14 d'Abril: Macià contra Companys

Segueix aquest enllaç per veure el documental sencer.

Context històric:

El 12 d'abril se celebren eleccions municipals. Fa poc més d'un any que el govern de Berenguer ha posat fi a la dictadura de Primo de Rivera. Els nous aires més democràtics han permès que Francesc Macià torni de l'exili i, en un temps rècord, ha pogut organitzar un nou partit, ERC, que uneix republicans de totes les tendències per presentar-se a les eleccions. Al costat de Macià en aquesta aventura hi ha una figura controvertida, Lluís Companys. Un advocat i polític amb fortes connexions amb sectors obreristes i amb determinats nuclis i personalitats del republicanisme espanyol. A pesar de la popularitat de Macià, ningú li atorga gaires probabilitats d'èxit. El nou partit sorprèn tothom amb una victòria aclaparadora.

La victòria agafa els líders del nou partit tan desprevinguts com desproveïts de qualsevol estratègia o pla d'actuació. I cal recordar que sota les sigles ERC hi ha independentistes, federals, republicans moderats, socialistes... Alguns volen la república, d'altres la independència, d'altres proposen anar a Madrid a consultar. Macià convoca tothom l'endemà al migdia per prendre una decisió després de testar l'estat d'ànim a les casernes i a Madrid. Però, empès per l'efervescència al carrer, Lluís Companys va decidir que no calia fer cap reunió. A quarts de dues del migdia, sense comunicar-ho prèviament a ningú -ni tan sols a Francesc Macià- Companys va proclamar la república a l'Ajuntament de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora i va precipitar la caiguda de la monarquia a tot Espanya. En lloc d'alegrar-se per la proclamació, Francesc Macià es va enfadar molt, en arribar a la plaça de Sant Jaume, dissimulant el seu enuig, l'avi va anar més enllà i va proclamar la República catalana, un gest de sobirania que va ser rebut amb entusiasme i desconcert. Pocs minuts després, els dos grans líders de la triomfant esquerra catalanista s'encaraven a crits en una de les nobles sales de l'Ajuntament barceloní. En el moment de l'èxit, ERC viu la seva primera crisi.

Durant tres dies, el nou règim va intentar consolidar-se enmig d'una lluita sorda entre les dues faccions d'ERC, els recels de l'exèrcit, la patronal i la CNT, i l'amenaça d'una intervenció des de Madrid. Mentre Companys es feia càrrec del govern civil, elements fidels a Macià es fan els amos de Correus, de la universitat i d'altres entitats, és evident que no hi ha un pla coherent per assumir el poder per part de la nova República catalana. Tot i l'entusiasme dels seus companys d'estat català, que munten una guàrdia cívica al Palau de la Generalitat, Macià s'adona aviat que la seva posició és més precària del que preveia. Companys ho sap i li explica puntualment, per telèfon, al ministre Maura.

El dia 17, finalment, la visita a Barcelona de tres ministres de la nova república espanyola, va forçar un acord que va enterrar la República catalana i, a canvi, va desenterrar una denominació d'arrel medieval: la Generalitat. Va ser una solució de compromís per tal que Macià pogués mantenir el càrrec tot i no tenir un Estatut d'Autonomia al darrere. En acabar la trobada Macià va dir que feia el sacrifici més gran de la seva vida.

El 14 d'abril, una de les grans dates de la nostra història contemporània, va ser fruit de la improvisació. Companys va actuar per lliure, i Macià el va haver de matisar en una segona proclamació que va fer que Francesc Pujols afirmés: "Aquesta gent, de tant sortir al balcó, es constiparan". Les vacil·lacions dels dies següents demostren que els dirigents d'ERC no havien previst res. Va ser un nyap, una temeritat amb moments gairebé hilarants... però també va ser una proesa, perquè els protagonistes s'hi jugaven la pell, perquè van fer caure la monarquia a tot Espanya, i a més van fer possible el restabliment de l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Macià i Companys, dues de les grans icones del catalanisme, eren dues personalitats molt diferents que el 1931 tot just havien començat a unir les seves forces, després de trajectòries molt diferents. Macià, militar de carrera, tan seriós com romàntic, procedia del separatisme, i va unir forces amb d'altres que, com Companys, professaven un catalanisme molt més tebi, i tenien un perfil molt més esquerrà. Companys era un advocat amb fama d'audaç i fins i tot de tarambana, tenia amics lerrouxistes i fins i tot a la CNT. Tots dos van coincidir sota unes sigles i un objectiu comú -fer caure la monarquia- però la sorprenent victòria electoral va posar de manifest les seves contradiccions.

Toni Soler
Guionista de "14 d'abril: Macià contra Companys"