De Kiev a Catalunya

Foto de Kiev en una barricada dels patriotes ucraïnesos europeistes. 

L'amor per la llibertat uneix les nacions.

La història d'un mur

Quan la crueltat de l'home ens afecta a tots per igual només l'home pot salvar-nos.

Un  soldat alemany ajuda a un nen a creuar el mur de Berlín per reunir-se amb la seva familia. 

Foto del 1961.

Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín no n'era una excepció, i aquesta ordre es va executar nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts van perdre la vida, precisament, a Berlín. Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es va demostrar posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.

Durant els 28 anys que el mur existí, un mínim de 86 fugitius van morir, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals van tenir lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de 24 anys, va ser abatuda a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de Friedrichstraße. Peter Fechter va morir dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos nens de 10 i 13 anys van morir per 40 impactes de bala en una zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.

Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per "Fuga de la República" (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de lapresó abans dels cinc anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.

La identitat minvant

Agrada molt parlar d’integració, arreu d’Europa en general i aquí encara més; però és una cosa que no passa. Tant fer-ne bandera, de la integració, i tants recursos esmerçats, no poden ocultar la realitat que el que passa més aviat és el contrari, que ens estem desintegrant. Alain Finkielkraut, en una entrevista recent, explica que «quan en un barri hi ha més dones tapades que amb el rostre i la cabellera descoberts, els autòctons se’n van. No tenen com se sol dir “fòbia de l’altre”. Senten que han esdevingut altres sobre la seva pròpia terra i no ho soporten.» Al darrere dels avenços d’això que se’n sol dir extrema dreta xenòfoba hi ha aquest malestar profund que no gosa manifestar-se i que és bandejat sistemàticament del debat polític. Les lleis, els reglaments i els discursos en van plens de conceptes buits i jocs de paraules que no resisteixen l’anàlisi i demostren la incapacitat absoluta de fer front al desafiament. L’estatut del 2006 declara, en el preàmbul, que «Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures» —això sona d’allò més bé, però no hi ha una frontera vigilada per tal que no entri ningú que es dediqui al tràfic d’esclaus o de blanques— «…on cadascú pot viure i expressar identitats diverses». Llavors, què en fem de tot el que havíem heretat i cregut: que hi ha una identitat catalana, i que aquesta es manifesta en una llengua, uns costums, un dret i unes institucions? Què en fem, si ara resulta que aquí qualsevol tradició incorporada és tan acceptable (i subvencionable) com la que fins ara en dèiem nostra? Què en fem, si quan encara ens pensàvem que el català està seriosament amenaçat, hi ha qui s’encofoia a dir-nos que les “llengües dels catalans” són més de dues-centes? Enfront de les erràtiques polítiques dels últims temps, Finkielkraut adverteix que «ser francès no és un component de la diversitat»; aquí l’actitud dominant, és precisament aquesta, i agreujada pel fet de no tenir instruments d’estat: que ser català és un component, i el més prescindible, de la diversitat. Sembla que tot i tothom pot merèixer l’etiqueta de català pel simple fet de manifestar-se entre nosaltres, en detriment del que fins ara consideràvem propi i singular, i sense que hàgim tingut el dret a decidir si ens agrada o ens convé. Mentre anem fent crides a la integració per convèncer-nos que encara comptem per alguna cosa, resulta que, en cas que algú volgués fer-ho, aviat ja no hi haurà res a què integrar-se.

Publicat el 31/10/2013 al 

Trobat al blog monjoies

Botifarra al comunisme!

Una mà que representa un gest bulgar, com és el de la botifarra, ha sigut usat a Praga com una crítica política.

L'escultura al mig del riu Moldava s'aixeca en 10 metres d'altura.

L'obra ha aparegut avui que falten 4 dies per les eleccions i on es preveu que els comunistes treguin bons resultats.

L'autor, David Cerny d'origen Txetxè, és conegut per la seva militància anticomunista i té un majoritari suport de la joventut.

Literatura: Imperialisme a l'est europeu

Els articles que s'apleguen en aquest recull han aparegut a la revista L'Est Européen.
Traducció del francès per Manuel Cruells
S.A. Mediterrània Edicions
Pròleg de Manuel Cruells
De 1966

ÍNDEX
1)Pròleg, per Manuel Cruells
2)El bolxevisme i la qüestió nacional, per Michel Collinet
3)L'Armènia, per S. Gracian
4)La primera agressió russa contra Ucraïna (1917-1918), per W. Kosyk
5)L'URSS i les seves minories europees, per Guy Héraud
6)La tragèdia dels Països Bàltics,
7)La preparació d'una nova Constitució a la Unió Soviètica
8)Epíleg

Part del pròleg

El nostre afany informatiu ens porta a publicar textos que de vegades poden xocar als lectors d'APORTACIÓ CATALANA. L'amentem algunes vegades haver de fer referències i afirmacions que en el fons ens dolen, però que per fidelitat a la veritat no podem evitar d'escriure. Desgraciadament no és tant sols en els països capitalistes on es cometen injustícies col·lectives o individuals, i pecaríem greument si parlàvem només dels blancs i no ferem referència als negres (1).

Sembla que ens hem posat en un terreny en el qual les prohibicions morals o materials ens han portat als silencis, d'idees intocalbres, d'homes intocables, I això passa sempre quan la informació és escassao nul·la i va acompanyada d'apassionaments o de restriccions, que també al cap i a la fi apassionen.

(1). Manuel Cruells es refereix aquí als colors polítics i no a cap raça

Demaneu el llibre a proucomunisme@gmail.com

Una oportunitat per a Europa

Dues visions totalment oposades de la immigració clandestina, les seves causes i conseqüències
Per desgràcia els autors del vídeo no conèixen la realitat nacional de Catalunya.

Une chance pour l'Europe from Charles Marcel on Vimeo.

Publicitat anticomunista

Publicitat d'una ràdio anticomunista

Publicitat de les Forces de l'Aire del Canadà

"Jurem per Al·là totpoderós que mai deixarem de combatre-us. Al·là és gran!"

Ahir dimecres 23 de maig de 2013 dos homes van assassinar a sang freda i al mig del carrer un soldat britànic al crid d'"Al·là és gran!". A continuació us deixo un recull de notícies sobre els fets.

Assassinen un soldat a Londres en un presumpte acte terrorista

Redacció Actualitzat a les 07:48 h   23/05/2013

Un dels pressumptes autors de l'assassinat. Imatge de ITV

Brutal assassinat a ganivetades, en ple carrer, a Londres. Un soldat britànic ha mort en un atac amb matxet de dos homes que s'han acarnissat sobre el militar. Els dos atacants, que han estat ferits per trets de la policia i detinguts immediatament, s'han dirigit a les persones que els gravaven amb telèfons mòbils, llançant consignes contra el govern britànic.

De moment, encara no se saben els motius de l'atac, però el govern britànic parla obertament d'una motivació terrorista. Segons alguns mitjans britànics, els dos homes s'han llançat sobre el soldat i l'han apunyalat mentre cridaven "Al·là és gran!". 

Els dos agressors anaven en un cotxe que han estavellat contra un fanal abans de sortir del vehicle i atacar el soldat. Un vídeo de la cadena de televisió ITV, segons sembla enregistrat al lloc dels fets, mostra un home amb les mans ensangonades, amb un matxet i un ganiveti dient a la càmera: "Em sap greu que les dones hagin de veure això, però a la nostra terra les dones han de veure el mateix. Mai no estareu fora de perill. Feu fora el vostre govern, no els importeu!". 

L'home també crida: "Jurem per Al·là totpoderós que mai deixarem de combatre-us. Això ho fem només perquè cada dia moren musulmans. Aquest soldat britànic és l'ull per ull i dent per dent". La policia ha respost a l'atac amb trets i ha ferit greument tots dos atacants. 

"La policia ha disparat sobre dos homes que, segons els informes que tenim en aquest moment, anaven armats", ha explicat en una compareixença pública l'agent de Scotland Yard Simon Letchford. Els fets han passat al barri de Woolwich, al sud-est de Londres, a primera hora de la tarda. 

El primer ministre, David Cameron, ha tornat d'urgència des de França i ha dit que es tracta d'un acte de "naturalesa manifestament terrorista". La ministra de l'Interior del seu govern,Theresa May, ha convocat una reunió del comitè d'emergència Cobra per analitzar el fet, que ha qualificat de "bàrbar". Aquest comitè ha acordat incrementar les mesures de seguretat a totes les casernes militars de Londres. Per la seva banda, l'alcalde de Londres, Boris Johnson, ho ha considerat un "acte de violència demencial". 

Una qüestió que corroboren unes imatges del qui seria l'autor material de l'assassinat, just instants després de cometre l'acte. L'home, amb el ganivet a la mà i les mans ensangonades, justifica la seva acció davant de la càmera i després s'acosta a un company seu amb el cos de la víctima estès al mig del carrer.

Al cap d'un moment, es veuen els dos agressors a terra després que la policia els hagi disparat. Segons alguns testimonis, els dos homes haurien intentat agredir els agents. 

EN AQUEST ENLLAÇ PODEU VEURE UN VÍDEO DELS FETS 

Dos joves plenament conscients i amb accent de Londres, el perfil dels atacants

Nascuts al Regne Unit i d'ascendència nigeriana, van demanar als vianants que truquessin a la policia, segons els testimonis

ARA 

 

Un dels agressors, encara amb el ganivet a la mà

Dos homes continuen hospitalitzats en diferents centres de Londres per ferides de bala, un de gravetat. Són els sospitosos de l'assassinat ahir d'un soldat britànic al barri de Woolwich. Segons les declaracions de testimonis en el moment dels fets i les imatges difoses a la premsa, es tracta de dos joves negres d'entre 20 i 30 anys amb accent de Londres. 

Les autoritats, immerses en investigacions criminals, no han donat per ara més detalls del seu perfil, però els mitjans locals han informat que un dels atacants és Michael Adebolajo, de 28 anys, nascut al Regne Unit i d'ascendència nigeriana. La policia hauria escorcollat la casa de la seva família en un poblet a prop de la ciutat anglesa de Lincoln. 

D'acord amb les gravacions i declaracions dels testimonis, els agressors van actuar per venjar els musulmans morts per tropes britàniques i van demanar als mateixos vianants que truquessin a la policia. Al contrari del que s'havia dit en un inici, semblaven actuar plenament conscients. 

Els experts en seguretat han alertat del risc creixent de l'atac de llops solitaris en països d'Occident, ciutadans radicalitzats a través d'internet, com podria ser el perfil del cas dels germans Tamerlan, sospitosos dels atemptats de Boston. Els dos agressors de Londres s'haurien convertit a l'islam els darrers anys, ja que provenien de famílies tradicionalment cristianes, segons la premsa local. 

Els joves no tindrien connexió directa amb Al-Qaida, però s'inspirarien en els discursos més radicals penjats en webs dirigides per islamistes radicals que, en alguns casos, urgeixen la gent a atacar objectius d'Occident.

Barcelona | Actualitzada el 23/05/2013 13:39

Cameron parla d'acte "manifestament terrorista" i avisa que el Regne Unit "mai ha reculat" després d'un atac

Redacció Actualitzat a les 00:45 h   23/05/2013

El primer ministre David Cameron ha tornat aquest dimecres al vespre al Regne Unit des de París després de ser informat sobre l'atemptat que ha acabat amb la vida d'un soldat al barri de Woolwich, al sud-est de Londres. Cameron ha explicat en un missatge al seu compte de Twitter que la ministra de l'Interior, Theresa May, l'ha posat al corrent dels fets i que avançava el retorn a la capital britànica.

El primer ministre també ha dit que hi ha "forts indicis" que es tracta d'un acte de "naturalesa manifestament terrorista" i ha assegurat que "la Gran Bretanya no cedirà mai a les amenaces" terroristes" i que "els terroristes no guanyaran mai".

Paral·lelament, la ministra de l'Interior ha anunciat que s'han incrementat les mesures de seguretat als quarters militars de Londres. "Aquest és un atac contra totes les persones del Regne Unit. Actes menyspreables com aquest no quedaran sense càstig", ha dit May.

Aquest dijous al matí, Cameron presidirà una nova reunió del comitè de crisi Cobra.

La LLIGA DE DEFENSA ANGLESA (EDL - English Defence League) es manifesta per mostrar el seu rebuig a aquests fets

Aquesta nit manifestants del grup apolític i EDL han fet una protesta  arran de l'atac terrorista en què ha mort un soldat assassinat per dos homes a la capital britànica. Els manifestants pertanyen al grup Lliga de Defensa Anglesa, contrari a l'islam.

Paral·lelament també hi ha hagut alguns atacs a mesquites de Londres i s'ha detingut dues persones. Després d'aquests aldarulls, la nit ha transcorregut sense incidents.

L'home assasinat a Londres era Lee Rigby, un soldat de 25 anys

El ministeri de defensa britànic revela la identitat de la víctima. Era membre de l'exèrcit des del 2006 i havia participat en operacions a l'Afganistan. Tenia un fill de dos anys.

ARA / ACN 

Lee Rigby, el soldat assassinat a Londres, en una imatge d'arxiu / Ministeri de defensa britànic

El ministeri de Defensa del Regne Unit ha revelat que l'home assassinat aquest dimecres a Woolwich (Londres) era Lee Rigby, un soldat britànic de 25 anys. En un comunicat fet públic aquest dijous, les autoritats britàniques apunten que Rigby era membre de l'exèrcit britànic des del 2006 i que actualment formava part del segon batalló del regiment reial de fusellers.

El comunicat explica que el soldat va ser destinat a Xipre, Alemanya, i que també va participar l'any 2009 en diverses operacions a la província de Helmand de l'Afganistan. Des del 2011, Lee Rigby residia a Londres, on duia a terme tasques de reclutament de nous membres de l'exèrcit. El ministeri de defensa assenyala que el soldat era pare d'un nen de dos anys.

Barcelona | Actualitzada el 23/05/2013 19:20

Les esquerres

A tot Europa ara es parla molt de la crisi de les esquerres. Els periodistes lamenten que les esquerres tradicionals s'hagin convertit en partits de centre desdibuixats i cínics. L'altre dia, a la BBC, un periodista deia que l'única esquerra que representa realment els seus votants és la grega –és a dir, l'única que ja no té marge per l'endeutament ni la retòrica–. Mentre Hollande veu ensorrar-se la seva popularitat, Islàndia s'ha tret de sobre el govern que va salvar el país de la bombolla financera i a Itàlia l'esquerra ha estat sobrepassada per dos pallassos d'idees extremistes. Diem que l'esquerra està desorientada i que no té discurs però aquesta manca de discurs només és un reflex de la irresponsabilitat de les elits europees. L'esquerra vivia de les plusvàlues del postcolonialisme i de les subvencions americanes mentre reivindicava el comerç just i atacava per sistema la política dels Estats Units. L'esquerra era la vàlvula d'escapament dels països europeus traumatitzats per dues guerres mundials. Era l'impost revolucionari que pagaven els rics per protegir-se del ressentiment social dels pobres, i del nacional, en els casos de països sotmesos com ara Catalunya i Escòcia. Des del segle XVII, sempre que el món s'ha eixamplat Europa ha tingut problemes financers i ha hagut de reformar els seus sistemes polítics i el seu ordre intern. Al final són faves comptades. Cal ser naïf o molt cínic per creure que els privilegis de l'estat del benestar realment els pagues tu amb els teus impostos mentre a l'Índia, a la Xina o a Bangla Desh hi ha gent que encara treballa en règim de semiesclavatge. L'esquerra era el conte de fades que s'explicava perquè la gent anés a dormir satisfeta i amb la consciència ben tranquil·la. Ara és el decorat que cau perquè s'han acabat els diners que el mantenien. La crisi de l'esquerra és la crisi d'unes elits europees que es van creure durant massa temps les seves pròpies mentides. Quan els que manen deixen de donar la cara, tard o d'hora emergeix el populisme.

Enric Vila Delclòs 

“No estàvem preparats per acollir tanta immigració”

Tot i no compartir 100% tots els raonaments i respostes de'n Toni Cruanyes veig molt encertat de publicar l'entrevista que li fa la Mireia Giné sobre certs moviments i inquietuds que hi han a Europa.

Toni Cruanyes: "l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes”

Cruanyes, en una imatge d'arxiu

El dia de Sant Jordi el periodista i corresponsal de TV3, Toni Cruanyes, va deixar Paris per poder firmar el seu nou llibre, Un antídot contra l’extrema dreta. L’ excorresponsal de Londres, enviat especial a Brussel·les, l’Havana, Líban o Washington, va començar la seva carrera internacional al World Service de la BBC. També va ser cap d’Internacional de la televisió catalana i director adjunt del diari Avui.

- Acaba de publicar Un antídot contra l’extrema dreta. Ja ha trobat el remei per combatre el mal?

A risc de desvetllar el final del llibre, et diré que la conclusió bàsica és que, sobre l'extrema dreta, n'hem parlat poc i malament. I que per això cal analitzar els partits d'extrema dreta, els grups organitzats, els seus moviments a través d'Internet i les seves idees. Els partits polítics tradicionals, els acadèmics i els mitjans de comunicació patim una certa bulímia sobre l'extrema dreta: ens n'omplim la boca per denunciar-la, però no parlem gens de la forma de fer-hi front.

- Laurent Fabius diu que l'extrema dreta “té l'habilitat de fer les preguntes correctes, però dóna respostes equivocades.” Aquests partits han de recórrer a arguments tramposos per guanyar adeptes?

La seva ideologia és tramposa. Acusa la immigració de treure els llocs de treball als autòctons, acusa els xinesos de deixar-nos sense fàbriques, acusa l'Islam d'atacar els nostres valors... De tot això hi ha una part de veritat, però la solució no és ni expulsar immigrants, ni aixecar fronteres, ni prohibir la construcció de mesquites.

- L’extrema dreta a Noruega ha tret un 23% i a Grècia un 7%. Pot anar a més aquest moviment?

Sí, de fet, a Grècia, les enquestes diuen que ara trauria un 14% a les eleccions. O Marine Le Pen té el doble d'opinions favorables entre els francesos que fa un any, quan va treure un 19% a les eleccions presidencials. El que està creixent a Europa és el vot de càstig contra els grans partits que s'han alternat en el poder en els últims 30 anys, i als quals responsabilitzem d'haver-nos portat fins a la crisi que vivim actualment. En alguns països, el vot de càstig passa per opcions que podrien entrar en la categoria de "populistes", però no d'extrema dreta. Com és el cas de Beppe Grillo a Itàlia, o del UKIP al Regne Unit. Però en molts altres casos sí que són partits d'extrema dreta.

- Veiem que des de l’any 2005 aquests tenen cada vegada més vots. Com s’explica aquest creixement?

Els partits d'extrema dreta que han tingut èxit han tingut líders carismàtics, Jean-Marie Le Pen a França, Geert Wilder a Holanda, Jorg Haider a Àustria, Nick Griffin al Regne Unit..., capacitat d'adaptació en el seu discurs, ara parlen de la globalització, dels drets de les dones, busquen el vot dels treballadors mal pagats o dels aturats... i una molt bona maquinària propagandística, el cas de l'empresari de la comunicació, Christoph Blocher a Suïssa, que va crear aquells cartells contra la construcció de minarets, o amb xais blancs que n'expulsen un de negre i l'eslògan "Els suïssos voten UDC".

- Què fascina de l’extrema dreta a la gent?

Que dóna solucions als problemes de la gent. Els europeus tenim problemes reals. I l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes. Encara que són falses. Però com que els partits d'extrema dreta que tenen més èxit són els que no governen, és molt difícil posar en evidència que els seus discursos són mentides.

- A alguns ciutadans els fa por que es perdin els valors tradicionals i per això opten per aquesta opció política?

Els valors tradicionals, i els nostres diners. La por a aquesta doble pèrdua és el que el sociòleg francès Dominique Reynié anomena "populisme patrimonial", perquè apel·la a la por de perdre el nostre estil de vida i el nostre nivell de vida. Aquest segon element és el que ha permès que antics votants de partits comunistes i d'esquerres se sentin atrets pel discurs d'extrema dreta. Abans, eren els homes, rics, d'àmbit rural i conservadors els que podien votar l'extrema dreta. Ara, els votants s'han feminitzat, s'han fet més joves i, paradoxalment, s'autosituen més a l'esquerra.

- Londres i París són dos models que han volgut donar resposta a la situació de multiculturalisme. Sembla que no els ha sortit tal com esperaven.

Tots dos models han fracassat. Ni el multiculturalisme britànic del "fes el que vulguis, mentre no em molestis", ni el model d'integració francès, basat en l'escola republicana i la igualtat de tots els ciutadans. La realitat és que o bé no estàvem preparats per acollir tanta immigració en tan poc temps, o és que som més racistes del que ens agrada admetre.

- El discurs de l’extrema dreta dels països del nord i del sud es diferencia molt?

En aquest moment, un dels elements més significatius dels discursos d'extrema dreta és l'euroescepticisme. No vull dir que tothom que estigui en contra de la Unió Europea o la critiqui sigui d'extrema dreta, ni molt menys. Però sí que tota l'extrema dreta és euroescèptica. I, ara, el Partit dels Veritables Finlandesos o el Partit de la Llibertat d'Holanda estan en contra dels rescats de Grècia, Portugal o Xipre. Mentre que des d'Itàlia o Espanya el discurs populista és el que culpa de tots els mals els altres.

- Plataforma per Catalunya entraria dins dels partits que vostè considera d’extrema dreta?

Totalment. Els patrons ideològics i els objectius són els mateixos. Però Josep Anglada està a anys llum de la capacitat de seducció i organització política de Geert Wilders o Marine Le Pen.

- A Catalunya és minoritari aquest moviment encara. Creu que el risc d'un auge de PxC a Catalunya encara existeix o s'ha dissipat?

Crec que encara existeix. Però PxC no té l'exclusiva de l'extrema dreta a Catalunya. Les actituds racistes són compartides per part de la població i per polítics d'altres partits. Hi ha un alcalde del PP, en aquests moments, acusat d'incitació a l'odi racista. I pel que fa a la nostàlgia pel franquisme -una característica també dels partits d'extrema dreta-, continua existint en estructures de l'Estat espanyol: a l'exèrcit, a la judicatura... i, lògicament, al sindicat Manos Limpias i la Falange.

- El problema és que, fins ara, els polítics han tingut por de parlar clar?

Sí, la por a desmarcar-se del políticament correcte ha estat, sovint, un acte de covardia que ara l'estem pagant tots. També hi ha hagut partits que han fet justament el contrari: aprofitar el discurs xenòfob per guanyar un titular de premsa durant la campanya electoral. I, sobre el populisme, el partit que estigui lliure de tot pecat, que tiri la primera pedra...

- Molt pocs han tocat temes com la immigració malgrat que estava a peu de carrer.

Hi ha associacions i alguns partits que han fet una feina silenciosa als barris, que a casa nostra ha evitat mals majors. I això s'ha de reconèixer. Però la gran majoria de l'esquerra ha defugit la confrontació amb una realitat que, en canvi, sí han viscut els seus antics votants.

- El problema rau en el gran desconeixent que tenim de les cultures dels nou vinguts?

En bona part, sí. Però també d'un cert complex pel que fa a la defensa dels valors i les tradicions autòctons. Hem volgut defugir els dilemes morals que ens ha posat, sobretot, la religió musulmana. Respecte les dones, respecte els llocs de pregària, respecte els costums alimentaris... I quan ho hem fet, no ha estat per trobar una solució, sinó per gesticular de cara a la galeria.

- Que a Espanya no hi hagi representació de l’extrema dreta és únicament pel sistema bipartidista?

En bona part, sí. Però això pot canviar. I també perquè, en els anys 70, l'aleshores Alianza Popular va donar cabuda als nostàlgics del franquisme d'aquell moment. I això va avortar que a Espanya es creés amb èxit alguna cosa semblant al Front Nacional francès.

Entrevista de Mireia Giné

Font: EN

Ensenyen els pits en protesta a l'Islam

L'organització feminista amb base a Ucraïna, FEMEN, va protagonitzar una massiva protesta per diverses ciutats d'Europa en solidaritat amb una dona activista a Tunísia que ha estat perseguida per la religió de l'Islam.

Les demostracions es van dur davant ambaixades i mesquites a ciutats des Milan a Itàlia i fins Paris.

El jihad de la pitrera, en moltes ciutats van ser rebudes amb contra protestes i policies.

L'activista Amina Tyler va mostrar els seus pits en senyal de protesta contra l'Islam el mes passat, cosa que va fer que alguns islamistes demanin que sigui sentenciada a mort.

FEMEN

FEMEN a Bèlgica

FEMEN a França

L'Europa de les nacions

La polèmica sobre quan s’hauria de fer el referèndum d’independència a Catalunya ha portat a discutir quant temps cal per a acomplir un procés com aquest. A cada país ha estat diferent, però els processos oberts a Europa els darrers decennis no han superat els quatre anys.

Estònia. Poc menys de tres anys. La declaració de sobirania d'Estònia es va fer pública el 16 de novembre de 1988, encara a càrrec del Soviet Suprem de la RSS d'Estònia. El març del 1991 s'hi va fer un referèndum sobre la independència i el 20 d'agost del mateix any la independència es va fer efectiva, enmig del caos ocasionat per l'intent de cop d'estat a l'URSS. Tanmateix, no fou fins el 21 d'agost de 1994 que les darreres tropes russes abandonaren el país. 

Letònia. Un any i tres mesos. El 4 de maig de 1990 el Soviet Suprem de Letònia va adoptar la declaració sobre la restauració de la independència. El gener de l'any següent tropes de l'exèrcit soviètic van intentar enderrocar el govern letó, però no se'n van sortir. El 3 de març de 1991, dos mesos després, un referèndum no oficial va demostrar que hi havia un suport massiu a la independència. I el 21 d'agost de 1991, en ocasió del cop d'estat a la URSS, es va proclamar la independència.

Lituània. Un any i mig. El febrer del 1990 Lituània va convocar eleccions lliures, que van ser guanyades pel moviment democràtic Sajudis, amb un programa independentista. L'11 de març de 1991, el Soviet Suprem de Lituània va votar la llei de restabliment de l'estat de Lituània i va declarar la independència del país, que immediatament va ser reconeguda per Islàndia. L'endemà passat, l'exèrcit soviètic va envair el parlament lituà i causà molts ferits. El 6 de setembre de 1991, després del cop d'estat a l'URSS, la independència va ser reconeguda internacionalment. 

Eslovàquia. Tres anys i un mes. La 'revolució de vellut' del novembre de 1989 va ser l'inici del procés d'independència d'Eslovàquia. El 17 de juliol de 1992 el parlament eslovac va votar la declaració d'independència de la nació eslovaca. L'1 de gener de 1993 es va dissoldre Txecoslovàquia i Txèquia i Eslovàquia van esdevenir estats independents. 

Eslovènia. Un any i mig. El setembre de 1989 el parlament eslovè va aprovar un seguit d'esmenes constitucionals que van transformar el país en un règim democràtic d'estil occidental. Una de les reformes va consistir a canviar el nom del país, que es va anomenar República d'Eslovènia. El 23 de desembre de 1990 es va fer un referèndum sobre la independència, i els vots favorables van ser el 88%. Mig any després, el 25 de juny de 1991, Eslovènia va proclamar la independència sota la pressió d'un atac de l'exèrcit iugoslau que només durà deu dies.

Croàcia. Un any. El 30 de maig de 1990 el primer parlament multipartidista croat va proclamar una nova constitució i el 21 de gener de 1991 va definir les institucions croates com les dipositàries de la sobirania. Croàcia va declarar formalment la independència el juny de 1991, després d'un referèndum sobre la independència que va tenir lloc el 19 de maig. Mig any després, els principals països europeus reconegueren el nou estat.

Bòsnia i Hercegovina. Dos mesos. L'1 de març de 1992 els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina van votar la independència en referèndum. El 3 de març el parlament va declarar la independència i els serbis van proclamar la independència de la seva part de Bòsnia, cosa que feia començar la guerra. El 22 de maig Bòsnia era acceptada com a membre de les Nacions Unides. 

Montenegro. Tres anys i quatre mesos. El 4 de febrer de 2003 es va aprovar la nova constitució federal de Sèrbia i Montenegro, que incloïa el dret de separació. S'hi deia que no es podia començar un procés d'independència abans de tres anys. Tres anys després, el 21 de maig de 2006, es va fer el referèndum a Montenegro que va ser guanyat de manera justa pels partidaris de la separació. El 3 de juny es va proclamar la independència.

Macedònia. Vora tres anys. Macedònia va fer el referèndum d'independència el 8 de setembre de 1991. Després d'un procés complicat, en què Grècia s'oposava al reconeixement del país si Macedònia no canviava de nom, va ser admesa a les Nacions Unides el 8 d'abril de 1993.

Catalunya ...

font

Ijzerwake 2013: solidaritat europea entre Flandes, Escòcia i Catalunya

Aplec a Flandes per la independència d’aquesta nació, en solidaritat amb d’altres nacions que lluiten pel seu alliberament nacional com Escòcia o Catalunya, així com per la plural identitat europea.

Ijzerwake 2013

La qüestió social

"L'esquerra i l'extrema esquerra han traït al decurs dels anys els pobles europeus sobre la qüestió social. És el moment de reaccionar i d'ocupar-se dels nostres davant dels altres"

França anuncia l'expulsió imminent d'imams i religiosos radicals

El ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, també ha assegurat que el radicalisme religiós i polític és una amenaça global, i ha destacat la importància de la prevenció entre els joves a Europa

EFE

Brussel·les | Actualitzada el 29/01/2013 19:34

El ministre de l'Interior, Manuel Valls, al nord de França. AFP

 

El ministre de l’Interior francès, Manuel Valls, ha anunciat aquest dimarts a Brussel·les l’expulsió en els propers dies d’imams i predicadors religiosos radicals estrangers que resideixen a França. Valls ha aprofitat la seva participació en una conferència sobre la violència extremista –en què també han participat els ministres de l'Interior dels Vint-i-set– per assegurar que el radicalisme religiós i polític és una amenaça global i ha destacat la importància de la prevenció entre els joves a Europa.

Sobre el franctirador de Tolouse, Mohamed Merah, que va assassinar l'any 2011 set persones, Valls ha advertit que "no era només un llop solitari, sinó també un individu producte d'una preparació i aprenentatge minuciós". "(Merah) no va actuar sol, és una evidència. Va matar sol però es va desplaçar abans a l'Afganistan i al Pakistan, on va fer contactes i va rebre una formació rudimentària armamentística", ha afegit.

Per altra banda, Valls ha dit que França està reforçant la presència al Sahel per l'"amenaça creixent dels extremismes locals contra els seus nacionals" pocs dies després del segrest en una plana de gas d'Algèria que va acabar amb la mort de 32 terroristes i 23 ostatges algerians i estrangers.

La comissària europea de l'Interior, Cecila Malström, encarregada d'innagurar la conferència "Reforç dels actors locals per prevenir els estrangerismes violents", ha apuntat que la radicalització d'Europa "va a més" i ha anunciat que la Comissió Europea i la Xarxa de Sensibilització contra la Radicalització (RSR) desenvoluparan un nou paquet de mesures abans que s'acabi l'any.

"Ha arribat el moment de reconèixer l'existència de tendències extremistes d'Europa. No només els relacionats amb Al-Qaida, sinó també amb grups d'extrema esquerra i extrema dreta", ha dit la titular europea de l'Interior.

En aquesta trobada també hi han participat la ministra noruega de l'Interior, Grete Faremo i el director general de Relacions Internacionals i Estrangeria espanyol, Carlos Abella.

Ecologistes suïssos forcen un referèndum sobre immigració

Els ecologistes suïssos van presentar el divendres al Govern 120.000 signatures per forçar un referèndum sobre la limitació de la immigració, canalitzat el malestar pels nivells de població al seu país.

   El sistema suís de democràcia directa implica que calen 100.000 signatures per presentar una sol · licitud de vot nacional. Els referèndums se celebren fins a quatre vegades a l'any després que el Govern estableixi les dates de votació.

   ECOPOP, una organització que fa campanya en temes mediambientals i de població, va lliurar divendres les caixes que contenen les signatures de suport a la seva iniciativa "Aturar la superpoblació per salvaguardar els recursos naturals".

   La iniciativa demana un creixement límit anual del 0,2 per cent de la població suïssa a través de la immigració. També demana que el Govern inverteixi almenys un 10 per cent del seu pressupost internacional d'ajuda a l'exterior en mesures per donar suport a la planificació familiar a l'estranger.

   "La pressió sobre la terra, la natura i el camp és considerable, i la qualitat de vista s'està deteriorant de forma contínua a causa d'una manca d'espai per viure", va dir Philippe Roch, exdirector del Departament de Medi Ambient i membre de ECOPOP.

   El projecte reflecteix la creixent preocupació per l'amuntegament a Suïssa, on la població va assolir els vuit milions de persones, un augment de més del 140 per cent des de 1990. Els votants van recolzar al març una proposta per limitar de manera severa la construcció de segones habitatges, després que els seus impulsors afirmessin que l'excés de promoció immobiliària amenaça amb destruir la bellesa natural del país.

   El partit de dretes Partit del Poble Suís (SVP), que porta temps culpant a l'efecte de l'arribada d'estrangers dels creixents preus del lloguer i l'amuntegament en els transports, va presentar una iniciativa aquest any per "aturar la immigració massiva" reimponiendo quotes sobre els immigrants de la Unió Europea.

   El Govern suís ha instat els votants a no donar suport a la iniciativa, dient que sumiria a Suïssa en un conflicte amb les seves obligacions pels tractats amb la Unió Europea.

   El nombre d'estrangers que viuen a Suïssa va pujar un 3 per cent l'any acabat l'agost a 1,8 milions. El grup de pressió empresarial Economiesuisse va dir que la iniciativa de ECOPOP comprometria la relació entre Suïssa i la UE i imposaria "normes insensates" sobre l'ajuda suïssa al desenvolupament.

FONT

- Europe 4 all! - And where is Europe?

 

Aquest cartell oficial de la UE és un patètic exemple de la seva ideologia multiculturalista. Però, com si això no fos prou, hi va més enllà. 

S'hi exhibeixen varis estels comunistes així com la falç i el martell també comunistes. Símbols d'una ideologia i un sistema que han deixat un reguitzell de molts milions de morts arreu del món. 

Posats a ser tan multiculturals, si donen per superat el patiment de tanta gent, exactament com fan amb el símbol musulmà que també esta ben amarat de sang, podrem veure l'esvàstica als propers cartells? Esperem que no... 

Seran valerosos de fer cartells amb les cultures autòctones dels països que formen la UE, per tal de reivindicar la integració dels foranis?

És aquesta l'articulació política d'Europa a la que Catalunya vol pertànyer?

L'islam arrelat a Catalunya

El CNI filtrà el passat gener un document on adverteixen que l'islam és la amenaça més gran de l'estat espanyol.

El document adverteix "símptomes alarmants" de la presència a l'estat espanyol de membres de cèl · lules d'un grup islamista, Takfir wal-Hijra, que s'adhereix a la "versió més radical i violenta del gihadisme salafista".

Takfir wal-Hijra promou la doctrina de "guerra santa sense regles" mitjançant l'acceptació de les pràctiques dels no-Musulmans, com ara el consum d'alcohol i el tràfic de drogues, com una tapadora per a activitats extremistes. El grup aspira a sotmetre a tot el planeta en un "califat global regits per la llei islàmica", segons el CNI. Els membres del grup estan ara fermament establerts en indrets dels Països Catalans com Barcelona o València, com també altres zones de l'estat espanyol.


El document del CNI que la policia ha detectat activitats Takfir {declarar kafir (aquell que nega a Déu) a un musulmà} en quatre mesquites a Barcelona i dues mesquites de València. Les mesquites estan "guiades per imams radicals d'Algèria i Marroc" i són centres de "proselitisme i de reclutament de nous membres amb la instrucció religiosa com un esquer".

L'informe del CNI es fa ressò de les advertències anteriors per part de funcionaris nord-americans i espanyols que afirmen que Catalunya és "un important centre de la Mediterrània per als islamistes radicals", segons els cables diplomàtics que van ser obtinguts per Wikileaks i publicats pel diari El país al desembre de 2010.


Els tres cables, de l'Ambaixada dels EUA a Madrid, diuen que Catalunya s'ha convertit en "una base principal d'operacions" per als terroristes islàmics, i gràcies a la immigració descontrolada de la regió, que ara té una "gran població musulmana susceptibles a contractació de gihadistes".
Els documents també proporcionen una visió en la importància dels vincles entre terroristes islàmics i la delinqüència organitzada a Barcelona, ​​que els cables qualifiquen de "cruïlla d'activitats preocupants". El problema és tan greu que els Estats Units ha proposat la creació d'un centre d'intel · ligència en el Consolat dels EUA a Barcelona per contrarestar la creixent amenaça. Un cable de cinc pàgines, datat el 02 d'octubre 2007, per exemple, descriu la relació entre la immigració massiva a Catalunya durant l'última dècada i l'auge de l'islamisme radical al país.
El document, que està classificat com a secret, i pel que sembla escrit pel llavors ambaixador Eduardo Aguirre, diu: "La forta immigració, tant legal com il · legal, del nord d'Àfrica (Marroc, Tunísia i Algèria) i el sud-est d'Àsia (Pakistan i Bangladesh) va fer de Catalunya un imant per als reclutadors de terroristes ... La Policia Nacional espanyola considera que hi pot haver més de 60.000 pakistanesos que viuen a Barcelona i els seus voltants, la gran majoria són homes, solters o no acompanyats, i sense la documentació legal. Hi ha encara més, com els immigrants del nord d'Àfrica ... que viuen a les vores de la societat catalana, no parlen l'idioma, són sovint desocupats i tenen pocs llocs per practicar la seva religió amb dignitat ... Individualment , aquestes circumstàncies proporcionen un terreny fèrtil per a la contractació de terrorista, en el seu conjunt, l'amenaça és clara ".
El cable també descriu l '"amenaça amorfa representada pel nexe del terrorisme, la delinqüència i el tràfic de drogues" a Catalunya, que el document diu que s'ha convertit en un imant internacional de tràfic de drogues, el tràfic de persones, rentat de diners, tràfic il · legal, la prostitució, la delinqüència organitzada i la falsificació.
"No hi ha dubte que la comunitat autònoma de Catalunya s'ha convertit en una excel · lent base d'operacions per l'activitat terrorista. Autoritats espanyoles ens diuen que temen l'amenaça d'aquestes comunitats atomitzades d'immigrants propenses al radicalisme, però tenen molt poca intel · ligència o la capacitat per penetrar en aquests grups ", diu el cable.
La trista ironia és que  Catalunya, per exemple, que tenim un moviment separatista molt actiu que cerca la independència de Catalunya d'Espanya i França. El separatisme català es basa en dret de l'autodeterminació dels pobles per uns trets característics com són la llengua, cultura, història, costum, etc.
En un esforç per promoure l'idioma català, catalans independentistes, hem promogut la immigració procedent de tercers països de parla no espanyola, especialment dels països de parla àrab musulmà, en la creença, bastant miop, que aquests immigrants aprenguin el idioma català en lloc de parlar espanyol.
El resultat final d'aquesta desastrosa política d'immigració és que Catalunya és ara la "nova Meca dels més radicals de l'islamisme"
En qualsevol cas, els predicadors salafistes, que no creuen en la democràcia i ensenyen que la llei islàmica està per sobre de la lleis civils de l'estat, ara estan trucant als musulmans que poden votar a Espanya, per donar suport als partits catalanistes com un mitjà per a establir amb fermesa L'islamisme a Catalunya.
Abdelwahab Houzi, per exemple, és un predicador gihadista salafista que dirigeix la mesquita més gran de Lleida, on 29.000 musulmans constitueixen actualment al voltant del 20% de la població total de la ciutat.
Houzi, que s'adhereix a la secta wahabí radical de l'Islam, el 17 de juliol del 2010 va dir: "Els musulmans han de votar a favor dels partits independentistes, ja que necessiten els nostres vots, però el que no saben és que, quan se'ns permeti votar, tots votarem pels partits islàmics perquè no creiem en l'esquerra ni de dretes. Això ens farà guanyar consells locals i a mesura que comencem a acumular poder a la regió autònoma catalana, l'Islam començarà a ser implantat. "  

Abdelwahab Houzi