La trampa d’Arcadi Oliveres i l’espoli fiscal

Recupero un text escrit per Pere Cardus i Cardellach sobre n'Arcadi Oliveres i l'espoli fiscal que pateix Catalunya, ara que sembla que aquest personatge vol servir-se d'aquesta causa per fins polítics.

Dilluns es va celebrar un debat a l’Ateneu Barcelonès entre l’economista Arcadi Oliveres i el periodista Vicent Sanchis. A banda del debat en general i les actituds demostrades per alguns ‘indignats’ presents en el públic, hi va haver un moment que es va tractar la qüestió de l’espoli fiscal i les retallades. Va ser en aquest moment quan Arcadi Oliveres va dir una bestiesa que, venint d’un economista, és preocupant i per fer-nos-ho mirar.

Oliveres va dir que accepta que l’espoli existeix, però que hi ha alguns aspectes que no es tenen en compte a l’hora de quantificar-lo. Un d’aquests aspectes, segons l’economista dels indignats, és que el mercat comercial natural de Catalunya és Espanya i que cal comptabilitzar els ingressos de les empreses catalanes per les vendes a empreses o consumidors espanyols com una part que Espanya ens retorna dels diners espoliats. Oliveres quantifica a l’engrós aquest ‘retorn’ en un 20% de l’espoli actual, fet que el rebaixaria a un 80% dels 20.000 milions anuals. (podeu escoltar l’argumentació d’Oliveres al minut 37 del debat publicat íntegre a VilaWeb).

Qualsevol ciutadà, no cal ser economista, pot veure la bestiesa que significa aquest argument. Primer perquè no es poden barrejar peres i pomes. És una aberració econòmica pretendre assimilar una balança que comptabilitza impostos i inversió pública amb una balança comercial entre territoris en una situació de lliure mercat (que per molt que no satisfaci a Oliveres, és la que hi ha). Segon, si els espanyols i les seves empreses són el primer client de les empreses catalanes (cal dir que cada cop menys, com expliquen al llibre ‘Sense Espanya’ els economistes Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) és perquè hi troben un preu competitiu i/o una bona qualitat. Ningú obliga a les empreses i als consumidors espanyols a comprar productes catalans o fets per empreses catalanes (en canvi, si que els catalans ens veiem obligats a ingressar els nostres impostos a les arques de l’estat). Tercera, els diners que ingressin les empreses catalanes per allò que venen on sigui no es destinen a fer infraestructures de mobilitat, ni d’ensenyament, ni de salut, ni d’atenció a la tercera edat, ni a la dependència, ni a pagar els sous dels funcionaris. De fet, només una petita part dels beneficis de les empreses acaben a les arques de l’administració, que novament torna a ser espoliada d’aquests impostos per Espanya. Les empreses destinen els seus ingressos per vendes a pagar els sous dels treballadors, a amortitzar les màquines o les instal·lacions, a comprar matèries primes, a invertir en I+D+i, o a repartir dividents entre els propietaris.

Per tot això, és aberrant l’argument del professor Arcadi Oliveres que només pot al·legar ignorància (fet considerablement greu) o cinisme (encara pitjor). També caldrà que es pregunti sobre la coincidència en aquest argument per reduir l’abast de l’espoli als catalans amb l’espanyolisme més ranci. Hi ha coincidències que només són això, coincidències. Però n’hi ha que són provocades per una lectura gairebé religiosa d’alguns mitjans espanyolistes com El País, que repeteix fins al cansament aquest argument en les seves planes cada cop que es tracta la qüestió. La manca d’autocentrament és sovint un mal amic que et fa males passades.