Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UDC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UDC. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de març del 2012

Integrisme islàmic a Catalunya

Foto: Manifestació de rebuig a l'Islamisme a Alemanya

Aquests dies els mitjans de comunicació ens han informat de la presumpta conducta d’un imam de Terrassa, Abdeslam Laarusi, per incitar els fidels de la seva mesquita a agredir les seves dones quan no es portin bé. A l’Alcorà hi ha expressions que poden arribar a justificar aquesta prèdica, però també n’hi ha en sentit contrari. Ara, però, no és la qüestió sobre la qual vull centrar la meva reflexió. En tot cas, el perill no el trobem en l’Alcorà, sinó en la interpretació que els integristes en fan.
La conducta de l’imam de Terrassa coincideix amb el que al seu dia va explicitar en un llibre el de Fuengirola. El preocupant és, però, que a Catalunya -i no sempre predicant aquesta conducta sobre les dones, sinó d’altres que atempten tant o més contra els drets humans i contra el  nostre model de civilització-, hi ha uns quants imams i cèl·lules que expressen l’integrisme radical d’aquest món. Sí, sí, a Catalunya, sense voler crear alarma, hi ha focus preocupants d’integrisme islamista. N’hi ha a Terrassa, i també a Salt, a Lleida, a Tarragona…
Per tant no és estrany que els mossos d’esquadra o la policia, i m’imagino que els diversos serveis d’intel·ligència, tinguin les antenes posades a les mesquites que hi ha al nostre país. És necessari fer-ho per al bé de tothom, fins i tot de la pròpia comunitat musulmana, que no comparteix aquestes actituds.
No es tracta de mirar de reüll el musulmà com un enemic, però sí de ser conscient que no podem menysprear l’existència del radicalisme a Catalunya en l’àmbit de l’integrisme islamista i de les seves clares intencions.
 Font: Duran Lleida 

Si ho sabeu perquè no feu res per aturar-ho?

dimarts, 28 de febrer del 2012

Tenim un problema amb la immigració



Si jo fos un alcalde valent deixaria d'empadronar immigrants sense papers. Això no vol dir que no pugin rebre assistència sanitària en cas de malaltia, per descomptat. Però és una contradicció flagrant que l'Estat prohibeixi l'entrada il·legal d'immigrants i els ajuntaments els hagin d'empadronar només amb el passaport en vigor i un contracte de lloguer. Els ajuntaments no són també Estat?.

Això ja és el que va fer l'Ajuntament de Vic ara fa dos anys. Però llavors el rebombori polític i mediàtic va ser tan gran que va haver de recular. El PSOE va fer pinya en nom dels principis de l'esquerra: Zapatero, Fernández de la Vega, Rubalcaba van saltar al coll de l'alcalde, Josep Maria Vila d'Abadal, sense pensar-s'ho, malgrat que havia estat un decisió de tot l'equip de govern, format per CiU, PSC i ERC.

Però sospito que ni Zapatero ni De la Vegada ni Rubalcaba han estat mai a Vic, ni tan sols en campanya electoral. A la capital d'Osona s'hi ha d'anar un dia de mercat. I el dimarts, no el dissabte que està ple de forasters. Només l'aleshores el ministre José Blanco va admetre certa "incongrüència" en una legislació que, d'una banda, obliga a expulsar els immigrants sense papers i, de l'altra, a empadronar-los.

El resultat és prou conegut: a les darreres eleccions municipals la ultradretana Plataforma x Catalunya va convertir-se en segona froça política, després de guanyar un regidor -de quatre a cinc- mentre que el PSC ha esdevingut una força minoritària amb només dos -en va perdre la meitat-. Els socialistes fins i tot van quedar per darrera de la CUP pel que fa al nombre de vots.

L'actitud de la premsa més progressista també va ser gairebé unànime, començant per algun diari que ha hagut de tancar ara la seva edició en paper. Público va obrir la seva portada el 13 de gener del 2010 amb el titular: “Los xenófobos ven legitimitadas sus tesis por la medida del equipo de gobierno de CiU, PSC y ERC”.

El País, per la seva banda, va editorialitzar sobre l'efecte Le Pen a Osona. A l'Ara un subdirector molt proper a ERC -m'ho va admetre ell mateix quan treballava a la Com- escrivia que Vic havia enarborat el "fantasma xenòfob" i a El Periódico Joan Tapia afirmava que la dreta havia acabat copiant el discurs racista.


De fet, posaria la mà al foc que les direccions de Nicaragua i de Calàbria van fer recular les seves respectives agrupacions locals pressionades precisament per aquesta opinió publicada, que no és el mateix que l'opinió pública. Hi havia una crònica al diari del Grupo Zeta que començava així: “Va ser difícil aconseguir-ho, però després de diverses hores d’insistència telefònica, hi va haver resposta: socialistes i republicans van censurar el polèmic pla que van aprovar els seus coreligionaris locals, mentre que les altes esferes de CiU van optar per no pronunciar-s'hi”.


Només alguns opinadors es van atrevir a dir que, amb la immigració, calia fer alguna cosa. Perdonin si me'n deixo cap, però paga la pena recordar el valor de Pilar Rahola, Jordi Basté, Salvador Cardús, Vicent Sanchis, Miquel de Palol o Manuel Milián Mestre -ja veuen que n'hi havia de tots colors- per anar a contracorrent.


Fins i tot va haver-hi un exalt càrrec del tripartit expert en seguretat, Ramon J. Moles, -que havia estat secretari general de Medi Ambient amb CiU i d'Universitats amb Esquerra- va gosar publicar un article a La Vanguardia (”Vic: la paja en el ojo", 15 de gener del 2010) en què exposava que “es lícito y obligado que un ayuntamiento intente ajustar su prestación de servicios (dicho de paso: insuficientemente financiadas por Estado y Generalitat) a su padrón porque a ello le obliga la ley”.


No cal dir que la política en matèria d'immigració no la podem deixar en mans dels ajuntaments, però són els primers que reben l'impacte de la immigració -a hores d'ara espero que ja ningú no en negui el seu impacte, ni tan sols Dolors Camats-. I si algun alcalde fes això almenys el govern de l'Estat, ara en mans del PP, i el de la Generalitat, de CiU, es veurien obligats a dir-hi la seva perquè amb l'excusa de l'autonomia local -o dels centres escolars- sempre acaben mirant cap a una altra banda. Com amb les mesquites o el vel a les escoles.


La immigració és una patata tan calenta que els nostres polítics prefereixen amagar el cap sota l'ala. La prova és que, en el darrer debat electoral entre Rajoy i Rubalcaba abans de les generals, va haver-hi dos temes que no van sortir enlloc malgrat ser de candent actualitat: un la corrupció, l'altra la immigració. Atès que tot estava pactat al mil·límetre per les direccions electorals d'ambdós partits no cal que els digui per què. Més val no cremar-se, oi?


Ara per ara, l'únic que he llegit del nou govern del PP en matèria d'immigració ha estat unes declaracions del nou ministre de Defensa, Pedro Morenés, que defensava nacionalitzar estrangers després de dos anys a l'Exèrcit. Mirin si estan malament de personal les Fuerzas Armadas. I Mariano Rajoy, en campanya, no va dubar en fer un acte amb musulmans de Melilla -el 8 de novembre del 2011- que si l'hagués fet a Catalunya hagués posat els pèls de punta a García Albiol i a Sánchez-Camacho.


Pel que fa al Secretari d'Immigració de la Generalitat, Xavier Bosch, la setmana passada feia unes declaracions al diari Ara ("El dia que m'espera", 21 de febrer del 2012) dignes d'un dirigent d'ICV-EUiA: "Estem cansats de sentir cantarelles com que els immigrants s'ho queden tot o que són els culpables de la crisi que patim".

Tothom sap que si Xavier Bosch va arribar al càrrec -sense experiència prèvia en la matèria, per cert- és perquè Àngel Colom, esquitxat pel cas Palau, no podia ser-ho. Però a veure si comencem a tocar de peus a terra i deixar de banda el bonisme en matèria immigració. No tot són flors i violes.


Perquè és evident que els immigrants no reben més ajuts pel fet de ser immigrants, sinó pel seu nivell de renda, però en temps de crisi això provoca tensions en les capes menys afavorides de la societat, que també estan patint. Un dia a e-notícies vam fer un experiment científic: la Laia va tenir la santa paciència de comptar a qui anaven destinats els ajuts de lloguer de la Generalitat. Les xifres eren irrefutables: el 77% eren per a immigrants.


Per això a CiU sembla que encara no saben que el tercer problema que amoïna als catalans és la immigració, segons qualsevol baròmetre del CEO. En realitat és el segon perquè el primer és "l'atur" i "el funcionament de l'economia", és a dir, ambdós són un de sol: la crisi.


I una dada més preocupant: a l'enquesta del desembre del 2011 (”Percepció de les polítiques públiques i valoració de l’obra de govern”) els catalans suspenien el Govern amb un 4,56 pel que fa a ”integració de la immigració”. Encara pitjor: el 81,1% considerava que no estava fent res per arreglar el "problema" de la immigració.


En el fons, doncs, és una sort que el líder de la ultradretana Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, -i el seu secretari general, Robert Hernando- sigui un esverat. Anglada fa servir sovint expressions com "casta política” i "tecnòcrates de Brussel·les" o se n'alegra que "no hi hagi moros a la plaça". Si moderés el seu llenguatge penetraria en les classes mitjanes més del que està penetrant.
És encara d'hora per saber si Anglada ha tocat sostre, com es preguntava l'historiador Xavier Casals, un dels nostres experts en la qüestió, en el darrer número de la revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol (La nova ultradreta i l’expansió del populisme a “Via 17. Valors, Idees, Actituds. Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Desembre del 2011”, pàg 144).


Però en menys de deu anys ha passat de 3.000 vots a les municipals -i només quatre regidors- a 65.000 -amb 67- i això que es presentava tan sols a un centenar de localitats. I si a les darreres eleccions al Parlament va quedar fora pels pèls -uns 4.000 vots- va ser només perquè el PP va endurir el missatge i sortosament va punxar a Barcelona.


En política no hi ha res pitjor que menystenir el rival. I si el 2014 Anglada entra al Parlament -als seus mítings no hi ha només fatxes i friquis com es pensen a TV3: hi ha molta classe mitjana-, el to trabucaire d'Alfons López Tena semblarà la mare Teresa de Calcuta al costat del del líder de PxC. Només cal recordar que a les generals, sense cap opció d'entrar al Congrés, va fregar els 60.000 vots.


Sé que probablement, amb aquest article, m'arrisco a que em diguin racista o xenòfob, però tinc una cosina casada amb un pakistanès -que parla un català perfecte, per cert- i un immigrant m'acaba de salvar la vida després d'arreglar-me el mòbil. Aixó sí: a canvi de 40 euros que he pagat de bon grat. És la llei de l'oferta i la demanda.


El que passa és que jo no visc a Sant Cugat -un veritable microcosmos-, sinó en un municipi amb un 20% d'immigració. En realitat, és més perquè els immigrants sense papers no surten mai a les estadístiques. I els meus fills tampoc no van al Col·legi Alemany, ni al Frederic Mistral, ni a l'Aula ni al Sunion ni al Betània-Patmos o al Saint Peter's School, per citar algunes de les escoles més cares de Barcelona i rodalies on han estudiat una bona part dels nostres representants polítics i on ara hi porten els seus fills.


No, els meus van a una escola pública amb un 50% d'immigració -plena de Mohamed, de Nirhim, de Nadir, d'Omaima. Que consti que va ser una decisió premeditada perquè vaig pensar -vam pensar- que els aniria bé veure com serà la Catalunya del futur. Però la percepció sobre la immigració canvia quan comences a veure gel·labes pel teu carrer i te n'adones que no tot és happy flowers.


Per això, veig CiU tan despistada amb la qüestió com al PP i, per descomptat, l'esquerra. Només alguns alcaldes socialistes -com Àngel Ros o Núria Marín, per exemple- han començat a canviar de xip conscients que tenen una fuita de vots per aquest cantó. L'altre dia, abans d'un acte a Òmnium, fins i tot Joan Tardà m'admetia que els votants del Front National són els antics votants del PC francès de George Marchais.
Per exemple, l'únic que se li ha ocorregut al nou portaveu de CiU al Congrés en matèria d'immigració, un tal Antoni Picó, és defensar una proposició de llei d'estrangeria sobre els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) després de la campanya d'El Periódico. No cal dir que als CIE s'ha d'aplicar estrictament la legalitat i depurar totes les responsabilitats, sobretot al de la Zona Franca després de la mort d'un intern. Però no vull ni pensar com deuen estar els CIE del Marroc, de Senegal o de Gàmbia en el cas que en tinguin.


La setmana passada, tot aprofitant un ple del Parlament, vaig estar xerrant per exemple amb diversos alcaldes sobre la immigració pels passadissos de la cambra. La veritat és que la majoria eren de CiU, però perquè després de les darreres eleccions municipals n'hi ha pocs del PSC. A la propera intentaré enraonar amb els socialistes Esteve Pujol i Judith Carreras, alcaldes respectivament de Camprodon i Olvan. Però no és el mateix, perquè el primer té un 11,4% d'immigració i la segona només un 2,7%.
Tot era off the record, és clar. Però un em va advertir que si no espavilem, en deu anys, podem acabar "com la Banlieue de París". Un altre em va explicar que, durant les eleccions, en feus socialistes, se li havien atansat votants que li deien -l'expressió és textual: "si em treus els moros et voto".


N'hi havia un, amb un percentatge d'immigració relativament baix al seu municipi, que no n'estava gaire amoïnat, però em va confessar que un dia va anar al centre històric de Tortosa i va quedar garratibat: "allò semblava Islamabad".


Però el més preocupant és el que em va dir una regidora del Baix Empordà que estava de visita: "amb la crisi, marxen". Malament rai si aquest és el criteri del partit de govern a la Generalitat, perquè vol dir que no té política en matèria d'immigració.


Per descomptat, també hauríem de fer autocrítica. Digue-m'ho clarament: sort n'hem tingut de la immigració: sense immigrants qui pujaria les bombones de butà a un cinquè pis del Raval sense ascensor? qui tindria cura dels nostres avis o qui netejaria els nostres carrers? (Nota del blog: qui ho feia abans que arribés tanta immigració?)


També hem tingut també un munt d'empresaris sense escrúpols: el boom de la construcció s'ha basat en part en mà d'obra barata. Un altre alcalde coneixia el cas d'un escorxador que pagava 500 euros al mes a immigrants per treballar a dos graus sobre zero.
Però tampoc no podem obrir les portes de bat a bat: tot immigrant hauria de venir, com a mínim, amb un contracte de treball sota el braç. I més amb els temps que corren. En política no hi ha res pitjor que no fer res. Tenim -tenen, perquè jo només faig de periodista- un problema. Si no espavilen, la situació pot esdevenir explosiva. I em sap greu dir-ho: això no és un article, ni tan sols una tesi doctoral malgrat la seva extensió, és un veritable crit d'alarma.
Per exemple, diumenge passat, a mitja tarda, vaig anar a donar un tomb pel meu poble. Em vaig sentir en minoria: primer em vaig creuar amb una parella, després amb un pare i un fill, més tard amb unes dones amb criatures, finalment amb tres homes un d'ells tapat de cap a peus: tots eren immigrants magrebins. Fins passat cinc minuts no vaig veure un autòcton. Malament rai si les classes mitjanes -de la qual em sento membre- se senten oblidades. Pot passar de tot.

Xavier Rius
Font: E-notícies

dimecres, 4 de gener del 2012

DURAN, PREOCUPAT: " ELS NOU NASCUTS A CATALUNYA SÓN MAJORITÀRIAMENT FILLS D'IMMIGRANTS"


El secretari general de CiU i cap de files de la federació a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, ha alertat en un article la seva pàgina web –titulat "Al Baix Empordà, Mohamed"–per alertar que "els nous nascuts" a Catalunya són "majoritàriament fills de mares immigrants ".

Duran es remet a les dades fetes públiques fa uns dies per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), que revelen que aquesta comunitat va registrar 84.015 naixements el 2010, un 1% menys que l'any anterior. Mentre que els naixements de mares espanyoles han caigut un 1,5%, entre les dones de nacionalitat estrangera - que a Catalunya representen tres de cada deu naixements -, experimenten una lleugera recuperació del 0,3%.

"La natalitat baixa, cau un 1%, després que caigués ja el 2009 gairebé un 5%", ressenya Duran abans de lamentar que "aquesta disminució es produeix més entre les dones autòctones, i els nous nascuts majoritàriament fills de mares immigrants"

El candidat de CiU insisteix que als catalans els hauria de preocupar "que el relleu generacional es vagi fent amb persones de fora"."Dec ser un carca, xenòfob ... i no sé quantes coses més, però a mi em preocupa, i cada vegada que em passejo pels carrers de Palafrugell (Girona) em preocupa encara més. Em sap greu, sóc així", afegeix el líder d'Unió.

Informa.ARA

dimarts, 8 de novembre del 2011

20.N primera part

PER CATALUNYA ÉS EL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY

Aquest 20 de novembre es celebraren les eleccions espanyoles, que a nosaltres als catalans ens porten tants mals de cap.

Mirem algunes notícies del PSOE:

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa de Jaume Clotet

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit 

Detingut un mmebre del PSC per financiar Alqaeda 

Saül Gordillo i el terrorisme Palestí de Rubén Novoa


I d'Iniciativa què podem dir? doncs millor llegim el repàs de l'amic  Jaume Clotet!

Som votants, no idiotes

Els amics d'Iniciativa, IU tampoc es van quedar curts a Extremadura pactan amb neonazis

 

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Duran assegura que "la immigració és un problema" i que els nouvinguts "endarrereixen" el nivell de l'escola pública

El candidat de CiU per Barcelona a les eleccions generals, Josep Antoni Duran i Lleida, ha alertat aquest dilluns que, ara per ara, "la immigració ja és un problema". Segons Duran, la qüestió "no s'ha administrat amb rigor" i els ciutadans es troben amb què "el seu pis no es ven a preu de mercat perquè cada dia van més immigrants a comprar a la botiga" del costat o s'adonen que el nivell escolar dels centres públics on van els seus fills "s'endarrereix" per la presència massiva d'alumnes nouvinguts. En un to visiblement dur, el candidat de CiU ha dit durant la seva conferència al dinar-col·loqui de Barcelona Tribuna que "qui no vulgui practicar el deure de la integració, aquí no n'ha de fer res".

Ara.cat

dilluns, 11 de juliol del 2011

Alcalde de Salt: "El percentatge d'immigrants de Salt no és bo ni per a ells ni per als autòctons"

Jaume Torramadé: "El percentatge d'immigrants de Salt no és bo ni per a ells ni per als autòctons"

L'alcalde de Salt demana canviar la situació de pobles com el seu, on un 45% de la població són "estrangers, extracomunitaris i pobres". Torramadé diu que "ningú vol patir la situació que estem patint nosaltres"
L'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, ha reafirmat aquest matí en una entrevista al programa El món a RAC1, la seva proposta de limitar el número d'immigrants en municipis saturats, com el seu. Torramadé va dir ahir diumenge que caldria determinar un percentatge màxim de nouvinguts en poblacions amb situacions especials i ha explicat que Salt té un 45% de població estrangera. "La majoria són extracomunitaris i pobres", ha dit, "és una situació que no vol ningú per al seu poble i per això hem de fer alguna cosa per canviar-la".
Per l'alcalde, aquestes xifres d'immigració "no són bones per a ningú, ni per als autòctons ni per als immigrants, perquè els autòctons no se senten a gust i els immigrants no troben el que han vingut a buscar perquè aquesta no és la realitat catalana". En aquest sentit ha posat com a exemple les escoles de Salt, on hi ha percentatges del 70%, el 80% i el 90% de nens immigrants. "Això no els ajuda", ha dit, "perquè aquesta no és la realitat catalana".

Torramadé ha comentat també la proposta de Zapatero de permetre que els ciutadans marroquins votin a les properes eleccions municipals i ha dit que aquest fet "augmentarà les diferències entre els immigrants i farà la gestió més complexa".

dissabte, 3 d’abril del 2010

EXPERIÈNCIES I LLIÇONS APRESES PER LLUÍS MORERA PASQUAL, MILITANT DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Lluís Morera i Pasqual Sóc separatista de resultes de la meva formació escolta, de l’ambient de barri i escolar. Sóc fill de l’escoltisme laic i del confessional. L’escoltisme català em va fer secessionista, en un procés de cristal.lització harmoniós i lògic. Vaig tenir la sort de tenir uns caps de secció i d’agrupament, que ja voldrien tenir molts polítics la seva consciència nacional catalana de pedra picada.

Quan vaig entrar en el FNC al 1963, era l’únic partit nacionalista que hi havia, l’únic que vindicava la independència política de Catalunya, bé que no pas la seva integritat territorial (centre més perifèria). De partits autonomistes n’hi havia a balquena, però de separatistes només el FNC. Quan el FNC es va fundar al 1939, no es va demanar el concurs, ni el suport moral, polític, ultra material, dels exiliats separatistes a Amèrica i a Europa.
Incomprensiblement no es va comptar amb l’inestimable suport de l’exili nacional català.

No em refereixo a l’exili ideològic, inhibit de la redempció pàtria: catalans adscrits a l’anarquisme, a l’antifranquisme en abstracte, al marxisme, al republicanisme... tots en clau espanyola. El FNC hagués donat més de si, si hagués estat mínimament ben dirigit, si hagués tingut un cap honrat, lleial, tenaç, astut i capaç. Cornudella i Barberà no va sortir del FNC per fundar un nou partit independentista, no, sinó que es va passar a l’enemic espanyol, al partit més important de l’imperialisme espanyol d’esquerra, al PSOE-PSC. Quan els nous militants que entraven al FNC coneixien Cornudella, acabaven decebuts. En comptes d’imbuir-los fe, duresa, disciplina i tenacitat; els infonia dubtes, basarda, antifranquisme vaporós en comptes de secessionisme pur i dur. D’un front ampli separatista en va voler fer un partit antifranquista, socialista autogestionari. De mica en mica, any rere any, Cornudella anava llimant el nacionalisme català del FNC per escorar-lo cap a un antifranquisme ambigu, cap al socialisme espanyol del PSOE-PSC.

Cornudella va rendir Estat Català i el va posar als peus del seu enemic mortal, l’anarquisme. Anys després va fer la mateixa operació amb els socialdemòcrates. Va rendir el FNC als peus de l’espanyolisme esquerrà del PSOE-PSC, durant la Transició. Després de passar pels grups de franctiradors de Jordi Pujol, al 1963 vaig voler entrar al partit degà i més emblemàtic del separatisme històric, regular, nacional i interclassista, a Estat Català. Però aleshores no existia, em va dir Joan Vallvé, d’Unió Democràtica; ens vam trobar al bell mig de la plaça de Catalunya. A través de l’escoltisme vaig connectar amb UDC i no em va fer gens el pes. No sols perquè no és un partit independentista, sinó perquè és un partit de cotó fluix, melindrós, sense sang a les venes.

Unió Democràtica ja troba bé que Catalunya sigui propietat il.legal d’Espanya, només en vol atenuar els efectes, amb la màxima autonomia dita confederació. UDC, com tot autonomisme, només vol amorosir els efectes de l’hegemonisme hispà sobre Catalunya. Al 1998 UDC continua pensant igual, a més de ser un paràsit que creix a expenses de Convergència. UDC era i és un mer partit autonomista que aspira a la màxima autonomia amb el nom ampul.lós i equívoc d’una confederació peninsular. Joan Vallvé em va dir que si jo era separarista més valia que milités a l’únic partit secessionista que hi havia al 1963, al FNC. A tal efecte em va donar l’adreça de Carles i Rafael Castellanos, en una farmàcia al meu barri de Sant Andreu. Allà hi vaig conèixer també l’Enric Àngela; en Gómez; la Teresa Alabèrnia que ja era més marxista que independentista (em va passar el Llibre Roig de Mao Zedong); en Josep Ferrer, més materialista dialèctic que Marx; en Carles-Jordi Guardiola; la Núria Codina; en Jordi Miravet i Sanz; en Passoles, la Josefina López; els Lecha, etc.

A Barcelona hi vaig conèixer, a les files del FNC, l’Agustí Barrera i Puigví, el militant per antonomàsia; en Robert Surroca, l’arxiver per antonomàsia; en Jordi Vila i Fortuny, l’impressor que em volia expulsar del FNC “per indisciplina” i per ser massa activista; en Joan Agut, el llibreter; Ferran Marull, el fotògraf; en Joan Rabascall, l’etern estudiant de la FNEC; en Carbonell de la casa Búfalo, l’home de les ponències de 1965; L’iridi Casanovas i Roigé, el militant abnegat, humil, disciplinat i lleial; la germana d’en Pau Garsaball, l’actor famós i patriota remarcable; l’Antoni Ribera i Jordà, el versat en ovnis; en Culleré i en Pere Terrado de Lleida, etc. Cornudella i Barberà va junyir el FNC a plataformes unitàries antifranquistes controlades pel partit comunista espanyol.  

Jo no entenia perquè la pedra angular de la nostra lluita havia de ser l’antifranquisme i no la independència de Catalunya. L’antifranquisme en abstracte ha estat la tapadora de l’imperialisme espanyol d’esquerra a Catalunya. A Catalunya, les plataformes de conjunt unitàries, s’havien haver fet a l’entorn del separatisme, no d’un antifranquisme que amb prou feines amagava l’odi anticatalà professat per l’esquerra espanyola.

En la fase primerenca del FNC, la seva elit provenia de Nosaltres Sols!; d’allà en venien els militants més foguejats, més abnegats i disciplinats. FNC va ser la primera formació política que va fer servir l’esprai per pintar parets. Els Aliats van apostar per l’antifranquisme, alhora que reprovaven el sobiranisme català i basc. Total, el FNC no va saber treure dels Aliats tot el profit que podia haver tret: infraestructura, diners, instruments, suport diplomàtic, impremtes, logística, complicitats interiors i exteriors, etc. Sant Andreu era el barri de Barcelona on hi havia més implantació del FNC, seguint la tradició d’Estat Català.  

La dècada de 1960 va ser fatal per al nacionalisme català. Les universitats catalanes eren veritables catedrals del marxisme espanyol. La majoria de joves que hi passaven, en sortien contaminats de per vida. Aquella generació mai més no ha pogut superar el mal irreparable que el marxisme li va causar. El resultat va ser que els joves del FNC es van escindir per formar el PSAN. Van voler fer una simbiosi entre marxisme i independentisme. El resultat es que va predominar el marxisme de molt; el separatisme va passar a ser una mera comparsa del materialisme dialèctic. Si la sobirania de Catalunya no tenia el caràcter marxista, el PSAN se’n inhibia. L’únic de positiu que va tenir el PSAN va ser la dimensió nacional, ètnica, de la seva política: de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca; tota la nació catalana. Mentre que al FNC no hi havia manera de fer-li entendre la globalitat nacional catalana, perquè era manat per una generació que havia fet la guerra 1936-1939. El separatisme català d’abans de 1936 se cenyia només a les quatre províncies del centre de Catalunya i prou, la perifèria en quedava exclosa.  

El gran pecat del PSAN va ser subordinar el separatisme català a la més criminal de les ideologies mundialistes, al marxisme. Va ser un procés humiliant, narcotitzant i liquidador del secessionisme històric. Fins i tot el PSAN va gosar canviar la simbologia: el triangle blau el va canviar pel groc i l’estel blanc el va tenyir de vermell. El PSAN va voler fer creu i ratlla de tot el passat insurreccional català, perquè era burgés, deia. Només el marxisme era la veritat revelada per Marx. L’esquerra té narcotitzat, segrestat i acoquinat el separatisme català, de 1930 ençà. Les dretes no, perquè mai s’han proposat de dominar-lo per dintre. El FNC se’n va adonar massa tard que el marxisme és el detritus ideològic del segle XX, talment com l’anarquisme i el feixisme.

En el FNC hi vaig trobar militants d’una qualitat excepcional: Manuel Viusà i Camps, Jaume Martinez i Vendrell, Agustí Barrera i Puigví, Antoni Malaret i Amigó i Jaume Cornudella i Olivé (sense cap parentiu amb Cornudella i Barberà). Militar en el FNC em feia l’efecte d’estar a la cresta de l’onada, en el rovell de l’ou nacional. Era molt gratificant tenir aquesta impressió, et donava ales, fe, iniciativa, tenacitat, duresa i orgull. A despit de la deplorable direcció de Cornudella i Barberà. El FNC va pecar d’innocència política, va creure massa en els Aliats, va confiar massa en la democratització de l’estat espanyol, oblidant que espanya és una nació aliens i enemics mortals de Catalunya. Catalunya i espanya són dues nacions diferents, distintes; cadascuna té dret a viure en independència política i en la respectiva integritat territorial. Això tan bàsic ho vaig aprendre al FNC. Vaig caure tres cops en mans de la policia, tres cops a la garjola. El primer cop vaig estar deu dies a la model, el segon quinze i el tercer tres mesos. Tots per la causa separatista però no relacionada amb el FNC. La meva militància secessionista era bàsicament a les files del FNC, però també en grups relacionats amb l’escoltisme.  

El separatisme català del FNC s’havia d’haver desmarcat de l’antifranquisme en abstracte, perquè a Catalunya era la coartada de l’imperialisme espanyol d’esquerra. El FNC no era antifranquista directament, per definició; el seu secessionisme bel.ligerant el duia a ser antifranquista de retruc; no com a causa, sí com a efecte. Catalunya vol fugir rabent de qualsevol modalitat d’estat espanyol, sigui monàrquic o republicà, sigui centralista o confederal, sigui autocràtic o democràtic. Els catalans no som espanyols, no ho volem ser, ni ens convé de ser-ho. Cornudella i Barberà va fer un informe en què donava les gràcies als immigrants espanyols per haver triat Catalunya com a terra per envair. Les veus dissidents sobre el problema, les que indicaven el perill obvi d’espanyolització de Catalunya, foren poques i silenciades en el si del FNC. 
Era propi de benpensants, progrés i esquerrans deixar que espanya exportés a Catalunya els seus excedents de població. Els partits catalans no volien veure’n la intenció genocida de Franco. De tota la història de Catalunya, després de la pèrdua de la independència el 1479, aquesta invasió demogràfica de més de tres milions d’espanyols, va ser el cop més demolidor que espanya ha etzibat a Catalunya. Ha anat per pèls que no desapareix la llengua catalana. Tot amb tot, el català ha deixat de ser la llengua preponderant de Catalunya. Només per aquest fet, els patriotes catalans ens hem d’oposar a la immigració que espanya ens envia, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, acaben per espanyolitzar Catalunya, de connivència amb espanya.

 

Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters