Toni Cruanyes: "l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes”
Cruanyes, en una imatge d'arxiu
El dia de Sant Jordi el periodista i corresponsal de TV3, Toni Cruanyes, va deixar Paris per poder firmar el seu nou llibre, Un antídot contra l’extrema dreta. L’ excorresponsal de Londres, enviat especial a Brussel·les, l’Havana, Líban o Washington, va començar la seva carrera internacional al World Service de la BBC. També va ser cap d’Internacional de la televisió catalana i director adjunt del diari Avui.
- Acaba de publicar Un antídot contra l’extrema dreta. Ja ha trobat el remei per combatre el mal?
A risc de desvetllar el final del llibre, et diré que la conclusió bàsica és que, sobre l'extrema dreta, n'hem parlat poc i malament. I que per això cal analitzar els partits d'extrema dreta, els grups organitzats, els seus moviments a través d'Internet i les seves idees. Els partits polítics tradicionals, els acadèmics i els mitjans de comunicació patim una certa bulímia sobre l'extrema dreta: ens n'omplim la boca per denunciar-la, però no parlem gens de la forma de fer-hi front.
- Laurent Fabius diu que l'extrema dreta “té l'habilitat de fer les preguntes correctes, però dóna respostes equivocades.” Aquests partits han de recórrer a arguments tramposos per guanyar adeptes?
La seva ideologia és tramposa. Acusa la immigració de treure els llocs de treball als autòctons, acusa els xinesos de deixar-nos sense fàbriques, acusa l'Islam d'atacar els nostres valors... De tot això hi ha una part de veritat, però la solució no és ni expulsar immigrants, ni aixecar fronteres, ni prohibir la construcció de mesquites.
- L’extrema dreta a Noruega ha tret un 23% i a Grècia un 7%. Pot anar a més aquest moviment?
Sí, de fet, a Grècia, les enquestes diuen que ara trauria un 14% a les eleccions. O Marine Le Pen té el doble d'opinions favorables entre els francesos que fa un any, quan va treure un 19% a les eleccions presidencials. El que està creixent a Europa és el vot de càstig contra els grans partits que s'han alternat en el poder en els últims 30 anys, i als quals responsabilitzem d'haver-nos portat fins a la crisi que vivim actualment. En alguns països, el vot de càstig passa per opcions que podrien entrar en la categoria de "populistes", però no d'extrema dreta. Com és el cas de Beppe Grillo a Itàlia, o del UKIP al Regne Unit. Però en molts altres casos sí que són partits d'extrema dreta.
- Veiem que des de l’any 2005 aquests tenen cada vegada més vots. Com s’explica aquest creixement?
Els partits d'extrema dreta que han tingut èxit han tingut líders carismàtics, Jean-Marie Le Pen a França, Geert Wilder a Holanda, Jorg Haider a Àustria, Nick Griffin al Regne Unit..., capacitat d'adaptació en el seu discurs, ara parlen de la globalització, dels drets de les dones, busquen el vot dels treballadors mal pagats o dels aturats... i una molt bona maquinària propagandística, el cas de l'empresari de la comunicació, Christoph Blocher a Suïssa, que va crear aquells cartells contra la construcció de minarets, o amb xais blancs que n'expulsen un de negre i l'eslògan "Els suïssos voten UDC".
- Què fascina de l’extrema dreta a la gent?
Que dóna solucions als problemes de la gent. Els europeus tenim problemes reals. I l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes. Encara que són falses. Però com que els partits d'extrema dreta que tenen més èxit són els que no governen, és molt difícil posar en evidència que els seus discursos són mentides.
- A alguns ciutadans els fa por que es perdin els valors tradicionals i per això opten per aquesta opció política?
Els valors tradicionals, i els nostres diners. La por a aquesta doble pèrdua és el que el sociòleg francès Dominique Reynié anomena "populisme patrimonial", perquè apel·la a la por de perdre el nostre estil de vida i el nostre nivell de vida. Aquest segon element és el que ha permès que antics votants de partits comunistes i d'esquerres se sentin atrets pel discurs d'extrema dreta. Abans, eren els homes, rics, d'àmbit rural i conservadors els que podien votar l'extrema dreta. Ara, els votants s'han feminitzat, s'han fet més joves i, paradoxalment, s'autosituen més a l'esquerra.
- Londres i París són dos models que han volgut donar resposta a la situació de multiculturalisme. Sembla que no els ha sortit tal com esperaven.
Tots dos models han fracassat. Ni el multiculturalisme britànic del "fes el que vulguis, mentre no em molestis", ni el model d'integració francès, basat en l'escola republicana i la igualtat de tots els ciutadans. La realitat és que o bé no estàvem preparats per acollir tanta immigració en tan poc temps, o és que som més racistes del que ens agrada admetre.
- El discurs de l’extrema dreta dels països del nord i del sud es diferencia molt?
En aquest moment, un dels elements més significatius dels discursos d'extrema dreta és l'euroescepticisme. No vull dir que tothom que estigui en contra de la Unió Europea o la critiqui sigui d'extrema dreta, ni molt menys. Però sí que tota l'extrema dreta és euroescèptica. I, ara, el Partit dels Veritables Finlandesos o el Partit de la Llibertat d'Holanda estan en contra dels rescats de Grècia, Portugal o Xipre. Mentre que des d'Itàlia o Espanya el discurs populista és el que culpa de tots els mals els altres.
- Plataforma per Catalunya entraria dins dels partits que vostè considera d’extrema dreta?
Totalment. Els patrons ideològics i els objectius són els mateixos. Però Josep Anglada està a anys llum de la capacitat de seducció i organització política de Geert Wilders o Marine Le Pen.
- A Catalunya és minoritari aquest moviment encara. Creu que el risc d'un auge de PxC a Catalunya encara existeix o s'ha dissipat?
Crec que encara existeix. Però PxC no té l'exclusiva de l'extrema dreta a Catalunya. Les actituds racistes són compartides per part de la població i per polítics d'altres partits. Hi ha un alcalde del PP, en aquests moments, acusat d'incitació a l'odi racista. I pel que fa a la nostàlgia pel franquisme -una característica també dels partits d'extrema dreta-, continua existint en estructures de l'Estat espanyol: a l'exèrcit, a la judicatura... i, lògicament, al sindicat Manos Limpias i la Falange.
- El problema és que, fins ara, els polítics han tingut por de parlar clar?
Sí, la por a desmarcar-se del políticament correcte ha estat, sovint, un acte de covardia que ara l'estem pagant tots. També hi ha hagut partits que han fet justament el contrari: aprofitar el discurs xenòfob per guanyar un titular de premsa durant la campanya electoral. I, sobre el populisme, el partit que estigui lliure de tot pecat, que tiri la primera pedra...
- Molt pocs han tocat temes com la immigració malgrat que estava a peu de carrer.
Hi ha associacions i alguns partits que han fet una feina silenciosa als barris, que a casa nostra ha evitat mals majors. I això s'ha de reconèixer. Però la gran majoria de l'esquerra ha defugit la confrontació amb una realitat que, en canvi, sí han viscut els seus antics votants.
- El problema rau en el gran desconeixent que tenim de les cultures dels nou vinguts?
En bona part, sí. Però també d'un cert complex pel que fa a la defensa dels valors i les tradicions autòctons. Hem volgut defugir els dilemes morals que ens ha posat, sobretot, la religió musulmana. Respecte les dones, respecte els llocs de pregària, respecte els costums alimentaris... I quan ho hem fet, no ha estat per trobar una solució, sinó per gesticular de cara a la galeria.
- Que a Espanya no hi hagi representació de l’extrema dreta és únicament pel sistema bipartidista?
En bona part, sí. Però això pot canviar. I també perquè, en els anys 70, l'aleshores Alianza Popular va donar cabuda als nostàlgics del franquisme d'aquell moment. I això va avortar que a Espanya es creés amb èxit alguna cosa semblant al Front Nacional francès.
Entrevista de Mireia Giné
- Acaba de publicar Un antídot contra l’extrema dreta. Ja ha trobat el remei per combatre el mal?
A risc de desvetllar el final del llibre, et diré que la conclusió bàsica és que, sobre l'extrema dreta, n'hem parlat poc i malament. I que per això cal analitzar els partits d'extrema dreta, els grups organitzats, els seus moviments a través d'Internet i les seves idees. Els partits polítics tradicionals, els acadèmics i els mitjans de comunicació patim una certa bulímia sobre l'extrema dreta: ens n'omplim la boca per denunciar-la, però no parlem gens de la forma de fer-hi front.
- Laurent Fabius diu que l'extrema dreta “té l'habilitat de fer les preguntes correctes, però dóna respostes equivocades.” Aquests partits han de recórrer a arguments tramposos per guanyar adeptes?
La seva ideologia és tramposa. Acusa la immigració de treure els llocs de treball als autòctons, acusa els xinesos de deixar-nos sense fàbriques, acusa l'Islam d'atacar els nostres valors... De tot això hi ha una part de veritat, però la solució no és ni expulsar immigrants, ni aixecar fronteres, ni prohibir la construcció de mesquites.
- L’extrema dreta a Noruega ha tret un 23% i a Grècia un 7%. Pot anar a més aquest moviment?
Sí, de fet, a Grècia, les enquestes diuen que ara trauria un 14% a les eleccions. O Marine Le Pen té el doble d'opinions favorables entre els francesos que fa un any, quan va treure un 19% a les eleccions presidencials. El que està creixent a Europa és el vot de càstig contra els grans partits que s'han alternat en el poder en els últims 30 anys, i als quals responsabilitzem d'haver-nos portat fins a la crisi que vivim actualment. En alguns països, el vot de càstig passa per opcions que podrien entrar en la categoria de "populistes", però no d'extrema dreta. Com és el cas de Beppe Grillo a Itàlia, o del UKIP al Regne Unit. Però en molts altres casos sí que són partits d'extrema dreta.
- Veiem que des de l’any 2005 aquests tenen cada vegada més vots. Com s’explica aquest creixement?
Els partits d'extrema dreta que han tingut èxit han tingut líders carismàtics, Jean-Marie Le Pen a França, Geert Wilder a Holanda, Jorg Haider a Àustria, Nick Griffin al Regne Unit..., capacitat d'adaptació en el seu discurs, ara parlen de la globalització, dels drets de les dones, busquen el vot dels treballadors mal pagats o dels aturats... i una molt bona maquinària propagandística, el cas de l'empresari de la comunicació, Christoph Blocher a Suïssa, que va crear aquells cartells contra la construcció de minarets, o amb xais blancs que n'expulsen un de negre i l'eslògan "Els suïssos voten UDC".
- Què fascina de l’extrema dreta a la gent?
Que dóna solucions als problemes de la gent. Els europeus tenim problemes reals. I l'extrema dreta és l'única que aparentment té respostes. Encara que són falses. Però com que els partits d'extrema dreta que tenen més èxit són els que no governen, és molt difícil posar en evidència que els seus discursos són mentides.
- A alguns ciutadans els fa por que es perdin els valors tradicionals i per això opten per aquesta opció política?
Els valors tradicionals, i els nostres diners. La por a aquesta doble pèrdua és el que el sociòleg francès Dominique Reynié anomena "populisme patrimonial", perquè apel·la a la por de perdre el nostre estil de vida i el nostre nivell de vida. Aquest segon element és el que ha permès que antics votants de partits comunistes i d'esquerres se sentin atrets pel discurs d'extrema dreta. Abans, eren els homes, rics, d'àmbit rural i conservadors els que podien votar l'extrema dreta. Ara, els votants s'han feminitzat, s'han fet més joves i, paradoxalment, s'autosituen més a l'esquerra.
- Londres i París són dos models que han volgut donar resposta a la situació de multiculturalisme. Sembla que no els ha sortit tal com esperaven.
Tots dos models han fracassat. Ni el multiculturalisme britànic del "fes el que vulguis, mentre no em molestis", ni el model d'integració francès, basat en l'escola republicana i la igualtat de tots els ciutadans. La realitat és que o bé no estàvem preparats per acollir tanta immigració en tan poc temps, o és que som més racistes del que ens agrada admetre.
- El discurs de l’extrema dreta dels països del nord i del sud es diferencia molt?
En aquest moment, un dels elements més significatius dels discursos d'extrema dreta és l'euroescepticisme. No vull dir que tothom que estigui en contra de la Unió Europea o la critiqui sigui d'extrema dreta, ni molt menys. Però sí que tota l'extrema dreta és euroescèptica. I, ara, el Partit dels Veritables Finlandesos o el Partit de la Llibertat d'Holanda estan en contra dels rescats de Grècia, Portugal o Xipre. Mentre que des d'Itàlia o Espanya el discurs populista és el que culpa de tots els mals els altres.
- Plataforma per Catalunya entraria dins dels partits que vostè considera d’extrema dreta?
Totalment. Els patrons ideològics i els objectius són els mateixos. Però Josep Anglada està a anys llum de la capacitat de seducció i organització política de Geert Wilders o Marine Le Pen.
- A Catalunya és minoritari aquest moviment encara. Creu que el risc d'un auge de PxC a Catalunya encara existeix o s'ha dissipat?
Crec que encara existeix. Però PxC no té l'exclusiva de l'extrema dreta a Catalunya. Les actituds racistes són compartides per part de la població i per polítics d'altres partits. Hi ha un alcalde del PP, en aquests moments, acusat d'incitació a l'odi racista. I pel que fa a la nostàlgia pel franquisme -una característica també dels partits d'extrema dreta-, continua existint en estructures de l'Estat espanyol: a l'exèrcit, a la judicatura... i, lògicament, al sindicat Manos Limpias i la Falange.
- El problema és que, fins ara, els polítics han tingut por de parlar clar?
Sí, la por a desmarcar-se del políticament correcte ha estat, sovint, un acte de covardia que ara l'estem pagant tots. També hi ha hagut partits que han fet justament el contrari: aprofitar el discurs xenòfob per guanyar un titular de premsa durant la campanya electoral. I, sobre el populisme, el partit que estigui lliure de tot pecat, que tiri la primera pedra...
- Molt pocs han tocat temes com la immigració malgrat que estava a peu de carrer.
Hi ha associacions i alguns partits que han fet una feina silenciosa als barris, que a casa nostra ha evitat mals majors. I això s'ha de reconèixer. Però la gran majoria de l'esquerra ha defugit la confrontació amb una realitat que, en canvi, sí han viscut els seus antics votants.
- El problema rau en el gran desconeixent que tenim de les cultures dels nou vinguts?
En bona part, sí. Però també d'un cert complex pel que fa a la defensa dels valors i les tradicions autòctons. Hem volgut defugir els dilemes morals que ens ha posat, sobretot, la religió musulmana. Respecte les dones, respecte els llocs de pregària, respecte els costums alimentaris... I quan ho hem fet, no ha estat per trobar una solució, sinó per gesticular de cara a la galeria.
- Que a Espanya no hi hagi representació de l’extrema dreta és únicament pel sistema bipartidista?
En bona part, sí. Però això pot canviar. I també perquè, en els anys 70, l'aleshores Alianza Popular va donar cabuda als nostàlgics del franquisme d'aquell moment. I això va avortar que a Espanya es creés amb èxit alguna cosa semblant al Front Nacional francès.
Entrevista de Mireia Giné
Font: EN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada