L'esquerra i la Immigració

El passat 4 d'octubre Dolors Camats es va empipar de valent quan li vaig preguntar si els seus fills anaven a una escola pública o privada. Quan sortia de la sala de premsa de Parlament encara la sentia queixar-se: "digueu-li al Rius que no pot fer aquestes preguntes". Com si els periodistes haguessim d'escriure al dictat d'Iniciativa. Això potser passava a l'època de Breznev, però ara no.

La portaveu d'ICV va acusar Duran -com UGT, CCOO i SosRacisme- de tenir un discurs "incendiari" en tema d'immigració després que el líder d'Unió digués, en plena precampanya electoral, que "la immigració és un problema" pel seu impacte en el sistema educatiu o sanitari. Les coses com són.

És veritat que Catalunya ha estat tradicionalmnet una terra d'acollida -fins i tot ho recull el preàmbul de l'Estatut- i que sort n'hem tingut dels immigrants. Si no, qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval, cuidaria els nostres avis o escombraria els nostres carreres?.

Però també que hem obert les portes de bat a bat: cap país del món -sobretot sense estat- deu haver rebut un milió de nouvinguts en deu anys. Agreujat pel fet que la política d'immigració del PP i del PSOE ha estat gairebé inexistent: la d'Aznar per por a les crítiques i la de Zapatero perquè primer es va basar en els papers per tothom i després en regularitzacions massives.

La prova definitiva és que en el debat televisiu entre Rajoy y Rubalcaba abans de les darreres eleccions generals va haver-hi dos temes estrella que no van sortir: corrupció -no m'estranya: Urdangarin, Gürtel, Campeón, etc- i immigració.

Però, ens agradi o no, la immigració té un impacte en la llengüa, en l'educació, en la sanitat. Pel que fa al català jo sempre recomano el llibre de Toni Soler -gens sospitós de proximitat al PP- Amb llengua o sense (Columna, 2008) on admet que "com més gran sigui el flux migratori, més retrocedirà la llengua catalana. Negar aquesta evidència és pueril". "A l'àrea de Barcelona i a les grans ciutats -afegeix-, la immigració s'integra utilitzant l'espanyol".

Només recordar per exemple que, a les darreres proves de l'Institut Metropolità del Taxi, dels gairebé 600 aspirants només van aprovar un 52% i les proves per fer de taxista no deuen ser, ni de bon tros, com les de la Selectivitat. Al capdavall, la majoria de nous taxistes són llatinoamericans, pakistanesos o magrebins.

I si la immigració no té un impacte en la seguretat com és que el 45% dels reclusos són estrangers com ha reconegut la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal?. La xifra, durant el tripartit, era gairebé secreta per no ser políticament incorrectes. Amb quasi 11.000 interns tenim, per cert, les presons a rebentar per això s'ha posat en marxa un pla perquè els reclusos estrangers sense papers pugin maxar abans d'hora, mesura que no s'ha atrevit a criticar ni Iniciativa.

I en sanitat ara que estan de moda les retallades? Tenim més de 7,5 milions de targetes sanitàries. Durant el 2008, el 60 % de les altes van ser de persones de nacionalitat estrangera i el nombre d'immigrants que amb targeta sanitària va superar el milió, segons va informar llavors l'aleshores consellera Marina Geli. Jo, que sóc usuari de la sanitat pública -no com Camats, que també té mútua privada- he fet cua de vegades en alguna sala d'espera on gairebé era l'unic autòcton.

Finalment, l'ensenyament. El número d’immigrants a l'escola -pública, clar- no ha parat de créixer en deu anys: el curs 1998/1999 era de 16.000 i el 2008/2009 de 151.000. Amb franquesa, vostès creuen que un pakistanès o un marroquí que arriba a mig curs sense parlar ni català ni castellà no afecta al seu propi rendiment, però també al de la resta de la classe?,

Com recordava el Cercle d'Economia en el seu document "Educació, la gran prioritat": “la immigració planteja seriosos problemes educatius. Educar a un immigrat vol dir incorporar-lo al nostre sistema econòmic-cultural (...) només impedint la ghettizació escolar es podrà evitar la ghettizació social”.

Al final, són actituds com les de Dolors Camats -el bonisme de l'esquerra, en general- les que fan créixer Anglada que ha aconseguit una sòlida base electoral durant les últimes convocatòries: 75.000 vots a les eleccions al Parlament, 66.000 a les municipals -amb 67 regidors malgrat que només es presentava a un centenar de municipis- i 60.000 a les generals. Si l'esquerra no canvia de xip amb la immigració només és qüestió de temps que entri al Parlament.

Només cal agafar els resultats electorals a Badalona on Albiol -amb un discurs dur sobre immigració- va passar de set regidors a onze: d'uns 16.000 vots a 26.000. El PSC es va mantenir en 21.000 -fins i tot va pujar una mica en números absoluts- mentre Esquerra va desaparèixer del mapa -havia tingut 4.000 vots a les eleccions del 2007- i la formació de Dolors Camats en va perdre gairebé 4.000. Alguns, per força, havien d'anar a parar al PPC i tot. Com a França, que molts votants del Front National són antics votants de del comunista George Marchais com em va admetre un dia Joan Tardà.

Si la portaveu d'ICV al Parlament encara dubta després de tot el que explico aqui que agafi el darrer llibre d'una intel·lectual d'esquerres com Ana María Moix "Manifiesto personal" (Ediciones B) que admet que "la inmigración genera conflictos de todo tipo: sociales, educativos, humanitarios, convencionales ..." (pàg 198). I que consti que l'autora tampoc se n'estar de denunciar que, de la immigració, ens n'hem aprofitat tots plegats. Començant per empresaris sense escrúpols.

Xavier Rius

Font: e-notícies

En Xavier Rius cada vegada encerta més els seus articles, és clara la seva evolució que molta gent tenim

14 d'Abril: Macià contra Companys

Segueix aquest enllaç per veure el documental sencer.

Context històric:

El 12 d'abril se celebren eleccions municipals. Fa poc més d'un any que el govern de Berenguer ha posat fi a la dictadura de Primo de Rivera. Els nous aires més democràtics han permès que Francesc Macià torni de l'exili i, en un temps rècord, ha pogut organitzar un nou partit, ERC, que uneix republicans de totes les tendències per presentar-se a les eleccions. Al costat de Macià en aquesta aventura hi ha una figura controvertida, Lluís Companys. Un advocat i polític amb fortes connexions amb sectors obreristes i amb determinats nuclis i personalitats del republicanisme espanyol. A pesar de la popularitat de Macià, ningú li atorga gaires probabilitats d'èxit. El nou partit sorprèn tothom amb una victòria aclaparadora.

La victòria agafa els líders del nou partit tan desprevinguts com desproveïts de qualsevol estratègia o pla d'actuació. I cal recordar que sota les sigles ERC hi ha independentistes, federals, republicans moderats, socialistes... Alguns volen la república, d'altres la independència, d'altres proposen anar a Madrid a consultar. Macià convoca tothom l'endemà al migdia per prendre una decisió després de testar l'estat d'ànim a les casernes i a Madrid. Però, empès per l'efervescència al carrer, Lluís Companys va decidir que no calia fer cap reunió. A quarts de dues del migdia, sense comunicar-ho prèviament a ningú -ni tan sols a Francesc Macià- Companys va proclamar la república a l'Ajuntament de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora i va precipitar la caiguda de la monarquia a tot Espanya. En lloc d'alegrar-se per la proclamació, Francesc Macià es va enfadar molt, en arribar a la plaça de Sant Jaume, dissimulant el seu enuig, l'avi va anar més enllà i va proclamar la República catalana, un gest de sobirania que va ser rebut amb entusiasme i desconcert. Pocs minuts després, els dos grans líders de la triomfant esquerra catalanista s'encaraven a crits en una de les nobles sales de l'Ajuntament barceloní. En el moment de l'èxit, ERC viu la seva primera crisi.

Durant tres dies, el nou règim va intentar consolidar-se enmig d'una lluita sorda entre les dues faccions d'ERC, els recels de l'exèrcit, la patronal i la CNT, i l'amenaça d'una intervenció des de Madrid. Mentre Companys es feia càrrec del govern civil, elements fidels a Macià es fan els amos de Correus, de la universitat i d'altres entitats, és evident que no hi ha un pla coherent per assumir el poder per part de la nova República catalana. Tot i l'entusiasme dels seus companys d'estat català, que munten una guàrdia cívica al Palau de la Generalitat, Macià s'adona aviat que la seva posició és més precària del que preveia. Companys ho sap i li explica puntualment, per telèfon, al ministre Maura.

El dia 17, finalment, la visita a Barcelona de tres ministres de la nova república espanyola, va forçar un acord que va enterrar la República catalana i, a canvi, va desenterrar una denominació d'arrel medieval: la Generalitat. Va ser una solució de compromís per tal que Macià pogués mantenir el càrrec tot i no tenir un Estatut d'Autonomia al darrere. En acabar la trobada Macià va dir que feia el sacrifici més gran de la seva vida.

El 14 d'abril, una de les grans dates de la nostra història contemporània, va ser fruit de la improvisació. Companys va actuar per lliure, i Macià el va haver de matisar en una segona proclamació que va fer que Francesc Pujols afirmés: "Aquesta gent, de tant sortir al balcó, es constiparan". Les vacil·lacions dels dies següents demostren que els dirigents d'ERC no havien previst res. Va ser un nyap, una temeritat amb moments gairebé hilarants... però també va ser una proesa, perquè els protagonistes s'hi jugaven la pell, perquè van fer caure la monarquia a tot Espanya, i a més van fer possible el restabliment de l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Macià i Companys, dues de les grans icones del catalanisme, eren dues personalitats molt diferents que el 1931 tot just havien començat a unir les seves forces, després de trajectòries molt diferents. Macià, militar de carrera, tan seriós com romàntic, procedia del separatisme, i va unir forces amb d'altres que, com Companys, professaven un catalanisme molt més tebi, i tenien un perfil molt més esquerrà. Companys era un advocat amb fama d'audaç i fins i tot de tarambana, tenia amics lerrouxistes i fins i tot a la CNT. Tots dos van coincidir sota unes sigles i un objectiu comú -fer caure la monarquia- però la sorprenent victòria electoral va posar de manifest les seves contradiccions.

Toni Soler
Guionista de "14 d'abril: Macià contra Companys"