Connexió entre l'anarquisme i el falangisme

 

De la Vanguardia l'11/08/2013

Els vals dels revolucionaris

Val per sis polvos amb la Lola

Aquest document es pot veure a l'exposició: Papers i Metralla al Museu Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Aquests comités normalment eren formats per elements de la CNT/FAI

Transcripció:

COMITÉ DE MILICIAS DE DEFENSA DE LA CIUDAD

VALE por…… seis porvos con la Lola…… para las Milicias

Toledo,… 21… de …Sept.… de 1936

Er Comité ………. Responsable

Responsable ……………. Escuadra núm. …10…

No se puede trasferí

Que qui la FAI la pagui

Quim Torra

Manresa està recordant aquests dies un dels seus fills més il·lustres, el periodista Josep Maria Planes, assassinat per escamots anarquistes l'agost de 1936, durant el terror revolucionari que va acabar d'empènyer aquest país a la catàstrofe total. Planes, d'Acció Catalana, liberal i catalanista, era, probablement, el periodista estrella del moment. Àcid com Xammar, diletant com Sagarra, dandi com Rossend Llates, reporter com Bellmunt, elegant com Soldevila, va moure's en el triangle perfecte del gran periodisme a casa nostra: el diari La Publicitat, la revista Mirador i el setmanari d'humor El Be Negre. Periodistes que es gronxaven entre el catalanisme i el cosmopolitisme, i que sentien el seu ofici com un compromís absolut de llibertat, tant personal com de país.

Fa uns dies el senyor Xavier Díez parlava d'ell en aquest diari. Venia a justificar gairebé com inevitable que gangsterisme i anarquisme acabessin anant de bracet en un país de profundes desigualtats, i que Planes “a causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari”.

M'ha sorprès sempre com aquest enlluernament del “fenomen llibertari” acaba portant els seus defensors fins a justificar-ho tot, inclosa la vida humana. En l'estela de l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, periòdicament, historiadors que encara ara admiren la “revolució anarquista catalana” acaben trobant sempre un argument o un altre per justificar els crims i les brutalitats comesos pels llibertaris, com si hagués estat quelcom ineluctable, necessari, fatídic.

Menys Orwell i més Sales. Menys revolució social i més adonar-se també de la lluita nacional soterrada d'aquells moments. No era només “burgesos contra obrers”; era, també, una revolta inspirada per un profund sentiment anticatalanista. I encara, va ser el moment per passar comptes amb els qui més havien batallat per la veritat, fos on fos, costés el que costés.

Planes va pagar amb la vida el seu compromís amb la veritat. A Xammar, un escamot l'anà a buscar a l'Ametlla, però es trobava a Berlín. Joaquim Ventalló, director de La Rambla, on Tísner va publicar també uns articles sobre l'assassinat dels germans Badia, va salvar la vida per segons, exiliant-se. Paco Madrid, amic íntim de Layret, que havia denunciat el pistolerisme patronal dels anys 20, era segrestat pel Cojo de Málaga a la Cerdanya i només la intervenció directa de Lluís Companys va evitar la tragèdia. I un llarg, massa i tristament llarg, gairebé inacabable, etcètera.
Una de les manxetes d'El Be Negre feia: “Que qui la FAI, la pagui.” Encara ho estem esperant.

Font: Avui

El grup anarquista FAI reivindica l'atemptat d'Italia i anuncia altres

Crim de sang

---

Sebastià Alzamora i Martín

Crim de sang recrea un episodi històric de la matança de religiosos a mans de nuclis anarcosindicalistes a la Barcelona de l'estiu del 1936. La novel·la està plantejada com un thriller, com una novel·la negra d'investigació policíaca. Crim de sang narra la investigació de l'assassinat d'un sacerdot marista i un nen de menys de deu anys. Un doble crim fora de tota lògica. El lector desconeix la identitat de l'assassí, però sap que és algú que afirma reiteradament que és un vampir. En paral·lel a la investigació policial, en què intervenen un jutge i un metge forense, la novel·la reconstrueix la persecució de l'orde dels maristes i els intents de negociar amb la CNT-FAI un alliberament després de pagar una important suma de diners. La construcció del relat impressiona pel dinamisme narratiu i la fusió de gèneres diversos.

Premi Sant Jordi 2012.


· Editorial: Proa
· Col·lecció: "A tot vent-rustica"
· Enquadernació: Tapa dura
· Pàg.: 280   ·  Mides: 15 x 23
· EAN: 9788475882901
· PVP: 19,23 / 20 €

Republicans, comunistes i anarquistes l'altre cara d'Espanya, contra Catalunya

“El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores ante los republicanos” "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡ España ! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que swe desprendiese de alemanes e italianos” (Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries). “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos...antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse” (Antonio Machado). “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos” (Memorias, de Manuel Azaña, President de la República Espanyola). “Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco” (Manuel Azaña, “Memorias”, Presidente de la República Española). El Estado español es un Frankestein cogido de diversas naciones. Catalunya fue repartida entre "España" (es decir, los Habsburgo españoles) y Francia (es decir los Borbones) en el Tratado de los Pirineos: eso sí que es "descuartizar". La "unidad española" es simplemente un Frankestein formado de muchas nacionalidades contradictorias con el fin de crear un Imperio para la oligarquía, en el que el pueblo sólo es carne de cañón. “En esta región contamos con muchos aliados, pues los anarquistas que dominan en la misma se han encargado de matar a la mayor parte de los separatistas, que renegaban de ser españoles” (Francesc Ferrer i Gironès recull en el seu "Gran llibre per la independència" la frase escrita per un militar espanyol al diari argentí La Nación l'any 36 sota el pseudònim de Armando Guerra on diu referint-se a Catalunya). “I, entretant, el GERC, o sigui l’exèrcit republicà de la Zona Centre, el responsable principal del qual era el general Miaja, no movia un sol home per descongestionar el front de Catalunya des de la Batalla de l’Ebre. Negrín se n’havia sortit amb la seva i capgirava la frase de Calvo Sotelo: “España antes fascista que rota” (Raimon Galí, “Memòries”, Ed. Proa, Bcn 2004). 

La CNT-FAI contra la co-oficialitat del català a l'Aragó “Se ha atacado con frecuencia el caciquismo en España como el manantial de todos los males políticos. Se han propuesto para cegarlo numerosos remedios. Cabe dudar de que tales remedios sean eficaces y que también de que, si lo fuesen, sería desable su aplicación, porque el caciquismo es una forma tan natural de vida publica en España, tan en armonía con el carácter nacional, que su extirpación podría venir a ser mayor pérdida que ganancia. El Gobierno local, por medio del hombre más enérgico y capaz, será probablemente siempre la base de la vida política española, y, por tanto, los hombres de Estado españoles tendrán que avenirse tarde o temprano a concentrar sus fuerzas en la manera de educar al cacique y hacerlo digno de su responsabilidad y de su poder” (“Ingleses, Franceses, Españoles”, Ed. Sudamerciana. Buenos Aires, de Salvador de Madariaga, 1886-1978, escriptor i assagista foraster republicà exiliat). 

Articles relacionats:

 Federalisme i comunisme, la pinça contra Catalunya Monarquia? República?
 Què pensen els espanyols de nosaltres

ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA (LLibre sobre els crims anarquistes els anys 30)

ELS GÀNGSTERS DE BARCELONA
JOSEP M. PLANES
Pàgines: 170
Mides: 13 x 21,5
EDICIONS PROA
Col·lecció: "Perfils", 31 Enquadernació: rústica amb solapes Any d'edició: 2002

Entre el 4 d'abril i el 27 de maig de 1934, Josep Maria Planes va publicar al diari La Publicitat una trentena d'articles sobre l'entramat anarquista, dividits en dues sèries que titulà, respectivament, "Els gàngsters de Barcelona" i "L'organització de l'anarquisme a Catalunya i a Espanya". Amant de la llibertat, defensor del catalanisme i de la legalitat establerta per la Generalitat republicana, Planes va dur a terme una intensa -i aleshores inèdita- tasca d'investigació i va disseccionar la part més obscura de les organitzacions anarquistes a Catalunya: la de la criminalitat disfressada d'ideologia.

Ell mateix fou, però, la primera víctima: el 24 d'agost de 1936, dos anys i tres mesos després del darrer dels articles, Josep Maria Planes fou assassinat per uns pistolers de la FAI i es convertí en la primera víctima del periodisme català. Aquest volum recull les dues sèries d'aquell exercici periodístic excepcional que posa novament sobre la taula la realitat d'uns fets històrics que han estat molt debatuts. Eren uns textos que romanien amagats a les hemeroteques i que Edicions Proa, amb legítim orgull atesa la seva importància i excepcionalitat, es complau a posar a l'abast del públic lector.