareixen en el documental:

- Seixanta anys més tard, Olia Ilkiv va al llogaret de Ostriv on vivia d'incògnit, amagant-se de la KGB.

-En l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès, Olia i els seus germans d'armes usaven diferents subterranis secrets. 

- Olia Ilkiv està fugint, tractant d'escapar del KGB. Ella està embarassada de vuit mesos. A ella se li ha donat la direcció d'una casa segura on ella seria capaç d'aconseguir menjar i documents falsos.

- L'Olia Ilkiv, va a veure el lloc exacte on va ser arrestada pel KGB.

Kim Jong-un va matar el seu tiet amb més d'un centenar de gossos afamats

 Segons explica el diari comunista xinès, Wen Wei Po, Kim Jong-un va fer matar el seu tiet per més d'un centenar de gossos afamats. És important ressaltar que aquesta notícia l'escriu aquest diari i no un altre de tendència capitalista doncs evita l'excusa de trasgiversació.
Doncs així és, a ple segle XXI, un país blindat tant per fora com per dins, dicta la pena de mort a l'estil medieval. La hipocresia d'algunes esquerres que clamen contra els Estats Units per la cadira elèctrica o la injecció letal i no pas contra una dictadura com al de Corea del Nord.

L'oncle del líder nord-coreà Kim Jong-un , executat el mes passat per " traïdor a la pàtria" , va morir devorat amb els seus ajudants per una gossada de més un centenar de gossos de caça, segons informa un diari oficialista xinès amb seu a Hong Kong .

Fins ara només se sap oficialment que Jang Song thaek morir el passat 12 de desembre, segons el Govern nord-coreà . Aquesta nova informació procedeix del diari Wen Wei Po, considerat l'òrgan portaveu a Hong Kong del Partit Comunista de la Xina .

Jang i els seus cinc ajudants més propers van ser llançats a una canilla de 120 gossos que portaven cinc dies sense menjar . L'acte, que es va allargar durant una hora, va ser presidit per Kim Jong-un , el seu germà , Kim Jong Chol , i altres 300 oficials , segons la informació del medi , recollida per la cadena nord-americana NBC .

Després de la sobtada mort de l'anterior mandatari, el pare de Kim, Kim Jong Il , el desembre de 2011, Jang va exercir com a tutor del seu jove nebot fins que va consolidar el seu comandament .

El règim va acusar Jang de formar la seva pròpia facció dins del Partit dels Treballadors , així com de desobeir les ordres del seu nebot. Les autoritats també li vinculaven amb irregularitats i actes de corrupció .

Aquestes acusacions li van costar inicialment a Jang ser apartat de tots els seus càrrecs , inclòs el de vicepresident de la poderosa Comissió de Defensa Nacional . El règim també li havia expulsat de l'òrgan de direcció del Partit dels Treballadors .

Jang estava casat amb la tia materna de Kim Jong-un , Kim Kyong Hui , i era una mena de tutor o mentor del jove líder nord-coreà des que va assumir el poder fa dos anys . La notícia del seu cessament va sorgir arran d'informacions de la Intel·ligència sud-coreana que van ser confirmades ' a posteriori ' per l'agència estatal del Nord .

Font: ElConfidencial 

Quan els comunistes van matar el Mar d'Aral

Té res a veure el comunisme amb l'ecologisme o només és un intent dels partits populistes i simplistes que intenten picar l'ullet per caure simpàtics a tothom?
A continuació tenim la història de la mort del Mar d'Aral, -la seva fauna i els problemes ecològics que comporta- a a causa de les polítiques de producció massiva de la URSS.

Del Mar Aral, que es troba tocant la frontera entre Kazakhstan i Uzbekistan, a la part de l'Àsia Central que fou territori de l'antiga Unió Soviètica, s'ha dit que és una de les tragèdies mediambientals i humanes més greus del planeta. Al 1960, era el quart llac més gran del món -una espectacular massa d'aigua, amb una superfície al voltant  de 67.000 km2, que estava capacitada per aguantar moltíssimes indústries comercials marítimes i pesqueres-. Als volts del 1993, la seva superfície disminuí al voltant del 5%, el seu volum descendí en un 73%, la salinitat es triplicà , el transport es finalitzà, els peixos varen morir i el mar quedà dividit en dues basses molt més petites.

Què va passar i perquè?

