Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de gener del 2014

La ràdio anticomunista de Pals: Radio Liberty

Radio Liberty va ser una emissora de ràdio de caràcter anticomunista que rebia fons de la CIA per fer possible la seva emissió, que era realitzada des de la platja de Pals, cap a la ja desapareguda Unió Soviètica, gràcies a unes ones radiofòniques d'una gran potència i amb un abast immens. La primera emissió va tenir lloc el 23 de març de 1959, amb el nom de Ràdio liberation del AMCOMLIB («Ràdio Alliberament» de l'American Committee for the Liberation of the Peoples of Russia - «Comitè Nord-americà per a l'Alliberament dels Pobles de Rússia») . Posteriorment es va denominar Ràdio Liberty, i va rebre dos noms més al llarg de la seva història: Ràdio Free Europe («Ràdio Europa Lliure») i, finalment, IBB / VOA (International Broadcasting Bureau / Voice of America - «Oficina Internacional de Radiodifusió / veu d'Amèrica »). Finalment , el 25 de maig de 2001 es van interrompre totes les emissions.
Com a curiositat aquí podeu escoltar part de la seva sintonia

Documental en català realitzat per TV3, la Generalitat de Catalunya i el Canadal d'Història sobre la ràido

Així van caure les antenes de Ràdio Liberty

Webs relacionades amb la temàtica
  • Radio Liberty web d'un ex-treballador d'aquesta ràdio que fa un recull d'imatges, vídeos, audios i en general de la història d'aquesta ràdio. La trobareu en anglès, català i castellà
  • Altra Ràdio (en català)
  • Espacio Latino que ofereix algunes imatges. (la trobareu en castellà)





dissabte, 14 de setembre del 2013

Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939. L’home que va evitar la destrucció de Barcelona

NOTA: Aquesta documentació ha estat treta del blog Barcelona Metròpolis de l'Ajuntament de Barcelona escrit per Guillem Martí


© Manel Andreu
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.

© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.

© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.

© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.

diumenge, 14 de juliol del 2013

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 


El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.


La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".


La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.


Una data emblemàtica


L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.


El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.


La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".


L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.


De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.


Més enllà de la cadena humana


La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.


El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.


El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.


Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.





La Via Bàltica, arran de mar.
FONT: Nació Digital

dissabte, 13 de juliol del 2013

Soldats maleïts

Els soldats maleïtsés un sobrenom donat a una varietat de moviments de Resistència polonesa, formats en les últimes etapes de la Segona Guerra Mundial i després que finalitzés. Creats per alguns membres de l'Estat secret polonès, aquestes organitzacions clandestines van continuar la seva lluita armada contra el Govern estalinista de Polònia fins ben entrats els anys 1950. La guerra de guerrilles va incloure una sèrie d'atacs militars llançats contra les recentment creades presons comunistes, així com contra els oficines de seguretat d'Estat, els centres de detenció per a presoners polítics i els camps de concentració establerts en tot el país. La majoria dels grups polonesos anticomunistes van deixar d'existir a finals dels anys 1940 perseguits pels serveis de seguretat pública i els esquadrons d'assassinat del NKVD, però, l'últim «soldat maleït» conegut, Józef Franczak, va ser assassinat en una emboscadael 1963, gairebé 20 anys més tard de la presa de possessió soviètica de Polònia.

Els «soldats maleïts» de la clandestinitat anticomunista.
Les organitzacions de resistència  independentista i anticomunista polonesa més conegudes són:

  • Wolność i Niezawisłość (WIN, «Llibertat i independència») fundada el 2 de setembre de 1945, activa fins 1952. 
  • Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, «Forces Armades Nacionals»), creada el 20 de setembre de 1942, es va dissoldre al març de 1944.
  • Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW, «Unió Militar Nacional »),  fundada entre mitjans i fins dels anys 1940, activa fins a mitjans dels anys 1950.
  • Konspiracyjne wojsko Polskie (KWP "Exèrcit Polonès Clandestí"), que va existir d'abril de 1945 fins a finals de 1954.
  •  Ruch Oporu Armii Krajowej (Roak,« Exèrcit de resistència local »), 
  • Armia Krajowa Obywatelska (AKO), 
  • Niepodległość, Delegatura sil Zbrojnych na Kraj i 
  • Wolność i Sprawiedliwość (WIS,« Llibertat i justícia ») 
Però també trobem similars grups anticomunistes a la resta d'Europa oriental.


Amb l'avanç de les tropes soviètiques al llarg de Polònia en direcció a l'Alemanya nazi, els comunistes soviètics i polonesos que van establir un nou govern anomenat Comitè Polonès d'Alliberament Nacional el 1944 es van adonar que l'Estat secret polonès, lleial al Govern polonès a l'exili, havia de ser abolit abans que poguessin obtenir el control total sobre Polonia el futur secretari general del Partit Obrer Unificat Polonès, Władysław Gomułca, va declarar que «els soldats de l'AK són un element hostil que ha de ser remogut sense misericòrdia.» Un altre prominent comunista, Roman Zambrowski, va dir que l'AK havia de ser «exterminada» .
Armia Krajowa (o simplement AK), el principal moviment de resistència polonesa durant la Segona Guerra Mundial, havia estat dissolt oficialment el 19 gener 1945 per evitar la possibilitat d'una lluita armada amb l'Exèrcit Roig, incloent una creixent amenaça de guerra civil sobre la sobirania de Polònia, però, moltes unitats van decidir continuar en la seva lluita sota les noves circumstàncies, doncs consideraven a les forces soviètiques com nous ocupants. Mentrestant, els partisans soviètics a Polònia ja havien estat enviats per Moscou el 22 juny 1943 per entaular combats amb els partisans polonesos Leśni. Normalment, combatien als polonesos més sovint que als alemanys. Les principals forces de l'Exèrcit Roig (el Grup de Forces del Nord) i el NKVD van començar a executar operacions contra els partisans de l'AK ja durant i directament després de l'Operació Tempestat polonesa, dissenyada pels polonesos com una acció preventiva per assegurar el control polonès, abans que soviètic, de les ciutats després de la retirada alemanya. Stalin es proposava assegurar que no ressorgís cap Polònia independent en el període de la postguerra.


Organització anticomunista des de la clandestinitat

La primera estructura de l'AK dissenyada principalment per lluitar amb l'amenaça soviètica va ser cridada «NIE» (abreviatura de Niepodległość o Independència), formada a mitjan 1943. L'objectiu de NIE no era entaular combat amb les forces soviètica, sinó més aviat observar i executar accions d'espionatge, mentre el Govern polonès a l'exili decidia com bregar amb els soviètics. En aquesta època, el govern a l'exili encara creia que la solució podien ser trobada per mitjà de negociacions. El 7 de maig de 1945, el NIE ser desmantellat i transformat en la Delegatura sil Zbrojnych na Kraj ("Delegació de les Forces Armades per la Pàtria), però, aquesta organització va durar només fins al 8 d'agost d'aquest any, quan es va prendre la decisió de dissoldre i aturar la resistència partisana en territori polonès.

Al març de 1945, una farsa judicial per processar 16 líders de l'Estat secret polonès va tenir lloc a Moscou. El Delegat del Govern, juntament amb la majoria de membres del Consell d'Unitat Nacional de Polònia van ser convidats pel general soviètic Ivan Serov amb l'acord de Stalin a una conferència sobreel seu ingrés al Govern Provisional recolzat per la Unió Soviètica. Van ser presentats com una garantia de seguretat, però el NKVD els va arrestar a Pruszków el 27 i 28 de març. Leopold Okulicki, Jan Stanisław Jankowski i Kazimierz Pużak van ser arrestats el 27 i dotze més el dia següent. Van ser portats a Moscou per ser interrogats on van passar mesos sent brutalment torturats, finalment van ser presentats amb acusacions falses de «col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi» i de «planificar una aliança militar amb l'Alemanya nazi».

Uniforme d'un combatent anticomunista polonès,
amb una banda al pit que mostra la imatge de la
Verge de Częstochowa.
Persecució

El NKVD i l'UB van usar força bruta i enganys per eliminar a l'oposició que es trobava en la clandestinitat. A la tardor de 1946, un grup de 100-200 soldats de les Narodowe Sily Zbrojne (NSZ, Forces Armades Nacionals) van ser guiats a un parany i massacrats. El 1946, Julia Brystiger del Ministeri de Seguretat Pública polonès va declarar en una conferència que «la clandestinitat terrorista i política ha deixat de ser una força amenaçadora, encara que els enemics de classe en les universitat, oficines i fàbriques encara han de ser «trobats i neutralitzats ».

La persecució de membres de l'AK només va ser una part del regnat del terror estalinista a la Polònia de la postguerra. En el període d'1944-1956, aproximadament 300.000 polonesos van ser arrestats o fins a dos milions. Es van emetre 6.000 sentències de mort. Possiblement més de 20.000 persones van morir a les presons comunistes, incloent aquells executats «en la majestat de la llei», com Witold Pilecki, un heroi de Auschwitz. Sis milions de ciutadans polonesos van ser classificats com a membres sospitosos d' «element reaccionari o criminal » i van ser objecte d'investigació per les agències de l'Estat.

Durant l'Octubre polonès de 1956, una amnistia política va alliberar a 35.000 exsoldats de l'AK de les presons. Encara llavors, alguns partisans continuaven en servei, poc disposats o incapaços de reincorporar-se a la comunitat. El "soldat maleït" Stanisław Marchewka]] "Ryba" ("El Peix") va ser assassinat en 1957, mentre que l'últim partisà de l'AK, Józef Franczak "Lalek", va ser assassinat el 1963, gairebé dues dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Quatre anys més tard, molt després de l'abolició del terror estalinista, l'últim membre del grup d'elit paracaigudista i d'intel·ligència entrenat pels britànics Cichociemny ("El silenciós i ocult"), Adam Boryczka, va ser finalment alliberat de presó el 1967. Fins a la dissolució de la República Popular de Polònia, exsoldats de l'AK van estar sota constant investigació per part de la policia secreta. Va ser recentment en 1989, després de la caiguda del comunisme, que les sentències judicials de soldats de l'AK van ser finalment declarades invàlides i anul · lades pel govern polac.

Operacions i accions importants

La major batalla en la història del Narodowe Zjednoczenie Wojskowe (NZW) va tenir lloc entre el 6 i el 7
 de maig de 1945 a la localitat de Kuryłówka, al Voivodato de Subcarpàcia La batalla de Kuryłówka, barallada contra el 2n Regiment de Frontera del NKVD, va acabar en una victòria per a les forces en la clandestinitat, comandades pel major Franciszek Przysiężniak ("Marek"). Els combatents anticomunistes van matar fins a 70 agents soviètics. Les tropes del NKVD es van retirar a corre-cuita, només per reaparèixer en el següent poble i cremar per complet com a represàlia, destruint més de 730 edificis.

El 21 de maig de 1945, una unitat fortament armada de l'Armia Krajowa (AK), comandada pel coronel Edward Wasilewski, va atacar i va destruir el camp del NKVD ubicat Rembertów als voltants orientals de Varsòvia. Els soviètics van empresonar allà a centenars de ciutadans polonesos, incloent membres de l'AK, 26 dels quals van ser sistemàticament deportats a Sibèria. L'atac va alliberar a tots els presoners polítics polonesos del camp. Entre 1944 i 1946, els "soldats maleïts" van alliberar moltes presons comunistes a la Polònia ocupada pels soviètics.


Dia commemoratiu

Des de l'any 2011, l'1 de març és una festa nacional a Polònia per celebrar la memòria dels soldats de la resistència clandestina anticomunista. Aquest dia nacional de la memòria dels «soldats maleïts» serà celebrat cada any, tot i que seguirà sent un dia laborable. El primer dia del mes de març ha estat escollit perquè té una significació simbòlica per als membres de la Resistència anticomunista: aquest dia, en 1951, va ser promulgada la sentència de mort contra els caps del IV º Escamot de l'associació Wolność i Niezawisłość

Monument d'homenatge als Soldats Maleïts


Vídeo sobre la Wolność i Niezawisłość

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters