Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lituània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lituània. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de juliol del 2013

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 


El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.


La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".


La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.


Una data emblemàtica


L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.


El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.


La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".


L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.


De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.


Més enllà de la cadena humana


La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.


El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.


El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.


Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.





La Via Bàltica, arran de mar.
FONT: Nació Digital

dimecres, 26 de juny del 2013

Alguns dels crims del comunisme

Massacres a Lituània - 1941



El programa de deportacions es va completar amb una neteja ètnica i política de les societats bàltiques. Van proliferar els escamots d'afusellament i els judicis sumaris. Com a la Guerra d'Espanya, els cadàvers s'enterraven precipitadament en fosses comunes. A la imatge una exhumació d'una fossa a Lituània.
Camps d'extermini - 1945

El sistema de camps comptava amb agència estatal pròpia a càrrec de la NKDV, l'anomenada Administració de colònies i camps de treball, l'acrònim en rus era GULAG, d'on tota la xarxa va prendre el nom. Entre 1929 i 1953 van passar pels camps del GULAG més de 15 milions de persones, de les quals van morir més de milió i mig. A la mort de Stalin el GULAG tenia gairebé dos milions de presos. Formalment el sistema desaparèixer en 1960 encara que fins al col · lapse de l'URSS sempre hi va haver milers de presos polítics. A la imatge un esquelètic nen polonès al camp de concentració de Buzuluck. Cal notar que, tot i estar nu, manté una creu de fusta penjada del coll.



Violacions a Alemanya - 1945

L'Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Alemanya. El cap de la Propaganda soviètica, Ilya Ehrenburg, va demanar amb vehemència als soldats que fecin la venjança: "Soldats de l'Exèrcit Roig, arranqueu per la violència l'orgull racial de les dones alemanyes! ... Violeu, destruïu i mateu! I així ho van fer.
Repressió a Hongria - 1956

A l'octubre de 1956 els hongaresos es van aixecar contra el Govern comunista de Erno Gero, que acabava de substituir al estalinista implacabe Matias Rakosi. Les protestes es van estendre per tot Budapest fins que el Govern va demanar ajuda a les tropes russes acantonades al país. El va seguir una brutal repressió que va deixar gairebé tres mil morts als carrers hongareses i prop de 13.000 ferits. Occident no va fer res.
La Gran Fam Xina - (1959-1961)

El règim comunista xinès ha estat tant o més letal que el soviètic. Entre els camps de concentració, els Laogai, les execucions i la fam, el comunisme a la Xina ha arrencat la vida a més de 50 milions de persones. Només la gran fam de 1959, provocada per la col · lectivització forçosa de l'agricultura, va matar a uns 35 milions. Mentre les sitges estatals vessaven de gra destinat a l'exportació, els camperols morien de fam. Mao Zedong va mostrar la més absoluta indiferència.Mur de Berlín (1961-1989)
La RDA va aixecar un mur entre les dues parts de Berlín en 1961 per evitar que la població s'escapés del "paradís socialista". Aquest mur va ser completat amb un sistema de filats i torres de vigilància que recorrien tota la frontera entre les dues Alemanyes. Centenars de persones van morir intentant passar a l'altre costat. Moltes altres van ser tancades en presidis on van ser víctimes de tortures i tota mena d'ultratges per part de la policia política de la RDA, la temuda Stasi.


Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La mare de totes les barbàries comunistes no va tenir lloc ni a Rússia ni a Xina, sinó a la remota Cambodja. Durant els anys en què va governar Pol Pot i els seus infames khmers rojos va assassinar a uns 2 milions de persones de totes les maneres imaginables. "Basta un milió de bons revolucionaris per al país que nosaltres construïm" deia Pol Pot, la resta es podia prescindir.
Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La fúria homicida dels Khmers Rojos anava dirigida contra tota la societat. Tot el que portava ulleres va ser executat perquè els líders comunistes donaven per fet que era un intel · lectual i un cosmopolita. Semblant sort van córrer els catòlics, moltes vegades executats mitjançant crucifixió a la selva siamesa tal com es veu a la foto.
El genocidi tibetà (1950-actualitat)

El 1950 l'Exèrcit Popular Xinès va envair el Tibet. L'agricultura va ser col · lectivitzada, els monestirs budistes destruïts i la dissidència severament perseguida i castigada. Es calcula que entre un i dos milions de tibetans han estat assassinats, fets presos i torturats per les tropes i la policia xinesa. A les baixes humanes cal sumar el genocidi cultural i la repoblació intensiva per part de grangers xinesos.



divendres, 29 de març del 2013

L'Europa de les nacions

La polèmica sobre quan s’hauria de fer el referèndum d’independència a Catalunya ha portat a discutir quant temps cal per a acomplir un procés com aquest. A cada país ha estat diferent, però els processos oberts a Europa els darrers decennis no han superat els quatre anys.


Estònia. Poc menys de tres anys. La declaració de sobirania d'Estònia es va fer pública el 16 de novembre de 1988, encara a càrrec del Soviet Suprem de la RSS d'Estònia. El març del 1991 s'hi va fer un referèndum sobre la independència i el 20 d'agost del mateix any la independència es va fer efectiva, enmig del caos ocasionat per l'intent de cop d'estat a l'URSS. Tanmateix, no fou fins el 21 d'agost de 1994 que les darreres tropes russes abandonaren el país. 

Letònia. Un any i tres mesos. El 4 de maig de 1990 el Soviet Suprem de Letònia va adoptar la declaració sobre la restauració de la independència. El gener de l'any següent tropes de l'exèrcit soviètic van intentar enderrocar el govern letó, però no se'n van sortir. El 3 de març de 1991, dos mesos després, un referèndum no oficial va demostrar que hi havia un suport massiu a la independència. I el 21 d'agost de 1991, en ocasió del cop d'estat a la URSS, es va proclamar la independència.

Lituània. Un any i mig. El febrer del 1990 Lituània va convocar eleccions lliures, que van ser guanyades pel moviment democràtic Sajudis, amb un programa independentista. L'11 de març de 1991, el Soviet Suprem de Lituània va votar la llei de restabliment de l'estat de Lituània i va declarar la independència del país, que immediatament va ser reconeguda per Islàndia. L'endemà passat, l'exèrcit soviètic va envair el parlament lituà i causà molts ferits. El 6 de setembre de 1991, després del cop d'estat a l'URSS, la independència va ser reconeguda internacionalment. 

Eslovàquia. Tres anys i un mes. La 'revolució de vellut' del novembre de 1989 va ser l'inici del procés d'independència d'Eslovàquia. El 17 de juliol de 1992 el parlament eslovac va votar la declaració d'independència de la nació eslovaca. L'1 de gener de 1993 es va dissoldre Txecoslovàquia i Txèquia i Eslovàquia van esdevenir estats independents. 

Eslovènia. Un any i mig. El setembre de 1989 el parlament eslovè va aprovar un seguit d'esmenes constitucionals que van transformar el país en un règim democràtic d'estil occidental. Una de les reformes va consistir a canviar el nom del país, que es va anomenar República d'Eslovènia. El 23 de desembre de 1990 es va fer un referèndum sobre la independència, i els vots favorables van ser el 88%. Mig any després, el 25 de juny de 1991, Eslovènia va proclamar la independència sota la pressió d'un atac de l'exèrcit iugoslau que només durà deu dies.

Croàcia. Un any. El 30 de maig de 1990 el primer parlament multipartidista croat va proclamar una nova constitució i el 21 de gener de 1991 va definir les institucions croates com les dipositàries de la sobirania. Croàcia va declarar formalment la independència el juny de 1991, després d'un referèndum sobre la independència que va tenir lloc el 19 de maig. Mig any després, els principals països europeus reconegueren el nou estat.

Bòsnia i Hercegovina. Dos mesos. L'1 de març de 1992 els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina van votar la independència en referèndum. El 3 de març el parlament va declarar la independència i els serbis van proclamar la independència de la seva part de Bòsnia, cosa que feia començar la guerra. El 22 de maig Bòsnia era acceptada com a membre de les Nacions Unides. 

Montenegro. Tres anys i quatre mesos. El 4 de febrer de 2003 es va aprovar la nova constitució federal de Sèrbia i Montenegro, que incloïa el dret de separació. S'hi deia que no es podia començar un procés d'independència abans de tres anys. Tres anys després, el 21 de maig de 2006, es va fer el referèndum a Montenegro que va ser guanyat de manera justa pels partidaris de la separació. El 3 de juny es va proclamar la independència.

Macedònia. Vora tres anys. Macedònia va fer el referèndum d'independència el 8 de setembre de 1991. Després d'un procés complicat, en què Grècia s'oposava al reconeixement del país si Macedònia no canviava de nom, va ser admesa a les Nacions Unides el 8 d'abril de 1993.

Catalunya ...

divendres, 17 de febrer del 2012

Lituània diu no a Lenin

Pòster anticomunista a Londres





La policia lituana ha manat un home de treure un gravat del cap d’en Lenin del seu pati del darrere. El símbol era clarament visible des del carrer afora. L’home va dir que l’havia penjat a la paret del seu colomar perquè l’antic líder comunista s’estimava els coloms. Però la llei lituana prohibeix les banderes soviètiques i d’altres símbols. Així que calia treure el cap. 
[Lithuanian police have ordered a man to remove an engraving of Lenin’s head from his back yard. The symbol was clearly visible from the street outside. The man said he hung it on the wall of his pigeon house because the former Communist leader loved pigeons. But Lithuanian law bans Soviet flags and other symbols. So the head had to go.]
 FONT: Taranis

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters