Felipe Gonzalez, el franquista

Foto de l''ex-president d'Espanya i militant del PSOE i el seu passat franquista

Un "comunista" és el polític que més cobra per aconsellar Bankia, segons 'El Mundo'

José Antonio Moral Santín, històric diputat d'IU, cobra 526.000 euros de l'entitat, que ha rebut ajudes públiques. Els polítics que treballen per a les caixes guanyen més que molts dels consellers dels grans bancs

ARA

Barcelona | Actualitzada el 29/01/2012 17:46

L'històric diputat d'IU José Antonio Moral Santín és el polític que més cobra de tots els que encara són consellers de les caixes d'estalvis, després de la seva reconversió en bancs, segons publica avui El Mundo, que el defineix com un "comunista".

El diari assegura que el polític va rebre 526.000 euros de Bankia per la seva participació en les comissions executiva i de nomenaments i retribucions. El diari destaca que entre els grans bancs –que ja ho eren abans de la reconversió, com el Santander o el BBVA– són pocs els consellers que superen els 400.000 euros de retribució, mentre que hi ha tot un seguit de polítics que superen aquesta xifra per aconsellar caixes que han rebut diners de l'Estat.

1. José Antonio Moral Santín (IU): 526.000 euros
2. Mercedes de la Merced (PP): 429.000 euros de Caja Madird i BFA
3. Estanislao Rodríguez Ponga (PP): 422.000 euros de Caja Madrid i Bankia
4. Virgilio Zapatero (PSOE): 421.000 euros de Bankia, BFA i Caja Madrid
5. Antonio Tirado (PSOE): 409.000 euros de Bankia i BFA

Agents antirumors sobre la immigració

Aquest bon home sembla no agradar-li la idea que uns pallassos parlin per ell

L'Ajuntament de Barcelona ha format 463 "agents antirumors"per anar escampant la bona nova a la ciutadania, que consisteix en saber que els immigrants són bons per definició i que si de vegades alguns ens inquieten és perquè nosaltres els fem males persones amb els nostres prejudicis. D'això, segons afirmen aquests Agents, se'n diu efecte Pigmalió. Que vostè creu que entre nosaltres hi ha grups salafistes i això no li fa gota de gràcia? Compte! No ho comenti perquè pot disparar-se l'efecte Pigmalió i podem trobar-nos com a l'Afganistan per culpa de la seva malfiança.

Potser ja comença a ser hora que l'actual govern municipal deixi caure el lliri que duu a la mà. Més que res pel bé de tots. La laxitud i l'entreguisme de CiU comencen a ser alarmants. Elsplans quinquennals de la subvenció sistemàtica a grups i plataformes que han viscut de la moma durant tants anys, han d'acabar. I no només per raons econòmiques, sinó per pura higiene democràtica. Aquests grups han creat xarxes clientelars i professionals, s'han enquistat en les administracions i sovint se serveixen de la democràcia per laminar-la.

Lluitar contra el racisme i la xenofòbia és un deure de tots els ciutadans i, naturalment, de l'Administració. El millor antídot és una política d'immigració seriosa i combatre els prejudicis sense demonitzar qui manifesta dubtes o greuges justificats. Acusar tot un col·lectiu de lladre o de fanàtic és inadmissible, però també ho és estigmatitzar qui denuncia abusos concrets en els serveis socials o qui no accepta el burka per considerar-lo una manifestació intolerable de discriminació de la dona. 

Però d'on sorgeixen aquests Agents Antirumors? L'equip actual de l'Ajuntament de Barcelona s'ha trobat amb un seguit d'herències i, pel que es veu, no sap què fer-ne o no gosa modificar-les o suprimir-les. Una d'aquestes perles heretades és el Pla Barcelona Interculturalitat (de la Direcció del Programa d’Immigració i Diàleg Intercultural), que va impulsar l’Estratègia BCN Antirumors i la Xarxa BCN Antirumors. 

Tot aquest entramat verborràgic de direccions, sotsdireccions, secretaries i xarxes està format per l'anterior equip municipal. Per gent com Francesc Osán, cap de l'Oficina de Diplomàcia Municipal i, a més, cap i portaveu de la Caravana Barcelona Solidària gràcies a la qual ara AlQaida del Magrib té vuit milions d'euros que no tenia.

Un altre dels responsables de la vella nomenklatura i principal responsable de la formació de part de l'actual equip era Josep Maria Navarro Cantero, professor de l'Escola Universitària de Treball Social, "empresari de l'economia social i solidària" (sic) i cap de la mega subvencionada i antisemita ONG Sodepau.

Josep Maria Navarro va ser entrevistat fa poc a Webislam per l'inefable  Abdennur Prado -el musulmà moderat que va amenaçar el Parlament espanyol amb tenir el seu 11-M i cap fiscal no li ha fet cap pregunta-. En aquesta  entrevista Navarro té la poca vergonya d'afirmar que "el sionisme català té una una significativa implantació a la premsa i als mitjans de comunicació" del nostre país. I per si no fos prou afegeix que"la islamofòbia és el nou antisemitisme del segle XXI", aplicant la tàctica d'equiparar realitats i aconteixements que no tenen res en comú per justificar l'islamisme radical, per menystenir la cultura jueva i, evidentment, l'estat d'Israel i per relativitzar l'Holocaust. 

Els recordem que aquest conegut antisemita, Navarro, coordinava el "Servei de Mediació Intercultural Comunitària de l'Ajuntament de Barcelona" i, alhora, la pantomima del Tribunal Russell de Barcelona, detall que dóna idea de la imparcialitat i l'honradesa d'aquest individu.

També donava suport al Tribunal Russell constituït a Barcelona la Meritxell Martínez Bellafont, ex presidenta de l'ONG Setem. Ara coordina una secció d'aquest programa dels Agents Antirumors, el dedicat a "accions teatrals", que sol consistir en la irrupció de pallasses als mercats cridant consignes progres que pretenen ser gracioses i que coaccionen la gent que hi ha anat a comprar, no a que l'adoctrinin.

Amb aquests antecedents, sumats a l'orientació del qüestionari que han de respondre els voluntaris i que es dóna per fet que aquests pertanyen "entitats o organismes", ja tindrem una idea prou aproximada de quina mena de rumors volen combatre. Ni una paraula sobre l'antisemitisme escandalós que malauradament distingeix el nostre país, atiat pels mitjans de comunicació -especialment els públics-, i per grupuscles que han fet de la judeofòbia l'eix de les seves vides i de la seva economia i als quals, precisament, pertanyen els inventors d'aquest assaig de censura disfressada de missatge políticament correcte.

Evidentment, aquests Agents no aniran mai a parlar amb l'imam de Lleida ni entraran a qualsevol mesquita o carnisseria halal per explicar-los que el país que els acull exigeix el respecte a totes les religions i els drets de la dona. No els diran que el Protocols dels Savis de Sion són un libel repugnant i que els jueus no van degollant nens, tal com els mostren a les sèries de televisió que veuen a casa seva. O quines televisions es pensen que miren una part significativa de la comunitat musulmana de Catalunya? 

