Three stories of Galicia

Three stories of Galicia (tres històries de Galicia) són un recull de relats que, contrariament del que es pot pensar un cop s'ha llegit el nom, succeeixen molt lluny del país celta que coneixem. Més concretament ens situem a l'Europa central i es troba a l'actual Ucraïna.

El documental, el qual s'ha rodat a la Filmoteca de Catalunya, ens narra tres històries colpidores explicades pels seus mateixos protagonistes.

La primera ens explica les pericpècies que va passar una família jueva per amagar-se dels nazis i com després ells mateixos van amagar-ne un a casa seva de l'exèrcit roig de Rússia.

La segona història ens ensenya la dura vida d'una mare que formava part de l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA) i que fou capturada per la KGB.

Finalment el documental ens narra l'experiència d'un mossen destinat a la banda polonesa de Galicia. Aquest mossen dedica els seus esforços a recordar el llegat històric d'ucraïnesos, polacs i jueus, tot i que a dia d'avui en aquella zona ja només hi han polacs.

Aquest és el trailer:

Des del blog ens centrarem en aquesta i altres entrades -per ara- amb la segona història, la de l'Olia Ilkiv.

Quan els soviètics van envair Ucraïna, Olia Ilkiv, una mare de 27 anys d'edat, de dos nens de curta edat es va unir a l'Exèrcit de Resistència ucraïnès, més concretament formava part de la Xarxa de Dones de l'UPA. Exèrcit que lluitava per la independència de Ucraïna sota el jou poderós de la URSS.

Però quan el KGB la va atrapar i la va arrestar, la van sotmetre a tortures i a presó. També van enviar als seus fills en adopció amb noms canviats en un orfenat de tal manera que la seva mare no els pugués trobar mai. Aquest fet va ser la que va ajudar a viure a la l'Olia entre pallisses i tortures. Tot i això l'Olia encara es negava facilitar la informació sobre els seus compatriotes, assumint que ella no tornaria a veure els seus fills de nou. Tot i això, un agent de la KGB un dia se li acostà i li digué el nom que ara tenien els seus fills. 

Després de la caiguda del règim comunista, el govern va declarar l'amnistia a tots els presos polítics sempre i quan aquests admetessin la seva culpa i demanessin perdó. Així doncs, Olia Ilkiv i 3 dones més s'hi van negar rotundament. Finalment, els sentiments de mare de l'Olia i veure com cada dia que passava seria més difícil recuperar els seus fills, van obligar a l'Olia consultar la seva claudicació amb les seves companyes i és així com la valenta Olia va haver de claudicar per recuperar la seva família, puig que va admetre que havia lluitat per una Ucraïna lliure, no va demanar perdó, tot i això va ser acceptat com a tal. I sortosament, els va poder recuperar.

A continuació parts extra que no apareixen en el documental:

- Seixanta anys més tard, Olia Ilkiv va al llogaret de Ostriv on vivia d'incògnit, amagant-se de la KGB.

-En l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès, Olia i els seus germans d'armes usaven diferents subterranis secrets. 

- Olia Ilkiv està fugint, tractant d'escapar del KGB. Ella està embarassada de vuit mesos. A ella se li ha donat la direcció d'una casa segura on ella seria capaç d'aconseguir menjar i documents falsos.

- L'Olia Ilkiv, va a veure el lloc exacte on va ser arrestada pel KGB.

"Els infants del Gulag"

Aquesta nit TV3 ha emès des del seu programa Sense Ficció aquest interessant documental que narra la història de milers de nens que van néixer o van ser enviats als camps de concentració russos

Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d'infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris- condemnat, sovint, per l'opció política dels seus pares-, deportat a un lloc remot de la Sibèria o obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir la seva.

El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. 

Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals – extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag. 

Un documental dirigit per Romain Icard amb guió de Madina Djoussoeva i Guillaume Vincent. 

Va de cine: Túnel cap a la llibertat

El 13 d’agost de1961, a Berlín va ocórrer l’increïble. Per detenir l’hemorràgia d’alemanys de l’est que fugien cap a la zona sota control de les potències occidentals, el govern dela RDA amb l’aprovació de la Unió Soviètica va fer construir una barrera de ciment armat, de més de dos metres i una longitud d’uns 170 quilòmetres que va ser coneguda com el mur de Berlín. En aquells dies de 1961, a la capital alemanya es trobaven dos estudiants italians, en Gigi i el Memo, que veien amb incredulitat com aquell mur infranquejable els separava per sempre del seu amic Peter, habitant del barri perifèric de Wilhemshagen a l’altre costat. Què fer per evitar-ho? Simple: preparar la fuga d’en Peter amb tota la seva família. Però com sobrepassar el mur més vigilat del planeta? Simple, excavant un túnel.

Aquesta és la increïble història del túnel de més de 160 metres de longitud, construït per quatre estudiants del Berlín Occidental (dos italians i dos alemanys) i que va ser una de les més cèlebres rutes d’escapament del Berlín Est. La història va ser primer portada a la pantalla en forma de documental al 1999, i, cinc anys més tard, Enzo Monteleone la va reprendre en forma de minisèrie, dividida originalment en dos episodis. Ambdues produccions es van basar en la novel·la homònima d’Ellen Sesta, esposa a la vida real de Domenico Sesta, un dels constructors del túnel, i que aquí interpreta el popular galant italià, Kim Rossi Stuart.

L'imperi maligne d'Stalin

Després de la mort del Lenin, Stalin va anar prenent a poc a poc el control dels òrgans de direcció política. Enfrontat amb Trotski, que assegurava que l'única possibilitat de triomf per la revolució és que aquesta fos permanent i s'estengués a tot món, mentre que Stalin creia que el socialisme podia enfortir-se en un únic país, encaminant tots el seu esforços a imposar un socialisme de estat, deixant de banda a Trotski i els seus seguidors després del XV Congrés del Partit Comunista de la Unió

"El turbant i la creu gammada", a "Segle XX"

Un retrat de Haj Amin al-Husseini. Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins.

 

Haj Amin al-Husseini

Aquest dissabte, "Segle XX" emet un documental centrat en la figura de Haj Amin al-Husseini. "El turbant i la creu gammada" és un documental de coproducció europea del 2009 que permet resseguir la trajectòria novel·lesca del personatge.

Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.

Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.

Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.

Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.

 

Font: Tv3

Tintín al Congo

"Tintín al Congo" té continguts procolonialistes? Tot i que el Tribunal de Brussel·les hagi considerat el contrari, encara hi ha una gran part de la societat belga que creu que Hergé i els seus còmics tenien connotacions racistes.

Trailer de Eine Frau ihn Berlin (una dona a Berlin)

Sobre la brutal repressió soviètica al Berlín del 1945 contra les dones

Auf den brutalen sowjetischen Repression gegen Frauen Berlin 1945

Walt Dinsey racista?

• La factoria d'animació va retirar la cinta del mercat pel seu suposat racisme 
• El seu protagonista va rebre un guardó honorífic en no poder aspirar a l'Oscar 
• És l'únic film disneysiano mai comercialitzat en VHS als Estats Units 
• Tot i la demanda a la Xarxa no té edició en DVD o Blu-Ray en cap país

Una pel · lícula de l'estudi Disney està avui d'aniversari. Normalment això significaria posar en marxa tota la seva maquinària publicitària per recordar l'efemèride. Però res més lluny de la realitat doncs, si en alguna cosa es treballa a la factoria de Mickey Mouse, és perquè ningú recordi la data. I és que la cumpleañera no és altra que "Cançó del Sud ', la més polèmica cinta de totes les creades per l'estudi. Aquest títol, que va comptar amb el beneplàcit de la taquilla i va tenir quatre reestrenos de considerable èxit, es troba avui en dia retirat per les nombroses crítiques que va rebre titllant-lo de racista.
'Cançó del Sud' va veure la llum tal dia com aquest fa 55 anys. La pel · lícula narra com l'oncle Remus, un esclau, compte a Johnny, el nét de la seva mestressa, faules sobre animals amb les que, a més de alegrar, li ensenya valuoses moralitats.
La cordial relació entre tots dos, la manera en què alegrar l'infant (trist per la separació dels seus pares) es converteix en el 'leitmotiv' del vell Remus i la visió que es dóna dels esclaus (feliços, entonen alegres càntics quan es dirigeixen a realitzar les seves tasques) són els tres arguments principals de les nombroses veus reprovatòries que al llarg dels anys s'han alçat contra la pel · lícula.

La gran esperança de Disney
'Cançó del Sud' no és un títol qualsevol en la història de la factoria. Va arribar després d'uns anys en els que l'estudi havia estat de baixa i Walt Disney tenia posades en ella grans esperances. 'Pinotxo' i, especialment, 'Fantasia', extremadament cares, van resultar un fracàs de públic.
Al costat d'això, el dispendi per a la construcció d'un nou estudi a Burbank (Califòrnia), per al qual es va contraure un important deute amb el Banc d'Amèrica, va fer que el 1940 Disney hagués de fer front al primer oferiment públic d'accions. El mercat europeu, d'on es treien grans guanys, estava tancat per la guerra i, el 1941, els animadors es van posar en vaga reclamant unes millors condicions.
A això se li va unir la competència cada vegada més gran d'altres companyies, que fins llavors no havien estat capaços de fer-li ombra (especialment la Warner). Així les coses, Walt veia a 'Cançó del Sud' la seva taula de salvació després d'una època negra i per això, quan les primeres i fortes crítiques van començar a sentir-se, era incapaç de comprendre-les. 

La base literàriaLa cinta pren com a punt de partida els 'Contes de l'oncle Remus', de l'escriptor americà del segle XIX Joel Chandler Harris. Molt famosos en la seva època, estan protagonitzats per Remus, un vell esclau que, com en la versió en cel · luloide, relata el fill de la seva propietària les faules de Brer Rabbit. Aquest murri conill fa servir l'enginy i la murrieria per lliurar una i altra vegada dels seus majors enemics, un llop, un ós i una guineu.Els relats estan considerats al · legories de com els esclaus havien d'usar la picardia per fer el seu dia a dia més suportable i eren transmeses de generació en generació. El mateix Harris les va escoltar de primera mà en una plantació on va viure durant algun temps. El context de la plantació en el qual les insirió l'autor, però, va ser ja en la seva època-tímidament-criticat pels qui van veure en la figura d'Remus un nou oncle Tom.Les del esclau eren, en paraules del propi Walter Disney, les històries que recordava amb més afecte de la seva infància i des que es va endinsar en el món del cinema va voler portar-les a la pantalla. Després de negociar els drets amb la família de Harris i adquirir el 1939, la II Guerra Mundial va donar amb 'Cançó del Sud' al calaix de projectes ajornats.L'assumpte no es tornaria a posar en marxa fins a 1944, amb la contractació de Dalton Reymond per escriure el guió. Poc després s'uniria a ell Maurice Rapf, que en llegir l'escrit per Reymond es va trobar amb un gran nombre de clixés racistes, com la paraula 'negre' escrita en minúscula, quan en anglès ha d'anar en majúscula. Rapf va proposar diversos canvis-la majoria no adoptats-però, finalment, els frecs amb el guionista principal el van apartar del projecte i, tot i aparèixer en els crèdits, no trigaria a desvincular-se de la pel · lícula. "Algunes pel · lícules no s'haurien d'haver fet mai, i 'Cançó del Sud" és una d'elles ", va arribar a declarar.El rodatge es va iniciar a Phoenix el desembre de 1944 i any i mig després, el 1946, el film estava acabat. La seva estrena es va programar per el 12 de novembre de 1946 a el teatre Loew 's d'Atlanta i la ciutat es va vestir de gala per acollir un esdeveniment com no havia viscut un altre des de l'estrena de' El que el vent s'endugué '. I encara que va recollir un important èxit de taquilla (va recaptar 2.351.000 $) no va comptar amb el beneplàcit de la crítica, entre la que va generar gran controvèrsia. 

L' 'error' d'Abraham Lincoln
A 'The New York Times', per exemple, va escriure Bosley Crowther que la amigable relació entre amos i esclau feia pensar que, per a Disney, "Abe Lincoln havia comès un error", en referència a l'abolició de l'esclavitud duta a terme per aquest. Walter White, secretari de la NAACP (l'Associació Nacional per a l'avanç de la població de color) es va queixar igualment per la visió idíl · lica del sistema esclavista que la pel · lícula plasmava, mentre que al 'Atlanta Constitution' es va lamentar que fos un "musical de l'oncle Tom ".
No va faltar, però, qui la lloança (especialment bones van ser les crítiques al sud) i l'acadèmia de Hollywood fins i tot la va nominar als premis Oscar en les categories de millor banda sonora i millor cançó, premi aquest que es va dur per 'Zip -A-Dee-Doo-Dah '. El seu protagonista, James Baskette, va rebre també un guardó honorífic per la seva càlida interpretació de Remus, que no constatava sinó la incapacitat d'un actor negre de competir en la mateixa categoria que els blancs.
Això no era rar en l'època, com tampoc ho va ser, per a la major part del públic, el suposat racisme del film, que es va reestrenar el 1956 aconseguint de nou un gran èxit. Amb el moviment pels drets civils en plena expansió, diverses veus reprovatòries es van alçar contra ella en 1967, any en què va tornar a les sales de cinema.

Retirada i tornada a les pantalles
Al febrer de 1970, sense Walter Disney al capdavant de la companyia, aquesta va anunciar que la pel · lícula quedava retirada permanentment perquè "ja no era apropiada per al públic". És molt probable que Disney, mort el 1966, no ha aprovat aquesta decisió.
I en l'estudi també es van pensar dues vegades, ja que 'Cançó del Sud' va tornar a reestrenar el 1972, recaptant uns set milions de dòlars en taquilla. El fet d'haver estat retirada, probablement, va influir en aquest èxit. Les següents generacions van tenir l'oportunitat de veure el 1980 i el 1986, últim any en què va ser exhibida.
'Cançó del Sud' és l'única pel · lícula de Disney que mai s'ha editat en VHS en els Estats Units i no ha tingut edició en DVD ni en Blu-Ray en cap país del món, si bé en Internet no falten els que demanin encaridament la seva edició en format domèstic.
L'assumpte s'ha convertit en un habitual en les reunions d'accionistes de la Disney, on any rere any algú pregunta sobre la possibilitat d'editar de nou. Però la resposta de l'estudi segueix sent contundent: 'Cançó del Sud' no sortirà, almenys de moment, l'armari de la Disney.

 PRIMERA PART DE LA PEL·LÍCULA en castellà

SEGONA PART 

TERCERA PART

 

14 d'Abril: Macià contra Companys

Segueix aquest enllaç per veure el documental sencer.

Context històric:

El 12 d'abril se celebren eleccions municipals. Fa poc més d'un any que el govern de Berenguer ha posat fi a la dictadura de Primo de Rivera. Els nous aires més democràtics han permès que Francesc Macià torni de l'exili i, en un temps rècord, ha pogut organitzar un nou partit, ERC, que uneix republicans de totes les tendències per presentar-se a les eleccions. Al costat de Macià en aquesta aventura hi ha una figura controvertida, Lluís Companys. Un advocat i polític amb fortes connexions amb sectors obreristes i amb determinats nuclis i personalitats del republicanisme espanyol. A pesar de la popularitat de Macià, ningú li atorga gaires probabilitats d'èxit. El nou partit sorprèn tothom amb una victòria aclaparadora.

La victòria agafa els líders del nou partit tan desprevinguts com desproveïts de qualsevol estratègia o pla d'actuació. I cal recordar que sota les sigles ERC hi ha independentistes, federals, republicans moderats, socialistes... Alguns volen la república, d'altres la independència, d'altres proposen anar a Madrid a consultar. Macià convoca tothom l'endemà al migdia per prendre una decisió després de testar l'estat d'ànim a les casernes i a Madrid. Però, empès per l'efervescència al carrer, Lluís Companys va decidir que no calia fer cap reunió. A quarts de dues del migdia, sense comunicar-ho prèviament a ningú -ni tan sols a Francesc Macià- Companys va proclamar la república a l'Ajuntament de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora i va precipitar la caiguda de la monarquia a tot Espanya. En lloc d'alegrar-se per la proclamació, Francesc Macià es va enfadar molt, en arribar a la plaça de Sant Jaume, dissimulant el seu enuig, l'avi va anar més enllà i va proclamar la República catalana, un gest de sobirania que va ser rebut amb entusiasme i desconcert. Pocs minuts després, els dos grans líders de la triomfant esquerra catalanista s'encaraven a crits en una de les nobles sales de l'Ajuntament barceloní. En el moment de l'èxit, ERC viu la seva primera crisi.

Durant tres dies, el nou règim va intentar consolidar-se enmig d'una lluita sorda entre les dues faccions d'ERC, els recels de l'exèrcit, la patronal i la CNT, i l'amenaça d'una intervenció des de Madrid. Mentre Companys es feia càrrec del govern civil, elements fidels a Macià es fan els amos de Correus, de la universitat i d'altres entitats, és evident que no hi ha un pla coherent per assumir el poder per part de la nova República catalana. Tot i l'entusiasme dels seus companys d'estat català, que munten una guàrdia cívica al Palau de la Generalitat, Macià s'adona aviat que la seva posició és més precària del que preveia. Companys ho sap i li explica puntualment, per telèfon, al ministre Maura.

El dia 17, finalment, la visita a Barcelona de tres ministres de la nova república espanyola, va forçar un acord que va enterrar la República catalana i, a canvi, va desenterrar una denominació d'arrel medieval: la Generalitat. Va ser una solució de compromís per tal que Macià pogués mantenir el càrrec tot i no tenir un Estatut d'Autonomia al darrere. En acabar la trobada Macià va dir que feia el sacrifici més gran de la seva vida.

El 14 d'abril, una de les grans dates de la nostra història contemporània, va ser fruit de la improvisació. Companys va actuar per lliure, i Macià el va haver de matisar en una segona proclamació que va fer que Francesc Pujols afirmés: "Aquesta gent, de tant sortir al balcó, es constiparan". Les vacil·lacions dels dies següents demostren que els dirigents d'ERC no havien previst res. Va ser un nyap, una temeritat amb moments gairebé hilarants... però també va ser una proesa, perquè els protagonistes s'hi jugaven la pell, perquè van fer caure la monarquia a tot Espanya, i a més van fer possible el restabliment de l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Macià i Companys, dues de les grans icones del catalanisme, eren dues personalitats molt diferents que el 1931 tot just havien començat a unir les seves forces, després de trajectòries molt diferents. Macià, militar de carrera, tan seriós com romàntic, procedia del separatisme, i va unir forces amb d'altres que, com Companys, professaven un catalanisme molt més tebi, i tenien un perfil molt més esquerrà. Companys era un advocat amb fama d'audaç i fins i tot de tarambana, tenia amics lerrouxistes i fins i tot a la CNT. Tots dos van coincidir sota unes sigles i un objectiu comú -fer caure la monarquia- però la sorprenent victòria electoral va posar de manifest les seves contradiccions.

Toni Soler
Guionista de "14 d'abril: Macià contra Companys"

Documental: Stalin, el tirà roig

TVE2 produí el 22 d'octubre un documental sobre la vida del dictador Joseph Stalin en el programa La noche temática.
El documental és en castellà.

A través dels fets més significatius de la seva època, descobrim un llegat d'horrors i destrucció.

       

Nieoficjalny Trailer HISTÒRIA ROJA

Desafectes a la república

Diumenge, 21.50, a TV3


Aquest diumenge, a "30 minuts", descobrim uns sumaris inèdits de la Guerra Civil trobats als arxius del Palau de Justícia de Barcelona contra aquells que no volien anar a la guerra o que fugien del radicalisme revolucionari de primera hora.

Es tracta d'uns expedients instruïts contra gent que va intentar fugir de la República en els primers temps de la guerra civil. Els que van ser detinguts en l'intent van ser jutjats per traïdoria i desafecció al règim. Es calcula que més de 30.000 persones van passar a Andorra i França travessant els Pirineus i que unes 9.000 van escapar en vaixell, sobretot a Gènova i Marsella. "Allà a Marsella, jo recordo que deia que semblava que fos la rambla d'Igualada perquè hi havia molts catalans", diu la neboda d'un fugitiu.

Eren temps convulsos, i el govern no aconseguia garantir l'ordre públic. Les ànsies revolucionàries de vegades es traduïen en pillatges i assassinats. Les víctimes solien ser gent de dretes o de marcada vinculació al catolicisme. Com explica Joan Argemí, "el sol fet de ser una persona amb ideologia cristiana, catòlica, era suficient perquè després et fessin un sumaríssim, t'agafaven, et tiraven dos trets i et deixaven arreglat a la carretera."

També es donaven casos de revenges personals o simplement d'execucions arbitràries. Un altre motiu per fugir era trobar-se en edat militar i no voler anar al front. En aquest cas, els desertors podien ser condemnats a anar a camps de treball, on la vida podia ser tan o més dura que la lluita al front. "Al camp dels Omells de Na Gaia hi ha una explotació absoluta i un maltractament absolut respecte als presoners que hi havia", explica la historiadora Queralt Solé.

Gràcies als sumaris, "30 minuts" ha pogut seguir la pista dels fugitius, però també de les xarxes clandestines de guies que els acompanyaven pels històrics camins de contrabandistes. També es constata la feina feta des d'alguns consolats, que falsificaven passaports i nacionalitzaven persones que veien perillar la seva vida. Tot això s'explica en els sumaris amb una munió de testimonis i detalls que configuren un relat vivament novel·lesc.

En alguns casos, s'ajudava els fugitius de manera altruista. Però sovint calia pagar un preu, fos per subornar qui fos necessari, fos per compensar el perill que corrien els guies que acompanyaven els pròfugs per les muntanyes. Ho diu en Peret de cal Gulliot, de Coll de Nargó: "Cobraven una fortuna per passar. Als d'aquí, els van cobrar tres-cents duros en plata. Perquè llavontes un jornal era de sis pessetes; ara compta tu el que cobraven."

I és que pertànyer a aquestes xarxes podia comportar la pena de mort. Durant el rodatge d'aquest "30 minuts", els fills de l'Extremós -un d'aquells guies- descobriran que durant 74 anys han sospitat, erròniament, que qui va denunciar el seu pare va ser un veí. Ara ja saben la veritat. "Aquí no s'havia sabut mai d'on havia sortit que hi hagués una gent de fora que sabés que passessin la gent", explica en Daniel de ca l'Extremós.

Les expedicions podien ser molt nombroses. Hi ha sumaris on s'arriba a parlar de dues-centes o tres-centes persones, tot i que era més habitual trobar grups d'una vintena de fugitius. Tot i això, era un nombre important, tenint en compte que havien de caminar de nit, en fila índia per terrenys abruptes. A més, en molts casos eren gent de ciutat, en una època en què l'excursionisme no estava gens estès i que era difícil equipar-se convenientment. Com explica Jordi Piferrer, un historiador que ha estudiat les rutes de fugida, "això eren caigudes contínues: peus llagats, ungles arrencades, perquè anaven amb espardenyes aquesta gent". També ho recorda així un dels últims guies supervivents, Joan Morgó, "Garramitxo": "Mare de Déu, com vam patir! Vam passar cinc dies per les muntanyes, amb neu fins al genoll."

