Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristianisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristianisme. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 de juliol del 2013

Arran assetja l'Església d'un rector independentista

L'organització juvenil Arran, molt propera a la CUP, està atacant constantment l'Església del Roser del barri Fort-Pienc. Aquests atacs consisteixen sobre tot en pintades a les portes i façanes de la parròquia, la darrera s'hi pot llegir "Fora rosaris dels nostres ovaris" i el símbol feminista.

El rector de la parròquia, Mossèn Joan Costa i Bou és conegut al barri i en cercles cristians pel seu tarannà nacionalista i per la defensa que fa a la llibertat de Catalunya en un àmbit tan difícil.

Des d'àmbits espanyolistes de l'Església és fortament criticat:

El actual consiliario de la Federació de Cristians de Catalunya es el Rvdo. Joan Costa i Bou (en la fotografía), sacerdote de la diócesis de Barcelona, agregado del Opus Dei, es decir alguien a quien se le puede llamar de todo menos "progre", viste sacerdotalmente y defiende a ultranza y de una manera brillante la doctrina oficial de la Iglesia en cuestiones morales: aborto, eutanasía, manipulación de embriones…  
El problema de este sacerdote como del resto de cristianos de la Federació no es su heterodoxia doctrinal en la mayoría de cuestiones sino su nacionalismo catalán, que no se conforma con llamar nación a Cataluña, sino que aspira a la autodeterminación de Cataluña en la linea de Juan José Ibarretxe para las tierras vascas. Han convertido ese objetivo como una obsesión y la Federació no es más que un instrumento para estudiar y debatir como la Doctrina Social de la Iglesia es compatible con una supuesta independencia de Cataluña. Para ello tiene un departamento prácticamente exclusivo: los Équipos de Pastoral para la política y la comunicación.
Mn. Costa és també autor del  llibre Nació i nacionalisme pensat i redactat no des d'un punt de vista estrictament polític, ni únicament filosòfica-moral, encara que l'autor consideri adientment aquests aspectes, sinó teològica-moral, fruit de principis i criteris cristians extrets de l'Evangeli i de la Llei natural , contrastats amb el Magisteri contemporani i que en general crida a la reflexió.

Mn, Joan Costa ha intentat parlar amb els joves d'Arran però aquests li han negat la paraula.

Pot ser casualitat que Arran ataqui sistemàticament un rector independentista i no una altre església o els tentacles del CNI ens tornen a arribar?
La CUP sempre demana respecte per totes les creences i religions però tot i ser coneixedors d'aquest cas no ho han condemnat i tot i defensar el dret a varies comunitats religioses a reunir-se a Catalunya per orar per la seva fe mai han defensat el dret de poder-ho fer dels cristians a països on són perseguits com els de règim islàmic.


Pintada signada per Arran

dijous, 17 de gener del 2013

CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA

Tot el meu suport a aquesta sectorial






Som un grup de cristians que, segurs que els Drets dels Pobles no son altre cosa que els Drets Humans portats a aquest nivell de la vida col·lectiva, volem que els drets de Catalunya, com a nació, siguin respectats.
En les actuals condicions històriques, després dels continuats intents d’encaixar en una realitat imposada per la força de les armes, creiem que és moralment legítim i necessari que treballem per la recuperació de la plena sobirania de Catalunya, avançant pel camí que en aquests moments se’ns mostra com decisiu: el de la independència.

Com a cristians i catalans arrelem en la tradició secular de casa nostra, teixida per membres de l’Església que han defensat amb valentia els drets nacionals del nostre poble.

Treballar per la independència no és per a nosaltres un fi absolut, sinó que, tal com diem en el document fundacional implica treballar “per una societat civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable)”.

dilluns, 30 d’abril del 2012

Persecucions als que no creuen en Alà o molesten

Mentre Amnistia Internacional fa informes demagogs sobre la persecució que pateixen els musulmans arreu d'Europa (sic) als països islàmics cristians, jueus, pagans, ateus, homosexuals, dones i un llarg etc. són cruelment assassinats.


Decapitat un metge de la Creu Roja al Pakistan
El cos de Khalil Rasjed Dale ha estat trobat en una bossa de plàstic prop d'una carretera de la ciutat de Quetta. El col·laborador de l'organització humanitària va ser segrestat al gener per un grup d'homes armats 
La policia pakistanesa troba el cos de Khalil Rasjed Dóna-li al costat d'una carretera a Quetta / REUTERS

La policia pakistanesa troba el cos de Khalil Rasjed Dóna-li al costat d'una carretera a Quetta / AFP
AGÈNCIES

El Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) ha informat aquest diumenge que un dels seus metges al Pakistan, un britànic que dirigia un programa de salut a la província de Balutxistan (sud-oest del país), ha estat assassinat. La policia ha trobat el cos de Khalil Rasjed Dale decapitat i embolicat en una bossa de plàstic prop d'una carretera de la capital de la província, Quetta.   
El director general de l'organització humanitària, Yves Daccord, ha condemnat en un comunicat "en els termes més durs possibles aquest acte de barbàrie". A més, el ministre d'Exteriors britànic, Willian Hague, ha fet èmfasi en el fet que aquest assassinat és "un acte sense sentit i cruel, dirigit a una persona que tenia la funció d'ajudar el poble del Pakistan".
Dale, de 60 anys, va treballar durant molts anys per a la Creu Roja Internacional i la Creu Roja Britànica en missions en països d'alt risc com Somàlia, l'Afganistan i l'Iraq. El col·laborador va ser segrestat a principis de gener per homes armats que anaven en vehicles tot terreny a Quetta, la capital del Balutxistan, quan es dirigia al seu domicili en un automòbil amb el distintiu clar de la Creu Roja.  
La província de Balutxistan és fronterera amb l'Iran i l'Afganistan i s'hi han registrat diversos casos de segrestos d'estrangers, enmig d'una situació d'inseguretat pel conflicte que enfronta les forces de seguretat amb rebels separatistes.

Almenys 18 morts en un atemptat contra universitaris cristians a Nigèria

Mitja dotzena d'homes armats han irromput amb trets i explosius enmig de la missa dominical que se celebrava a l'auditori de la Univeristat de Bayero, al nord del país. Els indicis apunten a la secta islamista Boko Haram, que ha perpetrat nombrosos atemptats contra comunitats cristianes en els últims mesosEFE 
Fotografia de l'entrada de la Universitat de Bayero al nord de Nigèria / AFP



Lagos | Actualitzada el 29/04/2012 18:28
Almenys 18 persones –setze estudiants i dos professors– han mort aquest diumenge en un atac amb explosius i armes de foc a l'auditori de la Universitat de Bayero, a Kano (nord de Nigèria), on nombrosos estudiants assistien a la missa dominical.
La web del diari nigerià 'Leadership'ha explicat que mitja dotzena d'homes armats han irromput durant la celebració de l'acte religiós i han llançat almenys tres explosius a l'interior de la sala i han disparat des de l'exterior a les persones que intentaven sortir de l'auditori. L'atac –que tenia com a objectiu la comunitat cristiana d'aquest estat del nord, de majoria musulmana– ha durat mitja hora. Finalment, els soldats de la Força Militar Conjunta de Nigèria han accedit a l'edifici.
L'atemptat encara no ha estat reivindicat però els indicis apunten a la secta islamista Boko Haram, que fa uns dies va cometre un atac coordinat a les redaccions del diari 'This Day' a Abuja i Kaduna (nord), que va causar almenys sis morts i desenes de ferits. La milícia ha perpetrat nombrosos atemptats contra comunitats cristianes en els últims mesos, especialment al nord i al centre del país.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Crim de sang




Sebastià Alzamora i Martín

Crim de sang recrea un episodi històric de la matança de religiosos a mans de nuclis anarcosindicalistes a la Barcelona de l'estiu del 1936. La novel·la està plantejada com un thriller, com una novel·la negra d'investigació policíaca. Crim de sang narra la investigació de l'assassinat d'un sacerdot marista i un nen de menys de deu anys. Un doble crim fora de tota lògica. El lector desconeix la identitat de l'assassí, però sap que és algú que afirma reiteradament que és un vampir. En paral·lel a la investigació policial, en què intervenen un jutge i un metge forense, la novel·la reconstrueix la persecució de l'orde dels maristes i els intents de negociar amb la CNT-FAI un alliberament després de pagar una important suma de diners. La construcció del relat impressiona pel dinamisme narratiu i la fusió de gèneres diversos.

