Que qui la FAI la pagui

Quim Torra

Manresa està recordant aquests dies un dels seus fills més il·lustres, el periodista Josep Maria Planes, assassinat per escamots anarquistes l'agost de 1936, durant el terror revolucionari que va acabar d'empènyer aquest país a la catàstrofe total. Planes, d'Acció Catalana, liberal i catalanista, era, probablement, el periodista estrella del moment. Àcid com Xammar, diletant com Sagarra, dandi com Rossend Llates, reporter com Bellmunt, elegant com Soldevila, va moure's en el triangle perfecte del gran periodisme a casa nostra: el diari La Publicitat, la revista Mirador i el setmanari d'humor El Be Negre. Periodistes que es gronxaven entre el catalanisme i el cosmopolitisme, i que sentien el seu ofici com un compromís absolut de llibertat, tant personal com de país.

Fa uns dies el senyor Xavier Díez parlava d'ell en aquest diari. Venia a justificar gairebé com inevitable que gangsterisme i anarquisme acabessin anant de bracet en un país de profundes desigualtats, i que Planes “a causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari”.

M'ha sorprès sempre com aquest enlluernament del “fenomen llibertari” acaba portant els seus defensors fins a justificar-ho tot, inclosa la vida humana. En l'estela de l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, periòdicament, historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” acaben trobant sempre un argument o un altre per justificar els crims i les brutalitats comesos pels llibertaris, com si hagués estat quelcom ineluctable, necessari, fatídic.

Menys Orwell i més Sales. Menys revolució social i més adonar-se també de la lluita nacional soterrada d'aquells moments. No era només “burgesos contra obrers”; era, també, una revolta inspirada per un profund sentiment anticatalanista. I encara, va ser el moment per passar comptes amb els qui més havien batallat per la veritat, fos on fos, costés el que costés.

Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. A Xammar, un escamot l'anà a buscar a l'Ametlla, però es trobava a Berlín. Joaquim Ventalló, director de La Rambla, on Tísner va publicar també uns articles sobre l'assassinat dels germans Badia, va salvar la vida per segons, exiliant-se. Paco Madrid, amic íntim de Layret, que havia denunciat el pistolerisme patronal dels anys 20, era segrestat pel Cojo de Málaga a la Cerdanya i només la intervenció directa de Lluís Companys va evitar la tragèdia. I un llarg, massa i tristament llarg, gairebé inacabable, etcètera.
Una de les manxetes d'El Be Negre feia: “Que qui la FAI, la pagui.” Encara ho estem esperant.

Font: Avui

Joan Sales i els “indignats”

JAUME CLOTET

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la reraguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Publicacions relacionades: 
Incerta Glòria

Literatura: Incerta Glòria

Als seguidors d'aquest blog els hi agradarà llegir Incerta Glòria, llibre que recomano. Seguidament us deixo un escrit de l'advocat Manuel Toro.



Incerta glòria, de Joan Sales, és la primera novel·la publicada a Catalunya que enfocava la guerra des de la perspectiva dels vençuts. Joan Sales des de molt jove milità al PCC, que abandonà per lliurar-se a activitats nacionalistes al marge de partits polítics. Es llicencià en Dret i fou oficial sortit de l’Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya. En esclatar la guerra formà part de la columna Durruti com a alferes i combaté a Madrid, a Xàtiva i al front d'Aragó. S’exilià i, el 1948 torna a Catalunya, on continua l'activitat editora iniciada a Mèxic. Traduí Kazandzakis, Mauriac i Dostoievski, entre d’altres.

El títol és part d’un vers de Shakespeare a “Els dos cavallers de Verona”­, “the uncertain glory of an April day”­, la futilesa de la gloria. Al llarg de la novel·la els seus protagonistes interioritzen la futilitat de la mort, de la guerra, de l’apassionament, de la incerta glòria, en resum. No puc evitar relacionar-lo amb “la petite mort” com els francesos diuen al clímax sexual, la incerta glòria de la perpetuació de l’espècie...

Ambiciosa i polèmica, Incerta glòria és un monument de la novel·la catalana de postguerra. Va ser la primera de la guerra de Espanya des de la perspectiva dels vençuts i en mostrar la guerra en tota la seva complexitat moral, fent-ho des de una visió nacionalista catalana i, per tant republicana, però a la vegada catòlica, el que li permeté denunciar per igual a feixistes com a anarquistes.

Les vivències dels quatre personatges conformen el relat, ­un soldat republicà al front d’Aragó, la seva dona anarquista que acaba convertida al catolicisme, un jove seminarista amb influències filosòfiques i en Juli Soleràs, excèntric, un personatge torbador, amic i enamorat de la dona del seu amic. La novel·la és un testimoni excepcional i personal sobre la guerra civil espanyola. Joves llençats sense pietat a la guerra, personatges enfrontats a la seva crisis existencial, al conflicte moral, a la seva soledat y al seu propi destí.

“Las diverses trames narratives la converteixen en una gran novel·la clàssica sobre l’amor i el odi, sobre la joventut y la madurès, sobre la guerra i la revolució, sobre tres homes enamorats de la mateixa dona. A Incerta glòria, novel·la elogiada por la crítica francesa i espanyola i acollida amb reticències per la catalana, hi ha drama y poesia, santitat i crueltat, realisme casi groller i meditacions filosòfiques, tot crepita com en un incendi i cruix com en una tempestat” (Xavier Pla).

En el seu magnífic article publicat publicat a “La Vanguardia” el 05/11/2003, en Xavier Pla, a qui transcric literalment davant l’impossibilitat de dir quelcom més interessant, comenta “Sales construeix el seu relat en torn de una figura enigmàtica, excèntrica i original, Juli Soleràs, quines inicials coincideixen amb les de l’autor y també amb les de Julien Sorel, el cèlebre protagonista de “El vermell i el negre”, d’Stendhal. Es tracta d’un noi intel·ligent, de molta cultura (cita constantment a Baudelaire, Nietszche y Schopenhauer), una espècie de preexistencialista cínic que viu instal·lat en el dubte permanent, sent un especial gust pel fracàs i està obsessionat per las perversions sexuals. Quan no hi és, el fan de menys; quan reapareix, provoca repulsió, però tots es senten fatalment atrets por la seva forta personalitat i, sobre tot, per les seves provocatives reflexions, que es concreten en una hilarant antologia de “estirabots” sobre els grans temes del llibre, como la dessacralització de l’amor: “Quan un home i una dona es besen, no aconsegueixen més que unir els seus tubs digestius per l'extrem superior”; la atracció del mal: “Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més, però bah, no tenim temps”; la joventut: “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d'haver tingut disset anys. Perquè és una edat idiota; afigura't, som els homes del futur!, la pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”; l’ànsia de gloria; “La glòria cansa, només s’aguanta un instant. Però quin instant! Tots vivim per aquest instant…!”; o els imbècils: “El futur és dels imbècils! Benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món”. Obscè i macabre, vital i contradictori, Soleràs es un personatge al·lucinat que deambula solitari. És l’únic personatge de la novel·la que mor jove, i mor voluntàriament com un perdedor. El seu dramàtic final, al renunciar a ser un vencedor, ajuda a entendre la seva caiguda i redempció, la gran lliçó de Soleràs, que serà justament acceptar la derrota i el fracàs como components essencials de la vida humana”.

Hi ha una frase del llibre d’en Joan Sales que també he trobat en un article de l’Andrés Trapiello (“La Belle Epoque, quina guerra tan maca”), i que em va deixar “touché”, “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. Al llibre de Sales, un Marqués atrotinat en la Barcelona anarquista és reuneix amb la Trini, una dels protagonistes, en una missa clandestina i l’hi explica com ell “ja ha perdut”, ell, que és lliberal, que s’havia distingit per la seva militància republicana, que havia estat repudiat pels seus “congèneres”, i li fa veure que tots els que estan en el terme mig, els que són, en termes de guerra, “tebis”, són carn tendre a punt de trinxar en aquell món de “paseillos”. Poc després, la Trini el troba mort amb un tret al clatell. El dia en que la Trini, anarquista significada i destacada, rep a casa seva la visita d’un escamot de vigilància bastant incontrolat, que en veure que té una creu penjada li atribueixen tendències feixistes i de poc no se’n surt, entén en part i assumeix que en tota guerra, la major part dels que la pateixen poden dir que “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”.

A en Joan Sales li agradava dir un vers de Baudelaire, “ma jeunesse ne fut qu'un tenebreux orage”. Unes paraules que confirmen que la única gloria és la del temps de joventut, una turmenta tenebrosa, esquerdejada por alguns llampecs de glòria (Pla).

MANUEL TORO COLL, ADVOCAT