Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial
 |
| La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. |
El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.
La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".
La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.
Una data emblemàtica
L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.
El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.
La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".
L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.
De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.
Més enllà de la cadena humana
La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.
El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.
El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.
Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada