© Manel Andreu
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.
© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.
© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.
© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.
© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada