Agrada molt parlar d’integració, arreu d’Europa en general i aquí encara més; però és una cosa que no passa. Tant fer-ne bandera, de la integració, i tants recursos esmerçats, no poden ocultar la realitat que el que passa més aviat és el contrari, que ens estem desintegrant. Alain Finkielkraut, en una entrevista recent, explica que «quan en un barri hi ha més dones tapades que amb el rostre i la cabellera descoberts, els autòctons se’n van. No tenen com se sol dir “fòbia de l’altre”. Senten que han esdevingut altres sobre la seva pròpia terra i no ho soporten.» Al darrere dels avenços d’això que se’n sol dir extrema dreta xenòfoba hi ha aquest malestar profund que no gosa manifestar-se i que és bandejat sistemàticament del debat polític. Les lleis, els reglaments i els discursos en van plens de conceptes buits i jocs de paraules que no resisteixen l’anàlisi i demostren la incapacitat absoluta de fer front al desafiament. L’estatut del 2006 declara, en el preàmbul, que «Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures» —això sona d’allò més bé, però no hi ha una frontera vigilada per tal que no entri ningú que es dediqui al tràfic d’esclaus o de blanques— «…on cadascú pot viure i expressar identitats diverses». Llavors, què en fem de tot el que havíem heretat i cregut: que hi ha una identitat catalana, i que aquesta es manifesta en una llengua, uns costums, un dret i unes institucions? Què en fem, si ara resulta que aquí qualsevol tradició incorporada és tan acceptable (i subvencionable) com la que fins ara en dèiem nostra? Què en fem, si quan encara ens pensàvem que el català està seriosament amenaçat, hi ha qui s’encofoia a dir-nos que les “llengües dels catalans” són més de dues-centes? Enfront de les erràtiques polítiques dels últims temps, Finkielkraut adverteix que «ser francès no és un component de la diversitat»; aquí l’actitud dominant, és precisament aquesta, i agreujada pel fet de no tenir instruments d’estat: que ser català és un component, i el més prescindible, de la diversitat. Sembla que tot i tothom pot merèixer l’etiqueta de català pel simple fet de manifestar-se entre nosaltres, en detriment del que fins ara consideràvem propi i singular, i sense que hàgim tingut el dret a decidir si ens agrada o ens convé. Mentre anem fent crides a la integració per convèncer-nos que encara comptem per alguna cosa, resulta que, en cas que algú volgués fer-ho, aviat ja no hi haurà res a què integrar-se.
Publicat el 31/10/2013 al 
Trobat al blog monjoies
