Paràsits

Procés Constituent ha decidit saltar-se la unitat d'acció popular i el dia 11 de setembre farà una cadena alternativa per encerclar les dues torres de La Caixa a la Diagonal de Barcelona. Em ve una primera pregunta al magí: és coherent que un moviment polític que propugna una candidatura unitària al Parlament trenqui, precisament, la unitat de la cadena humana de la Diada Nacional? La resposta és òbvia. La segona pregunta que em plantejo és: aquesta cadena humana alternativa suma o resta? La gran virtut de l'ANC ha estat agrupar tots els sobiranistes en un únic projecte nítid, en què es troben còmodes totes les sensibilitats i tendències partidistes. Crec que fer una acció coercitiva contra la primera entitat financera del país, en què tenen els estalvis la majoria de catalans, no només no aporta res sinó que pot restar suports a la causa perquè hi ha gent, com jo mateix, que no volem vincular l'alliberament nacional a cap altra causa sectorial o paral·lela. Agermanar l'objectiu nacional amb qualsevol tendència ideològica és un error estratègic i és fàcilment manipulable per part dels enemics del procés. A hores d'ara, ja podríem haver après alguna cosa de la nostra pròpia història.

Després, és clar, hi ha tota la qüestió del parasitisme organitzatiu. Procés Constituent diu al seu web que encerclarà La Caixa “amb el vistiplau de l'ANC”. Se'm fa estrany. Ara imaginem que amb uns quants amics que vam col·laborar amb la ILP antitaurina decidim encerclar la Monumental el dia 11 de setembre per protestar contra el blindatge de les corrides per part del govern espanyol. O que fessin actes similars, per exemple, els naturalistes, els sionistes, els antimilitaristes o els afectats pels retards de la Renfe. Quan dónes un únic missatge al món, l'entén tothom; quan en dónes cent, et converteixes en una olla de grills.

L'actitud de Procés Constituent recorda les persones que es neguen a vacunar els seus fills. Saben que és un gest profundament egoista perquè posen en risc la resta de la població, però alhora saben que ells tenen un mur de protecció perquè la immensa majoria de persones sí que mantenen la cadena de la vacunació i els serveixen d'escuts humans. És molt fàcil anar a la teva quan saps que la resta de la gent és disciplinada i et traurà les castanyes del foc.

Jaume Clotet

Avui.cat

La plantació de cànnabis de Rasquera

Déu n’hi do la polseguera que s’ha aixecat arran de la decisió de l’Ajuntament de Rasquera de permetre la ubicació al seu municipi d’una plantació de cànnabis. Com sempre, la decisió s’ha politizat hiperbòlicament i s’ha convertit en arma llencívola entre les dues Catalunyes (perquè no només Espanya té dues Espanyes, ep). Fins i tot ha començat la demagògia vinculant aquest projecte amb l’Eurovegas. Sembla que siguin vasos comunicants: si dónes suport a un projecte automàticament no el dónes a l’altre. Quina ximpleria. Jo estic en contra d’ambdós projectes i espero que cap dels dos no sigui mai una realitat al meu país.

Com que del tema de l’Eurovegas ja n’he parlat, avui em centraré en aquesta hipotètica planta de cànnabis a Rasquera, tot i que tinc un argument comú per oposar-m’hi: aquest és el model de desenvolupament econòmic que volem per a Catalunya? En comptes del casino i la plantació de maria no hauríem de crear un model econòmic basat en la producció de béns d’alt valor afegir, el coneixement i la recerca? Volem ser l’àrea d’esbarjo d’Europa o volem comptar entre els primers?

Dit això, el problema principal d’aquesta plantació és que és perjudicial per a la població, inclosos els insensats que la promouen. Tots els estudis mèdics relatius al consum de cànnabis indiquen que és una substància nociva per a la salut. Tots. Que tingui alguns efectes positius a nivell terapèutic no la converteix en bona per a la població general. Està més que confirmat que el consum de cànnabis provoca inevitablement dèficits de memòria i d’atenció, i redueix el rendiment escolar i laboral. També multiplica el risc de patir transtorns psiquiàtrics i, en el pitjor dels casos, provoca esquizofrènia. A banda, és clar, d’incrementar el risc de patir càncer de pulmó i de tenir un infart. No ens enganyem: tots coneixem gent que ha fumat maria ininterrompudament des de l’educació secundària i ara no són, precisament, els més llestos del grup. Ara bé, com que crea una addicció lleu i ningú no s’ha mort mai de sobredosi, molta gent es pensa que és una droga inofensiva. Doncs no.

Després, és clar, hi ha una certa irresponsabilitat per part de l’Ajuntament de Rasquera. Tot indica que el projecte és il•legal i el departament d’Interior del Govern ja ha avisat que es prendran mesures judicials si la cosa tira endavant. En el fons, intueixo que l’alcalde tampoc no ho veu clar. Altrament no s’entendrien les seves declaracions on deixa clar que la responsabilitat jurídica i penal última de la plantació correspon a l’entitat privada que la promou. L’alcalde hauria de pensar una mica en la imatge del poble. A què associarem els catalans Rasquera d’ara endavant? No gaire lluny d’allà hi ha Camarles, i cada vegada que s’hi passa són legió les persones que recorden la seva tristíssima granja de micos.

Jaume Clotet

Font

Perquè no volem Turquia a la UE?

Els nostres amics turcs

Vídeo d'un dels actes del Bloc Identitaire contra l'entrada de Turquia a Europa

És fascinant, però encara hi ha alguns europeus que volen que Turquia entri a formar part de la Unió Europea (UE). Potser no han vist o no han volgut veure la darrera atrocitat dels nostres amics que governen Ankara. Aquests dies assistim a una sèrie de massacres contra kurds innocents, hàbilment silenciades per les cancelleries europees, per a qui la crisi a Síria ha servit d’excusa idònia per girar la vista una mica més al sud. El primer ministre turc, l’islamista Tayyip Erdogan, ha admès que els morts eren civils sense connexió amb el PKK i ha tramès el condol a les famílies per aquest “incident”. Ah, gràcies home. Quin demòcrata!

Precisament a nosaltres, en tant que minoria nacional, ens interessa especialment el tracte que els amics turcs tenen envers els kurds. Per començar, Turquia no reconeix l’existència de cap poble kurd i menys encara del Kurdistan. Comencem bé. Per això ha esclafat durant dècades aquest poble i ha buidat comunitats senceres cap a d’altres parts del país. Segons algunes fonts, més d’un milió de kurds són desplaçats interns dins de Turquia. Els partits kurds són il·legalitzats de tant en tant i els seus dirigents empresonats. Tot i que la llengua kurda formalment no és il·legal, Turquia es nega a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (com França, per cert). Gràcies a les pressions internacionals, Ankara va relaxar el setge contra els kurds i va atorgar algunes grans “concessions”: retornar els noms kurds a poblets kurds i permetre sermons religiosos en llengua kurda. Caram, quins progressos. Tot i que el govern turc diu que tot està tranquil al Kurdistan i que no hi ha cap problema, durant el 2011 va detenir més de 4.000 kurds per motius polítics.

A banda de la repressió contra les minories, els nostres amics turcs no paren de fer-la grossa. Tot i que al país hi ha la pena de mort, el govern turc assegura que no s’ha executat cap pres des del 1984. El govern turc oblida d’afegir “de manera oficial”, perquè segons algunes associacions defensores dels drets humans, com la local Human Rights Association, les execucions extrajudicials estan a l’ordre del dia: només l’any 2008 se’n van registrar 65. Segons Amnistia Internacional, les tortures a les comissaries turques no només no baixen, sinó que s’han incrementat des del 2008. No cal dir que l’objecció de consciència al servei militar és il·legal i que els objectors acaben a la presó. S’han documentat, a més, dotzenes de casos d’agressions a persones per la seva orientació sexual. Com que tot plegat és escandalós i és millor que no circuli, els governants turcs tenen més de cent periodistes a la presó. Ep, poca broma! És el país on hi ha més periodistes a la presó, per davant de la Xina, l’Iran o el Sudan, que es diu depresa.

Finalment, és clar, hi ha tota una qüestió de principis: forma Turquia part d’Europa? Crec que, com a mínim des de fa cinc segles, no n’ha format part ni geogràficament, ni culturalment, ni religiosament, ni històricament. Els defensors de la integració diuen que deixar Turquia fora de la UE la podria fer rodolar cap a l’islamisme. És a dir, que les raons són únicament estratègiques i, a fi de comptes, tampoc no hi ha garanties de res. Si Turquia fos membre de la UE seria el segon país en població i abans de 20 anys seria el primer. Calculin el nombre d’eurodiputats que tindria i la massa de treballadors circulant lliurement per Europa. I la cirereta final: els turcs van exterminar més d’un milió d’armenis, però si ho dius en veu alta vas a la presó. A mi, tot això, no em convenç.

Jaume Clotet

Font: Singular Digital

Els catalans que van servir el general Ante Gotovina

Mig centenar de voluntaris van lluitar contra els serbis durant la guerra de Croàcia
Els catalans que van servir el general Ante Gotovina
JAUME CLOTET

BARCELONA | Actualitzada el 27/12/2011 00:00



Uploaded with ImageShack.us
TROFEU DE GUERRA
En Jordi, antic voluntari català a les guerres balcàniques, al costat d'una bandera sèrbia.
PERE TORDERA

Encara que el general croat Ante Gotovina hagi estat condemnat pel Tribunal Penal Internacional (TPI), en Jordi ho té clar: "Jo servia a les seves ordres i només puc dir-ne coses bones. Per mi, i fins que em mori, ell serà el meu comandant". Ningú no diria que, rere el seu aspecte de pacífic jubilat, en Jordi forma part del mig centenar de catalans que van combatre contra els serbis, voluntàriament, durant la guerra de Croàcia que va començar el 1991.

Les motivacions d'aquest grup de catalans eren moltes, però en cap cas econòmiques. "No érem mercenaris perquè no hi havia diners a guanyar, a part del que poguéssim arreplegar a les zones que ocupàvem", explica en Carles, un altre combatent. A part de no tenir les mateixes motivacions ni formar cap grup compacte, es poden dividir en dues categories. El primer grup estava format per aventurers de tota mena, que van ser els primers a arribar. El segon grup, més organitzat, estava integrat per persones procedents de l'extrema dreta, ja fos catalanista o espanyolista, i tenien el vistiplau d'entitats croates exiliades a Espanya.

Els graus d'implicació també van ser molt diferents. En Jordi va començar a implicar-se en el conflicte com a traficant d'armes, que transportava des de l'estat espanyol fins a Zagreb "per carretera i a la llum del dia, això sí, amb els papers falsificats". Amb el temps, i per poder-se moure amb llibertat, el van fer tinent de les forces croates i més tard es va integrar en una unitat de combat durant la guerra de Bòsnia. Un altre català, en Miquel, es va limitar a servir d'enllaç entre els catalans que volien allistar-se a l'exèrcit i les milícies croates. "La ruta més habitual era per carretera de Barcelona a Zagreb passant per Milà, Venècia i Ljubljana". Una vegada a Croàcia, passaven una entrevista "per filtrar il•luminats, sonats i periodistes" i rebien entrenament militar a càrrec de les Forces Croates de Defensa (HOS), el braç armat del Partit Croat dels Drets, l'organització nacionalista històrica fundada el 1861. Val a dir que aquesta milícia, la que més estrangers va acollir, era de les més moderades. Per exemple, apostava per la integritat territorial bosniana i no per la divisió ètnica del territori.

Problemes legals

En total, una cinquantena de catalans i uns quants valencians van combatre en aquesta guerra. La majoria hi va arribar el 1991 i va marxar el 1992, quan el govern croat va unificar les seves forces en un únic exèrcit. Llavors alguns catalans van passar a Bòsnia, on van combatre amb les milícies croates. Els últims a tornar a Catalunya ho van fer el 1996.

Tots els excombatents catalans són ben conscients que la seva participació en aquesta guerra els pot comportar problemes legals greus. i per això només accepten parlar sota la condició de l'anonimat. I no només amb les autoritats sèrbies o bosnianes. L'article 591 del Codi Penal espanyol preveu penes severes per a tots els que, "durant una guerra en la qual no intervingui Espanya, executin qualsevol acte que comprometi la neutralitat de l'Estat". Les penes previstes són de quatre a vuit anys de presó. Ells, però, estan tranquils. "Jo, legalment, no he estat a Croàcia mai de la vida", diu en Jordi, sorneguer. "Em van fer un passaport militar i a la frontera no me'l segellaven", explica.

A més, durant el conflicte, la relació entre els cascos blaus espanyols i les milícies croates va ser molt tensa, fins al punt que alguns voluntaris catalans no dubten a assegurar que "Espanya va afavorir els serbis de manera descarada".

Una guerra molt bruta

El que més va impactar els catalans va ser la cruesa d'aquesta guerra. "Pel nivell d'acarnissament i odi, va ser una guerra molt semblant a la Guerra Civil Espanyola", recorda en Jordi. En aquest sentit, en Carles admet que va quedar impressionat quan, entre les columnes de refugiats de Vukovar, veia "les noies violades pels serbis que caminaven com zombis". Malgrat que molts voluntaris estrangers van morir durant la guerra, només consta la desaparició en combat d'un català. Es deia Jaume i va quedar atrapat a Vukovar quan va caure en mans dels separtistes serbis.

Una guerra guardada al calaix de la memòria
Un botiguer, un administratiu, un jubilat i un activista per la pau. Aquests són alguns dels perfils actuals dels antics voluntaris catalans a Croàcia. L'experiència els va marcar per sempre.

J.C.

BARCELONA | Actualitzada el 27/12/2011 00:00



Uploaded with ImageShack.us
Fotografia feta la primavera del 1992 a la ciutat d'Osijek pel voluntari català Miquel, durant el setge de les milícies sèrbies. ARA

Tots els catalans que van passar per la guerra de Croàcia són avui ciutadans normals i corrents. Tenen família i treballen. No fan ostentació de la seva experiència bèl•lica i, com a norma general, no els agrada parlar-ne. Són conscients que les seves activitats estaven fora de la llei i que podrien ser perseguits per la justícia espanyola. A més, alguns van cometre accions que fins i tot estan fora dels codis i les regles militars. ¿Els catalans van cometre crims de guerra? "Prefereixo no parlar-ne; era una guerra i vist des de fora hi ha coses que no s'entenen", diu el Jordi.

La majoria d'excombatents no tenen relació regular entre ells, a banda de les relacions d'amistat puntuals que es van forjar aquells anys. D'alguna manera, és com si tots haguessin desat aquelles experiències en un parèntesi vital. Però tots van quedar-ne profundament marcats.

Ideològicament, no són pocs els que van evolucionar del nacionalisme espanyol al nacionalisme català. El Jordi, que avui és un nacionalista català, havia estat un actiu militant franquista als anys setanta. El seu cas és freqüent. També el Miquel havia militat en l'extrema dreta espanyola i ara milita en un partit nacionalista català. "Veure un país ocupat em va fer entendre millor el cas català", explica.

A banda d'una evolució ideològica, la guerra també va tenir altres conseqüències més íntimes. El Miquel estava casat i tenia una filla quan va marxar de Barcelona per col•laborar activament amb les milícies irregulars croates. Ell no va participar en els combats i va optar per ajudar amb subministraments de material. La guerra el va marcar i va tornar a Catalunya amb moltes ganes de tenir descendència. "Va ser una guerra molt bruta i això em va fer pensar en moltes coses", diu. Ara té família nombrosa i regenta un petit negoci.

Tot i que el Miquel ha tornat als Balcans en diverses ocasions, la majoria no han tornat més a Croàcia. "Només de pensar-hi se'm fa un nus a la gola", afirma el Carles. En el seu cas, no només té seqüeles emocionals. Durant la seva estada a Nustar -petita localitat a la vora de Vukovar que es va convertir en el punt d'evacuació quan aquesta ciutat croata va caure en mans sèrbies- l'artilleria iugoslava va fer esclatar un dipòsit químic. El núvol tòxic li va afectar els bronquis i assegura que estarà "fotut la resta de la vida". Li sap greu, perquè mai no ha descartat tornar a agafar les armes si sorgís l'oportunitat, però deixa clar: "Ara ja només ho faria per la independència de Catalunya".

Aturem la Guerra

El cas més particular, tot i això, és el d'un antic voluntari català (que no vol dir el seu nom) que va fer la guerra a Croàcia, va passar després per l'Afganistan implicat en diverses accions de caràcter humanitari i ha acabat militant activament dins la Plataforma Aturem la Guerra, nascuda per oposar-se a la guerra de l'Iraq. ¿L'experiència bèl•lica li va despertar un pacifisme actiu? "De cap manera", respon un amic seu. I afegeix: "El que el motiva realment és una actitud molt hostil cap als nord-americans i l'OTAN".


http://www.ara.cat/mon/catalans-servir-general-Anta-Gotovina_0_616738386.html

http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/guerra-guardada-al-calaix-memoria_0_616738385.html

Atacar Ahmadinejad

"Jo dormo més tranquil sabent que són els americans, francesos o anglesos tenen bombes atòmiques, que no pas si les tinguessin els iranians, els nord-coreans o els birmans"

Jaume Clotet

Israel és un país que no fa bromes quan parla de qüestions de seguretat. Per això, cal prendre’s molt seriosament les advertències que el primer ministre Bibi Netanyahu està llançant en relació a Iran. El programa nuclear del règim fonamentalista de Teheran avança a bon ritme i les sancions econòmiques no serveixen per a res. Els europeus, com sempre en aquests casos, fem un paper d’estrassa. No vam aprendre res de les guerres balcàniques? Per això serà Israel, amb el suport més o menys obert dels Estats Units i el Regne Unit, qui haurà de carregar sobre les seves espatlles la destrucció de les instal·lacions nuclears iranianes.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) publicarà aviat un nou informe sobre la qüestió nuclear del règim de Teheran. Segons les primeres filtracions, és probable que el text deixi clar que el règim de Teheran ja té tota la tecnologia i els coneixements per desenvolupar armament nuclear. El govern de Mahmud Ahmadinejad, com no podia ser altrament, nega que vulgui desenvolupar aquest armament i diu que la recerca científica es fa per produir energia elèctrica i combatre el càncer.

No són pocs els que han posat el crit al cel davant un probable atac israelià. Són els mateixos que pateixen la síndrome de Chamberlain, que només quan va veure els panzer entrant a Polònia es va adonar de la seva infinita covardia i indignitat. Hi ha molta gent, sobretot a casa nostra, que repeteix un mantra segons el qual si Israel i els Estats Units tenen bombes atòmiques, la resta de països també en té el dret. No fotem. Jo dormo més tranquil sabent que les tenen americans, francesos o anglesos, que no pas si les tinguessin els iranians, els nord-coreans o els birmans. No és el mateix que les tinguin uns que el fet que les tinguin uns altres, i no voler-ho veure és una decisió únicament ideològica.

El Tsahal disposa d’un número indeterminat d’armes nuclears. Segons les fonts, en té entre 80 i 300. Segurament la primera xifra s’acosta més a la realitat. En tot cas, l’atac contra l’Iran no serà amb aquestes armes i segurament es farà per via aèria i marina (o submarina). Submarins israelians, britànics i americans ja són a les aigües del Golf Pèrsic, el Mar Roig i l’oceà Índic. I    alguns països àrabs, com l’Aràbia Saudita, ben gustosament miraran cap a una altra banda i cediran el seu espai aeri per als F-15 i els Kfir israelians. És curiós: Israel farà la feina bruta als països àrabs. Viure per veure, però imagino que això tindrà compensacions.

20.N primera part

PER CATALUNYA ÉS EL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY

Aquest 20 de novembre es celebraren les eleccions espanyoles, que a nosaltres als catalans ens porten tants mals de cap.

Mirem algunes notícies del PSOE:

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa de Jaume Clotet

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit 

Detingut un mmebre del PSC per financiar Alqaeda 

Saül Gordillo i el terrorisme Palestí de Rubén Novoa

I d'Iniciativa què podem dir? doncs millor llegim el repàs de l'amic  Jaume Clotet!

Som votants, no idiotes

Els amics d'Iniciativa, IU tampoc es van quedar curts a Extremadura pactan amb neonazis

 

És el liberalisme cosí germà de l’anarquisme?

"Tant el liberalisme com l’anarquisme situen l’individu al centre de la seva ideologia i el contraposen a la societat"

Jaume Clotet

 

Llegeixo astorat aquesta notícia. Resulta que els bombers de la petita localitat de South Fulton, a l’estat de Tennessee, van deixar cremar una casa perquè el seu propietari no havia pagat els 75 dòlars de la taxa corresponent del servei de protecció contra incendis. Els bombers van arribar al lloc del foc, però només van intervenir quan les flames van començar a cremar les cases dels veïns, que sí que havien pagat aquesta quota anual. Segons va explicar l’alcalde de South Fulton, l’abonament de la taxa és voluntària i qui no la paga ha de saber que, arribat el cas, no tindrà el servei corresponent.

Tot plegat sembla prou lògic sobre el paper i respon a l’aplicació estricta del principi de l’individualisme, abastament teoritzat durant dos segles per molts il·lustres pensadors dels Estats Units. Si vols alguna cosa, te l’has de guanyar. Res no és gratuït als Estats Units, ho sap tothom. Els serveis públics existeixen, però la seva qualitat i extensió tenen una relació directa i mil·limètrica amb els impostos recaptats. Ho hem vist aquest estiu amb la pugna entre el president Barack Obama i el poder legisaltiu sobre el pressupost. Poca broma.

Per això, quan vaig llegir la notícia vaig pensar de seguida que aquella casa és un grapat de cendres per culpa del sistema liberal extrem vigent allà. Admeto que vaig tenir aquest moment de defalliment, fruit d’un model educatiu i social partidista, i em vaig indignar. Després, lentament, vaig començar a lligar caps i vaig pensar que la casa s’hauria cremat igualment si el sistema vigent fos l’anarquista, és a dir, sense estructures administratives i on cadascú va per lliure. Sense Estat i amb autogestió, ja us dic ara que no hi hauria brigada mòbil de bombers professionals; serien substituïdes per fileres de voluntaris amb poals d’aigua, un mètode excel·lent per fer bíceps però poc eficaç per apagar un foc.

Tant el liberalisme com l’anarquisme situen l’individu al centre de la seva ideologia i el contraposen a la societat, la qual, al seus ulls, sempre intenta imposar-li conductes i en limita la seva llibertat. D’aquí que, sovint, els anarquistes siguin anomenats llibertaris. Aquestes idees van en contra del sentit de comunitat cohesionada i d’alguns valors en desús. La llibertat individual no és un terme oposat a la solidaritat ni a la compassió. Heus ací dues raons per les quals els bombers haurien d’haver apagat aquell foc.

 

Publicacions similars: Anarcocapitalisme

ICV i els assaltants del Parlament

Jaume Clotet

Laia Ortiz, número dos al Congrés de Diputats

Confesso que em costa moltíssim entendre ICV. No li tinc cap animadversió especial; al contrari, crec que és un partit nacional sense el qual serà impossible avançar en el dret de decidir i crec que tots els països necessiten partits ecologistes. Ho penso i ho he escrit. Però, molt sovint, diuen i fan coses que no les puc entendre. La darrera va ser ahir mateix, quan la seva portaveu i número dos al Congrés de Diputats, Laia Ortiz, es va mostrar contrària a les detencions de les persones que van assaltar el Parlament de Catalunya i va assegurar que les operacions policials són una cortina de fum per tapar la gestió del conseller   Felip Puig.

Admeto que aquestes afirmacions m’haurien provocat un badall immens si no fos perquè els dos ulls em van caure a terra. Després de trobar-los i tornar-los a posar a llurs conques respectives, vaig recordar que fa només uns dies el gran mandarí de l’esquerra catalana i Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va condemnar la passivitat dels diputats i la seva falta d’energia a l’hora de defensar la seva dignitat i representativitat. És més: Ribó va demanar mesures punitives legals contra els atacants totalitaris, tal com faria qualsevol país normal del món. Qualsevol societat democràtica sap que les persones que ataquen, agredeixen, insulten i impedeixen el pas als seus representants electes no poden quedar impunes. Altrament, el feixisme avança.

ICV, en tant que partit d’esquerres, hauria de saber que poques coses són més d’esquerres que la seguretat pública i la llibertat de moviments. Per no parlar dels principis democràtics i la dignitat parlamentària, un tema no menor quan parlem de Catalunya. No entenc perquè alguns assalts violents contra parlaments democràtics són condemnables i altres no. No entenc per què ICV condemna la irrupció violenta del coronel totalitari Antonio Tejero a les corts espanyoles i no condemna la irrupció violenta d’una colla de totalitaris contra el Parlament de Catalunya. No entenc per què condemna l’assalt de l’exèrcit rus contra la Duma i no condemna els fets de la Ciutadella.

Una possible explicació, molt lamentable, sigui que estem en plena campanya electoral del 20-N i qualsevol cosa és útil per convertir-la en arma llencívola contra CiU. Laia Ortiz encara es deu pensar que els indignats votaran ICV, fet que demostra que no ha entès res de res. Una altra explicació, més lamentable encara, és que ICV tingui una doble mesura de la violència: la violència de la dreta és condemnable i la violència de l’esquerra és tolerable. Posem-hi exemples: la violència del govern d’Israel és condemnable i la violència del govern de Cuba és tolerable. Un altre: la violència verbal dels manifestants de Plataforma per Catalunya (PxC) és condemnable i la violència verbal dels antisistema és tolerable. Passar la violència pel sedàs ideològic és molt perillós, a banda de ser indigne i amoral. Per cert, on és Andreu Nin? Ah no, que això era violència d’esquerres.

La banalització del terror i del llenguatge

A Barcelona tenim un restaurant que es diu “La Mafia se sienta a la mesa”. També tenim una discoteca, a Gràcia, que es diu KGB. Molt bé. No sé si a les víctimes de la màfia siciliana (com aquell nen dissolt en àcid) o del servei secret soviètic els farà gaire gràcia que es facin servir aquests noms per referir-se a llocs d’oci. Algú s’imagina una discoteca que es digués SS? O un pub que tingués la paraula GAL al cartell d’entrada? Hom pot pensar que exagero, però segur que si hi pensem una mica més veurem que no és cap disbarat. Hi ha una doble mesura a l’hora de catalogar les coses i la tenim tan interioritzada que ni ens n’adonem. Hi ha coses bones i coses dolentes per alguna convenció social que algú, no se sap quan, va decidir que seria d’una determinada manera. Si un príncep anglès es disfressa de nazi li muntem un xou; si el mateix aristòcrata es disfressés de mafiós sicilià ningú no li diria ni mu. Fins i tot ho trobaríem ben simpàtic.

La perversió del llenguatge i del imaginari col•lectiu és un tema que em preocupa. Als TN de TV3 es fa servir, de manera contínua, l’expressió “la classe política”. No he sentit mai que parlin de la classe sindical, de la classe empresarial o de la classe funcionarial. En canvi, els polítics són una classe; aviat en diran “la casta política”. Fent servir aquest llenguatge, es crea un imaginari col•lectiu i es traça una ombra de sospita, segurament de manera inconscient però de ben segur que de manera acrítica.

El mateix passa a l’inrevés. Hi ha una convenció establerta segons la qual les esquerres són progressistes, com si les dretes no volguessin el progrés d’un país. Però, si ens hi fixem, només emprem el terme “progressista” quan és inserit en un context positiu. No sentirem mai a la televisió ni llegirem en un diari, en referència a Cuba o Corea del Nord, fórmules com “el règim progressista de l’Havana o de Pyongyang”. Era Nicolae Ceausescu un president progressista? És el diari Granma un diari progressista? Sens dubte, aplicant el reduccionisme dialèctic en el qual ens trobem enfangats.

En canvi, és sorprenent la facilitat amb la que s’empra el terme “ultradreta” o “extrema dreta”. L’altre dia, sense anar més lluny, el periodista de TV3 Nicolás Valle deia que la cadena Fox n’era. Home, és més rigorós i professional dir que la Fox és una cadena republicana, cristiana o conservadora, però dir-ne d’ultradreta em sembla excessiu. La ultradreta és una altra cosa i ho sap tothom. Si la Fox és ultradretana, què és el Ku Klux Klan o el Partit Nazi? Ja no podem anar més enllà perquè ja som al cap del camí!

Jaume Clotet

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

 

 

 

Els “indignats” i la privatització de l’espai públic

"La història ens ensenya moltes altres coses i una d’elles és que la voluntat de controlar el carrer i excloure’n una part de la ciutadania és un símptoma habitual dels moviments antidemocràtics i totalitaris"

Jaume Clotet

Quan el ministre espanyol de la Governació Manuel Fraga Iribarne (president d’honor del PP, per cert) va decidir prohibir la manifestació del Primer de Maig del 1976 va esgrimir un argument de pes: “La calle es mía!”, va vomitar en una demostració de profund esperit democràtic. Trenta-cinc anys després, alguns milers de persones “indignades” es van manifestar ahir pel centre de Barcelona rere la pancarta “El carrer és nostre: no pagarem la seva crisi”. Casualitat? Voldria pensar que no coneixen la història, però alguna cosa em diu a cau d’orella que potser la coneixen massa.

La història ens ensenya moltes altres coses i una d’elles és que la voluntat de controlar el carrer i excloure’n una part de la ciutadania és un símptoma habitual dels moviments antidemocràtics i totalitaris. Precisament per no haver de estar a la intempèrie fa molts anys que es va inventar la democràcia per tractar entre tots els afers comuns dins un recinte habilitat específicament, que normalment rep el nom de Parlament. A Anglaterra fa dos segles que el fan servir, amb resultats excel·lents.

La privatització que els indignats fan de l’espai públic té un impacte real sobre la gent. La meva tieta Leonor, sense anar més lluny, ja no passa per la plaça Catalunya quan vol anar a la FNAC a comprar CDs. Diu que li fa una mica d’angúnia i que no estaria tranquil·la. És comprensible. Jo mateix hi vaig passar fa uns dies i, sincerament, el lloc no convida a passar-hi i encara menys a passejar-s’hi. “El carrer és nostre”, bramaven ahir. Efectivament, alguns carrers ja són seus i la gent que els mantenim amb els nostres impostos hem de canviar de vorera. Nosaltres hem perdut uns metres quadrats de llibertat i ells han guanyat uns metres quadrats de totalitarisme.

Vull deixar clar que quan dic que són grups no democràtics no ho dic pas per provocar. Un dels lemes d’ahir era “No ens representen”, en clara referència als partits parlamentaris i al Govern. I doncs, no se senten vinculats per una votació democràtica en la qual va participar més de la meitat del cens? També van cridar “TV3 manipulació”. Tenint en compte que la televisió pública catalana ha contribuït com ningú a fer-los publicitat, la cosa té nassos. En fi. Com deia Salvador Cardús, és bo que tot això ho anem sabent, per veure el caràcter real del fenomen que ha pres el carrer.

Nota: Llegeixo que volen un referèndum sobre les retallades. Han pensat a recollir signatures per fer una ILP, tal com nosaltres vam fer amb les corrides de toros? Ah no, clar, que ells no creuen en les urnes. Res res, oblideu-ho. Perdó

Joan Sales i els “indignats”

JAUME CLOTET

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la reraguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Publicacions relacionades: 
Incerta Glòria

LA MÀSCARA D'ATUREM LA GUERRA.

Jaume Clotet

Barcelona va acollir ahir una manifestació de la Plataforma Aturem la Guerra. El lema va ser “Ni tiranies ni ocupacions” i al cartell de la convocatòria s’hi veia un nen amb el clàssic mocador palestí. Segons vaig capir, la manifestació era contra els règims tirànics àrabs, però també en protesta per la intervenció militar occidental contra el coronel Muammar el Gaddafi. Crida l’atenció que Aturem la Guerra no s’hagués manifestat durant la repressió a Tunísia, a Egipte, al Marroc, a Bahrein o al Iemen (per no parlar del Sàhara Occidental o de les matances de coptes egipcis, sempre dins la mateixa zona geogràfica). Segurament aquesta ambigüitat va fer que la convocatòria punxés i només aplegués alguns centenars de persones, i per això és un bon moment per comentar quatre coses en relació a aquesta organització.

Comencem pel començament. Què és la Plataforma Aturem la Guerra? Aquesta

organització, que assegura que és una entitat pacifista, és un congolmerat de partits, sindicats i associacions que va néixer oficialment l’any 2002. Segons s’explica al seu web, a data d’avui encara en formen part CDC, PSC, ICV, ERC i Unió, així com CC.OO. i UGT. L’objectiu era preparar una sèrie de mobilitzacions contra l’Operació Iraqui Freedom, que va suposar l’invasió d’aquest país per part de les tropes nordamericanes. Afortunadament, la campanya contra la guerra va fracassar i els nordamericans van assolir els seus objectius militars i polítics a l’Iraq, així com a l’Afganistan. Van fer caure dues tiranies i van establir-hi dues democràcies, per desgràcia encara precàries.

En conseqüència, la Plataforma Aturem la Guerra va reorientar la seva activitat contra l’Estat d’Israel i en favor de la causa palestina. Segur que tothom recorda com, durant l’Operació Cast Lead contra Hamàs de l’any 2009, Aturem la Guerra va convocar una marxa al centre de Barcelona durant la qual un àrab encaputxat va brandar una pistola. Posteriorment, els portaveus de l’entitat van acusar el Mossad d’haver infiltrat l’home armat per desprestigiar la plataforma. També van acusar, de retruc, Pilar Rahola de cobrar del govern de Jerusalem i, posteriorment, van protestar per l’actuació de la cantant Noa durant els actes de la Diada d’aquell any.

A banda d’Iraq, Afganistan i Palestina, la plataforma no es belluga per ningú més. Ells només surten al carrer si hi ha nordamericans o isralians pel mig. Ahir mateix vaig fer un exercici molt senzill: al cercador del seu web hi vaig buscar els noms “Sàhara”, “Kurdistan”, “Congo” i “Darfur”, on també hi ha guerra i repressió. Resultat: zero. En canvi, sí que recordo que fa un temps es van manifestar contra una llibreria jueva del call de Girona. No recordo l’anterior vegada que algú s’havia manifestat contra una llibreria jueva a Europa. Potser els meus avis sí que ho recorden, perquè crec que deuria ser per allà els anys trenta, diria que a Alemanya. Curiós, no?

El Singular Digital

NOTA: Cal informar que la JNC va demanar fa temps donar-se de baixa d'aquesta associació i que va demanar que CDC ho fes també, no sabem si així ho va fer CDC però la llista d'organitzacions adherides no està actualitzada.

Viva España, podemos robar cuando queremos!

Recordant l'escrit d'en Jaume Clotet ens topem amb aquest vídeo

Vot immigrant i racisme institucional

“Si convives con nosotros, puedes votar con nosotros”. Aquesta frase culmina un anunci institucional que fan a les nostres ràdios i televisions des de fa uns quants dies. El missatge va dirigit als estrangers no comunitaris que viuen a casa nostra i que, per primer cop, podran votar a les eleccions municipals del dia 22 de maig. Segons una nova normativa del govern espanyol, aquest dia podran votar, a banda dels ciutadans de l’Estat i de la UE, els nacionals de Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Noruega, Islàndia, Nova Zelanda, Paraguai i Perú. El govern de Zapatero ha signat acords de reciprocitat amb aquests països, de manera que els espanyols que visquin allà també podran votar a les municipals.

Em pregunto, tot i així, per què la principal comunitat estrangera no comunitària a casa nostra, la marroquina, no podrà votar a les municipals. A Catalunya hi viuen uns 300.000 marroquins, és a dir quasi un 5 per cent de la població, just el percentatge per accedir als ajuntaments en unes eleccions. Com és que Zapatero no ha negociat amb el Marroc per donar dret de vot als seus ciutadans, i sí que ho ha fet amb comunitats minúscules com la islandesa o la neozelanesa? Si jo fos un malpensat, podria pensar que Zapatero sap que el sentit del vot dels marroquins podria ser diferent al dels bolivians o xilens, i qui sap si algun partit islamista o tutel·lat des de Rabat no entraria als nostres ajuntaments.

Estirant el fil d’aquesta línia de pensament, jo podria pensar que el sentit del vot dels bolivians o colombians serà similar al dels espanyols, en el sentit de votar majoritàriament el PP o el PSOE. No crec, a priori, que molts paraguaians o equatorians o colombians s’inclinin per opcions com el PNB, CiU, el BNG, el Bloc o la CUP. A Catalunya hi viuen més de 80.000 equatorians, més de 60.000 bolivians, més de 50.000 colombians i més de 30.000 peruans. Només aquests, sumats, fan més vots que alguns partits importants de casa nostra. Si jo fos un malpensat, podria pensar que el govern espanyol ha canviat la normativa per aigualir una mica més els partits nacionalistes perifèrics i fortificar més les dues grans opcions espanyoles.

Em pregunto, de passada, l’impacte que pot tenir la decisió en municipis com Guissona, on més de la meitat de la població és d’origen immigrant. I també em pregunto quin ús electoral i demagògic en farà la Plataforma per Catalunya (PxC), de tot aquest afer.

Jaume Clotet

El Singular Digital

“Viva España, que aquí es gratis”

"Tot això té una solució, però és radical i ja se sap que els catalans som els salvadors del món: o podríem enviar la factura a les ambaixades respectives i cobrar-les abans de les operacions, o bé podríem denegar aquest servei universal que donem apel·lant al dret de ciutadania" Jaume Clotet 

 Exemple 1: L’altre dia, un ciutadà marroquí va anar a les urgències de l’hospital de la Vall d’Hebron. Segons sembla, té un problema a l’ull i s’haurà d’operar. No és res urgent ni res greu, però tot li anirà millor si s’opera. Evidentment, com que el sistema ho estableix així, se li va donar hora per operar-se al mateix hospital. Segons va dir ell mateix, aquesta operació no l’assumeix la xarxa pública marroquina i si anés a una clínica privada del Marroc li costaria un miler d’euros. Per això, ben comprensiblement, després de rebre la citació per a l’operació va exclamar: “Viva España, que aquí es gratis”. Gratis per a ell, però no per a nosaltres, que haurem de pagar mil euros de les nostres butxaques. 

 Exemple 2: A l’hospital sabadellenc del Parc Taulí tracten, des de fa tres anys, un jove veneçolà de 22 anys. Té un problema crònic al fetge i el tractament ens costa 2.000 euros cada mes. Com que és un tractament que crea una certa dependència, aquest jove no pot tornar al seu país perquè allà no li facilitaran i podria tenir complicacions greus. Per això, des dels 18 anys i per sempre més, va decidir quedar-se a viure a Barcelona, on entre tots pagarem 24.000 euros cada any pel seu tractament. Exemple 3: En molts hospitals de Catalunya es produeix la següent situació. Uns estrangers que viuen al nostre país fan portar els seus parents. Quan arriben, els treuen la targeta sanitària, que s’expedeix sense cap control. Duen els parents a urgències, on es fan una revisió general i, en el cas que tinguin algun problema, se’ls cita per una operació quirúrgica al cap d’uns mesos. 

Quan arriba l’hora de citar-los, els serveis de l’hospital els truca per recordar-los que tenen hora per operar-se. El fet curiós és que molts dels pacients, mentre esperen aquest dia, han tornat als seus països, de manera que des dels nostres hospitals es truca a Argentina, Perú, Bolívia o Veneçuela per avisar ciutadans argentins, peruans, bolivans o veneçolans que han d’agafar l’avió per operar-se al nostre país. El cost, evidentment, és gratis per a ells, però no es gratis per a nosaltres. I amb tot això què vull dir? Vull dir que el forat sanitari català no és degut a les nostres necessitats sanitàries, que em semblaria molt bé. El problema és que exercim de servei de salut pública de tot el planeta i clar, com que hem de donar hora a molts ciutadans del món sencer, les nostres àvies reben hora al cap d’un any per una operació de cataractes o per operar-se el genoll. Tot això té una solució, però és radical i ja se sap que els catalans som els salvadors del món: o podríem enviar la factura a les ambaixades respectives i cobrar-les abans de les operacions, o bé podríem denegar aquest servei universal que donem apel·lant al dret de ciutadania. O bé podem seguir com ara apel·lant a la correcció política i, de retruc, a la nostra profunda imbecil·litat.

El Singular digital

Una mesquita a la Zona Zero

Com tothom sap, un grup de musulmans vol obrir un centre de culte islàmic a tocar de la Zona Zero de Nova York, on més de tres mil persones van ser precisament assassinades en nom de l’Islam. A banda del mal gust i la falta de tacte del seu promotor, l’imam Feisal Abdul Rauf, tot plegat té un rerefons molt preocupant, que té molt a veure amb la covardia i la por d’Occident, però també amb l’actitud victimista de molts musulmans. Diu l’imam Rauf que el centre islàmic, que durà el nom de Cordoba House (vinga fot-li!), vol ser un espai de diàleg i convivència. Molt bé. Em pregunto què opinaria, ell i la resta d’imams, si Benet XVI proposés demà l’apertura d’una esglesieta al centre de la Meca, de Kabul o de Jerusalem, amb el molt lloable objectiu de promoure el diàleg i la convivència. 

Segur que farien una marató per ajudar a pagar-ne les obres, oi? Ui no, que ara que ho penso a la majoria de països musulmans està prohibit el proselitisme cristià. És un cercle viciós. Diuen els musulmans: l’Islam és una religió de pau, però tinc uns cosins que són uns radicals i us segresten i us decapiten en nom de l’Islam, però si us queixeu de l’Islam llavors sou uns racistes i uns intolerants. I nosaltres ens anem flagel·lant la consciència quan puja un musulmà al Metro amb una motxilla i canviem de vagó. Sóc un racista!, pensem. Segurament si Rudolph Giuliani fos encara l’alcalde de Nova York les coses anirien per un altre camí. Rectifico: si Giuliani encara manés a ningú no se li hauria passat pel cap fer una mesquita a la Zona Zero. Encara hi ha homes valents que saben distingir entre democràcia i tirania, entre diàleg i presa de pèl. 

A Lleida en tenim un, d’aquests. A Salt em temo que no. Durant els últims dies, aquesta història ha pres més rellevància arrel de l’anunci frustrat del pastor Terry Jones de cremar dos centenars d’exemplars de l’Alcorà. A mi em semblava una idea boníssima, no pel fet de cremar un llibre sagrat per a una part de la població, sinó per demostrar la intolerància d’una gran part dels musulmans i la gran por que l’Islam causa a Occident. Fins i tot el president Barack Obama va intervenir per evitar-ho, amb el lamentable argument que la foguera encendria els ànims dels musulmans. Em sap greu que el pastor, amb qui val a dir que no compartiria una tassa de cafè perquè em sembla un integrista radical, no hagi cremat els llibres. I em sap greu perquè ha decidit no fer-ho per evitar les represàlies i les protestes dels musulmans, no pas perquè hagi arribat a la conclusió que era una bajanada total, que ho era. Guanya la por. Perd la llibertat. 

 Jaume Clotet
  El singular digital