Wassyla Tamzali, escriptora argelina, diu que l'islam és una religió feixista

L'ecriptora i activista defensora dels Drets Humans, del laicisme i de les llibertats dels pobles, Wassyla Tamzali, ha sigut contudent a l'hora d'analitzar la mal anomenada, per falsa, Primavera Àrab, i ho va fer ahir mateix a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València.

L'escriptora i activista Wassyla Tamzali

La Primavera Àrab no ha existit mai com a tal i com es vol entendre erròniament des d'Europa. Qui esà jugant fort en aquesta suposada revolució àrab són precisament els qui no volen que es mogui res, ben al contrari.
La democràcia no forma part de l'islam, mai han sigut comsubtancials i/o complementàries una de l'altra perquè són antagòniques, es repeleixen entre ells perquè són pols oposats. Ben clar ho va deixar dit Wassyla Tamzali ahir a València.
I precisament, perquè l'islam és totalitari i odia la diversitat religiosa, cultural i social, esdevé una ideologia netament feixista, o el que és el mateix nazi.
No és simple casualitat que l'islam s'hagi convettit el l'enemic número u dels jueus. El seu antisemitisme és clar i net, i les constants amenaces de destruir Israel per dirigents com el paranòic Mamud Ahmadineyad, o els de les organitzacions terroristes d'Hizbulà o Hamàs entre d'altres, són una demostració prou clara del nou antisemitisme sorgit del mateix ventre de l'islam.

Els europeus, Occident en general, no podem tancar els ulls ni tapar-nos les orelles davant del que està passant a Egipte, Tunissia o a Libia, per exemple, perquè les falses revolucions d'aquests pobles el que pretenen és radicalitzar aquelles societats que es van alçar des del començament per assolir llibertats, i ara veuen perillar les seves aspiracions amb els islamistes que acceideixen al poder que retallaran tots els drets en nom d'una religió, d'una ideologia feixista i molt perillosa per a la pau i la sana convivència mundial.
És precisament per aquesta ideologia totalitària i negadora dels drets i de les llibertats de les persones i dels pobles, que els comunistes i col.lectius anomenats d'esquerres europeus fan costat a l'islam i són enemics d'Israel i per extensió dels jueus. Tots dos són pastats.

Addenda.- Wassyla Tamzali. 

Trobat a TarragonaDigital

Mor el líder nord-coreà, Kim Jong-il

• La televisió estatal ha informat aquesta matinada que el dictador va morir dissabte mentre viatjava en tren, a causa de "fatiga mental i física"
• Va heretar el poder del seu pare, Kim Il-sung, fa 17 anys. Va militaritzar el país i el va voler convertir en una potència atòmica mentre 600.000 nord-coreans es morien de gana

El líder de Corea del Nord, Kim Jong-il, ha mort als 69 anys "a causa de fatiga mental i física" mentre feia un viatge en tren. Ho ha anunciat aquesta matinada la televisió estatal nord-coreana KCTV.

Kim va morir el passat dissabte 17 a les 8.30, hora local (a les 00.30 de divendres, hora catalana), a causa de "fatiga física" durant un viatge en tren, segons ha informat l'agència sud-coreana Yonhap. El seu fill petit, Kim Jong-un, ha estat designat successor del règim. El dictador serà enterrat el dimecres 28 de desembre a Pyongyang. L'exèrcit de Corea del Sud ha declarat l'estat d'alerta a Seül davant la mort del líder del país veí, mentre que el govern sud-coreà ha establert un pla d'emergència.

El líder nord-coreà, de 69 anys, havia patit una apoplexia a l'agost de 2008, i des d'aleshores s'havien difós diversos rumors sobre el seu estat de salut.

"El nostre estimat líder Kim Jong-il va morir el dissabte 17 a les 8.30 del matí, mentre viatjava per fer les seves funcions de lideratge", ha dit entre llàgrimes i vestida de rigorós dol la presentadora del canal nord-coreà.

 El retrat del comunista nuclear:

Figura enigmàtica, primer hereu de la primera dinastia comunista, cap d'un règim aïllat del món. Així es podria definir la figura del president coreà, Kim Jong Il, mort dissabte, segons ha reconegut Pyongyang. Va heretar el poder del seu pare, Kim Il Sung, fundador de Corea del Norte i líder de la revolta anti-japonesa. Va governar Corea del Nord amb mà de ferro durant 17 anys, amb un sòlid aparell de propaganda i, malgrat la greu crisi econòmica del país, el va convertir en una potència nuclear.

