Arcadi Oliveres, patrocinat per La Caixa i cobrador en negre

L’impulsor de la cadena humana de l’Onze al voltant de La Caixa a Barcelona, Arcadi Oliveres, que intenta aprofitar-se de la Diada Nacional pels seus interessos particulars gaudeix del patrocini per a les seves activitats de La Caixa, i ha reconegut, a més, que cobra en negre, com va dir ell mateix en públic i com vam recollir en aquesta notícia. El més sorprenent, però, és que Oliveres es guanyi la vida en activitats i com a membre de grups finançats principalment per La Caixa. Oliveres és el president de Justícia i Pau, que en el seu web reconeix que el seu principal patrocinador és La Caixa i la malvada església catòlica: “Justícia i Pau es finança gràcies a les aportacions regulars dels seus socis, els donatius puntuals o periòdics de particulars, els ajuts d’institucions privades (principalment Obra Social de La Caixa i l’Arquebisbat de Barcelona)”. Però la col·laboració d’Oliveres amb La Caixa no acaba aquí, sinó que el teòric enemic del capitalisme de La Caixa participa sovint en actes i esdeveniments patrocinats per aquesta entitat. Per exemple, aquest any ha participat patrocinat per La Caixa o amb la seva col·laboració en esdeveniments com l’Eco.Sí i el Festival de clipmetratges sobre la pobresa, Tot i això, en declaracions sobre la independència, Oliveres ha afirmat sempre que “no vol una Catalunya finançada per La Caixa”.

Font: SomNotícia 

Paràsits

Procés Constituent ha decidit saltar-se la unitat d'acció popular i el dia 11 de setembre farà una cadena alternativa per encerclar les dues torres de La Caixa a la Diagonal de Barcelona. Em ve una primera pregunta al magí: és coherent que un moviment polític que propugna una candidatura unitària al Parlament trenqui, precisament, la unitat de la cadena humana de la Diada Nacional? La resposta és òbvia. La segona pregunta que em plantejo és: aquesta cadena humana alternativa suma o resta? La gran virtut de l'ANC ha estat agrupar tots els sobiranistes en un únic projecte nítid, en què es troben còmodes totes les sensibilitats i tendències partidistes. Crec que fer una acció coercitiva contra la primera entitat financera del país, en què tenen els estalvis la majoria de catalans, no només no aporta res sinó que pot restar suports a la causa perquè hi ha gent, com jo mateix, que no volem vincular l'alliberament nacional a cap altra causa sectorial o paral·lela. Agermanar l'objectiu nacional amb qualsevol tendència ideològica és un error estratègic i és fàcilment manipulable per part dels enemics del procés. A hores d'ara, ja podríem haver après alguna cosa de la nostra pròpia història.

Després, és clar, hi ha tota la qüestió del parasitisme organitzatiu. Procés Constituent diu al seu web que encerclarà La Caixa “amb el vistiplau de l'ANC”. Se'm fa estrany. Ara imaginem que amb uns quants amics que vam col·laborar amb la ILP antitaurina decidim encerclar la Monumental el dia 11 de setembre per protestar contra el blindatge de les corrides per part del govern espanyol. O que fessin actes similars, per exemple, els naturalistes, els sionistes, els antimilitaristes o els afectats pels retards de la Renfe. Quan dónes un únic missatge al món, l'entén tothom; quan en dónes cent, et converteixes en una olla de grills.

L'actitud de Procés Constituent recorda les persones que es neguen a vacunar els seus fills. Saben que és un gest profundament egoista perquè posen en risc la resta de la població, però alhora saben que ells tenen un mur de protecció perquè la immensa majoria de persones sí que mantenen la cadena de la vacunació i els serveixen d'escuts humans. És molt fàcil anar a la teva quan saps que la resta de la gent és disciplinada i et traurà les castanyes del foc.

Jaume Clotet

Avui.cat

Arcadi Oliveres, Carles Castellanos i la UCE

Carles Castellanos parlant de la UCE:  és més aviat poc representativa.

El febrer de 2012 es va publicar el número 98 de la revista La Veu, la revista política de l'MDT (Moviment de Defensa de la Terra), la revista de contingut pobre i simplista basa la seva revista en atacs a altres formacions que no formin part de l'etquieta que ells mateixos es posen d'esquerra independentista.

A la pàgina 11 hi ha un article que es titula Febleses de la crítica social, firmat per en Carles Castellanos (conegut històricament per dividir qualsevol moviment independentista on ha militat) lluny de fer autocrítica en Castellanos basa el seu article en fer crítica a Arcadi Oliveres  (un altre personatge igual de tèrbol que s'ha dedicat a rebentar  qualsevol iniciativa catalanista) per acabar desprestigiant la UCE (Universitat Catalana d'Estiu).

Abans de parlar sobre l'article cal saber què és la UCE ja que potser alguns lectors no tenen el coneixement

L’embrió de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) foren les diades que l’any 1968 organitzaren a Prada conjuntament el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), tot just després del Maig 68. A partir d’aquesta modesta —però profitosa— experiència, i de l’interès de la gent de la Catalunya del Nord per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent del Principat, les Illes i el País Valencià per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme era ben viu, sorgí l’estiu del 1969 la primera UCE.

Ja entre la primera i la segona edició de l’UCE (1969-1970) hi hagué discussions per la formalitat amb què el GREC volia dotar la manifestació pradenca. El GREC, amb Pere Verdaguer com a ànima, tirà endavant, fins l’any 1977, en què hom veié la necessitat de passar el relleu a una organització més representativa de tots els Països Catalans. Així, doncs, el 1977 es constituí la Gestora, amb Joan Ané al capdavant. Després de la mort del dictador Franco, la UCE s’havia vist abocada a un procés de marginalització creixent, tant des d’un punt de vista acadèmic com polític, i s’hi agreujaren els problemes econòmics. Davant una plausible desaparició de l’UCE, el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Enric Casassas reuní l’any 1985 una trentena d’intel·lectuals vinculats a la UCE amb el propòsit de redreçar la situació. Es creà el Patronat, on s’incorporaren les principals entitats culturals territorials i els rectors de les universitats. A la darreria del 1995 el president de l’IEC Emili Giralt tirà endavant la creació de la Fundació UCE, l’estructura que encara tenim avui.

En aquests moments, la Fundació UCE presidida per Salvador Giner i San Julián tira endavant diversos projectes, a més de la UCE, que enguany dirigeix Jordi Sales i Coderch: jornades sobre rehabilitació i restauració del patrimoni arquitectònic català a Gandesa (Terra Alta), l’Any Joaquim Ruyra 2003 a Blanes (la Selva), les Jornades sobre l’Organització Territorial, la Universitat Catalana de Ciències de la Natura i el Centre Transfronterer d’Estudis “Pau Casals” amb Residència de la Universitat Catalana d’Estiu.

A Continuació transcrivim la part de l'article del qual parlem:

L'ambigüitat nacional 

La definició política de la ideologia d'Arcadi Oliveres té com a complement una posició febmle en el pla nacional que es reflecteix en una citació reiterada del marc espanyol com a marc d'anàlisi i que es tradueix en un greu apoliticisme a l'hora d'abordar qüestions cabdals, com la independència de la nació catalana, que l'autor considera un objectiu "inútil" ("La independència d'estat és inútil"). L'explicació no és gaire sòlida ja que argumenta que l'Estat seria poc interessant perquè qui controla el poder no és realment l'Estat. Tot i expressar que està d'acord "amb més sobirania" reamrca que "si la independència vol dir el que s'està fent a Espanya, no serveix de res tenir un estat propi". Només voldria "un estat sense exèrcit, solidari amb el tercer món, sense llei d'estrangeria, i amb els bancs sense els privilegis actuals". L'autor revela que la seva desconfiança ve del que a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, en una data sense determinar, la majoria dels enquestats volien una independència amb exèrcit, lleis d'immigració, etc. 

A la nostra manera de veure, es tracta d'un raonament ben poc polític, ja que no és el resultat de l'anàlisi d'una  realitat al sí de la societat catalana sinó de la reacció davant el que pensen unes quantes persones en un moment determinat i amb una significació social  més aviat poc representativa. 

Carles Castellanos tot i criticar a Oliveres, forma part del mateix dogma simplista i infantil el qual desitgen per Catalunya allò que no vol ningú per al seu país i a aquestes alçades no argumentarem sobre el fet lògic de perquè Catalunya necessitat competències d'immigració, perquè és important la integració de la gent de fora o perquè Catalunya necessita tenir un exèrcit. Tot i això Carles Castellanos ha sigut professor de la UCE i hi ha presentat projectes sempre que ha volgut però es veu que quan a ell li interessa és important incidir a la UCE i quan no, és casi un grup marginal.

Les últimes paraules intentat etiquetar a la UCE amb una ideologia i titllar-la de marginal, tot donant a entendre que el seu model social de papers per tots, contra els exèrcits i certs eslògans, més típics de manifestacions hippies dels EEUU als anys 60, són majoritaries dóna a entendre que Castellanos es va perdre pel camí fa molt de temps i ningú sap on para, pobret.

Arcadi Oliveras i Teresa Forcades tenen intenció de dividir el vot Independentista

Els dos activistes impulsen una candidatura a favor de la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir un nou model d'estat per a Catalunya

ARA 

Barcelona | Actualitzada el 11/04/2013 09:09

La monja benedictina Teresa Forcades i l'activista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, han irromput les últimes hores en el diàleg social i nacional amb l'anunci d'una nova plataforma que podria desembocar en un partit polític i que defensa la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir "quin nou model d'estat i d'ordenació sòcio-econòmica volem".

"L'actual model econòmic, institucional i d'ordenament polític ha fracassat". "Les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població" no són acceptables. Amb aquestes premisses neix el nou moviment, presentat aquest dimecres al programa Singulars de TV3, presentat pel periodista Jaume Barberà.   

Forcades i Oliveres defensen "un model polític i social nou", que "requerirà l'autoorganització i la mobilització social continuada", segons assegura el manifest per a la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya amb què arrenca el projecte. Segons el manifest, "es tracta d'iniciar un procés des de baix [...] i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya".

Amb tot, Forcades i Oliveres aclareixen: "El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions".

• 1. Expropiació de la banca privada, defensa d'una banca pública i ètica, fre a l'especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  
  
• 2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  
  
• 3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  
  
• 4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

• 5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

• 6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  
  
• 7. Reconversió ecològica de l'economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  
  
• 8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.
  
  
• 9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  
  
• 10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.

La trampa d’Arcadi Oliveres i l’espoli fiscal

Recupero un text escrit per Pere Cardus i Cardellach sobre n'Arcadi Oliveres i l'espoli fiscal que pateix Catalunya, ara que sembla que aquest personatge vol servir-se d'aquesta causa per fins polítics.

Dilluns es va celebrar un debat a l’Ateneu Barcelonès entre l’economista Arcadi Oliveres i el periodista Vicent Sanchis. A banda del debat en general i les actituds demostrades per alguns ‘indignats’ presents en el públic, hi va haver un moment que es va tractar la qüestió de l’espoli fiscal i les retallades. Va ser en aquest moment quan Arcadi Oliveres va dir una bestiesa que, venint d’un economista, és preocupant i per fer-nos-ho mirar.

Oliveres va dir que accepta que l’espoli existeix, però que hi ha alguns aspectes que no es tenen en compte a l’hora de quantificar-lo. Un d’aquests aspectes, segons l’economista dels indignats, és que el mercat comercial natural de Catalunya és Espanya i que cal comptabilitzar els ingressos de les empreses catalanes per les vendes a empreses o consumidors espanyols com una part que Espanya ens retorna dels diners espoliats. Oliveres quantifica a l’engrós aquest ‘retorn’ en un 20% de l’espoli actual, fet que el rebaixaria a un 80% dels 20.000 milions anuals. (podeu escoltar l’argumentació d’Oliveres al minut 37 del debat publicat íntegre a VilaWeb).

Qualsevol ciutadà, no cal ser economista, pot veure la bestiesa que significa aquest argument. Primer perquè no es poden barrejar peres i pomes. És una aberració econòmica pretendre assimilar una balança que comptabilitza impostos i inversió pública amb una balança comercial entre territoris en una situació de lliure mercat (que per molt que no satisfaci a Oliveres, és la que hi ha). Segon, si els espanyols i les seves empreses són el primer client de les empreses catalanes (cal dir que cada cop menys, com expliquen al llibre ‘Sense Espanya’ els economistes Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) és perquè hi troben un preu competitiu i/o una bona qualitat. Ningú obliga a les empreses i als consumidors espanyols a comprar productes catalans o fets per empreses catalanes (en canvi, si que els catalans ens veiem obligats a ingressar els nostres impostos a les arques de l’estat). Tercera, els diners que ingressin les empreses catalanes per allò que venen on sigui no es destinen a fer infraestructures de mobilitat, ni d’ensenyament, ni de salut, ni d’atenció a la tercera edat, ni a la dependència, ni a pagar els sous dels funcionaris. De fet, només una petita part dels beneficis de les empreses acaben a les arques de l’administració, que novament torna a ser espoliada d’aquests impostos per Espanya. Les empreses destinen els seus ingressos per vendes a pagar els sous dels treballadors, a amortitzar les màquines o les instal·lacions, a comprar matèries primes, a invertir en I+D+i, o a repartir dividents entre els propietaris.

Per tot això, és aberrant l’argument del professor Arcadi Oliveres que només pot al·legar ignorància (fet considerablement greu) o cinisme (encara pitjor). També caldrà que es pregunti sobre la coincidència en aquest argument per reduir l’abast de l’espoli als catalans amb l’espanyolisme més ranci. Hi ha coincidències que només són això, coincidències. Però n’hi ha que són provocades per una lectura gairebé religiosa d’alguns mitjans espanyolistes com El País, que repeteix fins al cansament aquest argument en les seves planes cada cop que es tracta la qüestió. La manca d’autocentrament és sovint un mal amic que et fa males passades.

Arcadi Oliveres reconeix que també ha rebut sobres amb diner negre

Professor universitari, president de l’associació subvencionada Justícia i Pau, portaveu dels indignats, col·laborador en diverses publicacions progressistes i defraudador d’impostos: aquest és el perfil d’Arcadi Oliveres, l’economista mediàtic de l’esquerra. Així ho ha reconegut ell mateix en el programa 30 minuts de TV3 d’aquest diumenge dedicat al diner negre. 
Després de mitja hora de pedagogia contra el frau fiscal i l’economia submergida, els periodistes de TV3, molt hàbilment, van preguntar als diferents experts que havien participat en el programa si alguna vegada “havien cobrat o pagat en diner negre”. En el seu torn, Oliveres es va sincerar i va reconèixer que ell també ha cobrat algunes de les seves conferències amb un “sobret”. Oliveres va afirmar, literalment: “Sempre hi ha una oportunitat en la què pagues en negre” i “sempre hi pot haver un senyor d’una entitat que li agradi la teva conferència i et doni un sobret”.


Cal recordar que aquest documental es va enregistrar abans de Nadal, quan els sobres amb sobresous del Partit Popular no eren a l’agenda política i mediàtica. La frase que capitulava el programa també era seva i és prou reveladora de tot plegat: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.”

A partir del minut 34:
http://www.tv3.cat/videos/4489911/Negre

Font: Marc Cros

Llum del dia

Fa tot just dues setmanes es va presentar en societat el manifest Pau i Treva, que, sota el paraigües i empara dels progres nostrats —Arcadi Oliveres, Lluís Llach, la monja Forcades, Cesk Freixas, Rita Marzoa, Josep Maria Terricabras,...— pretén exercir de lobby per condicionar l'assoliment d'un Estat català on el poble de Catalunya renunciï d'entrada a una de les estructures d'Estat per naturalesa: la defensa nacional. Això és, establir una Catalunya independent sense exèrcit ni serveis d'intel·ligència. Totalment desemparada.

 

Fou Josep Carner qui afirmà el segle passat que “Catalunya és un país de badocs”. I les coses no han canviat gaire d'ençà, diria. Vull recordar aquesta cita perquè m'agradaria creure que, molts d'aquells que ben intencionadament podien compartir l'esperit del susdit manifest, a hores d'ara hauran copsat la supina ximpleria que suposaria renunciar a aquesta estructura d'estat cabdal que és la defensa nacional en el futur Estat català independent. 

 

I se n'han adonat ara precisament perquè han interioritzat aquesta necessitat que té tota Nació de disposar d'un exèrcit i d'uns serveis d'intel·ligència, en un moment en el qual tots els mitjans de comunicació ens expliquen a bombo i platerets com alguns membres del nostre govern han estat espiats —incloent-hi la seva vicepresidenta i algun conseller— a la vegada que la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, han estat literalment arraconats, bandejats i humiliats pels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat de qualsevol investigació al respecte. És per això que cal alçar la veu i defensar el paper imprescindible, indiscutible i irrenunciable que tindran uns serveis d'intel·ligència moderns i democràtics en el futur Estat català. Ens caldran uns serveis secrets capaços de protegir el President i els membres del seu govern d'aquestes males arts que ara han vist la llum, i òbviament, disposar dels mecanismes de contraintel·ligència suficients per avortar qualsevol intent d'espionatge a l'aparell d'aquest nou Estat d'Europa en el qual volem confluir la majoria de catalans. 

 

“Llum del dia”. Així és com es coneix l'estat d'alerta màxima dels serveis d'intel·ligència d'Israel, el temut —per la seva eficàcia— Mossad. I així és com podríem qualificar la situació que viu Catalunya ara per ara, provocada per la revelació pública d'una complexa xarxa d'espionatge a polítics i altres manaies del nostre país que ha acabat posant en boca de tothom una agència privada de detectius, Método 3, i un restaurant de gente bien de Barcelona, la Camarga. 

 

Hem vist també com Alicia Sánchez-Camacho denunciava Método 3 per espiar i gravar les trobades que tenia amb una amant de Jordi Pujol i Ferrusola on la líder del PP català pretenia obtenir informació comprometedora dels Pujol per, possiblement, exercir una posició de força al Parlament de l'anterior legislatura que no li venia donada pel sufragi popular. D'aquesta manera, podria convertir-se —des del xantatge— en sòcia preferent de Convergència i Unió per condicionar l'actuació política d'aquesta formació i no permetre que es desviés per viaranys sobiranistes. Segons Camacho, que ha denunciat els fets al Cuerpo Nacional de Policia (CNP), aquest espionatge hauria estat encarregat a Método 3 pel mastermind del PSC, José Zaragoza.  

 

Estirant d'aquest fil s'ha conegut l'existència de més de 20.000 informes d'espionatge a diverses personalitats de l'àmbit polític, econòmic i social del país. Fins i tot membres de la direcció del mateix partit s'haurien espiat els uns als altres i sempre servint-se de Método 3. Una reacció en cadena més perillosa que els jocs de miralls que hi havia al món d'una altra Alícia, la de Lewis Carroll. 

 

I embolica que fa fort, que en paral·lel a tota aquesta trama, s'ha fet públic el que ja es comentava en molts cercles sobiranistes des de fa temps: l'activitat del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) a Catalunya ha augmentat considerablement. Una revista espanyola coneixedora de les trames que ordeix l'espionatge espanyol va arribar a publicar just abans de sortir a la llum l'afer Método 3 que el CNI s'hauria reforçat a Catalunya per torpedinar el procés sobiranista que hem engegat entre tots plegats. Algunes veus ràpidament fins i tot s'han apuntat a la tesi que darrera de Método 3 hi hauria el CNI. Una tesi que va ser insinuada públicament per primer cop per un destacat representat d'un sindicat policial del CNP que literalment va afirmar: “Els serveis secrets de tots els països, fins i tot d'Espanya, tenen agències de detectius i empreses de seguretat com a tapadores. Aquestes empreses treballen normalment però vessen la informació d'interès al seu enllaç, l'agent en qüestió. Método 3 és això”.  

 

Val a dir en defensa d'aquesta versió que quan empreses privades agafen encàrrecs d'aquesta mena, és lògic pensar que venen encomanats des de l'esfera pública, que actua d'amagat mitjançant empreses tapadora o similars a les quals subcontracta l'assumpte en qüestió perquè no pugui ser descoberta. I, efectivament, moltes empreses de seguretat i de detectius estan dirigides per antics comandaments del CNP o de la Guardia Civil. I també n'hi ha que, actualment, ho són per ex-membres o ex-col·laboradors del CNI.

 

Ara bé, caldria preguntar-se si és l'instrument més lògic per al CNI per realitzar un espionatge il·legal servir-se d'una empresa legal de detectius privats. Després dels nombrosos escàndols que ha viscut “La Casa” —nom amb el qual s'autodenomina el mateix CNI— al llarg de la seva història no semblaria el més indicat. 

 

És per això que el conseller d'Interior de la Generalitat, Ramon Espadaler, hauria d'exigir explicacions i responsabilitats al CNP i al seu homòleg espanyol, Jorge Fernández Díaz, del per què de tant descontrol amb aquestes empreses. Cal recordar que la seguretat privada està “controlada” en exclusiva pel CNP. Fonts coneixedores del tema reconeixen que la tasca de control policial sobre les empreses d'aquest tipus està molt burocratitzada i la seva fiscalització és gairebé nul·la.

 

De moment tenim 4 persones detingudes de Método 3 i una investigació policial en marxa que deixa entreveure un conflicte de confiances i desconfiances en propis i estranys tant al Ministeri de l'Interior com a “La Casa”. I així ho avala el fet que el mateix secretari d'Estat-Director del CNI, el general Félix Sanz, vulgui comparèixer a la Comissió de Matèries Reservades del Congrés dels Diputats per, evidentment, negar tot allò que s'ha atribuït a l'espionatge espanyol relacionat amb aquest afer.

 

Finalment, l'anàlisi de tot l'afer en clau d'Estat demostra que propostes com la dels signants del manifest Pau i Treva no són assumibles perquè deixarien el futur de Catalunya en una situació de vulnerabilitat com l'actual. La Catalunya independent necessitarà, com tots els estats occidentals i democràtics del nostre entorn, un exèrcit i uns serveis d'intel·ligència.

Per Rubén Novoa 

Palestina, eix de la política internacional

Què hi guanyen i què hi perden els actors implicats en el reconeixement de l'Estat palestí

Expliquem el perquè dels posicionaments d'Israel, els Estats Units i la Unió Europea en l'entrada de Palestina a l'ONU

Palestina
Aquesta jugada política personal del president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, pot aportar-li un gran reconeixement per part del poble palestí. Però pel camí pot perdre el suport, tant polític com, sobretot, econòmic, dels Estats Units, si és que alguna vegada l'ha tingut. Amb el gest també es carrega les incipients negociacions de reconciliació amb Hamàs, organització islamista que no reconeix Israel i que considera que acceptar les fronteres del 1967 implica reconèixer l'enemic.

Israel
Si els palestins aconsegueixen ser estat observador de les Nacions Unides podrien portar Israel davant del Tribunal Penal Internacional (TPI). Però si no se'n surten, Israel s'arrisca al fet que els palestins acabin renunciant a la idea de dos estats i apostin per viure junts: un sol estat per als dos pobles, el malson més gran d'Israel. La frustració dels palestins, si no aconsegueixen ser membres de ple dret de les Nacions Unides, podria desembocar en un escenari de violència que les dues parts volen evitar.

Estats Units
Amb el no al reconeixement de l'Estat palestí a l'ONU, el president dels EUA, Barack Obama, queda especialment tocat en una àrea –el Pròxim Orient– en què la seva popularitat ha arribat a màxims històrics amb el suport que ha donat a les revoltes àrabs. Pels palestins és difícil d'entendre com els EUA són capaços de legitimar un govern transitori a Líbia i no reconèixer el seu estat. Portes endins, Obama es manté fidel a la causa israeliana i evita perdre suport electoral de cara a les presidencials del 2012.

Unió Europea
L'intent dels palestins de forçar el reconeixement del seu estat a l'ONU és un cop nou per a la política exterior de la Unió Europea. Els 27 intenten mantenir una fràgil imatge d'unitat amb Alemanya, Polònia, Holanda i la República Txeca com a països contraris a la iniciativa, i França, Espanya o el Regne Unit, que hi són favorables. La falta d'un posicionament unitari de la UE en el reconeixement de Palestina erosiona la credibilitat dels 27 en el procés de pau del Pròxim Orient.

Per què a Catalunya també és un conflicte Palestina? Vuit opinions autoritzades

La defensa d'Israel i la reivindicació de la causa dels palestins provoquen un discurs molt polaritzat a la societat catalana. Opinen Pilar Rahola, Arcadi Oliveras, Joan B. Culla i Maruja Torres, entre d'altres.
Sovint tenim la sensació que tots els catalans tenen una posició clara i fins i tot contundent, en alguns casos bel·ligerant, sobre el conflicte que enfronta Israel i Palestina. La construcció de l'estat d'Israel, gairebé del no-res, enmig d'un desert i després d'un genocidi, és admirada per la societat catalana. Però altres sectors defensen amb la mateixa passió els palestins com a poble oprimit.
L'expresident Jordi Pujol no amaga la seva admiració per l'estat d'Israel, però critica obertament els assentaments jueus en territori àrab.
Altres personatges de la política i de la cultura tenen una posició clara. Us oferim les opinions de Pilar Rahola –que veu un "discurs antiisraelià molt potent" a Catalunya–, Maruja Torres, Joaquim Nadal, Marta Pessarrodona, Rosa Regàs i Arcadi Oliveras. I també les anàlisis confrontades dels professors d'història contemporània Antoni Segura, de la UB, i Joan B. Culla, de la UAB.  
Podeu llegir el reportatge, tant la primera com la segona part, a l'ARA PREMIUM.