Que qui la FAI la pagui

Quim Torra

Manresa està recordant aquests dies un dels seus fills més il·lustres, el periodista Josep Maria Planes, assassinat per escamots anarquistes l'agost de 1936, durant el terror revolucionari que va acabar d'empènyer aquest país a la catàstrofe total. Planes, d'Acció Catalana, liberal i catalanista, era, probablement, el periodista estrella del moment. Àcid com Xammar, diletant com Sagarra, dandi com Rossend Llates, reporter com Bellmunt, elegant com Soldevila, va moure's en el triangle perfecte del gran periodisme a casa nostra: el diari La Publicitat, la revista Mirador i el setmanari d'humor El Be Negre. Periodistes que es gronxaven entre el catalanisme i el cosmopolitisme, i que sentien el seu ofici com un compromís absolut de llibertat, tant personal com de país.

Fa uns dies el senyor Xavier Díez parlava d'ell en aquest diari. Venia a justificar gairebé com inevitable que gangsterisme i anarquisme acabessin anant de bracet en un país de profundes desigualtats, i que Planes “a causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari”.

M'ha sorprès sempre com aquest enlluernament del “fenomen llibertari” acaba portant els seus defensors fins a justificar-ho tot, inclosa la vida humana. En l'estela de l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, periòdicament, historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” acaben trobant sempre un argument o un altre per justificar els crims i les brutalitats comesos pels llibertaris, com si hagués estat quelcom ineluctable, necessari, fatídic.

Menys Orwell i més Sales. Menys revolució social i més adonar-se també de la lluita nacional soterrada d'aquells moments. No era només “burgesos contra obrers”; era, també, una revolta inspirada per un profund sentiment anticatalanista. I encara, va ser el moment per passar comptes amb els qui més havien batallat per la veritat, fos on fos, costés el que costés.

Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. A Xammar, un escamot l'anà a buscar a l'Ametlla, però es trobava a Berlín. Joaquim Ventalló, director de La Rambla, on Tísner va publicar també uns articles sobre l'assassinat dels germans Badia, va salvar la vida per segons, exiliant-se. Paco Madrid, amic íntim de Layret, que havia denunciat el pistolerisme patronal dels anys 20, era segrestat pel Cojo de Málaga a la Cerdanya i només la intervenció directa de Lluís Companys va evitar la tragèdia. I un llarg, massa i tristament llarg, gairebé inacabable, etcètera.
Una de les manxetes d'El Be Negre feia: “Que qui la FAI, la pagui.” Encara ho estem esperant.

Font: Avui

La rebel·lió dels animals

La revolta dels animals (segons una primera traducció, publicada per Destino), o La rebel·lió dels animals (segons una nova traducció, publicada per Edicions 62), Animal Farm en la versió original en anglès (1945), és un conte satíric de George Orwell sobre un grup d'animals d'una granja que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acava convertint-se en una tirania brutal. La novel·la va ser escrita durant la Segona Guerra Mundial i, encara que va ser publicada el 1945, no va començar a ser coneguda pel públic fins a finals dels anys 50.

La revolta dels animals és una crítica de la Revolució Russa i una sàtira sobre la corrupció del socialisme a la URSS durant el període de mandat de Stalin. Del llibre se'n va fer una pel·lícula de dibuixos animats, aquest cop amb el títol La granja dels animals (Animal farm).

Significat dels personatges
Orwell satiritza el règim comunista soviètic representat a través dels animals de la granja. Cronològicament parlant serien:

* El Vell Patriarca representaria a Lenin per ser l'ideòleg de la Revolució, però pel seu caràcter tranquil, la seva avançada edat i la idea original que posseeix aquest personatge, podria correspondre a Karl Marx, a més a més que la revolució es produeix després de la mort del Patriarca.
* El senyor Jones seria Nicolau II de Rússia, el tsar derrocat per la revolució, i tota l'oligarquia russa en conjunt.
* Napoleó, amb les seves mesures per administrar la granja (preses de Boladeneu) que portaran la granja a la prosperitat, encara que només millora la seva situació i la de tots els porcs; i la seva política de restricció de les llibertats representa Stalin.
* Boladeneu seria Trotski, líder militar que més tard fuig de la granja amenaçat de mort. Un cop establert el poder de Napoleó, tot animal que és considerat perillós seria executat sota l'acusació de seguidor de Boladeneu.
* Bòxer, el cavall, sempre convençut que cal treballar més i traït malgrat això, representaria el proletariat.
* Les ovelles, analfabetes i acrítiques amb el règim personifiquen els camperols.
* El corb Moisès representaria l'Església Ortodoxa, que parla del cel dels animals i rep un tracte de favor dels humans, ja que ajuda a la idiotització del proletariat.
* L'ase Benjamí representa la classe intel·lectual, que és conscient de les manipulacions però que no participa en el moviment polític, tan sols l'observa.
 * Els gossos representen la policia i la seva brutalitat.  

Bibliografia * La revolta dels animals, Edicions Destino, 2001, ISBN 978-84-233-2342-5 *
La rebel·lió dels animals, Edicions 62, 2006, ISBN 978-84-297-5855-9

 

Recreació de la bandera de l'animalisme descrita en el llibre. És una versió inspirada en la bandera de la Unió Soviètica, amb la banya en lloc de la falç i la peülla en lloc del martell.