Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comunisme i anarquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comunisme i anarquisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de desembre del 2013

Quan els comunistes odiaven els skaters

Avui us recomano llegir aquest fantàstic article de la revista Vice, de com la RDA perseguia els skaters per considerar-los una moda anticomunista.


Pel motiu que sigui, sembla que la percepció pública de l'skate ha anat canviat amb el pas dels anys . Els skaters que surten a la televisió ja no són una colla d'paios odiosos que esnifen cola , són joves respectats que construeixen skateparks gràcies al Google ads. Però l'esport , o més aviat la cultura que va de la mà de l'esport , sí que era vista com una amenaça .
En els vuitanta , abans de la caiguda del mur de Berlín, els comunistes d'Alemanya de l'Est -també coneguda com la República Democràtica Alemanya - considerava l'skate una amenaça . Aquest nou entreteniment provenia dels Estats Units , i per tant representava un perill . Per això , la Stasi (el Ministeri per a la Seguretat de l'Estat ) va començar a monitoritzar la comunitat skate per destapar qualsevol acció il·lícita .
No va passar molt de temps fins que el suposat perill (l'skate) va arribar als mitjans de comunicació del país . Un reportatge en un programa de notícies aconsellava als pares de família , "ser responsables de protegir els nostres fills i la joventut del skate " .
El cineasta alemany Marten Persiel va produir un " documental híbrid" sobre la història del skate a la RDA anomenat This Ain't Califòrnia. El documental va ser estrenat l'any passat a Alemanya i veurà la llum en cinemes fora del país el mes que ve . La pel·lícula va ser criticada durant la seva estrena a causa de les múltiples reconstruccions de la situació i al fet que el personatge principal mai va existir, però Marten em va dir "totes les històries de la pel·lícula són reals " . Ell simplement va fusionar les històries per crear el personatge principal. I en un "documental híbrid " això no és un delicte .
Vaig parlar amb Marten sobre la seva pel·lícula , l'estraperlo d'skates i els grups punks formats íntegrament per agents del servei secret . 

VICE: Hola , Marten. Per què vas triar explicar aquesta història? 
Marten Persiel : Vaig estar vivint a l'estranger durant molt de temps així que em vaig distanciar de la meva identitat alemanya. Se'm va acudir la idea de fer una comèdia per riure de tots els aspectes estúpids dels alemanys -com la seva falta d'estil i com de maldestres són per ballar- i , és clar , com més a l'Est vagis , més maldestres són. L'skate m'ha acompanyat tota la meva vida , així que vaig decidir fer una pel·lícula d'alemanys amb skate. Em va semblar una idea original , però després d'investigar vaig descobrir que certament existia una escena de skate a l'Alemanya de l' Est. 

Hi va haver una mica de polèmica després de l'estrena de la pel·lícula a causa de les teves reconstruccions . Com combines històries reals per crear personatges nous ? 
Una gran part de la polèmica va ser perquè, si ets un cineasta -o si fas una pel·lícula que no entra en festivals- et quedes estancat en les seccions de documental o ficció . Aquestes són bàsicament les úniques dues opcions. Jo ho veig de la següent manera : imagina't que hi ha dos banys, un per a dones i un altre per a homes, arriba un hermafrodita i ha de fer servir un, quin farà servir ? Faci el que faci, la gent s'enfadarà amb l'elecció. Això és bàsicament el que va succeir amb el nostre projecte. 
Foto por Harald Schmidt

El teu pel·lícula és un ésser hermafrodita?

Sí , una cosa així. És una història real amb personatges fabricats. És un documental perquè és una història veritable de la mateixa manera que les entrevistes i les fotos. Però també té ficció , perquè vaig fer servir eines cinematogràfiques del cinema de ficció: reconstruir personatges . 

El que més em va agradar de la pel·lícula va ser descobrir l'oposició de la República Democràtica Alemanya a l' skate. Quins motius tenien?

La història i els motius podrien dividir-se en tres parts. Primer, l'skate era considerat un producte d'Estats Units , i per tant subversiu i perillós. Després va ser considerat un esport nou, de manera que si arribava a les Olimpíades haurien d'entrenar la gent per practicar correctament. També es van adonar que els skaters eren unes persones molt difícils d'organitzar i no col·laboren , així que van tornar a la seva primera opinió, així que van tornar a odiar l'skate. Hi ha una part en la pel·lícula on s'explica que l'skate és un esport egocèntric i individualista. Això no està malament , oi? Em refereixo a ser egoista en el sentit que un fa exactament el que vol. 

I clar la RDA no va acceptar això.

Exacte. Ser individualista no encaixa en un sistema totalitari . 


Creus que l'estat va intentar convertir els skaters en un equip olímpic i així tenir-los controlats?
 
Sí i no. Crec que va ser més una reacció al fet que no podien aturar la popularitat de l'esport. Era massa tard per frenar-lo, així que van haver de involucrar-se i ser vistos com els guanyadors d'aquesta nova tendència. Van fer el mateix amb la música; un dels grups punk més populars estava format íntegrament per agents secrets.



Apa aquí! Te'n recordes de com es deien?
 
No, però recordo que els van fer molta promoció i es van tornar molt populars. Bàsicament ho van fer per infiltrar-se i controlar l'escena de música alternativa. Hi ha un munt d'històries interessants d'aquest estil. Vaig estar molt temptat a incloure-les en la meva pel·lícula, però vaig decidir no fer-ho perquè volia cenyir-me a la història principal.


Aleshores , quin accés tenien els xavals de l'Est a la música occidental ?

La situació era semblant a l'actual , està Alemanya i està Berlín , són dos universos diferents . Si vivies a l'Est o a Dresden no tenies accés a la música occidental . Però si vivies al Berlín occidental sí tenies accés a la televisió occidental. Pel que sembla, la gent de l'Oest traficava cassets l'Est i els venia per molts diners


També traficaven amb taules d'skate? En el teu pel·lícula surten dos traficants , Titus i John Haak.

Sí, en Titus és el noi de l'Oest. Encara està viu i bàsicament és el padrí de l'skate alemany en aquesta part del país. I John Haak podia viatjar perquè el seu pare era finlandès i Finlàndia tenia un acord diplomàtic amb banda i banda d'Alemanya, així que ell podia entrar i sortir quan li donés la gana. El que ell feia era omplir la maleta amb revistes de pornografia i a sota hi posava les taules . Quan els guàrdies obrien la maleta, només veien porno .


Això seguia passant fins i tot després que la RDA comencés a fabricar taules de skate?

Sí Les taules de skate que es fabricaven a l'Est eren una merda. Els dissenys eren espantosos.


No vull fer cap spoiler de la teva pel·lícula però la teva documental acaba revelant que la policia secreta monitoreaba els campionats de skate a Alemanya .

Sí , recaptaven informació pel simple fet de fer-ho. És com l'escàndol de la NSA, en el cas que haguessin de investigar un cas, ja tenien tota la informació i les dades recaptats, d'aquesta manera és molt més fàcil. El que feien eren identificar els líders dins del grup, també van intentar infiltrar-se en l'escena de l'skate. No estaven interessats en arrestar a ningú, més aviat volien saber tot el que estava passant.


Després de la caiguda del mur, com va canviar la situació? Els skaters es van unir?

Van ser pocs els que es van unir i van seguir fomentant l'escena del skate . Diversos van abandonar l'skate, van perdre l'esperit .L'skate va ser molt especial per l'Est, era una pujada d'adrenalina practicar un esport prohibit. Els joves estaven plens d'energia. Després de la caiguda del mur, tot es va perdre: l'emoció , l'adrenalina , el prohibit... tot es va esfumar . Tot era molt més divertit quan era il·legal .




divendres, 29 de novembre del 2013

ELS PIRINENCS I L’ASSASSINAT DEL CAPITÀ MILLET

Al blog A Cops tornem a trobar una fantàstica lectura que ens deixarà descobrir més sobre la història de Catalunya, el seu exèrcit, la Guerra Civil Espanyola, i la posició dels anarquistes i comunistes front els nacionalistes catalans, tot endinsant-nos en la recreació dels detalls i acompanyant un text tant precís amb imatges a vegades inèdites. Us recomano la seva lectura.

A continuació us deixo un petit fragment del principi del text que podreu seguir llegint a l'enllaç


Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen que això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.

L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.
El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.
Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.
Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.
A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.
A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.

dimarts, 26 de novembre del 2013

"Els infants del Gulag"

Aquesta nit TV3 ha emès des del seu programa Sense Ficció aquest interessant documental que narra la història de milers de nens que van néixer o van ser enviats als camps de concentració russos




Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d'infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris- condemnat, sovint, per l'opció política dels seus pares-, deportat a un lloc remot de la Sibèria o obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir la seva.

El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. 


Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals – extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag. 

Un documental dirigit per Romain Icard amb guió de Madina Djoussoeva i Guillaume Vincent. 

dimarts, 19 de novembre del 2013

La història d'un mur

Quan la crueltat de l'home ens afecta a tots per igual només l'home pot salvar-nos.


Un  soldat alemany ajuda a un nen a creuar el mur de Berlín per reunir-se amb la seva familia. 
Foto del 1961.

Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín no n'era una excepció, i aquesta ordre es va executar nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts van perdre la vida, precisament, a Berlín. Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es va demostrar posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.

Durant els 28 anys que el mur existí, un mínim de 86 fugitius van morir, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals van tenir lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de 24 anys, va ser abatuda a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de FriedrichstraßePeter Fechter va morir dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos nens de 10 i 13 anys van morir per 40 impactes de bala en una zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.
Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per "Fuga de la República" (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de lapresó abans dels cinc anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Onze de setembre del 2013, una diada per recordar





Aquest Onze de setembre de 2013 serà una data que caldrà recordar perque va ser el dia en que tots els independentistes, que és avui el gran gruix del poble de Catalunya, deixant de banda ideologies, religions, partits, classes, colors, personalismes, etc. es van donar la mà per una única causa i comuna a tota la nació. Aquesta causa no va ser més que la llibertat del nostre país, prioritzada per davant de tot per voler començar a construir un país amb fonaments forts i que aguanti les tempestes d'Espanya - és a dir, no començar la casa per la teulada. Això que sembla fàcil i lògic ens ha portat als catalans molt de temps d'entendre, sempre submergits en lluites personals, sovint atacant més al company català que no pas al colonitzador espanyol o francès. Doncs bé, són molts els intents que s'han fet i que han decaigut fins que no ha arribat l'ANC, un projecte de tots, fet per la gent del poble i que arriba a qualsevol àmbit de la societat catalana. Felicitats i gràcies a tots els companys que fem aquesta tasca possible.

Malauradament i per desgràcia hi ha un sector de l'independentisme ancorat al passat, carrincló i fins i tot carca. Són aquells independentistes que procuren aigualir una lluita històrica, que vol agafar un sentit internacional i que en cas d'èxit, no només marcarà un abans i un després per al nostre país, sinó també per tota Europa. Aquests independentistes de cubata, amb xandall Adidas i que a dia d'avui es passegen pel nostre Parlament com qui va a les festes alternatives del barri de Gràcia són els que volen que l'independentisme sigui el moviment marginal i juvenil dels anys 80. És precisament des d'aquesta data que no han evolucionat gens tot i haver aconseguit més poder. Així doncs els veiem portant l'estelada al costat de la falç i el martell, símbol de dictadures les que han massacrat poblacions i obviat qualsevol sentit d'humanitat i titllant de feixista qui gosi incomplir els seus paràmetres..

No descobreixo la sopa d'all, tothom sap que em refereixo a la CUP o a les seves joventuts Arran. Qui més qui menys ha tingut els seus contactes amb aquesta gent i ja sap de quin peu calça, uns es senten com a casa, altres els hi riuen les gràcies i els últims som els que pensem que els hem d'aguantar i carregar fins que aconseguim la independència. Així que, a què ve tot això? Doncs a que l'Onze de setembre del 2013 mentre els independentistes ens donàvem les mans, els il·luminats que tenen la veritat absoluta van segrestar el Fossar de les Moreres. Aaixí van pensar que era molt bona idea pintar-hi una estelada, una falç amb un martell, un símbol feminista i per acabar-ho de rematar el símbol de Terra LLiure, acompanyat d'un altre mural on surten els Països Catalans signat per Arran. Per cert, a la persiana del comerç d'una senyora que feia dos dies l'havia netejat de grafitis diversos. Per acabar van posar la cirera al pastís cremant una bandera de la Unió Europea.

Us imagineu que algú fes el mateix amb Convergència o Esquerra? algú diria "ei, el Fossar és de tots no de cap partit! allà hi han els enterrats els qui van lluitar contra Felip V!" 
No m'imagino el General de l'exèrcit de Catalunya Josep Moragues amb la falç i el martell o el Coronel de fusellers de muntanya Ermengol Amill fent els seus discursos en femení. El que més m'ha sorprés ha sigut veure un mural de Terra Lliure. Realment, després de no haver-ho fet mai, han cregut oportú pintar un símbol d'una banda armada justament ara? Ningú de dins de la CUP va tenir la lucidesa de dir, seria millor pintar una estelada, una creu de Sant Jordi, una bandera vermella i una bandera negra? Els símbols reals que van portar els patriotes d'aquesta batalla, doncs es veu que no. És lamentable i realment preocupant, sembla que vulguin rebentar-ho tot des de dins.

El Fossar és un lloc de parada per qualsevol turista, surt a les guies de Barcelona i totes les agències de turisme passen per aquella zona. La cara dels turistes, sobretot els provinents d'Alemanya que van patir la RDA o els provinents dels Països Bàltics, que van patir l'imperialisme de la URSS o fins i tot els mateixos russos o xinesos que van ser víctimes del terror roig és desencaixant, al veure  que els parlen d'una guerra entre nacions i que la que aspira a ser un nou estat té tanta permissivitat amb un règim d'assassins.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Marzi, la Polònia comunista vista per una nena

Títol : Marzi (1984-1987) - La Polònia comunista vista per una nena
Autors : Sylvain Savoia , Marzena Sowa
Ressenya feta per: Iván Marcos @ ivanmarcos
Traducció de proucomunsime.blogspot.com




La major part de les ocasions la realitat supera amb escreix la ficció . Gairebé sempre les vides de la gent són el fidel retrat del que podem després posar a la ficció, tant de les obres de cinema com dels propis llibres. Per això, moltes vegades arribem a entendre un lloc a través dels ulls i les vides de les persones anònimes i de la seva discórrer diari. En el present llibre en forma de novel·la gràfica anirem a viure a la Polònia dels convulsos anys vuitanta, i tot això a través dels ulls i la vida d'una nena polonesa . 
Els ulls d'una nena anomenada Marzi i la seva vida és un fidel retrat d'aquella Polònia que obria moltes vegades els telenotícies del món. Com bé diu la contraportada del llibre : "Viure a la Polònia comunista no havia de ser gens fàcil" Cartilles de racionament, les cues per poder aconseguir qualsevol cosa, la fidelitat al partit...
Sylvain Savoia ens plasma els records de la seva companya Marzena Sowa. Polònia ha estat sempre un país que ha patit com pocs l'estar entre dues grans potències com són Alemanya i Rússia . Els conflictes al llarg de la història i l'ésser víctimes del que passés amb els seus veïns han marcat la vida del seu passat recent. 
Personalment he de dir que les meves experiències amb la gent de Polònia sempre han estat molt grates i són un país que sempre m'ha caigut simpàtic. He tingut a companys de pis polonesos en els meus temps vivint a Escòcia i conec Wroclaw i Varsòvia de les dues ocasions que he pogut viatjar al país . La Història de Polònia sempre l'he vist de passada i des de la llunyania del prisma d'esdeveniments com les II Guerra Mundial . 
Al llarg del llibre anem passant per la vida d'una família polonesa de classe mitjana , edificis insulsos, cues per comprar a les botigues, cartilles de racionament , i la constant mirada a Occident buscant productes i aires de llibertat . D'altra banda apareixen fets històrics en el llibre com l'emergència del sindicat Solidaritat liderat per Lech Walesa i l'orgull dels polonesos amb el Papa Woltija que va ser una figura no només religiosa , sinó també política . 
Els ulls d'una nena permeten veure amb la innocència i ingenuitat dels primers anys de vida, però moltes vegades mostren la realitat des d'un prisma que se'ns escapa als adults . El còmic ens reflecteix a través dels dibuixos un cojunt de situacions vitals de la vida com són les pors , la família , l'amistat o la incertesa davant el futur. Es mostra de foma magistral la realitat d'uns anys que formen part de la Història del segle passat . Un país, Polònia, que va ser potser el que va posar les bases de la caiguda del comunisme . En les seves pàgines viatgem a una altra època i s'intueix el com estem davant dels últims anys del bloc de l'Est i del sistema comunista de la vella Europa . 
Es tracta doncs d'un llibre altament recomanable que ens retrata la vida d'un país Polònia que mira al futur amb esperança , però amb l'inevitable rostre cansat dels sofriments del passat segle .






dissabte, 14 de setembre del 2013

Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939. L’home que va evitar la destrucció de Barcelona

NOTA: Aquesta documentació ha estat treta del blog Barcelona Metròpolis de l'Ajuntament de Barcelona escrit per Guillem Martí


© Manel Andreu
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.

© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.

© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.

© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Literatura: Imperialisme a l'est europeu

Els articles que s'apleguen en aquest recull han aparegut a la revista L'Est Européen.
Traducció del francès per Manuel Cruells
S.A. Mediterrània Edicions
Pròleg de Manuel Cruells
De 1966

ÍNDEX
1)Pròleg, per Manuel Cruells
2)El bolxevisme i la qüestió nacional, per Michel Collinet
3)L'Armènia, per S. Gracian
4)La primera agressió russa contra Ucraïna (1917-1918), per W. Kosyk
5)L'URSS i les seves minories europees, per Guy Héraud
6)La tragèdia dels Països Bàltics,
7)La preparació d'una nova Constitució a la Unió Soviètica
8)Epíleg

Part del pròleg
El nostre afany informatiu ens porta a publicar textos que de vegades poden xocar als lectors d'APORTACIÓ CATALANA. L'amentem algunes vegades haver de fer referències i afirmacions que en el fons ens dolen, però que per fidelitat a la veritat no podem evitar d'escriure. Desgraciadament no és tant sols en els països capitalistes on es cometen injustícies col·lectives o individuals, i pecaríem greument si parlàvem només dels blancs i no ferem referència als negres (1).

Sembla que ens hem posat en un terreny en el qual les prohibicions morals o materials ens han portat als silencis, d'idees intocalbres, d'homes intocables, I això passa sempre quan la informació és escassao nul·la i va acompanyada d'apassionaments o de restriccions, que també al cap i a la fi apassionen.

(1). Manuel Cruells es refereix aquí als colors polítics i no a cap raça

Demaneu el llibre a proucomunisme@gmail.com

divendres, 6 de setembre del 2013

El comunisme mata, la resta del món calla

A finals del mes d'agost apareixia una notícia un dia Sud Coreà, "Chosun Ilbo" va publicar que Hyon Song-Wol, cantant de professió, va ser condemnada per distribuir pornografia  i tenir Bíblies, dos motius pels quals se'ls va jutjar i així va ser com va acabar executada conjuntament amb companys músics davant de les seves famílies.

La notícia publicada també al diari Ara diu

La cantant Hyon Song-Wol, suposada exnòvia del líder nord-coreà Kim Jong-un, ha estat executada a Corea del Nord amb un grup de músics acusats de distribuir pornografia. Segons publica avui el diari sud-coreà 'Chosun Ilbo', el rotatiu de més tirada del país, la cantant va ser detinguda el 17 d'agost per violar les lleis nord-coreanes contra la pornografia i va ser executada en públic tres dies més tard.
Song-Wol va ser condemnada amb onze persones més per haver gravat i venut vídeos pornogràfics. Segons una font citada pel diari, també els van ser confiscades diverses bíblies, per la qual cosa van ser tractats com a dissidents polítics. El diari sud-coreà, que cita fonts xineses, revela també que els condemnats van ser executats davant d'altres membres dels seus grups i dels seus familiars, i que aquests últims van ser traslladats després a camps de treball. 
Es creu que Kim Jong-un va mantenir fa deu anys una relació amb Song-Wol, que es va acabar degut a la desaprovació Kim Jong-il, pare de l'actual líder nord-coreà.

Vista la rivalitat coneguda per tothom entre les dues Corees i que Corea del nord és exageradament blindada a tota la resta del món, per prudència i respecte a la vericitat, no vaig voler publicar-ho al blog.

Ara però s'ha publicat el suposat vídeo porno que es publica a continuació



Aquest dijous Youku, l'equivalent xinès de YouTube, va penjar el que, segons diversos mitjans asiàtics, és el vídeo que va provocar l'execució de Son-wol. Tot i que l'acusació contra la dona estava basada en el fet que havia participat en un vídeo porno, en realitat la filmació no és més que un ball. Son-wol i dues noies més ballen als acords d''Aloha Oe', d'Elvis Presley. Tant els vestits com el ball són peculiars, una barreja curiosa d'Amèrica i Àsia.
Son-wol, de 28 anys, va ser executada al costat d'una dotzena de músics, ballarins i cantants de bandes pop. El dia 20 d'agost van ser afusellats en presència de les seves famílies, obligades a observar l'execució. Segons els mitjans xinesos, familiars i amics de les víctimes van ser conduïts posteriorment a un camp de treballs forçats, acusats d'haver col·laborat amb els condemnats.
Es dóna la circumstància que Ri Sol-ju, l'actual esposa de Jong-un, havia format part en el passat del mateix grup que Son-wol. Aquest fet ha portat la premsa a considerar que l'esposa del dictador havia tingut un paper crucial per aconseguir que el règim executés la cantant i ballarina, que segons els rumors continuava mantenint una relació sentimental amb Jong-un.
Vist sota un prisma occidental el ball no és evidentment sexual. Amb tot, segons els experts, sí que és considerat ofensiu en una cultura sexualment tan reprimida com la coreana. A la Xina, on centenars de milers de persones han vist el vídeo en qüestió, el principal tema de debat entre els internautes és fins a quin punt el ball es pot considerar pornogràfic, i la gran majoria arriben a la conclusió que no ho és.

 Vist el vídeo i que Corea del Nord no  ha desmentit pas aquests assassinats es procedeix a publicar-ho també al blog amb un intent de criticar com un món com el nsotre pot deixar que hi hagi un país on el terror comunista sigui latent, viu i persegueixi els seus ciutadants. Segurament seria tot molt diferent si els assassins roigs fos ric en petroli. Per altra banda em pregunto pels que conviuen amb nosaltres que no condemnen ni diuen res al respecte sobre aquests assassinats, CUP, ICV, PCE, els vostres paradisos són camps de concentració gegants però vosaltres mireu cap un altra banda quan us interessa.

Que descansin en pau les víctimes d'aquests assassinats.

dissabte, 31 d’agost del 2013

Literatura: SANTIAGO CARRILLO. EL PENEDIMENT NO EXISTEIX



L'historiador Paul Preston ens ofereix una apassionant biografia d'un dels personatges més rellevants de la política espanyola del segle XX: Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista Espanyol i un dels artífexs de la Transició política a la democràcia.

Santiago Carrillo. El penediment no existeix desvetlla informacions inèdites sobre el polític i n'aclareix d'altres que s'han mantingut en l'ambigüitat i la foscor. Des de la polèmica actuació de Carrillo durant la Guerra Civil, quan era un jove dirigent de les Joventuts Socialistes, fins a les no menys polèmiques actuacions polítiques que va practicar a l'exili i al seu retorn a Espanya.
Preston ens mostra un perfil polític i humà de Carrillo contradictori, amb zones obscures fins ara ocultes que, pocs mesos després de la mort del dirigent comunista, surten per primera vegada a la llum. Una obra, doncs, per al debat i la polèmica, que no deixarà indiferent ningú.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Erika

Erika, de 15 anys d’edat, una combatent de per la llibertat hongaresa, du una ametralladora a Budapest al decurs de la revolució, al 1956, va ser eventualment assassinada pels comunistes
Font 

dimecres, 17 de juliol del 2013

Presentació sobre el comunisme

Des de l'ideòleg del comunisme, Karl Marx, podem fer l'exercici de resseguir amb un fil -roig- repassant tota la història i passant per diferents països fins acabar en temps actuals al nostre país, Catalunya.


Parlem del comunisme sense embuts, aixeca la catifa i mira sense por que s'hi amaga.

Cliqueu on hi posa Start Prezi i llavors es carregarà, tingueu paciència en uns segons podreu inicar la presentació, podeu clicar l'opció de pantalla completa per poder llegir bé els textos, podreu passar endavant amb els cursors.




Si ets amic de la llibertat de pensament, comparteixa-ho al facebook, fòrums, twitter i altres blogs.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Soldats maleïts

Els soldats maleïtsés un sobrenom donat a una varietat de moviments de Resistència polonesa, formats en les últimes etapes de la Segona Guerra Mundial i després que finalitzés. Creats per alguns membres de l'Estat secret polonès, aquestes organitzacions clandestines van continuar la seva lluita armada contra el Govern estalinista de Polònia fins ben entrats els anys 1950. La guerra de guerrilles va incloure una sèrie d'atacs militars llançats contra les recentment creades presons comunistes, així com contra els oficines de seguretat d'Estat, els centres de detenció per a presoners polítics i els camps de concentració establerts en tot el país. La majoria dels grups polonesos anticomunistes van deixar d'existir a finals dels anys 1940 perseguits pels serveis de seguretat pública i els esquadrons d'assassinat del NKVD, però, l'últim «soldat maleït» conegut, Józef Franczak, va ser assassinat en una emboscadael 1963, gairebé 20 anys més tard de la presa de possessió soviètica de Polònia.

Els «soldats maleïts» de la clandestinitat anticomunista.
Les organitzacions de resistència  independentista i anticomunista polonesa més conegudes són:

  • Wolność i Niezawisłość (WIN, «Llibertat i independència») fundada el 2 de setembre de 1945, activa fins 1952. 
  • Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, «Forces Armades Nacionals»), creada el 20 de setembre de 1942, es va dissoldre al març de 1944.
  • Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW, «Unió Militar Nacional »),  fundada entre mitjans i fins dels anys 1940, activa fins a mitjans dels anys 1950.
  • Konspiracyjne wojsko Polskie (KWP "Exèrcit Polonès Clandestí"), que va existir d'abril de 1945 fins a finals de 1954.
  •  Ruch Oporu Armii Krajowej (Roak,« Exèrcit de resistència local »), 
  • Armia Krajowa Obywatelska (AKO), 
  • Niepodległość, Delegatura sil Zbrojnych na Kraj i 
  • Wolność i Sprawiedliwość (WIS,« Llibertat i justícia ») 
Però també trobem similars grups anticomunistes a la resta d'Europa oriental.


Amb l'avanç de les tropes soviètiques al llarg de Polònia en direcció a l'Alemanya nazi, els comunistes soviètics i polonesos que van establir un nou govern anomenat Comitè Polonès d'Alliberament Nacional el 1944 es van adonar que l'Estat secret polonès, lleial al Govern polonès a l'exili, havia de ser abolit abans que poguessin obtenir el control total sobre Polonia el futur secretari general del Partit Obrer Unificat Polonès, Władysław Gomułca, va declarar que «els soldats de l'AK són un element hostil que ha de ser remogut sense misericòrdia.» Un altre prominent comunista, Roman Zambrowski, va dir que l'AK havia de ser «exterminada» .
Armia Krajowa (o simplement AK), el principal moviment de resistència polonesa durant la Segona Guerra Mundial, havia estat dissolt oficialment el 19 gener 1945 per evitar la possibilitat d'una lluita armada amb l'Exèrcit Roig, incloent una creixent amenaça de guerra civil sobre la sobirania de Polònia, però, moltes unitats van decidir continuar en la seva lluita sota les noves circumstàncies, doncs consideraven a les forces soviètiques com nous ocupants. Mentrestant, els partisans soviètics a Polònia ja havien estat enviats per Moscou el 22 juny 1943 per entaular combats amb els partisans polonesos Leśni. Normalment, combatien als polonesos més sovint que als alemanys. Les principals forces de l'Exèrcit Roig (el Grup de Forces del Nord) i el NKVD van començar a executar operacions contra els partisans de l'AK ja durant i directament després de l'Operació Tempestat polonesa, dissenyada pels polonesos com una acció preventiva per assegurar el control polonès, abans que soviètic, de les ciutats després de la retirada alemanya. Stalin es proposava assegurar que no ressorgís cap Polònia independent en el període de la postguerra.


Organització anticomunista des de la clandestinitat

La primera estructura de l'AK dissenyada principalment per lluitar amb l'amenaça soviètica va ser cridada «NIE» (abreviatura de Niepodległość o Independència), formada a mitjan 1943. L'objectiu de NIE no era entaular combat amb les forces soviètica, sinó més aviat observar i executar accions d'espionatge, mentre el Govern polonès a l'exili decidia com bregar amb els soviètics. En aquesta època, el govern a l'exili encara creia que la solució podien ser trobada per mitjà de negociacions. El 7 de maig de 1945, el NIE ser desmantellat i transformat en la Delegatura sil Zbrojnych na Kraj ("Delegació de les Forces Armades per la Pàtria), però, aquesta organització va durar només fins al 8 d'agost d'aquest any, quan es va prendre la decisió de dissoldre i aturar la resistència partisana en territori polonès.

Al març de 1945, una farsa judicial per processar 16 líders de l'Estat secret polonès va tenir lloc a Moscou. El Delegat del Govern, juntament amb la majoria de membres del Consell d'Unitat Nacional de Polònia van ser convidats pel general soviètic Ivan Serov amb l'acord de Stalin a una conferència sobreel seu ingrés al Govern Provisional recolzat per la Unió Soviètica. Van ser presentats com una garantia de seguretat, però el NKVD els va arrestar a Pruszków el 27 i 28 de març. Leopold Okulicki, Jan Stanisław Jankowski i Kazimierz Pużak van ser arrestats el 27 i dotze més el dia següent. Van ser portats a Moscou per ser interrogats on van passar mesos sent brutalment torturats, finalment van ser presentats amb acusacions falses de «col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi» i de «planificar una aliança militar amb l'Alemanya nazi».

Uniforme d'un combatent anticomunista polonès,
amb una banda al pit que mostra la imatge de la
Verge de Częstochowa.
Persecució

El NKVD i l'UB van usar força bruta i enganys per eliminar a l'oposició que es trobava en la clandestinitat. A la tardor de 1946, un grup de 100-200 soldats de les Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, Forces Armades Nacionals) van ser guiats a un parany i massacrats. El 1946, Julia Brystiger del Ministeri de Seguretat Pública polonès va declarar en una conferència que «la clandestinitat terrorista i política ha deixat de ser una força amenaçadora, encara que els enemics de classe en les universitat, oficines i fàbriques encara han de ser «trobats i neutralitzats ».

La persecució de membres de l'AK només va ser una part del regnat del terror estalinista a la Polònia de la postguerra. En el període d'1944-1956, aproximadament 300.000 polonesos van ser arrestats o fins a dos milions. Es van emetre 6.000 sentències de mort. Possiblement més de 20.000 persones van morir a les presons comunistes, incloent aquells executats «en la majestat de la llei», com Witold Pilecki, un heroi de Auschwitz. Sis milions de ciutadans polonesos van ser classificats com a membres sospitosos d' «element reaccionari o criminal » i van ser objecte d'investigació per les agències de l'Estat.

Durant l'Octubre polonès de 1956, una amnistia política va alliberar a 35.000 exsoldats de l'AK de les presons. Encara llavors, alguns partisans continuaven en servei, poc disposats o incapaços de reincorporar-se a la comunitat. El "soldat maleït" Stanisław Marchewka]] "Ryba" ("El Peix") va ser assassinat en 1957, mentre que l'últim partisà de l'AK, Józef Franczak "Lalek", va ser assassinat el 1963, gairebé dues dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Quatre anys més tard, molt després de l'abolició del terror estalinista, l'últim membre del grup d'elit paracaigudista i d'intel·ligència entrenat pels britànics Cichociemny ("El silenciós i ocult"), Adam Boryczka, va ser finalment alliberat de presó el 1967. Fins a la dissolució de la República Popular de Polònia, exsoldats de l'AK van estar sota constant investigació per part de la policia secreta. Va ser recentment en 1989, després de la caiguda del comunisme, que les sentències judicials de soldats de l'AK van ser finalment declarades invàlides i anul · lades pel govern polac.

Operacions i accions importants

La major batalla en la història del Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW) va tenir lloc entre el 6 i el 7
 de maig de 1945 a la localitat de Kuryłówka, al Voivodato de Subcarpàcia La batalla de Kuryłówka, barallada contra el 2n Regiment de Frontera del NKVD, va acabar en una victòria per a les forces en la clandestinitat, comandades pel major Franciszek Przysiężniak ("Marek"). Els combatents anticomunistes van matar fins a 70 agents soviètics. Les tropes del NKVD es van retirar a corre-cuita, només per reaparèixer en el següent poble i cremar per complet com a represàlia, destruint més de 730 edificis.

El 21 de maig de 1945, una unitat fortament armada de l'Armia Krajowa (AK), comandada pel coronel Edward Wasilewski, va atacar i va destruir el camp del NKVD ubicat Rembertów als voltants orientals de Varsòvia. Els soviètics van empresonar allà a centenars de ciutadans polonesos, incloent membres de l'AK, 26 dels quals van ser sistemàticament deportats a Sibèria. L'atac va alliberar a tots els presoners polítics polonesos del camp. Entre 1944 i 1946, els "soldats maleïts" van alliberar moltes presons comunistes a la Polònia ocupada pels soviètics.


Dia commemoratiu

Des de l'any 2011, l'1 de març és una festa nacional a Polònia per celebrar la memòria dels soldats de la resistència clandestina anticomunista. Aquest dia nacional de la memòria dels «soldats maleïts» serà celebrat cada any, tot i que seguirà sent un dia laborable. El primer dia del mes de març ha estat escollit perquè té una significació simbòlica per als membres de la Resistència anticomunista: aquest dia, en 1951, va ser promulgada la sentència de mort contra els caps del IV º Escamot de l'associació Wolność i Niezawisłość

Monument d'homenatge als Soldats Maleïts


Vídeo sobre la Wolność i Niezawisłość

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters