Silenci còmplice de l’anticatalana UCRF davant del pacte entre PxC, PSOE i PP a l’Hospitalet contra el dret a decidir

El web d’un dels partidaris d’UCFR amb un muntatge amb Heribert Barrera vestit de nazi.

Silenci còmplice del grup anticatalanista Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) davant del pacte a l’Hospitalet de Llobregat entre els partits espanyols PxC, PSOE i PP, els quals van aprovar una moció contra el dret a decidir dels catalans. Aquest grup, que teòricament sempre denuncia qualsevol pacte dels partits tradicionals amb el partit de Josep Anglada, ara es mostra comprensiu davant la votació antisobiranista que va tenir lloc aquest dimarts passat en ple d’aquest ajuntament del Baix Llobregat, en el qual hi van participar tots els regidors de Plataforma per Catalunya, entre els quals hi havia el cap de llista, conegut per haver estat fotografiat amb una bandera espanyola amb el símbol feixista. 

Aquest silenci calculat de UCRF demostra, una vegada més, l’interès real d’aquesta organització, que no és cap altre que la criminalització dels partits democràtics catalans que volen viure en una Catalunya lliure i catalana. Per exemple, en les darreres eleccions municipals a l’Hospitalet, UCRF va fer campanya de boicot contra el jove partit Identitat Catalana perquè aquest demanava que s’hagués de saber català per obtenir ajuts i subvencions. Un altre exemple el trobem ara en el seu lloc web, on no només no denuncien el pacte espanyol i racista sinó que ataquen una altra organització independentista com Unitat Nacional Catalana. La doble moral d’aquest col·lectiu i la complicitat evident que té amb els partits espanyols, com el PSOE, hauria de fer reflexionar els partits i entitats sobiranistes que li han donat suport incondicionalment, com Esquerra, l’ANC o el Cercle Català de Negocis.

FONT: SomNotícia 

Tenim un problema amb la immigració

Si jo fos un alcalde valent deixaria d'empadronar immigrants sense papers. Això no vol dir que no pugin rebre assistència sanitària en cas de malaltia, per descomptat. Però és una contradicció flagrant que l'Estat prohibeixi l'entrada il·legal d'immigrants i els ajuntaments els hagin d'empadronar només amb el passaport en vigor i un contracte de lloguer. Els ajuntaments no són també Estat?.

Això ja és el que va fer l'Ajuntament de Vic ara fa dos anys. Però llavors el rebombori polític i mediàtic va ser tan gran que va haver de recular. El PSOE va fer pinya en nom dels principis de l'esquerra: Zapatero, Fernández de la Vega, Rubalcaba van saltar al coll de l'alcalde, Josep Maria Vila d'Abadal, sense pensar-s'ho, malgrat que havia estat un decisió de tot l'equip de govern, format per CiU, PSC i ERC.

Però sospito que ni Zapatero ni De la Vegada ni Rubalcaba han estat mai a Vic, ni tan sols en campanya electoral. A la capital d'Osona s'hi ha d'anar un dia de mercat. I el dimarts, no el dissabte que està ple de forasters. Només l'aleshores el ministre José Blanco va admetre certa "incongrüència" en una legislació que, d'una banda, obliga a expulsar els immigrants sense papers i, de l'altra, a empadronar-los.

El resultat és prou conegut: a les darreres eleccions municipals la ultradretana Plataforma x Catalunya va convertir-se en segona froça política, després de guanyar un regidor -de quatre a cinc- mentre que el PSC ha esdevingut una força minoritària amb només dos -en va perdre la meitat-. Els socialistes fins i tot van quedar per darrera de la CUP pel que fa al nombre de vots.

L'actitud de la premsa més progressista també va ser gairebé unànime, començant per algun diari que ha hagut de tancar ara la seva edició en paper. Público va obrir la seva portada el 13 de gener del 2010 amb el titular: “Los xenófobos ven legitimitadas sus tesis por la medida del equipo de gobierno de CiU, PSC y ERC”.

El País, per la seva banda, va editorialitzar sobre l'efecte Le Pen a Osona. A l'Ara un subdirector molt proper a ERC -m'ho va admetre ell mateix quan treballava a la Com- escrivia que Vic havia enarborat el "fantasma xenòfob" i a El Periódico Joan Tapia afirmava que la dreta havia acabat copiant el discurs racista.


De fet, posaria la mà al foc que les direccions de Nicaragua i de Calàbria van fer recular les seves respectives agrupacions locals pressionades precisament per aquesta opinió publicada, que no és el mateix que l'opinió pública. Hi havia una crònica al diari del Grupo Zeta que començava així: “Va ser difícil aconseguir-ho, però després de diverses hores d’insistència telefònica, hi va haver resposta: socialistes i republicans van censurar el polèmic pla que van aprovar els seus coreligionaris locals, mentre que les altes esferes de CiU van optar per no pronunciar-s'hi”.


Només alguns opinadors es van atrevir a dir que, amb la immigració, calia fer alguna cosa. Perdonin si me'n deixo cap, però paga la pena recordar el valor de Pilar Rahola, Jordi Basté, Salvador Cardús, Vicent Sanchis, Miquel de Palol o Manuel Milián Mestre -ja veuen que n'hi havia de tots colors- per anar a contracorrent.


Fins i tot va haver-hi un exalt càrrec del tripartit expert en seguretat, Ramon J. Moles, -que havia estat secretari general de Medi Ambient amb CiU i d'Universitats amb Esquerra- va gosar publicar un article a La Vanguardia (”Vic: la paja en el ojo", 15 de gener del 2010) en què exposava que “es lícito y obligado que un ayuntamiento intente ajustar su prestación de servicios (dicho de paso: insuficientemente financiadas por Estado y Generalitat) a su padrón porque a ello le obliga la ley”.


No cal dir que la política en matèria d'immigració no la podem deixar en mans dels ajuntaments, però són els primers que reben l'impacte de la immigració -a hores d'ara espero que ja ningú no en negui el seu impacte, ni tan sols Dolors Camats-. I si algun alcalde fes això almenys el govern de l'Estat, ara en mans del PP, i el de la Generalitat, de CiU, es veurien obligats a dir-hi la seva perquè amb l'excusa de l'autonomia local -o dels centres escolars- sempre acaben mirant cap a una altra banda. Com amb les mesquites o el vel a les escoles.


La immigració és una patata tan calenta que els nostres polítics prefereixen amagar el cap sota l'ala. La prova és que, en el darrer debat electoral entre Rajoy i Rubalcaba abans de les generals, va haver-hi dos temes que no van sortir enlloc malgrat ser de candent actualitat: un la corrupció, l'altra la immigració. Atès que tot estava pactat al mil·límetre per les direccions electorals d'ambdós partits no cal que els digui per què. Més val no cremar-se, oi?


