Un retrat de Haj Amin al-Husseini. Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins.
 |
| Haj Amin al-Husseini |
Aquest dissabte, "Segle XX" emet un documental centrat en la figura de Haj Amin al-Husseini. "El turbant i la creu gammada" és un documental de coproducció europea del 2009 que permet resseguir la trajectòria novel·lesca del personatge.
Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.
Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.
Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.
Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.
Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.
Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.
Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.
Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.
Font: Tv3
