Fotografia històrica de la dissolució de la URSS

Es dissol la URSS simbòlicament. Aquesta fotografia mostra la llarga cua del primer MC Donald's a Moscu el dia de la seva ignauguració. Any 1990.

La ràdio anticomunista de Pals: Radio Liberty

Radio Liberty va ser una emissora de ràdio de caràcter anticomunista que rebia fons de la CIA per fer possible la seva emissió, que era realitzada des de la platja de Pals, cap a la ja desapareguda Unió Soviètica, gràcies a unes ones radiofòniques d'una gran potència i amb un abast immens. La primera emissió va tenir lloc el 23 de març de 1959, amb el nom de Ràdio liberation del AMCOMLIB («Ràdio Alliberament» de l'American Committee for the Liberation of the Peoples of Russia - «Comitè Nord-americà per a l'Alliberament dels Pobles de Rússia») . Posteriorment es va denominar Ràdio Liberty, i va rebre dos noms més al llarg de la seva història: Ràdio Free Europe («Ràdio Europa Lliure») i, finalment, IBB / VOA (International Broadcasting Bureau / Voice of America - «Oficina Internacional de Radiodifusió / veu d'Amèrica »). Finalment , el 25 de maig de 2001 es van interrompre totes les emissions.

Com a curiositat aquí podeu escoltar part de la seva sintonia

Documental en català realitzat per TV3, la Generalitat de Catalunya i el Canadal d'Història sobre la ràido

Així van caure les antenes de Ràdio Liberty

Webs relacionades amb la temàtica

• Radio Liberty web d'un ex-treballador d'aquesta ràdio que fa un recull d'imatges, vídeos, audios i en general de la història d'aquesta ràdio. La trobareu en anglès, català i castellà
• Altra Ràdio (en català)
• Espacio Latino que ofereix algunes imatges. (la trobareu en castellà)

Three stories of Galicia

Three stories of Galicia (tres històries de Galicia) són un recull de relats que, contrariament del que es pot pensar un cop s'ha llegit el nom, succeeixen molt lluny del país celta que coneixem. Més concretament ens situem a l'Europa central i es troba a l'actual Ucraïna.

El documental, el qual s'ha rodat a la Filmoteca de Catalunya, ens narra tres històries colpidores explicades pels seus mateixos protagonistes.

La primera ens explica les pericpècies que va passar una família jueva per amagar-se dels nazis i com després ells mateixos van amagar-ne un a casa seva de l'exèrcit roig de Rússia.

La segona història ens ensenya la dura vida d'una mare que formava part de l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA) i que fou capturada per la KGB.

Finalment el documental ens narra l'experiència d'un mossen destinat a la banda polonesa de Galicia. Aquest mossen dedica els seus esforços a recordar el llegat històric d'ucraïnesos, polacs i jueus, tot i que a dia d'avui en aquella zona ja només hi han polacs.

Aquest és el trailer:

Des del blog ens centrarem en aquesta i altres entrades -per ara- amb la segona història, la de l'Olia Ilkiv.

Quan els soviètics van envair Ucraïna, Olia Ilkiv, una mare de 27 anys d'edat, de dos nens de curta edat es va unir a l'Exèrcit de Resistència ucraïnès, més concretament formava part de la Xarxa de Dones de l'UPA. Exèrcit que lluitava per la independència de Ucraïna sota el jou poderós de la URSS.

Però quan el KGB la va atrapar i la va arrestar, la van sotmetre a tortures i a presó. També van enviar als seus fills en adopció amb noms canviats en un orfenat de tal manera que la seva mare no els pugués trobar mai. Aquest fet va ser la que va ajudar a viure a la l'Olia entre pallisses i tortures. Tot i això l'Olia encara es negava facilitar la informació sobre els seus compatriotes, assumint que ella no tornaria a veure els seus fills de nou. Tot i això, un agent de la KGB un dia se li acostà i li digué el nom que ara tenien els seus fills. 

Després de la caiguda del règim comunista, el govern va declarar l'amnistia a tots els presos polítics sempre i quan aquests admetessin la seva culpa i demanessin perdó. Així doncs, Olia Ilkiv i 3 dones més s'hi van negar rotundament. Finalment, els sentiments de mare de l'Olia i veure com cada dia que passava seria més difícil recuperar els seus fills, van obligar a l'Olia consultar la seva claudicació amb les seves companyes i és així com la valenta Olia va haver de claudicar per recuperar la seva família, puig que va admetre que havia lluitat per una Ucraïna lliure, no va demanar perdó, tot i això va ser acceptat com a tal. I sortosament, els va poder recuperar.

A continuació parts extra que no apareixen en el documental:

- Seixanta anys més tard, Olia Ilkiv va al llogaret de Ostriv on vivia d'incògnit, amagant-se de la KGB.

-En l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès, Olia i els seus germans d'armes usaven diferents subterranis secrets. 

- Olia Ilkiv està fugint, tractant d'escapar del KGB. Ella està embarassada de vuit mesos. A ella se li ha donat la direcció d'una casa segura on ella seria capaç d'aconseguir menjar i documents falsos.

- L'Olia Ilkiv, va a veure el lloc exacte on va ser arrestada pel KGB.

Quan els comunistes van matar el Mar d'Aral

Té res a veure el comunisme amb l'ecologisme o només és un intent dels partits populistes i simplistes que intenten picar l'ullet per caure simpàtics a tothom?
A continuació tenim la història de la mort del Mar d'Aral, -la seva fauna i els problemes ecològics que comporta- a a causa de les polítiques de producció massiva de la URSS.

Del Mar Aral, que es troba tocant la frontera entre Kazakhstan i Uzbekistan, a la part de l'Àsia Central que fou territori de l'antiga Unió Soviètica, s'ha dit que és una de les tragèdies mediambientals i humanes més greus del planeta. Al 1960, era el quart llac més gran del món -una espectacular massa d'aigua, amb una superfície al voltant  de 67.000 km2, que estava capacitada per aguantar moltíssimes indústries comercials marítimes i pesqueres-. Als volts del 1993, la seva superfície disminuí al voltant del 5%, el seu volum descendí en un 73%, la salinitat es triplicà , el transport es finalitzà, els peixos varen morir i el mar quedà dividit en dues basses molt més petites.

Què va passar i perquè?

Des de temps immemorials, el Mar d'Aral ha sigut alimentat per les aigües dels rius Sir-Daria i Amu-Daria. No obstant, als anys 50 i 60, la Unió Soviètica decidí augmentar espectacularment  la producció de cutó fluix mitjançant l'expansió de  la regió d'Àsia Central dels cultius de regadiu. El primer pas fou construir un canal de 1.280Km de llarg per desviar grans quantitats des del riu Amu-Daria fins la part del sud del desert del Kara Kum.

Com a conseqüència, es construí una complexa  xarxa de 20 envasaments i 60 canals que regaven, amb aigua dels rius esmentats, 7,7millons d’hectàrees  de terres de cultiu, d'una de les regions més seques d'Àsia.

Aquests rius que feien de nutrient al mar Aral amb uns 50 o 60km cúbics d'aigua dolça per any, fins el 1985 es quedaren totalment secs. Posteriorment, han existit petits caudals  que han sigut insuficients pels efectes de la disminució d'aportaments.

Els devastadors efectes del desviament del cabal  són fàcilment apreciables en els canvis de mides i forma del Mar d'Aral. Els antics ports, amb vaixells, ara inútils, queden a 32km de la retrocedida línia de costa. Les riques peixateries, que un dia varen produir 160 tones /dia i subministraven del 10 al 15 per cent de les captures de peix d'aigua dolça de la Unió Soviètica, actualment han desaparegut per complert, degut a que la salinitat és pràcticament igual que a l'oceà. El volum ha disminuït aproximadament el 75%, igual que el nivell de l'aigua, que ha descendit més de 16 metres a la massa principal. El fons del mar, ara sec, sotmès a forts vents, ha sigut la font de núvols gegants de pols i de sal que han arrasat i espatllat les collites de regadiu.

La devastació del Mar d'Aral era completament  predicible i demostra com de fàcil i ràpidament les activitats humanes poden alterar l'ambient a la seva cerca d'un recurs.

"Els infants del Gulag"

Aquesta nit TV3 ha emès des del seu programa Sense Ficció aquest interessant documental que narra la història de milers de nens que van néixer o van ser enviats als camps de concentració russos

Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d'infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris- condemnat, sovint, per l'opció política dels seus pares-, deportat a un lloc remot de la Sibèria o obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir la seva.

El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. 

Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals – extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag. 

Un documental dirigit per Romain Icard amb guió de Madina Djoussoeva i Guillaume Vincent. 

Polònia-Japó o Polònia-URSS? de la publicació de Nosaltres Sols! del 1931

Poc temps després de la declaració d'hostilitas entre Rússia i el Japó en 1904, dos joves revolucionaris poloneses desembarcaren a Toquio. Propasaren al Gavern Japonès de finançar la revolta de la població polonesa de les regions Oest de la Rússia de llavors, revolta que afavoriria l'avançantent japonès a l'Asia. Aquests dos joves eren Josep Pilsudski, actual ministre de la guerra i dictador efectiu de Polònia, esdevinguda independent, i Titus Filipoviez, avui ambaixador de Polònia a Washington.

Els centres oficials japonesos s'interessaren moltíssim per ço exposat per aquests dos joves, sobre els sentiments de la joventut revolucionària polonesa. No obstant, abans d'acordar allò que demanaven aquells conspiradors per al seu pla agosarat, volgueren contprovar si tenien vertaderament darrera d'ells un nucli de població i opinió prou important. Mentre aquestes gestions tenien lloc, un tercer home polític polonès arribava també a Toquio. Aquest recent arribat va posar en guardia el Govern japonès contra els dos primers afirmant que la majoria de la població polonesa era contrària a l'actuació revolucionaria que preconitzaven. Era aquest home Roman Dmowski, el gran cabdill del partit nacional demòcrata, que, 15 anys més tard devia anar a representar la Polònia a Versalles i que fins avui mateix és l'adversari de l'actual ministre de la guerra i dictador polonès. La seva veu trobà eco a Toquio, i el projecte d'aliança polonesa-nipona fallí. 

* * 

El jove diputat de Wilna, Mackinvicz, ha anotat en un labre recentnent aparegut —una abra original i ineravellosament escrita, que obtingut un gran èxit- el perill creixent que representa per l'Europa Occidental el veïnatge amb els Soviets, perill pel qual, segons l'autor, tots els altres problemes haurien de passar a segon pla. La fallida de les temptatives inicials pels polonesos en vistes d'arribar a un acord econòmic amb Alemanya, la continnació de la guerra de duanes entre Polónia i Alemanya, asseguren una llarga difusió a aquesta opinió. D'altra part missatges amicals arriben de la part de Moscou; per exemple, llavors del discurs de Molotov. Així, el desig dels polonesos d'arribar a un pacte difinitiu de no agressió antb Rússia, sembla que va a consolidarse. Altrament, altres conflictes entre Polónia i els països situats a l'Oest de la frontera russa, no són precisament perquè Varsòvia desitgi cap conflicte amb la U. R. S. S. En l'interior mateix del país, les relaciions deis poloneses amb els ucranians són, després dels darrers actes de terrorisme, força violentes. A totes aquestes dificultats s'ajunta el conflicte amb Lituània i una seriosa dificultat amb Letònia amb maotiu de la qüestió de les minories nacionals. La constitució d'un front únic rus-polonès quedarà encara molt temps en el domini de lo irreal. 

Però, quines són en definitiva les intencions del mariscal Pilsudski? Estarà novament disposat com en la seva joventut, a rependre els seus plans polítics de 1904? Es per la seva decisiva influència política que han fallat les negociacions amb Rússia? Ningú no ho pot dir, sobretot ara que el mariscal enraona poc i es deixa veure menys. Sols alguns amics triats parlen amb ell. El públic quasi ni el veu. En la Festa per la Independancia de l'11 de noventbre, Pilsudski no es va mostrar ni als oficiais i soldats més fidels que anaren davant son palau amb atxes enceses. Pilsudski, resta l'esfinx de la política polonesa que té la clau de tot el futur de l'Europa Oriental.

(De "Vossische Zeitung", de Berlín.) 

EMMANUEL BIRNBAUM

Podeu llegir tot el diari aquí

Nota: Article publicat amb finalitat d'estudi o recerca
Font: Biblioteca de Catalunya
Correcció de la transcripció: Blog ProuComunisme

Marzi, la Polònia comunista vista per una nena

Títol : Marzi (1984-1987) - La Polònia comunista vista per una nena

Autors : Sylvain Savoia , Marzena Sowa

Ressenya feta per: Iván Marcos @ ivanmarcos

Traducció de proucomunsime.blogspot.com

Font

La major part de les ocasions la realitat supera amb escreix la ficció . Gairebé sempre les vides de la gent són el fidel retrat del que podem després posar a la ficció, tant de les obres de cinema com dels propis llibres. Per això, moltes vegades arribem a entendre un lloc a través dels ulls i les vides de les persones anònimes i de la seva discórrer diari. En el present llibre en forma de novel·la gràfica anirem a viure a la Polònia dels convulsos anys vuitanta, i tot això a través dels ulls i la vida d'una nena polonesa . 

Els ulls d'una nena anomenada Marzi i la seva vida és un fidel retrat d'aquella Polònia que obria moltes vegades els telenotícies del món. Com bé diu la contraportada del llibre : "Viure a la Polònia comunista no havia de ser gens fàcil" Cartilles de racionament, les cues per poder aconseguir qualsevol cosa, la fidelitat al partit...

Sylvain Savoia ens plasma els records de la seva companya Marzena Sowa. Polònia ha estat sempre un país que ha patit com pocs l'estar entre dues grans potències com són Alemanya i Rússia . Els conflictes al llarg de la història i l'ésser víctimes del que passés amb els seus veïns han marcat la vida del seu passat recent. 

Personalment he de dir que les meves experiències amb la gent de Polònia sempre han estat molt grates i són un país que sempre m'ha caigut simpàtic. He tingut a companys de pis polonesos en els meus temps vivint a Escòcia i conec Wroclaw i Varsòvia de les dues ocasions que he pogut viatjar al país . La Història de Polònia sempre l'he vist de passada i des de la llunyania del prisma d'esdeveniments com les II Guerra Mundial . 

Al llarg del llibre anem passant per la vida d'una família polonesa de classe mitjana , edificis insulsos, cues per comprar a les botigues, cartilles de racionament , i la constant mirada a Occident buscant productes i aires de llibertat . D'altra banda apareixen fets històrics en el llibre com l'emergència del sindicat Solidaritat liderat per Lech Walesa i l'orgull dels polonesos amb el Papa Woltija que va ser una figura no només religiosa , sinó també política . 

Els ulls d'una nena permeten veure amb la innocència i ingenuitat dels primers anys de vida, però moltes vegades mostren la realitat des d'un prisma que se'ns escapa als adults . El còmic ens reflecteix a través dels dibuixos un cojunt de situacions vitals de la vida com són les pors , la família , l'amistat o la incertesa davant el futur. Es mostra de foma magistral la realitat d'uns anys que formen part de la Història del segle passat . Un país, Polònia, que va ser potser el que va posar les bases de la caiguda del comunisme . En les seves pàgines viatgem a una altra època i s'intueix el com estem davant dels últims anys del bloc de l'Est i del sistema comunista de la vella Europa . 

Es tracta doncs d'un llibre altament recomanable que ens retrata la vida d'un país Polònia que mira al futur amb esperança , però amb l'inevitable rostre cansat dels sofriments del passat segle .

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 

El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.

La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".

La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.

Una data emblemàtica

L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.

El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.

La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".

L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.

De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.

Més enllà de la cadena humana

La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.

El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.

El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.

Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.

La Via Bàltica, arran de mar.

FONT: Nació Digital

Coses que passaven als anys 80...

El dissabte 19 de març de 1981 apareixia al Diaro de Barcelona una notícia sobre l'advertència que feia la URSS a Polònia si el govern d'aquest país no feia res per aturar l'anticomunisme que s'havia tornat tant popular sobretot entre la població més jove i combativa.

Solidarność o Solidaritat: 

És un sindicat de Polònia d'arrels cristianes i conegut amb el nom de Sindicat Professional Lliure Autogestionari Solidarność fundat el setembre de 1980

Confederació per una Polònia Independent (polonès Konfederacja Polski Niepodległej, KPN) 

Va ser un partit polític independentista fundat l'1 de setembre de 1979 per Leszek Moczulski   i altres que es declaraven continuadors de les tradicions polítiques anterior a la guerra de Sanacja i Józef Piłsudski. Tanmateix no fou reconegut per a República Popular de Polònia i els seus caps van ser detinguts moltes vegades. No va participar en la Mesa Rodona de Negociacions Polonesa.

Alguns dels crims del comunisme

Massacres a Lituània - 1941

El programa de deportacions es va completar amb una neteja ètnica i política de les societats bàltiques. Van proliferar els escamots d'afusellament i els judicis sumaris. Com a la Guerra d'Espanya, els cadàvers s'enterraven precipitadament en fosses comunes. A la imatge una exhumació d'una fossa a Lituània.
Camps d'extermini - 1945

El sistema de camps comptava amb agència estatal pròpia a càrrec de la NKDV, l'anomenada Administració de colònies i camps de treball, l'acrònim en rus era GULAG, d'on tota la xarxa va prendre el nom. Entre 1929 i 1953 van passar pels camps del GULAG més de 15 milions de persones, de les quals van morir més de milió i mig. A la mort de Stalin el GULAG tenia gairebé dos milions de presos. Formalment el sistema desaparèixer en 1960 encara que fins al col · lapse de l'URSS sempre hi va haver milers de presos polítics. A la imatge un esquelètic nen polonès al camp de concentració de Buzuluck. Cal notar que, tot i estar nu, manté una creu de fusta penjada del coll.



Violacions a Alemanya - 1945

L'Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Alemanya. El cap de la Propaganda soviètica, Ilya Ehrenburg, va demanar amb vehemència als soldats que fecin la venjança: "Soldats de l'Exèrcit Roig, arranqueu per la violència l'orgull racial de les dones alemanyes! ... Violeu, destruïu i mateu! I així ho van fer.
Repressió a Hongria - 1956

A l'octubre de 1956 els hongaresos es van aixecar contra el Govern comunista de Erno Gero, que acabava de substituir al estalinista implacabe Matias Rakosi. Les protestes es van estendre per tot Budapest fins que el Govern va demanar ajuda a les tropes russes acantonades al país. El va seguir una brutal repressió que va deixar gairebé tres mil morts als carrers hongareses i prop de 13.000 ferits. Occident no va fer res.
La Gran Fam Xina - (1959-1961)

El règim comunista xinès ha estat tant o més letal que el soviètic. Entre els camps de concentració, els Laogai, les execucions i la fam, el comunisme a la Xina ha arrencat la vida a més de 50 milions de persones. Només la gran fam de 1959, provocada per la col · lectivització forçosa de l'agricultura, va matar a uns 35 milions. Mentre les sitges estatals vessaven de gra destinat a l'exportació, els camperols morien de fam. Mao Zedong va mostrar la més absoluta indiferència.Mur de Berlín (1961-1989)

La RDA va aixecar un mur entre les dues parts de Berlín en 1961 per evitar que la població s'escapés del "paradís socialista". Aquest mur va ser completat amb un sistema de filats i torres de vigilància que recorrien tota la frontera entre les dues Alemanyes. Centenars de persones van morir intentant passar a l'altre costat. Moltes altres van ser tancades en presidis on van ser víctimes de tortures i tota mena d'ultratges per part de la policia política de la RDA, la temuda Stasi.


Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La mare de totes les barbàries comunistes no va tenir lloc ni a Rússia ni a Xina, sinó a la remota Cambodja. Durant els anys en què va governar Pol Pot i els seus infames khmers rojos va assassinar a uns 2 milions de persones de totes les maneres imaginables. "Basta un milió de bons revolucionaris per al país que nosaltres construïm" deia Pol Pot, la resta es podia prescindir.
Els Jemeres Vermells (1975-1979)

La fúria homicida dels Khmers Rojos anava dirigida contra tota la societat. Tot el que portava ulleres va ser executat perquè els líders comunistes donaven per fet que era un intel · lectual i un cosmopolita. Semblant sort van córrer els catòlics, moltes vegades executats mitjançant crucifixió a la selva siamesa tal com es veu a la foto.
El genocidi tibetà (1950-actualitat)

El 1950 l'Exèrcit Popular Xinès va envair el Tibet. L'agricultura va ser col · lectivitzada, els monestirs budistes destruïts i la dissidència severament perseguida i castigada. Es calcula que entre un i dos milions de tibetans han estat assassinats, fets presos i torturats per les tropes i la policia xinesa. A les baixes humanes cal sumar el genocidi cultural i la repoblació intensiva per part de grangers xinesos.

Dibuixos del Gulag de Danzig Baldaev

 Dibuixos del Gulag comença de forma inesperada, amb un tret al cap d'un homo-sovieticus orgullós d'una de les minories orientals de la URSS. Porta unes ulleres gruixudes i un vestit soviètic, i amb una postura impecable, aquest home et mira a tu, el lector, amb ferma resolució. Aquest és el camarada del mes incondicional, el retrat es col·loca a l'entrada d'un enorme complex de la fàbrica en una ciutat industrial soviètica. Oblideu-vos dels bons i un augment de sou - la veritable glòria es trobava a la construcció d'un futur socialista.

L'home es Danzig Baldaev, i als seus col·legues que realment els semblava ser un ciutadà soviètic lleial. Nascut el 1925, va treballar durant dècades a la presó soviètica on no hi ha lloc per als aprensius, això és segur. I no obstant això, va donar la volta a la primera il·lustració del llibre, un dibuix d'un grup de revolucionaris orgullosos titulada el 'Començament del Gulag' i a la part superior dreta hi ha una inscripció que diu: "Dedicat al 70 aniversari de la geganta de la literatura russa, A.I. Solzhenitsyn. 11 de novembre de 1988". Una cosa estranya que ho escrigui un oficial de carrera penal, oi?

Passeu unes quantes pàgines endavant i veureu, molt probablement en l'horror - en les denúncies més violentes i viscerals de l'URSS que no pots ni imaginar. Per darrere la mirada orgullosa i ferma d'Baldaev hi havia una fúria moral que es va expressar en dibuixos, representacions minuciosament detallades de la violació, la tortura, la crueltat i la degradació que s'ha produït al Gulags dia a dia.

Let’s try the random flip method. I pick up the book, close my eyes, flick through the pages and-
P132: Three prisoners are forcibly drowning an “enemy of people” in an enormous barrel of sewage.
P133: A startled Zek is now drowning in concrete — Baldaev remarks that this was a fate commonly inflicted by “criminal” prisoners upon workers- i.e. those who had been tossed in the Gulag as slave labour. ‘There is no way of knowing how many victims the concrete structures of power plants hold’ he notes.
P87: Emaciated, naked, tattooed female prisoners lining up to have their vaginas searched for ‘drugs, razor blades, alcohol’
P159 A woman, naked from the waist down is tied to a tree and positioned atop an ant hill, a funnel feeding ants into her vagina.
P102 A deep pit, filled with enemies of the people forced to live in a hole in the ground in -40 because no barracks have been built for them. Baldaev notes that around 75% of these prisoners would die.
You get the idea: Baldaev’s sketch book contains many pages of relentlessly brutal depictions of the extremes of human cruelty.
Initially — because Baldaev is fond of cross hatching and draws a lot of rape – his book reminded me of the work of Robert Crumb. But whereas Crumb’s work is primarily an expression of solipsism and neurosis, Baldaev draws things that actually happened. Perhaps then it’s more like Goya’s series on the horrors of war. But Goya’s work is more aestheticised. The last time I saw those pictures at an exhibition I rather enjoyed myself. Baldaev makes you flinch time and again. He stuffs the horror down your throat, smears filth across your eyes.  His horror is sincerely, willfully gratuitous, although there is nothing wrong with being gratuitous when reality itself is gratuitous — a point well made by the book’s editors who annotate many of Baldaev’s most extreme images with references to other works on the Gulag (most frequently Varlam Shalamov’s Kolyma Tales).
- See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.zzO3pELF.dpuf

Però agafem el llibre i obrim unes pàgines a l'atzar, aviam que trobem...
P132: Tres presos "enemics del poble" s'estan ofegant per la força en un enorme canó d'aigües residuals.P133: Un pres s'està ofegant en el formigó, no hi ha manera de que algú el pugui ajudar - observacions Baldaev que es tractava d'un destí comú "No hi ha manera de saber quantes víctimes de les estructures de formigó de les centrals tenen", assenyala.P87: demacrades, nues i tatuades fan fila perquè els guardes busquin a les seves vagines drogues, fulles d'afaitar i alcohol.P159 Una dona, nua de cintura cap avall, està lligada a un arbre i està col·loca damunt d'un formiguer amb un embut a la seva vagina, una font d'alimentació per a les formigues.P102 Un pou profund, ple presoners obligats a viure en un forat a terra, perquè  no s'han construit cap barracó per ells. Baldaev assenyala que al voltant del 75% d'aquests presos moriria.Us feu a la idea? Quadern d'esbossos de Baldaev conté moltes pàgines de descripcions implacablement brutals dels extrems de la crueltat humana.Al principi el seu llibre em va recordar l'obra de Robert Crumb. Però mentre que el treball de Crumb és fonamentalment l'expressió del solipsisme i la neurosi, Baldaev dibuixa coses que realment van succeir. Potser llavors s'assembla més a la sèrie de Goya sobre els horrors de la guerra. Però l'obra de Goya és més estetitzada. Baldaev fa que et trobis enrere una i altra vegada. Que notis l'horror per la gola, que et freguis els ulls. El seu terror és sincer, voluntàriament gratuït, tot i que no hi ha res dolent en ser gratuït quan la realitat en si és gratuïta - un punt ben fet pels editors del llibre d'anotar moltes de les imatges més extremes de Baldaev amb referències a altres obres al Gulag (amb major freqüència Varlam Relats de Kolyma Shalamov).

 

Però tornem al homo-sovieticus  orgullós de la part davantera del llibre. Fa uns anys, l'editor de Baldaev Fuel, va produir tres volums sobre els tatuatges russos, Tattoo Encyclopaedia Penal. Aquests llibres també estaven plens d'imatges de sadisme de violació (amb esquelets de bonificació i dimonis) - tots els quals Baldaev havia copiat amb cura de la pell dels presoners al seu càrrec. Una diferència clau entre els llibres és que l'enciclopèdia es va produir amb l'aprovació de les autoritats soviètiques, que valoraven el coneixement que proporciona la subcultura criminal dins dels campaments. Dibuixos del Gulag però va ser un treball secret que Baldaev va elaborar en els dies en què l'horror del sistema de Stalin encara no havia estat admès. Va ser un desafiament particular d'oblit d'un home que s'havia vist a les crueltats del sistema d'ambdós costats - per molt temps abans d'esdevenir un guàrdia de la presó del seu pare havia estat víctima de les purgues de Stalin. Baldaev posteriorment va passar part de la seva infància en un orfenat per als "enemics del poble".

Potser això explica la importància que li dóna als horrors infligits no només pels guàrdies als presoners, sinó també les coses que van fer uns presoners als altres. Baldaev entén que la línia entre la víctima i opressor no estava tan clarament traçada. Una crítica estranya al Observer parla sobre la qüestió de si l'obra de Baldaev era pornografia, però la veritat és que és un registre meticulós, ombrívol de les tenebres, i com a tals, preguntes que són difícils de respondre.

 
Potser el més inquietant de Dibuixos del Gulag és la seva gairebé total absència de redempció. En llegir-lo és difícil oblidar que la mera existència del llibre és un testimoni de l'heroisme de Solzhenitsyn i la gent que el va ajudar a compilar - i per tant aquesta trilogia representa un petit triomf sobre el mal .  

Dibuixos del Gulag, d'altra banda és un compte secret, creada en la foscor com un testimoni de la foscor - una seqüència repetitiva sense pietat de les revelacions sobre el que un munt de covards, carnívors i com de merdes es pot arribar a ser. Sí, i no només això, sinó que és una obra que ens obliga a enfrontar-nos a una veritat simple, trist que - per sort i còmode - potser prefereixi no pensar en: que per milions de persones que no havien fet res dolent, la gent com vostè i jo, no hi havia res que poguessin fer per ser lliure. No hi havia manera de sortir de l'infern que estaven atrapats a l'interior, sinó que es van quedar sense esperança, i condemnat per sempre.

Daniel Kalder és l'autor de dos llibres aclamats per la crítica, Telescopis estranys i perduts cosmonauta, així com nombrosos altres escrits arxivats en la seva extraordinària pàgina web.

Font

 
 

 

 

 
 
 

Daniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf

Aquí veiem a Baldaev, rodejat de presos

jjjjjDaniel Kalder is the author of two critically acclaimed books, Strange Telescopes and Lost Cosmonaut, as well as numerous other writings archived at his extraordinary website. - See more at: http://thedabbler.co.uk/2011/04/review-drawings-from-the-gulag-danzig-baldaev/#sthash.oPcLl476.dpuf