Ara per ara, l'únic que he llegit del nou govern del PP en matèria d'immigració ha estat unes declaracions del nou ministre de Defensa, Pedro Morenés, que defensava nacionalitzar estrangers després de dos anys a l'Exèrcit. Mirin si estan malament de personal les Fuerzas Armadas. I Mariano Rajoy, en campanya, no va dubar en fer un acte amb musulmans de Melilla -el 8 de novembre del 2011- que si l'hagués fet a Catalunya hagués posat els pèls de punta a García Albiol i a Sánchez-Camacho.


Pel que fa al Secretari d'Immigració de la Generalitat, Xavier Bosch, la setmana passada feia unes declaracions al diari Ara ("El dia que m'espera", 21 de febrer del 2012) dignes d'un dirigent d'ICV-EUiA: "Estem cansats de sentir cantarelles com que els immigrants s'ho queden tot o que són els culpables de la crisi que patim".

Tothom sap que si Xavier Bosch va arribar al càrrec -sense experiència prèvia en la matèria, per cert- és perquè Àngel Colom, esquitxat pel cas Palau, no podia ser-ho. Però a veure si comencem a tocar de peus a terra i deixar de banda el bonisme en matèria immigració. No tot són flors i violes.


Perquè és evident que els immigrants no reben més ajuts pel fet de ser immigrants, sinó pel seu nivell de renda, però en temps de crisi això provoca tensions en les capes menys afavorides de la societat, que també estan patint. Un dia a e-notícies vam fer un experiment científic: la Laia va tenir la santa paciència de comptar a qui anaven destinats els ajuts de lloguer de la Generalitat. Les xifres eren irrefutables: el 77% eren per a immigrants.


Per això a CiU sembla que encara no saben que el tercer problema que amoïna als catalans és la immigració, segons qualsevol baròmetre del CEO. En realitat és el segon perquè el primer és "l'atur" i "el funcionament de l'economia", és a dir, ambdós són un de sol: la crisi.


I una dada més preocupant: a l'enquesta del desembre del 2011 (”Percepció de les polítiques públiques i valoració de l’obra de govern”) els catalans suspenien el Govern amb un 4,56 pel que fa a ”integració de la immigració”. Encara pitjor: el 81,1% considerava que no estava fent res per arreglar el "problema" de la immigració.


En el fons, doncs, és una sort que el líder de la ultradretana Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, -i el seu secretari general, Robert Hernando- sigui un esverat. Anglada fa servir sovint expressions com "casta política” i "tecnòcrates de Brussel·les" o se n'alegra que "no hi hagi moros a la plaça". Si moderés el seu llenguatge penetraria en les classes mitjanes més del que està penetrant.

És encara d'hora per saber si Anglada ha tocat sostre, com es preguntava l'historiador Xavier Casals, un dels nostres experts en la qüestió, en el darrer número de la revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol (La nova ultradreta i l’expansió del populisme a “Via 17. Valors, Idees, Actituds. Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Desembre del 2011”, pàg 144).


Però en menys de deu anys ha passat de 3.000 vots a les municipals -i només quatre regidors- a 65.000 -amb 67- i això que es presentava tan sols a un centenar de localitats. I si a les darreres eleccions al Parlament va quedar fora pels pèls -uns 4.000 vots- va ser només perquè el PP va endurir el missatge i sortosament va punxar a Barcelona.


En política no hi ha res pitjor que menystenir el rival. I si el 2014 Anglada entra al Parlament -als seus mítings no hi ha només fatxes i friquis com es pensen a TV3: hi ha molta classe mitjana-, el to trabucaire d'Alfons López Tena semblarà la mare Teresa de Calcuta al costat del del líder de PxC. Només cal recordar que a les generals, sense cap opció d'entrar al Congrés, va fregar els 60.000 vots.


Sé que probablement, amb aquest article, m'arrisco a que em diguin racista o xenòfob, però tinc una cosina casada amb un pakistanès -que parla un català perfecte, per cert- i un immigrant m'acaba de salvar la vida després d'arreglar-me el mòbil. Aixó sí: a canvi de 40 euros que he pagat de bon grat. És la llei de l'oferta i la demanda.


El que passa és que jo no visc a Sant Cugat -un veritable microcosmos-, sinó en un municipi amb un 20% d'immigració. En realitat, és més perquè els immigrants sense papers no surten mai a les estadístiques. I els meus fills tampoc no van al Col·legi Alemany, ni al Frederic Mistral, ni a l'Aula ni al Sunion ni al Betània-Patmos o al Saint Peter's School, per citar algunes de les escoles més cares de Barcelona i rodalies on han estudiat una bona part dels nostres representants polítics i on ara hi porten els seus fills.


No, els meus van a una escola pública amb un 50% d'immigració -plena de Mohamed, de Nirhim, de Nadir, d'Omaima. Que consti que va ser una decisió premeditada perquè vaig pensar -vam pensar- que els aniria bé veure com serà la Catalunya del futur. Però la percepció sobre la immigració canvia quan comences a veure gel·labes pel teu carrer i te n'adones que no tot és happy flowers.


Per això, veig CiU tan despistada amb la qüestió com al PP i, per descomptat, l'esquerra. Només alguns alcaldes socialistes -com Àngel Ros o Núria Marín, per exemple- han començat a canviar de xip conscients que tenen una fuita de vots per aquest cantó. L'altre dia, abans d'un acte a Òmnium, fins i tot Joan Tardà m'admetia que els votants del Front National són els antics votants del PC francès de George Marchais.

Per exemple, l'únic que se li ha ocorregut al nou portaveu de CiU al Congrés en matèria d'immigració, un tal Antoni Picó, és defensar una proposició de llei d'estrangeria sobre els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) després de la campanya d'El Periódico. No cal dir que als CIE s'ha d'aplicar estrictament la legalitat i depurar totes les responsabilitats, sobretot al de la Zona Franca després de la mort d'un intern. Però no vull ni pensar com deuen estar els CIE del Marroc, de Senegal o de Gàmbia en el cas que en tinguin.


La setmana passada, tot aprofitant un ple del Parlament, vaig estar xerrant per exemple amb diversos alcaldes sobre la immigració pels passadissos de la cambra. La veritat és que la majoria eren de CiU, però perquè després de les darreres eleccions municipals n'hi ha pocs del PSC. A la propera intentaré enraonar amb els socialistes Esteve Pujol i Judith Carreras, alcaldes respectivament de Camprodon i Olvan. Però no és el mateix, perquè el primer té un 11,4% d'immigració i la segona només un 2,7%.

Tot era off the record, és clar. Però un em va advertir que si no espavilem, en deu anys, podem acabar "com la Banlieue de París". Un altre em va explicar que, durant les eleccions, en feus socialistes, se li havien atansat votants que li deien -l'expressió és textual: "si em treus els moros et voto".


