Coses que passaven als anys 60... Intent de la CIA de matar a Castro

Una notícia del diari El Noticiero Universal d'un dilluns 22 d'abril de 1968 relata un dels intents de la CIA per matar Fidel Castro per mitjà d'un Puro-bomba.

Caserna general de la CIA a Langley

Els comunistes Castro viuen com capitalistes

El dissident Guillermo Fariñas va criticar els líders del règim cubà pel seu patrimoni. Ha assegurat que les reformes econòmiques anunciades en els últims mesos busquen no repetir el que va passar a Líbia

Fidel i Raúl Castro "tenen propietats a Espanya, Argentina i Xile, negocis amb Bacardí i en la indústria del vi", va denunciar l'opositor en una entrevista amb el diari peruà El Comercio. "Hi tenen molt a perdre", ha afegit. Es va queixar, d'aquesta manera, que els governants "són molt comunistes, però viuen com capitalistes".

El psicòleg de 49 anys, guanyador del Premi Sakhàrov 2010, va afirmar que els germans s'han desviat de la seva ideologia comunista per donar lloc a un pragmatisme que els sostingui en el poder. "Des de fa un any s'han realitzat una sèrie de maniobres de tall neoliberal dins del Govern cubà, tot i que durant 40 anys es va parlar malament d'aquest sistema", va explicar.

Segons Fariñas, el comunisme de l'illa està preparant "un aterratge" que no els comporti un cost polític. Ha indicat que intenten una "solució tipus Rússia o Ucraïna", és a dir que "els que estan ara amb el poder comunista acabaran sent els capitalistes de l'era post-Castro". Busquen quedar davant la història "com que mai es van vendre al capitalisme".

El dissident Guillermo Fariñas va criticar els líders del règim cubà pel seu patrimoni. Ha assegurat que les reformes econòmiques anunciades en els últims mesos busquen no repetir el que va passar a Líbia

 El dissident va apuntar que els Castro van prendre nota de les revoltes al Pròxim Orient que van treure del poder a diversos dictadors àrabs. "Ells estan tractant de que no passi el de Líbia, que pel aferrament de la família (de Muammar) Khadafi ho van perdre tot, fins i tot les seves vides". Ha afegit que "a ells ja no els importa tant el seu futur, sinó el dels seus fills, néts i besnéts".
Fariñas es va referir a les dificultats que significa ser dissident a l'illa. Ha explicat que els que existeixen no estan dividits sinó "atomitzats" per les maniobres del règim. "Aquí, a Cuba, et inculquen la por des que neixes, per això no es pot ser opositor d'un sol cop. Un va aprenent a perdre la por a poc a poc", va dir.
Consultat sobre la seva salut, ha assenyalat que pateix seqüeles de les extremes mesures de protestes que el van tenir a prop de la mort. "Les vagues de fam m'han causat un desgast ossi que em produeix molt de dolor en les articulacions, però crec que el principal és l'esperit", va assegurar.

Hugo Chávez persegueix al golf per 'esport burgès'

Hugo Chávez, president de Veneçuela, ha declarat la guerra al golf, activitat a la qual considera "de petits burgesos" i d'esportistes "fluixos". I en aquesta guerra ja hi ha baixes: en els últims tres anys el govern ha tancat set dels 31 camps que funcionaven en el país centroamericano. La dada va ser confirmat ahir a aquest diari des de Caracas per Julio Torres, president de la Federació Veneçolana, que qualifica el fet de "cop seriós" encara que suggereix que "a partir d'ara la situació va a canviar, una vegada que el nostre esport ha estat admès en els Jocs Olímpics". La decisió es va prendre pel COI a principis d'aquest mes, a Copenhaguen, i el golf es disputarà ja en Riu 2016 . Chávez, per la seva banda, va amenaçar amb tancar altres dos camps: el de Maracay, a 80 quilòmetres a l'oest de Caracas, i el Caraballeda Golf&Yacht Club, aquest últim un dels més grans de Veneçuela, situat en l'estadi costaner de Vargas. En el primer s'edificarien habitatges socials i en el segon, un parc. "No obstant això, els dos segueixen funcionant", va dir ahir Torres a AS. Les expropiacions es basen en la Llei de Terres Urbanes, aprovada pel parlament veneçolà, que atorga al govern la potestat de nacionalizar terrens que siguin declarats de "utilitat pública". "Diuen que aquest és un dels esports del poble? Doncs no ho és, perquè solament un petit grup de burgesos pot jugar-lo", va dir Chávez en una de les seves aparicions en el programa Aló President, que transmeten les televisions públiques tots els diumenges al migdia. Chávez, a més, va menysprear als golfistas: "Són tan fluixos que ni caminen, els duen en un carrito". Julio Torres no està d'acord amb el qualificatiu de burgès referit al golf. "Va Poder ser-lo fa anys, com també ho era a Anglaterra o a Espanya, però no en l'actualitat. La nostra Escola Nacional de Golf està oberta a gent amb pocs recursos, als nens de Caracas. A tres d'ells els hem donat beques perquè estudiïn en Estats Units. També pensem en l'elit i espero que en deu anys tinguem jugadors de la talla del millor jugador de vostès, Sergio García", diu Julio Torres. La readmissió olímpica del golf frenarà els atacs i les nacionalitzacions d'Hugo Chávez? "No he de jo respondre aquesta pregunta", diu, però reconeix que "ara serà més difícil tancar camps, perquè el COI pressionaria perquè no fos així".

  Chávez també juga al golf

Els defensors veneçolans del golf recorden a Chávez que durant una visita a Índia es va fotografiar jugant a l'esport que ara persegueix i estigmatitza. I recorden, també, que el mateix van fer, en el seu moment, dos dels seus ídols polítics: Fidel Castro i Ernesto Che Guevara. I no eren burgesos...

  FONT
TRADUIT AMB...

"Sense ficció" presenta "638 maneres de matar Fidel Castro"

 

El documental aporta els testimonis de bona part dels agents, militars i civils, que van intentar assassinar Castro. Companys d’estudis els uns, rivals polítics uns altres, tots ells parlen sense complexos sobre una acció que, la majoria, consideraven necessària i justificada. Van intentar matar Castro fins a 638 vegades. Cap dels intents, però, no li va fer la més petita rascada. Darrere la figura de Fidel Castro sempre hi va haver els membres del seu servei secret, homes entregats que, des de l’ombra, sempre van vetllar per la vida del seu president. Posar un tòxic dins d’una sabata per fer-li caure la barba; escampar una droga semblant a l’LSD en un plató de televisió; enverinar un vestit de submarinista; farcir un mol•lusc d’explosius; enverinar o farcir amb bombes uns cigars, o disparar un bazuca contra l’atri on el mandatari pronuncia el seu discurs. Aquests són només alguns dels atemptats que s’han intentat fer contra la figura de l’expresident cubà Fidel Castro. Fins a 638, el nombre d’atemptats va anar augmentant, pel que fa a potència i a freqüència, a mesura que Castro es tornava més poderós i guanyava més adeptes a la causa del socialisme a Cuba. Els Estats Units veien que perdien de manera progressiva el control de l’illa i van voler evitar-ho com fos. Orquestrats per la CIA i els successius governs dels Estats Units, aquests atemptats no van arribar a ferir mai Castro. Ell mateix va arribar a fer-ne broma quan, preguntat per uns periodistes sobre si portava armilla antibales, Castro va respondre: “jo porto a sobre una armilla moral”. Fabián Escalante va ser un dels homes que va evitar que aquests atemptats ferissin Castro. Encarregat de seguretat de Castro, com que els seus tentacles abastaven tota l’illa de Cuba, sempre va estar advertit dels intents de la CIA per posar fi a la vida del president cubà. Castro complirà 83 anys al mes d’agost. La seva salut ha estat sovint qüestionada, però no ha trontollat per cap atemptat. Castro és, probablement, un dels líders polítics que disposa de més mesures de seguretat: dobles gairebé idèntics a ell, guàrdia personal i canvis constants de residència. De totes maneres, un dels testimonis del documental apunta que la seva obstinació per matar el mandatari cubà no s’ha acabat. “Només hem de tenir èxit una vegada”, diu. Dirigit per Dollan Cannell. Una producció de Silver River en associació amb Channel 4.

 www.tv3.cat

Guantanamo no està sola.

Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana", de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.

Ha estat una feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial, una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de "presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.

Cinquanta anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors europeus de diferents espècies, des de Franco fins als socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres, aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat.

Atenció aquest article és del blog http://jesuscardona.blogspot.com/

FRANCO I FIDEL una amistat incòmoda.

El dictador Francisco Franco era anticomunista i un gran aliat dels Estats Units, però això no li va impedir mantenir una extraordinària relació amb un país comunista del qual els Estats Units s'havien declarat enemic acarnissat: la Cuba de Fidel Castro. La indignació de Washington per aquesta amistat va estar a punt de fer que els Estats Units retiressin l'ajuda econòmica que donaven a Espanya a canvi de les bases militars. En aquella època, vaixells espanyols van ser atacats per grups anticastristes -que rebien el suport de la CIA- per haver gosat trencar l'embargament decretat pels Estats Units contra Cuba. Tres mariners espanyols van morir en aquests atacs. Però res va impedir que Franco mantingués la relació amb Cuba. Ni tan sols quan l'ambaixador espanyol, al principi de la Revolució cubana, va increpar Fidel Castro en un programa de televisió en directe. "Todo menos romper con Cuba", diuen que va dir Franco. I així va ser fins a la seva mort. I a l'Havana, precisament, es van decretar tres dies de dol quan el dictador va traspassar. El gener de 1959, un grup de rebels barbuts feia la seva entrada triomfal a l'Havana. Després de dos anys de lluita guerrillera a Sierra Maestra, els guerrillers havien derrocat la dictadura del general Fulgencio Batista. Acabava de néixer un mite, la Revolució cubana, i els seus protagonistes, Fidel Castro i el Che Guevara, es transformarien en icones de les esquerres de tot el món. Aquell mateix any, però mesos mes tard, els Estats Units avalaven internacionalment una dictadura que, vint anys abans, havia aconseguit el poder en guanyar la guerra civil i que es mantenia gràcies a una brutal repressió: la dictadura del general Franco. A canvi del permís per instal·lar bases militars a Espanya -eren els temps de la guerra freda-, els Estats Units s'havien convertit en el principal aliat del règim franquista, aliança beneïda per la visita del president Eisenhower a Madrid. Durant tot el temps que va durar aquesta relació, és a dir, fins a la mort del dictador, els diferents governs nord-americans no van fer el mínim esforç per intentar portar el règim de Franco cap a la democràcia; els Estats Units no es van sumar mai a les protestes internacionals contra la dictadura franquista ni tan sols quan el règim executava presos polítics. Únicament hi havia una cosa de Franco que treia de polleguera els Estats Units i que va estar a punt de fer perdre a Espanya l'ajuda econòmica americana: la extraordinària relació que el règim franquista mantenia amb la Cuba de Fidel Castro.Franco simpatitzava amb els rebels cubans des d'abans que arribessin al poder: l'ambaixada franquista a l'Havana va aconseguir salvar de la presó, i fins i tot de la mort, molts revolucionaris cubans que lluitaven contra la dictadura de Fulgencio Batista. Al gener de 1959, en una època en què a Espanya es reprimia amb contundència qualsevol mena de manifestació política, els exiliats cubans van celebrar al parc del Retiro de Madrid l'èxit de la Revolució cubana amb el beneplàcit de les autoritats franquistes. Per aquesta edició especial de 30 Minuts, un equip del programa ha investigat i recollit històries molt poc conegudes d'aquesta sorprenent relació d'Espanya, Cuba i els Estats Units. A través de la veu de testimonis presencials i del material audiovisual de l'època veurem l'enfrontament entre Fidel Castro i l'ambaixador espanyol davant de les càmeres de la televisió al principi de la Revolució cubana; sabrem què va fer el Che Guevara a Madrid; descobrirem per què la Cuba revolucionària no va reconèixer el govern republicà espanyol a l'exili; coneixerem les pressions dels Estats Units per forçar el trencament espanyol amb Cuba; reviurem l'atac anticastrista contra el vaixell "Sierra Aranzazu" i els intents de la CIA per tapar l'afer; coneixerem les peculiars relacions entre els serveis secrets franquistes i els nord-americans

Hipocresia Castrista.

per qui no ho vegi a la imatge Fidel Castro

amb xandall Adidas personalitzat

i un nen explotat per adidas.

La cara oculta d'Adidas.

Amb una participació del 15 % en el mercat, *Adidas ocupa -darrere de *Nike- el segon lloc en el rànquing mundial dels fabricants d'articles esportius. Segons dades de la pròpia empresa, gran part de les despeses es destina a publicitat, però, quan estan en joc les condicions de vida de les treballadores en les seves plantes proveïdores, la multinacional alemanya és bastant ?menys generosa?: per exemple, en la fàbrica *Yue *Yuen, a Xina, el salari per hora és d'uns 21 cèntims d'euro. Allí es treballa entre 60 i 84 hores setmanals.

Per seguir amb la notícia.

Denuncien a Zara, Adidas, Gap, Nike, H&M, i Levi's per explotació laboral

El vicepresident de la Unió Democràtica de Treballadors del Tèxtil (CCAWDU), Athit Kong, ha denunciat que "la falta d'informació i formació" dels treballadors del sector tèxtil a Cambotja genera situacions d'explotació laboral que aprofiten les grans multinacionals que treballen en aquest país menjo Gap, Nike, H&M, Zara, Adidas o Levi's.

Text extret de RASH (associcació de comunistes i anarquiestes):

ADIDAS: Un gran assassí d'animals

Set milions de cangurs seran massacrats per Adidas para la indústria del cuir a l'utilitzar la molt valuosa pell de cangur en les seves sabatilles de futbol. Aquesta és la massacre més gran de vida salvatge mai abans vista. Aquesta empresa, al costat del govern d'Austràlia, justifiquen la carnisseria arguyendo que els cangurs destruïxen cultius de blat i degraden les pastures del bestiar. Estudis científics actuals mostren que en el 90% dels cultius de blat mai s'ha vist un cangur i que aquests causen un molt petit impacte en els pasturatges. Les grans demandes de pell per part de Adidas amenacen també a la més gran de les espècies d'aquest animal: el cangur vermell. Les matances es realitzen a la nit sense cap tipus de monitoreo. Molts animals no moren amb el tir i se'ls penja en ganxos d'acer dintre de camions mentre encara estan vius. David Beckham -jugador del Reial Madrid- és la imatge oficial d'aquest model "Predador" i rep milions de dòlars per utilitzar aquesta sabatilla esportiva. Se li ha sol·licitat repetides vegades que desisteixi d'usar aquest calçat, fins i tot se li ha enviat el vídeo que capta les espantoses escenes de la matança de cangurs. En contrapartida, Ronaldo, un dels millors futbolistes del món, utilitza calçat 100% sintètic.

Retinguts a Cuba diversos dirigents de la JNC després de demanar l’alliberament immediat de tots els presos polítics i de consciència.

ATENCIÓ: Notícia del 10.12.2007 però que crec que és interessant recuperar.

Diversos dirigents de la JNC estan retinguts des d’aquesta matinada a l’hotel de La Habana on estan allotjats. La policia els ha pres els passaports i els visats i és probable que els expulsin de Cuba en les pròximes hores. Els membres de la JNC volien donar suport a diferents grups de dissidència política a l’illa que treballen per l’assoliment de la democràcia, el respecte pels drets humans i les llibertats bàsiques de la persona. Entre els integrants del grup hi ha Francina Vila, regidora de CiU a Barcelona, Laura Costa, regidora de CiU a Sant Celoni, Marga Payola, vicesecretària general de la JNC, Jordina Moltó, membre de la direcció nacional de la JNC, Sara Camps, militant de la JNC de l’Alt Urgell, Meritxell Lluís, secretària d’organització de CDC Terrassa, i Raquel Arranz, coordinadora de comunicació de CDC d’Esplugues. En particular, els grups d’acció de la JNC van realitzar ahir al matí hora local una manifestació conjunta amb el grup dissident de les Damas de Blanco (http://www.damasdeblanco.com/) a La Havana. En el transcurs d’aquesta manifestació i en motiu de la celebració del Dia Internacional dels Drets Humans, els militants de la JNC anaven vestits amb samarretes blanques i han desplegat dues pancartes amb el missatge de “Democracia y Derechos Humanos”, així com “Paz y Libertad”, mostrant així el seu suport a la democratització de l’illa, al necessari respecte pels Drets Humans i a l’alliberament immediat dels centenars de presos polítics i de consciència. Les Damas de Blanco són un grup dissident que agrupa les familiars dels presos polítics i de consciència de l’illa i que es manifesten pacíficament i silenciosa per tal que els alliberin.

Font

Comunisme i feixisme , un camí paral·lel

“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”Adolf Hitler

 

 Així es va fer. . Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes. Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.

És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.

Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.

Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.

La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.

Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.

Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…

Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.

 http://www.joseptarrat.com/archives/106