L'Europa de les nacions

La polèmica sobre quan s’hauria de fer el referèndum d’independència a Catalunya ha portat a discutir quant temps cal per a acomplir un procés com aquest. A cada país ha estat diferent, però els processos oberts a Europa els darrers decennis no han superat els quatre anys.

Estònia. Poc menys de tres anys. La declaració de sobirania d'Estònia es va fer pública el 16 de novembre de 1988, encara a càrrec del Soviet Suprem de la RSS d'Estònia. El març del 1991 s'hi va fer un referèndum sobre la independència i el 20 d'agost del mateix any la independència es va fer efectiva, enmig del caos ocasionat per l'intent de cop d'estat a l'URSS. Tanmateix, no fou fins el 21 d'agost de 1994 que les darreres tropes russes abandonaren el país. 

Letònia. Un any i tres mesos. El 4 de maig de 1990 el Soviet Suprem de Letònia va adoptar la declaració sobre la restauració de la independència. El gener de l'any següent tropes de l'exèrcit soviètic van intentar enderrocar el govern letó, però no se'n van sortir. El 3 de març de 1991, dos mesos després, un referèndum no oficial va demostrar que hi havia un suport massiu a la independència. I el 21 d'agost de 1991, en ocasió del cop d'estat a la URSS, es va proclamar la independència.

Lituània. Un any i mig. El febrer del 1990 Lituània va convocar eleccions lliures, que van ser guanyades pel moviment democràtic Sajudis, amb un programa independentista. L'11 de març de 1991, el Soviet Suprem de Lituània va votar la llei de restabliment de l'estat de Lituània i va declarar la independència del país, que immediatament va ser reconeguda per Islàndia. L'endemà passat, l'exèrcit soviètic va envair el parlament lituà i causà molts ferits. El 6 de setembre de 1991, després del cop d'estat a l'URSS, la independència va ser reconeguda internacionalment. 

Eslovàquia. Tres anys i un mes. La 'revolució de vellut' del novembre de 1989 va ser l'inici del procés d'independència d'Eslovàquia. El 17 de juliol de 1992 el parlament eslovac va votar la declaració d'independència de la nació eslovaca. L'1 de gener de 1993 es va dissoldre Txecoslovàquia i Txèquia i Eslovàquia van esdevenir estats independents. 

Eslovènia. Un any i mig. El setembre de 1989 el parlament eslovè va aprovar un seguit d'esmenes constitucionals que van transformar el país en un règim democràtic d'estil occidental. Una de les reformes va consistir a canviar el nom del país, que es va anomenar República d'Eslovènia. El 23 de desembre de 1990 es va fer un referèndum sobre la independència, i els vots favorables van ser el 88%. Mig any després, el 25 de juny de 1991, Eslovènia va proclamar la independència sota la pressió d'un atac de l'exèrcit iugoslau que només durà deu dies.

Croàcia. Un any. El 30 de maig de 1990 el primer parlament multipartidista croat va proclamar una nova constitució i el 21 de gener de 1991 va definir les institucions croates com les dipositàries de la sobirania. Croàcia va declarar formalment la independència el juny de 1991, després d'un referèndum sobre la independència que va tenir lloc el 19 de maig. Mig any després, els principals països europeus reconegueren el nou estat.

Bòsnia i Hercegovina. Dos mesos. L'1 de març de 1992 els ciutadans de Bòsnia i Hercegovina van votar la independència en referèndum. El 3 de març el parlament va declarar la independència i els serbis van proclamar la independència de la seva part de Bòsnia, cosa que feia començar la guerra. El 22 de maig Bòsnia era acceptada com a membre de les Nacions Unides. 

Montenegro. Tres anys i quatre mesos. El 4 de febrer de 2003 es va aprovar la nova constitució federal de Sèrbia i Montenegro, que incloïa el dret de separació. S'hi deia que no es podia començar un procés d'independència abans de tres anys. Tres anys després, el 21 de maig de 2006, es va fer el referèndum a Montenegro que va ser guanyat de manera justa pels partidaris de la separació. El 3 de juny es va proclamar la independència.

Macedònia. Vora tres anys. Macedònia va fer el referèndum d'independència el 8 de setembre de 1991. Després d'un procés complicat, en què Grècia s'oposava al reconeixement del país si Macedònia no canviava de nom, va ser admesa a les Nacions Unides el 8 d'abril de 1993.

Catalunya ...

font

Els catalans que van servir el general Ante Gotovina

Mig centenar de voluntaris van lluitar contra els serbis durant la guerra de Croàcia
Els catalans que van servir el general Ante Gotovina
JAUME CLOTET

BARCELONA | Actualitzada el 27/12/2011 00:00



Uploaded with ImageShack.us
TROFEU DE GUERRA
En Jordi, antic voluntari català a les guerres balcàniques, al costat d'una bandera sèrbia.
PERE TORDERA

Encara que el general croat Ante Gotovina hagi estat condemnat pel Tribunal Penal Internacional (TPI), en Jordi ho té clar: "Jo servia a les seves ordres i només puc dir-ne coses bones. Per mi, i fins que em mori, ell serà el meu comandant". Ningú no diria que, rere el seu aspecte de pacífic jubilat, en Jordi forma part del mig centenar de catalans que van combatre contra els serbis, voluntàriament, durant la guerra de Croàcia que va començar el 1991.

Les motivacions d'aquest grup de catalans eren moltes, però en cap cas econòmiques. "No érem mercenaris perquè no hi havia diners a guanyar, a part del que poguéssim arreplegar a les zones que ocupàvem", explica en Carles, un altre combatent. A part de no tenir les mateixes motivacions ni formar cap grup compacte, es poden dividir en dues categories. El primer grup estava format per aventurers de tota mena, que van ser els primers a arribar. El segon grup, més organitzat, estava integrat per persones procedents de l'extrema dreta, ja fos catalanista o espanyolista, i tenien el vistiplau d'entitats croates exiliades a Espanya.

Els graus d'implicació també van ser molt diferents. En Jordi va començar a implicar-se en el conflicte com a traficant d'armes, que transportava des de l'estat espanyol fins a Zagreb "per carretera i a la llum del dia, això sí, amb els papers falsificats". Amb el temps, i per poder-se moure amb llibertat, el van fer tinent de les forces croates i més tard es va integrar en una unitat de combat durant la guerra de Bòsnia. Un altre català, en Miquel, es va limitar a servir d'enllaç entre els catalans que volien allistar-se a l'exèrcit i les milícies croates. "La ruta més habitual era per carretera de Barcelona a Zagreb passant per Milà, Venècia i Ljubljana". Una vegada a Croàcia, passaven una entrevista "per filtrar il•luminats, sonats i periodistes" i rebien entrenament militar a càrrec de les Forces Croates de Defensa (HOS), el braç armat del Partit Croat dels Drets, l'organització nacionalista històrica fundada el 1861. Val a dir que aquesta milícia, la que més estrangers va acollir, era de les més moderades. Per exemple, apostava per la integritat territorial bosniana i no per la divisió ètnica del territori.

Problemes legals

En total, una cinquantena de catalans i uns quants valencians van combatre en aquesta guerra. La majoria hi va arribar el 1991 i va marxar el 1992, quan el govern croat va unificar les seves forces en un únic exèrcit. Llavors alguns catalans van passar a Bòsnia, on van combatre amb les milícies croates. Els últims a tornar a Catalunya ho van fer el 1996.

Tots els excombatents catalans són ben conscients que la seva participació en aquesta guerra els pot comportar problemes legals greus. i per això només accepten parlar sota la condició de l'anonimat. I no només amb les autoritats sèrbies o bosnianes. L'article 591 del Codi Penal espanyol preveu penes severes per a tots els que, "durant una guerra en la qual no intervingui Espanya, executin qualsevol acte que comprometi la neutralitat de l'Estat". Les penes previstes són de quatre a vuit anys de presó. Ells, però, estan tranquils. "Jo, legalment, no he estat a Croàcia mai de la vida", diu en Jordi, sorneguer. "Em van fer un passaport militar i a la frontera no me'l segellaven", explica.

A més, durant el conflicte, la relació entre els cascos blaus espanyols i les milícies croates va ser molt tensa, fins al punt que alguns voluntaris catalans no dubten a assegurar que "Espanya va afavorir els serbis de manera descarada".

Una guerra molt bruta

El que més va impactar els catalans va ser la cruesa d'aquesta guerra. "Pel nivell d'acarnissament i odi, va ser una guerra molt semblant a la Guerra Civil Espanyola", recorda en Jordi. En aquest sentit, en Carles admet que va quedar impressionat quan, entre les columnes de refugiats de Vukovar, veia "les noies violades pels serbis que caminaven com zombis". Malgrat que molts voluntaris estrangers van morir durant la guerra, només consta la desaparició en combat d'un català. Es deia Jaume i va quedar atrapat a Vukovar quan va caure en mans dels separtistes serbis.

Una guerra guardada al calaix de la memòria
Un botiguer, un administratiu, un jubilat i un activista per la pau. Aquests són alguns dels perfils actuals dels antics voluntaris catalans a Croàcia. L'experiència els va marcar per sempre.

J.C.

BARCELONA | Actualitzada el 27/12/2011 00:00



Uploaded with ImageShack.us
Fotografia feta la primavera del 1992 a la ciutat d'Osijek pel voluntari català Miquel, durant el setge de les milícies sèrbies. ARA

Tots els catalans que van passar per la guerra de Croàcia són avui ciutadans normals i corrents. Tenen família i treballen. No fan ostentació de la seva experiència bèl•lica i, com a norma general, no els agrada parlar-ne. Són conscients que les seves activitats estaven fora de la llei i que podrien ser perseguits per la justícia espanyola. A més, alguns van cometre accions que fins i tot estan fora dels codis i les regles militars. ¿Els catalans van cometre crims de guerra? "Prefereixo no parlar-ne; era una guerra i vist des de fora hi ha coses que no s'entenen", diu el Jordi.

La majoria d'excombatents no tenen relació regular entre ells, a banda de les relacions d'amistat puntuals que es van forjar aquells anys. D'alguna manera, és com si tots haguessin desat aquelles experiències en un parèntesi vital. Però tots van quedar-ne profundament marcats.

Ideològicament, no són pocs els que van evolucionar del nacionalisme espanyol al nacionalisme català. El Jordi, que avui és un nacionalista català, havia estat un actiu militant franquista als anys setanta. El seu cas és freqüent. També el Miquel havia militat en l'extrema dreta espanyola i ara milita en un partit nacionalista català. "Veure un país ocupat em va fer entendre millor el cas català", explica.

A banda d'una evolució ideològica, la guerra també va tenir altres conseqüències més íntimes. El Miquel estava casat i tenia una filla quan va marxar de Barcelona per col•laborar activament amb les milícies irregulars croates. Ell no va participar en els combats i va optar per ajudar amb subministraments de material. La guerra el va marcar i va tornar a Catalunya amb moltes ganes de tenir descendència. "Va ser una guerra molt bruta i això em va fer pensar en moltes coses", diu. Ara té família nombrosa i regenta un petit negoci.

Tot i que el Miquel ha tornat als Balcans en diverses ocasions, la majoria no han tornat més a Croàcia. "Només de pensar-hi se'm fa un nus a la gola", afirma el Carles. En el seu cas, no només té seqüeles emocionals. Durant la seva estada a Nustar -petita localitat a la vora de Vukovar que es va convertir en el punt d'evacuació quan aquesta ciutat croata va caure en mans sèrbies- l'artilleria iugoslava va fer esclatar un dipòsit químic. El núvol tòxic li va afectar els bronquis i assegura que estarà "fotut la resta de la vida". Li sap greu, perquè mai no ha descartat tornar a agafar les armes si sorgís l'oportunitat, però deixa clar: "Ara ja només ho faria per la independència de Catalunya".

Aturem la Guerra

El cas més particular, tot i això, és el d'un antic voluntari català (que no vol dir el seu nom) que va fer la guerra a Croàcia, va passar després per l'Afganistan implicat en diverses accions de caràcter humanitari i ha acabat militant activament dins la Plataforma Aturem la Guerra, nascuda per oposar-se a la guerra de l'Iraq. ¿L'experiència bèl•lica li va despertar un pacifisme actiu? "De cap manera", respon un amic seu. I afegeix: "El que el motiva realment és una actitud molt hostil cap als nord-americans i l'OTAN".


http://www.ara.cat/mon/catalans-servir-general-Anta-Gotovina_0_616738386.html

http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/guerra-guardada-al-calaix-memoria_0_616738385.html