Un grup jihadista reclama la ciutat de València

Ansar al Din controla Mali i ha escalat posicions per l'arsenal robat de Líbia

Imatge d'un joc que va editar el diari Avui on es representa a Jaume I a València

Ansar al Din, un grup salafista gihadista que manté una aliança amb Al-Qaida al Magrib Islàmic, ha tornat a fixar a Espanya com a objectiu prioritari. Ansar al Din controla el nord de Mali i Tombuktu i s'ha fet fort a la zona perquè és un dels grups que més armes i arsenal libi ha aconseguit després de la caiguda de Gaddafi.

Ansar al Din (Defensors de la religió islàmica) ha publicat un comunicat interceptat per les forces i cossos de seguretat de l'Estat en el que marca quatre ciutats espanyoles com a objectiu: Granada, València, Sevilla i Còrdova. El que diu textualment aquest comunicat és que "volen alliberar aquestes quatre ciutats que van ser governades pels musulmans" i "restaurar al Andalus".

A més dels objectius marcats que una vegada més són espanyols preocupa policialment aquest grup perquè ha pujat posicions després d'aconseguir armament de Líbia després de la caiguda de Gaddafi. De fet el comunicat va acompanyat d'una fotografia en què membres del grup es fotografien amb un camió libi ple d'explosius robat de les casernes de Gaddafi a Misrata (Líbia).

Més informació a Cadena Ser

Espanya ens Roba!

Fes-li saber a la Presidenta del Parlament Núria De Gispert que Espanya ens roba

Ho explica el professor Sala i Martí





I Ramon Pellicer a les notícies




Capità Catalunya!

Incident de Victor Alexandre amb rumanesa pel català

Incident lingüístic a Crevillent
Víctor Alexandre · e-notícies · 12/6/2008

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant émfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Reflexió de l'amic NelCat:

He llegit l'article amb gran interès. M'ha agradat molt quasi tot l'article, no perquè em faci feliç, sinó perquè és una descripció d'una situació real.

El final de l'article m'ha decebut moltíssim, emperò. Em referesc al recurs a la "negritud", a la identificació amb "el negre". És molt semblant al recurs argumentatiu del que jo anomèn "indigenisme", és a dir, la identificació amb els indígenes de les Amèriques en contraposició als conqueridors europeus.

Això em resulta dissortadíssim i denigrant. El poble català és un poble europeu, de sang europea. Fins i tot a Mallorca, on hi va romandre un cert substrat àrab, la immensa majoria dels llinatges mallorquins són d'origen germànic.

A més, els Països Catalans es varen fundar a cop d'espasa, en confrontació directa amb l'Islam. Per contra, el sotmetiment a Espanya va ser fruit de la derrota en un conflicte entre iguals.

Els catalans no tenim res a veure amb negres ni amb indis, i comparar-nos amb ells per tal de remarcar un sentit victimista és un fet denigrant que insulta la memòria dels nostres avantpassats.

Si us plau, evitem aquestes comparacions en els nostres arguments. Hem de tenir una mica més d'autoestima.

Els Anticapitalistes ocupen la seu de CDC a Barcelona

Primer de tot cal saber qui són els Anticapitalistes? Els Anticapitalistes són un partit del grup Revolta Global del mateix àmbit que la CUP o els Indignats, que s'ha presentat aquest 20 de novembre i que no ha votat ni sa mare. A ningú se li escapa que aquest partit és un satelit del PSC per fer les gamberrades que ells no poden fer intentant deixar en evidència altres partits com la que ja va denunciar CDC d'Horta. El partit que fa la feina bruta als sociates van cantar la internacional en castellà.

Un centenar de simpatitzants de la candidatura Anticapitalistes han ocupat aquest vespre durant una hora la planta baixa de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya al carrer Còrsega de Barcelona, a poques hores del començament de la campanya electoral. Els activistes han cridat consignes diverses com: 'Li diuen crisi; és capitalisme' o 'No, no, no, a la privatització'.

En declaracions a VilaWeb, la cap de llista de candidatura, Esther Vivas, ha explicat 'ha estat una acció en contra de les retallades i de la privatització que promouen en govern de Convergència, especialment en els àmbits de l'educació i la sanitat'. Els activistes han conversat, a l'interior de l'edifici, amb alguns membres de CiU per a traslladar-los les seves protestes, però no hi han trobat cap dirigent, donada la proximitat amb el començament de la campanya, segons fonts del partit.

Unes quantes dotacions de mossos d'esquadra i de guàrdia urbana s'han desplaçat al lloc dels fets i, després d'una breu negociació, els activistes han abandonat pacíficament l'edifici. A la sortida han tallat durant uns minuts el carrer Còrsega. No hi ha hagut cap destrossa ni cap detenció. 

FONT: Vilaweb

La tàctica de la immigració

Cartell de les JEC de l'any 1982. «Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. CEDO

L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres.  Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel.   Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que  Catalunya  patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes. 

Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si:   hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deixava tant clar.  Els altres catalans deia; i aquest altres establia una barrera entre els catalans, i aquells a qui ell alegrament regalava la nostra nacionalitat.  Candel va ser contestat amb prou claredat  i encert per Cruells. 

L’ eterna discussió de ser o no ser català ha arribat fins als nostres dies;  avui tothom hi diu la seva. La versió més bondadosa dels catalans es referirà i confiarà en la integració, paraula desgastada fins a l’extenuació pels nostres desacreditats polítics. Com deia Cruells, una cosa és integrar-se i l’altre conviure.  Integrar suposa que una comunitat es dilueixi dintre de l’altra.  Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans? Hi ha voluntat dels immigrants d’ésser diluïts?  Es preguntava Cruells l’any 1965. La resposta evidentment és que no.  Els castellans no s’han integrat a Catalunya, sinó que han adaptat la seva nacionalitat al nostre país, i han aconseguit fins i tot que els hi paguem les sevillanes de la feria d’Abril, convencent-nos que ells també són catalans i les sevillanes la nova dansa típica del Principat.

I què hem fet nosaltres per aturar aquesta farsa? Res.  Mantenir les esperances en una integració futura que mai acaba d’arribar.  No s’han integrat els seus fills, tampoc els seus néts, algú pensa potser que en els besnéts no hi haurà res que ens recordi a castella?

 Els badocs catalans no entenen que no pot integrar-se una majoria forastera a una minoria  catalana; no comprenen que catalans i castellans no podem conviure eternament, que arribarà el dia que només sobreviurem nosaltres, o ells.  

L’altre dia un home em deia que cada cop ens assemblem més.  És clar, però no pas perquè ells s’integrin a Catalunya, sinó perquè la nostra desnacionalització i acastellanament ens apropa al seu comportament espanyol, i fa minvar i desaparèixer tot allò que ens diferenciava de manera concloent.  Som nosaltres els integrats, nosaltres els rebaixats a parlar l’idioma dels immigrants.

Quan  aquells trens arribats de pobles de mala mort s’aturaven a Catalunya  carregats fins a rebentar d’obrers de parla castellana, hom ja podia imaginar-se que això no s’acabaria bé.  Malgrat el fet evident molts  encara es mantenien esperançats; o és resignaven fent baixar tots els Sants contra  el règim dictador, assenyalant-lo com a culpable de la invasió castellana que ens obligaven a patir.  Qui baixava d’aquells trens no eren simples obrers; eren exterminadors.  Cap decret de Nova planta aconseguiria debilitar i moderar tant els catalans, com aquella gent famolenca i arrogant, que arribava amb maletes de fusta a les estacions de l’ocupada Catalunya.

Els castellans van inundar Catalunya, van entrar a les nostres llars, van esborrar cognoms del nostre poble, i van arrossegar com un aiguat, els trets diferencials i identitaris que conservàvem dels nostres avantpassats.

Però no n’hi havia prou.  Els catalans, dèbils o moderats, encara érem vius, i calia precipitar la nostra extinció.  Després dels castellans, el règim democràtic espanyol ens va enviar els magrebins.   Quan es van adonar que els nens magrebins, tot i resar a les mesquites, parlaven català al pati, van trobar que calia un nou esforç; un nou allau immigratori.  Llavors van trobar un aliat perfecte.  Un aliat de la seva sang, que escopia en la seva mateixa llengua, i que amb la seva mateixa supèrbia, s’encarregaria de menysprear, humiliar i fer desaparèixer els catalans.  Més foscos de pell, però amb la mateixa personalitat castellana, els sud-americans van escampar-se per tot Catalunya, eixordant-nos amb la llengua del capatàs.  Ens cuidaven els fills, mentre els hi ensenyaven la llengua dels nostres botxins.

Hi ha qui ho te fàcil amb tanta diversitat a casa nostra  i opta per batejar-los a tots com a “nous” catalans, els “altres” catalans com deia en Candel, o catalans nascuts a fora... Donem carnet de catalanitat a tort i dret.  

No són catalans, ni vells ni nous.  Per ser català, primer s’ha de renunciar a ser de qualsevol altra nacionalitat, i ells no només no han renunciat a ser de Colòmbia, el Magreb o Andalusia, sinó que han provat d’escampar damunt Catalunya les seves cultures estrangeres, desnacionalitzant-nos i difuminant tot allò que com a poble, ens distingia. 

 No és la primera vegada ni serà l’ultima que ens hem vist sorpresos i ofesos per frases com: -Es que yo me siento profundamente catalan!  ( és que jo em sento profundament català).

No és això la demostració evident, que la integració ha fracassat? No és la prova que ens faltava per adonar-nos que no hi ha “nous catalans”, sinó catalans i no-catalans damunt Catalunya?   Catalans ho som aquells que en descendim, i aquells que tot i no tenir cap avantpassat català, han sabut renunciar a la seva antiga nacionalitat, i han adoptat la nostra fins a les últimes conseqüències. 

L’any 1965, Cruells escrivia dels castellans;   Aquella  massa explosiva , de vegades fins i tot una mica vandàlica, sempre, almenys, cridanera i inculta , amb una mena d’orgull inconscient de la seva força primitiva , de la seva ignorància, gairebé podríem dir del seu analfabetisme [...]    Quaranta-sis anys després, els adjectius que ell emprava defineixen encara els joves castellans de les barriades barcelonines, que, no només no s’han convertit al catalanisme, sinó que odien i ataquen Catalunya, complint els desigs del franquisme i de la democràcia castellana.

El corc castellà no ha mort, només ha canviat d’arbre.  Subtilment es menja les nostres arrels, ens buida el tronc, i devora l’escorça que ens protegia.  La nostra essència desapareix, aviat ningú recordarà el nostre nom, i si el recorden, ho faran per descriure allò que mai hem set, allò que no som, allò que en realitat, són ells.

Algú em pot acusar de ser un derrotista, de mirar-m’ho negativament.  Caldria  ser un il·lús  per copsar  la nostra situació i somriure.  Només cal treure el cap pel balcó i mirar qui passa pel carrer i veure que l’estranger a casa nostra ara mateix, som nosaltres.  Mira  qui són els teus  veïns, mira amb qui juguen els teus fills a l’escola, ...  I tot això vist des d’una de les comarques més catalanes que hi ha.  Si al Ripollès van maldades, imagineu-vos si sortíssim a un balcó del Baix Llobregat.  

Qui s’ho vulgui mirar de manera positiva endavant, la paret ja l’esclafarà. Només el realisme i la intransigència, poden salvar ara mateix, els catalans.

Article de Jordi Èben publicat a l'Intransigent núm. 29

Antonia Font "L'univers és una festa"

Visc a un planeta ple d'ecosistemes,

no és del tot rodó,

el va escriure un moro que tenia mala lletra.

Sa rotació gairebé no se nota,

ningú no ha vist sa translació

perquè ens aplega en haver dinat quan feim horeta.

I cada nit feim una festa

a una platja que hem fitat a cada destre

amb un fogueró.

Tenim amics d'altres planetes,

són turistes, trompetistes,

saben totes ses nostres cançons.

I ballam fins que és de dia,

i en de dia treim sa barca

i mos n'anam a fer un viatge misteriós

a una cala transparenta,

ens hi quedam a viure perquè tothom sap

que som gent valenta.

Es temps inventa àtoms de colorins,

s'univers és una festa que ens omple de joia,

cada finestra obre un nou matí

ple de llums i ple d'orquestres,

ple d'enigmes submarins.

Es temps inventa àtoms de colorins,

s'univers és una festa que ens omple de joia,

cada finestra obre un nou matí

ple de llums i ple d'orquestres,

ple d'enigmes submarins.

Així és el nostre planeta,

tan polit si viu a lloure, i tan fràgil

com una falguera si viu mal arrecerat,

transplantat a un cossiol de plàstic negre

amb sa gent esterna.

I cada dia és diferent,

com un animal que tresca som feliços

de conèixer gent,

però això és sa nostra terrra,

tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.

Es temps inventa àtoms de colorins,

s'univers és una festa que ens omple de joia,

cada finestra obre un nou matí

ple de llums i ple d'orquestres,

ple d'enigmes submarins.

Es temps inventa àtoms de colorins,

s'univers és una festa que ens omple de joia,

cada finestra obre un nou matí

ple de llums i ple d'orquestres,

ple d'enigmes submarins.

Es temps inventa àtoms de colorins,

s'univers és una festa que ens omple de joia,

cada finestra obre un nou matí

ple de llums i ple d'orquestres,

ple d'enigmes submarins.

Es temps inventa ...

Es temps inventa ...

14 d'Abril: Macià contra Companys

Segueix aquest enllaç per veure el documental sencer.

Context històric:

El 12 d'abril se celebren eleccions municipals. Fa poc més d'un any que el govern de Berenguer ha posat fi a la dictadura de Primo de Rivera. Els nous aires més democràtics han permès que Francesc Macià torni de l'exili i, en un temps rècord, ha pogut organitzar un nou partit, ERC, que uneix republicans de totes les tendències per presentar-se a les eleccions. Al costat de Macià en aquesta aventura hi ha una figura controvertida, Lluís Companys. Un advocat i polític amb fortes connexions amb sectors obreristes i amb determinats nuclis i personalitats del republicanisme espanyol. A pesar de la popularitat de Macià, ningú li atorga gaires probabilitats d'èxit. El nou partit sorprèn tothom amb una victòria aclaparadora.

La victòria agafa els líders del nou partit tan desprevinguts com desproveïts de qualsevol estratègia o pla d'actuació. I cal recordar que sota les sigles ERC hi ha independentistes, federals, republicans moderats, socialistes... Alguns volen la república, d'altres la independència, d'altres proposen anar a Madrid a consultar. Macià convoca tothom l'endemà al migdia per prendre una decisió després de testar l'estat d'ànim a les casernes i a Madrid. Però, empès per l'efervescència al carrer, Lluís Companys va decidir que no calia fer cap reunió. A quarts de dues del migdia, sense comunicar-ho prèviament a ningú -ni tan sols a Francesc Macià- Companys va proclamar la república a l'Ajuntament de Barcelona. La notícia va córrer com la pólvora i va precipitar la caiguda de la monarquia a tot Espanya. En lloc d'alegrar-se per la proclamació, Francesc Macià es va enfadar molt, en arribar a la plaça de Sant Jaume, dissimulant el seu enuig, l'avi va anar més enllà i va proclamar la República catalana, un gest de sobirania que va ser rebut amb entusiasme i desconcert. Pocs minuts després, els dos grans líders de la triomfant esquerra catalanista s'encaraven a crits en una de les nobles sales de l'Ajuntament barceloní. En el moment de l'èxit, ERC viu la seva primera crisi.

Durant tres dies, el nou règim va intentar consolidar-se enmig d'una lluita sorda entre les dues faccions d'ERC, els recels de l'exèrcit, la patronal i la CNT, i l'amenaça d'una intervenció des de Madrid. Mentre Companys es feia càrrec del govern civil, elements fidels a Macià es fan els amos de Correus, de la universitat i d'altres entitats, és evident que no hi ha un pla coherent per assumir el poder per part de la nova República catalana. Tot i l'entusiasme dels seus companys d'estat català, que munten una guàrdia cívica al Palau de la Generalitat, Macià s'adona aviat que la seva posició és més precària del que preveia. Companys ho sap i li explica puntualment, per telèfon, al ministre Maura.

El dia 17, finalment, la visita a Barcelona de tres ministres de la nova república espanyola, va forçar un acord que va enterrar la República catalana i, a canvi, va desenterrar una denominació d'arrel medieval: la Generalitat. Va ser una solució de compromís per tal que Macià pogués mantenir el càrrec tot i no tenir un Estatut d'Autonomia al darrere. En acabar la trobada Macià va dir que feia el sacrifici més gran de la seva vida.

El 14 d'abril, una de les grans dates de la nostra història contemporània, va ser fruit de la improvisació. Companys va actuar per lliure, i Macià el va haver de matisar en una segona proclamació que va fer que Francesc Pujols afirmés: "Aquesta gent, de tant sortir al balcó, es constiparan". Les vacil·lacions dels dies següents demostren que els dirigents d'ERC no havien previst res. Va ser un nyap, una temeritat amb moments gairebé hilarants... però també va ser una proesa, perquè els protagonistes s'hi jugaven la pell, perquè van fer caure la monarquia a tot Espanya, i a més van fer possible el restabliment de l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Macià i Companys, dues de les grans icones del catalanisme, eren dues personalitats molt diferents que el 1931 tot just havien començat a unir les seves forces, després de trajectòries molt diferents. Macià, militar de carrera, tan seriós com romàntic, procedia del separatisme, i va unir forces amb d'altres que, com Companys, professaven un catalanisme molt més tebi, i tenien un perfil molt més esquerrà. Companys era un advocat amb fama d'audaç i fins i tot de tarambana, tenia amics lerrouxistes i fins i tot a la CNT. Tots dos van coincidir sota unes sigles i un objectiu comú -fer caure la monarquia- però la sorprenent victòria electoral va posar de manifest les seves contradiccions.

Toni Soler
Guionista de "14 d'abril: Macià contra Companys"

Populisme amb la immigració?

Sovint veiem com des de l'esquerra se'ns intenta educar a la resta de la societat intentant fer un món més comprensiu, més bonic i més just, a alguns se'ls tracta de dimonis per ser crítics amb la immigració, segons ells diuen que es fa massa populisme. El populisme es pot entendre cap a les dues direccions, en contra i a favor. L'esquerra neo-comunista com el PSC, CUP o ICV ja fa anys que la fan...

Comunistes del País Valencià contra el català/valencià

Aquí veiem una de les cares (en aquest cas la cara més roja) del colonialisme espanyol en territori català.

Santiago Armesilla, David Balaguer i Daniel Cerezo expliquen als seus germans hispano-americans com "les polítiques més aplicades per l'extrema dreta i els feixistes de tots els partits polítics del nostre país [Espanya] imposen la política lingüística" "per tal de desplaçar el castellà a la marginalitat".
Cada membre del Trio Calavera deixa anar les seves perles, durant el vídeo Armesilla fa les preguntes i arriba a preguntar textualment "sí el PP està a la mateixa línea de partits d'extrema dreta com CiU, ERC o el PNV"  més endavant arriba a fer una teoria dient que "PP, PSOE, ERC o CiU són franquistes", Balaguer al més pur estil Lerrouxista de Ciudadanos o del moviment de Los Indignaos intenta canviar la història de Catalunya mentres Daniel Cerezo, el que més destaca pels arguments buits i ximples començats per eh, sí sí clar, com diu ell..., quan li pregunten si parla valencià, respon: "Quin remei, no?..." o exigeix l'imperi  espanyol.

Amb aquesta gent no m'extranya que apareguin notícies d'aquest estil o d'aquest altre 

Gent que farda d'haver anat a la universitat fent el ridícul, comença el circ, personalment no he pogut acabar de veure el vídeo...

Gitanos furten a València i Europa per alçar palaus a Rumanía

Us deixo unes notícies relacionades:

http://www.lasprovincias.es/prensa/20070926/cvalenciana/bandas-ninos-rumanos-roban_20070926.html

http://www.dailymail.co.uk/news/article-1389282/Benefits-boulevard-Built-Romania--YOUR-money.html

http://latam.forumsphp3.net/viewtopic.php?f=18&t=257

L'Islam a casa nostra

Segons informa el diari Ara la facció més extrema de l'Islam va calant als Països Catalans.

Detingut a Mallorca un pressumpte membre d'Al-Qaida de nacionalitat cubanaSegons Interior, el detingut s'havia radicalitzat en els últims anys i havia arribat a penjar a internet fins a 1.120 vídeos radicals, la majoria produïts per ell mateixEFE 

La Guàrdia Civil ha detingut avui a la localitat mallorquina de CalaRatjada-Capdepera al ciutadà cubà J.E.F.M, acusat de pertànyer a Al-Qaida idels delictes d'enaltiment del terrorisme i d'amenaces. Segons informa el Ministeri de l'Interior, el detingut havia experimentat un procés de radicalització en els últims anys i havia arribat a penjar a internet fins 1120vídeos radicals, la majoria produïts per ell mateix.

Defensor a ultrança de les tesis i els fins de la gihad global propugnats per Al-Qaida, el ciutadà cubà desenvolupava a través d'internet una tascad'adoctrinament radical sobre altres individus, assenyala Interior. En el registre del seu domicili s'han intervingut diversos ordinadors portàtils, discsdurs externs, memòries USB i targetes SD. La investigació s'ha desenvolupatsota la direcció del Jutjat Central d'Instrucció número 4 de l'AudiènciaNacional, el titular és el jutge Fernando Andreu.

Barcelona | Actualitzada el 20/09/2011 16:32

Per altra banda a LLeida un acte escandalós que no es pot atribuir només a la violència masclista sinó que ha d'anar lligada a la llista de crims en nom de l'Islam

Detinguts quatre joves per apallissar a Lleida la nòvia d'un d'ells i deixar-la inconscient

Els Mossos d'Esquadra han detingut quatre joves acusats de donar una brutal pallissa a l'exnòvia d'un d'ells, de 20 anys, que va haver d'ingressar a l'hospital a causa dels cops rebuts, i la seva actual parella a la població de Tremp (Pallars Jussà)EFE
Segons ha informat avui la policia autonòmica, els fets van ocórrer divendres passat, dia 16, a la nit, quan la jove i el seu actual nòvio anaven pel carrer i van ser abordats pels joves detinguts.
Pel que sembla, va ser l'exnòvio de la noia qui es va encarregar de copejar-la, mentre que els altres retenien la seva parella actual per impedir que l'ajudés i també la copejaven. La pallissa que va rebre la jove va ser tan forta que va quedar inconscient i va haver de ser traslladada a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona amb la mandíbula trencada, mentre que el seu company també presentava diversos cops, encara que de menor entitat, segons els Mossos.
La policia va detenir aquella mateixa nit els quatre acusats, d'origen marroquí, després que aquests fugissin en direcció a Lleida. Els Mossos van muntar un dispositiu que va permetre localitzar, a l'altura de la localitat de Bellcaire d'Urgell, un cotxe amb quatre joves que coincidien amb la descripció dels agressors.
Els quatre detinguts, d'entre 18 i 25 anys i veïns de Mollerussa (Pla d'Urgell), van passar a disposició del jutge, que va ordenar l'ingrés a la presó de tres d'ells, inclòs l'exnòvio de la víctima, mentre que un quart, que segons els Mossos no havia participat directament en la baralla i s'havia encarregat només de conduir el cotxe, va quedar en llibertat.
Aquests fets han causat una gran commoció a la població de Tremp, on el nòvio actual de la noia agredida és molt conegut. Amb la finalitat de denunciar aquest episodi de violència masclista, el consistori, juntament amb l'Associació de Dones Rosa d'Abril, va organitzar ahir a la tarda una concentració de rebuig que va reunir unes 300 persones, segons ha informat l'Ajuntament.

Lleida | Actualitzada el 20/09/2011 12:42

La policia francesa deté tres dones amb vel integral

Dues d'elles s'han detingut durant una manifestació contra la llei que prohibeix dur la cara tapada en espais públics i una altra en una estació d'Avinyó. Es tracta de les primeres detencions des de l'entrada en vigor de la llei avui

La policia francesa ha detingut avui tres dones amb vel –dues amb nicab i la tercera amb hijab, que no està prohibit per llei–, davant de la catedral de Notre Dame, al centre de París. A aquest grup s'hi afegeix la dona que s'ha detingut en una estació de tren de la ciutat d'Avinyó, al sud del país.

La detenció de tres dones s'ha produït durant una manifestació contra la prohibició de l'ús del vel integral islàmic en llocs públics a França, una mesura que ha entrat en vigor avui al país. Un portaveu de la policia ha assegurat que les detencions no s'han fet per culpa de la roba que duien les dones –el nicab deixa veure els ulls i està afectat per la prohibició, però el hijab deixa veure el rostre–, sinó perquè no havien demanat permís per manifestar-se. A més a més, s'ha detingut una altra persona a l'organització.

Segons la llei que entra en vigor avui, una persona que porti la cara coberta en un espai públic i no accepti retirar-se el vel serà sancionada amb una multa de 150 euros. La policia ha de seguir, però, tota una sèrie de protocols per a aquest procés. Primer l'ha de parar pel carrer, demanar educadament que es tregui el vel, i si no ho accepta, detenir-la i portar-la a comissaria. Tot i això, no s'hi poden estar més de quatre hores ni quedar-s'hi a dormir. A més a més, s'especifica que millor que la policia no freqüenti les àrees de culte.

Davant d'aquestes especificitats, portaveus de la policia francesa ja han fet saber que no es pot treballar amb aquestes condicions.


ARA.CAT


NI UN PAS ENRERA!

Set detinguts en una operació contra el terrorisme islàmic

Set persones han estat detingudes aquesta nit en una operació policial contra el terrorisme islamista al Raval i a Badalona. Els agents, coordinat per l'Audència Nacional, estan escorcollant diversos domicilis aquesta nit. La policia creu que els sospitosos tenen vincles internacionals i els atribueix un delicte d'associació il·lícita i de falsificacoió de documents. També podrien ser imputats per col·laboració amb banda armada. 

FONT: Ara.cat

FORA MUSULMANS
DELS PAÏSOS CATALANS!

El PSPV animava a joves de 14 anys a prendre drogues

L’Ajuntament d’Elx animava els joves a consumir drogues

L’Ajuntament d’Elx (Baix Vinalopó) ha hagut de retirar un curset dirigit als joves en el qual s’incitava al consum de drogues. L’Àrea de Joventut del consistori, en mans del socialista Alejandro Soler, oferia un curs, Diversió i Drogues? adreçat a joves d’entre 14 i 19 anys en el qual se’ls animava a gaudir del consum d’estupefaents. En el curset no només s’ensenyava a identificar què són les drogues i quins en són els diversos tipus, sinó que també es volia convèncer els alumnes que no ho identifiquessin com “quelcom dolent”. El curs pretenia fer “veure les drogues des d’un altre punt de vista, no com quelcom dolent que ha de ser prohibit i eliminat”. Fins i tot s’animava els joves a que coneguessin els riscos d’aquestes substàncies, però “sense haver de renunciar” a prendre’n. El curs també tenia l’objectiu de “posar en comú les nostres experiències amb les substàncies per poder aprendre els una dels altres i augmentar els nostres coneixements”.  

SOM NOTÍCIA

Amenaça islàmica a Ses Illes

L’amenaça del bioterrorisme, a prop de les Illes. Mig centenar de milicians d’Al-Qaeda moren de pesta en una base del nord d’Algèria, on se sospita que fabricaven el bacteri per usar-lo com a arma bacteriològica. Tot a només 340 quilòmetres de les Balears. La xarxa terrorista internacional Al-Qaeda podria estar fabricant la seva arma bacteriològica més mortífera, el bacteri de la pesta, ben a prop de les Illes Balears, al nord d’Algèria. Així ho sospita el Govern nord-americà, segons han assenyalat en els darrers dies diversos mitjans internacionals i portals d’internet especialitzats en jihadisme.

Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units investiguen si el desmantellament urgent d’un presumpte campament d’Al-Qaeda al Magreb islàmic (AQIM) a les proximitats de Tizi-Ouzou podria estar relacionat amb una errada durant el procés de fabricació del mortífer bacteri, que hauria provocat la mort de mig centenar de milicians islamistes i que seixanta més s’haguessin lliurat atemorits a les autoritats algerianes. Així ho destacaren els britànics The Sun i Daily Telegraph i el nord-americà The Washington Times en la seva edició del 19 de gener. Aquest darrer atribuí la informació a un alt càrrec dels serveis d’intel·ligència dels EUA.

La premsa algeriana es féu ressò de la notícia. Els diaris Echorouk i En-Nahar recolliren en les seves edicions del passat sis de gener la mort de desenes de milicians a causa d’una epidèmia i la fugida esperitada dels supervivents. Des d’aleshores, el silenci de les autoritats algerianes ha estat absolut.

D’altra banda, la web Counterterrorism Blog destacà que activistes pakistanesos haurien viatjat als camps d’entrenament d’AQIM a Algèria amb la missió d’ensinistrar els milicians nord-africans en la producció d’armes biològiques. La base dels terroristes algerians estaria ubicada en les proximitats de Tizi-Ouzou, una regió al nord del país amb una forta implantació de l’AQIM, organització hereva del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat i que al llarg de la seva existència ha causat milers de morts.

http://sesilles33.blogspot.com/2009/02/lamenaca-del-bioterrorisme-prop-de-les.html