El camí cap a Euràbia (3) - Suècia, el gran fracàs

Manifestants musulmans a Malàisia cremen una bandera sueca i fotos de l'artista suec Lars Vilks el 2010.
(Lai Seng Sin/Associated Press)

Veient el festival d'Eurovisió celebrat a Malmö, Suècia, fa pocs dies, amb les habituals imatges de postal que ens mostren una ciutat nòrdica encantadora de carrers impecables i atmosfera tranquil·la, costa de creure que Malmö sigui, actualment, una ciutat anàrquica i amb districtes sencers fora del control de les autoritats sueques.

Amb 300.000 habitants, Malmö és la tercera ciutat més gran de Suècia, i una de les primeres on, a partir dels anys 70, es va iniciar el gran experiment de la multiculturalitat, part de l'agenda europea global de l'època. El fet que en aquells temps governés la socialdemocràcia a Suècia va fer que la multiculturalitat s'abracés de forma aferrissada, i encara avui, és molt difícil fer qualsevol afirmació que pugui ser remotament considerada com a "intolerant" amb la diversitat. La correcció política aquí ha arribat a cotes estratosfèriques.

Malmö va ser, de bon començament, una de les principals receptores de la immigració massiva a Suècia. La política de portes obertes es va intensificar encara més fa uns 15-20 anys, i es va adreçar principalment a immigrants del nord d'Àfrica i de l'Orient Mitjà. Per posar un exemple de com d'obertes estan aquestes portes, només cal dir que, durant el 2012, Suècia va acceptar 95.000 immigrants, dels quals un 44% eren refugiats polítics i, d'aquests, el 90% eren musulmans.

No cal dir que tot plegat ha transformat la fesomia de Malmö fins a extrems gairebé impensables fa només 20 anys.

En el meu article sobre Rotterdam, parlava d'aquesta ciutat com un metafòric port d'entrada a Euràbia, amb un 13% de població musulmana i barris sencers que han esdevingut veritables ghettos; només donant un cop d'ull a les xifres, es veu que Malmö ha fet molt més camí: actualment, més d'un 40% de la població de la ciutat és d'origen estranger, i un 30% (del total), de confessió islàmica. Si les xifres continuen evolucionant d'aquesta manera, Malmö tindrà majoria musulmana en menys de 25 anys.

A Malmö, unes 200 persones pateixen robatoris cada mes. Un de cada quatre ciutadans serà víctima d'almenys un delicte al llarg de la seva vida. Un de cada quatre ciutadans d'edat avançada no gosa sortir al carrer per por de ser atacat.

El nombre d'assassinats també ha augmentat de forma exponencial en els darrers deu anys, i això es veu per la manca de cobertura dels mitjans de comunicació. Fa una dècada, qualsevol crim de sang rebia gran atenció i era objecte de tota mena d'anàlisis. Actualment, a Malmö, això ha esdevingut impossible. No se sap si s'ha perdut el compte o les ganes de comptar. Fins i tot una comissaria de policia que portava la investigació de diversos assassinats va ser víctima fa pocs mesos d'un atemptat amb bomba. El comentari dels mitjans de comunicació? "Per sort", la comissaria no va quedar completament destruïda. El fet que això pogués ser considerat com un atac simbòlic contra els representants de les institucions sueques sembla que va passar per alt a més d'un.

En barris com Rosengard, es calcula que el percentatge de suecs "nadius" oscil·la entre el 0 i el 10%. Evidentment, els assassinats estan a l'ordre del dia, però Rosengard va més enllà: cotxes cremats; escoles incendiades o destruïdes; llançament de pedres a oficials de policia i bombers. Una situació inquietantment reminiscent dels disturbis a les banlieues de París de 2005, i que aquí han esdevingut rutina habitual. Els bombers no poden entrar a Rosengard si no és amb escorta policial. Altrament, s'arrisquen a ser atacats amb una pluja de pedres i pals. I, pel que fa a la policia, els cotxes patrulla sempre entren al barri de dos en dos, per protegir-se mútuament. Això, quan hi entren.

Rosengard és el cas més notori, però no pas l'únic. Al suburbi de Seved, el servei de Correus ha desmantellat les seves instal·lacions. És territori xaria, zona d'exclusió per a no musulmans. Ja no hi ha repartiment de correu a Seved si no són els seus propis habitants que se n'encarreguen.

Viatjar en transport públic a Malmö, sobretot de nit, també és una empresa perillosa. Per tant, i per intentar evitar que els passatgers agredeixin els conductors de tren i autobús, s'ha decidit no fer pagar bitllet a partir de certa hora a la nit. Sembla que només proporcionant transport gratuït a les bandes organitzades que es dediquen a imposar la seva llei als carrers s'ha solucionat mínimament el problema.

Malmö, doncs, és territori xaria, amb algunes àrees com Rosengard completament conquerides i d'altres en procés de ser-ho. Les mesquites hi abunden, i la principal, la Gran Mesquita de Malmö, que conté també el Centre d'Estudis Islàmics (finançat per Qatar i Kuwait), és freqüentada per uns 75.000 fidels. Les escoles alcoràniques també han proliferat en els darrers anys, però és impossible donar-ne una estadística fiable; moltes d'elles són clausurades per no adaptar-se al currículum suec i, no cal dir-ho, reobren ràpidament en una ubicació i amb un nom diferents; sigui com sigui, de forma legal o clandestina, aquests centres augmenten cada dia i asseguren que aquests nens nascuts en sòl suec no es siguin "contaminats" pels valors occidentals.

Si Malmö és una ciutat típicament euràbica, no cal gaire imaginació per deduir la situació dels pocs habitants jueus que hi queden. Si en un moment donat aquests van arribar a ser uns 2.000, es calcula que actualment en queden uns 700, i continuen marxant a mida que el clima de la ciutat es radicalitza.

El simple fet de caminar pels carrers de Malmö amb qualsevol signe ostensible de ser jueu representa un greu perill per a la integritat física. El 2009, amb motiu d'un partit de la Copa Davis de tennis entre Israel i Suècia que s'havia de celebrar a Malmö, el mateix alcalde de la ciutat, el socialdemòcrata Ilmar Reepalu, va declarar que allò era "un matx contra l'estat d'Israel", al temps que minimitzava l'hostilitat contra els jueus de la ciutat i acusava aquest col·lectiu de tenir lligams amb l'extrema dreta sueca. El matx de tennis en qüestió, per cert, va acabar celebrant-se sense públic per raons de seguretat, vista l'extrema violència de les manifestacions proislamistes i anti-Israel que s'estaven produint a la ciutat.

Malmö és un microcosmos del que serà Suècia en uns quants anys. Un experiment multicultural fallit que evidencia les febleses del model. Però la situació de Malmö s'estén més enllà d'aquesta ciutat. Suècia en el seu conjunt ha passat de ser un model de societat del benestar, una societat gairebé perfecta, a considerar-se un fracàs tan estrepitós com inimaginable fa pocs anys.

Suècia ha passat d'encapçalar les llistes de països amb una més àmplia protecció social a liderar igualment el rànking de països amb més violacions per càpita, només per darrera de Lesotho. Durant el 2011 es van registrar a Suècia 53 violacions per cada 100.000 habitants, o 29.000 casos en nombres absoluts; dit d'una altra manera, qualsevol dona sueca d'entre 16 i 79 anys té un 23% de possibilitats de ser violada al llarg de la seva vida. I això sense comptar violacions que tinguin lloc fora d'aquest interval d'edat. Segons l'informe del Consell Nacional Suec per a la Prevenció de la Delinqüència la immensa majoria d'aquestes violacions (un 85%) són perpetrades per homes musulmans, preferentment iraquians i marroquins, i contra dones "ètnicament" sueques.

Invariablement, l'establishment atribueix aquests desproporcionats índexs de criminalitat a la pobresa i a la suposada discriminació i maltractament per part de la societat occidental envers els immigrants. La responsabilitat recau sempre en la societat d'acollida i se n'eximeix el nouvingut, que pràcticament sempre és vist com la víctima. Això és particularment cert en una societat tan políticament correcta com la sueca, on prevalen el discurs i el pensament únics.

Darrerament, però, s'han trencat alguns tabús i s'ha començat a dir obertament que aquestes violacions vénen motivades per la religió: amb la seva forma de vestir, la seva igualtat (almenys teòrica) amb l'home, les seves llibertats, les dones occidentals són vistes com a meuques que no mereixen cap respecte i que hi són com a botí de conquesta. Sí, de conquesta. Perquè els musulmans que delinqueixen ho veuen com una guerra contra la societat occidental, una societat que ells consideren impura, decadent, malalta i corrupta.

La sociòloga Petra Akkeson va infiltrar-se en algunes bandes criminals durant un temps mentre completava la seva tesi doctoral. El fet d'haver estat adoptada a Sri Lanka li donava una aparença "no sospitosa" que li va permetre parlar obertament amb membres d'aquestes bandes. Algunes afirmacions fetes per aquests delinqüents demostren que no es tracta de simple delinqüència juvenil, sinó d'una jihad en tota regla contra el que ells consideren l'estat opressor: "Quan robem, és part de la nostra guerra contra els suecs". "Robar és poder, i per a mi el poder vol dir que els suecs s'agenollaran davant meu i em besaran els peus". I podríem continuar, perquè Akkeson en dóna molts més exemples.

La resposta de les autoritats sueques ha estat, però, més aviat tèbia. Es proposa desregular el mercat de treball tant com sigui necessari per tal de proporcionar feina a tothom (l'atur entre els immigrants arriba al 54% en alguns casos). I, per damunt de tot, es critica països com França o Dinamarca que, segons l'establishment suec, han instigat uns debats "brutals" contra l'Islam i els immigrants i s'han decantat per la repressió abans que no pas per l'educació.

Les autoritats sueques semblen oblidar que el temps no està precisament de part seva. Malmö serà la primera ciutat sueca amb majoria musulmana abans del 2030; tot un col·lectiu d'immigrants de segona generació odien la societat on han nascut i rebutgen de ple integrar-s'hi, al mateix temps que viuen de les ajudes socials i omplen les hores voltant per districtes com Rosengard imposant la llei del més fort; i, sobretot, una majoria silenciosa s'adona que l'experiment multicultural aquí fa temps que va fracassar estrepitosament i que el seu model social, considerat fins fa poc com un exemple a seguir, es desintegra davant dels seus ulls sense que ells puguin fer o dir res.

Tot plegat queda ocult rere la parafernàlia del Festival d'Eurovisió que, amb les seves cançons clonades d'un any a l'altre pretén encara donar la impressió que ens trobem a la mateixa Suècia, a la mateixa Europa, de fa 20 o 25 anys. Ara bé, sortiu del Malmö Arena i camineu uns quatre quilòmetres en direcció nord cap a Rosengard.

Allà hi trobareu la Suècia del futur.

Nora Llopart de E-Notícies


Falla el multiculturalisme, disturbis violents a Estocolm