A propòsit de la immigració

Secció nord-catalana del PNAC.

Foto de Terra i Poble a Perpinyà. Correllengua 2011

Catalunya i Europa en general pateixen actualment un dels transtorns més grans de la seva història: una guerra subterrània que no té nom. Les poblacions autòctones han de ser engullides i barrejades, fins i tot a més llarg termini reemplaçades.

Per quins motius? A qui cal culpar?

La resposta és clara:

L’objectiu és, en primer lloc, provocar un caos comunitari per mitjà de la barreja ètnica: barreja en el món del treball, control dels barris per la imposició de cultures estrangeres. Es tracta d’aixecar unes comunitats contra les altres per amagar els problemas fonamentals.

El principal responsable d’aquesta invasió –per dir les coses pel seu nom- és la gran patronal, amb la complicitat de les elits polítiques, tots al servei de la hiperclasse mundialista.

Sempre àvid de beneficis, l’empresariat poc escrupulós s’aprofita de la misèria dels països africans, recluta obrers poc qualificats i mal pagats per fet pressió sobre els salaris dels autòctons i convidar-los a rebaixar les seves legítimes aspiracions de millota laboral i social. És ben conegut que “la immigració és la reseva humana del capital”. Si la raó d’existir dels sindicats és honorable, també és de lamentar que aquests es presten a ser còmplices del gran capital defensant i justificant l’entrada de nous immigrants.

Avui, la immigració justificada per raons econòmiques és ampliamente exagerada. Des de decennis, els responsables polítics han creat una autèntica “aspiració d’aire” cap als països africans atorgant ajudes socials considerables a persones sense rebre res a canvi. Han obert la caixa de Pandora: no es tracta de treballar uns anys a Occident per després tornar al seu país d’origen. Ara hi ha immigrants que s’instal.len a casa nostra per aprofitar-se de les nostres riqueses amb una mentalitat de colonitzador. No adonar-se del canvi de problacions en certs barris i de la imposició d’una cultura estrangera constitueix un signe evidente de mala fe. Certes administracions públiques acepten reivindicacions comunitàries i religioses.

La inversió dels fluxos migratoris extraeuropeus és una qüestió de vida per a Catalunya i per a Europa, a banda de ser també necessària perquè als països
d’origen dels immigrants els seus habitants prenguin consciència que emigrar a Europa no és la solució, que el que han de fer és tirar endavant els seus països per no haver d’emigrar, amb la qual cosa, per descomptat, comptaran sempre amb la nostra col.laboració.

La immigració intraeuropea

El cas de la immigració intraeuropea ha de ser també ressenyat. Mai en cap país europeu, aquest tipus d’immigració no havia sigut font de problemas com els que coneixem avui amb la immigració extraeuropea, amb excepción d’alguns cos mínims i inevitables. Anys enrera, es tractava d’una immigració laboral, sovint porvisiona i en proporcions raonables. La integración era possible en algunes generacions, tenint en compte les afinitats religioses i culturals. Aquest tipus d’immigració existeix des de sempre i mereix un tactament diferenciat.

Per conservar la seva identitat catalana, la Catalunya Nord ha de fer cara a les conseqüències de la crisi econòmica en el camp laboral, però també ha de controlar la immigració, problema ignorat totalmente per l’Estat francès. Ningú no desitja una substitució de la població. La nostra llengua es troba cada dia més arraconada, prop d’una fase terminal. La nostra cultura és cada dia més folkloritzada, reduïda a una diversió per a turistes ignorants. ¿Com podem  acceptar per sempre funcionaris d’altres regions, on ja hi tenien feina, i que bloquegen la promoció de la gent del país? Els autòctons han d’acceptar llocs de treball subalterns i sense avenir. No hem d’acceptar raonaments simplistes com “la misèria és més suportable al Migdia”. 

El departament dels Pirineus Orientals compta avui amb més de 33.000 aturats sobre una població de 463.658 habitants! Els raonaments “humanistas” revelen una evident debilitat itntel.lectual. La immigració vinguda dels quatre cantons de l’Hexàgon augmenta la massa dels aturats, accentua la crisi de l’allotjament i la pujada espantosa dels preus d’adquisició de les finques.

Perpinyà, agost del 2011.