Premi Sant Jordi 2012.


· Editorial: Proa
· Col·lecció: "A tot vent-rustica"
· Enquadernació: Tapa dura
· Pàg.: 280   ·  Mides: 15 x 23
· EAN: 9788475882901
· PVP: 19,23 / 20 €

dimarts, 20 de desembre del 2011

The Charlie Daniels Band - Jesus Died For You



Lletra:                                                                       Traducció:
You may be down, you may be out          Potser et sents baix, potser et sents fora
With nothing to be glad about            Sense res per alegrar-te
But you can stand right up and shout     Però tu pots estar-te i cridar
'Cause Jesus died for you                Perquè Jesus va morir per tu!


You may think that you can't cope        Potser penses que no potser fer front
You may be drunk or hooked on dope       Potser estàs borratxo o enganxat a la droga
Believe me brother, you've still got hopeCreume germà, has de tenir esperança
'Cause Jesus died for you                Perquè Jesus va morir per tu!    


Maybe you ain't got a dime               Potser no tens ni un duro
You're standing in the welfare line      Estàs aturat a la línia del benestar
Or maybe you're in prison doin' your timeO potser estàs a la presó
But Jesus died for you                   Però Jesús va morir per tu!


Satan may have you in retreat
But you won't go down in defeat
'Cause you can sittin' in the mercy seat
'Cause Jesus died for you
 
He died for you, to complete salvation's plan  Ell va morir per tu, per completar el pla de la salvació
He died for you, He's got nail scars in His hands Ell va morir per tu, Ell té cicatrius dels claus a les Seves mans
He bore the cross, to sanctify the lost Ell a carregat amb la creu, per santificar els perduts
All you've got to do is believe it      Tot el que has de fer és creure en això
Get down on your knees and receive it   Posa't de genolls i rep això

You may think you're too far gone       Pots pensar que està massa lluny (del perdó)
You've sinned so bad you can't atone    Has pecat tant fort que no ho pots reparar
But bow your head and come on home      Però inclina el cap i vina casa
'Cause Jesus died for you               Perquè Jesús va morir per tu


This old world keeps falling apart      Aquest vell món segueix caient a trossos
But you don't have to let it break your heart Però no has de deixar que et trenquin el cor
You can make a brand new start          Pots fer un nou començament
'Cause Jesus died for you               Perquè Jesús va morir per tu
 
Now Satan is a mighty foe               Ara Satanàs és un enemic fort
But just stand firm because you know    Però has de mantenir-te ferm perquè tu saps
You've got a better place to go         Que tens un lloc millor per anar
'Cause Jesus died for you               Perquè Jesús va morir per tu

When there's trouble in the wind        Quan hi ha problemes al vent
Or when you face the bitter end         O quan arribes a les últimes conseqüències 
You can start all over again            Tu pots començar tot de nou
'Cause Jesus died for you               Perquè Jesús va morir per tu!

You can face death with a smile         Pots afrontar la mort amb un somriure
Laugh at all your troubles and trials   Riu-te'n de tots els teus problemes
Never have to walk another lonely mile  Mai caminis ni una milla més sol
Jesus died for you                      Jesús va morir per tu!

He died for you, to break the Devil's hold Ell va morir per tu, per trencar l'esperança del Dimoni
He died for you, to redeem your mortal soul Ell va morir per tu, per redimir la seva ànima mortal
Don't be afraid, 'cause you debt has done been paid No tinguis por, perquè el deute que debies ha estat pagat
You just come and do your best          Només vine i fes el millor
The Holy Spirit's gonna do the rest     L'Esperit Sant farà la resta
 
He died for you, to complete salvation's plan
He died for you, He's got nail scars in His hands
He bore the cross, to sanctify the lost
All you've got to do is believe it
Get down on your knees and receive it
 
Makes no difference how wrong you've been No importa el mal que has fet
How heavy is your load of sin           És pesada la càrrega del pecat  
The door's still open come on in        La porta és encara oberta, vine
'Cause Jesus died for you               Perquè Jesús va morir per tu!

Now you may think you're too far gone
You've sinned so bad you can't atone
Bow your head and come on home
'Cause Jesus died for you
 
Jesus died for you
Jesus died for you

dilluns, 7 de novembre del 2011

Redacció de El Matí digital: Entrevista amb el bisbe de Lleida

Entrevista amb el bisbe de Lleida, monsenyor Joan Piris Frígola per Anna Punsoda


El bisbe de Lleida, Joan Piris i Frígola. (Foto: Bisbat de Lleida)
Joan Piris va néixer el 8 de setembre de 1939 a Cullera, una vila gran a 40 kilòmetres de València. Em rep en una sala lluminosa i allargada del Bisbat de Lleida, on arribo després de pujar una escala ampla de pedra que dóna dos tombs i de travessar un passadís silenciós, acompanyada per la seva secretària personal, la primera dona que ocupa aquest càrrec a tot Catalunya. Sec, una mica encongida, en un sofà verd mig descolorit que conserva l’elegància a pesar dels anys. Ell entra, seu a la butaca del costat i m’allarga la mà rugosa fent-me una encaixada ferma i una bona rialla. Ja d’entrada m’avisa que no té ganes de remenar el conflicte entre el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida per les famoses peces d’art sacre. Se’l veu cansat per una polèmica que va començar fa més de setze anys i que ja es va trobar servida quan va ser nomenat bisbe de Lleida al 2008. ‘Aquesta és la pedra a la sabata que més ha difícultat el meu servei apostòlic aquí’, m’explica. Té 72 anys però el seu cervell funciona més ràpid que el meu, és intel·ligent, calcula força quan parla, em talla sempre que dono alguna cosa per descomptada. Té una veu greu però afable, tal com sembla ell. Respon de manera clara i contundent a les qüestions d’Església, és ambigu pel que fa altres aspectes. I em sorprèn, sempre que pot, fent un panegíric de la llibertat. La llibertat és, em diu, el bé més preuat que Déu ha donat a l’home.

No pateixi, que no m’interessen gaire, les peces d’art sacre. Perquè si el litigi ha passat a mans civils, vostès ja no hi tenen res a dir, no?
Res a dir, encara que a alguns els hi costi una mica de comprendre.

Ja. He llegit que abans de ser bisbe d’aquí a Lleida va ser-ho de Menorca. Ja ho ha vist que els volen batejar Maó de nou?
(Esfubega) Sí…La veritat és que amb la llengua es creen problemes artificials: el català és la llengua pròpia i l’hem de fer respectar. El que passa és que, en tant que integrada a la unitat peninsular, hauria de saber conviure amb el castellà. És bo aprendre bé les dues llengues. Si no, pot passar-te com a mi, que no sé escriure català perquè quan era nen no s’estudiava.

Suposo que Cullera no devia ser xauxa, ben just acabada la guerra…com va viure-hi la infantesa?
A mi m’agrada dir que vaig ser concebut en temps de guerra (en zona roja, per cert) però que ja vaig néixer en temps de pau. Aquells primers anys en edat escolar, la veritat és que vam passar-los magres. Recordo un dia que menjava pa de blat de moro –saps aquell pa groguenc, noia?- doncs bé, recordo que vaig anar a casa d’un amic, que eren gent d’un altre nivell -ja m’entens- i em vaig posar aquell pa a la butxaca i me l’anava menjant a mossegades perquè em feia molta vergonya. No era fàcil, no. Després ja vaig anar al Seminari de Montcada, i després al Col·legi Major de la Presentació de la Mare de Déu, on vaig treure una beca per oposició. Ara les beques ja no van per oposició, ara són a dit, com si diguéssim. Però aleshores havíem de batallar per poder estudiar al seminari. Sant Tomàs de Villanueva, aleshores arquebisbe de Valencià, un frare agustí del segle XVI, va crear aquell col·legi per a estudiants pobres amb vocació religiosa. Va ser el primer Seminari del món.

I de València ja va anar Roma.
Sí senyora. I allà vaig llicenciar-me en Pedagogia i vaig començar-me a especialitzar.

En Pedagogia? I com és que s’ha dedicat a la pastoral familiar i no a grups d’escolars o de joves?
Precisament per aquesta especialització que et deia. El meu treball de final de carrera, per exemple, vaig dedicar-lo a la preparació pel matrimoni.

Caram. D’això ja fa quaranta anys, però, i sembla que alguns aspectes referents al matrimoni i a la família han variat una mica. Ha canviat la seva manera de tractar-los?
Espera, espera. Hi ha coses que han canviat molt i coses que no han canviat gens. Per això una part del meu discurs l’he adaptat i una altra la conservo intacta. No perdo de vista que la família té una doble dimensió. D’una banda és un fenomen social i de l’altra, per a un cristià, és a més un projecte de Déu. Com a fenomen social, canvia. Com a projecte de Déu, no ha canviat gens. A les parelles que jo caso, només els hi dic una cosa: ‘organitzeu-vos com vulgueu -amb les feines, les taques i amb els horaris, com vulgueu- però de dos n’heu de fer un’. Només hi ha una fòrmula: estimar-se oblidant-se de si mateix, fins al final, com Jesús ens va estimar. I qui no vulgui viure l’amor a aquest nivell d’entrega, no s’està casant cristianament.

Coi. I com es visibilitza aquesta manera de viure l’amor cristianament?
Personalment, crec que ni amb pancartes ni amb campanyes a favor de la família ni amb espectacles. Només demostrant que és possible amb el propi testimoni.

Però potser el model de pare, mare i fills ja no és l’únic que trobem, tampoc dins de llars que es diuen cristianes. Les escoles van plenes de nens amb mares i pares separats. Hi ha divorciats que es casen de nou i hi ha fills d’un matrimoni que conviuen amb els fills del matrimoni nou. També hi ha parelles del mateix sexe.
És clar que hi ha variacions i excepcions. També hi ha algunes situacions noves que se’ns plantegen com a problemàtiques. No hauríem de desqualificar ni molt menys condemnar aquests casos dels que hem parles. Ara bé, hem de ser clars: els catòlics hem d’explicar que nosaltres pensem i vivim d’una manera determinada la família perquè creiem que és el que Déu volia. Hem de respectar que hi hagi gent que vegi o visqui la família d’una altra manera a la nostra, però ells també haurien de respectar la nostra manera de veure-ho i de viure-ho.

I qui marca aquest ‘ells’ i aquest ‘nosaltres’? no és una manera una mica pobra de plantejar el diàleg?
Potser sí que és una manera pobra. I potser sí que, si hi ha bona voluntat, aleshores hauríem de parlar-ho. Però els uns són massa sentits i, amb els altres, de vegades penso que només tenim un problema de llenguatge, un problema nominal.

Ara no sé si acabo d’entendre’l.
Per exemple, nosaltres no creiem que hagi de dir-se a matrimoni a certes relacions. Unió de parella sí, però matrimoni vol dir una cosa ben concreta i s’ha d’utilitzar per referir-se a això. Qualsevol filòleg coneix bé l’origen del termes. 

Qui sap si mai cap terme havia ferit tantes sensibilitats.
Ja ho comprenc. Però algú ferit no accepta idees i aquest ha de ser un debat racional, no sentimental. Una altra cosa és que s’ha d’anar en compte a l’hora de comunicar-les. 

Parlant de comunicació, he vist que vostè és el President de la Comissió de mitjans de Comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola. Es comunica bé, el que sol dir-se’n ‘l’Església oficial’?
No massa. La transmissió de noticies per part dels estaments eclesiàstics no és com hauria de ser. Però hi ha un problema a les dues bandes: nosaltres tenim un problema de comunicació institucional i bona part dels receptors tenen un greu problema d’incultura. Recordo que un cop vaig sentir com un guia que estava fent un tour per a la Catedral de Menorca, i que parlava del presbiteri com de…l’escenari. Pel que fa als mitjans, jo insisteixo en què no són l’enemic però sembla que alguns només estiguin interessats a destacar l’escàndol, que només això sigui important.

Potser aquest problema de comunicació institucional ve d’un problema de comunicació de realitats socials? Penso, per exemple, en la última nota de la CEE. No és gent precisament allunyada de l’Església, la que s’ha molestat.
Però aquestes notes són per a tot l’Estat i si cadascú la llegeix amb la seva sensibilitat particular és ben normal que hi hagi problemes.

Vol dir que han hagut de fer equilibris?
I tant. Era una nota que pretenia ser tan neutral com fos possible. (…) Aquí s’ha llegit només un punt d’aquesta nota i ho comprenc. És cert que és un punt conflictiu i hibrid: perquè d’una banda parla de la legitimitat de buscar una altra manera d’organitzar-se políticament i de l’altra diu que hi ha certs valors que convé preservar.

Valors com la unitat política de la nació espanyola, com si aquest fos un valor natural…
Hi ha molts nivells d’unitat, Anna. Els Estats Unitats són també una unitat. (…). A Espanya la Història pesa molt. Pels uns…i pels altres.

De vegades sembla que la CEE vulgui ocupar l’espai que anys enrera havia ocupat el nacionalcatolicisme.
Això no és cert. L’Església no vol tenir més paper del que li escau. Però tampoc menys. L’Església s’ha de barrejar -com la sal i el llevat, ens diu Jesús- i no podem quedar al marge del que ocorre. Recordo que fa anys hi havia una revista que es deia ‘Iglesia y mundo’. Gran error! Ha de ser ‘Iglésia en el mundo’ Ara, una cosa és ser-hi present i una altra cosa és ser-hi manant. Jo no crec que hi haguem de ser manant. Només presents per tenir l’oportunitat d’anunciar i difondre el missatge de l’Evangeli.

I creu que ho fan bé, això d’Evangelitzar?
Mira, al final del camí hi ha la llibertat individual. Segur que Sant Pau era un gran evangelitzador i en canvi, quan va acabar el seu speech li van dir: ‘molt bé, això que expliques és molt interessant, Pau. Però saps què? Vés passant que ja t’escoltarem un altre dia’.

I com es convida algú que no ha crescut en un entorn catòlic a seguir el missatge del Crist?
Doncs una mica acomodant-se al que cada realitat demana. Els destinataris són els que m’interessen. Tu vols proposar al món una manera d’entendre la vida: doncs l’has de saber explicar. Una mica, tornant a Sant Pau, t’has de fer jueu amb els jueus, romans amb els romans. No per canviar de jaqueta sinó perquè aquesta és precisament la dinàmica de l’encarnació. El que passa és que de vegades a l’Església hem canviat el nostre posicionament sense suficient discerniment i no sempre tan voluntàriament com voldríem. I en totes les direccions, em refereixo.

I com els reconeixerem, als cristians d’avui?
Amb paraules però sobretot amb obres. I et diré més: amb obres personals però sobretot amb obres de grup. Hem fomentat una espiritualitat massa individualista. Hem de recuperar una mica la dimensió comunitària de la fe, que fins al Concili Vaticà II no s’havia priortizat massa per motius culturals.

Una dimensió com la que va posar de manifest les JMJ, suposo. Precisament arran de la visita de Benet XVI, vaig llegir unes declaracions seves que parlava de ‘l’oferta del cristianisme’. Oferta en quin sentit?
En el sentit que la fe és proposa i no s’imposa. Segles enrera, aquí estàvem com a Iran o Iraq. O creu o mort. Ara això ja ho tenim superat.

Gràcies a Déu!
I tant. ‘La creu i l’espasa’ no era la proposta de Jesús. Ell va dir: aquestes són les meves condicions. Si vols venir amb mi fantàstic. Si no, tu mateix. Però són importants les dues coses: les condicions i el condicional.

Es diu que el catolicisme perd influència i que en canvi en guanyen les espiritualitats a la carta. Es diuen moltes bestieses o hi ha part de raó, en això?
Entenc el cristianisme, abans que com una religió, com el seguiment d’una persona. D’espiritualitats n’hi ha moltes. Però el seguiment de Jesús ha de tenir una traducció exterior, que naturalment neix d’una vivència interior, però que és exterior. No ho oblidem. 

Hi ha actituds o estils vida incompatibles amb l’Evangeli.
Doncs sí. Nosaltres som del món però no de qualsevol món. No tots els valors dels que ara es parla –t’has fixat que ara es parla molt de valors?- són evangèlics. La justícia sí, la pau sí, l’amor sí, però no qualsevol tipus de justícia, pau o amor. Aquests valors cristianitzats cobren un sentit nou. 

Posi’m un exemple d’un valor cristianitzat.
La realització. Realitzar-se no vol dir fer el que es vulgui per sentir-se satisfet i prou. L’experiència dels límits és una gran font de maduresa. Una educació en els límits és fonamental. Saber el que costa la vida…no l’autobús, no el menjar. La vida amb sentit, Anna, és caríssima.

Pensant en aquests valors evangèlics: una cosa és que hi hagi partits polítics que s’hi inspirin i l’altra és que els monopolitzin. No li sembla que de vegades se’n fa un ús innoble?
Vincular la fe a un partit polític és interessat. La disciplina de partit pot ser incompatible amb el cristianisme. Parlo per partits d’esquerres i de dretes. No hi ha ni un partit químicament pur, evangelicament parlant. Per això jo sempre dic als cristians de dretes o d’esquerres que es donin a conèixer. Perquè si no, no avancem. Alguns enyoren aquells temps en què hi havia ‘El Partido de la Iglesia’. I jo crec que, no només no aniríem a millor, sinó que tornaríem enrera. Són lògiques que hem d’anar abandonant. Els partits són parcials i la fraternitat que nosaltrens proposem és universal. Tu i jo serem veïns o potser no serem veïns, depèn, tot això és política. Però el que hem de ser, com a cristians, és germans.

Ja ho comprenc. Però ara que parlem de veïns, deixi-m’ho preguntar, va. Hi ha o no hi ha una Església catalana?
Hi ha Església a Catalunya. (…) Hi ha deu bisbats catalans però no funcionem a nivell corporatiu. Això no es vol entendre però al final s’haurà d’entendre. Una altra cosa és que qualsevol bisbat hagi de tenir en compte l’encarnació en el seu territori.

Pensava que potser, en tant que poble amb una personalitat i sensibilitat diferent, vostès se sentien vinculats a protegir-lo o representar-lo amb veu diferenciada.
És que jo, com a bisbe de Lleida, només t’he de protegir i representar en la fe que compartim, en cap altre sentit. 

S’ha demanat als bisbes catalans més del que hauríen de donar-nos?
Saps què passa, Anna? Que els eclesiàstics hem ocupat espais que no hauríem d’haver ocupat mai. 

Ho diu en passat però si tothom tingués tan clar que la llibertat és un dret fonamental de l’home i dels pobles, no estaríem parlant d’això.
Dins de l’Església, com dins de qualsevol casa o institució, hi ha tarannàs diferents. Hi ha qui es creu en el deure o fins i tot amb l’obligació de protegir aquesta llibertat a la manera com ell l’entén. Hi ha qui creu que s’ha d’explicar i deixar que l’altre el segueixi o no. I n’hi ha molts que, encara que reconeguin el valor fonamental de la llibertat, saben que és un tema delicat i que hi ha molt camí per recórrer.

A poc a poc, doncs?
A poc a poc.

Deia Nicolás Gómez Dávila que una societat cristianitzada és incompatible amb la construcció d’un Regne de Déu a la Terra. Volent dir que s’hi intervè o no s’hi intervè, en els assumptes mundans, però que si no s’hi intervè, no es pot pretendre tenir-hi influència.
Més que intervenir, jo sóc partidari d’explicar-se. Tinc el dret i el deure d’explicar-me davant de tots però ni espero ni aspiro a que responguin tots. La convocatòria cristiana és de majories -en el sentit que Jesús ens demana anunciar a tots la Bona Nova- però la resposta és de minòries. I encara, dins l’Església, no tothom ha de ser-hi de la mateixa manera.

Vol dir allò del cos únic on tots els membres hi han de ser imprescindibles?
(riu) Sí, i en aquest cos ni tothom ha de ser cap ni tothom han de ser peus. Aquest és el principal problema de l’Església Catòlica, que ha estat molt més cap que cos. I quan un organisme és tot cap, és que no s’ha desenvolupat bé. Hi ha gent que diu: és que jo col·laboro quan puc i com puc amb aquesta parròquia o amb aquest mossèn. No, escolta, aquí ningú col·labora ni ha de deixar de col·laborar. Aquí tothom ha d’assumir la seva tasca, sigui la que sigui. El meu dit no col·labora amb el meu cos, hi participa. En això sí hem de millorar molt. Ara, quan dic que l’Església ha de ser participativa no vull dir que el seu funcionament hagi de ser ni assemblari ni per majories: hi ha persones que tenen, dins de l’Església, la funció del discerniment a la llum de l’Evangeli.

Ja. I vostè la té, aquesta capacitat de discerniment o sentia que la feina al bisbat li anava gran?
De gran encara me’n va ara, però hi ha el que se’n diu la Gràcia d’estat, vull dir que rebem l’ajuda de Déu per desplegar els serveis que hem de fer. Entenc que aquest ja és un plantejament de fe, que alguns no l’entendran i que uns altres no se’l creuan però…en això estem, no?

I tant, li dic, i li agraeixo la paciència perquè li havia promès que només li robaria uns minuts i veig que porto més d’una hora escarxofada al sofà verd. M’acompanya al llarg del passadís per acomiadar-me i refaig el camí de tornada a casa pensant en la feina tan completa d’aquests ministres, que celebren el misteri de la fe i alhora elaboren un discurs racional sobre l’amor. Me’n vaig pensant què podria arribar a fer diferents, a nivell pràctic, la fraternitat de la Revolució francesa de la germandat cristiana. Preguntant-me com reaccionaria aquesta ‘Església a Catalunya’ si, com al 1902, el Govern de Madrid decretés l’ensenyament obligatori del catecisme en castellà. I sobretot me’n vaig sense entendre perquè la vida amb sentit ha de ser necessàriament cara, si l’esforç ja és per ell mateix una recompensa i si se’ns ha donat la possibilitat d’equivocar-nos, de desistir i recomençar.

Redacció de El Matí digital

dijous, 22 d’abril del 2010

Sant Jordi

Sant Jordi i Jaume I en la Batalla del Puig Veneració 
La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.[1] El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir.[1] Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs.[1] No obstant a Occident sant Jordi no destacava. Difusió del culte a occident 1'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, aqui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.[1] El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc.[1] La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí. Els croats en popularitzen la devoció, expandeixen el culte al sant per tot l'Occident cristià i l'implanten a tot Europa. L'any 1246 Iacopo de Voragine va divulgar la Llegenda àuria on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.  

Patronatge 
Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc. Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona. Patronatge a Catalunya A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla de Alcoraz que va implicar la reconquista de Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).  

Precedents pagans 
En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on es representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferencia del la Barca en que sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte. Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental. L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliverar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.  

diumenge, 18 d’abril del 2010

El martiri d'un cristià anomenat Mansur Mohammed (vídeo)

Mansur Mohammad, cooperant somali de 25 anys convertit al cristianisme el 2005, va ser decapitat el 23 de setembre de 2008. Els seus assassins musulmans, mitjançant un mòbil, van captar i difondre àmpliament l'acte criminal com avís per a altres possibles conversos a la Fe de Crist. No obstant això, els que ens vam fer ressò de la notícia no vam poder mai imaginar en aquell moment fins a quin punt va ser espantós i cruel el martiri de Mansur. Ara, ja tenim constància de la seva terrible agonia i igualment podem afirmar que no és possible el diàleg amb la barbàrie o el apaivagament amb el Mal.
VEURE VÍDEO

dissabte, 26 de desembre del 2009

Sobre esglésies i mesquites


Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir – ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.
PODRÍEM RECORDAR FETS MOLT RECENTS, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord – americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir – los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.
PERQUÈ LA PREDICACIÓ DE L’ODI CONTINUA, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.
ELS CRISTIANS HAN ESTAT UNA FORÇA i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.
PALESTINA, I SOBRETOT GAZA, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia…), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.
JO, AGNÒSTIC EN MATÈRIA DE RELIGIONS, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar – li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira a l'Avui.cat 
Un soldat musulmà



Aquest blog és

Aquest blog és

Contador web

Vist des de...

free counters