No, els únics racistes i xenòfobs, els únics que tenen prejudicis i escampen rumors són els catalans. Per exemple, els que creuen i no s'estan de manifestar que és intolerable que els practicants d'una religió vulguin imposar-nos els seus criteris sobre què hem de pensar sobre el seu profeta o el seu déu o què es pot dibuixar a les revistes satíriques.

Però tranquils, que els Agents seran persuasius i entraran a les nostres botigues o es ficaran en les nostres converses al carrer o al bar amb un to condescendent. Ho expliquen així : "Tampoc no es vol demonitzar aquelles persones que tenen prejudicis o reprodueixen rumors i que «han de ser rescatats» pels agents antirumor".

Les "Brigades de la moral" sempre comencen rescatant amb un somriure als llavis. Passat un temps es dóna per fet que hi ha coses que no pots dir i coses que no pots fer. Que te'n guardaràs prou d'escriure segons què, de vestir segons com, de defensar el que penses. I que si et surts del guió... després no et queixis.

FONT: Hasbara-ts

Els Anticapitalistes ocupen la seu de CDC a Barcelona

Primer de tot cal saber qui són els Anticapitalistes? Els Anticapitalistes són un partit del grup Revolta Global del mateix àmbit que la CUP o els Indignats, que s'ha presentat aquest 20 de novembre i que no ha votat ni sa mare. A ningú se li escapa que aquest partit és un satelit del PSC per fer les gamberrades que ells no poden fer intentant deixar en evidència altres partits com la que ja va denunciar CDC d'Horta. El partit que fa la feina bruta als sociates van cantar la internacional en castellà.

Un centenar de simpatitzants de la candidatura Anticapitalistes han ocupat aquest vespre durant una hora la planta baixa de la seu de Convergència Democràtica de Catalunya al carrer Còrsega de Barcelona, a poques hores del començament de la campanya electoral. Els activistes han cridat consignes diverses com: 'Li diuen crisi; és capitalisme' o 'No, no, no, a la privatització'.

En declaracions a VilaWeb, la cap de llista de candidatura, Esther Vivas, ha explicat 'ha estat una acció en contra de les retallades i de la privatització que promouen en govern de Convergència, especialment en els àmbits de l'educació i la sanitat'. Els activistes han conversat, a l'interior de l'edifici, amb alguns membres de CiU per a traslladar-los les seves protestes, però no hi han trobat cap dirigent, donada la proximitat amb el començament de la campanya, segons fonts del partit.

Unes quantes dotacions de mossos d'esquadra i de guàrdia urbana s'han desplaçat al lloc dels fets i, després d'una breu negociació, els activistes han abandonat pacíficament l'edifici. A la sortida han tallat durant uns minuts el carrer Còrsega. No hi ha hagut cap destrossa ni cap detenció. 

FONT: Vilaweb

Espanya regala mig milió d'euros a Palestina.

Des d'aquella escena de l'expresident del Govern, fotografiant en plena ofensiva israeliana amb una kufiya (mocador convertit en símbol de "resistència" per Iàsser Arafat) amb membres de les Joventuts Socialistes, les subvencions no han cessat. L'última contribució del Ministeri d'Afers Exteriors als àrabs de Cisjordània, en el marc de la agonitzant Aliança de Civilitzacions, s'ha sabut uns dies abans de les eleccions del 20N.

Segons acaba de publicar el Butlletí Oficial de l'Estat, el departament que dirigeix ​​Trinidad Jiménez ha inclòs també a Palestina a la llista de beneficiaris dels ajuts de cooperació internacional que van ser sol · licitades el tercer trimestre del 2011. En concret, mitjançant resolució del 27 d'octubre, el ministeri atorga mig milió d'euros als territoris palestins.

Adéu ciau Zapatero

La diferència entre quieto i parado

CDC acusa els 'indignats' d'una desena d'atacs i destrosses a la seu del barri barceloní d'Horta

A la següent notícia del diara Ara on podreu veure les imatges, els gossos del PSOE ataquen les seus dels altres partits:

"Vam inaugurar el nou local la vigília de l'Onze de Setembre, dos dies després ja hi teníem pintades i insults, i l'endemà ens van trencar el vidre". Així comença la presidenta de l'agrupació local, Iolanda Torres, el relat dels fets ocorreguts en els dos últims mesos a la seu de Convergència Democràtica al barri barceloní d'Horta, que és a l'anomenada plaça de les Masies, molt a prop de la plaça Eivissa. Convergència, que ja ha presentat dues denúncies a la comissaria dels Mossos d'Esquadra, ha registrat atacs i destrosses "cada setmana" des d'aleshores, afegeix la dirigent local. El secretari d'organització de CDC a Barcelona, Carles Agustí, ha apuntat que els petits atacs que periòdicament es registren a totes les seus no es denuncien "però això ja passa de mida".

El succés més greu va tenir lloc la matinada de dilluns a dimarts d'aquesta setmana, quan un nou atac, amb una paperera de ferro, va esbotzar de nou el vidre, que va cedir perquè encara no tenia el vinil de protecció que impedeix que s'esberli quan s'esquerda. Torres explica que, en altres ocasions, els agressors "han llançat cubells de pintura vermella", i aquest dijous encara hi ha hagut un nou atac amb cola blanca.

La presidenta de CDC del barri d'Horta acusa els indignats com els possibles responsables dels atacs i destrosses: "Creiem que són ells perquè les pintades van dirigides contra Felip Puig". Torres referma la seva tesi en un altre atac que es va produir dissabte passat, en aquest cas contra una paradeta del partit a la plaça del Nen de la Rutlla. "Van venir un grup d'indignats i ens van començar a empènyer i a cridar fins que vam haver de recollir i marxar", afegeix.

Els Mossos d'Esquadra s'han fet càrrec de la investigació i han promès que reforçaran la vigilància als entorns del local, però de moment han recomanat a l'agrupació que canviï la persiana metàl·lica, que no és hermètica i facilita que es pugui atacar l'interior de la seu a qualsevol hora del dia.

Personatge dels còmics Marvel que tenia el rol d'enemic

Els perquès del trienni negre de l'esquerra catalana

Maig del 2010. Carme Chacón somriu després d'aconseguir el millor resultat del PSC en unes estatals. D'aquella estampa ja en fa tres anys i mig i, des de llavors, cap líder d'esquerres català ha pogut tornar a somriure una nit electoral. Des de llavors, en tots els comicis, PSC, ERC i ICV han anat perdent un llençol a cada bugada en forma de vots i escons, sense excepció. ¿A què es deu aquest trienni negre de l'esquerra?

La primera raó, segons els experts, és la situació econòmica. "Amb les crisis, els partits de govern pateixen, és gairebé una llei general", explica el politòleg Jordi Muñoz. El "vot econòmic", implacable segons el catedràtic de ciència política de la UAB Joan Botella, recorda que "tots els governs europeus han perdut les eleccions en els últims tres anys". El politòleg de la UPF Marc Guinjoan afegeix, a més, que "les solucions a la crisi estan arribant majoritàriament de la dreta".

Tanmateix, l'economia en genèric no ho explica tot. Així, Muñoz especifica que la crisi perjudica especialment els partits progressistes perquè "el seu l'electorat [classes populars i mitjanes] està especialment afectat". El desencís dels nous precaris i aturats ha reforçat, per tant, "l'alternativa antipolítica". Els indignats són "el fracàs" de l'esquerra institucional, afirma Muñoz, un col·lectiu històricament pròxim que últimament opta per abstenir-se o votar nul o en blanc.

Ho subscriu Botella, que creu que socialment "hi ha estabilitat ideològica". Segons el Centre d'Estudis d'Opinió, els catalans se situaven en un 3,26 en un eix ideològic en què l'1 és l'esquerra i el 10 la dreta. El mes passat la mitjana era del 3,23. Els catalans, per tant, majoritàriament segueixen sent de centreesquerra, però "el que falla són les eines d'expressió, no hi ha sintonia amb els partits", segons Botella, que creu que CiU no ha eixamplat la seva base de votants, sinó que s'ha beneficiat de l'abstencionisme dels progressistes. Les possibilitats de reconquerir un espai que ideològicament pertany a PSC, ERC i ICV existeix, si tornen a sintonitzar amb les bases.

A banda, la percepció dels executius d'esquerres tampoc hi ha ajudat. Ho explica Botella: "Els tripartits van néixer amb un signe de simbologia -Estatut, memòria històrica...- i entesa amb Madrid que no han reeixit". I, per partits, el balanç tampoc és positiu. Segons Guinjoan, el PSC ha estat incapaç de desmarcar-se d'un PSOE "bel·ligerant amb les demandes d'autogovern", fet que ha arrossegat ERC, que ha donat suport a un govern liderat per un PSC de discurs "marcadament espanyolista". I en un context marcat per la sentència de l'Estatut, això és clau.

L'excepció a aquest panorama és ICV-EUiA. Guinjoan opina que "no ha caigut gaire per la inelasticitat del seu votant i per la menor crítica dels electors en temes nacionals", mentre que Muñoz apunta que s'ha beneficiat de la davallada del PSC "perquè els seus vasos comunicants són més clars que amb ERC". El flanc a l'esquerra que ha deixat el PSOE l'aprofitaran els ecosocialistes, la llista que, segons els sondejos, pot posar fi a la tendència negativa de l'esquerra.

 FONT: ARA

20.N primera part

PER CATALUNYA ÉS EL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY

Aquest 20 de novembre es celebraren les eleccions espanyoles, que a nosaltres als catalans ens porten tants mals de cap.

Mirem algunes notícies del PSOE:

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa de Jaume Clotet

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit 

Detingut un mmebre del PSC per financiar Alqaeda 

Saül Gordillo i el terrorisme Palestí de Rubén Novoa

I d'Iniciativa què podem dir? doncs millor llegim el repàs de l'amic  Jaume Clotet!

Som votants, no idiotes

Els amics d'Iniciativa, IU tampoc es van quedar curts a Extremadura pactan amb neonazis

 

El PSC i Hammas

Anna Balletbò i el cinisme que no cessa

"Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs"

Jaume Clotet

Ja ho diuen, que la matèria ni és crea ni es destrueix: només es transforma. I de quina manera. Mentre la Casita Blanca de Barcelona queia enderrocada per les piques a l’avinguda de Vallcarca, un hotelàs de cinc estrelles del mateix color obria les portes a la ciutat de Gaza. Enmig del desastre humanitari i polític d’aquest territori palestí algú ha tingut la santa pensada d’obrir-hi un hotel de luxe. No és un hotel qualsevol; lamento informar que els turistes no hi tenen entrada, com tampoc no en tenen els habitants de Gaza. Només faltaria, què s’han cregut! Segons sembla, només allotjarà delegacions polítiques i cooperants internacionals, així com els alts jerarques del règim de Hamàs.

Aquest hotel, la primera notícia del qual vaig veure al web dels Hasbarats (no es perdin el vídeo, creguin-me), ha estat aixecat per un grup d’empresaris palestins, tot i que la gestió ha estat subcontractada al grup espanyol ArcMed. I qui apareix al vídeo en qualitat de presidenta d’aquesta empresa? Anna Balletbò, militant socialista i diputada durant sis legislatures consecutives, consellera de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), presidenta de la Fundació Olof Palme (entitat que va rebre diners de Fèlix Millet) i promotora del lliurament de la Medalla d’Or de Barcelona, precisament, per a Fèlix Millet. Tota aquesta munió de serveis a la pàtria van fer que el 2006 rebés la Creu de Sant Jordi. Sensacional. Molts periodistes també la recorden pel sarau que va muntar durant una entrevista amb Jordi Basté a RAC-1.

Infatigable com és, la Balletbò gestiona ara aquest hotel de luxe. No cal dir que li seria impossible fer-ho sense tenir estretes vinculacions amb el règim fonamentalista de Hamàs, un grup terrorista així qualificat per la Unió Europea (UE). Però com que no són de dretes, cap problema. De fet, aquest negoci té tots els elements per ser objecte d’un reconeixement públic a la propera edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC): és un projecte que ella barnissa de cooperació, es fa a Palestina i ella té el carnet del PSC. Sembla la combinació guanyadora del Trio d’avui de Loteria de Catalunya.

A la piscina de l’hotel, com mana la llei a Gaza, no s’hi podran banyar les dones, una circumstància que algú tan progressista com la Balletbò troba d’allò més normal i que la periodista de TVE Rosa Molló (que va ser professora meva) dissimula tot dient que és “surreal”. Surreal? A mi em sembla que és una discriminació ben real. Per cert, el nom de l’hotel és Al Mashtal, casualment el mateix nom que té el principal centre de detenció, tortures i execucions del govern de Hamàs. Espero que cap client s’equivoqui de lloc: en comptes de rebre un aperitiu de benvinguda li podrien posar uns electrodes als testicles i encendre’n l’interruptor.

Altres entrades relacionades entre el PSC i Hammas:

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

Socialistes i islamistes radicals units a Cunit

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC 

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

 

 

 

11è congrés del PSC

Les restes de l'Ajuntament sociata...

Al número 102 de La Rambla hi han estat fent obres de rehabilitació de la façana. Un cop retirades les bastides, ens hem trobat amb aquesta desagradable soerpresa: una establiment de tota la vida on venien bastons i paraigües ha estat adquirit per uns paquistanesos i han obert una barreja cutre entre súper i botiga de souvenirs de dues plantes... És aquest el model d'establiment que ha de permetre l'Ajuntament a Ciutat Vella?... No haviem quedat que aturariem aquests establiments cutres?...

Podeu trobar més casos semblant sobre el caos barceloní al facebook Estimem Barcelona

LA MÀSCARA D'ATUREM LA GUERRA.

Jaume Clotet

Barcelona va acollir ahir una manifestació de la Plataforma Aturem la Guerra. El lema va ser “Ni tiranies ni ocupacions” i al cartell de la convocatòria s’hi veia un nen amb el clàssic mocador palestí. Segons vaig capir, la manifestació era contra els règims tirànics àrabs, però també en protesta per la intervenció militar occidental contra el coronel Muammar el Gaddafi. Crida l’atenció que Aturem la Guerra no s’hagués manifestat durant la repressió a Tunísia, a Egipte, al Marroc, a Bahrein o al Iemen (per no parlar del Sàhara Occidental o de les matances de coptes egipcis, sempre dins la mateixa zona geogràfica). Segurament aquesta ambigüitat va fer que la convocatòria punxés i només aplegués alguns centenars de persones, i per això és un bon moment per comentar quatre coses en relació a aquesta organització.

Comencem pel començament. Què és la Plataforma Aturem la Guerra? Aquesta

organització, que assegura que és una entitat pacifista, és un congolmerat de partits, sindicats i associacions que va néixer oficialment l’any 2002. Segons s’explica al seu web, a data d’avui encara en formen part CDC, PSC, ICV, ERC i Unió, així com CC.OO. i UGT. L’objectiu era preparar una sèrie de mobilitzacions contra l’Operació Iraqui Freedom, que va suposar l’invasió d’aquest país per part de les tropes nordamericanes. Afortunadament, la campanya contra la guerra va fracassar i els nordamericans van assolir els seus objectius militars i polítics a l’Iraq, així com a l’Afganistan. Van fer caure dues tiranies i van establir-hi dues democràcies, per desgràcia encara precàries.

En conseqüència, la Plataforma Aturem la Guerra va reorientar la seva activitat contra l’Estat d’Israel i en favor de la causa palestina. Segur que tothom recorda com, durant l’Operació Cast Lead contra Hamàs de l’any 2009, Aturem la Guerra va convocar una marxa al centre de Barcelona durant la qual un àrab encaputxat va brandar una pistola. Posteriorment, els portaveus de l’entitat van acusar el Mossad d’haver infiltrat l’home armat per desprestigiar la plataforma. També van acusar, de retruc, Pilar Rahola de cobrar del govern de Jerusalem i, posteriorment, van protestar per l’actuació de la cantant Noa durant els actes de la Diada d’aquell any.

A banda d’Iraq, Afganistan i Palestina, la plataforma no es belluga per ningú més. Ells només surten al carrer si hi ha nordamericans o isralians pel mig. Ahir mateix vaig fer un exercici molt senzill: al cercador del seu web hi vaig buscar els noms “Sàhara”, “Kurdistan”, “Congo” i “Darfur”, on també hi ha guerra i repressió. Resultat: zero. En canvi, sí que recordo que fa un temps es van manifestar contra una llibreria jueva del call de Girona. No recordo l’anterior vegada que algú s’havia manifestat contra una llibreria jueva a Europa. Potser els meus avis sí que ho recorden, perquè crec que deuria ser per allà els anys trenta, diria que a Alemanya. Curiós, no?

El Singular Digital

NOTA: Cal informar que la JNC va demanar fa temps donar-se de baixa d'aquesta associació i que va demanar que CDC ho fes també, no sabem si així ho va fer CDC però la llista d'organitzacions adherides no està actualitzada.

L'increïble home gris

Quan el papanatisme institucional es té com a filosofia de vida una societat sap que ha tocat fons. Ara bé, des de l'epicentre d'aquest caos de govern que estén els seus tentacles damunt de tots els afers del país, s'ha alçat una figura ferma que ens rescatarà a tots plegats. És l'increïble home normal! Els seus poders són els de la invisibilitat de la mediocritat i els de ralentitzar el temps cada volta que bada la boca. Els socialistes sembla que apliquen la teoria de convertir les mentides en veritats a còpia de repetició, i així lloen les virtuts d'un personatge trist i gris que passaria inadvertit a la història si no fos pel fet d'haver estat l'únic president estranger de la Generalitat i que no sap parlar l'idioma del país que presideix. Se'ls veu un xic el llautó, quan atorguen categories d'humanitat. Els seus miralls comunistes parlaven de l'home nou, ara han cregut més oportú atorgar una categoria diferenciada d'humanitat on ells són els normals mentre que els altres són l'element a combatre. Molt propi de la progressia, pretendre governar només per a uns quants. Un cop establert que ells són els normals/bons i el reste som els anormals/dolents també ens informen de que "l'increïble home normal" no és de "Dretes ni independentista" pel que es suposa que els que som una o ambdues d'aquestes coses també tenim alguna mena d'anormalitat. L'Home normal, també ens informa de que "ser català és treballar dur i amb les idees clares" pel que és faci'l deduir que la gent treballadora d'arreu del món obté la nacionalitat catalana mentre que els milers de subvencionats pel Govern tripartit la perden. No ens entretindrem més en aquest superheroi tant carismàtic i tractarem els devastadors efectes del model que el seu govern ha instaurat. A vegades, les teories conspiratives de les pel·lícules futuristes, sobre una població totalment controlada, queden curtes quan es comparen amb l'omnipresència del govern progressista. No parlem tan sols de mesures amb les que la població pot estar més o menys d'acord com les regulacions de velocitat als accessos de Barcelona o la inquisitorial persecució dels fumadors sinó de quelcom més íntim i subtil. Hereus dels totalitarismes del segle passat no han renunciat a aplicar les seves teories perfectes per a humans inexistents sobre la pobre població formada per humans reals. La manera de fer-ho? Canviant la mentalitat. La correcció política ha estat el pas més important, anul·lant l'esperit crític i promovent una autocensura molt més eficaç que les tradicionalment imposades. Així doncs, temes com la immigració, la igualtat de sexes, l'ecologisme i d'altres han esdevingut tabús inamovibles sobre els quals hom no pot opinar sinó combregar o tenir la veu de la marginalitat. Aquests conceptes sobre els quals ha actuat, no només s'han sacralitzat sinó que s'han desplaçat del centre, precisament per això, l'increïble home normal afirma no ser de dretes perquè òbviament és d'esquerres que segons ells és la normalitat. Però no es pot enganyar a tothom durant un temps indefinit i així, ens trobem com el sentit comú els ha fet empassar gran part de les seves inviables pretensions anteriors com el "papers per a tothom" o com certes realitats com el cas del burka els ha rebentat la bombolla de relativisme cultural on tant còmodament feien demagògia. Tot i així, se n'han sortit prou bé creant una societat feble, manipulable i desidiosa, en la qual els ciutadans no es veuen com a conjunt d'una societat sinó que han adoptat conductes infantils, degudes a l'intencionat paternalisme institucional. No deixa de ser curiós veure els comentaris de la gent que escriu sms als debats polítics i observar l'elevada freqüència de gent que utilitza el dret a vot com una amenaça, com una rebequeria de nen consentit. "si fan això no voto" deia un, "amb aquestes coses fomenteu la desafecció" deia l'altre, tal com criatures que arrosseguen el cul pel terra per pressionar als pares que els comprin la llaminadura desitjada. La pregunta obvia és, i la responsabilitat on queda? Què se n'ha fet del sacrifici i l'esforç? Sense anar més lluny, un dels recents membres de la ONG rescatats a Mauritània, amb el malbaratament d'una suma milionària de pressupost públic, l'altre dia, i rodejat dels seus amics socialistes, anunciava que volia una indemnització (òbviament pagada amb diners públics) com a víctima del terrorisme! És a dir, és prou gran per fer el que vulgui però no prou responsable per afrontar les conseqüències dels seus actes? Bon exemple de societat anclada en l'eterna adolescència. Aquesta societat emmalaltida, durant molt de temps ha cregut en aquest discurs, ara comença a obrir els ulls i veure els fruits del que ha consentit i es precisament per això que el declivi socialista no té aturador. Hem de recuperar els nostres valors, la nostra cultura d'esforç. No podem seguir governats per una gent que ens volen fer de govern, de pare i si poguessin de confessor. Hem de canviar de Govern per la manca de convicció alhora de representar-nos com a nació, pel reculament nacionalista que representa l'ultra-espanyolisme del PSOE (que consenteix els quatre escolanets federalistes dins del PSC) en una Catalunya cada cop més tipa d'Espanya, que cada cop veu més clar l'únic camí i que cada cop es desmarca més de voler-hi tenir cap lligam. Hem de canviar pel desastre econòmic i social al que ens porten a marxes forçades, pretenent revifar discursos guerra-civilistes com si els empresaris duguessin barret de copa i monocle i els treballadors anessin amb espardenya i tartana cap a la fàbrica. Discurs que per altra banda atia el ressentiment social, el qual, emparat amb l'omnipresent relativisme i una tolerància que confon llibertat amb llibertinatge ens porta a situacions com l'escalada vandàlica que va viure Barcelona durant la vaga general, agreujada perquè un excel·lent cos de policia com són els Mossos d'Esquadra a de suportar la desgràcia d'una Conselleria d'Interior que fa sospitosos als agents de l'ordre i col·loca aureola als delinqüents. Però no ens hem d'oblidar que també Hem de canviar per recuperar la majoria d'edat com a societat, com a persones lliures que som i que no podem tolerar que un govern pretengui regular tots els àmbits de la nostra vida. No volem que ens manipulin, no volem que ens facin de consciència ni volem que ens alliçonin constantment sobre la seva moral. Sabem de sobres quina és llur visió del món i no ens agrada. No veiem normals les seves mesures de paritat que premien el sexe en detriment de la meritocràcia, no volem un món on es distingeixi la discriminació entre positiva i negativa doncs pensem que els recursos són per a individus concrets que els mereixin, no per col·lectius sobreprotegits, i entenem també que tota discriminació és negativa per algú i positiva per altri. Tampoc volem un món cegament uniformitzat que pretengui eliminar les diferències perquè fan nosa en la seva idíl·lica societat imaginària, com molt bé s'il·lustra en la última gran pensada que han tingut de controlar els jocs dels infants al pati de les escoles per tal de que no siguin sexistes, motiu pel qual algunes escoles han prohibit que determinats dies els nens juguin a pilota. No poden reinventar la naturalesa humana, no poden interferir en els gustos, la moral i les opinions de la població. El que més sobta és que s'abanderin amb un ateisme bel·ligerant alhora que juguen a ser Déu i a escampar els deu manaments de llur moral per al nou home. La gent va posar el crit al cel quan es va destapar la despesa milionària del Govern en informes estúpids, ridículs i sense utilitat. El més greu no és el malbaratament, sinó que veritablement s'inspirin i perdin temps en assumptes tant estrafolaris i endogàmics com els que tracten els esmentats informes. No podem seguir més temps governats per aquesta gent, no podem permetre'ns que la nostra Catalunya sigui coneguda per la prostitució al carrer, l'alcohola barat i la permissivitat que fa que qualsevol monument esdevingui un urinari, qualsevol carrer una bodega, qualsevol racó un prostíbul ni qualsevol personatge amb una manta una botiga. No podem seguir sent la capital mundial dels okupes, dels antisistema, de les màfies ni dels vàndals de l'antiglobalització, l'antiamericanisme i el pro islamisme, i tot el reguitzell d'antis i pros com més marginal possible millors. La Catalunya laica que no vol al Papa però que baveja amb el Dalai Lama, la que xiula a una cantant pacifista israeliana però es manifesta amb mocadors palestins, que que s'analfabetitza i despotrica del Liceu però gaudeix escoltant tambors i danses tribals, la que critica per sistema tot lo establert, la que troba ofensiu pels immigrants celebrar el Nadal i vol fer festes d'hivern per ser políticament correcte, la que destina milions en propaganda absurda però permet que Ciutat vella es degradi més cada dia. La que es mostra tolerant amb els delinqüents, la que fa de bandes criminals entitats culturals subvencionades, la que reconeix qualsevol cultura menys l'autòctona que és la nostra. No som el pati d'esbarjo de tot aquell qui, tocat pel maig del 68, busqui la nova Ikària repartint clavells mentre tot s'en va en orris. Volem solucions reals per a persones reals que pateixen problemes reals. I això comença per fer fora la progressia que s'ha enquistat a la Generalitat votant qualsevol de les candidatures netament nacionalistes per evitar que l'increïblement gris home normal i els seus companys de govern puguin tornar a ofegar Catalunya durant els propers 4 anys.

Marcel. A.G
Unitat Nacional Catalana
www.unitat.cat

Un dels detinguts per finançar Alqaeda és un càrrec del PSC

Garzón el deixa en llibertat amb càrrecs tres dies més tard

El secretari de l'executiva del PSC de Ciutat Vella, Abdul Razzaq Sadiq, va ser detingut per la Guàrdia Civil el passat 20 de gener al costat de cinc compatriotes pakistanesos a la província de Barcelona, acusat de finançar Al-Qaeda , segons informa El Mundo. Tres dies després va ser posat en llibertat amb càrrecs pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, qui va assegurar llavors no tenir proves que els arrestats estiguessin finançant la yihad, però sí que desviaven diners al seu país de forma il·legal a través d'una empresa de telecomunicacions.

El diari recorda que "el PSC, partit que forma govern a Barcelona i a Catalunya, no va informar de l'arrest d'aquest ciutadà del que curiosament van aparèixer els cognoms canviats d'ordre en els mitjans de comunicació que es van fer ressò, per una altra part, de les dades filtrades des del Ministeri de l'Interior i de la Guàrdia Civil".

Llegeix més: El Mundo

EXPERIÈNCIES I LLIÇONS APRESES PER LLUÍS MORERA PASQUAL, MILITANT DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Lluís Morera i Pasqual Sóc separatista de resultes de la meva formació escolta, de l’ambient de barri i escolar. Sóc fill de l’escoltisme laic i del confessional. L’escoltisme català em va fer secessionista, en un procés de cristal.lització harmoniós i lògic. Vaig tenir la sort de tenir uns caps de secció i d’agrupament, que ja voldrien tenir molts polítics la seva consciència nacional catalana de pedra picada.

Quan vaig entrar en el FNC al 1963, era l’únic partit nacionalista que hi havia, l’únic que vindicava la independència política de Catalunya, bé que no pas la seva integritat territorial (centre més perifèria). De partits autonomistes n’hi havia a balquena, però de separatistes només el FNC. Quan el FNC es va fundar al 1939, no es va demanar el concurs, ni el suport moral, polític, ultra material, dels exiliats separatistes a Amèrica i a Europa.
Incomprensiblement no es va comptar amb l’inestimable suport de l’exili nacional català.

No em refereixo a l’exili ideològic, inhibit de la redempció pàtria: catalans adscrits a l’anarquisme, a l’antifranquisme en abstracte, al marxisme, al republicanisme... tots en clau espanyola. El FNC hagués donat més de si, si hagués estat mínimament ben dirigit, si hagués tingut un cap honrat, lleial, tenaç, astut i capaç. Cornudella i Barberà no va sortir del FNC per fundar un nou partit independentista, no, sinó que es va passar a l’enemic espanyol, al partit més important de l’imperialisme espanyol d’esquerra, al PSOE-PSC. Quan els nous militants que entraven al FNC coneixien Cornudella, acabaven decebuts. En comptes d’imbuir-los fe, duresa, disciplina i tenacitat; els infonia dubtes, basarda, antifranquisme vaporós en comptes de secessionisme pur i dur. D’un front ampli separatista en va voler fer un partit antifranquista, socialista autogestionari. De mica en mica, any rere any, Cornudella anava llimant el nacionalisme català del FNC per escorar-lo cap a un antifranquisme ambigu, cap al socialisme espanyol del PSOE-PSC.

Cornudella va rendir Estat Català i el va posar als peus del seu enemic mortal, l’anarquisme. Anys després va fer la mateixa operació amb els socialdemòcrates. Va rendir el FNC als peus de l’espanyolisme esquerrà del PSOE-PSC, durant la Transició. Després de passar pels grups de franctiradors de Jordi Pujol, al 1963 vaig voler entrar al partit degà i més emblemàtic del separatisme històric, regular, nacional i interclassista, a Estat Català. Però aleshores no existia, em va dir Joan Vallvé, d’Unió Democràtica; ens vam trobar al bell mig de la plaça de Catalunya. A través de l’escoltisme vaig connectar amb UDC i no em va fer gens el pes. No sols perquè no és un partit independentista, sinó perquè és un partit de cotó fluix, melindrós, sense sang a les venes.

Unió Democràtica ja troba bé que Catalunya sigui propietat il.legal d’Espanya, només en vol atenuar els efectes, amb la màxima autonomia dita confederació. UDC, com tot autonomisme, només vol amorosir els efectes de l’hegemonisme hispà sobre Catalunya. Al 1998 UDC continua pensant igual, a més de ser un paràsit que creix a expenses de Convergència. UDC era i és un mer partit autonomista que aspira a la màxima autonomia amb el nom ampul.lós i equívoc d’una confederació peninsular. Joan Vallvé em va dir que si jo era separarista més valia que milités a l’únic partit secessionista que hi havia al 1963, al FNC. A tal efecte em va donar l’adreça de Carles i Rafael Castellanos, en una farmàcia al meu barri de Sant Andreu. Allà hi vaig conèixer també l’Enric Àngela; en Gómez; la Teresa Alabèrnia que ja era més marxista que independentista (em va passar el Llibre Roig de Mao Zedong); en Josep Ferrer, més materialista dialèctic que Marx; en Carles-Jordi Guardiola; la Núria Codina; en Jordi Miravet i Sanz; en Passoles, la Josefina López; els Lecha, etc.

A Barcelona hi vaig conèixer, a les files del FNC, l’Agustí Barrera i Puigví, el militant per antonomàsia; en Robert Surroca, l’arxiver per antonomàsia; en Jordi Vila i Fortuny, l’impressor que em volia expulsar del FNC “per indisciplina” i per ser massa activista; en Joan Agut, el llibreter; Ferran Marull, el fotògraf; en Joan Rabascall, l’etern estudiant de la FNEC; en Carbonell de la casa Búfalo, l’home de les ponències de 1965; L’iridi Casanovas i Roigé, el militant abnegat, humil, disciplinat i lleial; la germana d’en Pau Garsaball, l’actor famós i patriota remarcable; l’Antoni Ribera i Jordà, el versat en ovnis; en Culleré i en Pere Terrado de Lleida, etc. Cornudella i Barberà va junyir el FNC a plataformes unitàries antifranquistes controlades pel partit comunista espanyol.  

Jo no entenia perquè la pedra angular de la nostra lluita havia de ser l’antifranquisme i no la independència de Catalunya. L’antifranquisme en abstracte ha estat la tapadora de l’imperialisme espanyol d’esquerra a Catalunya. A Catalunya, les plataformes de conjunt unitàries, s’havien haver fet a l’entorn del separatisme, no d’un antifranquisme que amb prou feines amagava l’odi anticatalà professat per l’esquerra espanyola.

En la fase primerenca del FNC, la seva elit provenia de Nosaltres Sols!; d’allà en venien els militants més foguejats, més abnegats i disciplinats. FNC va ser la primera formació política que va fer servir l’esprai per pintar parets. Els Aliats van apostar per l’antifranquisme, alhora que reprovaven el sobiranisme català i basc. Total, el FNC no va saber treure dels Aliats tot el profit que podia haver tret: infraestructura, diners, instruments, suport diplomàtic, impremtes, logística, complicitats interiors i exteriors, etc. Sant Andreu era el barri de Barcelona on hi havia més implantació del FNC, seguint la tradició d’Estat Català.  

La dècada de 1960 va ser fatal per al nacionalisme català. Les universitats catalanes eren veritables catedrals del marxisme espanyol. La majoria de joves que hi passaven, en sortien contaminats de per vida. Aquella generació mai més no ha pogut superar el mal irreparable que el marxisme li va causar. El resultat va ser que els joves del FNC es van escindir per formar el PSAN. Van voler fer una simbiosi entre marxisme i independentisme. El resultat es que va predominar el marxisme de molt; el separatisme va passar a ser una mera comparsa del materialisme dialèctic. Si la sobirania de Catalunya no tenia el caràcter marxista, el PSAN se’n inhibia. L’únic de positiu que va tenir el PSAN va ser la dimensió nacional, ètnica, de la seva política: de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca; tota la nació catalana. Mentre que al FNC no hi havia manera de fer-li entendre la globalitat nacional catalana, perquè era manat per una generació que havia fet la guerra 1936-1939. El separatisme català d’abans de 1936 se cenyia només a les quatre províncies del centre de Catalunya i prou, la perifèria en quedava exclosa.  

El gran pecat del PSAN va ser subordinar el separatisme català a la més criminal de les ideologies mundialistes, al marxisme. Va ser un procés humiliant, narcotitzant i liquidador del secessionisme històric. Fins i tot el PSAN va gosar canviar la simbologia: el triangle blau el va canviar pel groc i l’estel blanc el va tenyir de vermell. El PSAN va voler fer creu i ratlla de tot el passat insurreccional català, perquè era burgés, deia. Només el marxisme era la veritat revelada per Marx. L’esquerra té narcotitzat, segrestat i acoquinat el separatisme català, de 1930 ençà. Les dretes no, perquè mai s’han proposat de dominar-lo per dintre. El FNC se’n va adonar massa tard que el marxisme és el detritus ideològic del segle XX, talment com l’anarquisme i el feixisme.

En el FNC hi vaig trobar militants d’una qualitat excepcional: Manuel Viusà i Camps, Jaume Martinez i Vendrell, Agustí Barrera i Puigví, Antoni Malaret i Amigó i Jaume Cornudella i Olivé (sense cap parentiu amb Cornudella i Barberà). Militar en el FNC em feia l’efecte d’estar a la cresta de l’onada, en el rovell de l’ou nacional. Era molt gratificant tenir aquesta impressió, et donava ales, fe, iniciativa, tenacitat, duresa i orgull. A despit de la deplorable direcció de Cornudella i Barberà. El FNC va pecar d’innocència política, va creure massa en els Aliats, va confiar massa en la democratització de l’estat espanyol, oblidant que espanya és una nació aliens i enemics mortals de Catalunya. Catalunya i espanya són dues nacions diferents, distintes; cadascuna té dret a viure en independència política i en la respectiva integritat territorial. Això tan bàsic ho vaig aprendre al FNC. Vaig caure tres cops en mans de la policia, tres cops a la garjola. El primer cop vaig estar deu dies a la model, el segon quinze i el tercer tres mesos. Tots per la causa separatista però no relacionada amb el FNC. La meva militància secessionista era bàsicament a les files del FNC, però també en grups relacionats amb l’escoltisme.  

El separatisme català del FNC s’havia d’haver desmarcat de l’antifranquisme en abstracte, perquè a Catalunya era la coartada de l’imperialisme espanyol d’esquerra. El FNC no era antifranquista directament, per definició; el seu secessionisme bel.ligerant el duia a ser antifranquista de retruc; no com a causa, sí com a efecte. Catalunya vol fugir rabent de qualsevol modalitat d’estat espanyol, sigui monàrquic o republicà, sigui centralista o confederal, sigui autocràtic o democràtic. Els catalans no som espanyols, no ho volem ser, ni ens convé de ser-ho. Cornudella i Barberà va fer un informe en què donava les gràcies als immigrants espanyols per haver triat Catalunya com a terra per envair. Les veus dissidents sobre el problema, les que indicaven el perill obvi d’espanyolització de Catalunya, foren poques i silenciades en el si del FNC. 
Era propi de benpensants, progrés i esquerrans deixar que espanya exportés a Catalunya els seus excedents de població. Els partits catalans no volien veure’n la intenció genocida de Franco. De tota la història de Catalunya, després de la pèrdua de la independència el 1479, aquesta invasió demogràfica de més de tres milions d’espanyols, va ser el cop més demolidor que espanya ha etzibat a Catalunya. Ha anat per pèls que no desapareix la llengua catalana. Tot amb tot, el català ha deixat de ser la llengua preponderant de Catalunya. Només per aquest fet, els patriotes catalans ens hem d’oposar a la immigració que espanya ens envia, vingui d’on vingui, sigui d’on sigui, acaben per espanyolitzar Catalunya, de connivència amb espanya.

 

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa on també es cita Unitat Nacional Catalana. Fins aquí res de nou, com tot gos serveix al seu amo, el director l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat ( http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa ), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC. Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat en hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret. Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que amb fina ironia Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent, que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, en Ivan Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema . Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa. En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle, periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) te moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació del independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics del independentisme. Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid. Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

UNITAT NACIONAL CATALANA

RUBEN NOVOA

PRUNE, el nou partit musulmà i espanyol

PRUNE, el nou partit musulmà que "vetllarà pels interessos de les minories" El 'Partido Renacimiento y Unión de España' (PRUNE), creat des de Granada amb caràcter musulmà, "ha de vetllar pels interessos de les minories i els més marginats" i pretén concórrer a les properes eleccions municipals de 2011 "en el major nombre possible" de ciutats de l'Estat espanyol. Així ho ha afirmat el portaveu de premsa d'aquesta formació, Mostafa Bakkach El Aamarani, que ha manifestat que el nou partit acceptarà a les seves files a tots aquells que vulguin participar "sense exclusió de cap tipus" i sense tenir en compte el país d'origen de les persones. El Aamarani ha explicat que entre la resta de formacions polítiques que existeixen a Espanya no n'hi ha cap que defensi els interessos de les minories àrabs, asiàtiques o africanes, perquè queden "marginades totalment". El PRUNE, que ja compta amb la resolució d'inscripció del director general de Política Interior, s'ha constituït des de Granada i a Astúries, encara que pretén estendre's per les principals ciutats de l'Estat espanyol, com Madrid, Barcelona, València o Saragossa, amb la intenció de presentar candidatures en els comicis de 2011. Tot i que no s'obtinguin alcaldies, el portaveu d'aquesta nova formació ha precisat que "l'important" és que la veu de les minories "sigui atesa" en els diferents ajuntaments espanyols, encara que s'ha mostrat segur que en un futur algun seus militants arribarà a ocupar algun "càrrec d'importància". El PRUNE té entre els seus objectius arribar a les cotes més altes de participació de la ciutadania espanyola en tots els àmbits de decisió política o promoure polítiques dirigides a potenciar i desenvolupar principis com els de la justícia, igualtat, solidaritat i llibertat "sense més limitacions que les naturals ".
Aquestes accions es duran a terme "des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis" perquè la formació tindrà en compte aquesta religió en la seva acció política, ha indicat el Aamarani, que recorda que aquest és un "factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ".
-------------

El “Partido renacimiento y Unión de España (PRUNE)" , una formació que podríem pensar , pel seu nom que podria pertanyer al ranci nacionalisme espanyol i al nacional-populisme ibèric ... no ho és, és la primera formació islamista espanyola amb vocació electoral. Es tracta de la conquesta municipal. Aquest partit s’està organitzant a nivell espanyola, també a Catalunya, contra rellotge amb l'objectiu d'aconseguir representació en municipis claus després de les eleccions de 2011. La formació està liderada per Mustafà Bakkach,un personatge mogut des de Rabat i que aspira a recollir suports no només entre els gairebé 1.300.000 musulmans residents a Espanya, una xifra molt superior als vots obtinguts en els últims comicis per IU, CiU o PNB, sinó també entre el conjunt d'immigrants no musulmans. Es tracta d’atiar el populisme immigrant que ja va sembrar en el seu moment el conjunt de les esquerres espanyoles i catalanes. Uns fan la feina –les esquerres- i els altres els fan la pell i després correm-hi tots. PRUNE es presenta com els partits islamistes, com alternativa al capitalisme compartint la visió nacional-populista del “chavisme” o del socialisme espanyol, català i europeu així com del conjunt de l’esquerra, però no és laicista ni aspira a un estat aconfessional, pretén imposar l’Islam i amb la càrrega judeòfoba tòpica d'questa mena de formacions. El partit va néixer aquest any a Granada, «amb una vocació clarament d'àmbit “nacional” i no per a consolidar-se només en una localitat o regió autònoma», s'afirma en el seu butlletí intern «Ruta». El PRUNE s'erigeix com «el partit que millor representi els ciutadans espanyols, inclosos els que procedeixen de la immigració». Això perquè, «encara que els polítics espanyols diguin que volen donar suport a l'immigrant i intentin solucionar els problemes d'aquest col•lectiu, com poden fer-ho bé si ells mai han emigrat i els seus fills tampoc?». I L’Islam on hi juga? La formació reconeix que lluitarà per aconseguir els seus objectius «des de la consideració de l'Islam com a font d'aquests principis", és a dir, «tindrà en compte l'Islam en la seva actuació política, considerant com a factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la societat espanyola ». Això no contradiu, assegura, el seu acatament a la Constitució i el seu rebuig al terrorisme com a mitjà de fer política. La formació va quedar inscrita en el registre del Ministeri de l'Interior el 23 de juliol. L’ABC deia recentment que PRUNE ha obert una seu a Astúries, on es va iniciar la Reconquesta, el que interpretava per aquest diari conservador espanyol com tot un enunciat d'intencions. Ara, en una segona fase, intentarà establir també per la resta d'Andalusia, així com a Madrid, Catalunya, Extremadura, València i Múrcia. Comunitats totes elles en les que ja hi ha una àmplia població musulmana, integrada per espanyols conversos però, sobretot, per immigrants. La majoria d'ells són d'origen marroquí. Aquests últims no podrien votar en l'actualitat, però es dóna la circumstància que l'Executiu de Zapatero intenta signar amb les autoritats de Rabat un conveni de reciprocitat, en virtut del qual els ciutadans del país magribí podrien votar a Espanya i els espanyols resident al Marroc podrien fer el mateix allà, obviant que el Marroc careix dels més elementals drets democràtics. Això és part de “L’Alianza de Civilizaciones” de Zapatero i el PSOE-PSC. Convenis d’aquest tipus ja els ha signat Espanya amb d’altres països que tenen a Espanya una àmplia borsa d'emigrants. El PRUNE aspira a presentar-se amb garanties en les pròximes eleccions municipals de 2011 i aleshores els seus promotors volen estar implantats a la majoria de ciutats espanyoles i catalanes. Aspiren a col•locar regidors en ajuntaments que consideren claus. I després de les bajanades fetes pel govern socialista de Zapatero i els seus aliats, ara venen els plors, a mitjans governamentals no s'oculta certa preocupació, i no perquè es consideri que a dia d'avui aquesta formació estigui en disposició d'aconseguir una forta implantació. Però, en aquest sentit, es recorda que entre espanyols conversos i immigrants procedents de països islàmics la població musulmana resident al nostre país s'apropa a 1.300.000 musulmans i podrien superar els 2,3 milions si s'inclou als encara il•legals. El que més preocupa en aquests moments a l'Executiu socialista és que aquest partit pugui predicar la no-integració en nuclis urbans amb àmplia presència musulmana. En municipis en els que ja són una majoria, els musulmans tracten ja d'imposar els seus costums. De controlar alguns ajuntaments, els costums podrien adquirir llavors el rang de normativa municipal. La preocupació augmenta davant la sospita que darrere del partit hi sigui el Marroc, un país amb interessos contraposats als espanyols i que fomenta l’entrada d’imams a Espanya.

ZPUNKS

Les alenades finals del comunisme

Anuncien per al pròxim dissabte la reobertura de la seu del PCE en Castalla.

Després de la ràpida i constant cadena de fracasos electorals patits pel comunisme espanyol en totes les cites electorals des de l'any 1995, i amb la total desaparició de la seua marca blanca, Izquierda Unida, en molts municipis (entre ells Castalla, però també Castelló, Alacant i València), en les tres diputacions valencianes, i la única presència de Gaspar Llamazares en el Congrés dels Diputats (i que a més ha anunciat que no repetirà com a Coordinador General), sorprén que es dediquen a reobrir seus. El programa de l'acte és apassionant: picaeta, música i el vídeo "Cuba: camino de la revolución".

Quin model pretén el PCE per al nostre país? El de la Cuba submida en la misèria, amb doble moneda, coneguda bàsicament en el món per ser el major destí de turisme sexual?

El PCE, i el comunisme per extensió, han fracassat estrepitosament. S'ha portat a la pràctica de diferents formes (Cuba, Xina, URSS, Vietnam, Corea del Nord...) i els diferents models han caigut en el mateix error: utilitzar la repressió i el terrorisme d'Estat, des d'Stalin fins a Fidel. Han fet fracassar una ideologia que comptava amb un indiscutible element positiu: la igualtat.L'ensorrament del bloc comunista va deixar el PCE en l'anacronisme. La unificació dels partits conservadors el va debilitar com a alternativa, que va recaure en els partits socialdemòcrates.
 El rebuig del comunisme a reconéixer les identitats col·lectives l'ha deixat sense armes per combatre la globalització en favor dels nacionalismes democràtics, i a una opinió pública cada volta més post-materialista són més importants les idees de llibertat, igualtat d'oportunitats i riquesa que una suposada "dictadura del proletariat", l'abolició de la propietat privada, i el llenguatge obrerista i revolucionari.

El PCE continua tancant els ulls a la realitat, que aboca a la moderació a tots els partits. Al PP ja s'anuncia una tornada a posicions més moderades en el pròxim Congrés. Al PSOE també s'anuncien pactes d'Estat amb el PP, CiU i el PNV, i en el terreny valencià, el BLOC anuncia l'abandó de les tesis més esquerranes en favor d'una posició centrista de clara de defensa dels interessos valencians. Mentrestant, el PCE es reinvindica amb el model de "Cuba, el camino de la revolución".

http://castalla-oberta.blogspot.com/2008/04/les-alenades-finals-del-comunisme.html