Arcadi Oliveras i Teresa Forcades tenen intenció de dividir el vot Independentista

Els dos activistes impulsen una candidatura a favor de la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir un nou model d'estat per a Catalunya

ARA 

Barcelona | Actualitzada el 11/04/2013 09:09

La monja benedictina Teresa Forcades i l'activista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, han irromput les últimes hores en el diàleg social i nacional amb l'anunci d'una nova plataforma que podria desembocar en un partit polític i que defensa la convocatòria d'una Assemblea Constituent per definir "quin nou model d'estat i d'ordenació sòcio-econòmica volem".

"L'actual model econòmic, institucional i d'ordenament polític ha fracassat". "Les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població" no són acceptables. Amb aquestes premisses neix el nou moviment, presentat aquest dimecres al programa Singulars de TV3, presentat pel periodista Jaume Barberà.   

Forcades i Oliveres defensen "un model polític i social nou", que "requerirà l'autoorganització i la mobilització social continuada", segons assegura el manifest per a la convocatòria d'un Procés Constituent a Catalunya amb què arrenca el projecte. Segons el manifest, "es tracta d'iniciar un procés des de baix [...] i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya".

Amb tot, Forcades i Oliveres aclareixen: "El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions".

• 1. Expropiació de la banca privada, defensa d'una banca pública i ètica, fre a l'especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  
  
• 2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  
  
• 3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  
  
• 4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

• 5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

• 6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  
  
• 7. Reconversió ecològica de l'economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  
  
• 8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.
  
  
• 9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  
  
• 10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.

"El turbant i la creu gammada", a "Segle XX"

Un retrat de Haj Amin al-Husseini. Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins.

 

Haj Amin al-Husseini

Aquest dissabte, "Segle XX" emet un documental centrat en la figura de Haj Amin al-Husseini. "El turbant i la creu gammada" és un documental de coproducció europea del 2009 que permet resseguir la trajectòria novel·lesca del personatge.

Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.

Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.

Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.

Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.

 

Font: Tv3

ICV i el proletariat

Conrear el futur

Patir una empanada mental sovint acaba amb disbarats com aquest. Es tracta d'un mural perpetrat a Caracas on s'hi poden veure Simón Bolivar, Jesús i Chávez. A la part superior, un escrit proclama "¡He resucitado! Patria, Socialismo o Muerte. Venceremos".

Potser amb un àcid pots arribar a sentir un arravatament místic gràcies a aquests obra mega-kitsch. Però com que tenim per costum no drogar-nos direm que, en aquest mural, només hi veiem morts.

Aquests dies TV3 ha estat distreta amb les manifestacions d'estudiants i sindicats. Els seus caps d'informatius deuen somniar en una mena de revolució i no cobreixen el que està passant a Veneçuela, que és el més semblant al que passaria aquí si el país caigués a mans dels trinxeraires que sempre capitanegen els aldarulls de Barcelona, una ciutat que sempre ha hagut de conviure amb un contingent més o menys fix de salvatges que es llencen al carrer per destruir el que se'ls posi pel davant aprofitant les protestes legítimes de la resta. La majoria no són estudiants ni treballadors, però sempre rematen les manifestacions estudiantils i sindicals. La majoria tampoc no són catalans, perquè no només no els surt de la boca ni una paraula en la nostra llengua sinó que sovint ni l'entenen. Per descomptat, no són demòcrates. Senzillament aprofiten qualsevol excusa per barrejar-se entre els manifestants i destruir, que és l'únic que saben fer. Són els destrossafanals de les celebracions del Barça, els fatxendes que fa uns mesos van vexar els diputats del Parlament, els hereus dels escamots de rereguarda que durant la guerra civil es passejaven armats per la ciutat i sembraven el terror segrestant i assassinant civils mentre la gent que de debò defensava la república donava la vida al front. La seva presència és garantia de derrota.

Ara els tenim barrejats entre els estudiants. Es diu que són una minoria, però sovint se'ls usa com a força de xoc, com a arma per atemorir i donar sensació de poder. "Ja els controlarem quan ens convingui". Però no, no són controlables. Aquests dies han provocat aldarulls i destrossat vidres i mobiliari urbà, han volgut rebentar el Congrés mundial de mòbils, han impedit un acte de presentació del darrer llibre del president Pujol, han tallat autopistes i vies principals de Barcelona, han imposat que els trens no paressin a l'estació de Bellaterra, han impedit l'entrada a les classes als estudiants que no estaven d'acord amb la vaga, han amenaçat i insultat periodistes que cobrien la informació, han trencat cartells i coaccionat estudiants d'un sindicat contrari a aquests desordres, han provat de muntar una tancada interminable al Rectorat de la Universitat Central i han irromput a una emissora de ràdio per imposar la lectura d'un comunicat.


Això és democràtic? Reclamen que cessin les retallades i no es prescindeixi de part del professorat associat i que no s'apugin les taxes universitàries que subvencionem els contribuents en un 85%. ¿Per què no protesten per la baixa exigència en l'admissió d'alumnes, per la manca d'excel·lència, l'endogàmia i el corporativisme docent, l'enquistament d'estudiants paràsits o la manipulació de grups polítics? ¿Per què van callar amb l'anterior govern, que va llençar els diners en subvencions, inversions absurdes i corrupció i protesten ara, quan ja no queden diners al calaix? ¿Per què no exigeixen una reforma profunda de tot el sistema educatiu que garanteixi una formació intel·lectual i professional decent?

Les universitats catalanes fa anys que s'han convertit en la segona etapa de la Secundària, en instituts per a adolescents en stand by arrossegant-se per les aules. Un negoci ruïnós per retardar el fracàs personal de milers de joves que mentre estan distrets no han d'afrontar les conseqüències d'un sistema educatiu manicomial. En un país que bescanta la formació professional de tècnics i subvenciona fins al deliri titulacions universitàries que no poden ser absorbides pel sistema acadèmic ni el món laboral, en un país que menysprea el petit empresari que inverteix el seu temps, el seu talent i els seus diners per tirar endavant i crear llocs de treball és difícil que la major part dels joves puguin aspirar a un futur que vagi més enllà del subsidi o de l'explotació.

Al marge d'aquests descontrolats, és decebedor que la major part dels universitaris més compromesos amb les protestes no aportin alternatives. Tret de teoritzar sobre velles utopies o parar la mà per rebre subvecions inútils, què proposen? Si els veiéssim lluitar creant cooperatives, protestar perquè no tenen instal·lacions per investigar o perquè no hi ha cap suport per patentar el que han inventat, ens sentiríem orgullosos d'ells. On són els utòpics de veritat, els joves de la Icària del segle XXI? Per què no els veiem creant cooperatives d'ensenyament, de producció, de consum? Per què no es pategen una mica el país per saber com és de veritat i per conèixer de primera mà com està la gent i què fa falta per sortir d'aquest forat immens? Hi ha gent que ho està fent però la majoria dels estudiants ni ho saben perquè els seus pressupòsits són teòrics i perquè la seva repugnància pel que fa a tot el que soni a empresa, per petita que sigui, els aboca a la paràlisi i a la incapacitat creativa. Podrien posar-se en contacte amb la gent del camp i obrir circuits de comercialització que minessin els especuladors i afavorissin els pagesos i els consumidors. Podrien obrir tallers i xarxes de distribució de productes que les grans empreses fabriquen a preu de saldo a països sense llibertats ni garanties socials; podrien crear una xarxa de suport per als milers de nens que no tenen mitjans per reforçar els estudis o altres activitats a les ciutats i, especialment, a tants pobles on s'han construït infraestructures que ningú no sap aprofitar. Podrien posar al dia la gent gran ensenyant-los informàtica o com funciona un mòbil; podrien innovar en turisme, agricultura, alimentació,...

En temps infinitament més durs, en situacions veritablement dramàtiques, molts joves sovint sense estudis ni mitjans, sovint compromesos amb el servei militar o amb les dificultats de tirar endavant una família, van unir-se, van arremangar-se i van demostrar què volien fer fent-ho i aconseguint que les seves famílies i el seu país avancessin i es sentissin orgullosos d'ells.

Font: Hasbara-ts

Artur Mas sobre el Burka

Añadir leyenda

Un expert admet l'impacte de la immigració a l'escola

“L’elevada concentració d’alumnes d’origen immigrat, tot i que

  hi ha excepcions, dificulta l’obtenció de bons resultats"

El catedràtic d'Educació Comparada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Ferran Ferrer, ha dit, en declaracions a Els matins de TV3, que “l’elevada concentració d’alumnes d’origen immigrat (per sobre del 25%) en una escola, tot i que hi ha excepcions, dificulta l’obtenció de bons resultats, però afecta més els alumnes estrangers que els nascuts aquí”.

Ferrer, director de l'informe PISA 2009: Avaluació de les desigualtats educatives a Catalunya, ha indicat que "en el cas de la privada, els alumnes d’origen immigrat obtenen millors resultats. Hem fet una anàlisi extraient la influència de la situació socioeconòmica i observem que malgrat treure aquesta influència, els resultats són millors”.

"Però hem de deixar clar que això no és culpa de l’alumne, sinó de les polítiques i la pràctica educativa que ho permeten”, ha assenyalat. “Creiem que la reducció de les aules d’acollida no és una bona estratègia”, ha afegit.

L'expert ha remarcat que "el nivell d’inversió a Catalunya en educació està per sota de la mitjana europea. I si volem atendre la diversitat, hi hem de posar més diners sabent molt bé a on els posem i com els posem. No és suficient contractar més professors”.

Segons Ferrer, “si mirem l’informe PISA del 2009 veiem que no complim aquest estàndard de qualitat, perquè han exclòs massa alumnes. No sabem quins són, però podem suposar que si hi haguessin participat, la nota hauria estat una mica inferior”.

“Es poden excloure escoles o un percentatge d’alumnes d’un centre, i el cert és que a Catalunya no tenim un alt percentatge d’escola exclosa”. “Això, aquesta exclusió del 5,95%, no invalida l’informe PISA”, ha reblat.

Desafectes a la república

Diumenge, 21.50, a TV3


Aquest diumenge, a "30 minuts", descobrim uns sumaris inèdits de la Guerra Civil trobats als arxius del Palau de Justícia de Barcelona contra aquells que no volien anar a la guerra o que fugien del radicalisme revolucionari de primera hora.

Es tracta d'uns expedients instruïts contra gent que va intentar fugir de la República en els primers temps de la guerra civil. Els que van ser detinguts en l'intent van ser jutjats per traïdoria i desafecció al règim. Es calcula que més de 30.000 persones van passar a Andorra i França travessant els Pirineus i que unes 9.000 van escapar en vaixell, sobretot a Gènova i Marsella. "Allà a Marsella, jo recordo que deia que semblava que fos la rambla d'Igualada perquè hi havia molts catalans", diu la neboda d'un fugitiu.

Eren temps convulsos, i el govern no aconseguia garantir l'ordre públic. Les ànsies revolucionàries de vegades es traduïen en pillatges i assassinats. Les víctimes solien ser gent de dretes o de marcada vinculació al catolicisme. Com explica Joan Argemí, "el sol fet de ser una persona amb ideologia cristiana, catòlica, era suficient perquè després et fessin un sumaríssim, t'agafaven, et tiraven dos trets i et deixaven arreglat a la carretera."

També es donaven casos de revenges personals o simplement d'execucions arbitràries. Un altre motiu per fugir era trobar-se en edat militar i no voler anar al front. En aquest cas, els desertors podien ser condemnats a anar a camps de treball, on la vida podia ser tan o més dura que la lluita al front. "Al camp dels Omells de Na Gaia hi ha una explotació absoluta i un maltractament absolut respecte als presoners que hi havia", explica la historiadora Queralt Solé.

Gràcies als sumaris, "30 minuts" ha pogut seguir la pista dels fugitius, però també de les xarxes clandestines de guies que els acompanyaven pels històrics camins de contrabandistes. També es constata la feina feta des d'alguns consolats, que falsificaven passaports i nacionalitzaven persones que veien perillar la seva vida. Tot això s'explica en els sumaris amb una munió de testimonis i detalls que configuren un relat vivament novel·lesc.

En alguns casos, s'ajudava els fugitius de manera altruista. Però sovint calia pagar un preu, fos per subornar qui fos necessari, fos per compensar el perill que corrien els guies que acompanyaven els pròfugs per les muntanyes. Ho diu en Peret de cal Gulliot, de Coll de Nargó: "Cobraven una fortuna per passar. Als d'aquí, els van cobrar tres-cents duros en plata. Perquè llavontes un jornal era de sis pessetes; ara compta tu el que cobraven."

I és que pertànyer a aquestes xarxes podia comportar la pena de mort. Durant el rodatge d'aquest "30 minuts", els fills de l'Extremós -un d'aquells guies- descobriran que durant 74 anys han sospitat, erròniament, que qui va denunciar el seu pare va ser un veí. Ara ja saben la veritat. "Aquí no s'havia sabut mai d'on havia sortit que hi hagués una gent de fora que sabés que passessin la gent", explica en Daniel de ca l'Extremós.

Les expedicions podien ser molt nombroses. Hi ha sumaris on s'arriba a parlar de dues-centes o tres-centes persones, tot i que era més habitual trobar grups d'una vintena de fugitius. Tot i això, era un nombre important, tenint en compte que havien de caminar de nit, en fila índia per terrenys abruptes. A més, en molts casos eren gent de ciutat, en una època en què l'excursionisme no estava gens estès i que era difícil equipar-se convenientment. Com explica Jordi Piferrer, un historiador que ha estudiat les rutes de fugida, "això eren caigudes contínues: peus llagats, ungles arrencades, perquè anaven amb espardenyes aquesta gent". També ho recorda així un dels últims guies supervivents, Joan Morgó, "Garramitxo": "Mare de Déu, com vam patir! Vam passar cinc dies per les muntanyes, amb neu fins al genoll."

El món deu anys després de l'11-S

Parlem de com ha canviat el món després dels atemptats de l'11-S. I ho fem amb Guifré Montoto, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, Norbert Bilbeny, filòsof, Joan Garci, comandant Spanair i Núria Bacardit, periodista de TV3 que va fer la cobertura informativa de l'11-S perquè es trobava de vacances a Nova York.

http://www.tv3.cat/videos/3679430/El-mon-deu-anys-despres-de-l11-S

La banalització del terror i del llenguatge

A Barcelona tenim un restaurant que es diu “La Mafia se sienta a la mesa”. També tenim una discoteca, a Gràcia, que es diu KGB. Molt bé. No sé si a les víctimes de la màfia siciliana (com aquell nen dissolt en àcid) o del servei secret soviètic els farà gaire gràcia que es facin servir aquests noms per referir-se a llocs d’oci. Algú s’imagina una discoteca que es digués SS? O un pub que tingués la paraula GAL al cartell d’entrada? Hom pot pensar que exagero, però segur que si hi pensem una mica més veurem que no és cap disbarat. Hi ha una doble mesura a l’hora de catalogar les coses i la tenim tan interioritzada que ni ens n’adonem. Hi ha coses bones i coses dolentes per alguna convenció social que algú, no se sap quan, va decidir que seria d’una determinada manera. Si un príncep anglès es disfressa de nazi li muntem un xou; si el mateix aristòcrata es disfressés de mafiós sicilià ningú no li diria ni mu. Fins i tot ho trobaríem ben simpàtic.

La perversió del llenguatge i del imaginari col•lectiu és un tema que em preocupa. Als TN de TV3 es fa servir, de manera contínua, l’expressió “la classe política”. No he sentit mai que parlin de la classe sindical, de la classe empresarial o de la classe funcionarial. En canvi, els polítics són una classe; aviat en diran “la casta política”. Fent servir aquest llenguatge, es crea un imaginari col•lectiu i es traça una ombra de sospita, segurament de manera inconscient però de ben segur que de manera acrítica.

El mateix passa a l’inrevés. Hi ha una convenció establerta segons la qual les esquerres són progressistes, com si les dretes no volguessin el progrés d’un país. Però, si ens hi fixem, només emprem el terme “progressista” quan és inserit en un context positiu. No sentirem mai a la televisió ni llegirem en un diari, en referència a Cuba o Corea del Nord, fórmules com “el règim progressista de l’Havana o de Pyongyang”. Era Nicolae Ceausescu un president progressista? És el diari Granma un diari progressista? Sens dubte, aplicant el reduccionisme dialèctic en el qual ens trobem enfangats.

En canvi, és sorprenent la facilitat amb la que s’empra el terme “ultradreta” o “extrema dreta”. L’altre dia, sense anar més lluny, el periodista de TV3 Nicolás Valle deia que la cadena Fox n’era. Home, és més rigorós i professional dir que la Fox és una cadena republicana, cristiana o conservadora, però dir-ne d’ultradreta em sembla excessiu. La ultradreta és una altra cosa i ho sap tothom. Si la Fox és ultradretana, què és el Ku Klux Klan o el Partit Nazi? Ja no podem anar més enllà perquè ja som al cap del camí!

Jaume Clotet

Periodistes de TV3, agredits per alguns indignats

00:15 h  17/06/2011

Un dels punts més calents ha estat l'accés al Parlament per la cantonada entre els carrers Pujades i Wellington, per on han entrat bona part dels diputats. El periodista de TV3, Roger Rovira, ha explicat que alguns indignats l'han agredit, amb puntades de peu i cops, i que han tirat la càmera a terra. Mentre ho explicava, alguns dels revoltats han mostrat els cops que haurien rebut dels agents de la policia i acusaven els mitjans de no dir la veritat.

Clíca aquí per veure el vídeo

Aquestes imatges recorden molt a la de països com Corea del nord o Venezuela on en nom de la llibertat del poble es censura certa informació i es torturen periodistes.

Un exdirector de TV3 denuncia que un “soviet d’extremíssima esquerra” controla la cadena

Alfons Quintà, exdirector de TV3 en els inicis de la cadena, ha denunciat en dos articles al Diari de Girona la presència d’un soviet d’”extremíssima esquerra” que controla la cadena, sobretot la informació, i contra el qual cap govern s’ha pogut oposar mai.

Quintà assenyala que el Sindicat de Periodistes i el Comitè Professional són els autèntics controladors de tot allò que surt a TV3. “És la mare dels ous i el pare del que surt a la pantalla”, assenyala. Quintà compara la poca capacitat que poden tenir els governs catalans per canviar-ho , siguin del color que siguin, amb la poca capacitat de poder real que tenia el president Companys l’any 1936. L’exdirector de TV3 assegura que un intent de canviar això provocaria “una reacció duríssima” que segur que comportaria “vagues”, i també assegura que Mònica Terribas s’hi troba a gust.

Entre les persones que formen o han format part d’aquest soviet Quintà cita Pilar Antillach, Carles Francino, Rosa Marqueta i Manuel Raya. Per Quintà, el soviet és un “poder corporatiu cimentat per un magma ideològic d’extremíssima esquerra”, i qualifica les seves pràctiques de “totalitarisme comunista” que actua “amb manca d’escrúpols” i cercant “un domini social per part d’una minoria”. “Els germans Castro, Chávez, Hamas i l’antiglobalització continuaran sent ls estrelles invitades” del soviet, conclou Quintà. Podeu llegir els dos articles aquí: Anàlisi del soviet que mana a TV3

 Ningú pot canviar TV3 SOM NOTÍCIA