Els nostres amics turcs
Vídeo d'un dels actes del Bloc Identitaire contra l'entrada de Turquia a Europa
És fascinant, però encara hi ha alguns europeus que volen que Turquia entri a formar part de la Unió Europea (UE). Potser no han vist o no han volgut veure la darrera atrocitat dels nostres amics que governen Ankara. Aquests dies assistim a una sèrie de massacres contra kurds innocents, hàbilment silenciades per les cancelleries europees, per a qui la crisi a Síria ha servit d’excusa idònia per girar la vista una mica més al sud. El primer ministre turc, l’islamista Tayyip Erdogan, ha admès que els morts eren civils sense connexió amb el PKK i ha tramès el condol a les famílies per aquest “incident”. Ah, gràcies home. Quin demòcrata!
Precisament a nosaltres, en tant que minoria nacional, ens interessa especialment el tracte que els amics turcs tenen envers els kurds. Per començar, Turquia no reconeix l’existència de cap poble kurd i menys encara del Kurdistan. Comencem bé. Per això ha esclafat durant dècades aquest poble i ha buidat comunitats senceres cap a d’altres parts del país. Segons algunes fonts, més d’un milió de kurds són desplaçats interns dins de Turquia. Els partits kurds són il·legalitzats de tant en tant i els seus dirigents empresonats. Tot i que la llengua kurda formalment no és il·legal, Turquia es nega a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (com França, per cert). Gràcies a les pressions internacionals, Ankara va relaxar el setge contra els kurds i va atorgar algunes grans “concessions”: retornar els noms kurds a poblets kurds i permetre sermons religiosos en llengua kurda. Caram, quins progressos. Tot i que el govern turc diu que tot està tranquil al Kurdistan i que no hi ha cap problema, durant el 2011 va detenir més de 4.000 kurds per motius polítics.
A banda de la repressió contra les minories, els nostres amics turcs no paren de fer-la grossa. Tot i que al país hi ha la pena de mort, el govern turc assegura que no s’ha executat cap pres des del 1984. El govern turc oblida d’afegir “de manera oficial”, perquè segons algunes associacions defensores dels drets humans, com la local Human Rights Association, les execucions extrajudicials estan a l’ordre del dia: només l’any 2008 se’n van registrar 65. Segons Amnistia Internacional, les tortures a les comissaries turques no només no baixen, sinó que s’han incrementat des del 2008. No cal dir que l’objecció de consciència al servei militar és il·legal i que els objectors acaben a la presó. S’han documentat, a més, dotzenes de casos d’agressions a persones per la seva orientació sexual. Com que tot plegat és escandalós i és millor que no circuli, els governants turcs tenen més de cent periodistes a la presó. Ep, poca broma! És el país on hi ha més periodistes a la presó, per davant de la Xina, l’Iran o el Sudan, que es diu depresa.
Finalment, és clar, hi ha tota una qüestió de principis: forma Turquia part d’Europa? Crec que, com a mínim des de fa cinc segles, no n’ha format part ni geogràficament, ni culturalment, ni religiosament, ni històricament. Els defensors de la integració diuen que deixar Turquia fora de la UE la podria fer rodolar cap a l’islamisme. És a dir, que les raons són únicament estratègiques i, a fi de comptes, tampoc no hi ha garanties de res. Si Turquia fos membre de la UE seria el segon país en població i abans de 20 anys seria el primer. Calculin el nombre d’eurodiputats que tindria i la massa de treballadors circulant lliurement per Europa. I la cirereta final: els turcs van exterminar més d’un milió d’armenis, però si ho dius en veu alta vas a la presó. A mi, tot això, no em convenç.
Font: Singular Digital
