Independentistes farts d'anarquistes

Ucelay-Da Cal descriu un intent de complot contra Companys des del separatisme, durant la guerra civil

El catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay-Da Cal, i l’historiador Arnau González Vilalta han assegurat avui que als anys 1936 i 1937 va existir un complot per segrestar, assassinar o apartar del poder al president Companys per part “d’alguns dels sectors catalanistes més radicals”.

Segons els dos historiadors, aquests sectors tenien també la intenció d’apartar els anarquistes, que controlaven la Generalitat amb Companys i que, per ells, no eren catalans.

Un dels líders d’aquests moviments separatistes va ser Miquel Badia, cap de les Joventuts d’Estat Català, que va ser assassinat per la FAI, juntament amb el seu germà, el 28 d’abril de 1936 al carrer Muntaner de Barcelona. Els separatistes, segons han explicat Ucelay-Da Cal i González, van acusar a Companys de ser l’instigador de la mort de Badia.

A més, han argumentat que aquests “sectors radicals catalans” volien acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França. De fet, segons Ucelay-da i González, arriben a preguntar a Franco si estaria d’acord en mantenir l’autonomia de Catalunya a canvi que aquesta sortís de la Guerra Civil i, d’aquesta manera, fes caure el bàndol republicà.

Però els historiadors han explicat que tot això va acabar en “no-res”, sobretot per la mala pràctica del comissari d’ordre públic, Andreu Rebertés.

Així ho han explicitat en la presentació del llibre ‘Contra Companys, 1936. La frustració nacionalista davant la Revolució’ (Publicacions de la Universitat de València), dirigit pels mateixos Ucelay-da i González, amb textos seus i de Joan Escules, J.M. Pascual, J.M Huertas Claveria i Antoni Ribas, entre d’altres.

Els anys 36 i 37, “el moment on la independència va estar més a prop de fer-se real”

González ha assegurat també que els anys 1936 i 1937 van ser el moment on la independència de Catalunya “va ser més factible i va estar més a prop de fer-se real”, ja que segons González, el president Companys controlava un govern pràcticament independent, tot i que en aquell moment “el nacionalisme radical català, feble, dividit i aïllat, no va tenir prou força per imposar les seves posicions”.

Ucelay-Da i González han sostingut que finalment la figura de Companys va quedar desprestigiada fins al seu assassinat, al 1940, quan “va néixer el mite Companys”. // Nerea Rodríguez

Font: el Singular Digital

Que qui la FAI la pagui

Quim Torra

Manresa està recordant aquests dies un dels seus fills més il·lustres, el periodista Josep Maria Planes, assassinat per escamots anarquistes l'agost de 1936, durant el terror revolucionari que va acabar d'empènyer aquest país a la catàstrofe total. Planes, d'Acció Catalana, liberal i catalanista, era, probablement, el periodista estrella del moment. Àcid com Xammar, diletant com Sagarra, dandi com Rossend Llates, reporter com Bellmunt, elegant com Soldevila, va moure's en el triangle perfecte del gran periodisme a casa nostra: el diari La Publicitat, la revista Mirador i el setmanari d'humor El Be Negre. Periodistes que es gronxaven entre el catalanisme i el cosmopolitisme, i que sentien el seu ofici com un compromís absolut de llibertat, tant personal com de país.

Fa uns dies el senyor Xavier Díez parlava d'ell en aquest diari. Venia a justificar gairebé com inevitable que gangsterisme i anarquisme acabessin anant de bracet en un país de profundes desigualtats, i que Planes “a causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari”.

M'ha sorprès sempre com aquest enlluernament del “fenomen llibertari” acaba portant els seus defensors fins a justificar-ho tot, inclosa la vida humana. En l'estela de l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, periòdicament, historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” acaben trobant sempre un argument o un altre per justificar els crims i les brutalitats comesos pels llibertaris, com si hagués estat quelcom ineluctable, necessari, fatídic.

Menys Orwell i més Sales. Menys revolució social i més adonar-se també de la lluita nacional soterrada d'aquells moments. No era només “burgesos contra obrers”; era, també, una revolta inspirada per un profund sentiment anticatalanista. I encara, va ser el moment per passar comptes amb els qui més havien batallat per la veritat, fos on fos, costés el que costés.

Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. A Xammar, un escamot l'anà a buscar a l'Ametlla, però es trobava a Berlín. Joaquim Ventalló, director de La Rambla, on Tísner va publicar també uns articles sobre l'assassinat dels germans Badia, va salvar la vida per segons, exiliant-se. Paco Madrid, amic íntim de Layret, que havia denunciat el pistolerisme patronal dels anys 20, era segrestat pel Cojo de Málaga a la Cerdanya i només la intervenció directa de Lluís Companys va evitar la tragèdia. I un llarg, massa i tristament llarg, gairebé inacabable, etcètera.
Una de les manxetes d'El Be Negre feia: “Que qui la FAI, la pagui.” Encara ho estem esperant.

Font: Avui

14 d'Abril: Macià contra Companys

Segueix aquest enllaç per veure el documental sencer.

Context històric:

El 12 d'abril se celebren eleccions municipals. Fa poc més d'un any que el govern de Berenguer ha posat fi a la dictadura de Primo de Rivera. Els nous aires més democràtics han permès que Francesc Macià torni de l'exili i, en un temps rècord, ha pogut organitzar un nou partit, ERC, que uneix republicans de totes les tendències per presentar-se a les eleccions. Al costat de Macià en aquesta aventura hi ha una figura controvertida, Lluís Companys. Un advocat i polític amb fortes connexions amb sectors obreristes i amb determinats nuclis i personalitats del republicanisme espanyol. A pesar de la popularitat de Macià, ningú li atorga gaires probabilitats d'èxit. El nou partit sorprèn tothom amb una victòria aclaparadora.

La victòria agafa els líders del nou partit tan desprevinguts com desproveïts de qualsevol estratègia o pla d'actuació. I cal recordar que sota les sigles ERC hi ha independentistes, federals, republicans moderats, socialistes... Alguns volen la república, d'altres la independència, d'altres proposen anar a Madrid a consultar. Macià convoca tothom l'endemà al migdia per prendre una decisió després de testar l'estat d'ànim a les casernes i a Madrid. Però, empès per l'efervescència al carrer, Lluís Companys va decidir que no calia fer cap reunió. A quarts de dues del migdia, sense comunicar-ho prèviament a ningú -ni tan sols a Francesc Macià- Companys va proclamar la república a l'Ajuntament de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora i va precipitar la caiguda de la monarquia a tot Espanya. En lloc d'alegrar-se per la proclamació, Francesc Macià es va enfadar molt, en arribar a la plaça de Sant Jaume, dissimulant el seu enuig, l'avi va anar més enllà i va proclamar la República catalana, un gest de sobirania que va ser rebut amb entusiasme i desconcert. Pocs minuts després, els dos grans líders de la triomfant esquerra catalanista s'encaraven a crits en una de les nobles sales de l'Ajuntament barceloní. En el moment de l'èxit, ERC viu la seva primera crisi.

Durant tres dies, el nou règim va intentar consolidar-se enmig d'una lluita sorda entre les dues faccions d'ERC, els recels de l'exèrcit, la patronal i la CNT, i l'amenaça d'una intervenció des de Madrid. Mentre Companys es feia càrrec del govern civil, elements fidels a Macià es fan els amos de Correus, de la universitat i d'altres entitats, és evident que no hi ha un pla coherent per assumir el poder per part de la nova República catalana. Tot i l'entusiasme dels seus companys d'estat català, que munten una guàrdia cívica al Palau de la Generalitat, Macià s'adona aviat que la seva posició és més precària del que preveia. Companys ho sap i li explica puntualment, per telèfon, al ministre Maura.

El dia 17, finalment, la visita a Barcelona de tres ministres de la nova república espanyola, va forçar un acord que va enterrar la República catalana i, a canvi, va desenterrar una denominació d'arrel medieval: la Generalitat. Va ser una solució de compromís per tal que Macià pogués mantenir el càrrec tot i no tenir un Estatut d'Autonomia al darrere. En acabar la trobada Macià va dir que feia el sacrifici més gran de la seva vida.

El 14 d'abril, una de les grans dates de la nostra història contemporània, va ser fruit de la improvisació. Companys va actuar per lliure, i Macià el va haver de matisar en una segona proclamació que va fer que Francesc Pujols afirmés: "Aquesta gent, de tant sortir al balcó, es constiparan". Les vacil·lacions dels dies següents demostren que els dirigents d'ERC no havien previst res. Va ser un nyap, una temeritat amb moments gairebé hilarants... però també va ser una proesa, perquè els protagonistes s'hi jugaven la pell, perquè van fer caure la monarquia a tot Espanya, i a més van fer possible el restabliment de l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Macià i Companys, dues de les grans icones del catalanisme, eren dues personalitats molt diferents que el 1931 tot just havien començat a unir les seves forces, després de trajectòries molt diferents. Macià, militar de carrera, tan seriós com romàntic, procedia del separatisme, i va unir forces amb d'altres que, com Companys, professaven un catalanisme molt més tebi, i tenien un perfil molt més esquerrà. Companys era un advocat amb fama d'audaç i fins i tot de tarambana, tenia amics lerrouxistes i fins i tot a la CNT. Tots dos van coincidir sota unes sigles i un objectiu comú -fer caure la monarquia- però la sorprenent victòria electoral va posar de manifest les seves contradiccions.

Toni Soler
Guionista de "14 d'abril: Macià contra Companys"

Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs.

SINOPSI:  

«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.» Enric Vila Comença a llegir  

Nota del blog: El llibre és etiquetat a la secció comunisme i anarquisme ja que s'expliquen molts dels crims comesos pels anarquistes i la Brigada de la Muerte, com els de Fatarella, Setmana Tràgica, etc. assassinats a patriotes com els germans Badia o Josep Maria Planes, a part de diversos vincles amb els falangistes com també la seva condició de colonitzadors. També podem observar l'anticatalanisme de personatges com Lerroux, comunista d'origen espanyol i anticatalanista que dissolvia les sardanes a bastonades.