Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cadena humana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cadena humana. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Onze de setembre del 2013, una diada per recordar





Aquest Onze de setembre de 2013 serà una data que caldrà recordar perque va ser el dia en que tots els independentistes, que és avui el gran gruix del poble de Catalunya, deixant de banda ideologies, religions, partits, classes, colors, personalismes, etc. es van donar la mà per una única causa i comuna a tota la nació. Aquesta causa no va ser més que la llibertat del nostre país, prioritzada per davant de tot per voler començar a construir un país amb fonaments forts i que aguanti les tempestes d'Espanya - és a dir, no començar la casa per la teulada. Això que sembla fàcil i lògic ens ha portat als catalans molt de temps d'entendre, sempre submergits en lluites personals, sovint atacant més al company català que no pas al colonitzador espanyol o francès. Doncs bé, són molts els intents que s'han fet i que han decaigut fins que no ha arribat l'ANC, un projecte de tots, fet per la gent del poble i que arriba a qualsevol àmbit de la societat catalana. Felicitats i gràcies a tots els companys que fem aquesta tasca possible.

Malauradament i per desgràcia hi ha un sector de l'independentisme ancorat al passat, carrincló i fins i tot carca. Són aquells independentistes que procuren aigualir una lluita històrica, que vol agafar un sentit internacional i que en cas d'èxit, no només marcarà un abans i un després per al nostre país, sinó també per tota Europa. Aquests independentistes de cubata, amb xandall Adidas i que a dia d'avui es passegen pel nostre Parlament com qui va a les festes alternatives del barri de Gràcia són els que volen que l'independentisme sigui el moviment marginal i juvenil dels anys 80. És precisament des d'aquesta data que no han evolucionat gens tot i haver aconseguit més poder. Així doncs els veiem portant l'estelada al costat de la falç i el martell, símbol de dictadures les que han massacrat poblacions i obviat qualsevol sentit d'humanitat i titllant de feixista qui gosi incomplir els seus paràmetres..

No descobreixo la sopa d'all, tothom sap que em refereixo a la CUP o a les seves joventuts Arran. Qui més qui menys ha tingut els seus contactes amb aquesta gent i ja sap de quin peu calça, uns es senten com a casa, altres els hi riuen les gràcies i els últims som els que pensem que els hem d'aguantar i carregar fins que aconseguim la independència. Així que, a què ve tot això? Doncs a que l'Onze de setembre del 2013 mentre els independentistes ens donàvem les mans, els il·luminats que tenen la veritat absoluta van segrestar el Fossar de les Moreres. Aaixí van pensar que era molt bona idea pintar-hi una estelada, una falç amb un martell, un símbol feminista i per acabar-ho de rematar el símbol de Terra LLiure, acompanyat d'un altre mural on surten els Països Catalans signat per Arran. Per cert, a la persiana del comerç d'una senyora que feia dos dies l'havia netejat de grafitis diversos. Per acabar van posar la cirera al pastís cremant una bandera de la Unió Europea.

Us imagineu que algú fes el mateix amb Convergència o Esquerra? algú diria "ei, el Fossar és de tots no de cap partit! allà hi han els enterrats els qui van lluitar contra Felip V!" 
No m'imagino el General de l'exèrcit de Catalunya Josep Moragues amb la falç i el martell o el Coronel de fusellers de muntanya Ermengol Amill fent els seus discursos en femení. El que més m'ha sorprés ha sigut veure un mural de Terra Lliure. Realment, després de no haver-ho fet mai, han cregut oportú pintar un símbol d'una banda armada justament ara? Ningú de dins de la CUP va tenir la lucidesa de dir, seria millor pintar una estelada, una creu de Sant Jordi, una bandera vermella i una bandera negra? Els símbols reals que van portar els patriotes d'aquesta batalla, doncs es veu que no. És lamentable i realment preocupant, sembla que vulguin rebentar-ho tot des de dins.

El Fossar és un lloc de parada per qualsevol turista, surt a les guies de Barcelona i totes les agències de turisme passen per aquella zona. La cara dels turistes, sobretot els provinents d'Alemanya que van patir la RDA o els provinents dels Països Bàltics, que van patir l'imperialisme de la URSS o fins i tot els mateixos russos o xinesos que van ser víctimes del terror roig és desencaixant, al veure  que els parlen d'una guerra entre nacions i que la que aspira a ser un nou estat té tanta permissivitat amb un règim d'assassins.

diumenge, 14 de juliol del 2013

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l'any 1989 per proclamar el seu desig d'independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

La Via Bàltica, precedent de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània. 


El 23 d'agost de 1989, entre mig milió i un milió d'estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d'Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d'aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d'aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.


La Via Bàltica va ser "la mostra més convincent de la unitat dels pobles d'Estònia, Letònia i Lituània" en la seva lluita per la independència, i "una de les mostres més impressionants de lluita pacífica" que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica "va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d'aquests pobles per recuperar la seva independència".


La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: "La gent del meu país, els Estats Units d'Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir." A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.


Una data emblemàtica


L'ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d'Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d'alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l'actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.


El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d'Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d'agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d'aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.


La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l'entorn de l'estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà Sąjūdis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s'hi van acabar implicant, causant "un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional".


L'hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.


De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d'accions pacífiques que ja duia a terme l'independentisme bàltic des del 1988, conegudes com aRevolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n'acabaria sent la màxima expressió.


Més enllà de la cadena humana


La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d'incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l'any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d'il·legal per Moscou. L'11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l'ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.


El 19 d'agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d'Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d'obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d'Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d'Estat no faria efectiu el reconeixement d'independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.


El 21 d'agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s'havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l'estat. L'endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d'Estònia el 24 d'agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.


Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l'ONU. Letònia ho feia l'endemà.





La Via Bàltica, arran de mar.
FONT: Nació Digital

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters