A propòsit de la immigració

Secció nord-catalana del PNAC.

Foto de Terra i Poble a Perpinyà. Correllengua 2011

Catalunya i Europa en general pateixen actualment un dels transtorns més grans de la seva història: una guerra subterrània que no té nom. Les poblacions autòctones han de ser engullides i barrejades, fins i tot a més llarg termini reemplaçades.

Per quins motius? A qui cal culpar?

La resposta és clara:

L’objectiu és, en primer lloc, provocar un caos comunitari per mitjà de la barreja ètnica: barreja en el món del treball, control dels barris per la imposició de cultures estrangeres. Es tracta d’aixecar unes comunitats contra les altres per amagar els problemas fonamentals.

El principal responsable d’aquesta invasió –per dir les coses pel seu nom- és la gran patronal, amb la complicitat de les elits polítiques, tots al servei de la hiperclasse mundialista.

Sempre àvid de beneficis, l’empresariat poc escrupulós s’aprofita de la misèria dels països africans, recluta obrers poc qualificats i mal pagats per fet pressió sobre els salaris dels autòctons i convidar-los a rebaixar les seves legítimes aspiracions de millota laboral i social. És ben conegut que “la immigració és la reseva humana del capital”. Si la raó d’existir dels sindicats és honorable, també és de lamentar que aquests es presten a ser còmplices del gran capital defensant i justificant l’entrada de nous immigrants.

Avui, la immigració justificada per raons econòmiques és ampliamente exagerada. Des de decennis, els responsables polítics han creat una autèntica “aspiració d’aire” cap als països africans atorgant ajudes socials considerables a persones sense rebre res a canvi. Han obert la caixa de Pandora: no es tracta de treballar uns anys a Occident per després tornar al seu país d’origen. Ara hi ha immigrants que s’instal.len a casa nostra per aprofitar-se de les nostres riqueses amb una mentalitat de colonitzador. No adonar-se del canvi de problacions en certs barris i de la imposició d’una cultura estrangera constitueix un signe evidente de mala fe. Certes administracions públiques acepten reivindicacions comunitàries i religioses.

La inversió dels fluxos migratoris extraeuropeus és una qüestió de vida per a Catalunya i per a Europa, a banda de ser també necessària perquè als països
d’origen dels immigrants els seus habitants prenguin consciència que emigrar a Europa no és la solució, que el que han de fer és tirar endavant els seus països per no haver d’emigrar, amb la qual cosa, per descomptat, comptaran sempre amb la nostra col.laboració.

La immigració intraeuropea

El cas de la immigració intraeuropea ha de ser també ressenyat. Mai en cap país europeu, aquest tipus d’immigració no havia sigut font de problemas com els que coneixem avui amb la immigració extraeuropea, amb excepción d’alguns cos mínims i inevitables. Anys enrera, es tractava d’una immigració laboral, sovint porvisiona i en proporcions raonables. La integración era possible en algunes generacions, tenint en compte les afinitats religioses i culturals. Aquest tipus d’immigració existeix des de sempre i mereix un tactament diferenciat.

Per conservar la seva identitat catalana, la Catalunya Nord ha de fer cara a les conseqüències de la crisi econòmica en el camp laboral, però també ha de controlar la immigració, problema ignorat totalmente per l’Estat francès. Ningú no desitja una substitució de la població. La nostra llengua es troba cada dia més arraconada, prop d’una fase terminal. La nostra cultura és cada dia més folkloritzada, reduïda a una diversió per a turistes ignorants. ¿Com podem  acceptar per sempre funcionaris d’altres regions, on ja hi tenien feina, i que bloquegen la promoció de la gent del país? Els autòctons han d’acceptar llocs de treball subalterns i sense avenir. No hem d’acceptar raonaments simplistes com “la misèria és més suportable al Migdia”. 

El departament dels Pirineus Orientals compta avui amb més de 33.000 aturats sobre una població de 463.658 habitants! Els raonaments “humanistas” revelen una evident debilitat itntel.lectual. La immigració vinguda dels quatre cantons de l’Hexàgon augmenta la massa dels aturats, accentua la crisi de l’allotjament i la pujada espantosa dels preus d’adquisició de les finques.

Perpinyà, agost del 2011.

En record d'uns homes que van dignificar la Pàtria

Som aquí per retre homenatge a uns herois.  Homes que van jugar-s’ho tot per alliberar militarment el seu país, que en un intent desesperat d’amor patri, van prendre les armes perquè no es qüestionés la dignitat de Catalunya.  Som aquí per dir-los que lloem el seu valor, que agraïm la seva determinació, que aplaudim el seu gest heroic.  Som aquí, perquè ens en declarem hereus i successors, perquè la seva causa és ara la nostra, perquè la seva voluntat, avui és el nostre somni i el nostre deure. 

Des de fa segles, la nostra Pàtria es debat entre la vida i la mort, per culpa d’espanya i de frança.  Ens ho han pres tot.  No només han mutilat la terra que era nostra,  no només se l’han repartit i regalat, han anat molt més enllà.  Han provat d’eliminar-nos.  Ens han desnacionalitzat.  Si visiteu el cementiri d’aquest poble català, hi trobareu noms i cognoms catalans, doblegats i mutilats per la voluntat francesa de destruir qualsevol rastre català.  No ens deixen ser catalans en vida, i ens neguen la catalanitat quan morim.  Volen arrabassar-nos tot allò que ens distingeix i diferencia d’ells; castellans i francesos s’han obsessionat a assimilar-nos, a diluir-nos, a extingir el nostre poble i fingir que mai hem existit.  Volen esborrar-nos dels mapes i de la història. 

Som els Intransigents de Catalunya,  alguns de vosaltres potser no havíeu sentit mai aquest nom.  Determinats polítics mediocres i dèbils van acusar-nos fa temps de fanatisme patriòtic, i no us penseu pas que s’equivocaven.  Si espanya i frança s’han obstinat a extingir els catalans, nosaltres tenim encara major obstinació en salvar-nos de la mort.  Si ells aboquen tota llur força per descatalanitzar-nos, nosaltres encara n’invertim més en renacionalitzar-nos.  Poden castellanitzar o afrancesar els nostres cognoms, poden imposar-nos les seves banderes i exercir damunt nostra l’esclavitud.  Però el què no poden fer ni podran mai, és convertir-nos en castellans ni francesos.  Per més que ho provin, per més que ens ensenyin des de petits les seves llengües ofenedores, per més que ens donin carnets d’espanya i de frança i ens obliguin a dur l’inicial del seu país a la matrícula, per més lletres castellanes i franceses que esculpeixin damunt el marbre dels nostres cementiris, no podran transformar-nos la sang.   És hora de xisclar que som catalans, i que mentre en quedi un de sol, Catalunya viurà. 

Els compatriotes que van protagonitzar aquests fets memorables que avui recordem, ho tenien ben clar.  Salvar Catalunya de les urpes castellanes i franceses no era una opció, era l’única via per demostrar al món que existim, que per més que ells ho neguin, som catalans i prou.  Era la única via de continuar vius.

S’ha acabat aquest llarg període de febleses i pors, de silencis i covardia.  S’han acabat els temps en que amb el cap abaixat hem admès i perdonat cada humiliació i cada greuge.  S’ha acabat.  Som fanàtics sí, i obstinats, i no claudicarem ni cedirem davant els enemics que proven d’esclafar-nos.  Un noi va dir un dia, que amb la nostra intransigència no aconseguiríem res.   Avui, li responem amb claredat, que amb la nostra intransigència no sabem si abastarem la llibertat i la salvació de Catalunya, però almenys, li deixarem clara la nostra lleialtat.  Cap derrota és un fracàs, mireu sinó aquesta.  El sol fet d’haver-ho provat, va contribuir a mantenir la moral i la dignitat dels catalans; creieu potser que hauríem perviscut tants segles, si entremig, no hi haguessin hagut herois que ens fessin sentir orgullosos de ser qui som?

Ser català és un orgull mercès a persones com les que aquí, van alçar-se en armes contra una ocupació immoral i dèspota.  El mateix orgull que els va empènyer a ells, avui ens empeny a nosaltres i demà empenyerà els nostres fills.  Perquè l’odi a l’enemic, ens és innat, i perquè el deute que tenim amb Catalunya no s’extingirà fins que li ofrenem la llibertat. 

Els catalans som  un poble obstinat.  Cap poble que no ho fos, hagués aconseguit perviure tants segles en l’anonimat i la foscor.  Perquè doncs, no ho provem un altre cop? Perquè no un últim intent de salvar la Pàtria on jauen els nostres morts?  Què mostrarem als nostres fills? Que som catalans, però no podem dir-ho en veu alta? Que no som castellans ni francesos, però hem de dur els seus grillons? O els ensenyarem en canvi, que ser català és un orgull i una veritat, que per més que l’enemic s’entesti a disfressar-nos de castellans i francesos, nosaltres no ho serem  mai? Que cal lluitar per deslliurar-nos del seu jou, i maleir-los per cada dia d’ocupació? Els nostres fills no podem educar-los en la submissió; els hi hem d’ensenyar la tomba de cada heroi, els hi hem d’explicar cada episodi on  hem set valents; i ho hem de fer perquè entenguin una cosa molt simple: el seny que avui ens intenten inculcar, no és assenyat, sinó el llastimós sinònim de la covardia.  Només el sacrifici ens conduirà a la victòria.  Aquests homes que avui honrem, ho sabien, i per això van fer el què van fer.  Si avui nosaltres, amarats de valor féssim el mateix que van fer ells, seríem acusats de terrorisme pels nostres enemics i per la majoria dels nostres germans.  Expliqueu-me quin terror hi ha en una causa tant noble i justa? Expliqueu-me perquè ens obliguen a obtenir amb paraules la llibertat que ens van arrabassar mentre ens mataven amb armes?   El terror és el que ha patit Catalunya durant segles a mans d’aquesta gent forastera obsessionada en anorrear-la, el terror és el dibuix que hi havia als ulls dels nostres avantpassats mentre els abatien.  Els terroristes són ells, no nosaltres.

Daniel Cardona va deixar escrit: els veritables herois passen a l’eternitat, coberts per la molsa de l’anonimat i del silenci.  

I com sempre, el mestre tenia raó.  El nom dels herois ningú el recorda, les seves gestes probablement tampoc, però sense aquests herois anònims, avui Catalunya ja no existiria.  Per això avui tenim el deure i la satisfacció de participar en aquest homenatge sincer, a un intent d’alliberament que en realitat no fou un fracàs com tants cops s’ha escrit, sinó una victòria moral per la nostra Pàtria i sobretot una actuació necessària perquè nosaltres poguéssim continuar existint.

Llarga vida a Catalunya!
Llarga vida als catalans!

Paraules pronunciades per l'Associació Els Intransigents de Catalunya

en l'homenatge als Fets de Prats de Molló

23 d'octubre del 2011

La policia francesa deté tres dones amb vel integral

Dues d'elles s'han detingut durant una manifestació contra la llei que prohibeix dur la cara tapada en espais públics i una altra en una estació d'Avinyó. Es tracta de les primeres detencions des de l'entrada en vigor de la llei avui

La policia francesa ha detingut avui tres dones amb vel –dues amb nicab i la tercera amb hijab, que no està prohibit per llei–, davant de la catedral de Notre Dame, al centre de París. A aquest grup s'hi afegeix la dona que s'ha detingut en una estació de tren de la ciutat d'Avinyó, al sud del país.

La detenció de tres dones s'ha produït durant una manifestació contra la prohibició de l'ús del vel integral islàmic en llocs públics a França, una mesura que ha entrat en vigor avui al país. Un portaveu de la policia ha assegurat que les detencions no s'han fet per culpa de la roba que duien les dones –el nicab deixa veure els ulls i està afectat per la prohibició, però el hijab deixa veure el rostre–, sinó perquè no havien demanat permís per manifestar-se. A més a més, s'ha detingut una altra persona a l'organització.

Segons la llei que entra en vigor avui, una persona que porti la cara coberta en un espai públic i no accepti retirar-se el vel serà sancionada amb una multa de 150 euros. La policia ha de seguir, però, tota una sèrie de protocols per a aquest procés. Primer l'ha de parar pel carrer, demanar educadament que es tregui el vel, i si no ho accepta, detenir-la i portar-la a comissaria. Tot i això, no s'hi poden estar més de quatre hores ni quedar-s'hi a dormir. A més a més, s'especifica que millor que la policia no freqüenti les àrees de culte.

Davant d'aquestes especificitats, portaveus de la policia francesa ja han fet saber que no es pot treballar amb aquestes condicions.


ARA.CAT


NI UN PAS ENRERA!