N'hi havia un, amb un percentatge d'immigració relativament baix al seu municipi, que no n'estava gaire amoïnat, però em va confessar que un dia va anar al centre històric de Tortosa i va quedar garratibat: "allò semblava Islamabad".


Però el més preocupant és el que em va dir una regidora del Baix Empordà que estava de visita: "amb la crisi, marxen". Malament rai si aquest és el criteri del partit de govern a la Generalitat, perquè vol dir que no té política en matèria d'immigració.


Per descomptat, també hauríem de fer autocrítica. Digue-m'ho clarament: sort n'hem tingut de la immigració: sense immigrants qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval sense ascensor? qui tindria cura dels nostres avis o qui netejaria els nostres carrers? (Nota del blog: qui ho feia abans que arribés tanta immigració?)

També hem tingut també un munt d'empresaris sense escrúpols: el boom de la construcció s'ha basat en part en mà d'obra barata. Un altre alcalde coneixia el cas d'un escorxador que pagava 500 euros al mes a immigrants per treballar a dos graus sobre zero.

Però tampoc no podem obrir les portes de bat a bat: tot immigrant hauria de venir, com a mínim, amb un contracte de treball sota el braç. I més amb els temps que corren. En política no hi ha res pitjor que no fer res. Tenim -tenen, perquè jo només faig de periodista- un problema. Si no espavilen, la situació pot esdevenir explosiva. I em sap greu dir-ho: això no és un article, ni tan sols una tesi doctoral malgrat la seva extensió, és un veritable crit d'alarma.

Per exemple, diumenge passat, a mitja tarda, vaig anar a donar un tomb pel meu poble. Em vaig sentir en minoria: primer em vaig creuar amb una parella, després amb un pare i un fill, més tard amb unes dones amb criatures, finalment amb tres homes un d'ells tapat de cap a peus: tots eren immigrants magrebins. Fins passat cinc minuts no vaig veure un autòcton. Malament rai si les classes mitjanes -de la qual em sento membre- se senten oblidades. Pot passar de tot.

Xavier Rius
Font: E-notícies

Felipe Gonzalez, el franquista

Foto de l''ex-president d'Espanya i militant del PSOE i el seu passat franquista

Agents antirumors sobre la immigració

Aquest bon home sembla no agradar-li la idea que uns pallassos parlin per ell

L'Ajuntament de Barcelona ha format 463 "agents antirumors"per anar escampant la bona nova a la ciutadania, que consisteix en saber que els immigrants són bons per definició i que si de vegades alguns ens inquieten és perquè nosaltres els fem males persones amb els nostres prejudicis. D'això, segons afirmen aquests Agents, se'n diu efecte Pigmalió. Que vostè creu que entre nosaltres hi ha grups salafistes i això no li fa gota de gràcia? Compte! No ho comenti perquè pot disparar-se l'efecte Pigmalió i podem trobar-nos com a l'Afganistan per culpa de la seva malfiança.

Potser ja comença a ser hora que l'actual govern municipal deixi caure el lliri que duu a la mà. Més que res pel bé de tots. La laxitud i l'entreguisme de CiU comencen a ser alarmants. Elsplans quinquennals de la subvenció sistemàtica a grups i plataformes que han viscut de la moma durant tants anys, han d'acabar. I no només per raons econòmiques, sinó per pura higiene democràtica. Aquests grups han creat xarxes clientelars i professionals, s'han enquistat en les administracions i sovint se serveixen de la democràcia per laminar-la.

Lluitar contra el racisme i la xenofòbia és un deure de tots els ciutadans i, naturalment, de l'Administració. El millor antídot és una política d'immigració seriosa i combatre els prejudicis sense demonitzar qui manifesta dubtes o greuges justificats. Acusar tot un col·lectiu de lladre o de fanàtic és inadmissible, però també ho és estigmatitzar qui denuncia abusos concrets en els serveis socials o qui no accepta el burka per considerar-lo una manifestació intolerable de discriminació de la dona. 

Però d'on sorgeixen aquests Agents Antirumors? L'equip actual de l'Ajuntament de Barcelona s'ha trobat amb un seguit d'herències i, pel que es veu, no sap què fer-ne o no gosa modificar-les o suprimir-les. Una d'aquestes perles heretades és el Pla Barcelona Interculturalitat (de la Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural), que va impulsar l’Estratègia BCN Antirumors i la Xarxa BCN Antirumors. 

Tot aquest entramat verborràgic de direccions, sotsdireccions, secretaries i xarxes està format per l'anterior equip municipal. Per gent com Francesc Osán, cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i, a més, cap i portaveu de la Caravana Barcelona Solidària gràcies a la qual ara AlQaida del Magrib té vuit milions d'euros que no tenia.

Un altre dels responsables de la vella nomenklatura i principal responsable de la formació de part de l'actual equip era Josep Maria Navarro Cantero, professor de l'Escola Universitària de Treball Social, "empresari de l'economia social i solidària" (sic) i cap de la mega subvencionada i antisemita ONG Sodepau.

Josep Maria Navarro va ser entrevistat fa poc a Webislam per l'inefable  Abdennur Prado -el musulmà moderat que va amenaçar el Parlament espanyol amb tenir el seu 11-M i cap fiscal no li ha fet cap pregunta-. En aquesta  entrevista Navarro té la poca vergonya d'afirmar que "el sionisme català té una una significativa implantació a la premsa i als mitjans de comunicació" del nostre país. I per si no fos prou afegeix que"la islamofòbia és el nou antisemitisme del segle XXI", aplicant la tàctica d'equiparar realitats i aconteixements que no tenen res en comú per justificar l'islamisme radical, per menystenir la cultura jueva i, evidentment, l'estat d'Israel i per relativitzar l'Holocaust. 

Els recordem que aquest conegut antisemita, Navarro, coordinava el "Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona" i, alhora, la pantomima del Tribunal Russell de Barcelona, detall que dóna idea de la imparcialitat i l'honradesa d'aquest individu.

També donava suport al Tribunal Russell constituït a Barcelona la Meritxell Martínez Bellafont, ex presidenta de l'ONG Setem. Ara coordina una secció d'aquest programa dels Agents Antirumors, el dedicat a "accions teatrals", que sol consistir en la irrupció de pallasses als mercats cridant consignes progres que pretenen ser gracioses i que coaccionen la gent que hi ha anat a comprar, no a que l'adoctrinin.

Amb aquests antecedents, sumats a l'orientació del qüestionari que han de respondre els voluntaris i que es dóna per fet que aquests pertanyen "entitats o organismes", ja tindrem una idea prou aproximada de quina mena de rumors volen combatre. Ni una paraula sobre l'antisemitisme escandalós que malauradament distingeix el nostre país, atiat pels mitjans de comunicació -especialment els públics-, i per grupuscles que han fet de la judeofòbia l'eix de les seves vides i de la seva economia i als quals, precisament, pertanyen els inventors d'aquest assaig de censura disfressada de missatge políticament correcte.

Evidentment, aquests Agents no aniran mai a parlar amb l'imam de Lleida ni entraran a qualsevol mesquita o carnisseria halal per explicar-los que el país que els acull exigeix el respecte a totes les religions i els drets de la dona. No els diran que el Protocols dels Savis de Sion són un libel repugnant i que els jueus no van degollant nens, tal com els mostren a les sèries de televisió que veuen a casa seva. O quines televisions es pensen que miren una part significativa de la comunitat musulmana de Catalunya? 

No, els únics racistes i xenòfobs, els únics que tenen prejudicis i escampen rumors són els catalans. Per exemple, els que creuen i no s'estan de manifestar que és intolerable que els practicants d'una religió vulguin imposar-nos els seus criteris sobre què hem de pensar sobre el seu profeta o el seu déu o què es pot dibuixar a les revistes satíriques.

Però tranquils, que els Agents seran persuasius i entraran a les nostres botigues o es ficaran en les nostres converses al carrer o al bar amb un to condescendent. Ho expliquen així : "Tampoc no es vol demonitzar aquelles persones que tenen prejudicis o reprodueixen rumors i que «han de ser rescatats» pels agents antirumor".

Les "Brigades de la moral" sempre comencen rescatant amb un somriure als llavis. Passat un temps es dóna per fet que hi ha coses que no pots dir i coses que no pots fer. Que te'n guardaràs prou d'escriure segons què, de vestir segons com, de defensar el que penses. I que si et surts del guió... després no et queixis.

FONT: Hasbara-ts

Els Anticapitalistes ocupen la seu de CDC a Barcelona

Primer de tot cal saber qui són els Anticapitalistes? Els Anticapitalistes són un partit del grup Revolta Global del mateix àmbit que la CUP o els Indignats, que s'ha presentat aquest 20 de novembre i que no ha votat ni sa mare. A ningú se li escapa que aquest partit és un satelit del PSC per fer les gamberrades que ells no poden fer intentant deixar en evidència altres partits com la que ja va denunciar CDC d'Horta. El partit que fa la feina bruta als sociates van cantar la internacional en castellà.

Un centenar de simpatitzants de la candidatura Anticapitalistes han ocupat aquest vespre durant una hora la planta baixa de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya al carrer Còrsega de Barcelona, a poques hores del començament de la campanya electoral. Els activistes han cridat consignes diverses com: 'Li diuen crisi; és capitalisme' o 'No, no, no, a la privatització'.

En declaracions a VilaWeb, la cap de llista de candidatura, Esther Vivas, ha explicat 'ha estat una acció en contra de les retallades i de la privatització que promouen en govern de Convergència, especialment en els àmbits de l'educació i la sanitat'. Els activistes han conversat, a l'interior de l'edifici, amb alguns membres de CiU per a traslladar-los les seves protestes, però no hi han trobat cap dirigent, donada la proximitat amb el començament de la campanya, segons fonts del partit.

Unes quantes dotacions de mossos d'esquadra i de guàrdia urbana s'han desplaçat al lloc dels fets i, després d'una breu negociació, els activistes han abandonat pacíficament l'edifici. A la sortida han tallat durant uns minuts el carrer Còrsega. No hi ha hagut cap destrossa ni cap detenció. 

FONT: Vilaweb

Espanya regala mig milió d'euros a Palestina.

Des d'aquella escena de l'expresident del Govern, fotografiant en plena ofensiva israeliana amb una kufiya (mocador convertit en símbol de "resistència" per Iàsser Arafat) amb membres de les Joventuts Socialistes, les subvencions no han cessat. L'última contribució del Ministeri d'Afers Exteriors als àrabs de Cisjordània, en el marc de la agonitzant Aliança de Civilitzacions, s'ha sabut uns dies abans de les eleccions del 20N.

Segons acaba de publicar el Butlletí Oficial de l'Estat, el departament que dirigeix ​​Trinidad Jiménez ha inclòs també a Palestina a la llista de beneficiaris dels ajuts de cooperació internacional que van ser sol · licitades el tercer trimestre del 2011. En concret, mitjançant resolució del 27 d'octubre, el ministeri atorga mig milió d'euros als territoris palestins.

Adéu ciau Zapatero

La diferència entre quieto i parado

Els perquès del trienni negre de l'esquerra catalana

Maig del 2010. Carme Chacón somriu després d'aconseguir el millor resultat del PSC en unes estatals. D'aquella estampa ja en fa tres anys i mig i, des de llavors, cap líder d'esquerres català ha pogut tornar a somriure una nit electoral. Des de llavors, en tots els comicis, PSC, ERC i ICV han anat perdent un llençol a cada bugada en forma de vots i escons, sense excepció. ¿A què es deu aquest trienni negre de l'esquerra?

La primera raó, segons els experts, és la situació econòmica. "Amb les crisis, els partits de govern pateixen, és gairebé una llei general", explica el politòleg Jordi Muñoz. El "vot econòmic", implacable segons el catedràtic de ciència política de la UAB Joan Botella, recorda que "tots els governs europeus han perdut les eleccions en els últims tres anys". El politòleg de la UPF Marc Guinjoan afegeix, a més, que "les solucions a la crisi estan arribant majoritàriament de la dreta".

Tanmateix, l'economia en genèric no ho explica tot. Així, Muñoz especifica que la crisi perjudica especialment els partits progressistes perquè "el seu l'electorat [classes populars i mitjanes] està especialment afectat". El desencís dels nous precaris i aturats ha reforçat, per tant, "l'alternativa antipolítica". Els indignats són "el fracàs" de l'esquerra institucional, afirma Muñoz, un col·lectiu històricament pròxim que últimament opta per abstenir-se o votar nul o en blanc.

Ho subscriu Botella, que creu que socialment "hi ha estabilitat ideològica". Segons el Centre d'Estudis d'Opinió, els catalans se situaven en un 3,26 en un eix ideològic en què l'1 és l'esquerra i el 10 la dreta. El mes passat la mitjana era del 3,23. Els catalans, per tant, majoritàriament segueixen sent de centreesquerra, però "el que falla són les eines d'expressió, no hi ha sintonia amb els partits", segons Botella, que creu que CiU no ha eixamplat la seva base de votants, sinó que s'ha beneficiat de l'abstencionisme dels progressistes. Les possibilitats de reconquerir un espai que ideològicament pertany a PSC, ERC i ICV existeix, si tornen a sintonitzar amb les bases.

A banda, la percepció dels executius d'esquerres tampoc hi ha ajudat. Ho explica Botella: "Els tripartits van néixer amb un signe de simbologia -Estatut, memòria històrica...- i entesa amb Madrid que no han reeixit". I, per partits, el balanç tampoc és positiu. Segons Guinjoan, el PSC ha estat incapaç de desmarcar-se d'un PSOE "bel·ligerant amb les demandes d'autogovern", fet que ha arrossegat ERC, que ha donat suport a un govern liderat per un PSC de discurs "marcadament espanyolista". I en un context marcat per la sentència de l'Estatut, això és clau.

L'excepció a aquest panorama és ICV-EUiA. Guinjoan opina que "no ha caigut gaire per la inelasticitat del seu votant i per la menor crítica dels electors en temes nacionals", mentre que Muñoz apunta que s'ha beneficiat de la davallada del PSC "perquè els seus vasos comunicants són més clars que amb ERC". El flanc a l'esquerra que ha deixat el PSOE l'aprofitaran els ecosocialistes, la llista que, segons els sondejos, pot posar fi a la tendència negativa de l'esquerra.

 FONT: ARA

Per a Catalunya és el mateix Rubalcaba que Rajoy

20.N primera part

PER CATALUNYA ÉS EL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY

Aquest 20 de novembre es celebraren les eleccions espanyoles, que a nosaltres als catalans ens porten tants mals de cap.

Mirem algunes notícies del PSOE:

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa de Jaume Clotet

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit 

Detingut un mmebre del PSC per financiar Alqaeda 

Saül Gordillo i el terrorisme Palestí de Rubén Novoa

I d'Iniciativa què podem dir? doncs millor llegim el repàs de l'amic  Jaume Clotet!

Som votants, no idiotes

Els amics d'Iniciativa, IU tampoc es van quedar curts a Extremadura pactan amb neonazis

 

Populisme amb la immigració?

Sovint veiem com des de l'esquerra se'ns intenta educar a la resta de la societat intentant fer un món més comprensiu, més bonic i més just, a alguns se'ls tracta de dimonis per ser crítics amb la immigració, segons ells diuen que es fa massa populisme. El populisme es pot entendre cap a les dues direccions, en contra i a favor. L'esquerra neo-comunista com el PSC, CUP o ICV ja fa anys que la fan...

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

 

 

 

11è congrés del PSC

LA MÀSCARA D'ATUREM LA GUERRA.

Jaume Clotet

Barcelona va acollir ahir una manifestació de la Plataforma Aturem la Guerra. El lema va ser “Ni tiranies ni ocupacions” i al cartell de la convocatòria s’hi veia un nen amb el clàssic mocador palestí. Segons vaig capir, la manifestació era contra els règims tirànics àrabs, però també en protesta per la intervenció militar occidental contra el coronel Muammar el Gaddafi. Crida l’atenció que Aturem la Guerra no s’hagués manifestat durant la repressió a Tunísia, a Egipte, al Marroc, a Bahrein o al Iemen (per no parlar del Sàhara Occidental o de les matances de coptes egipcis, sempre dins la mateixa zona geogràfica). Segurament aquesta ambigüitat va fer que la convocatòria punxés i només aplegués alguns centenars de persones, i per això és un bon moment per comentar quatre coses en relació a aquesta organització.

Comencem pel començament. Què és la Plataforma Aturem la Guerra? Aquesta

organització, que assegura que és una entitat pacifista, és un congolmerat de partits, sindicats i associacions que va néixer oficialment l’any 2002. Segons s’explica al seu web, a data d’avui encara en formen part CDC, PSC, ICV, ERC i Unió, així com CC.OO. i UGT. L’objectiu era preparar una sèrie de mobilitzacions contra l’Operació Iraqui Freedom, que va suposar l’invasió d’aquest país per part de les tropes nordamericanes. Afortunadament, la campanya contra la guerra va fracassar i els nordamericans van assolir els seus objectius militars i polítics a l’Iraq, així com a l’Afganistan. Van fer caure dues tiranies i van establir-hi dues democràcies, per desgràcia encara precàries.

En conseqüència, la Plataforma Aturem la Guerra va reorientar la seva activitat contra l’Estat d’Israel i en favor de la causa palestina. Segur que tothom recorda com, durant l’Operació Cast Lead contra Hamàs de l’any 2009, Aturem la Guerra va convocar una marxa al centre de Barcelona durant la qual un àrab encaputxat va brandar una pistola. Posteriorment, els portaveus de l’entitat van acusar el Mossad d’haver infiltrat l’home armat per desprestigiar la plataforma. També van acusar, de retruc, Pilar Rahola de cobrar del govern de Jerusalem i, posteriorment, van protestar per l’actuació de la cantant Noa durant els actes de la Diada d’aquell any.

A banda d’Iraq, Afganistan i Palestina, la plataforma no es belluga per ningú més. Ells només surten al carrer si hi ha nordamericans o isralians pel mig. Ahir mateix vaig fer un exercici molt senzill: al cercador del seu web hi vaig buscar els noms “Sàhara”, “Kurdistan”, “Congo” i “Darfur”, on també hi ha guerra i repressió. Resultat: zero. En canvi, sí que recordo que fa un temps es van manifestar contra una llibreria jueva del call de Girona. No recordo l’anterior vegada que algú s’havia manifestat contra una llibreria jueva a Europa. Potser els meus avis sí que ho recorden, perquè crec que deuria ser per allà els anys trenta, diria que a Alemanya. Curiós, no?

El Singular Digital

NOTA: Cal informar que la JNC va demanar fa temps donar-se de baixa d'aquesta associació i que va demanar que CDC ho fes també, no sabem si així ho va fer CDC però la llista d'organitzacions adherides no està actualitzada.

PSC, GARANTIA DE ... RES

L'increïble home gris

Quan el papanatisme institucional es té com a filosofia de vida una societat sap que ha tocat fons. Ara bé, des de l'epicentre d'aquest caos de govern que estén els seus tentacles damunt de tots els afers del país, s'ha alçat una figura ferma que ens rescatarà a tots plegats. És l'increïble home normal! Els seus poders són els de la invisibilitat de la mediocritat i els de ralentitzar el temps cada volta que bada la boca. Els socialistes sembla que apliquen la teoria de convertir les mentides en veritats a còpia de repetició, i així lloen les virtuts d'un personatge trist i gris que passaria inadvertit a la història si no fos pel fet d'haver estat l'únic president estranger de la Generalitat i que no sap parlar l'idioma del país que presideix. Se'ls veu un xic el llautó, quan atorguen categories d'humanitat. Els seus miralls comunistes parlaven de l'home nou, ara han cregut més oportú atorgar una categoria diferenciada d'humanitat on ells són els normals mentre que els altres són l'element a combatre. Molt propi de la progressia, pretendre governar només per a uns quants. Un cop establert que ells són els normals/bons i el reste som els anormals/dolents també ens informen de que "l'increïble home normal" no és de "Dretes ni independentista" pel que es suposa que els que som una o ambdues d'aquestes coses també tenim alguna mena d'anormalitat. L'Home normal, també ens informa de que "ser català és treballar dur i amb les idees clares" pel que és faci'l deduir que la gent treballadora d'arreu del món obté la nacionalitat catalana mentre que els milers de subvencionats pel Govern tripartit la perden. No ens entretindrem més en aquest superheroi tant carismàtic i tractarem els devastadors efectes del model que el seu govern ha instaurat. A vegades, les teories conspiratives de les pel·lícules futuristes, sobre una població totalment controlada, queden curtes quan es comparen amb l'omnipresència del govern progressista. No parlem tan sols de mesures amb les que la població pot estar més o menys d'acord com les regulacions de velocitat als accessos de Barcelona o la inquisitorial persecució dels fumadors sinó de quelcom més íntim i subtil. Hereus dels totalitarismes del segle passat no han renunciat a aplicar les seves teories perfectes per a humans inexistents sobre la pobre població formada per humans reals. La manera de fer-ho? Canviant la mentalitat. La correcció política ha estat el pas més important, anul·lant l'esperit crític i promovent una autocensura molt més eficaç que les tradicionalment imposades. Així doncs, temes com la immigració, la igualtat de sexes, l'ecologisme i d'altres han esdevingut tabús inamovibles sobre els quals hom no pot opinar sinó combregar o tenir la veu de la marginalitat. Aquests conceptes sobre els quals ha actuat, no només s'han sacralitzat sinó que s'han desplaçat del centre, precisament per això, l'increïble home normal afirma no ser de dretes perquè òbviament és d'esquerres que segons ells és la normalitat. Però no es pot enganyar a tothom durant un temps indefinit i així, ens trobem com el sentit comú els ha fet empassar gran part de les seves inviables pretensions anteriors com el "papers per a tothom" o com certes realitats com el cas del burka els ha rebentat la bombolla de relativisme cultural on tant còmodament feien demagògia. Tot i així, se n'han sortit prou bé creant una societat feble, manipulable i desidiosa, en la qual els ciutadans no es veuen com a conjunt d'una societat sinó que han adoptat conductes infantils, degudes a l'intencionat paternalisme institucional. No deixa de ser curiós veure els comentaris de la gent que escriu sms als debats polítics i observar l'elevada freqüència de gent que utilitza el dret a vot com una amenaça, com una rebequeria de nen consentit. "si fan això no voto" deia un, "amb aquestes coses fomenteu la desafecció" deia l'altre, tal com criatures que arrosseguen el cul pel terra per pressionar als pares que els comprin la llaminadura desitjada. La pregunta obvia és, i la responsabilitat on queda? Què se n'ha fet del sacrifici i l'esforç? Sense anar més lluny, un dels recents membres de la ONG rescatats a Mauritània, amb el malbaratament d'una suma milionària de pressupost públic, l'altre dia, i rodejat dels seus amics socialistes, anunciava que volia una indemnització (òbviament pagada amb diners públics) com a víctima del terrorisme! És a dir, és prou gran per fer el que vulgui però no prou responsable per afrontar les conseqüències dels seus actes? Bon exemple de societat anclada en l'eterna adolescència. Aquesta societat emmalaltida, durant molt de temps ha cregut en aquest discurs, ara comença a obrir els ulls i veure els fruits del que ha consentit i es precisament per això que el declivi socialista no té aturador. Hem de recuperar els nostres valors, la nostra cultura d'esforç. No podem seguir governats per una gent que ens volen fer de govern, de pare i si poguessin de confessor. Hem de canviar de Govern per la manca de convicció alhora de representar-nos com a nació, pel reculament nacionalista que representa l'ultra-espanyolisme del PSOE (que consenteix els quatre escolanets federalistes dins del PSC) en una Catalunya cada cop més tipa d'Espanya, que cada cop veu més clar l'únic camí i que cada cop es desmarca més de voler-hi tenir cap lligam. Hem de canviar pel desastre econòmic i social al que ens porten a marxes forçades, pretenent revifar discursos guerra-civilistes com si els empresaris duguessin barret de copa i monocle i els treballadors anessin amb espardenya i tartana cap a la fàbrica. Discurs que per altra banda atia el ressentiment social, el qual, emparat amb l'omnipresent relativisme i una tolerància que confon llibertat amb llibertinatge ens porta a situacions com l'escalada vandàlica que va viure Barcelona durant la vaga general, agreujada perquè un excel·lent cos de policia com són els Mossos d'Esquadra a de suportar la desgràcia d'una Conselleria d'Interior que fa sospitosos als agents de l'ordre i col·loca aureola als delinqüents. Però no ens hem d'oblidar que també Hem de canviar per recuperar la majoria d'edat com a societat, com a persones lliures que som i que no podem tolerar que un govern pretengui regular tots els àmbits de la nostra vida. No volem que ens manipulin, no volem que ens facin de consciència ni volem que ens alliçonin constantment sobre la seva moral. Sabem de sobres quina és llur visió del món i no ens agrada. No veiem normals les seves mesures de paritat que premien el sexe en detriment de la meritocràcia, no volem un món on es distingeixi la discriminació entre positiva i negativa doncs pensem que els recursos són per a individus concrets que els mereixin, no per col·lectius sobreprotegits, i entenem també que tota discriminació és negativa per algú i positiva per altri. Tampoc volem un món cegament uniformitzat que pretengui eliminar les diferències perquè fan nosa en la seva idíl·lica societat imaginària, com molt bé s'il·lustra en la última gran pensada que han tingut de controlar els jocs dels infants al pati de les escoles per tal de que no siguin sexistes, motiu pel qual algunes escoles han prohibit que determinats dies els nens juguin a pilota. No poden reinventar la naturalesa humana, no poden interferir en els gustos, la moral i les opinions de la població. El que més sobta és que s'abanderin amb un ateisme bel·ligerant alhora que juguen a ser Déu i a escampar els deu manaments de llur moral per al nou home. La gent va posar el crit al cel quan es va destapar la despesa milionària del Govern en informes estúpids, ridículs i sense utilitat. El més greu no és el malbaratament, sinó que veritablement s'inspirin i perdin temps en assumptes tant estrafolaris i endogàmics com els que tracten els esmentats informes. No podem seguir més temps governats per aquesta gent, no podem permetre'ns que la nostra Catalunya sigui coneguda per la prostitució al carrer, l'alcohola barat i la permissivitat que fa que qualsevol monument esdevingui un urinari, qualsevol carrer una bodega, qualsevol racó un prostíbul ni qualsevol personatge amb una manta una botiga. No podem seguir sent la capital mundial dels okupes, dels antisistema, de les màfies ni dels vàndals de l'antiglobalització, l'antiamericanisme i el pro islamisme, i tot el reguitzell d'antis i pros com més marginal possible millors. La Catalunya laica que no vol al Papa però que baveja amb el Dalai Lama, la que xiula a una cantant pacifista israeliana però es manifesta amb mocadors palestins, que que s'analfabetitza i despotrica del Liceu però gaudeix escoltant tambors i danses tribals, la que critica per sistema tot lo establert, la que troba ofensiu pels immigrants celebrar el Nadal i vol fer festes d'hivern per ser políticament correcte, la que destina milions en propaganda absurda però permet que Ciutat vella es degradi més cada dia. La que es mostra tolerant amb els delinqüents, la que fa de bandes criminals entitats culturals subvencionades, la que reconeix qualsevol cultura menys l'autòctona que és la nostra. No som el pati d'esbarjo de tot aquell qui, tocat pel maig del 68, busqui la nova Ikària repartint clavells mentre tot s'en va en orris. Volem solucions reals per a persones reals que pateixen problemes reals. I això comença per fer fora la progressia que s'ha enquistat a la Generalitat votant qualsevol de les candidatures netament nacionalistes per evitar que l'increïblement gris home normal i els seus companys de govern puguin tornar a ofegar Catalunya durant els propers 4 anys.

Marcel. A.G
Unitat Nacional Catalana
www.unitat.cat

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC

Garzón el deixa en llibertat amb càrrecs tres dies més tard

El secretari de l'executiva del PSC de Ciutat Vella, Abdul Razzaq Sadiq, va ser detingut per la Guàrdia Civil el passat 20 de gener al costat de cinc compatriotes pakistanesos a la província de Barcelona, acusat de finançar Al-Qaeda , segons informa El Mundo. Tres dies després va ser posat en llibertat amb càrrecs pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, qui va assegurar llavors no tenir proves que els arrestats estiguessin finançant la yihad, però sí que desviaven diners al seu país de forma il·legal a través d'una empresa de telecomunicacions.

El diari recorda que "el PSC, partit que forma govern a Barcelona i a Catalunya, no va informar de l'arrest d'aquest ciutadà del que curiosament van aparèixer els cognoms canviats d'ordre en els mitjans de comunicació que es van fer ressò, per una altra part, de les dades filtrades des del Ministeri de l'Interior i de la Guàrdia Civil".

Llegeix més: El Mundo

El vídeo del Viva España d'en Montilla

Rapitu: moltas grassias, visc a Catalunya, viva España!

EXPERIÈNCIES I LLIÇONS APRESES PER LLUÍS MORERA PASQUAL, MILITANT DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Lluís Morera i Pasqual Sóc separatista de resultes de la meva formació escolta, de l’ambient de barri i escolar. Sóc fill de l’escoltisme laic i del confessional. L’escoltisme català em va fer secessionista, en un procés de cristal.lització harmoniós i lògic. Vaig tenir la sort de tenir uns caps de secció i d’agrupament, que ja voldrien tenir molts polítics la seva consciència nacional catalana de pedra picada.

Quan vaig entrar en el FNC al 1963, era l’únic partit nacionalista que hi havia, l’únic que vindicava la independència política de Catalunya, bé que no pas la seva integritat territorial (centre més perifèria). De partits autonomistes n’hi havia a balquena, però de separatistes només el FNC. Quan el FNC es va fundar al 1939, no es va demanar el concurs, ni el suport moral, polític, ultra material, dels exiliats separatistes a Amèrica i a Europa.
Incomprensiblement no es va comptar amb l’inestimable suport de l’exili nacional català.

No em refereixo a l’exili ideològic, inhibit de la redempció pàtria: catalans adscrits a l’anarquisme, a l’antifranquisme en abstracte, al marxisme, al republicanisme... tots en clau espanyola. El FNC hagués donat més de si, si hagués estat mínimament ben dirigit, si hagués tingut un cap honrat, lleial, tenaç, astut i capaç. Cornudella i Barberà no va sortir del FNC per fundar un nou partit independentista, no, sinó que es va passar a l’enemic espanyol, al partit més important de l’imperialisme espanyol d’esquerra, al PSOE-PSC. Quan els nous militants que entraven al FNC coneixien Cornudella, acabaven decebuts. En comptes d’imbuir-los fe, duresa, disciplina i tenacitat; els infonia dubtes, basarda, antifranquisme vaporós en comptes de secessionisme pur i dur. D’un front ampli separatista en va voler fer un partit antifranquista, socialista autogestionari. De mica en mica, any rere any, Cornudella anava llimant el nacionalisme català del FNC per escorar-lo cap a un antifranquisme ambigu, cap al socialisme espanyol del PSOE-PSC.

Cornudella va rendir Estat Català i el va posar als peus del seu enemic mortal, l’anarquisme. Anys després va fer la mateixa operació amb els socialdemòcrates. Va rendir el FNC als peus de l’espanyolisme esquerrà del PSOE-PSC, durant la Transició. Després de passar pels grups de franctiradors de Jordi Pujol, al 1963 vaig voler entrar al partit degà i més emblemàtic del separatisme històric, regular, nacional i interclassista, a Estat Català. Però aleshores no existia, em va dir Joan Vallvé, d’Unió Democràtica; ens vam trobar al bell mig de la plaça de Catalunya. A través de l’escoltisme vaig connectar amb UDC i no em va fer gens el pes. No sols perquè no és un partit independentista, sinó perquè és un partit de cotó fluix, melindrós, sense sang a les venes.

Unió Democràtica ja troba bé que Catalunya sigui propietat il.legal d’Espanya, només en vol atenuar els efectes, amb la màxima autonomia dita confederació. UDC, com tot autonomisme, només vol amorosir els efectes de l’hegemonisme hispà sobre Catalunya. Al 1998 UDC continua pensant igual, a més de ser un paràsit que creix a expenses de Convergència. UDC era i és un mer partit autonomista que aspira a la màxima autonomia amb el nom ampul.lós i equívoc d’una confederació peninsular. Joan Vallvé em va dir que si jo era separarista més valia que milités a l’únic partit secessionista que hi havia al 1963, al FNC. A tal efecte em va donar l’adreça de Carles i Rafael Castellanos, en una farmàcia al meu barri de Sant Andreu. Allà hi vaig conèixer també l’Enric Àngela; en Gómez; la Teresa Alabèrnia que ja era més marxista que independentista (em va passar el Llibre Roig de Mao Zedong); en Josep Ferrer, més materialista dialèctic que Marx; en Carles-Jordi Guardiola; la Núria Codina; en Jordi Miravet i Sanz; en Passoles, la Josefina López; els Lecha, etc.

