PROU COMUNISME: El sistema es torna boig: S'acusa a un noi amb síndrome de Down de realitzar un "atac racista" contra una pakistanesa a Escòcia

Sense complexos de ser escocès!

Com pot el meu fill ser racista? es preguntava la mare de Jamie, un noi amb síndrome de Down i l'edat mental d'un nen de cinc anys incapaç de comprendre plenament els càrrecs de "racisme" i "assalt racista" que se li atribuïen, i molt menys d'entendre les seves conseqüències .
Per Fiona-que viu a Cumbernauld, Lanarkshire (Escòcia), amb el seu marit James, de 46 anys, un contractista de telecomunicacions, i la seva filla Stephanie, de 17 - la paraula "malson" és poc per descriure el martiri que van passar durant aquells set mesos de 2008, immersos en un procés mediàtic, judicial i burocràtic que mai s'haguessin imaginat. La situació és tan esperpèntica que seria risible si no fos pels greus perjudicis implicats a la família. La seva història també serveix com a exemple preocupant de fins a quin punt la correcció política i l'extremisme delirant de l'antiracisme institucional poden pervertir el concepte de justícia, i convertir incidents menors en muntanyes.
El que va començar com un simple contratemps entre Jamie i una noia pakistanesa quan jugaven en una zona adaptada per a individus amb síndrome de Down, aviat es va convertir en una investigació penal de set mesos en què el fill de Fiona va estar a punt de ser empresonat.
Jamie té 18 anys, però ni tan sols sap lligar-se els cordons de les sabates, necessita ajuda al bany, no se li pot deixar sol a casa, i dorm cada nit esperant que la seva mare el tapi al llit. Els esdeveniments que van portar a l'angoixa a aquesta família van tenir el seu inici en un altercat amb una noia de la mateixa edat, també alumna en el departament de classes especials del col · legi Motherwell en Lanarkshire, on tots dos reben classes.
Els fets
Els dos nois amb síndrome de Down estaven jugant, es van irritar l'un amb l'altre, van discutir, el noi va empènyer a la noia i li va dir que se n'anés del seu costat. La noia hi va dir a la mestra. Els dos van ser separats i es va informar als seus respectius pares del contratemps. Tenint en compte l'edat mental d'ambdós, aquests fets no tenen més transcendència que qualsevol baralla entre dos nens de cinc anys en un parc infantil. I aquí s'hauria d'haver quedat l'assumpte.
No obstant això, la família de la noia es va posar en contacte amb la policia i es va obrir una investigació sobre això. Una setmana després, Jamie va ser acusat de racisme i d '"atac racista".
"La nostra família ha estat sotmesa a una terrible pressió per res", diu Fiona. "És completament ridícul que les autoritats presentessin càrrecs en contra del nostre fill, que no només era innocent, sinó incapaç de comprendre aquesta problemàtica. Quan la policia va venir per parlar amb Jamie, ell els va donar la benvinguda amb un gran somriure i una encaixada de mans. A mesura que li llegien els seus drets i li preguntaven, ell els donava les gràcies per venir a veure-ho, i assentia en tot el que li deien. "Les persones amb síndrome de Down sovint assenteixen simplement per complaure a altres persones. "Us adoneu que no entén el que està passant?" Li va preguntar Fiona als policies, els agents es van sentir incòmodes i van admetre que no tenien formació en el tractament de persones amb necessitats especials, "però el procés oficial per llavors ja havia entrat en acció. A partir d'aquest moment, semblava que no hi havia res que el meu marit o jo poguéssim fer per aturar-lo. "
La notificació
Està clar que a Fiona li cau la bava pel seu fill. Quan recorda aquests set mesos se li omplen els ulls de llàgrimes, però ella es considera una lluitadora que fins i tot va deixar l'acadèmia de perruqueria per dedicar més temps a la cura dels seus fills. Era, diu, l'única cosa que podia fer donades les circumstàncies.
En dues ocasions-quan Jamie tenia deu mesos, i quatre anys-va passar per greus problemes mèdics que auguraven el pitjor. "Els hospitals s'han convertit en una segona llar per a mi durant aquests anys", diu Fiona. "M'he passat setmanes, fins i tot mesos, al costat del llit de Jamie, però no m'importa el que els metges diguessin, sempre he sabut que portaria de nou al meu fill a casa. Gràcies a Déu, que sempre m'ha donat la raó, negant-se a rendir-fins i tot quan els metges van dir que no hi havia esperança ".
Des de la seva adolescència ha millorat molt en salut i Fiona ha vist florir al seu fill, que assisteix a un curs d'habilitats en Motherwell College, "el que em fa estar orgullosa d'ell. Té amics, és sociable i xerraire i adora la seva germana. El no té cap historial de violència ni de baralles, al contrari, és molt tranquil i sempre té bon humor ". Per això a Fiona li va estranyar tant quan el seu fill va ser acusat d'un incident al col · legi: "El 4 de setembre, vam rebre una trucada dient que havia tingut una baralla. Vaig parlar amb ell, i ens va dir que no va pegar a la noia, però que sí la va empènyer. No vaig prendre el cas a la lleugera i li castigar sense videojocs per uns dies ".
"Jo li vaig creure quan va dir que no li va pegar", explica James, el pare del noi, "però no sóc un pare lax que faci concessions per la seva discapacitat. Així que li vaig renyar i li vaig deixar clar que amb els altres estudiants cal portar-se bé, que no és bo discutir ".
L'assumpte va quedar enrere, però passats uns dies van ser notificats pel col · legi que la família de la jove havia contactat amb la policia, i que aquesta havia preguntat als altres estudiants i al personal de la universitat.
"Mama, no deixis que em portin lluny"
"Vaig parlar amb Jamie sobre les acusacions de" assalt racista ". En un primer moment, tot l'assumpte era tan ridícul que no m'ho podia creure. Jamie està lluny de ser racista. No sap distingir les diferències de color de pell. Però el col · legi va dir que la policia vindria a entrevistar a Jamie, i jo vaig acceptar, pensant que no passaria res. Jo volia que Jamie entén que no era bo tenir altercats amb altres estudiants, i vaig pensar que la visita de la policia l'ajudaria a entendre bé aquest fet. No obstant això, després de l'entrevista de la policia, uns dies més tard Jamie va ser acusat de racisme i d'assalt.
"Em vaig espantar i vaig pensar que era una bogeria, Jamie ni tan sols entén les coses com amunt i avall, si una porta està oberta o tancada. El meu marit va comentar que hauríem d'haver insistit en el retorn dels oficials amb una persona especialitzada en el tractament de persones amb necessitats especials, i potser potser podríem haver detingut l'assumpte a l'acte. "
Els mateixos agents van dir que el cas probablement no arribaria a res i que explicarien a la procuradoria fiscal que Jamie tenia síndrome de Down. No obstant això, poc després de la visita, la família va rebre una carta de la procuradoria fiscal dient que les autoritats tenien evidència suficient per acusar a Jamie. Va ser llavors quan es va desencadenar l'infern per a aquesta família: "Vaig llegir la carta amb les mans tremoloses, jo estava plorant a llàgrima viva", diu Fiona, "vaig trucar a l'oficina del fiscal cinc vegades, però ningú parlava del meu cas. Vaig anar a la policia, i ningú semblava saber el que estava passant. Hauria estat capaç de riure davant tant caos i incompetència de no ser pel fet que jo sabia que, als 18 anys, Jamie és tècnicament un adult. Estava aterrida que realment pogués acabar a la banqueta en un judici per alguna cosa que no va fer. "
"Van ser mesos en què vivim amb molta pressió. El punt més baix va arribar quan estàvem veient la televisió i Jamie va començar a plorar. Em va trencar el cor perquè em va fer sentir com si jo li hagués fallat ". Va aparèixer en pantalla l'escena d'una presó, i Jamie va dir entre sanglots: "No vull anar a la presó, mare, si us plau, no deixis que em portin lluny". Fiona va descobrir entristida que el seu fill no era del tot inconscient del que passava malgrat els intents dels seus pares per distreure'l de l'assumpte. "Al llarg d'aquest malson m'he esforçat a posar un somriure i actuar amb normalitat entorn a Jamie, per protegir-lo de tot el que estava succeint. Però aquesta nit, mentre sanglotava en els meus braços, no vaig poder evitar plorar. Temia que Jamie pensés que no podríem protegir-lo, li vaig dir que no anava a anar la presó, que tot sortiria bé, però ni jo mateixa estava ja segura que tot fos a sortir bé. El meu instint natural de mare, especialment d'un nen amb necessitats especials, era tractar de protegir-lo de tot al seu voltant, i allà estava, lloranda perquè estava espantada. "
No va ser fins a set mesos després de l'incident inicial quan la família va rebre una breu carta de la Procuradoria fiscal on es retiraven els càrrecs de l'acusació.
Després de mesos de tensió i por, l'oficina de la procuradoria va emetre una petita disculpa formal per les molèsties causades durant aquest temps. Tots els càrrecs van ser retirats, però això, diu Fiona, no és suficient, i havia de explicar perquè aquestes situacions no es tornin a donar.
Aquesta família no només va rebre fredor burocràtica, confusió, i manca de comprensió en les seves relacions amb el sistema legal mentre eren torturats durantes aquests set mesos, sinó també el temor que Jamie sempre tindrà una taca en la seva reputació com a resultat de ser acusat de res .
Víctimes de la bogeria de la correcció política.