Què vol dir políticament correcte?

Vladimir Volkoff és doctor en filosofia, professor d'anglès, militar durant la guerra d'Algèria, funcionari del Ministeri de Defensa i, més tard, professor de llengües i literatures francesa i russa als Estats Units. Va ser el primer escriptor que a França va dedicar seriosament els seus estudis a estudiar la manipulació informativa. Parent de Txaikovski, és un dels escriptors més ben situats a l'hora d'explicar el concepte que coneixem com "políticament correcte", tema del seu últim llibre publicat en Editions du Rocher: "La désinformation parell l'image".

 
Ens hem trobat amb aquest autor que traspua humor i cultura per tots els seus porus i que ens ha prodigat alguns consells per combatre aquest verí que ataca la nostra societat.

Marc Vittelio

Quina és la seva definició del que és "políticament correcte"?

El políticament correcte tal i com el coneixem en l'actualitat representa l'entropia del pensament polític. Com a tal, és d'impossible definició ja que no té un veritable contingut. El seu fonament bàsic és allò del "tot val". Hi trobem restes d'un cristianisme degradat, d'un socialisme reivindicatiu, d'un economicisme marxista, i d'un freudisme en permanent rebel · lió contra la moral del jo. Si comparem l'enfonsament del comunisme amb una explosió atòmica, diríem que el políticament correcte constitueix el núvol radioactiva que segueix a l'hecatombe.

En què consisteix el "políticament correcte"?

El políticament correcte consisteix en l'observació de la societat i la història en termes maniqueus. El políticament correcte representa el bé i el políticament incorrecte representa el mal. El súmmum del bé consisteix a buscar en les opcions i la tolerància en els altres, llevat que les opcions de l'altre siguin políticament incorrectes, el súmmum del mal es troba en les dades que precedirien a l'opció, tant si són de caràcter ètnic, històric, social, moral i fins i tot sexual, i fins i tot en els avatars humans. El políticament correcte no atén a igualtat d'oportunitats alguna al punt de partida, sinó al igualitarisme en els resultats en el punt d'arribada.

Qui el va inventar?

Ningú ha inventat el políticament correcte: neix com a conseqüència de la decadència de l'esperit crític de la identitat col · lectiva, ja sigui aquesta social, nacional, religiosa o ètnica.

Qui el practica?

El políticament correcte és d'ús comú entre els intel · lectuals desarrelats, però com és contagiós, és normal que altres persones estiguin contaminades sense que per això siguin conscients.

Com podem desintoxicar?

La desintoxicació és difícil, en la mesura que vivim en un món en el qual els mitjana (i la paraula mitjana és, en si, un barbarisme políticament correcte) han adquirit una importància desmesurada i són precisament aquests els encarregats del contagi massiu. El primer remei consisteix en prendre consciència que el políticament correcte existeix i que circula sobretot a través del nostre vocabulari. El segon, seria prendre consciència que el "jo" forma part d'un "nosaltres" i que aquest "nosaltres" ha de protegir al "jo" contra el "es diu ..." políticament correcte. El tercer remei consisteix a posar en pràctica la consciència de renúncia a tota terminologia políticament correcta ia les ideologies sobre les quals es recolza. Per exemple, cal dir "avortament" en lloc de "interrupció de l'embaràs", "sord" en lloc de "deficient auditiu", "vellesa" en lloc de "tercera edat", "pocavergonya" en lloc de "inadaptat". Un "docent" mai arribarà a ser un "mestre".

Quins són els estralls produïts per "políticament correcte"?

Consisteixen fonamentalment en confondre el bé i el mal, sota el pretext de que tot és matèria opinable.

A part de la nació, quins són els blancs predilectes del "políticament correcte"?

Els blancs predilectes són la família, les tradicions i, sobretot, la creença en això, ja que per a la qual políticament correcte només hi ha una veritat i la resta és fals.

Té vostè la impressió que França és un dels països més tocats per "políticament correcte"?

El políticament correcte és supranacional com totes les malalties. Si estem en condicions d'afirmar que va néixer en determinades universitats americanes, no és menys cert que es va expandir ràpidament per tot el món. Potser en els països de tradició cristià-ortodoxa es resisteix més i millor a aquesta epidèmia, probablement a causa de la propaganda comunista, potser a la pròpia fe religiosa. Ho hem vist recentment amb els casos de Sèrbia i Rússia.

Com detectar una persona "políticament correcta"?

Una persona políticament correcta es considera a si mateixa tolerant, però no practica la tolerància ...

Com evitar la contaminació?

És veritat que el políticament correcte ens aguaita i es presenta sempre amb arguments innocents i de fàcil assimilació. Es tracta de rebutjar la seva innocència i repudiar aquesta facilitat d'assimilació. Cal, així mateix, prevenir contra el mimetisme de parlar com els altres. Repeteixo encara a risc de semblar pesat, el vocabulari políticament correcte és el principal vehicle de contagi. En qualsevol cas, cal afirmar que el políticament correcte és una fe feble i que, com a tal, no resisteix a una enèrgica aplicació de l'esperit crític. No cal ser submisos als sentiments i opinions generalitzats: l'esperit contradictori més obtús val sempre més que l'acceptació liberal de la pastura mediàtic.

Segons vostè., Quines poden ser les conseqüències a curt i mitjà termini del triomf del "políticament correcte"?

El políticament correcte prepara el terreny de forma ideal per a les operacions de desinformació i per a l'expansió de la mundialització. Quan tothom cregui que les veritats poden ser objectes de barata, que no existeixen veritats ni mentides, el món estarà preparat per rebre la mateixa propaganda, de participar de la mateixa pseudo-opinió pública fabricada per consum universal. I aquesta pseudo-opinió pública acceptarà qualsevol acció, incloses les més brutals (com hem vist en els recents bombardejos sobre Belgrad), que indefectiblement aniran en benefici dels manipuladors.

(Obres de Vladimir Volkoff sobre la manipulació de la informació: "Li muntatge", "La désinformation, s'armi de guerre", "Petite histoire de la désinformation", "Désinformation, flagrant delicte", "Manuel du politiquement correct" i "La désinformation parell l'image ").

Redacció de El Matí digital: Entrevista amb el bisbe de Lleida

Entrevista amb el bisbe de Lleida, monsenyor Joan Piris Frígola per Anna Punsoda

El bisbe de Lleida, Joan Piris i Frígola. (Foto: Bisbat de Lleida)

Joan Piris va néixer el 8 de setembre de 1939 a Cullera, una vila gran a 40 kilòmetres de València. Em rep en una sala lluminosa i allargada del Bisbat de Lleida, on arribo després de pujar una escala ampla de pedra que dóna dos tombs i de travessar un passadís silenciós, acompanyada per la seva secretària personal, la primera dona que ocupa aquest càrrec a tot Catalunya. Sec, una mica encongida, en un sofà verd mig descolorit que conserva l’elegància a pesar dels anys. Ell entra, seu a la butaca del costat i m’allarga la mà rugosa fent-me una encaixada ferma i una bona rialla. Ja d’entrada m’avisa que no té ganes de remenar el conflicte entre el bisbat de Barbastre-Montsó i el de Lleida per les famoses peces d’art sacre. Se’l veu cansat per una polèmica que va començar fa més de setze anys i que ja es va trobar servida quan va ser nomenat bisbe de Lleida al 2008. ‘Aquesta és la pedra a la sabata que més ha difícultat el meu servei apostòlic aquí’, m’explica. Té 72 anys però el seu cervell funciona més ràpid que el meu, és intel·ligent, calcula força quan parla, em talla sempre que dono alguna cosa per descomptada. Té una veu greu però afable, tal com sembla ell. Respon de manera clara i contundent a les qüestions d’Església, és ambigu pel que fa altres aspectes. I em sorprèn, sempre que pot, fent un panegíric de la llibertat. La llibertat és, em diu, el bé més preuat que Déu ha donat a l’home.

No pateixi, que no m’interessen gaire, les peces d’art sacre. Perquè si el litigi ha passat a mans civils, vostès ja no hi tenen res a dir, no?

Res a dir, encara que a alguns els hi costi una mica de comprendre.

Ja. He llegit que abans de ser bisbe d’aquí a Lleida va ser-ho de Menorca. Ja ho ha vist que els volen batejar Maó de nou?

(Esfubega) Sí…La veritat és que amb la llengua es creen problemes artificials: el català és la llengua pròpia i l’hem de fer respectar. El que passa és que, en tant que integrada a la unitat peninsular, hauria de saber conviure amb el castellà. És bo aprendre bé les dues llengues. Si no, pot passar-te com a mi, que no sé escriure català perquè quan era nen no s’estudiava.

Suposo que Cullera no devia ser xauxa, ben just acabada la guerra…com va viure-hi la infantesa?

A mi m’agrada dir que vaig ser concebut en temps de guerra (en zona roja, per cert) però que ja vaig néixer en temps de pau. Aquells primers anys en edat escolar, la veritat és que vam passar-los magres. Recordo un dia que menjava pa de blat de moro –saps aquell pa groguenc, noia?- doncs bé, recordo que vaig anar a casa d’un amic, que eren gent d’un altre nivell -ja m’entens- i em vaig posar aquell pa a la butxaca i me l’anava menjant a mossegades perquè em feia molta vergonya. No era fàcil, no. Després ja vaig anar al Seminari de Montcada, i després al Col·legi Major de la Presentació de la Mare de Déu, on vaig treure una beca per oposició. Ara les beques ja no van per oposició, ara són a dit, com si diguéssim. Però aleshores havíem de batallar per poder estudiar al seminari. Sant Tomàs de Villanueva, aleshores arquebisbe de Valencià, un frare agustí del segle XVI, va crear aquell col·legi per a estudiants pobres amb vocació religiosa. Va ser el primer Seminari del món.

I de València ja va anar Roma.

Sí senyora. I allà vaig llicenciar-me en Pedagogia i vaig començar-me a especialitzar.

En Pedagogia? I com és que s’ha dedicat a la pastoral familiar i no a grups d’escolars o de joves?

Precisament per aquesta especialització que et deia. El meu treball de final de carrera, per exemple, vaig dedicar-lo a la preparació pel matrimoni.

Caram. D’això ja fa quaranta anys, però, i sembla que alguns aspectes referents al matrimoni i a la família han variat una mica. Ha canviat la seva manera de tractar-los?

Espera, espera. Hi ha coses que han canviat molt i coses que no han canviat gens. Per això una part del meu discurs l’he adaptat i una altra la conservo intacta. No perdo de vista que la família té una doble dimensió. D’una banda és un fenomen social i de l’altra, per a un cristià, és a més un projecte de Déu. Com a fenomen social, canvia. Com a projecte de Déu, no ha canviat gens. A les parelles que jo caso, només els hi dic una cosa: ‘organitzeu-vos com vulgueu -amb les feines, les taques i amb els horaris, com vulgueu- però de dos n’heu de fer un’. Només hi ha una fòrmula: estimar-se oblidant-se de si mateix, fins al final, com Jesús ens va estimar. I qui no vulgui viure l’amor a aquest nivell d’entrega, no s’està casant cristianament.

Coi. I com es visibilitza aquesta manera de viure l’amor cristianament?

Personalment, crec que ni amb pancartes ni amb campanyes a favor de la família ni amb espectacles. Només demostrant que és possible amb el propi testimoni.

Però potser el model de pare, mare i fills ja no és l’únic que trobem, tampoc dins de llars que es diuen cristianes. Les escoles van plenes de nens amb mares i pares separats. Hi ha divorciats que es casen de nou i hi ha fills d’un matrimoni que conviuen amb els fills del matrimoni nou. També hi ha parelles del mateix sexe.

És clar que hi ha variacions i excepcions. També hi ha algunes situacions noves que se’ns plantegen com a problemàtiques. No hauríem de desqualificar ni molt menys condemnar aquests casos dels que hem parles. Ara bé, hem de ser clars: els catòlics hem d’explicar que nosaltres pensem i vivim d’una manera determinada la família perquè creiem que és el que Déu volia. Hem de respectar que hi hagi gent que vegi o visqui la família d’una altra manera a la nostra, però ells també haurien de respectar la nostra manera de veure-ho i de viure-ho.

I qui marca aquest ‘ells’ i aquest ‘nosaltres’? no és una manera una mica pobra de plantejar el diàleg?

Potser sí que és una manera pobra. I potser sí que, si hi ha bona voluntat, aleshores hauríem de parlar-ho. Però els uns són massa sentits i, amb els altres, de vegades penso que només tenim un problema de llenguatge, un problema nominal.

Ara no sé si acabo d’entendre’l.

Per exemple, nosaltres no creiem que hagi de dir-se a matrimoni a certes relacions. Unió de parella sí, però matrimoni vol dir una cosa ben concreta i s’ha d’utilitzar per referir-se a això. Qualsevol filòleg coneix bé l’origen del termes. 

Qui sap si mai cap terme havia ferit tantes sensibilitats.

Ja ho comprenc. Però algú ferit no accepta idees i aquest ha de ser un debat racional, no sentimental. Una altra cosa és que s’ha d’anar en compte a l’hora de comunicar-les. 

Parlant de comunicació, he vist que vostè és el President de la Comissió de mitjans de Comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola. Es comunica bé, el que sol dir-se’n ‘l’Església oficial’?

No massa. La transmissió de noticies per part dels estaments eclesiàstics no és com hauria de ser. Però hi ha un problema a les dues bandes: nosaltres tenim un problema de comunicació institucional i bona part dels receptors tenen un greu problema d’incultura. Recordo que un cop vaig sentir com un guia que estava fent un tour per a la Catedral de Menorca, i que parlava del presbiteri com de…l’escenari. Pel que fa als mitjans, jo insisteixo en què no són l’enemic però sembla que alguns només estiguin interessats a destacar l’escàndol, que només això sigui important.

Potser aquest problema de comunicació institucional ve d’un problema de comunicació de realitats socials? Penso, per exemple, en la última nota de la CEE. No és gent precisament allunyada de l’Església, la que s’ha molestat.

Però aquestes notes són per a tot l’Estat i si cadascú la llegeix amb la seva sensibilitat particular és ben normal que hi hagi problemes.

Vol dir que han hagut de fer equilibris?

I tant. Era una nota que pretenia ser tan neutral com fos possible. (…) Aquí s’ha llegit només un punt d’aquesta nota i ho comprenc. És cert que és un punt conflictiu i hibrid: perquè d’una banda parla de la legitimitat de buscar una altra manera d’organitzar-se políticament i de l’altra diu que hi ha certs valors que convé preservar.

Valors com la unitat política de la nació espanyola, com si aquest fos un valor natural…

Hi ha molts nivells d’unitat, Anna. Els Estats Unitats són també una unitat. (…). A Espanya la Història pesa molt. Pels uns…i pels altres.

De vegades sembla que la CEE vulgui ocupar l’espai que anys enrera havia ocupat el nacionalcatolicisme.

Això no és cert. L’Església no vol tenir més paper del que li escau. Però tampoc menys. L’Església s’ha de barrejar -com la sal i el llevat, ens diu Jesús- i no podem quedar al marge del que ocorre. Recordo que fa anys hi havia una revista que es deia ‘Iglesia y mundo’. Gran error! Ha de ser ‘Iglésia en el mundo’ Ara, una cosa és ser-hi present i una altra cosa és ser-hi manant. Jo no crec que hi haguem de ser manant. Només presents per tenir l’oportunitat d’anunciar i difondre el missatge de l’Evangeli.

I creu que ho fan bé, això d’Evangelitzar?

Mira, al final del camí hi ha la llibertat individual. Segur que Sant Pau era un gran evangelitzador i en canvi, quan va acabar el seu speech li van dir: ‘molt bé, això que expliques és molt interessant, Pau. Però saps què? Vés passant que ja t’escoltarem un altre dia’.

I com es convida algú que no ha crescut en un entorn catòlic a seguir el missatge del Crist?

Doncs una mica acomodant-se al que cada realitat demana. Els destinataris són els que m’interessen. Tu vols proposar al món una manera d’entendre la vida: doncs l’has de saber explicar. Una mica, tornant a Sant Pau, t’has de fer jueu amb els jueus, romans amb els romans. No per canviar de jaqueta sinó perquè aquesta és precisament la dinàmica de l’encarnació. El que passa és que de vegades a l’Església hem canviat el nostre posicionament sense suficient discerniment i no sempre tan voluntàriament com voldríem. I en totes les direccions, em refereixo.

I com els reconeixerem, als cristians d’avui?

Amb paraules però sobretot amb obres. I et diré més: amb obres personals però sobretot amb obres de grup. Hem fomentat una espiritualitat massa individualista. Hem de recuperar una mica la dimensió comunitària de la fe, que fins al Concili Vaticà II no s’havia priortizat massa per motius culturals.

Una dimensió com la que va posar de manifest les JMJ, suposo. Precisament arran de la visita de Benet XVI, vaig llegir unes declaracions seves que parlava de ‘l’oferta del cristianisme’. Oferta en quin sentit?

En el sentit que la fe és proposa i no s’imposa. Segles enrera, aquí estàvem com a Iran o Iraq. O creu o mort. Ara això ja ho tenim superat.

Gràcies a Déu!

I tant. ‘La creu i l’espasa’ no era la proposta de Jesús. Ell va dir: aquestes són les meves condicions. Si vols venir amb mi fantàstic. Si no, tu mateix. Però són importants les dues coses: les condicions i el condicional.

Es diu que el catolicisme perd influència i que en canvi en guanyen les espiritualitats a la carta. Es diuen moltes bestieses o hi ha part de raó, en això?

Entenc el cristianisme, abans que com una religió, com el seguiment d’una persona. D’espiritualitats n’hi ha moltes. Però el seguiment de Jesús ha de tenir una traducció exterior, que naturalment neix d’una vivència interior, però que és exterior. No ho oblidem. 

Hi ha actituds o estils vida incompatibles amb l’Evangeli.

Doncs sí. Nosaltres som del món però no de qualsevol món. No tots els valors dels que ara es parla –t’has fixat que ara es parla molt de valors?- són evangèlics. La justícia sí, la pau sí, l’amor sí, però no qualsevol tipus de justícia, pau o amor. Aquests valors cristianitzats cobren un sentit nou. 

Posi’m un exemple d’un valor cristianitzat.

La realització. Realitzar-se no vol dir fer el que es vulgui per sentir-se satisfet i prou. L’experiència dels límits és una gran font de maduresa. Una educació en els límits és fonamental. Saber el que costa la vida…no l’autobús, no el menjar. La vida amb sentit, Anna, és caríssima.

Pensant en aquests valors evangèlics: una cosa és que hi hagi partits polítics que s’hi inspirin i l’altra és que els monopolitzin. No li sembla que de vegades se’n fa un ús innoble?

Vincular la fe a un partit polític és interessat. La disciplina de partit pot ser incompatible amb el cristianisme. Parlo per partits d’esquerres i de dretes. No hi ha ni un partit químicament pur, evangelicament parlant. Per això jo sempre dic als cristians de dretes o d’esquerres que es donin a conèixer. Perquè si no, no avancem. Alguns enyoren aquells temps en què hi havia ‘El Partido de la Iglesia’. I jo crec que, no només no aniríem a millor, sinó que tornaríem enrera. Són lògiques que hem d’anar abandonant. Els partits són parcials i la fraternitat que nosaltrens proposem és universal. Tu i jo serem veïns o potser no serem veïns, depèn, tot això és política. Però el que hem de ser, com a cristians, és germans.

Ja ho comprenc. Però ara que parlem de veïns, deixi-m’ho preguntar, va. Hi ha o no hi ha una Església catalana?

Hi ha Església a Catalunya. (…) Hi ha deu bisbats catalans però no funcionem a nivell corporatiu. Això no es vol entendre però al final s’haurà d’entendre. Una altra cosa és que qualsevol bisbat hagi de tenir en compte l’encarnació en el seu territori.

Pensava que potser, en tant que poble amb una personalitat i sensibilitat diferent, vostès se sentien vinculats a protegir-lo o representar-lo amb veu diferenciada.

És que jo, com a bisbe de Lleida, només t’he de protegir i representar en la fe que compartim, en cap altre sentit. 

S’ha demanat als bisbes catalans més del que hauríen de donar-nos?

Saps què passa, Anna? Que els eclesiàstics hem ocupat espais que no hauríem d’haver ocupat mai. 

Ho diu en passat però si tothom tingués tan clar que la llibertat és un dret fonamental de l’home i dels pobles, no estaríem parlant d’això.

Dins de l’Església, com dins de qualsevol casa o institució, hi ha tarannàs diferents. Hi ha qui es creu en el deure o fins i tot amb l’obligació de protegir aquesta llibertat a la manera com ell l’entén. Hi ha qui creu que s’ha d’explicar i deixar que l’altre el segueixi o no. I n’hi ha molts que, encara que reconeguin el valor fonamental de la llibertat, saben que és un tema delicat i que hi ha molt camí per recórrer.

A poc a poc, doncs?

A poc a poc.

Deia Nicolás Gómez Dávila que una societat cristianitzada és incompatible amb la construcció d’un Regne de Déu a la Terra. Volent dir que s’hi intervè o no s’hi intervè, en els assumptes mundans, però que si no s’hi intervè, no es pot pretendre tenir-hi influència.

Més que intervenir, jo sóc partidari d’explicar-se. Tinc el dret i el deure d’explicar-me davant de tots però ni espero ni aspiro a que responguin tots. La convocatòria cristiana és de majories -en el sentit que Jesús ens demana anunciar a tots la Bona Nova- però la resposta és de minòries. I encara, dins l’Església, no tothom ha de ser-hi de la mateixa manera.

Vol dir allò del cos únic on tots els membres hi han de ser imprescindibles?

(riu) Sí, i en aquest cos ni tothom ha de ser cap ni tothom han de ser peus. Aquest és el principal problema de l’Església Catòlica, que ha estat molt més cap que cos. I quan un organisme és tot cap, és que no s’ha desenvolupat bé. Hi ha gent que diu: és que jo col·laboro quan puc i com puc amb aquesta parròquia o amb aquest mossèn. No, escolta, aquí ningú col·labora ni ha de deixar de col·laborar. Aquí tothom ha d’assumir la seva tasca, sigui la que sigui. El meu dit no col·labora amb el meu cos, hi participa. En això sí hem de millorar molt. Ara, quan dic que l’Església ha de ser participativa no vull dir que el seu funcionament hagi de ser ni assemblari ni per majories: hi ha persones que tenen, dins de l’Església, la funció del discerniment a la llum de l’Evangeli.

Ja. I vostè la té, aquesta capacitat de discerniment o sentia que la feina al bisbat li anava gran?

De gran encara me’n va ara, però hi ha el que se’n diu la Gràcia d’estat, vull dir que rebem l’ajuda de Déu per desplegar els serveis que hem de fer. Entenc que aquest ja és un plantejament de fe, que alguns no l’entendran i que uns altres no se’l creuan però…en això estem, no?

I tant, li dic, i li agraeixo la paciència perquè li havia promès que només li robaria uns minuts i veig que porto més d’una hora escarxofada al sofà verd. M’acompanya al llarg del passadís per acomiadar-me i refaig el camí de tornada a casa pensant en la feina tan completa d’aquests ministres, que celebren el misteri de la fe i alhora elaboren un discurs racional sobre l’amor. Me’n vaig pensant què podria arribar a fer diferents, a nivell pràctic, la fraternitat de la Revolució francesa de la germandat cristiana. Preguntant-me com reaccionaria aquesta ‘Església a Catalunya’ si, com al 1902, el Govern de Madrid decretés l’ensenyament obligatori del catecisme en castellà. I sobretot me’n vaig sense entendre perquè la vida amb sentit ha de ser necessàriament cara, si l’esforç ja és per ell mateix una recompensa i si se’ns ha donat la possibilitat d’equivocar-nos, de desistir i recomençar.

Redacció de El Matí digital

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

 

 

 

Federalisme i comunisme, la pinça contra Catalunya

Toca-me’ls l’espai d’en Pere Grau

La pinça contra la llibertat de Catalunya que fan federalistes i comunistes és cada dia més evident. Ja són pocs els patriotes enganyats per aquestes dues ideologies tan poc arrelades al nostre país. Són dues cares de la mateixa moneda que sols serveixen per eternitzar l’agonia de la dependència. Els comunistes durant anys han fragmentat l’independentisme. Fins i tot, l’han segrestat i l’han dut molt de temps al pou de la marginalitat. Potser coneixeu la seva claqueta quan diuen: “la llibertat nacional és indestriable de la llibertat social” o “ per tenir una Catalunya lliure però capitalista prefereixo seguir com estem ara”. Com si l’actual espoli o les lleis espanyoles fossin gaire progressistes… Els federalistes són una espècie que només existeix a Catalunya, pels espanyols l’estat de les autonomies ja és massa. Cal saber que per ser federals, primer haurem de ser un estat, i llavors decidir si volem tractar amb altres d’iguals. El federalisme acadèmic és defineix com: la cultura de la unitat en la diversitat. Un oxímoron si ho apliquem a Espanya. S’ha de ser molt curtet o ser un espanyol per apostar per l’opció federal, com és el cas de Montilla que compleix ambdues premisses. L’exemple clar d’aquesta connivència és “El Triangle”, un pamflet sociata i comunista que també prefereix seguir com fins ara. Socialista perquè està subvencionat per les institucions de l’actual regim (Generalitat, Diputació i els diferents ajuntaments de l’àrea metropolitana) i comunista perquè l’escriuen els sectaris de l’extrema esquerra. Aquest setmanari treballa des de fa anys contra el nacionalisme català, des d’Artur Mas fins als independentistes no comunistes. Ara ha engegat una campanya contra Reagrupament i Laporta, amb barra lliure d’insults, mentides i intoxicacions. És una de les moltes eines comunicatives a favor del PSOE i contra la Catalunya democràtica amant de la llibertat, que per cert, ha despertat.  

FONT: SOM NOTÍCIA  
Article relacionat: Per què som anticomunistes?

Monarquia? República?

Jordi Cabré

Ho debatíem fa poc amb un amic republicà: que jo recordi, l’única bandera republicana que existeix en aquest país és una bandera espanyola. Tricolor, però espanyola. Antifranquista, però espanyola. Popular, però espanyola. Roja –i gualda, i violada-, però espanyola. No existeix rastre de republicanisme a la bandera de Catalunya, en cap de les seves versions. Ni tan sols en cap estelada, de cap color. No hi ha símbols republicans autòctons. Per això només s’explica que encara existeixi un partit com ERC, i que es proclami independentista, si és des d’un cert homenatge a la història o bé des d’una certa nostàlgia. A no ser que. I jo ja m’entenc. El debat sobre el sistema d’Estat sempre m’ha semblat un debat d’allò més llunyà. Ja sé que això de formar part d’una corona vincula més del que sembla, i que la Constitució resideix en bona part en la figura del Rei, per parlamentària que sigui aquesta monarquia. Però quan veig els esforços de Joan Tardà per eliminar partides pressupostàries destinades a la família reial, no puc evitar sentir-me molt lluny d’aquesta preocupació i fins i tot sentir-me envaït d’una certa vergonya aliena –quan penso que amb aquestes greus paradoxes viu el nostre independentisme parlamentari actual-.

La Corona cohesiona? Jo diria que infinitament menys que la lliga de futbol o la loteria de Nadal. És una institució obsoleta? Sí. Però això no vol dir que ens sigui aliena, tenint en compte la tradició monàrquica que tenim a Catalunya. Que només se’ns pot imaginar sota règims democràtics i republicans? Home, depèn de com t’ho miris, però d’acord: el que passa és que aquest no és un debat que ens preocupi en clau catalana. Monarquia? República? Com no sigui el debat sobre els valors de liberté, égalité i fraternité, francament no veig el republicanisme autòcton per enlloc. I, en tot cas, implicaria deixar Joan Carles –i família- en pau. Per molt que la nostra tradició històrica hagi parlat sovint de tallar colls i de perseguir virreis. No és avui aquesta la nostra lluita.
La causa catalana s’ha associat sempre a la llibertat, a la modernitat, a la democràcia. Això topa de front amb institucions monàrquiques, estem d’acord: però també topa amb dictadures i amb comunismes i amb altres ismes totalitaris o nefastos que s’amagaven massa sovint rere la lluita antifranquista. El republicanisme no és garantia de democràcia quan es barreja amb socialisme, utòpic o no utòpic. El republicanisme és una fórmula jurídica per la qual avui no ens hauríem d’ocupar de lluitar. La nostra causa és i serà sempre una altra. I té més a veure amb la llibertat que amb banderes tricolors.

Trobat gràcies a Nobilitas et Libertas
Font de l'article Catalunya Oberta

El problema de la construcció de mesquites.

Guillaume Faye (traduit amb google)
 Font.

Per tot arreu a França, com també fora d'ella a la resta del continent, la construcció de mesquites s'accelera (ja s'han censats 2.000 llocs per al culte, més que al Marroc) i, com sempre, dos camps es distingeixen: Els que volen frenar aquest moviment-i que estan lluny de pertànyer en la seva majoria a la "extrema dreta" - i els que consideren millor accelerar amb la finalitat de no "deixar que l'Islam es estany als soterranis i els garatges", segons la expressió ja consagrada. Però, prenguem alguns fets recents, per exemple l'assumpte de la gran mesquita de Créteil-situada al sud-oest de la conurbació de París. N. del T. -, així que fa a la seva edificació. El 1990, el projecte va ser bloquejat, però la municipalitat, obstinada, acabarà per fer-lo arribar a la seva conclusió. El cost s'eleva a 4 milions d '€ uros i l'alcalde ofereix un milió d' € uros, violant així la llei de 1905-mitjançant la clàssica argúcia de pretendre que no es tracta més que de finançar les "parts culturals" de l'edifici - . A més, el terreny està llogat a la municipalitat en règim d'un contracte d'arrendament emfitèutic de 99 anys per un preu simbòlic irrisori. La mesquita acabarà estenent-se sobre 4.000 m2, dels quals la meitat estaran dedicats a les activitats religioses, i podrà acollir a 1.300 homes i 640 dones. Mas, una violenta polèmica (que s'està resolent actualment en els tribunals de justícia) tenia lloc, ja que el Crédit Agricole  

(1) havia decidit cancel lar les dues comptes bancaris de la Unió d'Associacions Musulmanes de Créteil (UAMC)-de les quals una servia per rebre els "donatius" per a la mesquita-. A conseqüència, Karim Benaïssa, president de la UAMC, s'interposava una denúncia per discriminació i demanava a tots els musulmans boicotejar el Crédit Agricole. Cal saber que quan un banc-fet raríssim-cancel unilateralment els comptes d'un particular o d'una associació ho és perquè té sospites molt greus d'aquests últims, en particular per blanqueig de diners brut. Certament, el Crédit Agricole s'ha mantingut en la més extrema discreció en tot moment, però no seria impossible que hagués descobert que les sumes transferides cap a aquests comptes per a finançar la mesquita provinguessin d'activitats criminals. Exemple de la "atracció" d'una part dels francesos davant la instal lació accelerada de l'Islam en el cor de les seves pròpies ciutats, aquesta reacció d'un jubilat preguntat pel diari Val-de-Marne matin (10 de febrer de 2005): « ¡Seré el primer en anar a visitar aquesta mesquita! És normal que els musulmans disposin d'un lloc digne de tal nom per pregar

(2). No em plantejo cap qüestió, per a mi és una evidència! Encara que la mesquita estigués construïda al costat de casa meva, això no em suposaria cap problema. Tenim ja dues escoles mongetes al costat de casa nostra i tot transcorre molt bé! ». I el bon home afegia: «Llàstima que no hagi estat previst més que una cafeteria en aquesta mesquita, ens hauria agradat molt que hi hagués un restaurant per poder anar a menjar un cuscús!». Esmentem també el projecte emblemàtic (i provocador) de la gran mesquita de Poitiers-de la qual ja hem parlat en aquestes columnes-amb el seu minaret de 25 metres (d'alçada) i el seu terreny de 7.700 m2. Serà el primer monument de la ciutat que els viatgers ferroviaris divisen a l'entrar a l'estació. Des de fa alguns anys, com implantacions afecten a tota l'Europa de l'Oest, fins i tot en els seus llocs més recòndits. Al Centre-Oest de França, malgrat la seva reputació de no estar molt "tocat" per la immigració musulmana pel que fa al Nord, l'Est, el Sud-est i la regió parisenca, el diari La Nouvelle République du Centre-Ouest citava els departaments on s'han difós  

(3) 3 projectes de grans mesquites, altres 3 en construcció i 45 ja construïdes. Evidentment, no hi ha programada cap edificació de noves esglésies i, les que existeixen, tanquen les unes després de les altres, a falta de fidels i de rectors. En totes les regions es plantegen també els problemes originats per l'extensió dels recintes musulmans als cementiris  

(4) i dels llocs de matança dels bens per a la festa ritual del Aid-el-Kebir. Per descomptat, amb l'acord total de la classe política ben pensant (PC, PS, UDF, UMP, Verds) i hipòcritament islamófila-però laica, naturalment-, les autoritats musulmanes posades en escena per Sarkozy i dominades per la ideologia agressiva sorgida d' els Germans Musulmans desenvolupen l'argument casuístic que expressava (el 24 de febrer de 2005) Salah Merabbi, president de la comunitat islàmica de l'Indre-et-Loire: «Si es vol acabar amb l'extremisme, fan falta llocs de culte dignes». Bonic sofisma: En què la multiplicació de les mesquites "oficials" implantades en el cor de les velles terres franceses impediria l'acció de l'esperit de conquesta de la jihad inscrita en l'Alcorà? Al contrari, tal moviment us anima, en oferir una magnífica visibilitat de la ràpida progressió de l'Islam. Però totes aquestes polèmiques-per o contra les mesquites-s'assemblen als debats dels metges de Molière, que preferien emprendre als símptomes de la malaltia-missió impossible-molt abans que a les causes. Davant la indiferència general dels politicastres miops, un recent estudi governamental reconeixia que, al ritme actual  

(5), en 2045, els francesos d'origen i religió musulmana seran majoritaris entre la població. Aquesta gegantina commoció-del mai vist en la Història-, aquest sisme a escala de tota una civilització, que afectarà també a altres països com Bèlgica i Gran Bretanya, deixa petrificada a una societat autòctona dominada pel culte del present i la indiferència cap a el futur. L'Europa de l'Oest, en tres generacions, s'arrisca a convertir-se en majoritàriament musulmana si res no canvia: És més, tal tempesta històrica es desencadena, malgrat tot, envoltada d'un silenci aclaparador, davant les opinions públiques i les elits cegues i sordes . Els qui diuen pestes de la multiplicació de les mesquites o intenten oposar-se a elles o, fins i tot, retardar la seva edificació, sense anar més lluny en la protesta, fan pensar en aquells que intenten taponar les fuites d'aigua amb esparadrap sense gosar trucar al lampista. El problema no pot resoldre's sinó en el seu origen: Aturar i seguidament invertir els fluxos migratoris musulmans. No prendre-la amb les mesquites sense plantejar el problema en la seva totalitat, riu amunt, és com lluitar contra molins de vent, les mesquites brollaran com xampinyons després de la pluja des del moment en que la població continuï islamitzats. Que quedi ben clar: La lògica darrera de la Història és demogràfica: Natalitat i migracions en massa. D'altra banda, encara que les poblacions immigrants extraeuropees no fossin en res majoritàriament musulmanes (però, per exemple, no procedissin si no de l'Índia, l'Extrem Orient, de les Antilles o de l'Àfrica equatorial), caldria oposar-se a elles amb la mateixa fermesa.  

(1) Similar a les caixes rurals d'estalvi de Catalunya. 
(2) La gent s'imagina-prescindeix completament l'Islam-que una mesquita és, igual que una església, un temple o una sinagoga, un «lloc d'oració», quan, sobretot, és un lloc de reunió, de ensenyament ideològica i de trobades activistes. 
(3) Loiret, Deux-Sèvres, Indre-et Loire, Vienne, Loir-et-Cher, Indre i Cher. 
(4) El fet que els musulmans ja no facin repatriar el seu cos cap al seu país d'origen prova que ja es consideren a França com a casa, i que aquest últim país té, en el seu esperit, la vocació de convertir-se en terra de l'Islam, Dar-al-Islam. 
(5) Ritme mantingut per les contínues arribades d'immigrants musulmans (80% de les entrades), per la natalitat superior dels immigrants, però també per les conversions.

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa on també es cita Unitat Nacional Catalana. Fins aquí res de nou, com tot gos serveix al seu amo, el director l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat ( http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa ), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC. Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat en hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret. Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que amb fina ironia Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent, que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, en Ivan Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema . Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa. En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle, periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) te moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació del independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics del independentisme. Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid. Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

UNITAT NACIONAL CATALANA

RUBEN NOVOA

Europa sota el jou de l'Islam

Álex Rosal Editor de Libros Libres Diu Gaddafi que «Al là garantirà la victòria islàmica a Europa sense espases, sense pistoles i sense conquesta. No necessitem terroristes, ni suïcides. Els més de 50 milions de musulmans que hi ha a Europa el convertiran en un continent musulmà en poques dècades ». Sembla que el màxim mandatari libi té raó. A Anglaterra, la població musulmana ha crescut des dels 82.000 als dos milions i mig de musulmans en tot just 30 anys. I a Holanda, el 50 per cent dels nadons són musulmans, i en només 15 anys, la meitat de la població holandesa serà també musulmana. Què vull dir amb això? Quan els seguidors d'Al là siguin majoria a Europa, i aquest dia no està massa llunyà per alguns països, imposar la seva particular concepció del món, substituint el que ara gaudim de llibertats, progrés i drets humans, pel que reclama l'Alcorà. Déu ens agafi confessats. Activistes del Vlaams Belang

Un demòcrata i, per tant, anticomunista. Alfons Quintà / Periodista

No respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme, complementària i concordant amb el seu combat per la música i la cultura. Vaig conèixer Rostropóvitx el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB. Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a Soljenitsin. Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li era impossible parlar amb un periodista. Entesos. A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín, acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional. Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa "memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas, mai en tindran el meu.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007 

Dos escrits de Pilar Rahola

L'islam fa por; article a La Vanguradia

 Quants ciutadans sense cap indici de xenofòbia, ni cap consideració ultra, han votat contra els minarets en el referèndum suís? És dir, un cop superats tots els llocs comuns de la correcció política, una vegada esquinçades les vestidures progres i tocades les trompetes de l' apocalipsi multicultural, podem parlar serenament de la por que té la gent corrent a l'islam? Per descomptat es tracta d'una qüestió molt antipàtica, negada reiteradament, no sigui que el debat es converteixi en alguna cosa seriosament. Però és, amb tota la seva cruesa, la pregunta de fons, i més enllà d'atacs ad hominem i de convertir a tot el món en una mena de membre del aquelarre racista, el cert és que una majoria important de ciutadans comuns, liberals, culturalment oberts i ideològicament diversos, sent por per l'islam actual. 

Certament, sovint la seva por neix de la ignorància, o del recel que sempre provoca el diferent, o de l'instint primari de conservació d'allò propi, però amb tot això sumat no s'arriba a la por molt generalitzat que hi ha a Europa. No, blanc sobre negre, el ciutadà del carrer té por perquè, agafada de la mà d'una religió ancestral, amb els seus grandeses morals i les seves riqueses culturals, arriba també una ideologia totalitària que amenaça, esclavitza, violenta i mata. Per descomptat, és cert que mai sobrarà dir que la religió és una cosa i el totalitarisme integrista altra, ique la majoria dels musulmans només aspira a viure pacíficament, sense renunciar a la seva condició identitària. Però l'islam té un seriós problema en l'actualitat, i els seus mals no neixen de la "incomprensió" occidental, sinó de les misèries interiors. 

No es tracta, només, del fenomen sagnant del gihadisme terrorista. Es tracta, també, del gihadisme ideològic, les derivacions més extremes han comportat la mort de joves "adúlteres", els casaments forçoses, la segregació d'aquelles que volen viure a l'occidental, l'adoctrinament antidemocráticoy una infinitat de característiques que ens apropen tant a l'edat mitjana com ens allunyen de la llibertat. L'islam fa por perquè la majoria dels països islàmics són dictadures atroços. Fa por, perquè les dones estan sotmeses per lleis brutals. Fa por, perquè milers de nens són educats en el menyspreu als valors democràtics. Fa por, perquè cristians, homosexuals, jueus i qualsevol mena de heterodòxia ciutadana és legalment perseguida, de vegades fins a la mort, en molts països islámicos.Ydamiedo, perquè en nom l'islam, una minoria molt poblada ens ha declarat la guerra. Tot això existeix a l'islam actual i en els pors de la gent. 

Reduir aquest problema a una qüestió de rellotge de cucut només serveix per alimentar el simplisme del bonisme imperant. Però no evita que la por augmenti.

 Font 
Notícia relacionada

 ------------------------------------------------------------------

  D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel, i tots reben subvenció pública

 Pilar Rahola

Ciutadans Ha passat desapercebut. Com sempre. Les barbaritats que ocorren a l'Iran no ens interessen, perquè no s'acomoden al maniqueisme ideològic. Si les víctimes fossin palestines. Si els mals poguessin ser ferotges israelianes del Tsahal, o marines amb cara de gos. Si la realitat quadrés amb les fílies ideològiques, llavors es mouria els diners, muntaria en còlera la cridòria, i s'esquinçarien les vestidures els monopolitzadors del concepte solidaritat. Si, a més, un fora espavilat, llavors fins podria aconseguir milers d'euros de subvenció, per salvar els palestins de si mateixos. Vegem un exemple d'aquest ideològic malbaratament. Els de Sodepau, l'ONG més antiisraelià de Catalunya, han rebut de l'Ajuntament 556.408 euros per a "millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva". What? Això li correspon a un ajuntament català? Però hi ha més, si sumem la resta de les iniciatives, Sodepau ha rebut gairebé 800.000 euros de diners municipal, segons resposta a una pregunta de Jaume Ciurana. És a dir, que el nostre endeutat i pobre Ajuntament és tan ric i generós, que dedica milers d'euros a salvar, entre altres perles, la sexualitat de les dones palestines. Si fes el mateix amb les dones prostituïdes dels carrers de la ciutat, seria de monument. 

Totes les ONG o entitats que treballen a Barcelona gaudeixen de tanta generositat municipal? És clar que no, algunes no tenen res, i totes pequen de no ser propalestinas, passaport imprescindible perquè s'obrin les portes dels diners progre. I és que Palestina no és una causa, és una guerra ideològica, directament arrelada amb l'obsessió antisionista de determinada esquerra. Una esquerra que menysprea la llibertat d'expressió, i que, en el seu deliri, penja discursos d'Ahmadinejad a les seves webs. 

D'extrem a extrem, els extrems es troben en l'odi a Israel. I tots reben subvenció pública. Després són convidats a primera fila als fastos de Ladies, i es permeten xiular Noa. Els diners públics alimenta molts monstres. Mentre engreixem a aquests fanàtics, algunes causes no tenen qui els escrigui. A l'Iran, per exemple, acaben de confiscar el premi Nobel que va rebre la lluitadora Shirin Ebadi. Podria sorprendre que un govern s'atreveixi a aquest despropòsit, però l'Iran pot permetre tot. Esclavitzar a dones, anar pel món amb la bandera d'un règim teocràtic medieval, condemnar a mort a homosexuals i dissidents, i fins burlar d'Alfred Nobel. Ningú plorarà per les víctimes iranians. Ningú encapçalarà manifestacions. I cap Hereu donarà milers d'euros per ajudar-los. No són víctimes, perquè els seus botxins no formen part dels mals políticament reconeguts. I ja se sap que la solidaritat no és un concepte neutral. És una arma ideològica.

Els matins: cara a cara pel vel islàmic i 30Minuts: 11S segon intent. Vídeos.

Els Matins de TV3 - Cara a cara - L'ús del vel als espais públics - 16/11/2009

Cara a cara per parlar de l'ús del vel als espais públics amb Jamel el Meziani, membre del comitè cultural islàmic de Vic, i amb Xavier Olivella, professor de l'IES Montserrat.

 

  30 Minuts - 11-S, segon intent, 15/11/2009 | Política | Gran Bretanya

Fa tot just unes setmanes, els autors del complot terrorista destinat a ser un nou 11-S van ser condemants per la justícia britànica. Tanvir Husain, Abdulah Ahmed Ali i Assad Sarwar van planejar fer saltar pels aires als menys set avions de passatgers mentre sobrevolaven l'Atlàntic després d'enlairar-se des de l'aeroport de Heathrow amb destinació als Estats Units i el Canadà. Pensaven matar milers de persones, cap a finals del mes d'agost del 2006, mitjançant explosius líquids introduïts a l'interior dels aparells.

 http://www.tv3.cat/videos/1521339

Amb la religió hem topat, Mohamed Jordi

El que ha passat a Mollerussa retrata les contradiccions de les autoritats educatives 

M'encanta la notícia aquesta que, a Mollerussa, veient que hi ha noies que van a classe amb el cap cobert amb un vel, un grup d'alumnes va decidir anar a classe amb els caps cobertes amb gorres, amb mocadors i fins i tot amb cascos de motorista . M'encanta perquè-encara que, com diuen el director i la directora d'estudis de l'institut de secundària on això va passar, ha estat un fet concret i tot està ja solucionat-és un exemple perfecte de l'absurd d'una forma d'actuar on, una vegada més, la religió (la musulmana en aquest cas) passa per sobre del seny. Per això el que ha passat en aquest institut és interessant: perquè retrata les contradiccions, la memez i la falta d'idees clares amb les que les autoritats educatives Mangone aquests assumptes. Anem a veure. Si, segons explicava ahir a aquest diari Esther Pintó, directora d'estudis de l'institut, "les normes, vigents a tots els centres escolars de Catalunya, són molt clares: no es pot portar cap objecte al cap", ja que no es pot dur cap objecte al cap i punt. En principi, a mi tant em fa que es pugui portar o no, però si es decideix una cosa, es decideix aquesta cosa i ja està. I, per pura lògica, si els professors criden l'atenció als nois que van amb gorra-perquè en cobrir-se el cap incompleixen la normativa, pel mateix motiu haurien de cridar l'atenció a les noies que es la cobreixen amb un vel. Ens hem passat segles lluitant contra la despòtica ingerència de la religió cristiana en les nostres vides en general i als centres educatius en particular per que ara, de cop i volta, torneu la religió (sigui la que sigui) a ensenyorir de les aules, disposada a gaudir de prebendes. Si els nois no poden anar amb gorres i cascos, ja que les noies no poden anar amb vel. Des de quan en un país suposadament laic les coses es decideixen en funció de si molesten o no a una determinada sensibilitat religiosa? Com van els estudiants a prendre's seriosament l'educació si ja d'entrada veuen que les directrius educatives entren en contradiccions tan flagrants? No pots anar a classe amb el cap cobert però, si és un vel islàmic, llavors sí que pots anar amb el cap cobert. Quina coherència. La mateixa Esther Pintó ho explicava: "En aquest cas (el del vel islàmic) els centres no tenim autoritat per prohibir-ne ús". Si telefono al Departament d'Educació i els explico que la meva religió-l 'Església Transversal de Els poderosos del sempitern Dia-m'obliga a anar pel món amb el cap cobert sempre amb un capirot de pallasso, em deixaran anar a classe amb un cucurulla de pallasso? Amb quins arguments realment sòlids em van a negar aquest dret si a les noies els permeten els vels?

 Quim Monzó

Traduit amb google traductor 

Font: La Vanguardia 

  Publico l'origen del debat: 

Polèmica en un institut de Mollerussa perquè dues noies porten el vel islàmic

 1. • L'IES Terres de Ponent va parar una protesta d'un grup d'alumnes que volien anar al centre amb casc de moto La polèmica sobre l'ús del vel islàmic ha arribat a un institut de Lleida, l'IES Terres de Ponent de Mollerussa, on un grup d'alumnes han protestat perquè es permeti portar-lo a les alumnes musulmanes, quan les normes del centre no permeten cobrir-se el cap. Segons ha informat avui el director del centre, Joan Ferran, la polèmica va començar fa més o menys un mes, quan un grup d'alumnes de quart de Batxillerat va proposar anar al centre amb casc de moto com a protesta pel fet de no poder portar gorra a classe, quan a dues alumnes de religió musulmana se'ls permet anar a les aules amb el cap cobert amb un mocador. La direcció del centre es va assabentar de les intencions d'aquest grup a través d'altres alumnes, i va mantenir una reunió amb els seus integrants, a qui va convèncer de no portar a terme aquesta acció.

  Respecte a la simbologia religiosa 

"Vam parlar amb ells i els vam explicar que, si bé la nostra normativa interna no permet cobrir-se el cap, la Generalitat va establir que els centres hem de respectar la simbologia religiosa, de manera que el nostre règim està vigent pel que fa a portar gorra a classe, però no respecte al vel islàmic. Ells ho van entendre i van desistir de la seva protesta", ha dit Ferran. El director ha explicat que al centre, a més de les dues noies que actualment hi van amb vel, n'hi ha quatre més de religió musulmana que van a les aules sense mocador. "A l'assabentar-se de les intencions d'aquest grup alguna d'elles va pensar a posar-se el vel d'ara endavant, però com que al final el grup de nois va desistir de la seva protesta, han seguit venint a classe sense mocador i se'l continuen posant al sortir de l'institut", ha assenyalat el director.

  Caràcter identitari 

Ferran ha considerat que més que una qüestió religiosa, els motius dels alumnes que volien realitzar aquesta protesta eren de caràcter "identitari", de reivindicació de la imatge personal dels estudiants. "Al centre no hi ha hagut mai problemes de convivència a nivell religiós o cultural. És la primera vegada que hi ha un incident d'aquest tipus, que actualment ja està totalment oblidat, i la situació es troba completament normalitzada", ha assegurat Ferran. Es pot recordar que l'octubre del 2007 la Generalitat de Catalunya va obligar una escola de Girona a acceptar una nena de set anys que havia deixat d'anar a les classes perquè el reglament intern del centre prohibia que portés el mocador al cap.

 Font: El Periódico

Estimats comunistes. Melcior Comes

Ells diuen que no al teu vot. La democàrcia ens la vida. Digues no a ells mitjançant el vot. No hi ha millor manera de preservar la nostra herència de llibertat

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista. Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles. Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!) Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària. Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin? Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre. ¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya? ¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu? En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor! A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009?
Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint! Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord? Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten. El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa. Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.

Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008