Des de temps immemorials, el Mar d'Aral ha sigut alimentat per les aigües dels rius Sir-Daria i Amu-Daria. No obstant, als anys 50 i 60, la Unió Soviètica decidí augmentar espectacularment  la producció de cutó fluix mitjançant l'expansió de  la regió d'Àsia Central dels cultius de regadiu. El primer pas fou construir un canal de 1.280Km de llarg per desviar grans quantitats des del riu Amu-Daria fins la part del sud del desert del Kara Kum.

Com a conseqüència, es construí una complexa  xarxa de 20 envasaments i 60 canals que regaven, amb aigua dels rius esmentats, 7,7millons d’hectàrees  de terres de cultiu, d'una de les regions més seques d'Àsia.

Aquests rius que feien de nutrient al mar Aral amb uns 50 o 60km cúbics d'aigua dolça per any, fins el 1985 es quedaren totalment secs. Posteriorment, han existit petits caudals  que han sigut insuficients pels efectes de la disminució d'aportaments.

Els devastadors efectes del desviament del cabal  són fàcilment apreciables en els canvis de mides i forma del Mar d'Aral. Els antics ports, amb vaixells, ara inútils, queden a 32km de la retrocedida línia de costa. Les riques peixateries, que un dia varen produir 160 tones /dia i subministraven del 10 al 15 per cent de les captures de peix d'aigua dolça de la Unió Soviètica, actualment han desaparegut per complert, degut a que la salinitat és pràcticament igual que a l'oceà. El volum ha disminuït aproximadament el 75%, igual que el nivell de l'aigua, que ha descendit més de 16 metres a la massa principal. El fons del mar, ara sec, sotmès a forts vents, ha sigut la font de núvols gegants de pols i de sal que han arrasat i espatllat les collites de regadiu.

La devastació del Mar d'Aral era completament  predicible i demostra com de fàcil i ràpidament les activitats humanes poden alterar l'ambient a la seva cerca d'un recurs.

De Kiev a Catalunya

Foto de Kiev en una barricada dels patriotes ucraïnesos europeistes. 

L'amor per la llibertat uneix les nacions.

Pena de mort pel número dos de Corea del Nord

Corea del nord tornava a ser notícia fa uns dies. Ho explicava la BBC on veureu diverses imatges o el diari de Girona:

L'execució anunciada de Jang Song-thaek, oncle del líder nord-coreà i considerat número dos del règim, ha despertat temors que el país comunista entri en un període d'inestabilitat i porti a terme noves provocacions. Després del veredicte de pena de mort emès per un tribunal militar, Jang va ser ajusticiat dijous, van informar els mitjans oficialistes nord-coreans, que van dedicar al polític des de tota mena d'acusacions i insults fins a una humiliant fotografia camí del patíbul.

L'ajusticiament de Jang, així com la ràpida i violenta manera que Pyongyang l'ha portat a terme i divulgat, han provocat la preocupació que es generi un clima d'inestabilitat dins del règim més opac del planeta, on cada moviment està imbuït d'un alt secretisme. 

A Corea del Sud, el Govern es va afanyar a expressar la seva "gran preocupació per allò succeït" i va assegurar que està "preparat per a totes les possibilitats", en referència a l'hipotètic cas d'una acció militar del país veí o qualsevol succés que pugui causar tensió.

Mentre alguns observadors parlen d'una hipotètica lluita de poder a l'Estat, altres consideren que a Kim Jong-un només li queda eliminar la resta de la facció minoritària de Jang en una "sagnant purga" que continuaria en les properes setmanes o mesos, va indicar l'analista polític sud-coreà Shim Jae-hoon. 

Una altra incògnita que ha sorgit després de l'execució és si les relacions de Corea del Nord amb la Xina, país del qual depèn econòmicament, es veuran deteriorades, ja que Jang era un dels principals promotors dels acords comercials i financers amb l'únic soci important de Pyongyang. 

"Advertència" al món

El català Alejandro Cao de Benós, únic funcionari estranger de Corea del Nord i delegat especial del nord-coreà Comitè de Relacions Culturals amb l'Estranger, va assegurar que l'execució és una "advertència a qualsevol", sense importar la seva posició, que intenti destruir el Govern de Pyongyang

Com a l'època de la URSS s'han manipulat imatges
on sortia l'oncle de Pyongyang 

Tomben l'estàtua de Lenin a Kiev

Notícia del 324 on podreu veure un vídeo.

Es podria encetar un bon debat sobre la UE i que hi veu de bo la població d'Ucraïna tot i que no deixaria de ser un debat esteril per la falta de presència ucraïnesos. El que sí queda palés és el rebuig de la població ucraïnesa a Rússia o el que pugui representar el seu passat imperialista, totalitari i comunista.

Els carrers de Kíev tornen a bullir malgrat el fred d'Ucraïna. Defensors i detractors del president, Víctor Ianukóvitx, han pres una vegada més el carrers en una crisi que ja entra en la tercera setmana. En el rerefons, la decisió de Ianukóvitx de no firmar el tractat d'adhesió ofert per la Unió Europea. Per contra, el govern ucarïnès d'aquest país frontissa entre Rússia i Europa occidental s'ha apropat encara més al Kremlin malgrat la contestació popular.

Milers d'opositors, fins a 200.000 segons algunes fonts, omplen la plaça de la Independència per exigir la dimissió del govern, l'alliberament dels detinguts durant les protestes i el càstig als comandaments que van ordenar la violenta actuació policial d'ara fa una setmana. Els opositors també demanen la creació d'un govern tècnic per negociar l'acord d'associació econòmica amb la Unió Europea i la convocatòria d'eleccions anticipades

L'exprimera ministra, ara empresonada, Iúlia Timoixenko, ha estat present a la rebatejada com "Euromaidán", o plaça d'Europa, a través d'un manifest en què ha instat els congregats a no rendir-se ni fer cap pas enrere en la lluita per no caure en una dictadura corrupta. Timoixenko també ha acusat el govern de tenir les mans tacades de sang.

Els impulsors de la protesta l'han anomenat la Marxa del Milió, com a deferència al nom que porten les manifestacions dels últims anys de l'oposició russa contra el govern de Moscou. Alerten que durant la jornada es poden desencadenar actes de violència i demanen als manifestants que no caiguin en les provocacions ja que aquesta seria l'excusa perfecta del govern ucraïnès per declarar l'estat d'excepció.

En menys nombre, unes 3.000 persones, els defensors de Ianukóvitx i el seu Partit de les Regions s'han renuit davant de la seu del Parlament ucraïnès. El partit al govern vol que es desbloquegin els edificis governamentals i que es desocupin l'Ajuntament i les seus dels sindicats. També que es desallotgin el centenar de tendes de campanya que ocupen la plaça de la Independència, escenari el 2004 de la prodemocràtica "revolució taronja", a favor de traslladar les aliances del seu país cap a l'oest.

Milers de persones ocupen la plaça de la Independència de Kíev

Quan els comunistes odiaven els skaters

Avui us recomano llegir aquest fantàstic article de la revista Vice, de com la RDA perseguia els skaters per considerar-los una moda anticomunista.

Pel motiu que sigui, sembla que la percepció pública de l'skate ha anat canviat amb el pas dels anys . Els skaters que surten a la televisió ja no són una colla d'paios odiosos que esnifen cola , són joves respectats que construeixen skateparks gràcies al Google ads. Però l'esport , o més aviat la cultura que va de la mà de l'esport , sí que era vista com una amenaça .

En els vuitanta , abans de la caiguda del mur de Berlín, els comunistes d'Alemanya de l'Est -també coneguda com la República Democràtica Alemanya - considerava l'skate una amenaça . Aquest nou entreteniment provenia dels Estats Units , i per tant representava un perill . Per això , la Stasi (el Ministeri per a la Seguretat de l'Estat ) va començar a monitoritzar la comunitat skate per destapar qualsevol acció il·lícita .

No va passar molt de temps fins que el suposat perill (l'skate) va arribar als mitjans de comunicació del país . Un reportatge en un programa de notícies aconsellava als pares de família , "ser responsables de protegir els nostres fills i la joventut del skate " .

El cineasta alemany Marten Persiel va produir un " documental híbrid" sobre la història del skate a la RDA anomenat This Ain't Califòrnia. El documental va ser estrenat l'any passat a Alemanya i veurà la llum en cinemes fora del país el mes que ve . La pel·lícula va ser criticada durant la seva estrena a causa de les múltiples reconstruccions de la situació i al fet que el personatge principal mai va existir, però Marten em va dir "totes les històries de la pel·lícula són reals " . Ell simplement va fusionar les històries per crear el personatge principal. I en un "documental híbrid " això no és un delicte .

Vaig parlar amb Marten sobre la seva pel·lícula , l'estraperlo d'skates i els grups punks formats íntegrament per agents del servei secret . 

VICE: Hola , Marten. Per què vas triar explicar aquesta història? 

Marten Persiel : Vaig estar vivint a l'estranger durant molt de temps així que em vaig distanciar de la meva identitat alemanya. Se'm va acudir la idea de fer una comèdia per riure de tots els aspectes estúpids dels alemanys -com la seva falta d'estil i com de maldestres són per ballar- i , és clar , com més a l'Est vagis , més maldestres són. L'skate m'ha acompanyat tota la meva vida , així que vaig decidir fer una pel·lícula d'alemanys amb skate. Em va semblar una idea original , però després d'investigar vaig descobrir que certament existia una escena de skate a l'Alemanya de l' Est. 

Hi va haver una mica de polèmica després de l'estrena de la pel·lícula a causa de les teves reconstruccions . Com combines històries reals per crear personatges nous ? 

Una gran part de la polèmica va ser perquè, si ets un cineasta -o si fas una pel·lícula que no entra en festivals- et quedes estancat en les seccions de documental o ficció . Aquestes són bàsicament les úniques dues opcions. Jo ho veig de la següent manera : imagina't que hi ha dos banys, un per a dones i un altre per a homes, arriba un hermafrodita i ha de fer servir un, quin farà servir ? Faci el que faci, la gent s'enfadarà amb l'elecció. Això és bàsicament el que va succeir amb el nostre projecte. 

Foto por Harald Schmidt

El teu pel·lícula és un ésser hermafrodita?

Sí , una cosa així. És una història real amb personatges fabricats. És un documental perquè és una història veritable de la mateixa manera que les entrevistes i les fotos. Però també té ficció , perquè vaig fer servir eines cinematogràfiques del cinema de ficció: reconstruir personatges . 

El que més em va agradar de la pel·lícula va ser descobrir l'oposició de la República Democràtica Alemanya a l' skate. Quins motius tenien?

La història i els motius podrien dividir-se en tres parts. Primer, l'skate era considerat un producte d'Estats Units , i per tant subversiu i perillós. Després va ser considerat un esport nou, de manera que si arribava a les Olimpíades haurien d'entrenar la gent per practicar correctament. També es van adonar que els skaters eren unes persones molt difícils d'organitzar i no col·laboren , així que van tornar a la seva primera opinió, així que van tornar a odiar l'skate. Hi ha una part en la pel·lícula on s'explica que l'skate és un esport egocèntric i individualista. Això no està malament , oi? Em refereixo a ser egoista en el sentit que un fa exactament el que vol. 

I clar la RDA no va acceptar això.

Exacte. Ser individualista no encaixa en un sistema totalitari . 

Creus que l'estat va intentar convertir els skaters en un equip olímpic i així tenir-los controlats?

 

Sí i no. Crec que va ser més una reacció al fet que no podien aturar la popularitat de l'esport. Era massa tard per frenar-lo, així que van haver de involucrar-se i ser vistos com els guanyadors d'aquesta nova tendència. Van fer el mateix amb la música; un dels grups punk més populars estava format íntegrament per agents secrets.

Apa aquí! Te'n recordes de com es deien?

 

No, però recordo que els van fer molta promoció i es van tornar molt populars. Bàsicament ho van fer per infiltrar-se i controlar l'escena de música alternativa. Hi ha un munt d'històries interessants d'aquest estil. Vaig estar molt temptat a incloure-les en la meva pel·lícula, però vaig decidir no fer-ho perquè volia cenyir-me a la història principal.

Aleshores , quin accés tenien els xavals de l'Est a la música occidental ?

La situació era semblant a l'actual , està Alemanya i està Berlín , són dos universos diferents . Si vivies a l'Est o a Dresden no tenies accés a la música occidental . Però si vivies al Berlín occidental sí tenies accés a la televisió occidental. Pel que sembla, la gent de l'Oest traficava cassets l'Est i els venia per molts diners

També traficaven amb taules d'skate? En el teu pel·lícula surten dos traficants , Titus i John Haak.

Sí, en Titus és el noi de l'Oest. Encara està viu i bàsicament és el padrí de l'skate alemany en aquesta part del país. I John Haak podia viatjar perquè el seu pare era finlandès i Finlàndia tenia un acord diplomàtic amb banda i banda d'Alemanya, així que ell podia entrar i sortir quan li donés la gana. El que ell feia era omplir la maleta amb revistes de pornografia i a sota hi posava les taules . Quan els guàrdies obrien la maleta, només veien porno .

Això seguia passant fins i tot després que la RDA comencés a fabricar taules de skate?

Sí Les taules de skate que es fabricaven a l'Est eren una merda. Els dissenys eren espantosos.

No vull fer cap spoiler de la teva pel·lícula però la teva documental acaba revelant que la policia secreta monitoreaba els campionats de skate a Alemanya .

Sí , recaptaven informació pel simple fet de fer-ho. És com l'escàndol de la NSA, en el cas que haguessin de investigar un cas, ja tenien tota la informació i les dades recaptats, d'aquesta manera és molt més fàcil. El que feien eren identificar els líders dins del grup, també van intentar infiltrar-se en l'escena de l'skate. No estaven interessats en arrestar a ningú, més aviat volien saber tot el que estava passant.

Després de la caiguda del mur, com va canviar la situació? Els skaters es van unir?

Van ser pocs els que es van unir i van seguir fomentant l'escena del skate . Diversos van abandonar l'skate, van perdre l'esperit .L'skate va ser molt especial per l'Est, era una pujada d'adrenalina practicar un esport prohibit. Els joves estaven plens d'energia. Després de la caiguda del mur, tot es va perdre: l'emoció , l'adrenalina , el prohibit... tot es va esfumar . Tot era molt més divertit quan era il·legal .

La història d'un mur

Quan la crueltat de l'home ens afecta a tots per igual només l'home pot salvar-nos.

Un  soldat alemany ajuda a un nen a creuar el mur de Berlín per reunir-se amb la seva familia. 

Foto del 1961.

Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín no n'era una excepció, i aquesta ordre es va executar nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts van perdre la vida, precisament, a Berlín. Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es va demostrar posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.

Durant els 28 anys que el mur existí, un mínim de 86 fugitius van morir, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals van tenir lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de 24 anys, va ser abatuda a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de Friedrichstraße. Peter Fechter va morir dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos nens de 10 i 13 anys van morir per 40 impactes de bala en una zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.

Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per "Fuga de la República" (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de lapresó abans dels cinc anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.

Botifarra al comunisme!

Una mà que representa un gest bulgar, com és el de la botifarra, ha sigut usat a Praga com una crítica política.

L'escultura al mig del riu Moldava s'aixeca en 10 metres d'altura.

L'obra ha aparegut avui que falten 4 dies per les eleccions i on es preveu que els comunistes treguin bons resultats.

L'autor, David Cerny d'origen Txetxè, és conegut per la seva militància anticomunista i té un majoritari suport de la joventut.

El comunisme mata, la resta del món calla

A finals del mes d'agost apareixia una notícia un dia Sud Coreà, "Chosun Ilbo" va publicar que Hyon Song-Wol, cantant de professió, va ser condemnada per distribuir pornografia  i tenir Bíblies, dos motius pels quals se'ls va jutjar i així va ser com va acabar executada conjuntament amb companys músics davant de les seves famílies.

La notícia publicada també al diari Ara diu

La cantant Hyon Song-Wol, suposada exnòvia del líder nord-coreà Kim Jong-un, ha estat executada a Corea del Nord amb un grup de músics acusats de distribuir pornografia. Segons publica avui el diari sud-coreà 'Chosun Ilbo', el rotatiu de més tirada del país, la cantant va ser detinguda el 17 d'agost per violar les lleis nord-coreanes contra la pornografia i va ser executada en públic tres dies més tard.

Song-Wol va ser condemnada amb onze persones més per haver gravat i venut vídeos pornogràfics. Segons una font citada pel diari, també els van ser confiscades diverses bíblies, per la qual cosa van ser tractats com a dissidents polítics. El diari sud-coreà, que cita fonts xineses, revela també que els condemnats van ser executats davant d'altres membres dels seus grups i dels seus familiars, i que aquests últims van ser traslladats després a camps de treball. 

Es creu que Kim Jong-un va mantenir fa deu anys una relació amb Song-Wol, que es va acabar degut a la desaprovació Kim Jong-il, pare de l'actual líder nord-coreà.

Vista la rivalitat coneguda per tothom entre les dues Corees i que Corea del nord és exageradament blindada a tota la resta del món, per prudència i respecte a la vericitat, no vaig voler publicar-ho al blog.

Ara però s'ha publicat el suposat vídeo porno que es publica a continuació

Aquest dijous Youku, l'equivalent xinès de YouTube, va penjar el que, segons diversos mitjans asiàtics, és el vídeo que va provocar l'execució de Son-wol. Tot i que l'acusació contra la dona estava basada en el fet que havia participat en un vídeo porno, en realitat la filmació no és més que un ball. Son-wol i dues noies més ballen als acords d''Aloha Oe', d'Elvis Presley. Tant els vestits com el ball són peculiars, una barreja curiosa d'Amèrica i Àsia.

Son-wol, de 28 anys, va ser executada al costat d'una dotzena de músics, ballarins i cantants de bandes pop. El dia 20 d'agost van ser afusellats en presència de les seves famílies, obligades a observar l'execució. Segons els mitjans xinesos, familiars i amics de les víctimes van ser conduïts posteriorment a un camp de treballs forçats, acusats d'haver col·laborat amb els condemnats.

Es dóna la circumstància que Ri Sol-ju, l'actual esposa de Jong-un, havia format part en el passat del mateix grup que Son-wol. Aquest fet ha portat la premsa a considerar que l'esposa del dictador havia tingut un paper crucial per aconseguir que el règim executés la cantant i ballarina, que segons els rumors continuava mantenint una relació sentimental amb Jong-un.

Vist sota un prisma occidental el ball no és evidentment sexual. Amb tot, segons els experts, sí que és considerat ofensiu en una cultura sexualment tan reprimida com la coreana. A la Xina, on centenars de milers de persones han vist el vídeo en qüestió, el principal tema de debat entre els internautes és fins a quin punt el ball es pot considerar pornogràfic, i la gran majoria arriben a la conclusió que no ho és.

 Vist el vídeo i que Corea del Nord no  ha desmentit pas aquests assassinats es procedeix a publicar-ho també al blog amb un intent de criticar com un món com el nsotre pot deixar que hi hagi un país on el terror comunista sigui latent, viu i persegueixi els seus ciutadants. Segurament seria tot molt diferent si els assassins roigs fos ric en petroli. Per altra banda em pregunto pels que conviuen amb nosaltres que no condemnen ni diuen res al respecte sobre aquests assassinats, CUP, ICV, PCE, els vostres paradisos són camps de concentració gegants però vosaltres mireu cap un altra banda quan us interessa.

Que descansin en pau les víctimes d'aquests assassinats.

Erika

Erika, de 15 anys d’edat, una combatent de per la llibertat hongaresa, du una ametralladora a Budapest al decurs de la revolució, al 1956, va ser eventualment assassinada pels comunistes

Font 

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 

El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.

La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".

La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.

Una data emblemàtica

L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.

El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.

La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".

L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.

De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.

Més enllà de la cadena humana

La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.

El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.

El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.

Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.

La Via Bàltica, arran de mar.

FONT: Nació Digital

Documentals sobre els Khmers Roigs

Cranis de víctimes de Pol Pot

Els temples d'Angkor, vestigis de l'antic imperi khmer, simbolitzen el passat gloriós de Cambodja. Però el vell esplendor d'aquesta mítica ciutat perduda, convertida en un dels majors atractius turístics d'Àsia, queda massa lluny en la memòria col · lectiva. I al llarg de les últimes dècades les seves pedres han estat testimonis d'una interminable tragèdia. Set lustres enrere, el contagi dels combats a Vietnam va iniciar una llarga espiral de violència política. Durant cinc anys Cambodja va viure el turment d'una guerra civil, patrocinada pels Estats Units, els bombarders no van aconseguir impedir el triomf dels khmers vermells, un escamot comunista recolzada per la Xina. I el món, que va contemplar aquell conflicte com una altra lluita entre David i Goliat, va saludar esperançat l'arribada de la pau a l'abril de 1975. Ningú va sospitar llavors que, amb el final de la guerra, anava a començar un dels períodes més tràgics i políticament més foscos en la història del segle XX. Perquè Pol Pot i els Khemres Rojos van crear un règim de terror de tal naturalesa aberrant que no seria revelada fins a quaranta-quatre mesos més tard: quan van perdre el poder i es van obrir les portes de Cambodja i es va poder comprovar que el país sencer s'havia convertit en un enorme camp d'extermini.

• Cliqueu aquí per veure el documental Utopia i Terror (en castellà)
• Part del judici a Pol Pot i els seus seguidors (en anglès)
• Documental de la BBC: Genocidi Cambodjà (en castellà)

Coses que passaven als anys 60... Intent de la CIA de matar a Castro

Una notícia del diari El Noticiero Universal d'un dilluns 22 d'abril de 1968 relata un dels intents de la CIA per matar Fidel Castro per mitjà d'un Puro-bomba.

Caserna general de la CIA a Langley

Dibuixos del Gulag de Danzig Baldaev

 Dibuixos del Gulag comença de forma inesperada, amb un tret al cap d'un homo-sovieticus orgullós d'una de les minories orientals de la URSS. Porta unes ulleres gruixudes i un vestit soviètic, i amb una postura impecable, aquest home et mira a tu, el lector, amb ferma resolució. Aquest és el camarada del mes incondicional, el retrat es col·loca a l'entrada d'un enorme complex de la fàbrica en una ciutat industrial soviètica. Oblideu-vos dels bons i un augment de sou - la veritable glòria es trobava a la construcció d'un futur socialista.

L'home es Danzig Baldaev, i als seus col·legues que realment els semblava ser un ciutadà soviètic lleial. Nascut el 1925, va treballar durant dècades a la presó soviètica on no hi ha lloc per als aprensius, això és segur. I no obstant això, va donar la volta a la primera il·lustració del llibre, un dibuix d'un grup de revolucionaris orgullosos titulada el 'Començament del Gulag' i a la part superior dreta hi ha una inscripció que diu: "Dedicat al 70 aniversari de la geganta de la literatura russa, A.I. Solzhenitsyn. 11 de novembre de 1988". Una cosa estranya que ho escrigui un oficial de carrera penal, oi?

Passeu unes quantes pàgines endavant i veureu, molt probablement en l'horror - en les denúncies més violentes i viscerals de l'URSS que no pots ni imaginar. Per darrere la mirada orgullosa i ferma d'Baldaev hi havia una fúria moral que es va expressar en dibuixos, representacions minuciosament detallades de la violació, la tortura, la crueltat i la degradació que s'ha produït al Gulags dia a dia.

Let’s try the random flip method. I pick up the book, close my eyes, flick through the pages and-
P132: Three prisoners are forcibly drowning an “enemy of people” in an enormous barrel of sewage.
P133: A startled Zek is now drowning in concrete — Baldaev remarks that this was a fate commonly inflicted by “criminal” prisoners upon workers- i.e. those who had been tossed in the Gulag as slave labour. ‘There is no way of knowing how many victims the concrete structures of power plants hold’ he notes.
P87: Emaciated, naked, tattooed female prisoners lining up to have their vaginas searched for ‘drugs, razor blades, alcohol’
P159 A woman, naked from the waist down is tied to a tree and positioned atop an ant hill, a funnel feeding ants into her vagina.
P102 A deep pit, filled with enemies of the people forced to live in a hole in the ground in -40 because no barracks have been built for them. Baldaev notes that around 75% of these prisoners would die.
You get the idea: Baldaev’s sketch book contains many pages of relentlessly brutal depictions of the extremes of human cruelty.
Initially — because Baldaev is fond of cross hatching and draws a lot of rape – his book reminded me of the work of Robert Crumb. But whereas Crumb’s work is primarily an expression of solipsism and neurosis, Baldaev draws things that actually happened. Perhaps then it’s more like Goya’s series on the horrors of war. But Goya’s work is more aestheticised. The last time I saw those pictures at an exhibition I rather enjoyed myself. Baldaev makes you flinch time and again. He stuffs the horror down your throat, smears filth across your eyes.  His horror is sincerely, willfully gratuitous, although there is nothing wrong with being gratuitous when reality itself is gratuitous — a point well made by the book’s editors who annotate many of Baldaev’s most extreme images with references to other works on the Gulag (most frequently Varlam Shalamov’s Kolyma Tales).
- See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.zzO3pELF.dpuf

Però agafem el llibre i obrim unes pàgines a l'atzar, aviam que trobem...
P132: Tres presos "enemics del poble" s'estan ofegant per la força en un enorme canó d'aigües residuals.P133: Un pres s'està ofegant en el formigó, no hi ha manera de que algú el pugui ajudar - observacions Baldaev que es tractava d'un destí comú "No hi ha manera de saber quantes víctimes de les estructures de formigó de les centrals tenen", assenyala.P87: demacrades, nues i tatuades fan fila perquè els guardes busquin a les seves vagines drogues, fulles d'afaitar i alcohol.P159 Una dona, nua de cintura cap avall, està lligada a un arbre i està col·loca damunt d'un formiguer amb un embut a la seva vagina, una font d'alimentació per a les formigues.P102 Un pou profund, ple presoners obligats a viure en un forat a terra, perquè  no s'han construit cap barracó per ells. Baldaev assenyala que al voltant del 75% d'aquests presos moriria.Us feu a la idea? Quadern d'esbossos de Baldaev conté moltes pàgines de descripcions implacablement brutals dels extrems de la crueltat humana.Al principi el seu llibre em va recordar l'obra de Robert Crumb. Però mentre que el treball de Crumb és fonamentalment l'expressió del solipsisme i la neurosi, Baldaev dibuixa coses que realment van succeir. Potser llavors s'assembla més a la sèrie de Goya sobre els horrors de la guerra. Però l'obra de Goya és més estetitzada. Baldaev fa que et trobis enrere una i altra vegada. Que notis l'horror per la gola, que et freguis els ulls. El seu terror és sincer, voluntàriament gratuït, tot i que no hi ha res dolent en ser gratuït quan la realitat en si és gratuïta - un punt ben fet pels editors del llibre d'anotar moltes de les imatges més extremes de Baldaev amb referències a altres obres al Gulag (amb major freqüència Varlam Relats de Kolyma Shalamov).

 

Però tornem al homo-sovieticus  orgullós de la part davantera del llibre. Fa uns anys, l'editor de Baldaev Fuel, va produir tres volums sobre els tatuatges russos, Tattoo Encyclopaedia Penal. Aquests llibres també estaven plens d'imatges de sadisme de violació (amb esquelets de bonificació i dimonis) - tots els quals Baldaev havia copiat amb cura de la pell dels presoners al seu càrrec. Una diferència clau entre els llibres és que l'enciclopèdia es va produir amb l'aprovació de les autoritats soviètiques, que valoraven el coneixement que proporciona la subcultura criminal dins dels campaments. Dibuixos del Gulag però va ser un treball secret que Baldaev va elaborar en els dies en què l'horror del sistema de Stalin encara no havia estat admès. Va ser un desafiament particular d'oblit d'un home que s'havia vist a les crueltats del sistema d'ambdós costats - per molt temps abans d'esdevenir un guàrdia de la presó del seu pare havia estat víctima de les purgues de Stalin. Baldaev posteriorment va passar part de la seva infància en un orfenat per als "enemics del poble".

Potser això explica la importància que li dóna als horrors infligits no només pels guàrdies als presoners, sinó també les coses que van fer uns presoners als altres. Baldaev entén que la línia entre la víctima i opressor no estava tan clarament traçada. Una crítica estranya al Observer parla sobre la qüestió de si l'obra de Baldaev era pornografia, però la veritat és que és un registre meticulós, ombrívol de les tenebres, i com a tals, preguntes que són difícils de respondre.

 
Potser el més inquietant de Dibuixos del Gulag és la seva gairebé total absència de redempció. En llegir-lo és difícil oblidar que la mera existència del llibre és un testimoni de l'heroisme de Solzhenitsyn i la gent que el va ajudar a compilar - i per tant aquesta trilogia representa un petit triomf sobre el mal .  

Dibuixos del Gulag, d'altra banda és un compte secret, creada en la foscor com un testimoni de la foscor - una seqüència repetitiva sense pietat de les revelacions sobre el que un munt de covards, carnívors i com de merdes es pot arribar a ser. Sí, i no només això, sinó que és una obra que ens obliga a enfrontar-nos a una veritat simple, trist que - per sort i còmode - potser prefereixi no pensar en: que per milions de persones que no havien fet res dolent, la gent com vostè i jo, no hi havia res que poguessin fer per ser lliure. No hi havia manera de sortir de l'infern que estaven atrapats a l'interior, sinó que es van quedar sense esperança, i condemnat per sempre.

Daniel Kalder és l'autor de dos llibres aclamats per la crítica, Telescopis estranys i perduts cosmonauta, així com nombrosos altres escrits arxivats en la seva extraordinària pàgina web.

Font

 
 

 

 

 
 
 

Daniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf

Aquí veiem a Baldaev, rodejat de presos

jjjjjDaniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf