La CUP i la incitació a l'odi

Part de l''informe que podeu trobar clicant aquí sobre les organitzacions més antijueves d'Espanya

Aquesta setmana, des del faristol del Parlament de Catalunya, la CUP ha aprofitat una visita de l'Excm. Ambaixador d'Israel a Espanya i Andorra, el sr. Alon Bar, per donar via lliure a totes les seves fòbies i odi contra l'únic estat jueu del món: Israel. En sengles rodes de premsa, s'han proferit insults molt greus contra l'Estat d'Israel a banda d'una exposició totalment esbiaixada i falsa de la Història que no supera el més mínim anàlisi historiogràfic o científic rigorós. 

S'han arribat a fer afirmacions tan insidioses com que l'Estat d'Israel ha exportat a casa nostra mètodes terroristes i de control social. La paranoia i antisemitisme forassenyat de l'autoanomenada Esquerra Independentista a casa nostra fa feredat: ¡Acusar Israel d'haver realitzat atemptats terroristes a Catalunya! Cal recordar que l'únic terrorisme que s'ha practicat a casa nostra ha estat el provinent justament de l'Esquerra Independentista (Terra Lliure) i el d'ETA, aquest darrer prou conegut pel cap de llista de la CUP, l'I. Sr. Diputat David Fernàndez Ramos, atès que el seu germà s'ha passat uns quants anys a la garjola per formar part de l'organització terrorista ETA. 

La Presidenta del Parlament, que ja ha estat alertada d'aquests fets, ha de decidir si permet que tres diputats del grup més residual de la Cambra catalana se serveixin del Parlament per pregonar un discurs d'incitació a l'odi contra els jueus que recorda molt al què fan a Grècia l'Alba Daurada o a Hongria el Jobbik, proposant el boicot a l'Estat d'Israel i els seus ciutadans. De fet, tot això no és cap novetat: els posicionaments antisemites de la CUP ja es van recollir a l'Informe sobre l'Antisemitisme a Espanya de 2011 elaborat pel Movimiento contra la Intolerancia i la Federació de Comunitats Jueves d'Espanya. És per aquest motiu que, de l'actitud que prengui la Presidenta del Parlament,en dependrà que la nostra Cambra mantingui la seva honorabilitat i no quedi inventariada als annals del hate-speech com a facilitadora d'aquestes actituds execrables.

Rubèn Novoa

dos pobles la mateixa lluita, independència.

La CUP col·labora amb un grup antiisraelià que organitza cremades de samarretes del Barça

Un palestí cremant samarretes del Barça. A l’esquerra, el cartell de l’acte de Vic.

Grups de joves palestins han participat aquests dies en cremades de samarretes del Barça en uns actes organitzats pel grup antijueu Boicot Desinversions i Sancions, que basa la seva activitat i la seva existència a atacar l’Estat israelià. La causa d’aquest odi contra el Barça és que l’equip blaugrana jugarà un partit amistós a Tel Aviv aquest estiu. 

Aquest grup ja va intentar cancel·lar el concert de Serrat i Sabina a Israel i va generar una polèmica quan Muñoz Molina va recollir el premi literari de Jerusalem. Aquest grup col·laborarà amb la CUP en l’organització d’un acte a Vic el proper 17 d’abril en favor dels palestins i contra Israel.

Font: SomNotícia

"El turbant i la creu gammada", a "Segle XX"

Un retrat de Haj Amin al-Husseini. Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins.

 

Haj Amin al-Husseini

Aquest dissabte, "Segle XX" emet un documental centrat en la figura de Haj Amin al-Husseini. "El turbant i la creu gammada" és un documental de coproducció europea del 2009 que permet resseguir la trajectòria novel·lesca del personatge.

Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.

Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.

Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.

Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.

 

Font: Tv3

Wassyla Tamzali, escriptora argelina, diu que l'islam és una religió feixista

L'ecriptora i activista defensora dels Drets Humans, del laicisme i de les llibertats dels pobles, Wassyla Tamzali, ha sigut contudent a l'hora d'analitzar la mal anomenada, per falsa, Primavera Àrab, i ho va fer ahir mateix a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València.

L'escriptora i activista Wassyla Tamzali

La Primavera Àrab no ha existit mai com a tal i com es vol entendre erròniament des d'Europa. Qui esà jugant fort en aquesta suposada revolució àrab són precisament els qui no volen que es mogui res, ben al contrari.
La democràcia no forma part de l'islam, mai han sigut comsubtancials i/o complementàries una de l'altra perquè són antagòniques, es repeleixen entre ells perquè són pols oposats. Ben clar ho va deixar dit Wassyla Tamzali ahir a València.
I precisament, perquè l'islam és totalitari i odia la diversitat religiosa, cultural i social, esdevé una ideologia netament feixista, o el que és el mateix nazi.
No és simple casualitat que l'islam s'hagi convettit el l'enemic número u dels jueus. El seu antisemitisme és clar i net, i les constants amenaces de destruir Israel per dirigents com el paranòic Mamud Ahmadineyad, o els de les organitzacions terroristes d'Hizbulà o Hamàs entre d'altres, són una demostració prou clara del nou antisemitisme sorgit del mateix ventre de l'islam.

Els europeus, Occident en general, no podem tancar els ulls ni tapar-nos les orelles davant del que està passant a Egipte, Tunissia o a Libia, per exemple, perquè les falses revolucions d'aquests pobles el que pretenen és radicalitzar aquelles societats que es van alçar des del començament per assolir llibertats, i ara veuen perillar les seves aspiracions amb els islamistes que acceideixen al poder que retallaran tots els drets en nom d'una religió, d'una ideologia feixista i molt perillosa per a la pau i la sana convivència mundial.
És precisament per aquesta ideologia totalitària i negadora dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles, que els comunistes i col.lectius anomenats d'esquerres europeus fan costat a l'islam i són enemics d'Israel i per extensió dels jueus. Tots dos són pastats.

Addenda.- Wassyla Tamzali. 

Trobat a TarragonaDigital

Radicalisme islàmic a Catalunya

Mohamed Merah ha saltat a la fama des de el 19 de març dia que va matar  Tres nens i un professor en un tiroteig a una escola jueva de Tolosa,  

 

Vinculació amb Catalunya

Segons fonts de la policia francesa consultades per la SER, el presumpte criminal va participar l'any passat en un congrés salafista que es va celebrar a Catalunya. Fonts del Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista (CNCA) consultades per la mateixa ràdio confirmen aquesta dada i el fet que, alhora, s'intenta vincular el presumpte assassí amb líders salafistes ubicats a Catalunya.

La SER també informa que França vincula l'assassí de Tolosa amb el robatori de 175 quilos d'explosius a prop de Grenoble. Un sol individu va assaltar armat un camió d'explosius

Però qui és aquest Mohamed?

Fins a 18 antecedents policials per delinqüència menor i violència, vincles amb grups islamistes radicals i múltiples viatges a les zones tribals entre el Pakistan i l'Afganistan. És el primer perfil que ha sortit a la llum de Mohamed Merah, el presumpte autor dels assassinats de Tolosa de Llenguadoc. Segons ha pogut confirmar la cadena britànica BBC, el sospitós s'havia escapat d'una presó de Kandahar (a l'Afganistan) el 2008. Havia estat sentenciat a tres anys de reclusió després de ser arrestat amb material explosiu al damunt. Es va escapar del recinte durant un assalt de talibans al centre penitenciari.

Segons la plana web del setmanari 'Le Point', Merah –francès, però d'origen algerià– actualment estava a l'atur, però fins fa uns mesos treballava de mecànic a Tolosa. El presumpte assassí també havia provat d'entrar a la legió estrangera el 2010. Segons aquest setmanari, citat per l'agència Efe, el jove de 24 anys va ser expulsat del cos el primer dia per problemes d'inestabilitat psicològics.

Múltiples viatges a les zones tribals entre l'Afganistan i el Pakistan

Merah, que assegura estar vinculat a Al-Qaida, va viatjar dues vegades a les zones tribals del Pakistan i l'Afganistan el 2009 i el 2011, per integrar-se en grups combatents de talibans en una regió en què actua el Moviment dels Talibans del Pakistan (TIPI), segons indica 'Le Monde'

Després de sotmetre's a un entrenament d'aquest grup, el jove va fer incursions a l'Afganistan per combatre les forces de l'OTAN.

Com pot ser que una persona d'aquestes característiques circuli tant lliurament pel món i per la UE? com pot ser que aquesta persona amb aquests antecedents se li permeti l'entrada a les mesquites i conferències relacionades?

El cas de l'assassí de Tolosa en 12 moments clau

Cronologia des dels primers atacs contra militars francesos fins a l'assalt a casa del sospitós de les matances

La policia francesa té encerclat el sospitós del tiroteig en una escola jueva de Tolosa i dels atacs contra soldats a la regió del Llenguadoc. Mohamed Merah, de 24 anys i francès fill de mare algeriana, hauria reivindicat els atacs per venjar els nens palestins i la presència militar francesa a l'Afganistan.

- Finals de febrer: la primera víctima, Imad Ibn-Ziaten, un soldat francès resident a Montauban (a 46 km de Tolosa), posa un anunci a internet per vendre la seva moto.

- 11 de març: Imad Ibn-Zianten mor en un tiroteig quan anava a trobar-se amb un possible comprador de la seva moto. Li dispara un home des d'una moto que havia estat robada a plena llum del dia.

- 15 de març: Dos paracaigudistes moren i un tercer resulta ferit en un tiroteig en un caixer automàtic a Montauban. L'arma utilitzada és la mateixa que la del primer atemptat i l'autor també actua amb moto i de dia.

- 19 de març: Tres nens i un professor moren en un tiroteig a una escola jueva de Tolosa. Es repeteix el mateix 'modus operandi'. La policia confirma que en els tres atemptats s'ha fet servir la mateixa arma. La policia posa en estat de màxima alerta la regió.

- 20 de març: seguint la pista dels correus electrònics que van respondre a l'anunci de venda de la moto de la primera víctima, la policia arriba a localitzar l'home que s'havia citat amb ell el dia que el van matar. L'home ja tenia antecedents de jihadisme i s'havia escapat d'una presó de l'Afganistan, on havia viatjat per col·laborar amb els talibans. Es descarta la pista dels militars neonazis expulsats.

- 21 de març:

1 hora: Una periodista de France 24 rep una trucada per reivindicar els atacs. L'interlocutor dóna detalls que no s'havien publicat. Diu que ha enregistrat les morts en vídeo i que el penjarà a la xarxa.

3 hores: La policia assetja l'apartament de Mohamed Merah a Tolosa.

5 hores: La policia deté la mare, dues germanes i dos germans del sospitós.

8 hores: El ministre de l'Interior francès confirma que el volen capturar viu i que s'ha establert una negociació. El sospitós lliura una pistola del mateix calibre que la que es va usar en els atacs a canvi d'un telèfon per comunicar-se amb la policia. Interior diu que disposa d'altres armes al domicili.

10 hores: El president francès, Nicolas Sarkozy, fa un discurs amb els líders de la comunitat jueva.

11 hores: Les víctimes del tiroteig de l'escola són enterrades a Jerusalem.

14 hores: La policia diu que s'han trobat explosius al cotxe del germà del sospitós.

Pensar és de dretes!

¿Pensar, debatre? Això és de dretes! ¡Per a què debatre idees si ja tenim a sor Maruja Torres!

Què faríem sense aquests gurus d'esquerres que ens diuen el que hem de debatre i pensar? Sens dubte el món seria menys divertit, encara que bastant més intel · ligent. Són gent alimentades en les mamelles de l'estalinisme, quan les idees només podien sorgir del buró polític. A baix el debat, visca la consigna!, No fos cas que els ciutadans arribaran lliurement a les seves pròpies conclusions. En aquest país nostre, on aquests líders del dogma encara tenen un cert recorregut, hi ha temes que no poden ser debatuts. Han de ser estigmatitzats i sepultats sota capes de pensament dirigit pels comissaris polítics. ¿Pensar, debatre? Això és de dretes! ¡Per a què debatre idees si ja tenim a sor Maruja Torres!
L'últim exemple, com no?, Ve de la mà d'un cicle de conferències d'Amics de la Unesco sobre Israel. Titulat "Els dilluns d'Israel", analitza la realitat d'aquest petit país al llarg de deu conferències. Però la bona gent de la Unesco han comès un greu pecat, condemnat en el catecisme del bon progre amb la pena de l'estigma: han volgut escoltar, per una vegada, a l'altre costat. Després d'un cicle de conferències sobre Palestina, que ningú va intentar boicotejar, ni enviar a l'infern, tot i que l'ensinistrament de nens per l'odi o la inculcació de l'islamisme fonamentalista o la negació dels drets bàsics dels seus ciutadans per part de Hamas donarien per a molt. Però ningú es va presentar amb pancartes contra les bombes humanes o el finançament del terrorisme per part d'Iran o la corrupció generalitzada. Ningú va escriure cartes, ni va intentar parar el cicle, ni va negar el dret a la paraula. Però amb Israel hem topat, i aquí el dret a la paraula es va pel orris de la intransigència progre, que no per ser progre és menys intransigent. I va ser així com en la primera conferència del professor Xavier Torrens sobre la democràcia israeliana van aparèixer set furibunds cridant i brandant pancartes en què es podien llegir comparacions dels israelians amb els nazis o els racistes sud-africans. A la sala hi havia descendents d'Auschwitz i fins i tot un ciutadà negre que havia patit l'apartheid i que, per descomptat, no entenia res. En els dies previs totes les entitats ricament subvencionades en les èpoques glorioses de IC van demanar el boicot i la senyora Maruja capitanejar a les hosts de la llibertat d'expressió. Només hi ha una veu i una realitat i qui s'aparti d'ella mereix l'ostracisme. I aquests són els que diuen defensar Palestina? Perdonin, aquests són residus intransigents que tenen por a la diversitat d'opinió i que basen la seva raó en la negació del pensament, potser perquè quan hi ha reflexió lliure, el prejudici i la mentida es cauen pel seu propi pes.
Per cert, els morts en mans de l'amic socialista sirià també mereixen el boicot? Apa, Maruja!

Font: La Vanguardia

Atacar Ahmadinejad

"Jo dormo més tranquil sabent que són els americans, francesos o anglesos tenen bombes atòmiques, que no pas si les tinguessin els iranians, els nord-coreans o els birmans"

Jaume Clotet

Israel és un país que no fa bromes quan parla de qüestions de seguretat. Per això, cal prendre’s molt seriosament les advertències que el primer ministre Bibi Netanyahu està llançant en relació a Iran. El programa nuclear del règim fonamentalista de Teheran avança a bon ritme i les sancions econòmiques no serveixen per a res. Els europeus, com sempre en aquests casos, fem un paper d’estrassa. No vam aprendre res de les guerres balcàniques? Per això serà Israel, amb el suport més o menys obert dels Estats Units i el Regne Unit, qui haurà de carregar sobre les seves espatlles la destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) publicarà aviat un nou informe sobre la qüestió nuclear del règim de Teheran. Segons les primeres filtracions, és probable que el text deixi clar que el règim de Teheran ja té tota la tecnologia i els coneixements per desenvolupar armament nuclear. El govern de Mahmud Ahmadinejad, com no podia ser altrament, nega que vulgui desenvolupar aquest armament i diu que la recerca científica es fa per produir energia elèctrica i combatre el càncer.

No són pocs els que han posat el crit al cel davant un probable atac israelià. Són els mateixos que pateixen la síndrome de Chamberlain, que només quan va veure els panzer entrant a Polònia es va adonar de la seva infinita covardia i indignitat. Hi ha molta gent, sobretot a casa nostra, que repeteix un mantra segons el qual si Israel i els Estats Units tenen bombes atòmiques, la resta de països també en té el dret. No fotem. Jo dormo més tranquil sabent que les tenen americans, francesos o anglesos, que no pas si les tinguessin els iranians, els nord-coreans o els birmans. No és el mateix que les tinguin uns que el fet que les tinguin uns altres, i no voler-ho veure és una decisió únicament ideològica.

El Tsahal disposa d’un número indeterminat d’armes nuclears. Segons les fonts, en té entre 80 i 300. Segurament la primera xifra s’acosta més a la realitat. En tot cas, l’atac contra l’Iran no serà amb aquestes armes i segurament es farà per via aèria i marina (o submarina). Submarins israelians, britànics i americans ja són a les aigües del Golf Pèrsic, el Mar Roig i l’oceà Índic. I    alguns països àrabs, com l’Aràbia Saudita, ben gustosament miraran cap a una altra banda i cediran el seu espai aeri per als F-15 i els Kfir israelians. És curiós: Israel farà la feina bruta als països àrabs. Viure per veure, però imagino que això tindrà compensacions.

Palestina, eix de la política internacional

Què hi guanyen i què hi perden els actors implicats en el reconeixement de l'Estat palestí

Expliquem el perquè dels posicionaments d'Israel, els Estats Units i la Unió Europea en l'entrada de Palestina a l'ONU

Palestina
Aquesta jugada política personal del president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, pot aportar-li un gran reconeixement per part del poble palestí. Però pel camí pot perdre el suport, tant polític com, sobretot, econòmic, dels Estats Units, si és que alguna vegada l'ha tingut. Amb el gest també es carrega les incipients negociacions de reconciliació amb Hamàs, organització islamista que no reconeix Israel i que considera que acceptar les fronteres del 1967 implica reconèixer l'enemic.

Israel
Si els palestins aconsegueixen ser estat observador de les Nacions Unides podrien portar Israel davant del Tribunal Penal Internacional (TPI). Però si no se'n surten, Israel s'arrisca al fet que els palestins acabin renunciant a la idea de dos estats i apostin per viure junts: un sol estat per als dos pobles, el malson més gran d'Israel. La frustració dels palestins, si no aconsegueixen ser membres de ple dret de les Nacions Unides, podria desembocar en un escenari de violència que les dues parts volen evitar.

Estats Units
Amb el no al reconeixement de l'Estat palestí a l'ONU, el president dels EUA, Barack Obama, queda especialment tocat en una àrea –el Pròxim Orient– en què la seva popularitat ha arribat a màxims històrics amb el suport que ha donat a les revoltes àrabs. Pels palestins és difícil d'entendre com els EUA són capaços de legitimar un govern transitori a Líbia i no reconèixer el seu estat. Portes endins, Obama es manté fidel a la causa israeliana i evita perdre suport electoral de cara a les presidencials del 2012.

Unió Europea
L'intent dels palestins de forçar el reconeixement del seu estat a l'ONU és un cop nou per a la política exterior de la Unió Europea. Els 27 intenten mantenir una fràgil imatge d'unitat amb Alemanya, Polònia, Holanda i la República Txeca com a països contraris a la iniciativa, i França, Espanya o el Regne Unit, que hi són favorables. La falta d'un posicionament unitari de la UE en el reconeixement de Palestina erosiona la credibilitat dels 27 en el procés de pau del Pròxim Orient.

Per què a Catalunya també és un conflicte Palestina? Vuit opinions autoritzades

La defensa d'Israel i la reivindicació de la causa dels palestins provoquen un discurs molt polaritzat a la societat catalana. Opinen Pilar Rahola, Arcadi Oliveras, Joan B. Culla i Maruja Torres, entre d'altres.
Sovint tenim la sensació que tots els catalans tenen una posició clara i fins i tot contundent, en alguns casos bel·ligerant, sobre el conflicte que enfronta Israel i Palestina. La construcció de l'estat d'Israel, gairebé del no-res, enmig d'un desert i després d'un genocidi, és admirada per la societat catalana. Però altres sectors defensen amb la mateixa passió els palestins com a poble oprimit.
L'expresident Jordi Pujol no amaga la seva admiració per l'estat d'Israel, però critica obertament els assentaments jueus en territori àrab.
Altres personatges de la política i de la cultura tenen una posició clara. Us oferim les opinions de Pilar Rahola –que veu un "discurs antiisraelià molt potent" a Catalunya–, Maruja Torres, Joaquim Nadal, Marta Pessarrodona, Rosa Regàs i Arcadi Oliveras. I també les anàlisis confrontades dels professors d'història contemporània Antoni Segura, de la UB, i Joan B. Culla, de la UAB.  
Podeu llegir el reportatge, tant la primera com la segona part, a l'ARA PREMIUM.

Amb Franco erem més feliços

Article de Pilar Rahola a La Vanguardia

Cliqueu la imatge per llegir la història d'aquest escut

La primera al front. Benvolgut senyor Sandro Rosell, en quin moment va passar vostè de representar l'acord comercial del seu club amb una fundació, a ser el propagandista d'una teocràcia? El pregunto perquè hi ha moltes maneres de justificar la contaminació d'una samarreta esportiva amb el logotip d'una dictadura, però l'últim és a dir que en aquesta dictadura es viu fantàsticament. La frase que vostè va deixar anar al Àgora, "jo no sé si Qatar és una dictadura, jo sé que els seus ciutadans són molt feliços", només pot justificar-se si es tracta d'un atac d'inconsciència. Perquè ni la ignorància ho justifica. ¿O és de rebut que el president del Barça asseguri no saber si l'acord comercial que signa ho fa amb una dictadura o amb Bambi? Però a més, ignorància o inconsciència, la veritat és que sobretot denota una gran desmemòria. O no li sona la frase "jo no sé si Franco era una dictadura però en temps de Franco es vivia molt bé"? És cert. N'hi ha que en les dictadures viuen molt bé, encantats de dominar els fangars foscos on fan el que els dóna la gana, emparats per la impunitat. Els abusos en democràcia són possibles, però il.legals. Els abusos en dictadura formen part de l'ADN del sistema. I li recordo una cosa sensible, senyor Rosell: el club que representa tenir un president assassinat pels franquistes i es va significar per ser un focus de resistència contra la dictadura. O tampoc té coneixement d'això?

 De manera, senyor Rosell, que si vostè no sap si Qatar és o no una dictadura, em sembla un irresponsable. Si ho sap i ho nega, em sembla un propagandista. I si ni ho sap ni vol saber-ho, em sembla un insensible. Però en qualsevol cas, trobo terrible que no li importi i ens asseguri que es viu molt feliç. En els hotels de superluxe per als occidentals que van a busquen diners, sens dubte regna la felicitat. Però són feliços els milers de treballadors estrangers que no tenen cap dret?, Els homosexuals que han de amagar-se com rates per no ser perseguits?, Les dones que volen viure en un sistema que ens les segregui ni les degradi? Ja no li parlo de les barbaritats que diu Yusuf al Qaradaui, font d'inspiració de l'emirat, li parlo de realitats demolidors. Però què importen, veritat! Em sentia trist per l'acord que lliga el Barça a una dictadura. Però ara estic terroritzada, perquè vostè no està resignat amb l'acord, vostè està encantat!

 Una altra pregunta per finalitzar: és cert que la Fundació Qatar ha demanat explicacions perquè Piqué ha visitat el mur de les lamentacions en un viatge turístic? Perquè si ho fos, s'encendrien totes les alertes. Ja no es tractaria d'haver venut la samarreta del Barça. Vostès haurien venut la seva llibertat! És clar que per aquí es comença: primer es ven una samarreta, i després es ven l'ànima. Pur Goethe.

Dos escrits de Pilar Rahola

L'islam fa por; article a La Vanguradia

 Quants ciutadans sense cap indici de xenofòbia, ni cap consideració ultra, han votat contra els minarets en el referèndum suís? És dir, un cop superats tots els llocs comuns de la correcció política, una vegada esquinçades les vestidures progres i tocades les trompetes de l' apocalipsi multicultural, podem parlar serenament de la por que té la gent corrent a l'islam? Per descomptat es tracta d'una qüestió molt antipàtica, negada reiteradament, no sigui que el debat es converteixi en alguna cosa seriosament. Però és, amb tota la seva cruesa, la pregunta de fons, i més enllà d'atacs ad hominem i de convertir a tot el món en una mena de membre del aquelarre racista, el cert és que una majoria important de ciutadans comuns, liberals, culturalment oberts i ideològicament diversos, sent por per l'islam actual. 

Certament, sovint la seva por neix de la ignorància, o del recel que sempre provoca el diferent, o de l'instint primari de conservació d'allò propi, però amb tot això sumat no s'arriba a la por molt generalitzat que hi ha a Europa. No, blanc sobre negre, el ciutadà del carrer té por perquè, agafada de la mà d'una religió ancestral, amb els seus grandeses morals i les seves riqueses culturals, arriba també una ideologia totalitària que amenaça, esclavitza, violenta i mata. Per descomptat, és cert que mai sobrarà dir que la religió és una cosa i el totalitarisme integrista altra, ique la majoria dels musulmans només aspira a viure pacíficament, sense renunciar a la seva condició identitària. Però l'islam té un seriós problema en l'actualitat, i els seus mals no neixen de la "incomprensió" occidental, sinó de les misèries interiors. 

No es tracta, només, del fenomen sagnant del gihadisme terrorista. Es tracta, també, del gihadisme ideològic, les derivacions més extremes han comportat la mort de joves "adúlteres", els casaments forçoses, la segregació d'aquelles que volen viure a l'occidental, l'adoctrinament antidemocráticoy una infinitat de característiques que ens apropen tant a l'edat mitjana com ens allunyen de la llibertat. L'islam fa por perquè la majoria dels països islàmics són dictadures atroços. Fa por, perquè les dones estan sotmeses per lleis brutals. Fa por, perquè milers de nens són educats en el menyspreu als valors democràtics. Fa por, perquè cristians, homosexuals, jueus i qualsevol mena de heterodòxia ciutadana és legalment perseguida, de vegades fins a la mort, en molts països islámicos.Ydamiedo, perquè en nom l'islam, una minoria molt poblada ens ha declarat la guerra. Tot això existeix a l'islam actual i en els pors de la gent. 

Reduir aquest problema a una qüestió de rellotge de cucut només serveix per alimentar el simplisme del bonisme imperant. Però no evita que la por augmenti.

 Font 
Notícia relacionada

 ------------------------------------------------------------------

  D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel, i tots reben subvenció pública

 Pilar Rahola

Ciutadans Ha passat desapercebut. Com sempre. Les barbaritats que ocorren a l'Iran no ens interessen, perquè no s'acomoden al maniqueisme ideològic. Si les víctimes fossin palestines. Si els mals poguessin ser ferotges israelianes del Tsahal, o marines amb cara de gos. Si la realitat quadrés amb les fílies ideològiques, llavors es mouria els diners, muntaria en còlera la cridòria, i s'esquinçarien les vestidures els monopolitzadors del concepte solidaritat. Si, a més, un fora espavilat, llavors fins podria aconseguir milers d'euros de subvenció, per salvar els palestins de si mateixos. Vegem un exemple d'aquest ideològic malbaratament. Els de Sodepau, l'ONG més antiisraelià de Catalunya, han rebut de l'Ajuntament 556.408 euros per a "millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva". What? Això li correspon a un ajuntament català? Però hi ha més, si sumem la resta de les iniciatives, Sodepau ha rebut gairebé 800.000 euros de diners municipal, segons resposta a una pregunta de Jaume Ciurana. És a dir, que el nostre endeutat i pobre Ajuntament és tan ric i generós, que dedica milers d'euros a salvar, entre altres perles, la sexualitat de les dones palestines. Si fes el mateix amb les dones prostituïdes dels carrers de la ciutat, seria de monument. 

Totes les ONG o entitats que treballen a Barcelona gaudeixen de tanta generositat municipal? És clar que no, algunes no tenen res, i totes pequen de no ser propalestinas, passaport imprescindible perquè s'obrin les portes dels diners progre. I és que Palestina no és una causa, és una guerra ideològica, directament arrelada amb l'obsessió antisionista de determinada esquerra. Una esquerra que menysprea la llibertat d'expressió, i que, en el seu deliri, penja discursos d'Ahmadinejad a les seves webs. 

D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel. I tots reben subvenció pública. Després són convidats a primera fila als fastos de Ladies, i es permeten xiular Noa. Els diners públics alimenta molts monstres. Mentre engreixem a aquests fanàtics, algunes causes no tenen qui els escrigui. A l'Iran, per exemple, acaben de confiscar el premi Nobel que va rebre la lluitadora Shirin Ebadi. Podria sorprendre que un govern s'atreveixi a aquest despropòsit, però l'Iran pot permetre tot. Esclavitzar a dones, anar pel món amb la bandera d'un règim teocràtic medieval, condemnar a mort a homosexuals i dissidents, i fins burlar d'Alfred Nobel. Ningú plorarà per les víctimes iranians. Ningú encapçalarà manifestacions. I cap Hereu donarà milers d'euros per ajudar-los. No són víctimes, perquè els seus botxins no formen part dels mals políticament reconeguts. I ja se sap que la solidaritat no és un concepte neutral. És una arma ideològica.

Boicot a la cantant Noa?

Hi ha una cosa impertorbable i és la barreja de l’antisionisme i la progressia. Aquest Onze de Setembre la cantant israeliana Noa ha estat convidada a cantar El Cant dels Ocells al Parc de la Ciutadella i ràpidament el progressisme antisionista amb la millor gala antibel•licista ha demanat que li fem el boicot. Arguments? Doncs un de molt de pes, va negar-se a condemnar el dret del seu país a defensar-se.

La Plataforma Aturem la Guerra (millor Paremos la Guerra) va demanar-li el mes de febrer passat que condemnés l’atac de l’Exèrcit Israelià contra Hamas a la Franja de Gaza, i la cantant va fer oïdes sordes, no entraré a defensar els arguments de l’Estat d’Israel per atacar els terroristes de Hamas, és problema seu, però el què no es pot fer és demanar a una persona que condemni el seu propi país i el dret inalienable que te a defensar-se. Noa no és cap activista, és una cantant, i personalment he de reconèixer que l’admiro per la seva feina, te una excel•lent veu i hi posa ànima a les seves interpretacions. Curiosament sempre ha pres part en actes i trobades reclamant la Pau al Pròxim Orient, fins i tot sol actuar amb músics palestins. Realment els antisionistes de Paremos la Guerra han errat d’objectiu,... o no.

El progressisme d’aquest país, i el del veí, te una certa paranoia conspirativa, això sí, molt selectiva. Sols sap trobar culpables a un costat del segment polític, no demanarà el boicot a cantants bascos que es neguin a condemnar la violència ni a palestins que es tanquin els ulls davant la barbàrie dels integristes de Hamas. Sols condemnarà Israel i/o Occident, justament el poc món lliure que hi ha. Aquesta condemna s’amaga sota un vel antibel•licista, és tant sols una excusa, en realitat hi ha la llarga mà del antisionisme que impregna el progressisme espanyol i català, curiosament aquest sector ideològic és qui més empeny en condemnar l’Estat d’Israel i al intentar boicotejar a la cantant Noa va més enllà, posant el mateix sac una artista i un estat, fent culpables als ciutadans dels actes del seu govern, realment tenim exemples no gaire llunyans d’aquesta política, i justament pensàvem que eren temps passats, que ja no tornaríem a veure.

Deixem a Noa que canti en pau i per la pau, i als progressistes antibel•licistes i de pas antisemites els hi recomanaríem que anessin a fer un tomb a Iran, Afganistan, o a molts altres països on per un no res et tallen una mà o et fuetegen, (per cert el darrer cas s’ha donat a Sudan on una periodista ha estat condemnada per portar texans

 Xavier Andreu del Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana
 www.unitat.cat

Israel veu Veneçuela i Bolívia al darrere del pla nuclear iranià

La premsa israeliana publica un informe del ministeri d’Exteriors que argumenta que Caracas i La Paz proveeixen d’urani Teheran Veneçuela i Bolívia venen urani al programa nuclear iranià, segons un informe secret del ministeri d’Exteriors d’Israel elaborat amb motiu de l’assemblea general de l’Organizació d’Estats Americans (OEA) de la setmana que ve. La premsa israeliana recull que el document, de tres pàgines, analitza les relacions de l’Iran amb l’Amèrica Llatina i destaca que Veneçuela i Bolívia “subministren” urani al programa nuclear de Teheran. El text indica que, amb la venda d’urani, la intenció del president veneçolà, Hugo Chávez, és minar la diplomàcia nord-americana en els seus esforços per aconseguir que l’Iran sotmeti el seu programa nuclear a supervisió internacional. Fermesa de Teheran Els països occidentals i Israel temen que el règim de Tehe ran estigui desenvolupant armes nuclears, encara que el president i candidat a la reelecció Mahmud Ahmadinejad assegura que el seu programa només té finalitats pacífiques. Dilluns, en una roda de premsa, el president iranià insistia que el seu país no negociarà la interrupció del programa nuclear. Oficialment, el portaveu del ministeri d’Exteriors d’Israel, Igal Palmor, va dir que el seu govern “no comentarà el contingut de l’informe” i va assegurar que “es tracta d’una filtració que no havia d’haver succeït”. “No era la nostra intenció que es produís, i lamentem que l’informe hagi vist la llum pública”, va matisar. Elaborat pel viceministre d’Exteriors, Dani Ayalon, que participarà com a observador en l’assemblea de l’OEA, que es farà a San Pedro Sula (Hondures) dimarts i dimecres que ve, el document intern analitza la situació a l’Amèrica Llatina i la creixent “penetració” de l’Iran en alguns països del continent. “L’Iran mira de prendre posicions estratègiques a l’Amèrica Llatina i desgraciadament estem veient una cooperació molt estreta entre Ahmadinejad i el règim radical d’Hugo Chávez i això ens ha de preocupar a tots”, sosté Ayalon. FONT