ELS PIRINENCS I L’ASSASSINAT DEL CAPITÀ MILLET

Al blog A Cops tornem a trobar una fantàstica lectura que ens deixarà descobrir més sobre la història de Catalunya, el seu exèrcit, la Guerra Civil Espanyola, i la posició dels anarquistes i comunistes front els nacionalistes catalans, tot endinsant-nos en la recreació dels detalls i acompanyant un text tant precís amb imatges a vegades inèdites. Us recomano la seva lectura.

A continuació us deixo un petit fragment del principi del text que podreu seguir llegint a l'enllaç

Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen que això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.

L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.

El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.

Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.

Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.

A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.

A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.

L'espanyolisme de les esquerres

“El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.” És una encertada frase de Josep Pla

Independentistes farts d'anarquistes

Ucelay-Da Cal descriu un intent de complot contra Companys des del separatisme, durant la guerra civil

El catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay-Da Cal, i l’historiador Arnau González Vilalta han assegurat avui que als anys 1936 i 1937 va existir un complot per segrestar, assassinar o apartar del poder al president Companys per part “d’alguns dels sectors catalanistes més radicals”.

Segons els dos historiadors, aquests sectors tenien també la intenció d’apartar els anarquistes, que controlaven la Generalitat amb Companys i que, per ells, no eren catalans.

Un dels líders d’aquests moviments separatistes va ser Miquel Badia, cap de les Joventuts d’Estat Català, que va ser assassinat per la FAI, juntament amb el seu germà, el 28 d’abril de 1936 al carrer Muntaner de Barcelona. Els separatistes, segons han explicat Ucelay-Da Cal i González, van acusar a Companys de ser l’instigador de la mort de Badia.

A més, han argumentat que aquests “sectors radicals catalans” volien acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França. De fet, segons Ucelay-da i González, arriben a preguntar a Franco si estaria d’acord en mantenir l’autonomia de Catalunya a canvi que aquesta sortís de la Guerra Civil i, d’aquesta manera, fes caure el bàndol republicà.

Però els historiadors han explicat que tot això va acabar en “no-res”, sobretot per la mala pràctica del comissari d’ordre públic, Andreu Rebertés.

Així ho han explicitat en la presentació del llibre ‘Contra Companys, 1936. La frustració nacionalista davant la Revolució’ (Publicacions de la Universitat de València), dirigit pels mateixos Ucelay-da i González, amb textos seus i de Joan Escules, J.M. Pascual, J.M Huertas Claveria i Antoni Ribas, entre d’altres.

Els anys 36 i 37, “el moment on la independència va estar més a prop de fer-se real”

González ha assegurat també que els anys 1936 i 1937 van ser el moment on la independència de Catalunya “va ser més factible i va estar més a prop de fer-se real”, ja que segons González, el president Companys controlava un govern pràcticament independent, tot i que en aquell moment “el nacionalisme radical català, feble, dividit i aïllat, no va tenir prou força per imposar les seves posicions”.

Ucelay-Da i González han sostingut que finalment la figura de Companys va quedar desprestigiada fins al seu assassinat, al 1940, quan “va néixer el mite Companys”. // Nerea Rodríguez

Font: el Singular Digital

Els vals dels revolucionaris

Val per sis polvos amb la Lola

Aquest document es pot veure a l'exposició: Papers i Metralla al Museu Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Aquests comités normalment eren formats per elements de la CNT/FAI

Transcripció:

COMITÉ DE MILICIAS DE DEFENSA DE LA CIUDAD

VALE por…… seis porvos con la Lola…… para las Milicias

Toledo,… 21… de …Sept.… de 1936

Er Comité ………. Responsable

Responsable ……………. Escuadra núm. …10…

No se puede trasferí

Franco i el món àrab: una història d’amor?

En Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios, va tindre una curiosa relació amb els principals dirigents del món àrab, especialment amb els dirigents de països nord-africans.

Un Jove Franco durant la Guerra de Marroc

La relació de Franco amb el món àrab ve de lluny: de jove, lluità com a soldat a les guerres del Marroc; i al Marroc fou on Franco va desenvolupar la seva carrera militar, amb ascensos per mèrits de guerra, i esdevenint un veritable militar africanista.
No en va, a la reunió que Franco va tindre amb Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, el caudillo va sol·licitar al Führer alemany la seva disposició a entrar en la segona guerra mundial al costat de les potències del eix a canvi de l’ajuda militar alemanya per ocupar Gibraltar i crear un enorme Imperi Espanyol al nord d’Àfrica, que arribés fins al golf de Guinea. Adolf Hitler, però, no accedí a les sol·licituds de Franco i el somni d’un imperi espanyol per Àfrica (en un territori fortament islamitzat) va esvair-se de la nit al dia, però no així les relacions de Franco amb la riba sud del mediterrani.
La condició de cabdill militar i dictatorial de Francisco Franco va apropar-lo a altres líders del països àrabs també militars, com Gamal Abd-el-Nasser d’Egipte o Muammar al-Gaddafi, de Líbia. La camaraderia militar feia que les relacions diplomàtiques fossin més cordials que amb altres països occidentals com la Gran Bretanya o els EUA.

Gamal Abd-el-Nasser

A banda del dèficit democràtic de tots aquests personatges, cal destacar tres punts, que al meu parer, són molt importants per comprendre la convergència dels líders nord-africans i en Francisco Franco:

• D’una banda, la suposada “no-alineació “ del règim espanyol al llarg de la guerra freda.
• El no reconeixement del Estat d’Israel, creat el 1947 per una resolució de les Nacions Unides sobre territori palestí.
• La simpatia que mostrava el règim amb el FLN (Front d’alliberament nacional) d’Algèria en la seva guerra d’independència, tot deixant que les cèl·lules de resistència armada Algeriana s’organitzessin als territoris colonials espanyols de Marroc i del Sàhara Occidental.

Especialment fructífera fou la col·laboració de l’Espanya de Franco i l’Egipte de Nasser. De fet, la col·laboració es va fer visible en alguns projectes, com ara la construcció de la presa d’Assuan (a Egipte) amb tecnologia espanyola (recordem que l’Espanya de Franco era especialista en construir pantans).
Fruit d’aquest i altres projectes, el govern egipci va regalar al govern franquista el Temple de Debod, un temple autèntic construït cap el 200 aC en honor del déu Ammon, i traslladat a Madrid, pedra per pedra, l’any 1970.

Temple de Dabod, present del Egipte de Nasse

D’altra banda, a Franco li convenia una bona relació amb els països de la península aràbiga, tals com Aràbia Saudita o el Iemen, per a proveir-se de petroli, recurs indispensable pel desenvolupament industrial i social a la segona meitat del segle XX.
El no reconeixement de l’estat d’Israel, el 1947, respon més a la negativa de les Nacions Unides al ingrés d’Espanya a aquesta organització que no pas la por (imaginària) a “una conspiración juedo-masónica en lo universal”.

Ara bé, aquest fet, com també la permissivitat amb la religió islàmica a les colònies del Marroc i del Sàhara, li va proporcionar al caudillo l’amistat i la consideració de molts països àrabs.
Ara bé, resulta igualment innegable l’estima i la consideració que en Franco tenia vers els nord-africans. De fet, la guàrdia personal del caudillo era la “Guàrdia Mora”, militars d’origen marroquí a qui en Franco confiava ni més ni menys que la seva seguretat personal. Segurament en Francisco Franco detectava unes grans virtuts castrenses i una valentia fora de l’habitual entre els soldats d’elit africans, als que s’atribueixen crims esgarrifosos al llarg de la Guerra Civil (1936-39).

Franco i la Guàrdia Mora

De la mateixa manera, Franco no va voler sentir a parlar mai de la possible independència del Sàhara Occidental, la colònia deficitària d’Espanya a Àfrica, per una qüestió d’orgull. En comptes de concedir-li més autonomia, el govern franquista va convertir els territoris nord-africans en províncies espanyoles, tot atorgant la nacionalitat espanyola als ciutadans d’aquestes zones.
Fins i tot, un general Franco moribund va voler protegir el Sàhara Occidental tot minant i fortificant la frontera durant la Marxa Verda, fet que podria haver desencadenat un conflicte armat de conseqüències imprevisibles.

SÀPIENS