El significat del mocador palestí, la kufiyya

INDEPENDENTISTA CATALÀ SEGUR QUE VOLS PORTAR EL MOCADOR PALESTÍ?

LLEGEIX AIXÒ!

A primera vista, la kufiyya, millor conegut com mocador palestí, sembla un simple accessori de moda. Crida l'atenció que es trobi sobretot en àmbits "alternatius" o "d'esquerres" però també és portat per gent que es definiria com apolítica. Potser moltes d'aquestes persones saben poc sobre el significat d'aquesta peça mil · lenària. En aquesta entrada s'explicarà la història d'èxit del mocador palestí, i també s'exposarà perquè aquest accessori no només el trobem a l'esquerra, sinó també en l'extrema dreta i en el radicalisme islàmic.

Soldats musulmans fent la salutació feixista

Neo-nazis alemanys amb el mocador palestí

Durant milers d'anys es va emportar la kufiyya a l'Orient Mitjà i Aràbia com mocador amb què els homes protegien el cap tant del fred com del sol. Va cobrar importància política en 1938 quan el gran muftí de Jerusalem, Muhammad Amin al-Husayni, amic, aliat i col · laborador del Tercer Reich va obligar tots els homes a portar la kufiyya. Les persones que no es van voler sotmetre a aquesta obligació, insistint en un estil de moda més occidental van ser torturades o assassinades. Per al-Husayni i els seus aliats, els germans musulmans la kufiyya servia, al mateix temps, per homogeneïtzar la població i com a arma de lluita contra la modernitat cultural i el seu "individualisme".

A Europa el mocador es va anar veient, cada vegada més, a partir de finals dels seixanta, al voltant de la lluita contra la guerra del Vietnam, la solidaritat amb el poble kurd i sobretot en els moviments de solidaritat amb palestina. Iàsser Arafat, el líder palestí a partir dels anys 60, va convertir el mocador en la seva imatge de marca. Des de llavors és conegut a Europa, sobretot, com mocador palestí.

I des de llavors, almenys a Palestina, el mocador compleix la mateixa funció que en els anys 30:

D'una banda, és senyal de protesta contra la modernitat occidental que s'identifica, aquesta vegada menys amb Gran Bretanya, i més amb els EUA i Israel. En una entrevista de 1980 Arafat va descriure, de manera unívoca, la seva posició cap a l'Estat jueu: "No! No volem la pau! Volem la guerra, la victòria. La pau, per a nosaltres, significa la destrucció d'Israel i no una altra cosa [...] Lluitarem fins a la victòria. Durant desenes d'anys, si cal. Durant generacions. "Fins avui, aquesta lluita inclou atacs explícits a la població jueva.

D'altra banda, el mocador palestí també serveix per a l'homogeneïtzació la població, una homogeneïtzació que s'emprèn amb fervor als territoris palestins. Així per exemple, durant la primera Intifada han mort més palestins per part d'altres palestins que per part de l'exèrcit israelià. No només es van assassinar veritables o suposats col · laboradors amb Israel sinó també a centenars de persones per "faltes morals" contra l'imperatiu homogeneïtzador (consum de drogues, prostitució, etc.). Qui intenti celebrar avui en dia als territoris palestins el dia de l'orgull gai comprendrà la violència que encara es troba en aquesta ideologia homogeneïtzadora de la qual el mocador palestí és una expressió simbòlica.

El mocador palestí no és una peça apolítica. Té la seva història antiliberal, antisemita i colonització musulmana de tot el món. Per això els incults, el porten els nazis, l'extrema esquerra i per això el porten els islamistes radicals. Qui ignori aquests fets és exactament això: un ignorant. Si bé és cert que la kufiyya és molt més antiga que el nacionalisme i l'antisemitisme aquí descrits, no és menys cert que tampoc ens posaríem una camisa amb l'esvàstica argumentant que és un símbol utilitzat des de fa milers d'anys, molt abans de l'aparició del nacionalsocialisme.

FONT

"El turbant i la creu gammada", a "Segle XX"

Un retrat de Haj Amin al-Husseini. Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins.

 

Haj Amin al-Husseini

Aquest dissabte, "Segle XX" emet un documental centrat en la figura de Haj Amin al-Husseini. "El turbant i la creu gammada" és un documental de coproducció europea del 2009 que permet resseguir la trajectòria novel·lesca del personatge.

Avui el seu nom ha caigut en l'oblit, però fa 75 anys era una figura de projecció mundial, el líder nacional dels àrabs palestins, l'Arafat del segon quart del segle XX. Haj Amin al-Husseini havia nascut a Jerusalem cap al 1895, en una gran família aristocràtica, la més poderosa de la Ciutat Santa, els Husseini. Tot i haver lluitat durant la Primera Guerra Mundial contra els britànics, l'any 1921, aquests, desitjosos de garantir-se el suport del clan Al-Husseini, van nomenar el jove Haj Amin muftí (o sigui, jutge islàmic) de Jerusalem, amb tractament protocol·lari d'eminència. Eixamplant la seva autoritat del terreny religiós al comunitari, i autoascendit al rang de gran muftí, Haj Amin al-Husseini esdevingué en pocs anys el líder polític d'un nacionalisme arabopalestí cada cop més enfrontat als britànics, i el gran antagonista del sionisme.

Impulsor de la Gran Revolta Àrab del 1936, i en conseqüència forçat a refugiar-se a Beirut l'any següent, des d'allà el muftí va aprofundir en els contactes anteriors amb el Tercer Reich sobre la base de l'hostilitat comuna contra els jueus i els anglesos. I, a finals del 1941, aconseguí, després de moltes peripècies, arribar a Berlín, acollit per Hitler com un hoste d'honor. Al llarg dels tres anys i mig següents seria el gran avalador musulmà del nazisme, propagandista de la causa hitleriana al llarg i ample del món islàmic, padrí del reclutament de musulmans de Bòsnia per a les SS i, per descomptat, espectador entusiasta de la Solució Final.

Si bé tots aquests mèrits haurien pogut portar-lo al banc dels acusats de Nuremberg, l'any 1945 el muftí es beneficià de la protecció francesa, i l'any següent retornà al Pròxim Orient. Que amb el seu passat d'excol·laborador nazi reassumís el lideratge de la causa palestina en la postguerra mundial va infligir a aquesta causa un dany irreparable davant l'opinió i la diplomàcia internacionals durant el crucial període del 1946 al 1948, i contribuí sens dubte a afavorir el naixement de l'estat d'Israel.

Enfrontat amb totes les monarquies àrabs i, especialment, amb la jordana (de fet, va ser el promotor de l'assassinat del rei Abdullah a Jerusalem el 1951), el muftí va restar marginat de la política regional fins la seva mort a Beirut, el 1974. En aquell moment ja feia una dècada que un parent llunyà seu, conegut com Yasser Arafat, havia assumit, adaptant-la als nous temps, l'herència de Haj Amin al-Husseini.

 

Font: Tv3

La gran marxa per la independència de les repúbliques bàltiques fa 20 anys

Cap de setmana de record a Lituània, Estònia i Letònia. Les tres repúbliques bàltiques han commemorat els 20 anys de la cadena humana que els seus habitants van formar per demanar la independència de la Unió Soviètica, una independència que van aconseguir dos anys després. Van ser més d'un milió de lituans, letons i estonians, segons les fonts de l'època, els que van formar una cadena d'uns 600 quilòmetres que recorria els seus territoris. La data coincidia amb el 50è aniversari del pacte Molotov-Ribbentrop, en què els soviètics van pactar amb l'Alemanya nazi l'annexió oficiosa 

 d'Estònia, Letònia i Lituània.

 
www.3cat24.cat

Comunisme i feixisme , un camí paral·lel

“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”Adolf Hitler

 

 Així es va fer. . Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes. Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.

És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.

Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.

Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.

La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.

Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.

Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…

Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.

 http://www.joseptarrat.com/archives/106