Gitanos furten a València i Europa per alçar palaus a Rumanía

Us deixo unes notícies relacionades:

http://www.lasprovincias.es/prensa/20070926/cvalenciana/bandas-ninos-rumanos-roban_20070926.html

http://www.dailymail.co.uk/news/article-1389282/Benefits-boulevard-Built-Romania--YOUR-money.html

http://latam.forumsphp3.net/viewtopic.php?f=18&t=257

Europa cada dia més musulmana

  Holanda: Musulmans ataquen un funeral cristià al crit d '"un gos menys"

Els musulmans han passat a l'atac, i els seus objectius són ja fins funerals de persones no musulmanes. El vídeo que mostrem a continuació s'ha emès a la televisió holandesa, i narra l'atac de diversos marroquins contra un funeral a la localitat holandesa de Amerstoort. Mentrestant, la classe política centrada en criminalitzar l'únic polític que denuncia tot això en aquell país: Geert Wilders. 

TRADUCCIÓ DEL VIDEO:

Periodista informatiu TV:

Bon dia. Amerstoort ahir a la mañana.Los familiars van acompanyar la difunta Sra Hazeleger al seu últim lloc de descans. Però per a la seva horror, el funeral va ser sobtadament emboscat per nens d'origen marroquí. I no és la primera vegada que passa un incident d'aquest tipus.

Aquí està el nostre informe:

Familiar i testimoni presencial:

De sobte van començar a cridar d'alegria, amb els dits estirats cap amunt i altres gestos d'aquest tipus. Crec que això és realment vergonyós

Periodista TV:

Indignació a Amersfoort

Dimarts passat, estudiants d'aquesta escola islàmica interrompre un funeral. A mesura que la caravana passava davant dels estudiants, aquests van començar a cridar i fer gestos obscens. Molta consternació entre els familiars que anaven a la processó del funeral.

Familiar i testimoni presencial:

Estic millor ara, però jo estava molt dolgut per això.

Dona Periodista:

Amb creixent regularitat els funerals són pertorbats pels joves revela Grete Braak, directora de la funerària que dirigeix ​​des de fa molts anys. Diverses vegades va haver de presenciar com aquests joves desbarataven totalment un funeral.
Amb un sol propòsit: fer mal als familiars.

Grete Braak, Directora de funerària:

Jo volia tornar al carrer i vaig veure arribar a un grup de nois. Em vaig aturar per deixar-los passar. I em van preguntar: "es tracta d'un musulmà?" Jo els vaig contestar: "No, per què?" A continuació, van córrer cap al cotxe i van colpejar el sostre amb els seus punys, i van dir: "un gos menys" 

Sagnant ritual de musulmans xiïtes a Gran Bretanya

La autoflagelació - "Matam" terme utilitzat pels xiïtes-que s'implementa per a la cerimònia sagnant de Ashura que commemora la mort de Hussein, nét del profeta Mahoma, es porta a terme regular i principalment al Pakistan, Iran, Iraq i l'Índia, així com al Iemen i Afganistan. Segons una investigació de Jarvis David i Bhatia Shekhar per al diari londinenc Sunday Express, aquesta horrorosa pràctica, que en els països abans esmentats arriba a nens i discapacitats, va ser descoberta que es va realitzar a la Gran Bretanya l'any passat, quan va transcendir que 800 homes en la mesquita de Imamia a Forest Gate, a l'est de Londres, es van sotmetre voluntàriament al bàrbar suplici utilitzant cadenes filosas de cinc extrems denominades "tancar" per assotar l'esquena i torsos nus, tallant-més els seus fronts amb ganivets i fulles d'afaitar fins sagnar profusament .
Als efectes que no transcendís aquest esdeveniment i mantenir-lo en secret, es van col.locar al voltant de la mesquita enormes pantalles de fusta com tancat per impedir als vianants veure el vessament de sang.
Els periodistes del Sunday Express visitar la setmana passada la mesquita ubicada en una transitada carrer i es van assabentar que el ritual va tenir lloc el desembre passat i està previst que es repeteixi el proper mes. Un home que va ser testimoni de la cerimònia de l'any 2009, estava tan alarmat pel que va veure que gairebé es va desmaiar. "Hi havia sang per tot arreu. Hi havia bassals de sang a terra i la meva roba estava tacada de sang. Va ser molt aterridor. Em van dir que era part d'una cerimònia religiosa, però el sentiment antioccidental estava clar. Si el públic hagués vist el que estava passant l'hauria denunciat a la policia. Era com una escena d'una pel.lícula de terror. "

Ashura amb nens petits

                                                    

Un membre devot de la mesquita que va assistir a la cerimònia de l'any passat va dir que estava orgullós del gruix de les cicatrius que la Matam el va deixar a l'esquena i se les va exhibir al fotògraf del diari. Amir Hamza, de 21 anys, un estudiant de Forest Gate, va dir: "Vaig començar a fer-ho quan jo era un nen. "

Cal esmentar que l'autoflagel · lació també es practica a les Filipines, el bastió asiàtic del catolicisme a Àsia, on nombrosos fidels de aquesta ramat es fan crucificar en ocasió del Divendres Sant en "el Gòlgota", un monticle a ple sol, juntament amb altres feligresos que laceren l'esquena assotats amb fustes de canyes de bambú, fent sagnar fins a deixar la carn roent. La crucifixió a Filipines, costum impensable de ser acceptada en països cultes i desenvolupats, portades pels missioners espanyols a aquest país asiàtic al segle XVI, conviu al costat de tradicions majoritàries com acudir a les esglésies o dejunar.
La conferència episcopal filipina desaprova aquestes pràctiques extremes, però no les prohibeix per la por de perdre adeptes en l'únic país catòlic d'Àsia. "La flagelación és una forma de penitència que s'ha fet durant segles però, no s'ha de fer com un acte de superstició".

Un membre devot de la mesquita que va assistir a la cerimònia de l'any passat va dir Retornant a la Gran Bretanya, país al qual Geert Wilders el parlamentari holandès va qualificar com el més covard d'Europa, el mític Scotland Yard va dir que coneixia l'esdeveniment anual de l'Ashura a la mesquita, però suggestivament legar ignorar el ritual sagnant, que de tota manera, no tenia el poder de prohibir. Un portaveu va dir: "Si és en una propietat privada i no s'ha comès una infracció no és un assumpte per a la policia. La Ashura és un esdeveniment anual de la comunitat que ha tingut lloc a Newham durant molts anys ".

El Regne Unit, ha fet com pocs, innombrables concessions als musulmans, encara que aquestes no li van arribar per evitar atemptats terroristes com el del 7 de juliol de 2005, quan Londres va viure un atac terrorista en cadena que va produir més de 50 morts i 700 ferits , un dia després de la seva designació com a seu olímpica.

El Consell de Newham va dir que no tenia coneixement de la Matam duta a terme i el Ministeri de Justícia va dir que la autoflagelació no era un delicte. Els funcionaris de la localitat de Newham semblen oblidar que Els Jocs Olímpics i Paralímpics de 2012 es duran a terme a Londres. La manca d'una major fermesa amb els islamistes xiïtes a Gran Bretanya, i l'acceptació de valors que difereixen substancialment de la majoria d'Occident, és un licient perquè alguns fanàtics musulmans xiïtes, imposin com en el cas de l'autoflagel · lació o Matam, algunes dels seus cruels costums.

Ashura amb discapacitats mentals