La història de la República Popular Democràtica de Corea, fundada el 1948, està lligada al clan dels Kim i l'exaltació sense límits al líder suprem, que té elements de culte sagrat, des que el règim es va separar de l'estalinisme per integrar elements religiosos i de cultura tradicional. Repassem els trets bàsics de la biografia de Jong Il.

• El "nen general“. Diu la llegenda que Kim Jong Il va néixer el 1942 en una cavana del mont Paekdu, la base d'operacions de la guerrilla nord-coreana, considerat el bressol de la revolució contra el Japó. El naixement del „nen general“ va fer aparèixer una nova estrella al firmament. Sobre la base d'aquest mite, difós els anys 80 quan s'obria la successó del seu pare, Kim Il-sung, es legitimava la successió dinàstica. „Jong Il va créixer entre roba impregnada d'olor a pòlvora“, diu el pare sobre el fill a les seves memòries.
• A l'aparell des de jove. Jong Il es va integrar al Comitè Central del Partit Comunista el 1964 després d'haver-se llicenciat. Apassionat del cinema (va dirigir sis pel·lícules) i l'òpera (té cinc llibrets d'òpera revolucionària), es va encarregar de transformar Pyongyang en un homenatge de la revolució del seu pare: una gegantesca estàtua de bronze d'Il Sung, i una torre de 170 metres inaugrurada per al 70 aniversari del líder, construïda amb 25.500 blocs de granit blanc, un per a cada dia de la seva vida.
• L'ascens del comandant suprem. A partir dels anys 80, Jong Il va començar a assumir funcions del seu pare, i el va succeir quan va morir, el 1994. Per consolidar la continuïtat entre el pare i el fill, el 1997 es va establir el calendari Juche, que comença el 1912, data de naixement d'Il Sung.
• Un "regnat" amb mà de ferro i un règim sota tutel·la militar. Sota Jong-Il, l'Exèrcit es va convertir en l'espina dorsal del règim, relegant el Partit Comunista a un segon terme. Davant l'esfondrament del Mur de Berlín, per al "líder estimat" l'exèrcit és el tallafocs d'una eventual "contra-revolució".
• La fam arrasa el país. La caiguda de la URSS i el gir de la Xina cap a l'economia de mercat deixen Corea del Nord sense el suport econòmic dels "països germans" . El tall del subministrament energètic a cost preferent paralitza la indústria i els desastres naturals són el cop de gràcia a una economia moribunda: entre 1995 i 1998 uns 600.000 nord-coreans (4% de la població) es moren de gana. Sota el desastre apareix de facto una economia de mercat que el règim ha d'acabar legalitzant. Jong Il intenta sortir de l'aïllament i obre converses amb la Xina i el Japó. Intenta una aproximació amb els Estats Units de Bill Clinton.
• Crisi nuclear. L'apropament a Washington es talla d'arrel amb l'arribada al poder de Georges W. Bush. L'octubre de 2002 els Estats Units acusen Pyongyang de dur a terme un programa clandestí d'enriquiment d'urani. S'imposen sancions internacionals, que tenen greus efectes sobre la població. El 2007 es signa un acord per tancar la crisi en el marc de les Converses a Sis (Xina, les dues corees, els Estats Units, el Japó i Rússia). Poc després comencen els rumors sobre una possible malaltia cardíaca del "líder estimat".

Tota la informació és de l'Ara.cat
Veure documental  sobre Corea del Nord per Afers exteriors

Gaddafi, Mao i Saddam Hussein ballen i juguen amb Mugabe en l'anunci d'uns restaurants de menjar ràpid

La cadena de menjar ràpid Nando's ha engegat una irreverent campanya publicitària titulada L'últim dictador dempeus, en què s'hi pot veure el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe, compartint taula amb altres dictador morts com Gaddafi o Saddam Hussein, segons recull The Huffington Post.

Després del sopar, recreen un somni de Mugabe, en què se'l pot veure ballant en un entorn idíl·lic amb cadascun dels dictadors. Mugabe porta una escopeta que dispara aigua i juga amb Gaddafi, Saddam Hussein i Mao.

Després del somni, les imatges que apareixen recreen el sopar d'Acció de Gràcies de Mugabe, i el mostren trist i solitari. Aleshores apareix l'eslògan de la companyia: "En aquesta època de l'any, ningú no hauria de menjar sol", fent referència al fet que Mugabe és "l'últim dictador dempeus".

L'anunci ha aixecat controvèrsia, tant per les omissions (no hi apareix, per exemple, Mubàrak) com pel seu contingut.

Nando's té restaurants a 35 països, incloent-hi el Regne Unit i els Estats Units.

Font: Ara

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

 

 

 

Periodistes de TV3, agredits per alguns indignats

00:15 h  17/06/2011

Un dels punts més calents ha estat l'accés al Parlament per la cantonada entre els carrers Pujades i Wellington, per on han entrat bona part dels diputats. El periodista de TV3, Roger Rovira, ha explicat que alguns indignats l'han agredit, amb puntades de peu i cops, i que han tirat la càmera a terra. Mentre ho explicava, alguns dels revoltats han mostrat els cops que haurien rebut dels agents de la policia i acusaven els mitjans de no dir la veritat.

Clíca aquí per veure el vídeo

Aquestes imatges recorden molt a la de països com Corea del nord o Venezuela on en nom de la llibertat del poble es censura certa informació i es torturen periodistes.

Amb Franco erem més feliços

Article de Pilar Rahola a La Vanguardia

Cliqueu la imatge per llegir la història d'aquest escut

La primera al front. Benvolgut senyor Sandro Rosell, en quin moment va passar vostè de representar l'acord comercial del seu club amb una fundació, a ser el propagandista d'una teocràcia? El pregunto perquè hi ha moltes maneres de justificar la contaminació d'una samarreta esportiva amb el logotip d'una dictadura, però l'últim és a dir que en aquesta dictadura es viu fantàsticament. La frase que vostè va deixar anar al Àgora, "jo no sé si Qatar és una dictadura, jo sé que els seus ciutadans són molt feliços", només pot justificar-se si es tracta d'un atac d'inconsciència. Perquè ni la ignorància ho justifica. ¿O és de rebut que el president del Barça asseguri no saber si l'acord comercial que signa ho fa amb una dictadura o amb Bambi? Però a més, ignorància o inconsciència, la veritat és que sobretot denota una gran desmemòria. O no li sona la frase "jo no sé si Franco era una dictadura però en temps de Franco es vivia molt bé"? És cert. N'hi ha que en les dictadures viuen molt bé, encantats de dominar els fangars foscos on fan el que els dóna la gana, emparats per la impunitat. Els abusos en democràcia són possibles, però il.legals. Els abusos en dictadura formen part de l'ADN del sistema. I li recordo una cosa sensible, senyor Rosell: el club que representa tenir un president assassinat pels franquistes i es va significar per ser un focus de resistència contra la dictadura. O tampoc té coneixement d'això?

 De manera, senyor Rosell, que si vostè no sap si Qatar és o no una dictadura, em sembla un irresponsable. Si ho sap i ho nega, em sembla un propagandista. I si ni ho sap ni vol saber-ho, em sembla un insensible. Però en qualsevol cas, trobo terrible que no li importi i ens asseguri que es viu molt feliç. En els hotels de superluxe per als occidentals que van a busquen diners, sens dubte regna la felicitat. Però són feliços els milers de treballadors estrangers que no tenen cap dret?, Els homosexuals que han de amagar-se com rates per no ser perseguits?, Les dones que volen viure en un sistema que ens les segregui ni les degradi? Ja no li parlo de les barbaritats que diu Yusuf al Qaradaui, font d'inspiració de l'emirat, li parlo de realitats demolidors. Però què importen, veritat! Em sentia trist per l'acord que lliga el Barça a una dictadura. Però ara estic terroritzada, perquè vostè no està resignat amb l'acord, vostè està encantat!

 Una altra pregunta per finalitzar: és cert que la Fundació Qatar ha demanat explicacions perquè Piqué ha visitat el mur de les lamentacions en un viatge turístic? Perquè si ho fos, s'encendrien totes les alertes. Ja no es tractaria d'haver venut la samarreta del Barça. Vostès haurien venut la seva llibertat! És clar que per aquí es comença: primer es ven una samarreta, i després es ven l'ànima. Pur Goethe.