Quan Stalin va ajudar a Hitler a conquistar Europa

El 23 d'agost de 1939, l'Alemanya nacionalsocialista i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques van signar un pacte d'amistat que va fer possible que Hitler es llançara a la guerra contra les democràcies occidentals i conquistara intervine Europa. Un aniversari que no convé oblidar. Els comunistes no van lluitar contra els nazis fins que aquests no van envair la URSS. Els comunistes francesos van trair a la seua pàtria i van sabotejar l'esforç de guerra francès. I La Pasionaria va elogiar l'aliança entre el Gran Stalin i Hitler. Fa cinc anys, em van publicar en Llibertat Digital un article referent al que us extracte alguns paràgrafs. Així són els comunistes que pretenen donar-nos lliçons de democràcia als altres: el triomf del seu credo genocida justifica qualsevol acte! Des que esribí aquest article s'ha conegut un fet sorprenent: els jerarcas comunistes francesos van muntar esquadrons de la mort per a eliminar mitjançant la delació i el tir en el clatell a camarades que desaprovaven les decisions del savi Stalin.

El pacte germà-soviètic és un dels episodis diplomàtics més vergonyosos del segle XX. Els dos dictadors que amenaçaven a Europa, Adolf Hitler i Josif Stalin, es van repartir l'Europa Oriental en secret. La col·laboració de la URSS i dels comunistes de tot el món amb el expansionisme nazi va durar quasi dos anys. Després de la guerra, els comunistes van fer tot el possible per atenuar la seua importància. El 23 d'agost de 1939, amb una ordre d'atac ja avortada, Berlín i Moscou van comunicar al món que els dos règims polítics en aparença més oposats d'Europa havien acordat un tractat d'amistat. La sorpresa va ser tal que parteix de la premsa comunista es va negar a creure'l fins que no va tenir la confirmació. D'un dia per a un altre, els bé entrenats propagandistas del comunisme van esborrar del seu vocabulari les diatribes dirigides amb l'III Reich i el seu cabdill; a canvi, les van guardar senceres per a les democràcies. Stalin va rebre dels seus fidels un nou pedestal per al seu geni. El dia 24, el Papa Pío XII va emetre un impressionant missatge radiofònic en el qual suplicava per la pau. Per mitjà de l'acord comercial del 11 de febrer de 1940, la URSS es va comprometre a subministrar a Alemanya petroli, ferro, crom i manganès, minerals dels quals mancava pel bloqueig naval. A canvi, Alemanya li lliuraria equip militar, industrial, ferroviari i farmacèutic. També van intercanviar presoners i exiliats. Les consignes de Moscou de defensar a Alemanya van arribar llocs tan llunyans com Argentina. El PC d'Espanya es va oposar al boicot dels productes alemanys que proposava el Govern nacional i va aprovar l'asil concedit a la tripulació del cuirassat Graf Spee, enfonsat enfront de Montevideo. Més oblidat que aquest Pacte són les votacions de nazis i comunistes units en el Parlament alemany de la República de Weimar per a derrocar Governs. Hitler i Stalin s'admiraven mútuament i el georgiano va arribar a brindar amb el ministre Ribbentrop per la salut del führer. Malgrat les seues traïcions i el seu oportunisme, el major vencedor de la Segona Guerra Mundial va ser Stalin. Els Aliats no només li van reconèixer les mateixes conquestes territorials que va obtenir d'Hitler, sinó que les hi van ampliar. Polònia, per la llibertat de les quals França i l'Imperi britànic van anar a la guerra, va quedar sotmesa al comunisme, igual que mig continent. Aquests errors van tardar quasi cinquanta anys en rectificar-se. 

Fins al PC xec refugiat a Moscou després que Hitler s'haguera annexionat el seu país va passar a defensar l'aliança amb els nazis!

FONT

Comunisme i feixisme , un camí paral·lel

“Sempre he donat ordre que els antics membres del Partit Comunista siguin admesos immediatament al partit”Adolf Hitler

 

 Així es va fer. . Més de la meitat dels 55.000 camises brunes reclutats en 1933 eren antics comunistes. Els camises brunes eren la sinistra organització paramilitar nazi responsable de l’assassinat de milions de jueus, gitanos, homosexuals, discapacitats i opositors al règim hitlerià.

És curiós, molt curiós, que en l’anàlisi d’ambdues ideologies hi hagi tantes coincidències.

Per al nazifeixisme, lo fonamental és la raça. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats a la raça privilegiada o de l’estat nació que l’encarna. Les altres races son considerades inferiors.

Per al comunisme, allò fonamental és la classe. Els interessos de l’individu han d’estar subordinats als interessos de la classe proletària. La dictadura del proletariat ha de destruir tota una classe social, la burgesia. Per aconseguir-ho els seus integrants han de ser privats de tot tipus de drets.

La principal característica del feixisme i del comunisme és el seu idealisme portat fins a les últimes conseqüències. Tot el que és real és racional i viceversa. És a dir, si tenim una idea que sembla racionalment òptima i intelectualment ben trobada, podem afirmar que també és moralment bona. A partir d’aquest raonament es va justificar l’holocaust nazi, les purgues de Stalin o l’estossinada perpetrada pel dirigent comunista, líder dels Khmers rojos, Pol Pot.

Una altra característica d’aquestes ideologies, tal i com reflexa el jurista Norberto Bobbio és que: “tota la història del pensament polític està dominada per dues tendències bàsiques; l’organicisme i l’individualisme. El comunisme i el feixisme son els paradigmes de l’organicisme, considerant l’estat nació com un tot on l’individu no té cap autonomia.

Aquestes coincidències ideològiques, malauradament portades a la pràctica a través de veritables carnisseries, també s’han expressat durant la història amb slogans i frases que, tot i venir de dos extrems molt distanciats teòricament , en el fons venen a dir el mateix. I si no, intenteu trobar diferències entre el “Socialismo o Muerte” de Fidel o “Pátria o Muerte” del Che Guevara i el “Muera la inteligéncia i Viva la Muerte” de Millan Astray, pronunciat el dia de la “raza” al paranimf de la universitat de Salamanca, l’any 1936. I encara més, quina és la diferència entre la democràcia orgànica d’en Franco i el centralisme democràtic de Lenin?…

Ara que l’esquerra maoista i Chavista de l’actual tripartit s’ha apoderat de Catalunya amb la pretensió d’intervenir i controlar al màxim tots aquells espais que encara quedaven en mans de la societat civil, ara que tot ha de passar pel monstruós aparell governamental que asfixia tota iniciativa, entra a la teva cuina i et diu ; tranquil ja m’ocupo de jo de tot, no estaria malament, recordar les paraules del Nobel d’economia Friederich August Von Hayec, segurament el pensador liberal més important del segle passat, quan deia que: “Fins fa molt poc temps, les polítiques socialistes dels governs alemanys eren considerades com un model per als “progressistes”, de la mateixa manera que han estat considerades les de Suècia de manera més recent. Pocs han tingut el coratge de reconèixer que l’ascens del feixisme i el nazisme no ha sigut una reacció contra el socialisme anterior sinó precisament la seva conseqüència, i que els conflictes entre la “dreta” del nacionalsocialisme i la “esquerra” comunista no han estat sinó lluites entre fraccions socialistes rivals”.

 http://www.joseptarrat.com/archives/106