A Barcelona hi vaig conèixer, a les files del FNC, l’Agustí Barrera i Puigví, el militant per antonomàsia; en Robert Surroca, l’arxiver per antonomàsia; en Jordi Vila i Fortuny, l’impressor que em volia expulsar del FNC “per indisciplina” i per ser massa activista; en Joan Agut, el llibreter; Ferran Marull, el fotògraf; en Joan Rabascall, l’etern estudiant de la FNEC; en Carbonell de la casa Búfalo, l’home de les ponències de 1965; L’iridi Casanovas i Roigé, el militant abnegat, humil, disciplinat i lleial; la germana d’en Pau Garsaball, l’actor famós i patriota remarcable; l’Antoni Ribera i Jordà, el versat en ovnis; en Culleré i en Pere Terrado de Lleida, etc. Cornudella i Barberà va junyir el FNC a plataformes unitàries antifranquistes controlades pel partit comunista espanyol.  

Jo no entenia perquè la pedra angular de la nostra lluita havia de ser l’antifranquisme i no la independència de Catalunya. L’antifranquisme en abstracte ha estat la tapadora de l’imperialisme espanyol d’esquerra a Catalunya. A Catalunya, les plataformes de conjunt unitàries, s’havien haver fet a l’entorn del separatisme, no d’un antifranquisme que amb prou feines amagava l’odi anticatalà professat per l’esquerra espanyola.

En la fase primerenca del FNC, la seva elit provenia de Nosaltres Sols!; d’allà en venien els militants més foguejats, més abnegats i disciplinats. FNC va ser la primera formació política que va fer servir l’esprai per pintar parets. Els Aliats van apostar per l’antifranquisme, alhora que reprovaven el sobiranisme català i basc. Total, el FNC no va saber treure dels Aliats tot el profit que podia haver tret: infraestructura, diners, instruments, suport diplomàtic, impremtes, logística, complicitats interiors i exteriors, etc. Sant Andreu era el barri de Barcelona on hi havia més implantació del FNC, seguint la tradició d’Estat Català.  

La dècada de 1960 va ser fatal per al nacionalisme català. Les universitats catalanes eren veritables catedrals del marxisme espanyol. La majoria de joves que hi passaven, en sortien contaminats de per vida. Aquella generació mai més no ha pogut superar el mal irreparable que el marxisme li va causar. El resultat va ser que els joves del FNC es van escindir per formar el PSAN. Van voler fer una simbiosi entre marxisme i independentisme. El resultat es que va predominar el marxisme de molt; el separatisme va passar a ser una mera comparsa del materialisme dialèctic. Si la sobirania de Catalunya no tenia el caràcter marxista, el PSAN se’n inhibia. L’únic de positiu que va tenir el PSAN va ser la dimensió nacional, ètnica, de la seva política: de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca; tota la nació catalana. Mentre que al FNC no hi havia manera de fer-li entendre la globalitat nacional catalana, perquè era manat per una generació que havia fet la guerra 1936-1939. El separatisme català d’abans de 1936 se cenyia només a les quatre províncies del centre de Catalunya i prou, la perifèria en quedava exclosa.  

El gran pecat del PSAN va ser subordinar el separatisme català a la més criminal de les ideologies mundialistes, al marxisme. Va ser un procés humiliant, narcotitzant i liquidador del secessionisme històric. Fins i tot el PSAN va gosar canviar la simbologia: el triangle blau el va canviar pel groc i l’estel blanc el va tenyir de vermell. El PSAN va voler fer creu i ratlla de tot el passat insurreccional català, perquè era burgés, deia. Només el marxisme era la veritat revelada per Marx. L’esquerra té narcotitzat, segrestat i acoquinat el separatisme català, de 1930 ençà. Les dretes no, perquè mai s’han proposat de dominar-lo per dintre. El FNC se’n va adonar massa tard que el marxisme és el detritus ideològic del segle XX, talment com l’anarquisme i el feixisme.

En el FNC hi vaig trobar militants d’una qualitat excepcional: Manuel Viusà i Camps, Jaume Martinez i Vendrell, Agustí Barrera i Puigví, Antoni Malaret i Amigó i Jaume Cornudella i Olivé (sense cap parentiu amb Cornudella i Barberà). Militar en el FNC em feia l’efecte d’estar a la cresta de l’onada, en el rovell de l’ou nacional. Era molt gratificant tenir aquesta impressió, et donava ales, fe, iniciativa, tenacitat, duresa i orgull. A despit de la deplorable direcció de Cornudella i Barberà. El FNC va pecar d’innocència política, va creure massa en els Aliats, va confiar massa en la democratització de l’estat espanyol, oblidant que espanya és una nació aliens i enemics mortals de Catalunya. Catalunya i espanya són dues nacions diferents, distintes; cadascuna té dret a viure en independència política i en la respectiva integritat territorial. Això tan bàsic ho vaig aprendre al FNC. Vaig caure tres cops en mans de la policia, tres cops a la garjola. El primer cop vaig estar deu dies a la model, el segon quinze i el tercer tres mesos. Tots per la causa separatista però no relacionada amb el FNC. La meva militància secessionista era bàsicament a les files del FNC, però també en grups relacionats amb l’escoltisme.  

El separatisme català del FNC s’havia d’haver desmarcat de l’antifranquisme en abstracte, perquè a Catalunya era la coartada de l’imperialisme espanyol d’esquerra. El FNC no era antifranquista directament, per definició; el seu secessionisme bel.ligerant el duia a ser antifranquista de retruc; no com a causa, sí com a efecte. Catalunya vol fugir rabent de qualsevol modalitat d’estat espanyol, sigui monàrquic o republicà, sigui centralista o confederal, sigui autocràtic o democràtic. Els catalans no som espanyols, no ho volem ser, ni ens convé de ser-ho. Cornudella i Barberà va fer un informe en què donava les gràcies als immigrants espanyols per haver triat Catalunya com a terra per envair. Les veus dissidents sobre el problema, les que indicaven el perill obvi d’espanyolització de Catalunya, foren poques i silenciades en el si del FNC. 
Era propi de benpensants, progrés i esquerrans deixar que espanya exportés a Catalunya els seus excedents de població. Els partits catalans no volien veure’n la intenció genocida de Franco. De tota la història de Catalunya, després de la pèrdua de la independència el 1479, aquesta invasió demogràfica de més de tres milions d’espanyols, va ser el cop més demolidor que espanya ha etzibat a Catalunya. Ha anat per pèls que no desapareix la llengua catalana. Tot amb tot, el català ha deixat de ser la llengua preponderant de Catalunya. Només per aquest fet, els patriotes catalans ens hem d’oposar a la immigració que espanya ens envia, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, acaben per espanyolitzar Catalunya, de connivència amb espanya.